En la mitologia romana, Virtus era la deidad de la valentia i la fortalea militar, la personificació de la virtus romana (virtut, valor). Per a alguns erudits, l'equivalent grec era Areté.

Moneda gala en Virtus.
Erro al crear miniatura:
Anvers de billet nortamericà de Virginia de quatre dólars de 1776 en Virtus a l'esquerra.
Altar de sacrificis de Virtus, III, Colónia, Alemània.

Com deïtat (masculina/femenina) s'identificava en el deu romà Honos (personificació del honor) i varen ser honrats conjuntament en freqüència. Segons lo escrit per Valerio Màxim,[1] esta adoració conjunta va dur a planejar a Marque Claudio Marcelo en l'any 210 a. C. la construcció un temple per a abdós.[2] Açò va dur a l'objecció del Colege de Pontífexos, que dia que si es produïra un milacre en el temple, els sacerdots no sabrien a quí fer sacrificis per a agrair-li-ho. Marcelo llavors va erigir un temple sol per a Virtus i un atre per a Honos, finançant-los en el botí del saqueig de Siracusa i en la derrota dels gals. Este temple es trobava en la Porta Capena, i més vesprada va ser renovat per Vespasiano.

Esta deïtat va ser representada de vàries formes. Per eixemple, en les monedes de Tétrico, pot aparéixer com una matrona, un vell o un home jove, en una javalina o vestida solament en una capa. Dins de l'àmbit de relleus funeraris, Virtus mai es representa sense un acompanyant varó.[3] A sovint, la seua presència dins d'este àmbit de l'art és per a complementar i prestar assistència al protagoniste del relleu en escenes d'intensa masculinitat o valentia.[4]

Época moderna

En 1776, Virtus era la figura central en l'Escut de Virginia i la consegüent bandera de l'estat, que conta en l'escut. El billet de Virginia de quatre dólars va tindre una representació similar de Virtus en el seu anvers.

Referències

  1. ↑ «Honos et Virtus». A Topographical Dictionary of Ancient Rome. Consultat el 24 de novembre de 2007.
  2. ↑ «Valeri Maximi». Factorum et Dictorum Memorabilium. Consultat el 24 de novembre de 2007.
  3. ↑ Hansen, L. (2008). The University of Michigan (ed.). Muses as models: learning and the complicity of authority, p. 280.
  4. ↑ Hansen, L. (2008). The University of Michigan (ed.). Muses as models: learning and the complicity of authority, pp. 281.


Referències