Consulat del Mar
El Consulat del Mar fon una institució jurídic-mercantil migeval formada per un Prior i diversos cònsuls la jurisdicció del qual era semblant als actuals tribunals mercantils. L'orige de l'institució és mediterràneu, sent el primer el de Trani (Itàlia), de 1063, estenent-se l'institució ràpidament a Pisa, Messina, Chipre, Costantinoble, Venècia, Montpeller, Valéncia (1283), Mallorca (1343), Barcelona (1347), Perpinyà i Malta (sigle XVII).[1] Actualment hi ha un Consulat del mar de Barcelona que és part de la Cambra de Comerç de Barcelona, la missió del qual és arbitrar en conflictes de caràcter mercantil:
En les controvèrsies i desavenències de caràcter mercantil sorgides entre empresaris, la Càmara Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona eixercix les funcions arbitrals i de sistemes alternatius de resolució de conflictes per mig del Consolat de Mar.
No s'ha de confondre, com fan molts autors, el Consulat del Mar com a institució; en la recopilació de normes, usos i costums del comerç marítim coneguda com Llibre del Consulat del Mar o Llibre del Consolat del Mar; ni tampoc en l'edifici a on se reunia el Consulat.
Antecedents[editar | editar còdic]
La secular tradició comercial i marítima dels regnes costers de la Corona d'Aragó va impulsar una expansió cap a tots els racons del Mediterràneu i més allà, arribant fins a l'Atlàntic (sigle X). Esta expansió va donar com a resultat una série de rutes que partien cap a tots els ports coneguts (sigle XIII. Encara que les rutes en diverses, les cinc principals eren:
- La ruta del nort d'Àfrica (Tunis, Alger, Trípoli) en el transport de or i esclaus.
- La ruta de les illes (Mallorca, Sicília, Sardenya...), en el transport de sal i blat.
- La ruta de Bisanci (fins a Costantinoble), en el transport del cotó, espècia's i esclaus.
- La ruta d'Ultramar (Chipre, Tir, Damasc, Aleixandria), era la gran ruta de les espècies.
- La ruta d'Occident (fins a Bruixes) des d'a on es distribuïen els productes orientals a tota Europa.
Esta activitats tan complexes i en tants interessos comercials, varen fer créixer als òrguens rectors de defensa i resolució de llitigis, des de l'agrupació de comerciants i armadors per a la defensa del port fins al dret de les mercaderies, naus, rutes, ports, sou dels mariners, segurs, naufragis.... en l'afegit d'assegurar el trànsit de les naus per les rutes comercials, freqüentades per piratas sarraíns o corsaris genoveses i venecians.
Valéncia primer d'Espanya[editar | editar còdic]
Degut a l'importància que Valéncia tenia en el comerç marítim, se fa necessari posar regles i ordenacions. Fon el rei Pere el Gran, qui en 1283, concedí a Valéncia i el seu Regne uns privilegis i franquees de peage i atres imposts sobre mercaderies marítimes.
L'aparició d'estos tribunals (que això era el Consulat) fon segon Antoni Capmany (erudit del sigle XVIII) en l'any 1238. Décades despuix foren fundats els tribunals en atres ciutats de la Corona d'Aragó.
El llibre del Consolat de Mar, recollia les lleis marítimes dictades pel Tribunal Marítim del Regne de Valéncia, i varen ser fetes en romanç valencià.
Organisació[editar | editar còdic]
Segons el privilegi de Pere el Gran, el tribunal constava de dos Consuls elegits anualment pels prohoms del mar.
Tenien com a missió dirimir en els assunts que se suscitaren entre navegants i mercaders.
Els cònsuls juraven el càrrec en la Seu de Valéncia i se renovaven cada any.
Alfons el Magnànim reglamentà les eleccions de tots els funcionaris que en aquell moment n'eren en eixe moment que foren els dos cònsuls els juges d'apelació i uns jurats.
Lo mateix que atres privilegis i furs foren els Decrets de Nova Planta els que tancaren el tribunal.
Edifici[editar | editar còdic]
Ya en l'any 1380 se reunien els mercaders en una casa pròpia, abans ho feren a l'aire lliure. Esta casa fon seu del tribunal fins a l'any 1444 quan el Consell de la Ciutatels va propondre juntar-se en els mercaders de la Llonja de l'oli,pensant en una ampliació de la mateixa.
En 1483 se començaren les obres de construcció de l'actual Llonja de Valéncia, el edifici a on tindria el domicili el Consulat de Mar. Fon en 1506 quan s'instalaren allí definitivament.
Consulats del mar en el món[editar | editar còdic]
El creiximent de l'activitat mercantil portuaria en la segona mitat del sigle XIII va fer convenient la creació de l'institució del "Tribunal del consulat de Mar", per privilegi de Pere III, concedit a la ciutat de Valéncia en 1283,[2][3] qui va dispondre que es regira pels costums de mar vigents en el mediterràneu.[4]
La creació dels consulats no coincidix en la creació dels usos i costums pels quals havien de regir-se.[5] En el cas del consulat de Messina, es va encarregar als cònsuls el redactar els usos, mentres que en el de Barcelona li va indicar utilisar els costums de mar que estaven ya en us en Barcelona.[5]
En la Corona d'Aragó[editar | editar còdic]
- 1283 Pere III crea el Consulat en Valéncia.
- 1326 creació del consulat en Mallorca per l'infant Felipe, tutor de Jaume III de Mallorca,[6] confirmat en 1343 per Pedro el Cerimoniós[6]
- 1347 Fundació del Consulat del Mar en Barcelona.[3]
- 1363 Fundació del Consulat del Mar en Tortosa.[3]
- 1385 Fundació del Consulat del Mar en Girona.
- 1387 Fundació del Consulat del Mar en Perpinyà.[3]
- 1443 Fundació del Consulat del Mar en Sant Feliu de Guíxols.
- 1785 Fundació del Consulat del Mar de Alacant.
Organisacions marítimes semblants en la Corona de Castella[editar | editar còdic]
- 1494 Fundació de la Universitat de Mercaders i Consulat de Burgos coneguda com Consulat de Burgos que substituïx a la Universitat de Mercaders de Burgos . Esta organisació substituïx a la Germandat dels marenys.[7]
- 1511 La Universitat e Confraria dels mercaders e mestres de la vila de Bilbao o Confraria de marejadors de Bilbao passa a denominar-se Consulat, Casa de Contractació, Jujat dels hòmens de negocis de mar i terra i Universitat de Bilbao , o, de forma resumida, Consulat de Bilbao .[7]
- 1543 Fundació del Consulat de mercaders de Sevilla.[8]
- 1682 Fundació del Consulat de Sant Sebastià.[9]
- 1783 es crega el nomenat Consulat de Mar i Terra de la molt noble i molt lleial ciutat de Santander
- 1785 Fundació del Consulat del Mar de Màlaga.[10]
- 1785 es crega el Real Consolat de La Corunya.
En atres ciutats mediterrànees[editar | editar còdic]
- 1063 Consulat del Mar en Trani.[1]
- Consulat del Mar en Pisa.[1]
- Consulat del Mar en Messina.[1]
- Consulat del Mar en Chipre.[1]
- Consulat del Mar en Costantinoble.[1]
- Consulat del Mar en Venècia.[1]
- Mijans del Sigle XII Rogelio I de Sicília concedix un consulat a Messina, en la capacitat de triar dos cònsuls entre els senyors de naus i mercants, els dits cònsuls tenen poder per a establir capítuls sobre els usos de mar i la manera de regir el Consolat[5]
- 1250 consulat del Mar en Gènova, s'associen quatre cònsols de mar al tribunal civil[5]
- Consulat del Mar en Venècia[5]
- 1448 El 23 de juny es crega el Tribunal de commerce en Niça en autoritat per a resoldre conflictes comercials tant terrestres com marítims[11]
- 1463 Fundació del Consulat del Mar en Montpeller.[1]
- 1474 Fundació del Consulat del Mar en Marsella. cita requerida
- 1626 El 26 de març es crega el Consolat de la mer en Niça.[11][12]
- Sigle XVII Consulat del Mar en Malta.[1]
Conseqüències[editar | editar còdic]
L'expansió i supremacia comercial i marítima de la Corona d'Aragó, en els consulats del Mar per tot Europa, va tindre com a conseqüència que la compilació de dret marítim feta en el nom de Llibre del Consolat del mar, transcendira les fronteres polítiques en tot el Mediterràneu i el llevant de l'Atlàntic. El Llibre del Consulat del mar, elaborat sobre les bases dels costums marítims mediterràneus,[13] fon compilat entre 1260 i 1270 i la seua redacció definitiva és de 1350.
En l'arribada de l'imprenta, en l'any 1484 es va realisar la primera edició en Valéncia. Escrit originàriament en llengua valenciana, el Llibre del Consulat del Mar es va traduir a l'italià, francés, anglés, castellà i a atres llengües ya que durant sigles fon la base de la llegislació naval mercantil en numerosos països, inclús en temps moderns.
En els decrets de Nova Planta (1707-1716), varen ser suprimits tots els consulats del Mar en la Corona d'Aragó, excepte a Mallorca i Barcelona. Les normes del Llibre del Consulat del Mar varen estar vigents en Espanya fins a 1829, data en que varen ser substituïdes pel còdic de comerç español, inspirat en la llegislació francesa.
El Llibre del consulat de Mar[editar | editar còdic]
L'orige del llibre és un tema controvertit, en el que tres països es varen disputar la glòria de ser els primers a redactar-ho: França (Marsella), Espanya (Valéncia, Barcelona i Tortosa) e Itàlia (Pisa).[1]
A finals del sigle XVIII, A. Capmany i Monpalau deduïx despuix d'estudiar el tema que el llibre del Consulat del Mar havia segut escrit en Barcelona entre 1258 i 1266. Acceptant la influència pisana, va rebatre els arguments que li donaven un orige italià. En la mateixa época, el sardo Domenico Azuni argumenta en favor de l'orige pisà, plantejant que, al ser Pisa la primera potència marítima de l'época, forçosament havia de tindre la seua llegislació marítima. El francés Pardessus en el seu estudi Collection de lois maritimes anterieures au XVIII siècle discrepa d'Azuni, considerant que la primera còpia no és la latina que este havia estudiat, sino que estava escrita en provençal. Conclou que es va redactar en Barcelona, pero entre 1340 i 1400, discrepant en este punt de Capmany. Més tart, Wildscut, tenint en conte que la compilació original no fa cap referència a les Lletra de canvi deduïx que és anterior a la primera mitat del sigle XIII.[1]
El mèrit del llibre del Consulat del Mar és que és la primera obra que recopila les lleis i costums marítims disperses dels drets romà, grec, bisantí, rodi, italià, francés i espanyol.[13]
A l'establir el rei Pere III d'Aragó el primer consolat del mar d'Espanya en Valéncia, va ordenar que este aplicara els usos i costums marítims de Barcelona, que es nomenaven costums de mar. També en Barcelona existien atres normes marítimes denominades Ordenacions de Ribera, que eren el que hui se nomenaria 'Normes de Policia del Port i Aigües Litorals.
Fins a la redacció de l'Ordonnance de la Marine en França en 1681,[14] el Llibre del Consulat del Mar fon un còdic de dret marítim vigent en tot el Mediterràneu. En Espanya va seguir en us fins a l'implantción del Còdic de Comerç . Abans de la seua compilació, s'utilisaven com a còdic marítim les Taules Amalfitanas, que eren, com ell, un conjunt de regles per a regular el comerç marítim redactades en Amalfi,[15] I que es varen vore substituïdes per ell.
Llibre del Consulat de Mar Valencià de 1407[editar | editar còdic]
És considerat com l'obra cima del Dret Marítim migeval, i un de les icons de la jurisprudència valenciana. [16]
El manuscrit original és conserva en l'Archiu Municipal de Valéncia. És una obra de gran valor històric en gran repercussió internacional a través dels sigles.[17]
Hi ha diverses còpies manuscrites migevals, si be un dels eixemples més bells des del punt de vista artístic és el citat còdic del "consolat del mar" en miniatures de Domingo Crespi realisades en 1407, conservat el l'Archiu Històric Municipal de Valéncia.[18][19]
Característiques[editar | editar còdic]
- El llibre consta de 122 fulls de 49 centímetros d'altura per 29 d'amplària.
- Esta enquadernat al gust de l'época.
- Esta dividit en quatre seccions: La primera tracta dels Cònsuls, de sa elecció, jurament,atribucions,juges d'apelació... La segona expon els bons usos i costums del mar (73 fulles). La tercera tracta de les costums marineres de Barcelona i atres temes de la mateixa matèria, esta es la menys extensa (5 fulls). La quarta te els privilegis, consultes, sentencies i atres provisions reals, estes últimes datades en 1420 en Tortosa.
- El llibre esta ilustrat en destacats dibuixos i miniatures en gran bellea i colors.
- Esta redactat en llengua valenciana
Edició barcelonina de 1494 (Prefaci de Francesc Celelles)[editar | editar còdic]
La part I consistix en 43 capítuls que prescriuen els métodos per a triar els cònsuls del Mar i els juges d'Apelació en Valéncia , les competències jurídiques de cada u, i les regulacions procedimentals de les adjudicacions de casos portats davant d'ells. Els artículs 44 i 45 varen ser descartats, provablement per illegibles, i es referien a carregaments en direcció a Aleixandria[20]
La part II consistia en els artículs del 46 al 334 de les lleis de l'any 1343. La primera àrea, de l'artícul 46 fins al 297, s'ocupa dels costums generalment acceptats del comerç marítim, mentres que la segona àrea, artículs del 298 fins a al 334, s'ocupa del cors, pirateria, expedicions de forces navals armades, convoys, segur marítim, lletres de canvi, i atres matèries diverses. En el manuscrit original en la Bibliotheque Nationale en París, la següent inscripció apareix al final de l'artícul 217: "El llibre acaba ací. Glòria a Jesus Crist. Amen"[20]
Primers advocats[editar | editar còdic]
L'artícul 43 prescriu el jurament d'ofici per als advocats de Mallorca, decretat per Jaume I d'Aragó, i promulgat abans de l'any 1275. No se sap ni quan ni per qui fon impost este jurament als advocats de Barcelona i atres ciutats.[20]
Atres edicions[editar | editar còdic]
Una de les més completes és la de 1914 deguda a Moliné i Brasés que no arreplega a soles d'antics costums anteriors a la primera compilació, havent segut completat en aportacions posteriors. Conté:[1]
- El reglament dels cònsuls de mar de Valéncia. (1 a 45)
- Els costums marítims de Barcelona (46 a 297)
- Les ordenacions per a barcos armats que vagen al cors i per a armades que ixquen a la mar (298 a 334)
- El cronicó de les promulgacions.
- Els capítuls del Rei El senyor Pere (1 a 40)
- Les ordenacions dels conselleres de Barcelona per al Consolat del Mar de Sicília
- Les ordenacions dels conselleres de Barcelona sobre fets marítims del 21 de novembre de 1435
- Lleis i ordenacions del Recognoverunt ProProceres sobre casos marítims i mercantils.
- Les ordenacions dels conselleres de Barcelona sobre segurs marítims.
- Els capítuls i ordenacions de La Cort General del capítul general de Barcelona del 8 d'octubre de 1481.
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Fontelles, Antoni i Lozano, MªAngels. Text per a l'ensenyança de la llengua valenciana. Grup d'Acció Valencianista. 1982. ISBN 84-85872-03-7
Referències[editar | editar còdic]
- ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 Enciclopèdia General del Mar. Edicions Garriga Barcelona (1957)
- ↑ José Hinojosa Montalvo. «Los Regnes Cristians Medievals. Pere III el Grande». cervantesvirtual.com. Consultat el 2008-04-02.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 José Vicente Gómez Bayarri (Dr. en Història) (1987). «El “Lliure del consolat de mar” i el port de Valencia». Cardona Vives associacio(sic) cultural. Consultat el 2008-04-02.
- ↑ . Biblioteca virtual Joan Lluís Vives. Consultat el 2008-04-06.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 «Els costums marítims de Barcelona universalment conegudes per Llibre del consolat de mar (capítul "I. En Capmany")». Biblioteca virtual Joan Lluís Vives. Consultat el 2008-04-06.
- ↑ 6,0 6,1 Cambra de Comerç de Barcelona (ed.): . Consultat el 2008-08-08.
- ↑ 7,0 7,1 GEOGRAFIES MERCANTILS VASCS EN L'EDAT MODERNA
- ↑ Casa de Contractació i Consulat de Sevilla
- ↑ [http://www.gipuzkoa.net/estructura-economica/Cap0/3_Cap0.html L'economia guipuscoana En la seua perspectiva històrica
- ↑ La gestió del consulat del Mar de Màlaga: 1785-1787
- ↑ 11,0 11,1 Li tribunal de commerce de Nice
- ↑ Li Conseil général dónes Alpes-Maritimes
- ↑ 13,0 13,1 El Segur Es Va batejar en Aigua de Mar
- ↑ Code maritime. Avant-propos
- ↑ Maritime Law history
- ↑ Facsímil del manuscrit de 1407
- ↑ Rita Barberá entrega còpia en Biblioteca de Washington
- ↑ «Contribución a l'Estat de la qüestió dels estudis iconogràfics en els manuscrits jurídics ilustrats en l'Edat Media». Cuadernos d'Art i Iconografia / Tom IV - 7. 1991 (1991). Consultat el 2008-04-07.
- ↑ «Infociudad: Casa consistorial i el seu entorn urbanístic - I». Consultat el 2008-04-07.
- ↑ 20,0 20,1 20,2 «(en) The Consulate of the Siga and Related Documents Library of Iberian Resources online» (1974). Consultat el 2008-04-02.