Budisme d'Àsia oriental
El budisme d'Àsia oriental o Mahayana d'Àsia oriental és un terme colectiu per a les escoles de budisme Mahāiāna que es varen desenrollar en l'est d'Àsia i seguixen el cànon budiste chinenc. Estos inclouen les diverses formes de budisme chinenc, budisme japonés, budisme vietnamita i budisme coreà.[1][2] Ademés de ser una religió important en estes quatre regions culturals, també és una religió important en Singapur i Malàsia. Els budistes d'Àsia oriental constituïxen el cos numèricament més gran de les tradicions budistes en el món, i sumen més de la mitat dels budistes totals.[3][4]
Totes les formes de budisme d'Àsia oriental es deriven d'escoles budistes sinicisades que es varen desenrollar entre la dinastia Han —quan el budisme es va introduir per primera volta des d'Àsia Central— i la dinastia Song, i per lo tant estan influenciades per la cultura i la filosofia chinenques.[5] Algunes de les tradicions més influents inclouen el budisme Chan o Zen, el Budisme de la Terra Pura, Huayan, Tiantai i el Budisme esotèric o Vajrayāna. Estes escoles varen desenrollar noves interpretacions de texts budistes exclusivament asiàtiques i es varen centrar en l'estudi dels sutras Mahayana. Segons Paul Williams, este émfasis en l'estudi dels sutras contrasta en l'actitut budista tibetana, que considera que són massa difícils a menos que s'aborden a través de l'estudi dels tractats filosòfics (shastras).[6] Els texts del cànon chinenc varen començar a traduir-se en el II i la colecció va continuar evolucionant durant un periodo de mil anys. La primera edició impresa en fusta va ser publicada en el 983. L'edició estàndar moderna és el Taishō Tripiṭaka, produït en Japó, entre 1924 i 1932.[7]
Ademés de compartir un cànon d'escritura, les diverses formes de budisme d'Àsia oriental també han adaptat valors i pràctiques pròpies que no eren prominents en el budisme indi, com la veneració dels antepassats chinencs i la visió confuciana de la pietat filial.[8]
Els monásticos budistes de l'est d'Àsia generalment seguixen la regla monástica coneguda com el Dharmaguptaka Vinaya.[9] Una excepció important són algunes escoles del budisme japonés a on el clero budiste a voltes es casa, sense seguir el còdic monàstic tradicional o Vinaya. Açò es va desenrollar durant la Restauració Meiji, quan una campanya nacional Haibutsu kishakumcontra el budisme, va obligar a certes sectes budistes japoneses a canviar les seues pràctiques.[10]
Vore també
editarReferències
editar- ↑ The Buddhist World, The Buddhist World: Buddhism in East Àsia - China, Japan, and Korea.
- ↑ Charles Orzech (2004), Esoteric Buddhism and the Tantras in East Àsia. Brill Academic Publishers, pp. 3-4
- ↑ Pew Research Center, Global Religious Landscape: Buddhists.
- ↑ (2013) The World's Religions in Figures: An Introduction to International Religious Demography, Hoboken, NJ: Wiley-Blackwell, p. 34. Consultat el 2 de setembre de 2013.
- ↑ Gethin, Rupert, The Foundations of Buddhism, OUP Oxford, 1998, p. 257.
- ↑ Williams, Paul, Mahayana Buddhism: The Doctrinal Foundations, Taylor & Francis, 2008, p. 129
- ↑ Gethin, Rupert, The Foundations of Buddhism, OUP Oxford, 1998, p. 258
- ↑ Harvey, Peter, An Introduction to Buddhism, Second Edition: Teachings, History and Practices (Introduction to Religion) 2nd Edition, p. 212
- ↑ Gethin, Rupert, The Foundations of Buddhism, OUP Oxford, 1998, p. 260
- ↑ Jaffe, Richard (1998). "Meiji Religious Policy, Soto Zen and the Clerical Marriage Problem". Japanese Journal of Religious Studies. 24 (1–2): p. 46. Archived from the original el 19 de novembre de 2014.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Budismo de Asia oriental» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.