Arquidiócesis de Tir
L'arquidiócesis de Tir (en latín: Dioecesis Tyrensis) va ser una circumscripció eclesiàstica de l'Iglésia catòlica en l'actual Líban. Es tractava d'una arquidiócesis llatina, sèu metropolitana de la província eclesiàstica de Tir en el patriarcat llatí de Jerusalem. Va ser suprimida despuix de 1294 i restaurada com arquidiócesis titular en el XIV com arquidiócesis de Tir. Des del 31 de maig de 1984 és sèu vacant.
Territori i organisació
L'arquidiócesis estenia la seua jurisdicció sobre els fidels catòlics de rito llatí residents en ciutat de Tir i adyacencias.
La sèu de l'arquidiócesis es trobava en la ciutat de Tir, en a on es trobava la Catedral de la Santa Creu, construïda en 1129 sobre els restants d'una antiga iglésia bizantina. La catedral es trobava en el barri veneciano, en a on també es trobava l'iglésia de Sant Marcos, construïda sobre les ruïnes de la gran mesquita fatimí, que a la seua volta havia segut construïda en el lloc del temple de Melkart.[1] La catedral va ser danyada pel terremot de Síria de 1202 i finalment destruïda en 1291 despuix de la caiguda de la ciutat davant els mamelucos.
L'arquidiócesis tenia com sufragáneas a les diòcesis de (segons Michel Li Qui) Sidón, Berito, Aconis (Ptolemaida de Fenicia, Acre o Sant Joan d'Acre), Cesarea de Filipo o Paneas i Sarepta. Les diòcesis de Trípoli, Tortosa i Biblos també inicialment varen estar en la província eclesiàstica de Tir, pero quan eixes ciutats varen passar al príncip de Antioquía, els seus bisbes també es varen sometre al patriarca llatí de Antioquía.
Història
Metropolitanato de Tir
- Artícul principal → Metropolitanato de Tir.
L'orige històric del cristianisme en Tir es remonta als temps del Nou Testament, en a on li la menciona vàries voltes, i inclús Jesucristo mateixa va ser a la regió de Tir i Sidón (Marcos 7:24-31), en a on va realisar l'exorcisme de la filla d'una dòna sirofenicia. Pronte es va formar una comunitat cristiana en Tir i va estar en el camí de l'apòstol Pablo a la seua tornada del seu tercer viage misionero des de Mileto a Cesarea en Palestina i Jerusalem abans del seu arrest (Fets 21,3-7). Pablo va trobar allí una comunitat de discípuls i va passar una semana conversant en ells. En 198 Tir es va convertir en la capital de la província de Síria Fenicia i provablement es va convertir en sèu metropolitana en 325.[2]
La ciutat va permanéixer baix control bizantí fins que va ser capturada pel sasánida Cosroes II en el canvi del VI al VII, i despuix es va recuperar breument. En 636 els àraps musulmans del Califato ortodox varen expulsar als bizantino de Síria i varen escomençar a introduir l'islam i la llengua àrap que va desplaçar al grec. En 640 Tir va ser perduda pels bizantino i cristianisme en la ciutat va escomençar a decaure. En 661 va passar al Califato omeya, va ser recuperada breument pels bizantino en 679, en 750 va passar al Califato abasí i en 971 al Califato fatimí. Despuix de la Tumult de Tir i el sege fatimí de 996 a 998, la ciutat va ser saquejada i els seus defensors massacrats o esclavizados. Despuix del Gran Cisma entre les Iglésies de Roma i de Constantinopla en 1054, Tir va seguir com a part de l'Iglésia ortodoxa.[3] En 1086 va caure en mans dels selyúcidas, els qui la varen perdre en 1089 davant els fatimíes.
Arquidiócesis llatina
Durant l'época de les Creuades els eixèrcits occidentals varen sitiar infructuosament Tir entre fins de 1111 i abril de 1112, defesa en conjunt per fatimíes i selyúcidas, els últims dels quals es varen fer en la ciutat en 1122. En eixe any va tornar a ser sitiada pels creuats, els qui varen designar a Eudes com a arquebisbe de rito llatí de la ciutat i les seues afores, erigint-se l'arquidiócesis de Tir. Eudes va fallir dos anys despuix mentres els creuats encara sitiaven la ciutat; el seu successor, Guillermo, era d'orige anglés. El 7 de juliol de 1124 Tir va ser l'última ciutat presa pels guerrers cristians i el metropolità ortodox va fugir a Constantinopla, en a on es va continuar la successió en forma titular.
Tir formava part del Regne de Jerusalem, a diferència del Principat de Antioquía, més septentrional, que estava separat d'ell. La nova arquidiócesis, en violació de l'antic dret canònic patriarcal, va quedar subjecta al patriarca llatí de Jerusalem. Va sorgir una disputa en el patriarca llatí de Antioquía, que es va sometre al arbitrio del papa Inocencio II, qui va fallar a favor del patriarca de Jerusalem per un decret pel qual el seu predecessor Pascual II havia otorgat al rei Balduino I de Jerusalem el dret a sometre a Jerusalem totes les sèus episcopals conquistades als musulmans. En conseqüència, dos cartes de Inocencio II varen obligar a l'arquebisbe de Tir a sometre's a la jurisdicció de Jerusalem junt en les seues diòcesis sufragáneas.
Durant el periodo creuat, la comunitat cristiana de Tir va créixer i la ciutat va experimentar un periodo de renaixença econòmica. En 1187, Tir era l'única ciutat que quedava en mans dels creuats despuix de l'invasió de Saladino, i en un moment donat, quan els creuats no varen conseguir recuperar Jerusalem, li la va considerar la nova capital del regne. Inclús quan Acre es va convertir en la nova capital, Tir va seguir sent el lloc a on es coronava al rei, i l'arquebisbe era responsable d'oficiar i santificar la coronació. L'arquebisbe de Tir més conegut va ser el històric Guillermo, qui va eixercir el càrrec entre 1175 i 1185.
Començant en sultà Baibars en 1254, els líders islàmics varen declarar la yihad contra els creuats i llentament varen exterminar a les comunitats cristianes en la costa. Els últims arquebisbes, Juan i Bonacourt de Gloire, varen dedicar els seus esforços a previndre la conquista de la ciutat per part de l'Imperi mameluco, tractant d'obtindre la llibertat dels esclaus cristians, cuidant dels refugiats i preparant la ciutat per al pròxim assalt.
La ciutat va ser capturada finalment pels mamelucos en el 1291, despuix d'un llarc sege. La ciutat ya havia segut evacuada en gran part quan els mamelucos varen aplegar, no obstant, els que es varen quedar varen ser assessinats o esclavizados. La catedral va ser destruïda junt en les demés iglésies. Per orde del papa l'arquebisbe va abandonar la ciutat el 8 d'octubre de 1294. Des de llavors Tir es va convertir en arzobispado exiliat i despuix titular.
Arquidiócesis titular
Dese el XIV Tire figura entre les sèus archiepiscopales titulars de l'Iglésia catòlica com arquidiócesis de Tir. Des del 31 de maig de 1984 és sèu vacant, el nomenament de la qual d'un nou arquebisbe ha segut evitat des del Concili Vaticà II en el marc del diàlec en l'Iglésia ortodoxa.
El títul arzobispal es va unir al de l'arquidiócesis de Oristán durant aproximadament un sigle. De 1616 a 1705 la sèu va ser assignada al "capellà i limosnero major del seu majestad" el rei d'Espanya, qui també va ser patriarca de les Índies Occidentals.
Referències
- ↑ Pringle, Denys (2013). The Crusader Cathedral of Tyre, pp. 165-188. doi:10.1179/lev.2001.33.1.165.
- ↑ Concili de Nicea, Nicea (325)
- ↑ Cf. DTC, X, col. 1698 ff.; H. Musset: Histoire du Christianisme specialement en Orient, 1948, Bk. I, pp. 270 ff.
Bibliografia
- (1869) Imprimerie Impériale (ed.). Els familles d'outre-mer (en fr).
- (en llatí) Pius Bonifacius Gams, Séries episcoporum Ecclesiae Catholicae, Leipzig, 1931, p. 434
- (en llatí) Konrad Eubel, Hierarchia Catholica Medii Aevi, 1, pp. 505-506; 2, p. 259; 3, p. 322; 4, p. 351; 5, p. 396-397; 6, pp. 423-424
- Figliuolo, Bruno (1995). «Chiesa i feudalità nei principati latini d'Oriente durant il XII secolo», Vita i Pensiero (ed.). Chiesa i mondo feudale nei secoli X-XII. ISBN 978-88-343-1241-4.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Arquidiócesis de Tiro» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.