Furs de Valéncia
Els Furs de Valéncia, Furs del Regne de Valéncia o Furs Valencians foren la llegislació territorial valenciana durant més de quatre sigles, des de l'any 1261, quan Jaume I els jurà i promulgà en una reunió de les Corts Valencianes el mateix any, fins a l'any 1707, en els decrets de Nova Planta.
Història[editar | editar còdic]
Els Furs de Valéncia eren les lleis pròpies valencianes. Estan vigents fa més de quatre sigles, des de l'any 1261, quan Jaume I els jurà i promulgà i arromançar, durant la reunió de les Corts Valencianes el mateix any, fins a l'any 1707, despuix de la derrota en la Batalla d'Almansa el dia 25 d'abril i el consegüent Decret de Nova Planta del Regne de Valéncia, en juny del mateix any, se pergueren els furs.
Els Furs de Valéncia són un conjunt de normes establides pel rei Jaume I per al regim jurídic de la Ciutat de Valéncia i, posteriorment, del Regne de Valéncia. Es un Còdic inspirat fonamentalment en el Dret Romà. Escomençà nomenant-se Furs a partir del 22 de març de 1251, ans se nomenava Costum.
La Guerra de Successió que enfrontà als valencians partidaris de l'Archiduc Carles en els de Felip d'Anjou, motivà la batalla d'Almansa i l'abolició dels Furs.
Els Furs foren firmats pel notari Boronat de Pera, qui dirigí la recopilació per encàrrec del Rei Anfós (lo que li conferí al llibre caràcter de llei). En els anys posteriors a 1240 les aspiracions de la "costum" depenien de la voluntat del Rei, que la havia concedit. Per això la ciutat i les viles tractaren d'obtindre l'irrevocabilitat del dret valencià per part del Rei, la definitiva constitució del Regne com a Estat sobirà.
Açò succeí en abril de 1261, en que consta la celebració de les primeres Corts Valencianes, en les quals el rei Jaume I jurà els Furs i les Costums de Valéncia, i dispongué que, de la mateixa forma que ell havia jurat i confirmat els Furs i les costums, els seus successors ho juraren també davant la Cort General, a l'escomençament del seu regnat.
Orige[editar | editar còdic]
Els furs s'originen en els costums i les cartes pobles otorgades pel rei o els senyors, majoritàriament seguint el fur d'Aragó com el cas de Burriana en l'any 1233. Únicament se troba una excepció fins a 1240 i és el fur de Lleida concedit a Cervera del Maestre en l'any 1235. Segons les senyes disponibles pareix que Jaume I donava clara preferència a les lleis aragoneses. Estes costums foren una série de normes de la vida comuna i d'ordenació de la ciutat de Valéncia i diverses viles, que es crearen despuix de la conquista per Jaume I. La norma valenciana s'aplicava en part del territori conquistat, mentres que una atra part seguien els Furs d'Aragó. També s'incorpora ad esta llegislació, (o a lo manco no es deroga) un tribunal d'orige romà i consolidat pels musulmans, el Tribunal de les Aigües de la vega de Valéncia. El primer costum fon promulgat per Jaume I el 21 de març de 1238, en Xàtiva, conferint juges civils i criminals, aixina com la (Cambra dels jurats de Valéncia) en la ciutat. Esta creació de lleis pròpies per a Valéncia suponia una oposició al poder de la noblea aragonesa que desijava estendre els furs d'Aragó a Valéncia.
El 21 de maig de 1239 apareix el primer privilegi en que es parla del cúria de Valéncia , en el que se li dona un lloc per al seu tribunal.
El 29 de decembre de 1239 concedix Jaume I a Valéncia el de Justícia.
És en l'any 1251 quan, inspirat pel nom dels furs d'Aragó es començà a mencionar als costums valencians com furs, despuix de l'orde real d'arreplegar totes les normes que havien segut promulgades en els primers anys de la Valéncia cristiana. En aquell any Jaume I ordenà que els juges s'atingueren als furs i els arromançà, es dir escriure-los "en la llengua que parlava el poble" el romanç valencià .
Durant un temps les aspiracions de les "costums" depenien de la voluntat del rei que les havia promulgades, i per tant podien ser revocades per este. La ciutat de Valéncia i algunes viles tractaren d'obtindre l'irrevocabilitat del dret valencià per part del rei, per lo que es solicità que el rei jurara els furs. Açò succeí finalment el 7 d'abril de 1261. Jaume I jurà en Valéncia, davant de les Corts Valencianes els furs de Valéncia. Quatre dies més tart promulgà un privilegi al nou regne, segons el qual, tots els successors del monarca també havien de jurar-los en Valéncia abans de complit el més del seu regnat. Esta supeditació del rei als Furs supongué la constitució del Regne de Valéncia com a estat sobirà.
El text dels furs se conservà en un registre redactat per l'escrivà Boronat de Penya.
Acceptació i extensió dels Furs de Valéncia[editar | editar còdic]
El jurament dels furs per Jaume I i per atres reis de la Corona d'Aragó obtingué contraprestacions econòmiques per a la corona. El primer jurament de l'any 1261 ho feu el rei a canvi d'una assignació de 48.000 sous reunits i donats per la ciutat de Valéncia, els llocs i viles de l'Horta de Valéncia que pertanyien a clercs i nobles i les viles de Castelló de la Plana, Vilafamés, Onda, Llíria, Corbera, Cullera i Gandia.
És important aclarir que estos furs no foren inicialment els furs de tot el Regne de Valéncia. És molt destacat l'absència en les Corts de 1261 de les viles reals més importants del regne en aquella época, com eren Morella, Burriana, Morvedre (Sagunt), Alzira i Xàtiva.
Més concretament, en l'any 1263 els furs aragonesos regien en Cirat, en Morella, en Vallibona, en Vinaròs, Boixar i Fredes, en Vilanova, en les actuals pedanies de Mola Escabrosa, Corachà i la Penya de l'Aranyol situades en l'actual terme de Castell de Cabres, Castellfort, Burriana, Benicarló, Almassora, Salzedella i Lludient, Benassal, Albocàsser, Catí, i Riu de Truites.
En l'any 1263 els costums de Lleida regien en Calig, Cervera del Maestrat, Rossell i Sant Mateu, Vilafamés, Vinaròs i Cabanes. I els de Barcelona regien en Castell de Chivert, Moncada i Beniacaldim d'Almenara.
Com a mostra d'interés de Jaume I en els furs, en 1270 Jaume I tornà a ordenar als juges que no s'atingueren als decrets sino als furs. En 1271 tornà a confirmar els furs intentant deixar clara la seua voluntat de consolidació del nou règim. També als que s'adheriren el rei els condonaria alguns deutes pendents.
Un fet molt important per a la consolidació dels furs fon el decret que Pere III, fill de Jaume I jurara també els furs en l'any 1277, en la seua coronació. Pero tingué un impacte important el fet de que Pere fora escombregat pel papa, fet que aparella la potestat dels regnes de trencar el tribut de vassallage. Això fon aprofitat per Catalunya i Aragó, pero especialment per Valéncia, per a reforçar els seus furs i privilegis. De fet, a partir de 1283, en virtut del Privilegium Magnum , el rei no podia impondre nous imposts sense l'aprovació de les corts. Ademés, en Valéncia li fon otorgada la potestat de nomenar cònsuls.
En l'any 1283 el rei Pere III autorisa l'instalació del Consolat del Mar de Valéncia, que fon el primer d'Espanya.
En el temps, a pesar de l'oposició de part de la noblea als furs de Valéncia i davant del risc de que en el restant del territori es pogueren aplicar els furs d'Aragó, la corona i les Corts Valencianes foren consolidant a poc a poc els furs de Valéncia, com a normes per a tot el territori del Regne de Valéncia.
De fet, en les Corts Valencianes de 1329 fon quan Burriana i Vilarreal acceptaren els furs de Valéncia i s'incorporaren a les Corts Valencianes. Fins ad aquell moment havien estat someses als furs aragonesos.
Característiques pròpies dels Furs i les seues implicacions[editar | editar còdic]
Les circumstàncies pròpies del Regne de Valéncia obligaren a certes característiques especials dels furs. L'ajust ètnic (cristiàns, musulmans i judeus) donà lloc a problemes d'estructuració jurídica. Açò, sumat als interessos del rei de restar poder a la noblea feudal feu que la nova llegislació valenciana establira unes formules pre-democràtiques, en una juridicitat romanista dins d'un poder real prevalent. Açò contrastava en les velles estructures feudals dels atres regnes i comtats de la corona. Al contrari que en atres regnes de la Corona d'Aragó i del restant de la península, els ciutadans del Regne de Valéncia estaven lliures de l'arbitrarietat dels senyors. El ius soli s'impongué sobre el ius sanguinis per primera vegada en els regnes de la península.
Esta població estava ademés en una fase de mútua adaptació ètnica (el poble ajusdadis que menciona Eiximenis). Açò va configurar a poc a poc en la ciutat de Valéncia un règim polític urbà, de ciutat-estat, mercantil, artesanal i mesocràtica, comparable al d'atres ciutats mediterrànees (Venècia, Gènova, etc.) que estaven també en efervescència. Les facilitats econòmic-comercials atragueren immigrants de tota Europa a la busca d'una millor qualitat de vida, i Valéncia entrà en una fase d'expansió econòmica i cultural que li portaria a un floriment polític, lliterari i artístic anterior al sigle d'Or espanyol.
Els furs establiren també els llímits del regne, fins a 1304 delimitat pel tractat d'Almizra de 1244, a la llínea Biar-Busot i a partir d'eixa data, en virtut del tratat de Torrella incorporaria Oriola Guardamar, Elig, Santa Pola i Novelda. Este territori era l'àmbit d'aplicació de la llei valenciana que estipulava ademés sobre la moneda valenciana, les mides, volums i pesos aixina com la redacció i datació unificada dels documents públics.
El conflicte de 1333[editar | editar còdic]
En l'any 1333 el rei Alfons IV d'Aragó, devall l'influència de la seua segona dòna, Leonor, donà els senyorius de Xàtiva, Alzira, Morvedre (Sagunt), Alacant, Morella, Castelló de la Plana i Burriana a l'infant Ferrando, (fill de Leonor). Açò infringia una promesa feta davant de les Corts en els anys 1329 i 1330. Açò provocà un enfrontament entre una porció de la noblea que donava soport a la mida i una atra porció junt en el poble pla que reaccionaren contra ella i en favor i defensa dels furs. El cap del jurat de Valéncia, Francesc de Vinatea, s'entrevistà numeroses vegades en el Rei i en Elionor fins que conseguí l'anulació de la donació, en la conseqüent irritació de Leonor, pero donant fi al conflicte i als disturbis civils que estava provocant.
Guerra de Successió, decrets de Nova Planta i abolició dels furs[editar | editar còdic]
Despuix de la seua victòria sobre l'Archiduc Carles d'Àustria en la Guerra de Successió Espanyola, el primer rei Borbó d'Espanya, Felip V promulgà els decrets de Nova Planta que posaren fi a tot el sistema llegislatiu i polític valencià. Segons estos decrets els funcionaris eren nomenats pel rei i el valencià fon prohibit com a llengua de l'administració, de l'ensenyança i de la predicació.
Edicions fascimil[editar | editar còdic]
Donada l'importància de l'obra, hi ha edicions facsimilars, l'última d'elles veu la llum en l'octubre de l'any 2006, i fon editada per l'empresa Valenciana Ceremonial Ediciones, sobre l'original custodiat per l'Ajuntament de Valéncia. Acompanyant l'obra d'un important treball d'investigació a càrrec de numerosos catedràtics de l'Universitat de Valéncia, cada u d'ells doctor en la seua disciplina.
Atres edicions no han tengut la mateixa sort, com ara la de l'Universitat de Valéncia que fon furtada per encàrrec del Campus del Tarongers a finals del sigle XX.
Cites[editar | editar còdic]
Cent cinc voltes apareix en els Furs “...arromançat per lo senyor rey...”; mai no es nomena un atre idioma. Posteriorment es tornaren a traduir al llati, no faltant la consabuda explicacio:
'...Istum forum romansavit dominus rex...' (Fur XXV), o '...Istum forum correxit et in romantio posuit dominus rex...' (Fur XXVIII), o '...enmendavit in romantio dominus rex...' (Fur XXXII).Referències[editar | editar còdic]
- García Edo, Vicente. «La redacción y promulgación de la "Costum" de Valencia». Universitat Jaume I de Castelló
- García Edo, Vicente. «Orígenes del Derecho foral valenciano». Revista valenciana déstudis autonòmics-Conselleria de Gobernació de la Generalitat Valenciana
- Narbona, Rafael; Muñoz, Rosa; Cruselles, Enrique (1988). «Las instituciones». En Manuel Cerdá (dir.), ed. Historia del pueblo valenciano. Valéncia: Levante. Pag. 272. ISBN 84-404-3763-3
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Chabas, Roque. Gènessi del dret foral de Valéncia. 1902. Valéncia. Facsimil Servici de reproducció de Llibres. París-Valéncia, S.L. ISBN 978-84-8339-380-2
- Ubieto Arteta, Antonio. Orígenes del Reino de Valencia. 1981 (primera edició 1971).Zaragoza. ISBN 84-7013-154-0
- Peset Reig, Mariano (1989). «Furs de Valencia: su sentido y vigencia». En torno al 750 aniversario: antecedentes y consecuencias de a conquista de Valencia. ISBN 84-7455-101-3
- Santoyo, Julio-César (2004). «La traducción en el ámbito de la cultura castellana». Historia de la traducción en España. ISBN 84-7579-881-0
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Furs de Valéncia.- Furs en any 1564
- Decret de Nova Planta
| |||||||||||||||||||||||||||||||