Anar al contingut

Honra

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Mosaic en el vestíbul del Panteón d'Hòmens Ilustres (Madrit), a on la paraula "honor" fa entendre que es rendix honor a les persones allí sepultades perque se'ls considera eixemples de vides honorables.
Pebetero en una flama que ardix en "honor a tots els que varen donar la seua vida per Espanya" (Monument als Caiguts per Espanya, Plaça de la Llealtat, Madrit).

El honra[1] és un concepte de múltiple significació que, per un costat, s'identifica en qualitats morals (integritat personal o virtut) i, per l'atre, com precedència (ranc o estatus social, que tradicionalment es transmet per herència).[2]

Pot prendre's en una accepció subjectiva (lo que un sent com el seu propi honor) o en la seua accepció social, com a element que entra en joc en les relacions socials en moltes civilisacions.

Implica l'acceptació personal i la construcció en l'imaginari social, i inclús en la superestructura jurídica, de virtuts morals vinculades al deure, al mèrit, a l'heroísmo, etc.; que transcendixen a l'àmbit familiar, de la descendència (la "sanc" i la "casta") i de la conducta sexual; que es reflectixen en l'opinió (la reputació, la fama o la glòria) i en diferents cerimònies de reconeiximent públic; i que produïx recompenses materials o "dignidades" (com a càrrecs, ocupacions, rendes, patrimonis, herències, etc.)[3] Específicament va complir eixa funció durant un gran periodo de l'història de la civilisació occidental, en conceptes precedents en l'Antiguetat clàssica grecorromana i en els [[pobles germànics ]], aplegant a una alta codificació des de la conformació del feudalisme d'Europa Occidental en l'Edat Mija. Va continuar operante en les societats d'Antic Règim (l'Edat Moderna en França, Espanya, etc.) mentres la noblea va seguir sent classe dominant en la societat estamental. El concepte va perviure en formacions socials històriques que es convertixen en societats de classe o burgueses durant l'Edat Contemporànea; pero la seua funció és ya una atra, exagerant els seus extrems més romàntics (per eixemple, el duel, que té la seua edat d'or en el XIX).

Ya en el periodo històric de l'Antic Règim, l'honor observat fins a l'extrem duya fins al ridícul (com ejemplifica Cervantes en Don Quixot), mentres uns atres ho prenien completament en sério encara que posaren en qüestió els seus llímits, exponent a crítica el concepte socialment acceptat que les elites intelectuals veuen com una rémora a rebujar (drames d'honor de Pedro Calderón de la Barca[lower-alpha 1] i Guillén de Castro).[lower-alpha 2]

En l'actualitat, el dret a l'honor, associat a atres drets, com els relatius a la pròpia image i a l'intimitat personal i familiar (incloent el dret a la protecció de senyes), i sobretot al concepte de dignitat humana, és objecte de protecció jurídica tant en les distintes llegislacions nacionals com en la Declaració Universal dels Drets Humans.


Honor en distintes civilisacions

Honos et Virtus en una moneda romana.

L'Edat Antiga disponia de conceptes similars: En Grècia, la τιμή vaig clavar[lower-alpha 3] que justificava la timocracia ("govern dels honorables"), que es concretava en realitat en la plutocracia dels més rics, de la mateixa manera que el concepte de ἀρετή areté justificava l'aristocràcia ("govern dels aristoi", "els excelents", "els que destaquen", "els millors", "els virtuosos"), que es concretava en realitat en l'oligarquia dels nobles per naiximent, necessàriament "pocs" i oposts als "molts" (hoi polloi) i "mals" o "covarts" (hoi kakoi). També el de κλέος kleos (glòria).

En Roma, la virtus ("virtut", lliteralment "hombría" o "hombredad", de vir, "varó" en llatí). És significatiu que el cult a Virtus i Honos, entitats deificadas (la primera femenina i la segund a masculina, abdós jóvens i en atributs de triumfo i abundància, de l'unió de la qual naixia la clemència),[5] es va plantejar per a fer-se en el mateix temple, encara que el colege dels pontífexos va impondre que es fera en dos parts diferenciades del mateix. Es dia honor a l'incentiu o recompensa que rebia un militar, fòra un premi material (com una propietat) o la promoció a un lloc de major categoria (dignitas -"dignitat"-, com els que es recopilen en la Notitia dignitatum).[6][7] En l'evolució de la República romana a l'Imperi (primer al Principat i finalment al Dominat), estes funcions varen ser convertint-se en els precedents de les dels estaments privilegiats de la societat feudal.

Obraba con tino Augusto al escatimar los honores y prodigar los dones, con tanta más razón que los primeros son un privilegio cuya esencia, lo mismo que la de la virtud, es la singularidad: Cui malus es nemo, quis bonus esse potest? ("Aquel para quien nadie es malo ¿a quién tendrá por bueno? Marcial, XII, 82)
Michel de Montaigne, Ensayos II, 7 De las recompensas del honor[8]

La seua identificació en la valentia i la destrea en l'ús de les armes va evolucionar cap a les virtuts caballerescas en l'Edat Mija europea, incloent aportes cristians[lower-alpha 4] i germànics -o a lo manco provinents de les costums dels pobles del nort d'Europa- (en els regnes hispà-cristians, els imaginaris, pero omnipresents conceptes de "vindre de godos", de "cristià vell" i de "valdre més o valdre menys"[lower-alpha 5]).[lower-alpha 6]

Un bel morir tutta la vita onora
Más vale honra sin barcos, que barcos sin honra.

Atres civilisacions presenten conceptes similars a l'honor molt elaborats, notablement el cas de l'història de Japó, la similitut de la qual en el feudalisme o la monarquia absoluta europees s'ha senyalat per l'historiografia (Perry Anderson,[11] Kohachiro Takahasi[12])

Vore també: Bushidō i Budō

Els viagers europeus que varen entrar en contacte en la civilisació chinenca en l'Edat Moderna varen vore problemàtica l'identificació del complex sistema confuciano en el concepte occidental d'honor.[lower-alpha 7] Una proposta actual, des de l'àmbit de la psicologia, definix la chinenca com una "cultura del rostre" (face culture, més jeràrquica, basada en l'harmonia del grup i en la modèstia) per oposició a unes atres que definix com "cultures de la dignitat" (individualistes) i "cultures de l'honor" (com la japonesa tradicional, que imponen la necessitat d'establir i defendre la virtut i l'honor de l'individu i del grup, i que s'haurien desenrollat en societats en que és lícit "prendre's la justícia per la seua mà", al no haver-se establit pròpiament un sistema de justícia).[14]

Per a atres civilisacions, com la maya o la balinesa, s'ha senyalat lo problemàtic que és l'interpretació de les seues pràctiques socials a través de conceptes ètics o filosòfics occidentals, caent en l'etnocentrisme; encara que de fet la traducció de certes paraules (com la que de "honor" fa l'antropòlec Clifford Geertz) siga necessària, puix no fer-ho (aplicant un relativisme reduït a l'absurt) significaria renunciar a entendre-les. Ademés, existix una coincidència generalisada en les societats patriarcals en punts com o que "l'honor de la seua comunitat està íntimament lligat a 'el seu' dònes", i que la "calúmnia al seu honor colectiu... requerix reparació".[15]


Honor, honra, honestitat i honradea

Encara que pròpiament són conceptes diferents,[16] és molt comú confondre honor en honra, en honestitat i en honradea, puix el seu deslindamiento és difícil (ademés de compartir etimologia).[lower-alpha 8] L'honor s'identificava en el concepte medieval castellà de mesura (templanza, decore, decència o dignitat), vinculat a les virtuts caballerescas i a la llealtat. Tal com s'entenia en el teatre clàssic espanyol, front a l'honor, que és la dignitat "de portes adins", l'honra és la dignitat "de portes fòra",[5] equivalente a la reputación, el prestigio, l'opinión, la fama o la gloria:[lower-alpha 9] és dir, la sanció i coneiximent social de l'orige familiar clarificat, que es remonta al mèrit d'un antepassat que, fonamentalment per servicis militars, va conquistar la noblea (com a virtut o honor). Descendir d'ell conferix l'herència de la noblea, en Espanya la hidalguía (ser "fidalc" o "fill d'alguna cosa"). Derivat d'eixe concepte ve la necessitat de fidelitat conjugal i castitat (honestitat com pudor) en les dònes de la família, garantia de que els varons hereten en la sanc la noblea original.[lower-alpha 10] Mantindre l'honra o bona fama a tota costa origina tant l'obsessió de "guardar-la" (que pot aplegar a ser autodestructiva, i que és la que es ridiculisa en El celós extremeny[lower-alpha 11] o en A secret agravi, secreta venjança[lower-alpha 12]) com un sentiment positiu d'autoestima i superació que és el que preferix definir DRAE en "pundonor" (etimológicamente "punt d'honor").[23] També s'ha propost diferenciar honra d'honor en que "l'honra es rep i és deguda", mentres que l'honor "es posseïx".[24] De la mateixa manera que es rep i es posseïx, es pot perdre i carir d'això: deshonra i deshonor.[25]

El concepte d'honradea es va adaptar en més claritat a la concepció burguesa del món (la fiabilitat per als negocis "especialment dient la veritat o no apropiant-se de lo alié").[lower-alpha 13] Entre els sigles XVIII i XIX els cam bios en els valors socials varen fer evolucionar el concepte progressivament (pero no de forma irreversible) des de lo colectiu a lo individual, buidant-ho de la seua relació en l'herència social per a fer-ho una traça personal.[27]

En Dret l'honor, l'honra i la reputació estan extremadament lligades, encara que esta última s'associa més al concepte d'image pública.

Són atropells al dret a l'honra, que és un dret humà, i la reputació, que també és un dret humà, els comportaments dirigits a denigrar a les persones, els que comprenen l'imputació de delictes i de immoralitat, les expressions de vituperio i els actes de públic menyspree.


Dret humà

L'honra i la reputació són drets humans establits en l'Artícul 12 de la Declaració Universal dels Drets Humans.

Nadie será objeto de injerencias arbitrarias en su vida privada, su familia, su domicilio o su correspondencia, ni de atacs a su honra o a su reputación. Toda persona tiene derecho a la protección de la ley contra tales injerencias o atacs.
Declaración Universal de los Derechos Humanos.

La Convenció Americana sobre Drets Humans, o Pacte de Sant Josep de Costa Rica, menciona a l'honra com a dret humà en el seu Artícul 11.

Protección de la honra y de la dignidad.

1. Toda persona tiene derecho al respeto de su honra y al reconocimiento de su dignidad.
2. Nadie puede ser objeto de injerencias arbitrarias o abusivas en su vida privada, en la de su familia, en su domicilio o su correspondencia, ni de atacs ilegales a su honra o reputación.

3. Toda persona tiene derecho a la protección de la ley contra esas injerencias o esos atacs.
Convención Americana sobre Derechos Humanos.

L'Artícul 14 d'esta Convenció consagra el "Dret de rectificació o resposta".

Derecho de rectificación o respuesta.

1. Toda persona afectada por informaciones inexactas o agravantes emitidas en su perjuicio a través de medios de difusión legalmente reglamentados y que se dirijan al público en general tiene derecho a efectuar por el mismo órgano de difusión su rectificación o respuesta en las condiciones que establezca la ley.
2. En ningún caso la rectificación o respuesta eximirán de las otras responsabilidades legales en que se hubiere incurrido.

3. Para la efectiva protección de la honra y la reputación, toda publicación o empresa periodística, cinematográfica, de radio o televisión tendrá una persona responsable que no esté protegida por inmunidades ni disponga de fuero especial.
Convención Americana sobre Derechos Humanos.

La Constitució espanyola de 1978 ho protegix en el seu artícul 18:

1. Es garantisa el dret a l'honor, a l'intimitat personal i familiar i a la pròpia image.<br/>2. El domicili és inviolable. Cap entrada o registre podrà fer-se en el sense consentiment del titular o resolució judicial, llevat en cas de flagrant delicte.<br/>

3. Es garantisa el secret de les comunicacions i, en especial, de les postals, teleg ráficas i telefòniques, llevat resolució judicial.<br/>

4. La Llei llimitarà l'ús de l'informàtica per a garantisar l'honor i l'intimitat personal i familiar dels ciutadans i el ple eixercici dels seus drets.

El dret humà de l'honor o honra té el seu fonament, entre atres fonts, en "el respecte a la persona humana", en el "principi de dignitat de la persona humana", en "el principi d'inviolabilitat de la persona humana" i en la sentència del filòsof Immanuel Kant de que: "Els sers humans constituïxen fins en sí mateixos i no poden ser utilisats solament com a mijos d'atres persones". Esta màxima del filòsof Kant és precisada pel principi de que "no s'usa a un ser humà com a mig en profit d'atres persones, ni tampoc s'interferix en forma illegítima en els proyectes que tinga per a la seua vida, si és que un gravamen, imposició o restricció a que se subjecta té sustente en el seu consentiment". No obstant, els Drets Humans tenen la característica de ser irrenunciables, és dir, ningú podria renunciar al dret humà de la seua honra.

Per una atra part, la dignitat és una qualitat que li pertany a tot ser humà pel fet de ser tal. Constituïx un atribut de la personalitat de tota persona humana. Aixina, en el seu Artícul 1, la "Declaració Universal dels Drets Humans" establix que no existixen persones que siguen indignes o infames dient:

Todos los seres humanos nacen libres e iguales en dignidad y derechos […]


La dignitat humana

Artícul principal → Dignitat humana.

Reconeguda en innumerables documents com la Declaració dels Drets Humans en el seu artícul primer i la constitució italiana de 1947 en el seu art. 3, la dignitat és el fonament o punt de referència dels drets fonamentals i, entre ells, i especialment, del dret a l'honor, a l'intimitat i a la pròpia image.

Definir la dignitat no és en absolut un tema senzill i “fins a tal punt sembla existir dificultat per a definir qué ha d'entendre's per dignitat, que Kriele, citat per Vidal, ha senyalat que el concepte de dignitat comporta un curiós to de solemnitat, una fonda dimensió que a voltes permaneix amagada.”

No obstant, si la dignitat és el ranc de la persona com a tal, llavors tots els sers humans són iguals en dignitat. Esta concepció ha segut criticada i és per això, precisament, per lo que es preferix definir la dignitat humana com la suma de caràcters o qualitats que configuren davant nosatres l'existència d'un determinat ser i no un atre, com un conjunt de traces que sumats uns a uns atres confirmarien la pertinença d'un ser donat a l'espècie humana.


Postures jurídiques entorn a l'honor

Concepcions i postures doctrinales

La dignitat humana es troba en el fonament del dret a l'honor, la que justifica el deure respecte als demés hòmens.[28] Aixina el dret a l'honor seria una derivació o emanació de la dignitat humana, entés com a dret a ser respectat pels demés. No obstant, el dret a l'honor és autònom i independent del dret a l'intimitat i a la pròpia image, encara que moltes voltes se'ls otorgue el mateix tractament jurídic.

Sobre les concepcions normativistas de l'honor, s'han senyalat tres diferents postures:[29] La primera d'elles basada en la direcció social, segons la qual l'honor es referix al juí de valor que la societat té d'un individu. En la seua opinió dels seus detractors, comporta a introduir de nou aspectes fàctics en el concepte d'honor i supondria dividir el concepte d'honor en tantes parceles com a espais en els que es mou l'individu. La segona concepció basada en l'autonomia de l'individu, segons la qual l'honor vindria a coincidir en un reconeiximent que es voria afectat pels atacs contra el subjecte. Açò supon una excessiva individualisació, incompatible en el principi de seguritat jurídica, i la pèrdua dels caràcters generals necessaris per a que un ben siga protegit pel dret públic. Una atra part de que l'honor té una funció personal i una funció social.[30] Els seus detractors la rebugen perque en primer lloc esta teoria obliga a integrar la veritat com a element de l'injúria i, ademés, possibilita que hi haja persones sense honor encara que en capacitat de conseguir-ho, de manera que una persona sense honor pot ser injuriada, perque pot aplegar a tindre honor.

Atres autors afigen un nivell superior d'honor en vistes a ser proyecció de la virtut.[31] En este sentit, perque l'home té llibertat, és capaç de mèrit, és dir, és capaç d'obres en autoria personal, en responsabilitat pròpia; i eixes obres, en tots els seus efectes, estan cridades a integrar el patrimoni moral. L'honor com a proyecció de la virtut, té en un pla valorativo fortes implicacions també en el tema de la responsabilitat. I l'honor, des d'este punt de vista, és un dels efectes q ue se seguixen de les accions que tanquen virtut, l'ombra que proyecta socialment la virtut, sense pretendre-ho. L'honor és un –un atre més- dels modos que té l'home de manifestar-se pública i socialment, encara que eixa manifestació no siga sino la proyecció necessària d'alguna cosa anterior: l'existència d'unes accions justes que, en raó de la seua força difusiva, té transcendència social, és dir, comuniquen els seus efectes a un àmbit social; despuix l'honor transcendix en l'honra.


Naturalea jurídica de l'honor

L'honor, com ben jurídic revist dos formes diferents, açò és, que es dona a conéixer a través de dos maneres distintes i ben definides, a saber: l'honor subjectiu, i l'honor objectiu.

El primer es referix a la autovaloración, açò és, l'aprecie de la pròpia dignitat, com és el juí que cada cual té de sí mateixa en quant subjecte de relacions ètic-socials.[32] Totes les persones posseïxen una autoestima determinada, la que siga. Alguns la tindran més elevada que uns atres, pero això no obsta a que cada cual tinga la seua pròpia i que això siga de suma importància per als hòmens. És la valoració com a persona que cada u té de sí mateixa molt dins seu, ya en la psiquis, ya en l'esperit, pel sol fet de ser tal. Quan és danyada esta valoració, és dir, quan una persona és deshonrada, com esta afecció consistix en ofendre moralment, açò és, menysprear a una persona, desestimar-la, llavors no es requerix la producció de perjuí visible o objectiu algun puix lo que es ferix és l'ànima, i com a tal, no pot apreciar-se ni sensible ni cuantitativamente el possible dany causat. La lesió és de l'esperit. Ademés d'això i com a qüestió fonamentalment subjectiva i personal que és, allò que potser ferixca en forma cruel i desmesurada a un home, a un atre puga causar-li fins a gràcia, d'ahí l'impossibilitat real de fixar paràmetros generals, i en conseqüència és responsabilitat de l'intérpret la de saber apreciar cada cas en particular concorde a les vivències, condicions de vida, experiències personals, educació, ambient en el que es desenvuelve i qüestions anàlogues de la víctima, a fi d'administrar la justícia del cas. Atres autors es referixen a l'honor subjectiu quan consideren ademés que no pot fer-se dependre l'honor de lo que els demés pensen d'una persona, perque en este cas la seguritat jurídica i el principi d'igualtat es vorien en perill.[33]

D'un atre costat, l'honor objectiu és la reputació com ser social que té una persona, això és, la fama que ha sabut guanyar-se con relación a els seus parells i de la qual goja, siga la que anara, pero connotada positivament. És la valoració que els demés tenen d'una persona, l'estatus que socialment li és assignat i que ha sabut guanyar-se, conseqüència d'una llínea de conducta duta alvance pel subjecte, d'una forma doneu a de vida. Este aspecte de l'honor es veu afectat a través de la difamació, del llevar crèdit, val dir, del desprestigie, en això es perjudica la fama del subjecte. És per esta raó que es parla de "desacreditación" del subjecte. Aixina, l'idea o image que la societat o l'entorn posseïxen sobre una persona determinada estarà representada per la seua reputació o fama, concepció en la qual, per a afirmar la presència de l'honor deuen entendre's estos térmens en sentit valorativo. Per tant, l'honor serà la bona reputació o la bona fama de que goja una persona en l'entorn social en el que li correspon desenvolverse.

Per a establir un concepte d'honor, alguns autors partixen de dos premisses generals: la primera que defén que el concepte d'honor ha de ser un concepte aprehensible, en suficient contingut per a que puga complir les seues funcions. I la segona que propon que quan es parla d'honor, no es referix en ser humà en general, sino a un ser humà en concret l'honor del qual és atacat i que serà l'únic autorisat per a perseguir procesalmente eixa conducta.[34]

Encara que el dret a l'honor és un dret de la personalitat que segons alguns autors, es fonamenta en la dignitat de la persona,[34] atres autors en canvi ho adjudiquen al poble o la nació sancera (honor nacional) i, aixina en finalisar el Preàmbul de la Constitució de Japó es diu: “Nosatres, el poble japonés, comprometem el nostre honor nacional en el compliment, per tots els nostres mijos, d'estos alts ideals i propòsits”

En este orde d'idees és de destacar que l'honor, com a valor que és, ha segut reconegut com d'importància suprema a tal punt que ha segut tingut en mira com a tal en la Convenció Americana de Drets Humans, en el seu art. 11 del Capítul I de la Part Primera, baixe el títul "Protecció de l'honra i de la dignitat", resa: " 1- Tota persona té dret al respecte de la seua honra i al reconeiximent de la seua dignitat". Aixina mateix, dispon l'inc. 2-: "Ningú pot ser objecte d'ingerències arbitràries o abusives en la seua vida privada, en la de la seua família, o en el seu domicili o en la seua correspondència, ni d'atac ilegals a la seua honra o reputació". El dret a l'honor és ademés reconegut en Constitucions tals com l'espanyola en el seu artícul 18.1, l'alemana en el paràgraf 2 de l'artícul 5 i la perua na en el seu artícul 2.7, i en forma indirecta, en l'esmena novena de la Constitució dels Estats Units.


Còdic d'Honor i Tribunals d'Honor

Se sol entendre l'honor com un conjunt d'obligacions, que si no es complixen fan perdre-ho: és lo conegut com Còdic d'Honor o sistema d'honor; una série de regles o principis que governen una comunitat basades en ideals que definixen lo que constituïx un comportament honorable front a eixa comunitat. La violació d'un Còdic d'Honor pot ser objecte de sancions, o inclús d'expulsió de la comunitat o l'institució afectada (principalment en les militars i educatives).


Espanya

La Constitució espanyola de 1978 va prohibir els Tribunals d'Honor en el seu Artícul 26.

Se prohíben los Tribunales de Honor en el ámbito de la Administración civil y de las organizaciones profesionales.

Encara que tal redacció deixava fòra de perill els tribunals militars d'honor (creats per Real Decret de 3 de giner de 1867, i que es varen estendre a l'Administració en la Llei de funcionaris civils de 1918 i posteriorment als coleges professionals), inclús eixos primers varen ser suprimits posteriorment per la Llei Orgànica 2/1989, de 3 d'abril.[35]


Regne Unit

En el Dret del Regne Unit es coneix com court of honour o court of chivalry un tipo de tribunal que des de 1389[36] es formava davant el Earl Marshal ("comte mariscal") i el Lord High Constable (fins que este càrrec va ser abolit) en jurisdicció de molt variats casos, des d'assunts contractuals fins a actes de guerra i disputes heràldiques (com el dret a utilisar escut d'armes), i les seues decisions no s'imponien en multes ni penes de presó. Encara que va caure en un relatiu desús, no és del tot obsoleta, coneixent casos tan recentment com en l'any 1954.[37] També es denominen court of honour als tribunals militars que investiguen i jugen accions o omissions que es consideren "impròpies d'un oficial i un cavaller",[lower-alpha 14] pero no punibles baixe el dret militar; als que, composts per cavallers, resolien una disputa per mig d'un duel; o a certes reunions dins de les institucions de l'escultismo (boy scouts).


França

Per a determinar la condició de colaboracionistes en l'ocupació alemana de França i el règim de Vichy, des de 1945 va funcionar un tipo de jurisdicció administrativa d'últim recurs que es va denominar Jury d’honneur (jurat d'honor).[39]


Alemània

En el Dret alemà estan regulats[40] els Ehrengerichte ("tribunals d'honor") o Berufsgerichte ("tribunals professionals") per a regular les violacions a distints còdics de conducta o deontologia professional, com les d'advocats[41] o meges.[42]


Funcions de l'honor

Entés l'honor baix eixa naturalea jurídica, és considerat per alguns autors idòneu per a complir determinades funcions, que completen el sentit i significat d'eixe dret fonamental:[34]

En primer lloc permet delimitar lo que realment és mereixedor d'una protecció jurídic-penal front a ofenses sense un contingut suficient que les faça mereixedores de tal protecció. Aixina, no s'atentaria contra el ben jurídic honor quan en les ofenses no hi haja possibilitat d'alterar les relacions socials, ni suponga un verdader atac a la dignitat. Tampoc es produïx un atac a l'honor quan es falseja la realitat, a no ser que eixe falseamiento siga tan greu que puga afectar a les relacions socials de l'ofés.

En segon lloc, el dret a l'honor és un dret fonamental que posseïx suficient contingut com per a constituir-se en un ben jurídic penal. Ademés, la seua influència transciende de l'àmbit individual perque forma les relacions socials entre els individus i la seua falta de protecció podria dur a un mal us d'atres drets, lo que a la seua volta provocaria un aument de l'agressivitat social.[34]


Els cridats “conflictes de drets fonamentals”

Castell Córdova dedica tot un capítul als cridats conflictes de drets fonamentals ya que l'estudiar constitucionalment els drets du inevitablement cap a una adicional qüestió: la dels cridats conflictes de drets.

Segons una posició conflictivista, cita Castell, dels drets fonamentals estos poden entrar en oposició entre sí. Els principals mecanismes de solució que utilisen els qui partixen d'una visió conflictivista dels drets fonamentals són la jerarquia i la ponderació dels drets.

L'atre usual mecanisme de solució dins de la concepció conflictivista és l'nomenada ponderació de drets. Este mecanisme és especialment desenrollat en l'àmbit anglosaxó i consistix en sospesar els drets o bens jurídics en conflicte, a fi de determinar quin dret “pesa” més en eixe cas concret, i quin deu quedar desplaçat. Un dret desplaça a un atre depenent de les concretes circumstàncies del cas.


1. Crítica a les posicions conflictivistas.

Concebre els drets fonamentals com a realitats contrapostes entre sí, sosté Castell, i que per tant tendixen a entrar en colisió, du com a conseqüència que existixca una sòrt de drets de primera i uns atres de segona categoria.

Com ben ha dit Toller, “resultat és que en gran part, la resolució de litigis constitucionals pansa hui dia per l'elecció d'un dels bens en joc i en el diferimiento o anulació de l'atre”. Aixina les posicions conflictivistas impedixen una formulació de vigència conjunta i armoniosa de tots els drets constitucionalment reconeguts a l'home.

Vists estos considerandos, apostem junt en Castell, a l'interpretació de que els drets humans devenen precisament d'una realitat unitària i coherent , no pot haver manera de que els drets puguen ser contradictoris entre sí, al punt que puguen entrar en conflicte i l'única manera que tenen d'existir i de ser eixercitats és la de compatibilitat armoniosa entre uns i uns atres. I, per tant, els cridats conflictes entre drets no existixen. Cap dret fonamental pot exigir i llegitimar una conducta que siga contradictòria en el contingut d'un atre dret fonamental.

En este mateix sentit, els conflictes no es donen entre els drets fonamentals o constitucionals, sino entre les pretensions de les parts que són enfrontades en un litigi, ya que cada una invoca un dret fonamental diferent. D'esta manera, com infiere Castell, concloent junt en Serna i Toller, que el conflicte es dona només aparentment entre els drets, i realment entre les pretensions i entre els interessos individuals de cada una de les parts.

De modo que podem afirmar que si són només aparents els conflictes de drets, ya que no poden tindre un contingut contradictori uns i uns atres drets o lloc que les disposicions constitucionals que els reconeixen no poden interpretar-se de modo contradictori entre sí, llavors es deu definir en cada cas quí ha eixercitat el seu dret segons el seu alcanç jurídicament protegit i quí no.


2. Conflicte entre honor, intimitat i pròpia image

Paralelament al ben jurídic "honor de les persones", es troba un dret constitucional que en els últims temps i inclús en el pla internacional ha adquirit una gran rellevància, est és "el dret a l'intimitat o privacitat de les persones", estretament lligat en aquell. Aixina que, com sosté Vidal, s'ha considerat que en el dret a l'intimitat el ben jurídic protegit és una llibertat potenciada o superlativa que la persona reclama en l'àmbit de lo íntim, mentres que en el dret a l'honor el ben jurídic protegit no és la llibertat sino el patrimoni moral que a una persona correspon pel fet de ser-ho.

Novoa Montreal, citat per Vidal, considera que el dret a l'intimitat està integrat per dos aspectes: el primer correspondria al dret que té tot ser humà a dispondre de moments de soletat, recolliment i quietud que li permeten replegar-se sobre sí mateixa, meditar, orar, obrir-se a la contemplació tant exterior com a interior; el segon aspecte es traduiria en el dret de mantindre fòra del coneiximent alié fets o actes que pertanyen a lo privat d'una persona. I per a Carmona Salgado , citada també per Vidal, el dret a l'intimitat no és només un estatus negatiu front als demés, sino també un estatus positiu, de tal forma que en l'actualitat l'intimitat, més que un dret a no ser molestat (que persistix), és un dret de participació i control de les informacions que afecten a la persona i sobre les que l'interessat està llegitimat per a incidir en la forma i contingut de la seua divulgació.

És aixina com els conceptes d'honor i d'intimitat no se superponen ni coincidixen. Mentres que el dret a l'honor té per objecte protegir a la persona front als atacs d'uns atres que pretenguen humiliar-la o menysprear-la, el dret a l'intimitat té per objecte protegir al subjecte front a les ingerències de tercers dins de la seua esfera íntima, be siga excloent esta del coneiximent alié, be siga per mig del control de les informacions que l'afecten.

Ara be, pot dir-se que lesionant tant la privacitat o l'intimitat de les persones de manera directa, es vulnera a la seua volta l'honor de les mateixes d'una forma indirecta o mediata; quant menys en el seu aspecte subjectiu. No obstant això no importa necessàriament lesionar l'honor en la seua fase objectiva. Val dir que a través d'o na conducta determinada pot vore's afectada l'intimitat d'una persona. Com per eixemple publicar la fotografia d'un ser volgut d'una persona en un estat pèssim de salut, propenc a la mort en una revista, importa això a la seua volta una ofensa de caràcter moral (lesió de l'honor subjectiu de la víctima), pero no necessàriament restar-li crèdit front als seus parells (afecció de l'honor objectiu, puix en dita conducta no es desacredita, no es lleva fama).

En igual sentit, atacar directament l'honor objectiu de les persones no afectarà dita acció l'intimitat o privacitat d'estes. Dir d'una persona que és deshonesta (restar crèdit) no significa en absolut, lesionar la seua privacitat. Això és aixina en caràcter de necessitat, sense perjuí de que dit actuar afecte concomitantemente l'honor subjectiu del subjecte passiu (ya que el fet que se li haja imputat l'adjectiu calificatiu de deshonesto, pot ferir-ho moralment), en tant i en quant es tracte d'una persona física (puix no és aixina en el cas de les persones d'existència ideal). De lo expost es deriva que si be existix una relació intensa entre els conceptes, els mateixos no es confonen en un solament.


3. Conflicte entre les llibertats informatives i l'honor

En el Perú existix responsabilitat penal per la difusió d'opinions que afecten el dret a l'honor. Quan les opinions tinguen per objecte assunts i persones que no guarden relació en assunts públics o d'interés general, la protecció de la llibertat d'expressió front al dret a l'honor es debilita, la qual cosa es deu a que es troba absent el fonament de la seua posició preferent, açò és la seua contribució a la lliure i plural difusió d'informació, idees o opinions, presupost indispensable per a la formació d'una opinió pública lliure i informada sobre assunts d'interés general.

Diferent és el cas quan es tracte de difusió d'opinions referides a temes d'interés general o públic i el subjecte afectat en el seu honor és un funcionari públic o una persona de rellevància pública, ya que en estos suposts l'evaluació de la naturalea lesiva de l'opinió deurà fer-se en térmens molt tolerants. S'entén clarament que els funcionaris públics, polítics o persones de rellevància pública s'exponen “inevitable i deliberadament, a una fiscalisació atenta dels seus actes i gests, tant pels periodistes com per la multitut de ciutadans, i per això té que mostrar-se més tolerant”

Lo que sí deuen quedar excloses de l'àmbit de protecció de la llibertat d'expressió són les frases “manifestament injuriosas sense relació en les idees o opinions que s'exponguen i que resulten innecessàries per a la transmissió de les mateixes”, aixina com “les manifestacions xenòfobes o racistes que lesionen la dignitat humana, base de tots els drets fonamentals (...), ya que estes, en última instància atenten contra el principi de no discriminació.

No obstant, com sosté López-Hermida , estos dos drets humans com són el dret a l'honor i a l'informació – o comunicació – estan més lligats de lo que sembla. Gràcies a l'honor, com a proyecció de lo més íntim del ser humà com a individu, es facilita la comunicació pacífica entre les persones d'una societat, generant-se aixina el triàngul llògic entre honor-societat-comunicació.

Mirar en menys l'honor d'una persona juga en contra de la societat mateixa, puix es trenca tota possible comunicació. Resulta llògic pensar que, si s'escomença a considerar en un “segon nivell honorífic” als pelirrojo, la comunicació entre estos i els morenos vesprada o enjorn es farà impossible, produint-se un quebre social causat, en este absurt eixemple, pel color del pèl, pero que en la realitat es produïx pel sexe, la classe socioeconòmica, el color de la pell, la raça, la religió, etc. En definitiva, trencar l'honor de les persones és trencar la societat i, per lo tant conduïx a trencar la comunicació.


4. Dret a la rectificació

Es podria afirmar, com ho indica Castell Córdova, que en cas del dret a l'honor, existix el dret de rectificació de modo que si es va dir alguna cosa inexacto d'algú, en la rectificació dels informat quedaria fòra de perill l'honor. Pero no és aixina, a lo manco no sempre I no és a lo manco per dos raons. Primera, perque és preferible evitar la vulneració del dret que permetre-la i despuix reparar-la. I segona, s'espera massa del mecanisme reparador (la rectificació) , i no es té en conte que és impossible que en el mecanisme reparador es retorne a la mateixa situació anterior d'ocorreguda la vulneració.

No obstant la rectificació és un dret reconegut en el segon paràgraf del art. 2.7 de la Constitució, en senyalar que: “Tota persona afectada per afirmacions inexactas o agraviada en qualsevol mig de comunicació social té dret a que este es rectifique en forma gratuïta, immediata i proporcional, en perjuí de les responsabilitats de llei.”

Aixina mateix, la Convenció Americana sobre Drets Humans precisa en el seu artícul 14.1 que: “Tota persona afectada per informacions inexactas o agraviantes emeses en el seu perjuí a través de mijos de difusió llegalment reglamentats i que es dirigixquen al públic en general, té dret a efectuar pel mateix orgue de difusió la seua rectificació o resposta en les condicions que establixca la llei”.

Per lo demés, pese a el seu expresse reconeiximent en els tractats sobre Drets Humans, la Defensoría del Poble nos advertix sobre l'importància de prendre nota de lo sensible del tema puix existixen alguns cuestionamientos al seu eixercici. Aixina s'ha sostingut que “els cridats drets de resposta, rèplica o rectificació constituïxen sense dubte, una forma d'imposició arbitrària i obligatòria d'informació”


Aspectes rellevants en els delictes contra l'honor

1. Delictes contra l'honor

L'injúria és l'ofensa a l'honor d'una persona que està present i que es pot fer en privat.

La difamació és l'ofensa a l'honor d'una persona que pot estar absent, feta davant unes atres o la publicació de fets de menyspree i rebajamiento davant l'opinió pública que són falsos. Lo rellevant en la difamació és la divulgació i publicitat que es fa d'un fet a un tercer.

Dependrà de l'àmbit sobre el qual s'incórreguen, i pot ser tant en el camp civil (serà responsable la persona física o jurídica propietària del mig informatiu a través del com s'haja propagat la calúmnia o injúria ya que tot director sap el contingut de l'informació i opinió que el periòdic difon) com a penal (a través de calúmnia que poden versar sobre l'atribució d'un delicte, o imputació d'una falsetat ya per ser inexistent el delicte o per haver intervingut en ell la persona imputada). En el cas de l'injúria és l'atac a l'honra o honor subjectiu, fama i estimació de les persones.

Lo important és determinar si ha existit intenció real de produir el dany causat perque pot ocórrer que, a pesar de ser un fet real, si la persona no ha tingut eixa intenció no hi ha delicte. En els supòsits d'intromissió illegítima, per a que es produïxca una lesió del dret a l'honor, ha d'haver una imputació de fets o manifestació de juïns de valor en la que una persona pot vore's afectada per l'imputació d'un fet concret. Ademés ha de contindre accions i expressions que, de qualsevol modo, lesionen la dignitat d'una atra persona a través de la publicitat de certs fets o notícies que facen desmerecer la consideració aliena.

La divulgació alcançarà el llímit dels seus normals destinataris i sent indiferent el mig empleat per a la mateixa. Els mijos de difusió poden ser la ràdio, televisió, prensa. Sobre la decadència de la fama o atentat contra la pròpia estimació requerix de dos elements com és la difamació o desmerecimiento en la consideració aliena.

La difamació és tota informació pública tendenciosa en la que es divulga fets de la conducta privada o situacions morals en propòsit de desprestigie o descrèdit que pot perjudicar la fama i l'image. Sobre el desmerecimiento senyalar que és la divulgació certa de senyes que no s'han volgut divulgar, entrant en l'esfera personal.


2. Subjectes passius

Es planteja el problema de si les persones jurídiques i les diferents colectivitat poden ser subjectes passius dels delictes d'injúries (dels atacs illegítims contra el seu honor). En la doctrina, com indica Álvarez García, es poden trobar dos postures opostes i clarament diferenciades. En un costat se situen els autors que, com Concha Carmona Salgado, opinen que les persones jurídiques i les colectivitat no tenen honor i per tant no deuen tindre-ho protegit penalment. Esta postura partix d'un concepte del ben jurídic honor basat o equivalent a la dignitat humana. És dir, només cabria la protecció de l'honor de les persones individuals. Reconeixen, no obstant estos autors, que podria fer-se una excepció pero sempre i quan eixe atentat contra l'honor d'una colectivitat, grup o persona jurídica, haguera transcendit a l'honor de les persones individuals que conformen eixe grup.

En l'atre extrem doctrinal es troben els que com Serrano Gómez o Bell Landrove consideren que les persones jurídiques i inclús les associacions carents de personalitat, poden ser subjectes passius dels delictes contra l'honor. Esta postura es basaria en la creència de que encara que l'atac siga contra l'honor del grup, és l'honor de les persones individuals que componen eixe grup el que resulta danyat.


3. Garanties constitucionals

o Garanties processals genèriques. o Acció d'inconstitucionalitat. o Acció popular. o Acció de compliment (Llei 26301) o Acció de habeas corpus (Llei 23506 i 25398), recollida en l'incís 1 del art. 200 del Còdic Penal. o Acció d'ampar. o Acció de Corpus Data, recollida en l'incís 3 del art. 200 del Còdic Penal (Llei 26301)


4. Procés de Habeas Data.

La Constitució de 1993 incorpora per primera volta la garantia constitucional del Habeas Data. És un procés judicial de caràcter constitucional que té com a finalitat protegir el dret de les persones d'accedir a determinada informació per part de qualsevol entitat pública i el dret a que els bancs d'informació (públics o privats) no suministren informacions que afecten a l'intimitat personal i familiar. Ho pot presentar el mateix afectat o qualsevol atra persona en el seu nom; si el Juge comprova que, efectivament, s'està atentant contra estos drets, ordena que es permeta accedir a l'informació denegada al demandant o, en el seu cas, es procedixca a impedir que se suministre determinada informació.


A. Drets que protegix el Habeas Data

1. El dret a solicitar informació de les persones naturals i jurídiques a qualsevol entitat pública, en excepció d'informacions relatives a l'intimitat, seguritat nacional o atres llímits que establixca la llei.

2. El dret de les persones naturals i jurídiques a que els servicis informàtics o no, públics o privats, no suministren informacions que afecten l'intimitat personal i familiar (Art. 2°-6).

3. El dret a l'honor i a la bona reputació, a l'intimitat personal i familiar, aixina com a la veu i a l'image pròpies (Art. 2° 7).

El Perú no és alié al sentiment constitucional i és aixina com la Constitució Política de l'Estat de 1993 ha encomanat al Tribunal Constitucional funcions molt importants dins del denominat sistema constitucional. Estes funcions són expressades a través de l'artícul 202° el qual senyala les seues respectives atribucions. El Tribunal Constitucional va ser creat en el Perú per la Constitució Política de 1979. Va entrar en funcions en novembre de 1982 per a resoldre les accions d'inconstitucionalitat contra normes llegals i els recursos de cassació contra resolucions de la Cort Suprema.

En particular, els juges i tribunals ordinaris i demés autoritats administratives, es troben somesos a la jurisprudència del TC, tant si es declara l'inconstitucionalitat de la norma llegal, com si ha segut dones- estimada la demanda. En este sentit, l'artícul 39° de la LOTC dispon que "els juges deuen aplicar una norma la constitucionalitat de la qual haja segut confirmada pel Tribunal".

Sobre el dret a l'honor, el Tribunal Constitucional va sentenciar , “el dret personal a l'integritat física, síquica i moral, el dret a l'honor, a la dignitat personal i a la bona reputació, el dret a una vida tranquila i en pau i el dret a l'igualtat entre els sers humans, són valors més alts, constitucionalment...”


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ cuadernosdehistoriacultural (2011-12-15). «La re-significación del honor durante la primera mitad el siglo XIX en Latinoamérica» (en es). Cuadernos de Historia Cultural. Consultat el 2025-02-27.
  3. ↑ Diccionario de la lengua española
  4. ↑ Lucas Rodrigo, Estudios Mitológicos II: “Los Dioses Olímpicos de la Antigua Grecia”, Facultad de Ciencias Sociales, UNLZ, 2018.
  5. ↑ 5,0 5,1 Sampedro, Jesús (2024-07-15). Código de honor: Cuando la virtud, el aprecio y el coraje marcan la diferencia en el liderazgo (en en), B&H Publishing Group. ISBN 978-1-4300-9127-1. Consultat el 2025-02-27.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 José Antonio Marina, Fama, gloria, honor
  7. ↑ Keith Massey, "Strength and Honor": Adventures in Translation, A place of brightness, 4 de abril de 2014. (Sobre la posible versión latina del lema utilizado en Gladiator).
  8. ↑ Traducción de C. Román y Salamero, editorial Losada, Buenos Aires, 1941.
  9. ↑ Obra completa / Jorge Manrique; edición, prólogo y vocabulario de Augusto Cortina, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2002, edición digital basada en la 13º ed.de Madrid, Espasa-Calpe, 1979.
  10. ↑ Citado en Sampedro, op. cit. - Véase parafraseado por Lope de Vega: "«Porque con un bel morir / tuta la vita se onora» (BAE 2115, 27A) Se trata de la cita de un famoso verso del Canzionere de Petrarca, sacado de la canción Ben mi creada passar mio tempo omai en la que Petrarca implora a Amor que le mate para acabar con su terrible pena... La cita de Lope, que no guarda ya relación alguna con su contexto primitivo, adquiere un valor de sentencia universal..." (Elvezio Canonica-de Rochemonteix, El poliglotismo en el teatro de Lope de Vega, 1991, pg. 249).
  11. ↑ El estado absolutista (título original Lineages of the Absolutist State, 1974).
  12. ↑ En Rodney Hilton (ed.), La transición del feudalismo al capitalismo (título original The Transition from Feudalism to Capitalism, 1976).
  13. ↑ Anna Busquets Alemany, Marina Torres Trimállez, El sentido del honor en China - percepciones hispánicas en la Edad Moderna, Clío & Crímen: Revista del Centro de Historia del Crimen de Durango, ISSN 1698-4374, Nº. 13, 2016 (Ejemplar dedicado a: Los delitos contra el honor en la Historia), págs. 125-148
  14. ↑ Nisbett, Richard E.; Cohen, Dov (1996-03-15). Culture Of Honor: The Psychology Of Violence In The South (en en), Avalon Publishing. ISBN 978-0-8133-4615-1. Consultat el 2025-02-27.
  15. ↑ Morna Mc Leod, Luchas político-culturales y autorrepresentación maya en Guatemala, 2008.
  16. ↑ Definiciones del DRAE para honor, honra, honestidad y honradez.
  17. ↑ Antonio Espigares Pinilla, Introducción a Sebastián Fox Morcillo De honore, 2017, ISBN: 978-84-669-3521-0
  18. ↑ Citado por Alfredo Conde en Sobre la fama y la gloria, 1 de abril de 2011.
  19. ↑ [https://www.cervantesvirtual.com/obra-viso r/text-modernisat-del-cantar-de-mio-cid--0/html/0175c3aa-82b2-11df-acc7-002185ce6064_11.html Cantar del Meu Cid (Text modernisat), 3719 i ss.]
  20. ↑ Daniel R. Walker, Espacio y honra en La fuerza de la sangre y El celoso extremeño, Tejuelo, n. 4, 2009.
  21. ↑ José Antonio López Calle, La moral de Cervantes: el honor - Novena parte del examen crítico de la interpretación de Castro del pensamiento moral de Cervantes. La interpretación de Américo Castro del pensamiento del Quijote y de Cervantes en general (XIV) - Las interpretaciones filosóficas del Quijote, El Catobeplas, n. 158, abril de 2015. - José Manuel Losada, Honor y pureza de la sangre en el Quijote, Actas del II Congreso Internacional de la Asociación de Cervantistas, 1995, pág. 395 - Alfredo Vicenti, Don Quijote y el honor, Ateneo de Madrid, s.f. -
  22. ↑ Daniel Israel, [https://diariosdelectura.blogspot.com/2007/04/ captulo-iii.html Diaris de llectura - La Regenta, capítul III], 24 d'abril de 2007.
  23. ↑ Diccionario de la lengua española
  24. ↑ Domingo Ricart, citado en Sampedro, op. cit.
  25. ↑ Diccionario de la lengua españolaDiccionario de la lengua española
  26. ↑ Primera parte, capítulo III.
  27. ↑ Pablo Ortega del Cerro, Del honor a la honradez: un recorrido por el cambio de valores sociales en la España de los siglos XVIII y XIX, Cuadernos de Ilustración y Romanticismo n. 24, Universidad de Cádiz, 2018.
  28. ↑ Vidal.
  29. ↑ Álvarez García se presenta contrario a ellas. Sigue su exposición de ellas y sus argumentos en contra.
  30. ↑ La teoría de Jakobs.
  31. ↑ Carlos Soria.
  32. ↑ Sebastián Soler.
  33. ↑ Álvarez García
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 34,3 Álvarez García.
  35. ↑ Sinopsis del artículo 26
  36. ↑ Jurisdiction of Constable and Marshal Act -13 Ric. 2. Stat. 1. c. 2-
  37. ↑ A Brief Account of the Proceedings in the High Court of Chivalry, The Heraldry Society, 1954-12-21.
  38. ↑ Artícul 133, of the United States Uniform Code of Military Justice (UCMJ), enacted at 10 U.S.C. § 933. - Powers, Rod. "Article 133: Conduct unbecoming an officer and gentleman"
  39. ↑ Répertoire numérique détaillé du fond du jury d'honneur (1945-1957) en archivesnationales.culture.gouv.fr
  40. ↑ Art. 101 Abs. 2 GG.
  41. ↑ BVerfG, Beschluss vom 11. Juni 1969 - 2 BvR 518/66 Rz. 20 ff..
  42. ↑ BVerfGE 18, 241, 257; 22, 42, 47.

Enllaços externs


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "lower-alpha", pero no es trobà una etiqueta <references group="lower-alpha"/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Honra&oldid=1650658»