Llealtat
La llealtat[1] és una devoció d'una persona o ciutadà en un estat, governant, comunitat, persona, causa o a sí mateixa.
Té que vore en ser fidel algú o una causa.[2]
No existix acort entre els filòsofs sobre coses o idees a les que es pot ser lleal. Alguns sostenen també que es pot ser lleal a un espectre molt ampli de coses, mentres que uns atres argumenten que solament es pot ser lleal a una atra persona i que això és una relació estrictament interpersonal i entre unes atres.
La llealtat és un principi que bàsicament consistix en mai donar-li l'esquena a determinada persona o grup social que estan units per llaços d'amistat o per alguna relació social, és dir, el compliment d'honor i gratitut, la llealtat està més apegada a la relació en grup.
La llealtat és un compliment de lo que exigixen les lleis de la fidelitat i les de l'honor.
És una virtut consistent en el compliment de lo que exigixen les normes de fidelitat, honor i gratitut. Adheriment i afecte per algú o per alguna cosa.
La llealtat posseïx numerosos aspectes i arestes. John Kleinig, professor de filosofia en la City University of New York, resalta que en el transcurs de les époques l'idea ha segut motiu d'anàlisis per escritors creatius des d'Esquilo a John Galsworthy i Joseph Conrad, i tema d'estudi de sicòlecs, psiquiatres, sociòlecs, estudiosos de la religió, economistes polítics, estudiosos de l'àmbit dels negocis i la mercadotècnia, i en especial teòrics de la política, que s'ocupen d'aspectes com els jurament de llealtat i patriotisme. Com a concepte filosòfic, la llealtat no va ser tema d'estudi dels filòsofs fins al treball de Josiah Royce, la «gran excepció» segons afirma Kleinig.[3] John Ladd, professor de filosofia en la Brown University, que cap a fins del XX el tema ha segut motive «una atenció llimitada en la lliteratura de filosofia». Ladd atribuïx açò a associacions «odioses» que posseïx el tema en el nacionalisme, inclós el nacionalisme del [[na zismo]], i en la metafísica de l'idealisme, a lo que caracterisa com a «obsolet». Ladd sosté que no obstant dites associacions com errades, i que l'idea de llealtat és «un component essencial en tot sistema humà i civilisat de moral».[4] Kleinig afirma que a partir de 1980, el tema ha segut motiu d'atenció, i els filòsofs s'han ocupat, entre atres temes, de les seues vinculacions en l'ètica professional, l'alertador, l'amistat, i l'ètica de la virtut.[3]
Antecedents
Encyclopedia Britannica de 1911
La Encyclopædia Britannica definix la llealtat com a «adheriment al sobirà o govern establit del país d'un» i també com "devoció personal i reverència al sobirà i a la família real». Remonta les raïls de la paraula «llealtat» a el XV, fent notar que en eixa época es referia a la fidelitat en el servici, en l'amor, o a un jurament que s'ha realisat. El significat que la Britannica dona com a principal, ho atribuïx a un canvi ocorregut en el XVI, notant l'orige de la paraula prové del llatí "lex", que significa "llei". Algú que és lleal, en el sentit feudal de fidelitat, és algú que complix en la llei (en contraposició a qui es troba fòra de la llei), que posseïx plens drets llegals com a conseqüència de la seua fidel llealtat a un senyor feudal. Per lo tant en la Britannica de 1911 es va derivar el seu significat primari de la llealtat a un monarca.[5] Esta definició de llealtat basada en l'etimologia de la paraula és arreplegada per Vandekerckhove, quan relaciona la llealtat en l'alertar.[6]
Punts de vista bíblics i cristians
En un capítul de la Bíblia cristiana, Jesús diu «doneu al César lo que és del César i a Deu lo que és de Deu». Lo que definix un llímit a l'autoritat de l'home. Des del punt de vista cristià, existix una esfera més allà de la terrenal, i si la llealtat a l'home entra en conflicte en la llealtat a Deu, l'última té prioritat.[7] Ademés, el cristianisme rebuja l'idea d'una llealtat dual. En l'Evangelio de Mateo 6:24, Jesús diu "Ningú pot servir a dos senyors; perque o avorrirà a l'un i amarà a l'atre, o estimarà a l'un i menysprearà a l'atre. No podeu servir a Deu i a les riquees". Això està relacionat en l'autoritat d'un amo en el seu sirvientes (segons Epístola als Efesios 6:5), els qui d'acort en la llei (bíblica) li deuen llealtat al seu amo (segons Levítico 25:44-46).[8]
Concepció de Josiah Royce
Josiah Royce en el seu llibre The Philosophy of Loyalty (traduït: La filosofia de la llealtat) publicat en 1908 presenta una definició diferent del concepte. Royce sosté que la llealtat és una virtut, una virtut primària, «el centre de totes les virtuts, el deure central entre tots els deures». Royce presenta la llealtat, a la qual definix en gran detall, com el principi moral bàsic del com es deriven tots els atres principis.[9] La definició breu que presenta és que la llealtat és «la devoció conscient i pràctica i àmplia d'una persona a una causa».[3][9][10] La causa deu ser una causa objectiva. No pot ser un mateixa. És alguna cosa extern a la persona que s'espera trobar en el món extern, i que no és possible trobar-ho en un mateixa. No tracta sobre un mateix sino sobre atres persones. La devoció és activa, una rendició del desig propi a la causa que un ama. Segons Royce, la llealtat és social. La llealtat a una causa aúna als numerosos seguidors de la causa, unint-les en el seu servici.[9] Richard P. Mullin, professor de filosofia en la Wheeling Jesuit University, descriu a les tres paraules «voluntària i pràctica i completa» com a «plenes de significat». La llealtat és voluntària sobre que s'oferix en forma lliure, sense coerció. És elegida despuix d'un anàlisis personal, no és alguna cosa en lo que un naix. La llealtat és pràctica en el sentit de que és practicada. És portada a terme en forma activa, no en forma passiva com si fora un sentiment fort per alguna cosa. La llealtat és completa en el sentit que no és un interés casual sino un compromís ple en una causa.[11]
A partir d'esta definició, Royce construïx un marc moral basat en la llealtat, utilisant l'idea de llealtat a la mateixa llealtat.[9] Per a això, Royce distinguix entre les causes bones i les causes males, definix a les causes bones com aquelles que promouen llealtat a la llealtat. En atres paraules, la llealtat a tal causa habilita, promou, o desenrolla les habilitats d'atres persones a ser lleals a les seues causes. No és una bona causa, aquella que destruïx l'objecte de la llealtat llegítima d'una atra persona. D'açò es poden derivar les virtuts de veres, justícia, benevolència, i cortesia. Royce relaciona açò en l'ètica dels negocis:[9][11]
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ «Definition of LOYALTY» (en en). www.merriam-webster.com (2025-10-28). Consultat el 2025-10-30.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Kleinig, John (2007-08-21). «Loyalty. Stanford» Encyclopedia of Philosophy.
- ↑ Ladd, John (1967). «Loyalty.» En Paul Edwards. The Encyclopedia of Philosophy 5. Macmillan. p. 97.
- ↑ Encyclopædia Britannica, loc. cit.
- ↑ Vandekerckhove, Wim (2006). Whistleblowing and organizational social responsibility: a global assessment. Corporate social responsibility series. Ashgate Publishing, Ltd. pp. 127 et seq. ISBN 0-7546-4750-1.
- ↑ Sharma, Urmila; Sharma, S. K. (1998). «Christian political thought.» Western Political Thought. Atlantic Publishers & Distributors. pp. 220 et seq. ISBN 81-7156-683-9.
- ↑ White, Edward J. (2000). The Law in the Scriptures: With Explanations of the Law Terms and Legal References in Both the Old and the New Testaments. The Lawbook Exchange, Ltd. p. 295. ISBN 1-58477-076-7.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 Thilly, Frank (1908). "Review of The Philosophy of Loyalty". Philosophical Review 17. Reeditado como Thilly, Frank (2000). «Review of The Philosophy of Loyalty.» En Randall E. Auxier. Critical responses to Josiah Royce, 1885–1916. History of American Thought 1. Continuum International Publishing Group. ISBN 1-85506-833-8.
- ↑ Martin, Mike W. (1994). Virtuous giving: philanthropy, voluntary service, and caring. Indiana University Press. p. 40. ISBN 0-253-33677-5.
- ↑ 11,0 11,1 Mullin, Richard P. (2005). «Josiah Royce's Philosophy of Loyalty as the Basis for Democratic Ethics.» En Leszek Koczanowicz i Beth J. Singer. Democracy and the post-totalitarian experience. Value inquiry book séries: Studies in pragmatism and values 167. Rodopi. pp. 183-184. ISBN 90-420-1635-3.
