Costes d'Espanya
Espanya té al voltant de 7.661 km de costa (vore desglossament més avall),[1] repartits entre el llitoral peninsular, els archipèlacs de les illes Balears i les illes Canàries, situats en la mar Mediterrànea i l'oceà Atlàntic respectivament; les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla i les denominades places de sobirania disseminades pel nort d'Àfrica.[2]




Característiques generals de les costes espanyoles
Orientació general de les costes
La primera traça que s'observa és la rigidea per a aixina ser de fidel als seus contorns, en contrast en les articulacions d'atres penínsules mediterrànees, com la península balcànica o la península itálica, per eixemple. Este caràcter destaca sobretot en les costes atlàntiques espanyoles. En la mar Cantàbrica, a lo llarc d'uns 770 km, des del País Vasc a l'Estaca de Bares, en Galícia, el punt més septentrional de la península ibèrica (43°47'25"N), la costa, de direcció este-oest, és rectilínea, i el seu traçat reflectix un gran accident geològic orientat en la mateixa direcció.
En Galícia, l'àngul noroest queda truncat entre el cap Ortegal i el cap de Finisterre, per a acabar descrivint un gir de 90° i prendre la direcció nort-sur, fins a la punta del cap Santa Vicente, en l'extrem meridional de Portugal. Dita costa és també rectilínea durant atres 800 km, si s'exceptua l'eixint de la península portuguesa de Peniche, en el cap Carvoeiro.
A partir d'ací el llitoral és més sinuós i escomencen els óvals mediterràneus o grans arcs que s'inicien en el golf de Càdis, enquadrat entre les costes portugueses, en el cap de Santa María (Portugal) (illa dona Barreta, Far (Portugal)-Algarve) i l'extrem alvançat cap al sur (Punta de Tarifa, 39°59'50"N) en que s'inicia l'estret de Gibraltar, en una llongitut d'uns 295 km; seguix l'óval del mar d'Alborán, arc tendit en direcció este-oest en uns 398 km i que té a Màlaga en el centre; ací la costa endoblega cap al nordest i dibuixa atres dos óvals molt oberts entre les vetes de Gata i Sant Antonio, el primer dels quals té a Cartagena en l'extrem septentrional i el segon a Alacant en el centre, en una llongitut entre abdós de 453 km; i finalment el dilatat i obert golf de Valéncia, que es pot considerar termina en l'eixint del delta de l'Ebre. A partir d'ací la costa torna a ser prou rectilínea i corre casi paralela a la cadena Costera Catalana fins al cap de Bagur, en a on s'adinsa per a formar el golf de Roses, estés fins al cap de Creus (llongitut 3° 19' 5"), extrem oriental de la Península que senyala la punta eixint dels relleus pirenaics.
Factors en l'evolució del llitoral peninsular
En el traçat del llitoral i sobretot en l'evolució de les formes costeres hi ha també atres factors que entren en joc per part del mar. En primer lloc les característiques de lo que s'ha cridat el precontinente. El relleu continental no termina en la costa, sino que es prolonga en la part sumergida, de la qual és en realitat la seua prolongació immediata. El relleu continental sumergit termina molt més allà, mar adins, en una brusca ruptura de pendent que se situa aproximadament en l'isóbata de 180-200 m, en a on un talús de 2500 a 4000 m de desnivell ho precipita fins als grans fondos oceànics. El precontinente comprén, puix, dos parts perfectament diferenciades, la plataforma continental, de pendent suau, i el talús continental, de pendent abrupta, separats pel veril d'uns 200 m.
Per una atra part, en les formes costeres influïx la dinàmica de la mar, onage, marees i corrents marines. Es comprén que en les costes atlàntiques, en marees importants i fort onage, la força erosiva de l'oceà deu ser molt major que en els mars semicerrados, com el Mediterràneu, en marees insignificants i menor intensitat de l'onage. En els primers, els derrubios arrastrats pels rius són remoguts, transportats mar adins i distribuïts en certa regularitat, mentres que en els segons s'acumulen en les desembocadures. Per això són tan freqüents les deltes fluvials i planures aluvials en les costes mediterrànees. Aixina, des de la delta de l'Ebre a l'estret de Gibraltar, els promontoris rocosos dels arcs eixints alternen en planures costeres formades per torrentades i grans o chicotetes deltes, mentres en el Cantàbric els depòsits aluvials i les plages baixes escassegen. Una segona diferència que cal anotar entre les costes atlàntiques i les mediterrànees.
El tercer factor que cal tindre en conte són les conseqüències dels ascensos i descensos del nivell del mar. Per de sobte, en les costes atlàntiques les mars deixen al descobert diàriament, durant la baixa mar, o invadixen, durant la plena mar, una franja àmplia de tipo amfibi, i característiques especials, casi inexistent en el Mediterràneu. Esta àrea costera, periòdicament sumergida, està formada en les desembocadures fluvials per cienos o rovines i arenes (Slikke), que a voltes alcancen algunes decenes de metros de gruixa, els quals escomencen a ser colonisats per plantes adaptades a este mig salino (Schorre). Tot ascens o descens del nivell de la mar influïx sobre els processos sedimentaris i erosius del llitoral. Una costa estable és batuda constantment per l'onage en els mateixos punts, per lo que els seus eixints retrocedixen i els seus penya-segats se suavisen. Al propi temps, els derrubios d'orige continental o els produïts per la pròpia erosió marina es van depositant en els entrants de la costa i en les desembocadures fluvials, formant cordoneres llitorals, bancs, dunes i planures aluvials que alvancen mar adins. Aixina, pel joc antagónico de reculada dels eixints i progressió dels depòsits llitorals, la costa va sent cada volta menys retallada, és dir, es regularisa.
Oscilacions quaternaries del nivell de la mar
Durant el Quaternari i a conseqüència de les seues periodos glacials, presenciats pel home prehistòric, es va canviar, en els moments de transgressió de la mar, el nivell s'elevaria fins a per damunt del zero actual. En moltes costes espanyoles es reconeixen com plages alçades o formes d'abrasió marina les traces deixades a diferents altures per les transgressions de la mar provocades durant el Quaternari per eixos periodos interglacials.
Llitoral Atlàntic
En les costes espanyoles banyades pel oceà Atlàntic es poden distinguir quatre seccions diferents : la cantàbrica, que s'estén des del riu Bidasoa a la punta Estaca de Bares, la gallega, que comprén des d'este punta fins a la frontera portuguesa, l'andalusa que inclou les províncies d'Huelva i Càdis, i finalment la costa de les illes Canàries situades en el continent africà.
Les rases cantàbriques
El llitoral cantàbric presenta les següents particularitats: caràcter rectilíneu del seu traçat general, costa de tipo llongitudinal respecte a les estructures de la cordillera, afonament ràpit en la mar, formes acantilades dominants, escassea de plages i costes baixes i ademés algunes traces morfològiques jovenils tals com l'existència de chicotetes rigues.
Tot induïx, puix, a sospitar que es tracta d'una costa d'afonament relativament recent. Pero en canvi, paradòxicament, a tot lo llarc del llitoral cantàbric s'observa un escalonament d'antics nivells d'abrasió marina elevats fins a uns 220 m d'altura. Els més alts, situats a 200-220 m, formen els nomenats «cups» o «serres planes»; i les inferiors, cridades «rases», s'escalonen entre 120-140, 70-50 i 5 m. Es tracta de superfícies perfectament planes horisontals o débilmente inclinades cap a la mar, d'uns centenars fins a un miller de metros d'ample, que tallen les estructures i que no penetren en golf en l'interior de les valls, sino que terminen bruscament davant el relleu interior. El seu orige està en els moviments horisontals i verticals que es varen produir en els periodos glaciars i interglaciares del Quaternari.
Les rigues cantàbriques són generalment curtes, de 5 a 7 km, estretes, embudiformes i, a causa del seu orige, sense ramificacions (Foz, Ribadeo, Avilés, Navia, Pravia, Sant Vicente de la Barquera; etc.); les més importants són les de Villaviciosa, de 6 km, i la de Bilbao, que alcança 10 km de llongitut.
No falten tampoc en el Cantàbric els processos sedimentaris costers, encara que les plages rara volta alcancen gran extensió: Santander, Sant Vicente de la Barquera, etc. Tampoc falten els tómbolos, com els importants de Sant Sebastià, Santoña, Santander i Gijón a on es varen assentar en situació defensiva els núcleus inicials d'estes poblacions
Les rigues gallegues
- Artícul principal → Rigues Altes.
Des de l'Estaca de Bares i el cap Ortegal, que són les puntes més septentrionals del nort de la Península, fins a la frontera portuguesa s'estén la costa més articulada del llitoral espanyol, en les profundes ensilladuras de les cridades Rigues Baixes de Galícia, moltes de les quals penetren fins a 20 i 35 km en l'interior, constituint tal magnífic eixemple d'un tipo de costa que ha donat nom a la regió, solament comparable en Europa a les costes bretonas.
Les rigues gallegues sumergixen en la mar un relleu continental montanyós, pero no extraordinàriament enèrgic, puix les seues altures en el sector coster rarament regloten els 500 m i generalment es mantenen al voltant dels 200 a 300 m, derivat d'antigues superfícies d'erosió. Este suau relleu montanyós està hendido per una série numerosa de valls relativament importants, els d'els rius Tambre, Ulla, Xallas, Eume i Miño. Ben alimentats per una ret nutrida d'afluents, tots prou encaixats i sinuosos, de pendent llongitudinal forta. Per això, en invadir l'aigua este relleu llitoral i penetrar la mar en l'interior del continent, ha format les ensenar profundes, sinuoses i retallades de les rigues, rodejades pels alvertents empinats de les antigues valls fluvials.
A pesar del caràcter accidentat de la costa, no falten plages, estajades sobretot en el fondo tranquil de les rigues, com les de Vigo, Pontevedra, etc., i alguns tómbolos, com el que alberga el núcleu antic de La Corunya, en la torre romana d'Hércules.
Costa atlàntica d'Andalusia
Entre la desembocadura del Guadiana, en Ayamonte, junt a la frontera portuguesa, fins a Tarifa, a lo llarc de 294 km, s'estén la planicie del golf de Càdis, en les desembocadures dels rius Guadiana, Carreras, Pedres, Tinto, Odiel, Guadalquivir, Barbate i Guadalete. Igualment les zones pantanoses (marismas d'Illa Cristina, Doñana i Sant Fernando les més apreciables) són ben visibles des de satèlit.
Apareix ací un tipo de costa baixa, completament diferent per les seues dimensions a les restants de la Península. Correspon a la part més deprimida de la gran depressió del Guadalquivir, ocupada sobretot per terrenys miocénicos i pliocénicos marins, depositats en un antic golf reblit pels sediment fins d'estos periodos de fins de l'era Terciaria, i en els quals, llenta i progressivament, des de fa 25 millons d'anys, s'ha anat guanyant terreny al mar. Reblixc constituït per capes horisontals de materials blans, arcillosos o margosos. Els últims episodis d'esta lluita entre abdós dominis són fàcils de reconstruir. En l'época romana existia encara l'antic llac Ligustinus o albufera, descrit en els texts de Pomponi Mela, estés entre la costa actual i Pobla del Riu, d'uns 50 km d'ample i al com anaven a desembocar els dos braços del Guadalquivir. Progressivament s'ha anat transformant en marismas, mentres en l'antiga cordonera llitoral o restinga que tancava el llac s'ha desenrollat la gran extensió de les Arenes Grosses, en les que existixen dunes de prop d'una trentena de metros d'altura, hui fixades per boscs de pins.
En els extrems de l'arc gadità es reconeixen restants de plages o nivells marins antics, com en Trencada, i en la magnífica plaja alçada de Tarifa. Les actuals desembocadures fluvials, són un bon eixemple d'estuaris, en els quals l'intensitat de les corrents marines ha impedit fins ara la formació de deltes, procés molt més llent que en el llitoral mediterràneu.
Costa de les illes Canàries
El llitoral atlàntic de les illes Canàries es caracterisa pel clima subtropical, que conta en una gran varietat d'endemismes; tant vegetals com a animals. La costa canària en general és en general plana en àmplies plages en la Província de les Palmas i alguna cosa més escarpada en la Província de Santa Creu de Tenerife.
L'archipèlac està format per sèt illes principals i alguns illots. El seu orige és volcànic i són el resultat de fenomens eruptius sorgits baix la mar en una gran diferenciació geològica i topogràfica, que s'ha anat incrementant a lo llarc del temps per processos d'erosió fluvial, marina i eòlica.
El relleu de la majoria de les illes és molt accidentat. Les temperatures són templades i la pluviometria escassa. Les illes més occidentals, especialment en el nort de les mateixes, són més humides gràcies a l'influència dels vents alisios. La ret hidrogràfica es compon de corrents intermitents en barrancs, en fort pendent i erosió.
De manera general, en cada illa es distinguixen la costa nort, formada per alts tallats, i la costa sur, de caràcter oberta i arenenca en una major cantitat de plages. Una traça característica de tot l'archipèlac és la estrechez de la plataforma continental, la qual solament compartixen Lanzarote, Fuerteventura i l'Archipèlac Chinijo.
L'archipèlac canari, per raons orogràfiques, geològiques i climàtiques, presenta ecosistemes únics en el continent europeu, emmarcats dins de la regió de la Macaronesia.[3]
Referències
- ↑ «Institut Geogràfic Nacional». Erro en la cita: L'element
<ref>no es vàlit; el nom no pot ser un numero sancer simple. Utilise un títul descriptiu - ↑ «Llímits geogràfics i polítics». Institut Nacional d'Estadística (1985). Consultat el 3 de novembre de 2017.
- ↑ Costa de les Illes Canàries Ministeri d'Agricultura i peixca, alimentació i mig ambient. Govern d'Espanya.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Costas de España» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.