Anar al contingut

Aristoi

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Els aristoi (en grec: ἄριστοι) eren els nobles de la societat de l'antiga Grècia i, en particular, de l'antiga Esparta. El terme significa lliteralment «el millor», en la denotació de millor en térmens de naiximent, ranc i noblea, pero també sol posseir la connotació de ser també el millor moralment.[1] De fet, el terme deriva de forma similar en areté: «La raïl de la paraula és la mateixa que aristos, la paraula que mostra habilitat i superioritat superlatives, i 'aristos' s'usava constantment en plural per a denotar a la noblea».[2]

Història

Originalment, els aristoi eren famílies molt unides de linaje noble, com els baquíadas de l'antiga Corinto.

A principis del VI, Solón va promulgar reformes constitucionals en Atenes. Entre els canvis, es va modificar l'estatus i el poder de l'antiga aristocràcia fent de la riquea, i no del naiximent, un criteri per a ocupar un càrrec polític. Este sistema es va denominar «timocracia» (en grec: τιμοκρατία).

Esta divisió exigia una nova divisió. Aixina, els ciutadans es varen organisar en funció de la seua producció de terres:

  1. Pentacosiomedimnos (o Pentakosiomedimnoi), que tenien a lo manco 500 medimnos de bens humits o secs (o el seu equivalent) com a renda anual.
  2. Hippeis, que posseïen a lo manco 300 medimnos (o el seu equivalent) com a renda anual
  3. Zeugitas, posseïdors d'una yunta de bous, en a lo manco 150 medimnos (o el seu equivalent) de renda anual.
  4. Tetes, treballadors assalariats en ingressos anuals inferiors a 150 medimnos (o el seu equivalent).

Este nou sistema establia que els pentacosiomedimnos eren els aristoi. Com a tals, a sovint es dividien en poderoses faccions familiars o clans, que controlaven tots els càrrecs polítics importants de la polis. La seua riquea solia provindre tant de tindre en propietat les terres més fèrtils o protegides.[3] No obstant, com l'estatus es basava en la seua riquea, i perdre-la provocava la pèrdua de la noblea, l'arribada de les rutes comercials marítimes va posar als aristoi en risc de perdre-ho tot pel fracàs de les inversions en ultramar.

Pítaco de Mitilene va instituir una llei que establia que els delictes comesos en estat d'embriaguea devien ser castigats doblement;[4] esta llei es dirigia predominantment contra els aristócrates, ya que eren més a sovint culpables de comportaments ebris i violents. Com a tal, va ser molt apreciada pel poble pla.[5][6]

Costums

En l'Antiga Atenes, Tucídides dona testimoni de les costums tant dels ciutadans com dels rics. Escriu que ningú du armes dins de la polis, ya que permet «un modo de vida més fàcil i luxós». Mentres que l'aristocràcia arcaica[7] solia dur armes damunt en la ciutat,[8] esta pràctica es va abandonar per complet pels canvis culturals. Entre les causes varen estar canvis llegals; un eixemple va ser la prohibició de portar armes en l'àgora baix pena de mort. L'iconografia dels gerros és testic d'este canvi: els hòmens varen passar de dur espases a llances, bastons, paraigües durant un breu periodo de temps i finalment res.[9]

Tucídides també parla de cóm els aristoi varen prendre referències culturals d'Orient, com «el lux de dur roba interior de lli i nugar-se el pèl en un llaç de saltamontes d'or», que va passar de moda quan l'èlit ateniense va escomençar a imitar als lacedemonios, vestint penyores més modestes per a «assimilar la seua forma de vida a la del poble pla».

Influències

L'Aristoi Classical Academy, antiga West Houston Charter School, pren el seu nom del concepte.

Vore també

Referències

  1. ↑ «Greek Word Study Tool». www.perseus.tufts.edu. Consultat el 2024-01-24.
  2. ↑ Paideia; the Ideals of Greek Culture, Werner Jaeger, Oxford University Press, NY, 1945. Vol. I, pg 5.
  3. ↑ Cartwright, Mark. «Ancient Greek Society» (en en). World History Encyclopedia. Consultat el 2024-01-24.
  4. ↑ Aristóteles, Política 1274b 18-23
  5. ↑ McGlew, 1993: 95 n. 16.
  6. ↑ Jon Ploug Jørgensen, The taming of the aristoi - an ancient Greek civilizing process? History of the Human Sciences: juliol de 2014 vol. 27 no. 3, pág 45
  7. ↑ Jon Ploug Jørgensen, The taming of the aristoi - an ancient Greek civilizing process? History of the Human Sciences: juliol 2014 vol. 27 no. 3, pág. 42
  8. ↑ Aristóteles, Política (Aristóteles): bk 2, 1268b
  9. ↑ Jon Ploug Jørgensen, The taming of the aristoi - an ancient Greek civilizing process? History of the Human Sciences: juliol de 2014 vol. 27 no. 3, pág. 41


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Aristoi&oldid=1449552»