El budisme en China es referix al budisme tal i com s'ha desenrollat i practicat en China, depenent de l'ubicació geogràfica i la regió administrativa més que de la branca budista en particular. El budisme és la major religió reconeguda oficialment aixina com la més prevalente en China. Segons estimacions de 2023 hi ha uns 470 millons de budistes en China, lo que constituïx aproximadament el 33,4% dels 1 400 millons d'habitants del país. Tres branques principals del budisme són practicades en China: el budisme Han o chinenc, el budisme tibetà i el budisme theravada.[1] El budisme chinenc també va desenrollar vàries tradicions úniques de pensament i pràctica budistes, entre elles el Tiantai, l'Huayan, el budisme Chán i el budisme de la Terra Pura.

No hi ha consens definitiu respecte a en quin moment el budisme es va introduir per primera volta en China, pero es creu en general que açò va ocórrer al voltant de l'época de la dinastia Han.

Descripció general

 
Estàtua del boddhisatva Cundī en el temple Lingyin en Hangzhou, Zhejiang. Cundi és la versió de Guanyin dels Misteris de Tang.

Com la religió oficialment reconeguda més gran de China, els budistes constituïxen entre 4 i 33 % de la població del país, depenent de la medició amprada i de si es basa en enquestes que indaguen sobre l'afiliació formal al budisme o sobre creències i pràctiques budistes. Com és el cas en el taoisme i la religió tradicional en China, les estimacions del tamany de la població budista en China es veuen complicades perque els llímits entre el budisme i atres religions tradicionals chinenques no sempre són clares.[1]

La branca budista més gran en China és el budisme Han, o budisme chinenc, que constituïx l'immensa majoria dels budistes del país, segons el número de temples registrats. El budisme tibetà i el theravada, per la seua banda, són practicats principalment per minories ètniques de China que viuen en les regions de la replanell tibetà, Mongòlia Interior o les regions meridionals fronterices en Birmània i Laos,[1] si be existixen atres formes de budisme practicades per números menors de persones en China.

En l'establiment de la República Popular China en 1949, les religions varen ser posades baix el control governamental. L'Associació Budista de China (en chinenc: 中国佛教协会, pinyin: zhōng guó fó jiào xié huì), l'orgue oficial de supervisió governamental del budisme en la República Popular China, va ser fundada en 1953. Durant la Revolució Cultural, el budisme va ser suprimit i es varen tancar o varen destruir temples. Tals restriccions varen durar fins a les reformes de la década de 1980, quan el budisme va escomençar a recuperar popularitat aixina com el seu lloc com la major religió organisada del país.

Formes de budisme

Budisme chinenc o Han

Artícul principal → Budisme chinenc.

El budisme va ser introduït en China per part de poblacions occidentals veïnes durant la dinastia Han, al voltant del I, i gràcies a les primeres traduccions al chinenc de texts budistes del sánscrito clàssic per part del misionero An Shigao. El budisme va guanyar gran popularitat entre chinencs de tots els sectors socials, sent admirat per la gent del comú al mateix temps que patrocinat per emperadors de certes dinasties. L'expansió del budisme en China va alcançar el seu apogeu durant la dinastia Tang, en els sigles VIII i IX, moment per al qual els monasteris budistes havien ganado enormes riquees i poder. De fet, les riquees de les institucions budistes consituyeron una de les raons pràctiques per les que els emperadors Tang varen decidir decretar una ona de persecucions contra el budisme (la raó nominal era que el budisme era una «religió estrangera»), començant en la Gran persecució antibudista (845) de l'emperador Wuzong, durant la qual es varen destruir molts monasteris i es va reduir enormement l'influència de la religió en China. No obstant, el budisme va sobreviure a les persecucions i va recuperar un lloc en la societat chinenca a lo llarc dels sigles que varen seguir.

En difondre's en China, el budisme va tindre que interactuar en religions indígenes, particularment el taoisme.[2] Tal interacció va donar lloc a escoles budistes excepcionalment chinenques han (en chinenc: 汉传佛教, pinyin: Hanchuán Fójiao). Considerat originalment com una sòrt de «taoisme estranger» o «taoisme bàrbar», les escritures sagrades budistes varen ser traduïdes al chinenc utilisant el vocabulari taoísta, una pràctica denominada ko-i, «fer coincidir els conceptes».[3] El budisme chan en particular, que va escomençar a prendre forma com una escola distinta cap al VI, va ser molejat pel taoisme, duent a una desconfiança cap a les escritures sagrades i inclús cap al llenguage, aixina com perspectives típiques taoístas centrades en «esta vida», este «moment» i pràctiques dedicades.[4] <span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 68, 70–73, 167–168 A lo llarc del periodo Tang, el taoisme mateix va desenrollar elements presos del budisme, incloent el monacato, el vegetarianisme, l'abstinència de begudes alcohòliques i la doctrina del buit. Durant el mateix periodo, el budisme Chán va créixer fins a convertir-se en la secta més gran del budisme chinenc.[4] <span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 166–167, 169–172 

El budisme no va ser ben rebut de manera universal, especialment entre la noblea. Les ensenyances del Buda semblaven alienes i amorals a les conservadores sensibilitats confucianas.[4] <span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 189–190, 268–269  El confucianisme promovia l'estabilitat social, l'orde, famílies fortes i una vida pràctica, i els funcionaris chinencs varen qüestionar de quina manera el monacato i el guany personal del Nirvana eren beneficiosos per a l'imperi.[3] No obstant, el budisme i el confucianisme es varen reconciliar en el temps despuix de sigles de conflicte i assimilació.[5]

El budisme chinenc també va desenrollar vàries tradicions úniques de pensament i pràctica budistes, entre elles el Tiantai, l'Huayan, el budisme Chán i el budisme de la Terra Pura. En la Chinenca contemporànea, les formes més populars del budisme chinenc són les escoles del budisme de la Terra Pura i el budisme chán. El budisme de la Terra Pura és molt assequible per a la gent del comú, mentres que en la seua doctrina inclús practicants llaics poden escapar del cicle de mort i renaixença. El propòsit dels fidels d'esta popular forma de budisme és el de poder renàixer en la Terra Pura, que es tracta d'un lloc més que d'un estat mental.[6] En les décades de 2000 i 2010, l'influència del budisme chinenc s'ha evidenciat per mig de la construcció d'estàtues, pagodes i temples de gran escala, entre ells el Buda del Temple del Manantial, la segona estàtua més alta del món. Aixina mateix, molts temples en China afirmen preservar relíquies del Buda Gautama.

El resorgiment del budisme chinenc en el XXI també segut testic del desenroll del moviment budiste humaniste, reintroducido des de Taiwan i comunitats chinenques de la diàspora, en organisacions com el Cíjì (en chinenc: 慈济; lit. Fundació Benèfica d'Ajuda Compassiva Budista), que ha estat treballant en China continental des de 1991[7] i que va obrir la seua sèu continental en la década de 2010 en la ciutat de Suzhou.

Budisme tibetà

Artícul principal → Budisme tibetà.

Les escoles budistes que varen sorgir en l'àmbit cultural del Tibet (en chinenc: 藏传佛教, pinyin: Zàngchuán Fójiào o 喇嘛教 pinyin: Lǎmajiào, «lamaísmo») també té una influència a lo llarc de la China que es remonta a interaccions històriques dels chinencs Han en poblacions veïnes. El budisme tibetà i el seu clero, els llepes, varen ser introduïts en China pròpiament dita des del VII, sent el seu émfasis en l'acció ritual un element compartit en el taoisme. El budisme tibetà es va estendre significativament molt despuix, per mig de l'influència tibetà en l'oest, i dels mongoles i manchúes en el nort, en particular durant les dinasties que estos varen establir en China, és dir, les dinasties Yuan i Qing.[8]

En l'actualitat, el budisme tibetà és la religió dominant en la regió autònoma del Tibet, entre els tibetà de la província de Qinghai i atres províncies, i té una presència històrica i significativa en Mongòlia Interior (a on el nom tradicional de la religió és Burkhany S#in, «religió de Buda», o Shira-in S#in, la «religió groga», en chinenc: 黄教, pinyin: Huángjiào). Hi ha molts temples budistes tibetà fins al noreste de China, sent un eixemple el Temple de Yonghe en Pequín.

Hi ha gran controvèrsia respecte a la jerarquia budista tibetana, específicament en lo que toca a la successió de Tenzin Gyatso, el catorzé dalái llepe (líder espiritual de l'escola Gelug, la principal escola del budisme tibetà), qui, abans de fugir de China durant l'alçament tibetà de 1959, tenia ple poder polític en el Tibet. El Panchen Llepe, el jerarca tibetà a càrrec de la designació del futur successor del dalái llepe, és motiu de controvèrsia entre el govern chinenc i Tenzin Gyatso. L'actual undècim Panchen Lama, Gedhun Choekyi Nyima, va ser reconegut pel catorzé dalái llepe el 14 de maig de 1995. Tres dies despuix, el Panchen Lama, de sis anys, va ser seqüestrat pel govern de la República Popular China i la seua família va ser detinguda. En el seu lloc, el govern chinenc va nomenar a Gyaincain Norbu com a undècim Panchen Lama. La seua nominació ha segut àmpliament rebujada pels budistes del Tibet i de l'estranger, mentres que els governs han solicitat informació sobre el genuí Panchen Lama i la seua lliberació. Gedhun Choekyi Nyima no ha segut vist en públic des de 1995.[9][10]

En la lliberalisació de les religions en China en la década de 1980, ha ocorregut un creixent moviment d'adopció de l'escola Gelug i atres escoles budistes d'orige tibetà per part dels chinencs Han. Tal moviment s'ha vist favorit pel proselitisme de llepes tibetà de parla chinenca a lo llarc de tot el país.[11]

Budisme Theravada

El budisme theravada és una important forma de budisme, principalment practicada en el surest asiàtic, pero també entre alguns grups ètnics minoritaris en el suroest de China, en particular en la província de Yunnan. El budisme theravada es va estendre des de Birmània fins a les actuals prefectures de Xishuangbanna, Dehong, Simao, Lincang i Baoshan, totes en Yunnan, durant els sigles VI i VII.[12] En l'actualitat, el budisme theravada és popular entre els Dai, aixina com entre els grups ètnics Palaung, Blang, Achang i Jingpo.[13]

El primer temple budiste en la província de Yunnan, el temple Wabajie en Xishuangbanna, va ser construït en l'any 615. A partir del XII, l'influència theravada en la regió va escomençar a créixer provinent de Tailàndia. Els tailandesos varen escomençar a dur còpies del cànon pali a Yunnan, a traduir les sagrades escritures i a construir temples nous. Les persones que habiten Yunnan, a on el budisme theravada està molt estés, seguixen normes similars a les dels budistes tailandesos, i el seu budisme s'entremescla a sovint en creències populars locals.[14] Si ben el budisme theravada va ser víctima de persecució durant la Revolució Cultural, va ser revixcut despuix de la década de 1980.[13]

Budisme Vajrayana

 
Acadèmia Budista Larung Gar en Sêrtar, Garzê, Sichuan. Fundada en la década de 1980, és actualment l'institució monástica més gran del món, en al voltant de 40 000 membres dels quals10⁄ són Han.
 
Temple Mengle, temple Theravada en Jinghong, Xishuangbanna, Yunnan.

Ademés del budisme tibetà i les corrents vajrayana que es troben dins del budisme chinenc, el budisme vajrayana és practicat en la China en atres formes. Per eixemple, el cridat azhaliisme (en chinenc:阿吒力教, pinyin: Āzhālìjiào) és una religió budista vajrayana practicada entre els Bai.[15]

La corrent vajrayana del budisme chinenc és coneguda com Tangmi (en chinenc: 唐密, lit. «Misteris Tang»), tal i com va florir en China durant la dinastia Tang (618-907) just abans de la gran supressió del budisme per órdens imperials. Un atre nom per a este conjunt de tradicions és el de «transmissió chinenca Han de la tradició esotèrica (o misteriosa)» (en chinenc: 汉传密宗, pinyin: Hànchuán Mìzōng, a on Mizong és el terme chinenc per a Vajrayana). El Tangmi, junt en la tradició religiosa més àmplia del tantra (en chinenc: 怛特罗, pinyin: Dátèluō o 怛特罗密教, pinyin: Dátèluó mìjiào, i que pot incloure formes de religió hindú)[16] <span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 3  ha experimentat una revitalisació a partir de la década de 1980 junt en el resorgiment general del budisme.

La porta de la flor amagada (en chinenc: 华藏宗门, pinyin: Huácáng Zōngmén) i la Tradició del Verdader Despertar (en chinenc: 真佛宗, pinyin: Zhēnfó Zōng) són dos nous moviments chinencs Han dins del budisme vajrayana, i es troben entre les sectes budistes que han segut oficialment proscrites com malévolas pel govern.[17]

Budisme japonés

Budisme Shin

Artícul principal → Jōdo Shinshū.

A partir de la década de 1890 i fins al final de la segona guerra sino-japonesa en 1945, l'organisació Hompa Hongan-ji-ha del Jōdo Shinshū (浄土真宗, じょうどしんしゅう, lit., budisme de la Terra Pura; en chinenc: 淨土真宗, pinyin: Jìngtǔ Zhēnzōng, «Verdadera Tradició de la Terra Pura»), o budisme Shin («Budisme Verdader»), que és una variant japonesa del budisme de la Terra Pura, va portar a terme activitats misionero en tot Àsia oriental, incloent Manchuria, Taiwan i China pròpiament dita. En la rendició incondicional de Japó al final de la guerra, tals missions varen ser clausurades.[18] <span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 28 

A partir de la década de 1990 es va evidenciar una renaixença del budisme Shin entre els chinencs, que ha assumit un caràcter formal en la fundació del Fǎléi Niànfóhuì d'Hong Kong (en chinenc: 香港法雷念佛会) en 2000,[18] <span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 37 seguit pel Fǎléi Niànfóhuì de Fuzhou (en chinenc: 福州法雷念佛会) fundat en 2006 i el Fǎléi Niànfóhuì de Shaanxi (en chinenc: 陕西法雷念佛会) fundat en 2010.[18] <span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 39–40 També hi ha grups budistes Shin en les províncies d'Henan, Zhejiang, Mongòlia Interior, Yunnan i unes atres.[18] <span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 39–40 

El creiximent del budisme Shin en China ha segut objecte de crítiques per raons culturals, històriques i doctrinals.[18] <span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 40  Les crítiques culturals apunten al fet de que clercs budistes Shin tenen permés casar-se i menjar carn; no obstant, els grups budistes Shin chinencs moderns tendixen a seguir les normes de celibat i vegetarianisme del budisme chinenc.[18] <span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 40–41 Respecte a les crítiques històriques, estes tenen que vore en els vínculs que el Fot Shinshu va tindre en el militarisme i el colonialisme japonés abans de 1945.[18] <span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 41–42  Sobre els aspectes doctrinals, les crítiques es basen en l'atribució de «falta de filialidad» al budisme Shin, en tant no va ser influenciat per la religió popular chinenca com en el cas del budisme chinenc, i per lo tant no té pràctiques fermament establides de cult als antepassats.[18] <span title="Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «DecodeEncode».">: 42 

Budisme Nichiren

Artícul principal → Budisme nichiren.

El budisme nichiren, una denominació de la religió budista que va ser fundada per Nichiren en Japó en el XIII, s'ha estat expandint en China en el XXI en la forma de la Soka Gakkai (en japonés: 創価学会 ; en chinenc: 创价学会 pinyin: Chuangjià xuéhuì). El budisme nichiren va ser fundat pel monge Nichiren (1222-1282), qui va elaborar les seues ensenyances sobre el «Sutra del Loto» aspirant a reformar el budisme. El budisme nichiren promet un consol immediat dels problemes quotidians aixina com beneficis mundans.[19] La societat Soka Gakkai ha portat a terme esforços misionero en China, ajudada en part per la bona relació que ha establit en el govern chinenc. Hi ha hagut visites mútues de delegacions de la Soka Gakkai japonesa i del govern i la classe intelectual chinenca, per lo que la societat ha segut calificada de «amiga íntima del govern chinenc».[20] Els membres de la Soka Gakkai en China estan organisats en la forma d'iglésia casera, ya que «es reunixen tranquilament en chicotets grups en les cases d'atres membres», en escassa interferència del govern.[21]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 «Buddhism» (en en) (2023-08-30). Consultat el 2024-06-10.
  2. ↑ Maspero, Henri (1981). Taoism and Chinese Religion, University of Massachusetts. ISBN 978-0-87023-308-1. p. 46.
  3. ↑ 3,0 3,1 Prebish, Charles (1975). Buddhism: A Modern Perspective, Penn State Press. ISBN 0-271-01195-5. p. 192.
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Dumoulin, Heinrich; Heisig, James W.; Knitter, Paul (2005). Zen Buddhism: A History, Índia and China, World Wisdom. ISBN 0-941532-89-5.
  5. ↑ Moore, Charles Alexander (1967). The Chinese Mind: Essentials of Chinese Philosophy and Culture, University of Hawaii Press. ISBN 0-8248-0075-3. pp. 133, 147.
  6. ↑ Woodhead, Lindo; Partridge, Christopher; Kawanami, Hiroko (2016). Religions in the Modern World, third edició, New York, New York: Routledge.
  7. ↑ Laliberté, André(2012).«The growth of a Taiwanese Buddhist association in China: Soft power and institutional learning».China Information.27(1): 81–105.doi:10.1177/0920203X12466206.
  8. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  9. ↑ «Chinenca's Worst Kept Secret: 5 Facts About the Abduction of Tibet's Panchen Lama», HuffPost.
  10. ↑ «China says Panchen Lama 'living a normal life' 20 years after disappearance», The Guardian(Londres), 2015-09-06. Consultat el 2008-06-24 (en en).
  11. ↑ Goossaert, Vincent; Palmer, David (2011). The Religious Question in Modern Chinenca, University of Chicago Press, p. 369. ISBN 978-0-226-30416-8.
  12. ↑ Ling, Haicheng (2004). Buddhism in China, Chinenca Intercontinental Press. ISBN 978-7-5085-0535-0. Consultat el 2025-03-30.
  13. ↑ 13,0 13,1 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  14. ↑ Jian, Guan(October 1994).«The Indigenous Religion and Theravada Buddhism in Ban Dona Tiu: A Dai Lue Village in Yunnan, Chinenca».Asian Folklore Studies.53(2) pp. 363–365.
  15. ↑ Huang, Zhengliang; Zhang, Xilu(2013).«Research Review of Bai Esoteric Buddhist Azhali Religion Since the 20th Century».Journal of Dali University.
  16. ↑ Liang, Yongjia(2016).«The Anthropological Study of Religion in China: Contexts, Collaborations, Debats and Trends».Àsia Research Institute Working Paper Series.(250): 25.
  17. ↑ (2013-08-29).«The "Cult" of Buddha».Dui Hua.(52)
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 18,5 18,6 18,7 Ong, Clifton Dodatsu«The Propagation of Shin Buddhism in Chinese».大学紀要.: 28–50.ISSN 1343-3695.
  19. ↑ Woodhead, Lindo; Partridge, Christopher; Kawanami, Hiroko (2016). Religions in the Modern World, Apex CoVantage, LLC. p. 83.
  20. ↑ Metraux, Daniel Alfred (1994). The Soka Gakkai Revolution, University Press of America, p. 127. ISBN 0-8191-9733-5.
  21. ↑ Metraux, Daniel Alfred (2010). How Soka Gakkai Became a Global Buddhist Movement: The Internationalization of a Japanese Religion, Edwin Mellen Press, pp. 118–119. ISBN 978-0-7734-3758-6.