Alta Edat Mitjana
L'Alta Edat Mija és el periodo de l'història d'Europa i Orient Mig que comença en el V i termina en el X, distinguint-se aixina este periodo dels següents, coneguts com Plena Edat Mija (s. XI-XIII) i Baixa Edat Mija (s. XIV-XV).
Generalment s'admet que comença en 476, en la deposició de l'últim emperador romà d'Occident, Rómulo Augústulo, si ben hui s'opta per indicar simplement al V, en les seues últimes décades. El final d'esta época sol ser colocat en l'any 1000, pero tal data ha deixat de ser significativa per a l'historiografia i es preferix el final del IX, en el començ de les institucions feudals, les incursions vikingues i magiares, la renovació del poder imperial en Orient en la dinastia macedonia i la decadència del califat abasí.[1]
Este periodo va presenciar la continuació de tendències ya evidents des de l'Antiguetat clàssica tardana, incloent el decliu de la població, especialment en centres urbans, un decliu del comerç, un llauger aument de les temperatures miges en la regió de l'Atlàntic Nort i un aumente de la migració. En el XIX, l'Alta Edat Mija va ser a sovint cridada els Anys obscurs, una caracterisació basada en la relativa escassea de producció lliterària i cultural d'esta época. Actualment, el terme rara volta s'utilisa en àmbits acadèmics.[2] Durant l'Alta Edat Mija el cristianisme es va consolidar en Europa i va aplegar a pobles situats fòra de l'àmbit romà (eslaus, magiares, germans) al mateix temps que es consolida el poder dels musulmans en Mig Oriente i el nort d'Àfrica. En lo polític, està marcada per l'existència de dos grans imperis: el romà d'Orient i el Califat rashidun (i els seus successors, el Califat omeya i el Califat abasí), junt en l'aparició en Occident dels regnes romà-bàrbars i l'aparició de l'efímer Imperi carolingi. En lo cultural, l'imperi d'Orient desenrolla una cultura cristiana de llengua grega, preserva gran part del saber de l'Antiguetat, pero desenrollat de manera pròpia, mentres que l'Llevant, Egipte, el nort d'Àfrica i la península ibèrica s'integren en la naixent cultura àrap islàmica i en Occident els monasteris complixen el rol de transmetre els restants de la cultura llatina, mentres es desenrollen les llengües romançades.
Moltes de les tendències mencionades es varen revertir posteriorment en el periodo. En l'any 800, el títul d'emperador va resorgir en Europa Occidental en Carlemany, l'Imperi del qual carolingi va influir profundament en l'estructura social i l'història europees posteriors. Europa va experimentar una tornada a l'agricultura sistemàtica en forma del feudalisme, que va adoptar innovacions com la rotació trienal i el llaurat pesat. la migració bàrbara es va estabilisar en gran part d'Europa, encara que l'expansió vikinga va afectar considerablement al nort d'Europa.
Primeres invasions germàniques
En el IV, considerat per l'historiografia com a pertanyent a l'Edat Antiga, l'Imperi romà va entrar en una crisis econòmica, política i social. Varis pobles germànics varen escomençar un acossament sistemàtic de les fronteres que es va resoldre en l'invasió de gran part de l'imperi, en especial el seu mitat occidental, per part d'alguns d'estos pobles. Ademés, el propi estat romà va autorisar l'ingrés d'atres pobles en caràcter de federats, otorgant-los territoris en pago dels seus servicis. Estos fets, als que se sol cridar invasions bàrbares o migracions de pobles, varen marcar l'inici de lo que es coneix com Edat Mija. Els cinc primers sigles de la mateixa (des de la deposició de l'últim emperador d'Occident, en 476, fins a l'any 1000) han segut denominats com a Alta Edat Mija i els cinc sigles següents (fins a la caiguda de Constantinopla en poder de l'Imperi otomà, en 1453, o be el descobriment d'Amèrica, en 1492) són considerats com Baixa Edat Mija.
En el moment de les primeres invasions germàniques, en l'Antiguetat tardana, l'emperador Teodosio I va conseguir la pau per mig d'un pacte d'amistat en el cap visigot (sent els visigots la branca occidental del poble godo). Pero Teodosio I va morir en 395 deixant l'imperi als seus dos fills, Honorio en l'Occident i Arcadio en l'Orient. La mort de Teodosio I va significar per als visigots la ruptura dels acorts realisats en l'imperi. El seu cap, Alarico I, va escomençar una campanya de depredacions en la península balcànica. Arcadio, en el pretext de que existia una disputa per Iliria, va llançar als visigots sobre l'Imperi occidental, en el que es varen instalar definitivament. Poc despuix, en l'any 406, l'Imperi romà va ser invadit per pobles germànics que buscaven on instalar-se.
En l'any 423, Valentiniano III va succeir en el tro a Honorio, assimilant als invasores a les seues tropes mercenàries. Durant el seu regnat, l'imperi va sofrir un important alvanç dels hunos, al mando del seu rei Atila, pero varen ser detinguts en els Campos Cataláunicos en una aliança romà-germànica. L'imperi estava en franca dissolució i en el 476 Rómulo Augústulo, últim emperador d'Occident, va ser depost per Odoacro. L'Imperi romà d'Occident aplegava, aixina, al seu fi. A partir de llavors, el territori es disgregó en diferents regnes, cridats regnes romà-germànics.
Les noves invasions o Segones invasions
Entre els sigles IX i X, Europa occidental es va vore sacsada pels atacs dels pobles normandos, sarraíns, hongaresos i eslaus. Estos atacs són coneguts històricament com les segones invasions.[3]
Pel nort varen aplegar els vikings; pel sur, els sarraíns; i per l'est, els eslaus i els hongaresos. Estos pobles perifèrics varen aprofitar, entre unes atres, les debilitats dels estats successors de l'Imperi carolingi: per terra les marques o territoris fronteriços no varen ser defensa suficient, i per mar no es va desenrollar una marina forta que poguera fer front als invasores.[4]
Al mateix temps, Europa oriental va sofrir l'atac de búlgars i eslaus, que l'Imperi bizantí va tindre capacitat de frenar.
Les noves invasions varen ser expedicions de saqueig, les quals varen ocasionar inestabilitat política i social en els estats successors de l'Imperi carolingi. Estes incursions varen provocar la consolidació dels senyors locals, els qui es varen organisar per a defendre les seues terres i donar protecció als seus vassalls, assentant les bases del futur feudalisme. Al mateix temps es va retraure el comerç i, finalment, es varen crear nous regnes, aumentant l'espai de l'Europa cristiana, que va aplegar fins a Islàndia, en el nort, i el riu Volga, en l'est.
Els vikings
- Artícul principal → vikings.
La paraula viking inclou diversos significats. L'explicació majoritàriament acceptada és que es tracta dels “pobles de la baïa”, ya que vik significa baïa en nòrdic antic.[4]
Es denomina vikings a tots els pobles establits en Escandinàvia que varen escomençar invasions en Europa Occidental des dels sigles VIII al XI. Cal aclarir que es tracta de germans que es varen establir en Escandinavia durant les invasions del V.
Una de les característiques que definix a la societat vikinga és que estava composta per famílies extenses, acompanyades per clients i esclaus, i dirigides per un cap. Es dedicaven a l'agricultura, ganaderia, artesania i comerç. La reunió de caps assessorava al rei, que era el primus inter parells.[3]
Les primeres invasions vikingues es varen realisar, a títul particular, per part d'algunes famílies que buscaven l'ascens social i l'enriquiment. Per a realisar estes invasions varen fer us dels drakkar, embarcacions construïdes en fusta de roure, sense timó ni pont, propulsadas per rems, i en un calat poc profunt que permetia navegar per rius i atracar en la costa. Tenien una vela quadrada en el centre, i una proa decorada en el cap d'un dragó (drak), de la que pren el seu nom.[4]
Les causes de l'expansió dels vikings varen ser diverses i no hi ha consens entre historiadors. Algunes raons destacables són:[3]
- Excés de població en algunes àrees.
- Modificacions en l'estructura familiar.
- Mala distribució de la terra, que va generar desocupació.
- Progrés en la construcció d'embarcacions.
- Canvi climàtic.
- Interrupció de les rutes comercials.
- Consolidació de tres nacionalitats: noruecs, suecs i danesos, que va originar emigració per els qui es varen sentir perjudicats.
- Èxit de les primeres incursions, que varen favorir una progressió geomètrica de les mateixes.
Es coneixen tres tipos de vikings:
1. Noruecs
Els vikings noruecs es varen caracterisar per ser exploradors.
Estos partien, per lo general, de Bergen i es dirigien al llitoral de l'oceà Atlàntic, ocupant les illes britàniques, Islàndia i Groenlàndia. També es varen desplaçar fins a la península ibèrica, a on varen combatre contra els musulmans en el sur i els cristians en el nort. Varen aplegar fins a les costes de Marroc i varen penetrar en el Mediterràneu, assolant algunes ciutats portuàries i internant-se per alguns rius.
Les primeres notícies dels vikings noruecs s'arrepleguen a finals del VIII, quan ataquen el monasteri de Lindisfarne, en Anglaterra (793).
2. Suecs
Els vikings suecs, també coneguts com varegos, es caracterisaven pel seu interés pel comerç i els diners, per lo que solien treballar com a mercenaris i mercaders.
Varen penetrar en Europa oriental, donant orige a Rússia —els pobladors de la estepa els cridaven «rus»—, i des d'allí varen aplegar a Àsia a través del mar Negra i la mar Càspia, i des de mediats del IX apareixen en Bizanci.
3. Danesos
Els vikings danesos es caracterisen per ser depredadors primer, i colon despuix. Varen partir de Schleswig i es varen establir en èxit en Normandia i en Anglaterra, en la part oriental del qual varen crear Danelaw, territori de domini danés, separat del regne de Wessex per la llínea de demarcació pactada en el rei Alfredo en 878.[4]
Els vikings i despuix els normandos, provinents d'Escandinàvia, varen ser els primers en invadir l'Imperi carolingi. Quan va escomençar el desplaçament invasor dels nòrdics, Carlemany va ordenar defendre les costes construint torres vigías. A la seua mort, la situació va empijorar, ya que els vikings varen establir diversos assentaments, varen ser contractats com a mercenaris i més tart varen formar el Ducat de Normandia al nort de França, el primer duc del qual va ser Hrolf Ganger.
Els vikings assentats en Normandia, o normants, ademés, contractats com a mercenaris per llombarts i bizantí, varen aplegar a ocupar Sicília i Malta, expulsant d'estes illes als musulmans i creant l'efímer Comtat de Sicília (1071-1130), que comprenia Malta, Sicília i el terç sur d'Itàlia, puix també es varen apoderar de gran part del sur de la península itálica; este comtat es va transformar despuix en el més longeu Regne de Sicília (1130-1816).
En el X les invasions vikingues estaven aplegant al seu fi, una volta que molts d'ells ya s'havien establit en els nous territoris. La seua cessació va tindre lloc per varis motius. Un primer motiu es deu al major control per part dels monarques de Noruega, Suècia i Dinamarca sobre els seus súbdits, ademés d'una creixent cristianisació de tots ells. Un segon motiu va ser la millora en la situació econòmica, ya que s'havia revitalisat l'economia gràcies als recursos financers que estaven en els monasteris i que ara havien eixit a la circulació, a lo que cal sumar l'aparició de ciutats, tant en Anglaterra com en Rússia, que va supondre la creació de nous itineraris comercials.[3]
Els hongaresos
- Artícul principal → Història d'Hongria.
Els hongaresos, o magiares, eren un poble de ginets nómades supostament emparentat en els hunos, establits en la zona dels Monts Urals. No obstant, a mitan del IX, per la pressió dels pechenecs, es varen desplaçar cap a l'oest. Varen atacar violentament les fronteres de l'Est de l'Imperi germànic, i varen acabar establint-se en Panonia en el 896, sent guiats pel Gran Príncip Árpad.
Des de Panonia varen fer contínues incursions en Germania, Itàlia i França. En xixanta anys, fins a l'any 955, varen realisar quaranta invasions.[3]
Estes incursions varen fer que es construïren castells fortificats en el sur d'Alemània i en el nort d'Itàlia. En Llombardia varen proliferar els castells rurals en propietats de l'Iglésia.[4]
Els hongaresos eren nómades. Es movien per a obtindre riquees i esclaus que cultivaren les seues terres de Panonia, no per a buscar territoris. Es caracterisaven per infundir terror, en tractar-se de ginets armats en arcs i fleches que atacaven en rapidea i sorpresa. En l'any 915, per eixemple, varen furtar i varen cremar vàries ciutats de l'Imperi germànic com Fulda i Bremen. Portarien a terme despuix aventuraments en la península ibèrica, la península itálica i en l'Oest de França.
Solament a partir de l'any 930, en l'assentament en Panonia i la major fortificació dels seus enemics, sumades a les successives derrotes, les invasions s'espayaren. Un eixemple ilustratiu és cóm els hongaresos li farien pagar un impost casi per una década a l'emperador germànic Enrique I el Pajarero, el qual els propinaria una derrota en l'any 933 prop de Merseburg.
Els hongaresos serien novament derrotats en 955 en la batalla de Lechfeld per Otón I el Gran.
En l'any 973, Otón I tornaria a véncer als hongaresos en Quedlinburg i en eixa oportunitat firmaria la pau en el príncip Géza d'Hongria, el qual permetria l'arribada d'missioner cristians i batejaria al seu fill Vajk baix el nom d'Esteban. Esteban seria el primer rei hongarés en l'any 1000 i conduiria un estricte procés de cristianisació durant tot el seu regnat. Despuix d'este succés, es configuren en un regne cristià que va servir de frontera per a futures invasions, fins que en el XIII varen aplegar els mongols
Els sarraïns
- Artícul principal → Sarraïns.
Els sarraíns eren pirates musulmans que, des d'algunes localitats costeres de la península ibèrica (Pechina i Denia) i el nort d'Àfrica, al marge dels seus respectius emirats, varen atacar les costes de França i Itàlia.
En concret, en el IX varen aplegar a les illes de Còrsega i Sardenya. Les seues expedicions varen aplegar fins a Roma, que va ser saquejada en l'any 846. Encara que el seu principal objectiu era obtindre botí, es varen instalar en Sicília.
Des de l'any 870, varen establir la seua base d'operacions en la Provença. I des d'allí, varen aplegar a controlar els Alps occidentals. En l'any 972, els comtes del Piemont i la Provença varen conseguir eliminar als pirates.[3]
Els eslaus
- Artícul principal → Pobles eslaus.
L'orige dels eslaus és prou incert. Se sap que pertanyen al grup oriental de les llengües indoeuropeas. El primer text referent als eslaus és del VI, i apareixen situats entre el Danubi, el Dniester i el Vístula.[4]
Des de la regió compresa entre els rius Elba i Dniéper, els eslaus es varen expandir i varen ocupar parcialment tot l'est d'Europa.
L'expansió dels eslaus té tres direccions:
Cap al nordest, una branca dels eslaus va travessar el territori de l'actual Rússia. Allí es varen unir en els varegos procedents de Suècia i varen fundar la Rus de Kiev, considerat el primer Estat rus, des d'a on varen establir relacions comercials en Bizanci i l'Islam.
Cap a l'oest, es varen dirigir fins a les poques terres poblades del Elba, Bohèmia i els Alps orientals. Allí varen crear la “Gran Moravia”, Bohèmia i Polònia.[4]
Cap al sur, varen aplegar fins als Balcans. En el IX, els eslaus varen ser cristianisats per l'obra de Cirilo i Metodio, que varen traduir la Bíblia a l'idioma eslau.[4]
Vore també
Bibliografia
- Mitre, Emilio (2009). Una primera Europa. Romans, cristians i germans (400-1000), 1 edició, Trobe, pp. 336. ISBN 978-84-7490-959-3.
- José Luis Romero, L'Edat Mija, Fondo de Cultura Econòmica, Argentina, 1979.
- Édouard Perroy i uns atres, L'Edat Mija Tom I, Destinolibro n.º 85, Edicions Destine, Barcelona, 1980.
- Santiago Montero Díaz, Introducció a l'estudi de l'edat mija, 1948.
- Enrique Gallego Blanco, Relacions entre l'Iglésia i l'estat en l'edat mija, 1973, Edicions de la Revista d'Occident.
- García de Cortazar, José Ángel; Sesma Muñoz, José Ángel (2008). Manual d'Història Medieval (en espanyol), Madrit: Aliança Editorial, pp. 126-129. ISBN 978-84-206-4903-0.
- Ladero Quesada, Manuel Fernando; Lopez Chiula, Paulina (2016). Els sigles medievals de l'Occident Europeu (en espanyol), Editorial Universitària Ramón Areces, pp. 140-145.
- Donado Vara, Julián; Echevarría Arsuaga, Ana (2014). Història Medieval I (sigles V-XII) (en espanyol), Editorial Universitària Ramón Areces, pp. 213-227.
Referències
- ↑ Claude Gauvard, La France au Moyen Age. PUF-Quadrige Manuels Paris, 1996, mise a jour de 2015, 650p. (ISBN 978-2-13-062149-2),p. 1
- ↑ Mommsen, Theodore I.(1942-04).«Petrarch's Conception of the 'Dark Ages'».Speculum.17(2): 226–242.ISSN 0038-7134.doi:10.2307/2856364.Consultat el 2025-12-10.(en en)
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 García de Cortázar, Jose Ángel (2008). «L'época carolingia i el naiximent d'Europa», Manual d'Història Medieval (en espanyol), Aliança Editorial. ISBN 978-84-206-4903-0.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 4,6 4,7 Ladero Quesada, Manuel Fernando (2016). «De la formació de l'Imperi Carolingi a les Segones Invasions», Els sigles migevals de l'occident europeu (en espanyol), Editorial Universitària Ramón Areces. ISBN 978-84-9961-227-0.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Alta Edad Media» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Enllaços externs
- Medievalismo.org, web en varis idiomes.
- Vida quotidiana en l'Alta Edat Mija Occidental
- "The Early Middle Ages (450-1050 AD)", by Mills Hodges (anglés)
- Medievalum.com, L'Història Medieval en Internet
- Història, cultura, guerra i assentament dels vikings
- [enllaç trencat]
- [enllaç trencat]
- Apartat Cultura i Educació de l'Embaixada d'Hongria en Madrit, en el que es descriu el procés de sedentarisació en Panonia, el seu procés d'cristianisació i el seu desenroll fins al sigle XX
- Archivat el 18 de juliol de 2022 archivat en Wayback Machine.
- Unesco Biblioteca Digital, Volum número 76 de la revista El Correu de l'Unesco: “Els Eslaus, una comunitat de pobles i cultures”. S'inclou un artícul a on s'aborden les invasions eslaves, titulat “Els començos d'un gran destí històric”
| Predecessor: Edat Antiga |
Periodos de l'Història Alta Edat Mija |
Successor: Plena Edat Mija |