Arquitectura d'Itàlia

La arquitectura d'Itàlia, a sovint cridada arquitectura italiana, es referixca a totes les formes d'este art en Itàlia. Itàlia posseïx el major patrimoni artístic, històric i arquitectònic del món i el major número de llocs Patrimoni de la Humanitat Unesco (47 en el 2015). En el país hi ha molts i molt diversos estils arquitectònics, que no poden ser classificats de forma simple per periodo, sino que també tenen que ser classificats per regió, per la divisió d'Itàlia en diverses ciutats estat i territoris fins a 1861. Aixina, s'han creat una série de dissenys arquitectònics distints i eclèctics. Itàlia és coneguda pels seus enormes alvanços tècnics en arquitectura, com lo varen ser la construcció d'arcs, cúpules i estructures similars durant l'Imperi romà, la creació del Renaixença arquitectònica a finals del XIV, sent el país d'orige del Palladianisme, un estil constructiu que va inspirar moviments com l'arquitectura neoclàssica i va influenciar el disseny de les cases de camp de ricoshombres en el Regne Unit, Austràlia i Estats Units en els sigles XVII fins a principis del XX. Varis dels millors treballs de l'arquitectura occidental, com el Coliseu i el barroc romà (en iglésies i el palaus), el Palau del Quirinal en Roma, el Palau Real de Caserta en Nàpols, la Catedral de Milà, la Catedral de Florencia i la renaixença toscano, i molts dels edificis de Venècia estan en Itàlia. S'ha estimat que Itàlia posseïx més de 100.000 monuments arquitectònics (museus, palaus, iglésies, viles, fonts, cases històriques i restants arqueològics), lo que la situa com el país en el major número de monuments històrics i arquitectònics al món, seguit per França que es coloca en segona posició en "solament" 44 236 bens.

La catedral de Santa Maria del Fiore en Florencia, que posseïx la major cúpula de rajola del món i és considerada com una de les obres mestres de l'arquitectura italiana.

L'arquitectura d'Itàlia també ha tingut una profunda influència en l'arquitectura mundial. L'expressió «arquitectura italianizante» o «a l'italiana», popular en Europa des del XIV fins a mediats del XX, era amprada per a descriure arquitectura estrangera que es feya seguint els gusts i estils italians.

Antiga Grècia i els etruscs

Restants arqueològics d'Agrigent, en Sicília.

Artícul principal → Arquitectura en l'Antiga Grècia.

Tenint en conte els restants de l'arquitecta prehistòrica, els primers en escomençar el disseny d'edificis varen ser els antics grecs i els etruscs. En l'Itàlia septentrional i central, varen anar els etruscs els qui varen dominar l'arquitectura. Els edificis etruscs estaven realisats en rajola i fusta, per lo que s'han conservat pocs eixemples de la seua arquitectura, en l'excepció d'uns pocs en Volterra, en la Toscana. L'arquitectura etrusca va influenciar fortament a la romanes, abdós construint temples, fòrums, carrers públics i aqüeductes. Els pesats pilars i porches creats pels etruscs i les portes de les seues ciutats també varen tindre una influència en l'arquitectura romana posterior.

En el sur d'Itàlia, començant en el VIII, colon grecs varen crear lo que es cridaria la Magna Grècia, a on es construïen els edificis seguint un estil propi. Els grecs construïen cases més grans, millors i tecnològicament més alvançades que les persones de les edats de Bronze i de Ferro, i també varen tindre una important influència sobre l'arquitectura romana. Els temples grecs destaquen per haver segut construïts en pedra, en columnes de marbre. Cap al IV, durant el Periodo helenístic, es va posar de moda la construcció de teatres, que eren semicirculares i tenien un auditori i un escenari. Se solien construir en ales, aprofitant la pendent, al contrari que els romans, que podien construir-los en pla. Els restants d'arquitectura grega es concentren en les regions de Calàbria, Apulia i Sicília, sent el més espectacular el d'Agrigent, en Sicília, que ha segut declarat Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco.

Antiga Roma

Artícul principal → Arquitectura de l'Antiga Roma.

El Coliseu de Roma.

L'arquitectura de l'Antiga Roma va adoptar l'aspecte de l'arquitectura grega cap al II, creant un nou estil arquitectònic. Abdós estils a sovint es consideren junts com el núcleu de l'arquitectura clàssica. Els romans també varen adoptar dels grecs atres aspectes relacionats en l'arquitectura; per eixemple, en l'introducció i l'us del triclinio en les viles romanes com el lloc i la forma de menjar. Els romans també varen adoptar elements de la civilisació etrusca veïna, dels que varen prendre elements essencials de la seua arquitectura com les obres hidràuliques i la construcció d'arcs.

La riquea i la densitat de població, entre atres elements, varen obligar a buscar solucions arquitectòniques pròpies en les ciutats romanes. L'us de la cúpula i els arcs, junt en el coneiximent dels materials de construcció, varen permetre un èxit sense precedents en l'edificació d'impressionants estructures públiques. Els eixemples inclouen els aqüeductes, les Termes de Diocleciano, les Termes de Caracalla, les basíliques i, potser la seua obra més famosa, el Coliseu. Estes obres eren reproduïdes a escala menor en les ciutats més importants del Imperi. Algunes de les estructures que han sobrevixcut estan casi intactes, com les muralles de Lugo en l'Hispania Tarraconensis.

Arquitectura paleocristiana i bizantina

Iglésia de Sant Vital en Rávena

Mausoleu de Gala Placidia

Itàlia es va vore molt pronte afectada per la nova religió cristiana, convertint-se Roma en la sèu del papa. L'art i l'arquitectura paleocristiana també estaven àmpliament inspirats en la cultura pagana dels romans; i estàtues, mosaics i pintures decoraven les seues iglésies. El concepte cristià de la «basílica» es va inventar en Roma: edificis llarcs i rectangulars, casi d'estil romà antic, a sovint en rics mosaics i decoració adornant l'interior, sent la millor conservada la Basílica de Santa Sabina de Roma. Frescs paleocristianos tardans encara poden ser vists en algunes de les numeroses catacumbes de Roma.

Despuix de la caiguda del Imperi Romà d'Occident en l'any 476, l'Imperi bizantí es va convertir en l'àrea més alvançada en molts aspectes de les arts i les ciències, entre les que també es contava l'arquitectura. Els bizantino també varen deixar les seues chafades en Itàlia, construint diversos edificis, palaus i iglésies en el seu estil característic, seguint els principis de l'arquitectura romana, pero donant-li un aire oriental. l'arquitectura bizantina és coneguda per les seues cúpules rebaixades i l'ampli us de mosaics dorats i icons, en lloc d'estàtues. Els principals eixemples d'arquitectura bizantina en Itàlia es troben en Sicília, a on es poden vore per eixemple les catedrals de Cefalu, Palermo o Monreale, encara que l'eixemple més conegut es troba en el nort, la Basílica de Sant Marcos en Venècia.

• 
  Mosaics bizantins de l'interior de la catedral de Monreale, Sicília
• 
  Nau de la basílica de Sant Apolinar en Classe, port històric de Rávena
• 
  Interior de la basílica de Sant Apolinar Nuovo en Rávena
• 
  Basílica de Santa Sabina en Roma, arquitectura paleocristiana del V
• 
  Mausoleu de Santa Constanza de Roma, 24 columnes sostenen el tambor i la cúpula

Arquitectura renaixentista i manierista

Artícul principal → Arquitectura de la Renaixença.

Frontera renaixentista de la Basílica de Sant Pedro en Roma.

L'Itàlia del XV, i particularment la ciutat de Florencia, són el breçol del Renaixença. El nou estil arquitectònic renaixentiste va escomençar els seus passos en Florencia, al contrari que el Gòtic, la Renaixença no va sorgir d'una llenta evolució de l'estil anterior, el Romànic en el cas del Gòtic, sino que va sorgir d'un esforç conscient d'un grup particular d'arquitectes que buscaven reviure l'orde d'una «Edat d'or». L'interés de l'estudi de l'arquitectura de l'Antiguetat va coincidir en un sorgir general de l'estudi.

Itàlia mai havia acceptat completament l'arquitectura gòtica. A excepció de la Catedral de Milà, construïda en gran part per alemans, poques iglésies italianes mostren un émfasis en la verticalitat, les agulles abigarradas, la tracería ornamental i les complexes voltes nervadas que caracterisen el Gòtic internacional. Els arquitectes italians preferien formes que estaven clarament definides i elements estructurals que expressaven la seua funció. Molts edificis del romànic toscano mostren estes característiques, com el Batisteri de Florencia o la Catedral de Pisa.

L'iglésia renaixentista de Sant Biagio en Montepulciano.

La presència de restants arqueològics de l'Antiguetat, especialment en Roma, mostrant l'estil clàssic, varen servir d'inspiració als artistes, en una época en la que la filosofia també girava la seua mirada cap als autors clàssics.

La cúpula de la Catedral de Florencia

la Catedral de Florencia, cridada il Duomo i construïda per Arnolfo vaig donar Canvi, tenia un gran forat en el centre. El concurs per a construir una teulada sobre ell, ho va guanyar Brunelleschi, que va construir la major cúpula des de l'época romana. Va conseguir involucrara als habitants de la ciutat elegint equips de treballadors de les huit parts en les que es dividia Florencia.

l'iglésia de Sant Lorenzo de Florencia

l'iglésia va ser dissenyada per Brunelleschi, amprant tot lo que havia deprés admirant l'arquitectura de la Roma Antiga. Té arcs, columnes i finestres d'arc de mig punt en estil romà. Té un aspecte completament distint de les iglésies migevals gòtiques en els seus arcs apuntats. Només es va terminar l'interior. L'exterior encara mostra rajola baste i ningú sap que aspecte se li volia donar. En l'interior, Brunelleschi va mostrar a tot lo món un nou conjunt de regles d'arquitectura.

l'Iglésia de Sant Andrés de Mantua

basant-se en els arcs de triumfo que encara es conservaven en Roma, l'arquitecte Alberti va dissenyar l'Iglésia de Sant Andrés de Mantua. Va amprar el mateix aspecte «alt i en arc» i «baix i quadrat», similar al dels arcs romans, en l'interior de l'iglésia. El disseny va ser copiat posteriorment en numeroses ocasions per atres arquitectes.

Vista del centre de Florecia des del renaixentiste Palau Pitti.

El Palau Medici Riccardi

quan es tractava de construir palaus, els rics hòmens de la Renaixença tenien necessitats distintes dels emperadors romans, aixina que els arquitectes varen tindre que aplicar les regles per a construir un nou tipo de palau suntuoso. Estos palaus renaixentistes tenen habitualment tres pisos i són prou senzills en el seu exterior. L'interior posseïx un pati rodat per una bella columnata i finestres. Els arquitectes com Michelozzo, que treballava per a Cosme de Médici, s'inspiraven en el Coliseu de Roma, que posseïx tres pisos adornats d'arcs.

La Basílica de Sant Pedro

l'iglésia més famosa de Roma era la que havia segut construïda sobre la tomba de Sant Pedro. Cap a 1500, l'iglésia amenaçava en derrocar-se. El papa va decidir que, en lloc de reparar la vella, es devia construir una iglésia nova, en la que treballarien numerosos artistes de la talla de Miguel Ángel, Rafael, Bramante, Maderna o Sangallo. Va ser el primer edifici en usar columnes jagantes, cridat el «orde jagant». Posseïx una de les cúpules més impressionants del món, que ha segut copiada en numeroses ocasions.

La Vila la Rotonda

esta casa de camp va ser construïda per Palladio en 1550. És un edifici quadrat que té el mateix aspecte des de qualsevol d'ells. En el centre s'eleva una cúpula. A cada costat mostra una gran pòrtic, de l'estil d'un temple grec. L'estil és tan elegant que atres arquitectes ho varen amprar posteriorment en iglésies, cases i palaus, incloent la Casa Blanca.

Vore també: Arquitectura renaixentista veneciano

Arquitectura barroca

Arquitectura del Rococó i del Barroc tardà

El Palau Real de Caserta.

Durant XVIII la capitalitat de l'arquitectura europea es va transferir de Roma a París. El Rococó italià, que va florir en Roma a partir de la década de 1720, va estar profundament influenciat per les idees de Borromini. Els principals arquitectes en Roma —Francesco de Sanctis (escalinata de la Plaça d'Espanya, 1723) i Filippo Raguzzini (Piazza Sant'Ignazio, 1727)— a penes varen tindre influència fòra del seu país natiu, de la mateixa manera que els numerosos seguidors del Barroc siciliano, incloent a Giovanni Battista Vaccarini, Andrea Palma i Giuseppe Venanzio Marvuglia.

Entre els arquitectes que varen anar profundament influenciats per la lluentor i la diversitat de Juvarra i Guarini, potser el més important fora Bernardo Vittone. Les seues principals obres són una série d'iglésies Rococó, de plantes cuatrifoliadas i delicats detalls. Els seus sofisticats dissenys a sovint mostren múltiples voltes, estructures dins d'estructures i cúpules dins de cúpules.

Durant esta época, en el Véneto s'estava realisant un acostament als temes de Palladio, evident en la Vila Pisani en Stra (1721) i en l'Iglésia de Sant Simeone Piccolo en Venècia, terminada en 1738.

L'última fase de l'arquitectura barroca en Itàlia es pot ejemplificar en el Palau de Caserta de Luigi Vanvitelli, conegut com el major edifici construït en Europa en el XVIII. Deutor de models francesos i espanyols contemporàneus, el palau està hábilment relacionat en el paisage. En Nàpols i Caserta, Vanvitelli va realisar un estil acadèmic sobri i clàssic, en igual atenció a l'estètica i a l'ingenieria, un estil que faria una fàcil transició al Neoclassicisme. De la mateixa época és el Real Albergue dei Poveri de Nàpols, construït poc abans per Ferdinando Fuga, el tamany de la qual reflectix el del Palau de Caserta.

Arquitectura neoclàssica i del XIX

A mitan del XIX, Itàlia també va guanyar cert renom per algunes de les seues estructures vanguardistes. La Galeria Víctor Manuel II en Milà, construïda en 1865, va ser la primera estructura de ferro i vidre d'Itàlia i la galeria comercial construïda per a tal fi més antiga del món. La galeria influiria posteriorment en la Galleria Umberto I de Nàpols.

Arquitectura moderna

Arquitectura modernista, racionalista i fascista

l'arquitectura modernista va tindre als seus principals i més originals exponents en Giuseppe Sommaruga i Ernesto Basile. El primer, autor del Palazzo Castiglioni en Milà, i el segon va proyectar una expansió del Palazzo Montecitorio de Roma.

No obstant, en la década de 1920 i els anys següents es va desenrollar un nou llenguage arquitectònic: el Racionalisme. Esta forma d'arquitectura futurista va ser introduïda per Antonio Sant'Elia i despuix pel Gruppo 7, format en 1926, entre uns atres per Luigi Figini, Guido Frette, Sebastiano Larco, Gino Pollini, Carlo Enrico Rava, Giuseppe Terragni, Ubaldo Castagnola i Adalberto Llibera. Despuix de la dissolució del grup, va ser adoptat per arquitectes individuals, com Giuseppe Terragni (Casa del Fascio en Com), Adalberto Llibera (Vila Malaparte en Capri) i Giovanni Michelucci (Estació de Florencia Santa Maria Novella).

Durant els anys del Fascisme, el Racionalisme va ser desbancat pel Novecento Italià, que rebujava els temes de la vanguarda i tractava de reviure l'art del passat. Els seus membres més importants en el camp de l'arquitectura varen ser Gio Ponti, Pietro Aschieri i Giovanni Muzio. Este moviment va inspirar a Marcello Piacentini en la creació del seu «Neoclassicisme simplificat», relacionat en el redescubrimiento de la Roma imperial. Piacentini va ser autor de diverses obres en moltes ciutats italianes, de les que la més important seria la creació de la controvertida Via della Conciliazione en Roma.

Arquitectura despuix de la II Guerra Mundial

Alguns dels arquitectes més importants que han treballat en Itàlia entre finals de la sija XX i principis del XXI són Renzo Piano, Massimiliano Fuksas i Gae Aulenti. Els treballs de Piano inclouen l'Estadi Sant Nicola en Bari, l'Auditorium Parco della Musica en Roma, els treballs de renovació del Port Vell de Gènova i l'Iglésia del Pare Pío en Sant Giovanni Rotondo. Entre les obres més destacables de Fuksas està el Grattacielo della Regione Piemonte i el Centre Congressi Itàlia Nuvola en EUR, en Roma. Els treballs italians de Gae Aulenti inclouen les obres de renovació del Palazzo Grassi en Venècia i la Stazione Museu del Metro de Nàpols.

Atres figures destacables, actius en l'arquitectura contemporànea en Itàlia són el suís Mario Botta (Museu d'art moderna i contemporanea vaig donar Trento i Rovereto, renovació de La Scala de Milà), Zaha Hadid (MAXXI en Roma, rascacels "Lo Storto" en Milà), Richard Meier (Iglésia de Deu Pare Misericordioso i edifici cobrint el Llaura Pacis, abdós en Roma), Norman Foster (Estació de Belfiore en Florencia), Daniel Libeskind (rascacels "Il Curve" en Milà) i Arata Isozaki (Palasport Olimpico en Torí, junt en Pier Paolo Maggiora i Marco Brizio; rascacels "Il Dritto" en Milà).

Vore també: Neorealisme (arquitectura) i Neoliberty

Vore també

• Anex:Patrimoni de la Humanitat en Itàlia

Notes

• (1980) L'architettura dell'Ottocento (en it), Garzanti. ISBN 9786001500565.
• (1999) Mille anni d'architettura in Europa (en it), Laterza. ISBN 9788842042952.

• Middleton, Robin (2001). Architettura dell'Ottocento (en it), Electa. ISBN 88-435-2465-8.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Arquitectura d'Itàlia.