Anar al contingut

Expansió vikinga

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Mapa que mostra l'àrea dels assentaments escandinaus en els sigles VIII (roig obscur), IX (roig) i X (taronja); el groc mostra àrees conquistades pels normandos en el XI i el vert les àrees subjectes a incursions vikingas.
Guest from Overseas per Nicholas Roerich, 1901. Representa una incursió vikinga per varegos.

L'expansió vikinga és el procés pel qual els exploradors, comerciants i guerrers nòrdics, estos últims coneguts en la erudición moderna com vikingos, varen navegar la major part del Atlàntic Nort, aplegant, pel sur, fins al Àfrica septentrional i, per l'est, a Rússia, Constantinopla i Oriente Pròxim, com a saquejadors, comerciants, colon i mercenaris. Alguns vikingos baix el mando de Leif Erikson, hereu d'Erik el Rojo, varen aplegar a Amèrica del Nort i varen establir un assentament de curta duració en l'actual L'Anse aux Meadows, en l'illa de Terranova (Canadà). Es varen formar assentaments més duradors i establits en Groenlàndia, Islàndia, les illes Feroe, Gran Bretanya, Irlanda i Normandia.

Es debat si el terme vikingo representava a tots els colon nòrdics o únicament als que incursionaban.[1]

Motivació per a l'expansió

Hi ha molt debat entre els historiadors sobre lo que va impulsar l'expansió vikinga. Els investigadors han sugerit que els vikingos poden haver escomençat originalment a navegar i a fer incursions per la necessitat de buscar dònes en terres estrangeres.[2][3][4][5] El concepte va ser expressat en el XI per l'historiador Dudon de Saint-Quentin en el seu semi-imaginària De moribus et actis primorum Normanniae ducum.[6] Els hòmens vikingos rics i poderosos tendien a tindre moltes esposes i concubinas, estes relacions poliginias poden haver dut a una escassea de dònes elegibles per a l'home vikingo promig, per açò, podria haver segut obligat a realisar accions més arriscades per a obtindre riquea i poder trobar dònes adequades.[7][8][9] Els hòmens vikingos a sovint compraven o capturaven dònes i les convertien en les seues esposes o concubinas.[10][11] El matrimoni poliginioso aumenta la competència masculina en la societat perque crea un grup d'hòmens fadrins que estan disposts a participar en comportaments arriscats d'elevació d'estatus i busca de sexe.[12][13] Els Anals d'Úlster afirmen que en el 821 els vikingos varen saquejar un poble irlandés i es «varen dur un gran número de dònes en captiveri».[14]

Una teoria comuna és que es tractava d'una busca de represàlies contra els europeus continentals per les seues anteriors invasions de les terres natals dels vikingos, com la campanya de Carlomagno per a obligar als pagans escandinaus a convertir-se al cristianisme matant a tot aquell que es negara a batejar-se.[15][16][17][18][19] Els que estan a favor d'esta explicació senyalen que la penetració del cristianisme en Escandinavia va causar un sério conflicte i va dividir a Noruega durant casi un sigle.[20] No obstant, el primer objectiu de les incursions vikingas no va ser el regne franc, sino els monasteris cristians d'Anglaterra. Segons l'historiador Peter Sawyer, estos varen ser assaltats perque eren centres de riquea i les seues granges estaven ben abastides, no per raons religioses.[21]

Una representació de vikingos seqüestrant a una dòna. Els hòmens vikingos a sovint seqüestraven a dònes estrangeres, per a casar-se o concubinar, de les terres que havien saquejat. Ilustrat pel pintor francés Évariste Vital Luminais en el XIX.

Una atra idea és que la població vikinga havia superat el potencial agrícola de la seua terra natal. Açò pugues haver segut cert en l'oest de Noruega, a on hi havia poques reserves de terra, pero és poc provable que el restant d'Escandinavia que estiguera experimentant hambruna.[22]

Per una atra part, alguns estudiosos proponen que l'expansió vikinga va ser impulsada per un efecte piràmide de població: com el fill major d'una família heretava habitualment tot el patrimoni familiar, els fills menors tenien que buscar la seua fortuna emigrant o participant en incursions. Peter Sawyer sugerix que la majoria dels vikingos varen emigrar per l'atractiu de posseir més terres en lloc de la necessitat de tindre-les.[23]

No obstant, no s'ha demostrat definitivament que hi haja hagut un aument de la població, un aument de la joventut o una disminució de la producció agrícola durant este periodo. Tampoc està clar per qué eixes pressions haurien impulsat l'expansió cap a l'exterior en lloc de cap a les vastes zones forestals sense cultivar de l'interior de la Península Escandinava, encara que tal volta l'emigració o les incursions marítimes hagen segut més fàcils o més rendables que el rebuge de grans zones de bosc per a l'agricultura i el pastoreig en una regió en un periodo vegetatiu llimitat. També és possible que la disminució de la rendabilitat de les velles rutes comercials duguera als vikingos a buscar atres noves i més rendables. El comerç entre Europa occidental i el restant d'Eurasia pot haver sofrit en acabant de que l'Imperi romà perguera les seues províncies occidentals en el V, i l'expansió de l'Islam en el VII pot haver reduït les oportunitats comercials dins d'Europa occidental en redirigir els recursos a lo llarc de la Ruta de la Seda. El comerç en el Mediterràneu estava en el seu nivell més baix de l'història quan els vikingos varen escomençar la seua expansió. L'expansió vikinga va obrir noves rutes comercials en terres àraps i franques, i va prendre el control dels mercats comercials anteriorment dominats pels frisios en acabant de que els francs destruïren la flota Frisiana.

Demografia dels assentaments

Erro al crear miniatura:
The Ravager, obra de John Charles Dollman, 1909.

Es creu que els assentaments vikingos en Irlanda i Gran Bretanya eren principalment empreses masculines; no obstant, algunes tombes mostren una distribució casi igual d'hòmens i dònes. El desacort es deu en part al método de classificació; l'arqueologia anterior solia endevinar el sexe biològic a partir dels artefactes funeraris, mentres que l'arqueologia moderna pot utilisar l'osteología per a trobar el sexe biològic, i l'anàlisis isotòpic per a trobar l'orige -la pren de mostres d'ADN no sol ser possible-.[24][25] Els varons enterrats durant eixe periodo en un cementeri de l'Illa de Man tenien principalment noms d'orige nòrdic, mentres que les dònes d'allí tenien noms d'orige indígena. Les dònes irlandeses i britàniques es mencionen en texts antics sobre la fundació d'Islàndia, lo que indica que els exploradors vikingos varen ser acompanyats allí per dònes de les illes britàniques que varen aplegar voluntàriament o varen ser dutes per la força. Els estudis genètics de la població de les illes occidentals i l'Illa de Skye també mostren que els assentaments vikingos varen ser establits principalment per vikingos varons que es aparearon en dònes de les poblacions locals d'eixos llocs. No obstant, no tots els assentaments vikingos eren principalment masculins. Els estudis genètics de la població de les illes Shetland sugerixen que les unitats familiars formades per dònes i hòmens vikingos eren la norma entre els migrants a estes zones.[26]

Això pugues deure's a que zones com les Illes Shetland, en estar més prop d'Escandinavia, eren objectius més adequats per a les migracions familiars, mentres que els assentaments fronteriços més al nort i a l'oest eren més adequats per a grups de colonizadores masculins no vinculats.[27]

Gran Bretanya i Irlanda

Vore també: Época vikinga

Anglaterra

Vore també: Danelaw
Versió moderna d'Anglaterra en l'any 878, que representa el territori de Danelaw.
Territoris del rei Canuto 1014-1035. (Tinga's en conte que les terres noruegues de Jämtland, Härjedalen, Idre i Särna no estan incloses en este mapa).

Durant el regnat del rei Beorhtric de Wessex (786-802) tres barcos de Northmen varen desembarcar en la baïa de Pórtland en Dorset.[28] L'administrador local va confondre als vikingos en comerciants i els va dirigir a la finca real propenca, pero els visitants ho varen matar a ell i als seus hòmens.[29] La primera incursió vikinga planejada que es va registrar, el 6 de giner de 793,[30] va tindre com a objectiu el monasteri de l'illa de Lindisfarne, front a la costa nort-oriental del regne de Northumbria. Segons el croniste anglonormando del XII, Simeón de Durham, els invasores varen matar als monges residents o els varen tirar a la mar per a ofegar-els o li'ls varen dur com a esclaus, junt en alguns dels tesors de l'iglésia de Durham.[31] En el 875, despuix de soportar huit décades de repetides incursions vikingas, els monges varen fugir de Lindisfarne, duent en si les relíquies de sant Cutberto.[32]

En el 794, segons la Crònica anglosaxona, una chicoteta flota vikinga va atacar un ric monasteri en Jarrow.[33] Els vikingos varen trobar una resistència més forta de lo que esperaven: els seus líders varen ser assessinats. Els invasores varen escapar, únicament per a que els seus barcos vararen en Tynemouth i les tripulacions anaren assessinades pels llogarencs.[34][35] Açò va representar una de les últimes incursions en Anglaterra que varen sofrir durant uns 40 anys. Els vikingos es varen centrar en Irlanda i Escòcia.

Un grup de bandes fins a llavors no coordinades de vikingos predominantment danesos, en l'any 865 es varen unir per a formar un gran eixèrcit i varen desembarcar en Anglia Oriental.[36] La Crònica anglosaxona va descriure esta força com el micel hæþen ací (Gran eixèrcit pagà) i va continuar dient que estava liderat per Ivar el Deshuesado i Halfdan Ragnarsson.[37][38][39][40] L'eixèrcit va creuar les Terres Miges cap a Northumbria i va capturar a York (regne vikingo de York).[36] En el 871 l'eixèrcit dels grans pagans va ser reforçat per lo que es coneixia com el «Gran eixèrcit d'estiu», un dels seus líders era Guthrum I d'Estanglia. En l'any 875 el Gran eixèrcit pagà es va dividir en dos bandes, en Guthrum liderant una d'elles de regrés al regne de Wessex, i Halfdan duent als seus seguidors al nort.[41][42] A l'any següent, Halfdan Ragnarsson va repartir la terra de Northumbria entre els seus hòmens, els qui «varen llaurar la terra i es varen mantindre a sí mateixos», esta terra va ser part de lo que es va conéixer com el Danelaw.[lower-alpha 1][42] La majoria dels regnes anglesos, en estar en agitació, no podien enfrontar-se als vikingos, pero el rei Alfredo el Gran va derrotar a l'eixèrcit de Guthrum I d'Estanglia en la batalla d'Ethandun en el 878. Varen seguir el Tractat de Wedmore eixe mateix any,[44][45] i la Pau d'Alfredo i de Guthrum en el 886.[46][47] Estos tractats varen formalisar les fronteres dels regnes anglesos i el territori vikingo de Danelaw, en disposicions per a les relacions pacífiques entre els anglesos i els vikingos. A pesar d'estos tractats, els conflictes varen continuar de tant en tant. Alfredo i els seus successors eventualment varen fer retrocedir la frontera vikinga i varen reprendre York.[48]

Una nova ona de vikingos va aparéixer en Anglaterra en el 947, quan Erico I de Noruega va capturar York.[49] La presència vikinga va continuar durant el regnat del príncip danés Canuto II de Dinamarca —que va regnar com a rei d'Anglaterra: 1016-1035—, despuix de la qual cosa, una série d'arguments d'herència varen debilitar el poder dels hereus de Canuto II.

Quan el rei Eduardo el Confesor va morir en 1066, el rei noruec Harald III de Noruega va desafiar al seu successor com a rei d'Anglaterra, Haroldo II d'Anglaterra. Harald va ser assessinat, i el seu eixèrcit noruec derrotat, per Haroldo el 25 de setembre de 1066 en la batalla de Stamford Bridge.[50] Haroldo II va morir quan Guillermo el Conquistador va derrotar a l'eixèrcit anglés en la batalla d'Hastings en octubre de 1066, en lo que Guillermo va ser coronat rei d'Anglaterra el 25 de decembre de 1066; no obstant, varen passar varis anys ans que poguera posar el regne baix el seu complet control.[51] En 1070 el rei danés Svend II de Dinamarca va navegar pel Humber en un eixèrcit en apoyo d'Edgar Atheling, l'últim membre masculí supervivent de la família real anglesa. No obstant, despuix de capturar York, Svend va acceptar un pagament de Guillermo per a desertar d'Edgar.[51][52] Cinc anys despuix un dels fills de Svend va salpar cap a Anglaterra per a recolzar una atra rebelió anglesa, pero havia segut esclafada ans que l'expedició aplegara, aixina que es varen conformar en saquejar la ciutat de York i les seues afores abans de tornar a casa.[51]

En 1085 el fill de Svend, ara Canuto IV de Dinamarca va planejar una gran invasió contra Anglaterra pero la flota reunida mai va navegar, i no va haver més invasions daneses séries contra Anglaterra despuix d'açò.[51] Encara que, algunes incursions varen ocórrer durant els problemes del regnat d'Esteban d'Anglaterra, quan el rei Øystein II de Noruega va aprofitar la guerra civil per a saquejar la costa este d'Anglaterra, principalment Hartlepool i Whitby, aixina com incursionando en la costa de Yorkshire. No obstant, l'intenció era atacar, no conquistar, i la conclusió d'estes incursions, va marcar el fi de l'era vikinga anglesa.[53][54]

Escòcia

Mapa del Regne de Mann i les Illes i del comtat de les Orcades.
Artícul principal → Hiberno-nòrdic.

l'abadia d'Iona en la costa oest va ser assaltada per primera volta en el 794, i va tindre que ser abandonada uns cinquanta anys més vesprada despuix de varis atacs devastadors.[55] Encara que hi ha pocs registres del primer periodo, es creu que la presència escandinava en Escòcia va aumentar en la década del 830. Hi ha alguna evidència de tal movilitat, com les activitats misionero irlandeses en Islàndia i les Illes Feroe en el VIII, pero tampoc això és concloent.[56][57]

Les illes al nort i oest d'Escòcia varen ser fortament colonisades per vikingos noruecs. Shetland, Orcades i les Hébridas varen quedar baix control nòrdic, a voltes com a feus baix el rei de Noruega,[lower-alpha 2] i atres voltes com a entitats separades baix els reis de les Illes, el comtat d'Orcades i els posteriors reis de Mann i les Illes. Les illes Shetland i Orcades varen ser les últimes en incorporar-se a Escòcia en una data tan tardana com 1468.

Gals

Gals no va ser colonisada pels vikingos de manera significativa com en l'est d'Anglaterra. No obstant, els vikingos es varen assentar en chicotet número en el sur, al voltant de Saint David's, Haverfordwest i Gower. Queden com a prova de l'assentament nòrdic topònims com Skokholm, Skomer i Swansea,[60] pero els vikingos no varen poder establir un estat propi ni controlar Gals per les poderoses forces dels reis galeses i, a diferència d'Escòcia, l'aristocràcia va resultar relativament ilesa.

No obstant, despuix de l'exitosa aliança vikinga en Bretanya en el 865, els britànics varen fer les paus en els danesos, i una aliança vikinga/galesa en el 878 va derrotar a un eixèrcit anglosaxó de Mercia. Encara que els galeses havien segut durant molt temps enemics del regne anglosaxó de Mercia, la seua relació en el regne anglosaxó de Wessex era alguna cosa més càlida.[61] La Crònica anglosaxona del 893, per eixemple, es referix als vikingos perseguits per una força combinada de sajones de l'oest i del nort de Gals a lo llarc del riu Severn.[62] L'eixèrcit combinat anglosaxó i galés finalment va superar als vikingos i va poder derrotar-els en la batalla de Buttington.[63]

La ciutat de Swansea, va ser fundada per Svend I de Dinamarca, que en 1013 era rei dels danesos, anglosaxons i noruecs. El nom anglés de la ciutat deriva del nòrdic antic: Sveinsey, que significa «illa de Sweyn» o «ensenar de Sweyn». La veïna península de Gower té alguns noms de llocs d'orige nòrdic. Per eixemple, Worm's Head és d'orige nòrdic antic: ormr, paraula per a serp o dragó, ya que els vikingos creïen que l'illa en forma de serp era un dragó dormit. A uns 32 quilómetros a l'oest de Cardiff, en la costa del Val of Glamorgan, es troba l'illa semi inundada de Tusker Roc, que pren el seu nom de Tuska, el vikingo que va establir un assentament en la zona.

Cornualles

La Crònica anglosaxona va informar que els hòmens pagans (els danesos) varen assaltar Charmouth, Dorset en el 833, després en el 997 varen destruir la ciutat de Lydford en Dartmoor, i en 1001 fins a 1003 varen ocupar l'antiga ciutat romana d'Exeter.

Els córnicos varen ser subyugados pel rei Athelstan, d'Anglaterra, en el 936 i la frontera finalment es va establir en el riu Tamar. No obstant, els córnicos varen permanéixer semiautónomos fins a la seua anexió a Anglaterra despuix de la conquista normanda.[64]

Irlanda

Mapa que mostra les àrees de control nòrdic en Irlanda en el X.

Els vikingos varen portar a terme extenses incursions en Irlanda i varen fundar moltes ciutats, incloent Dublín, Limerick, Wexford, Waterford, Wicklow, Arklow i Leixlip. La lliteratura, l'artesania i els estils decoratius d'Irlanda i Gran Bretanya reflectien la cultura escandinava. Els vikingos comerciaven en els mercats irlandesos de Dublín. En les excavacions es varen trobar teixits importats d'Anglaterra, Bizancio, Pèrsia i Àsia central. Dublín va aumentar tant en el XI que es varen construir cases fòra dels murs de la ciutat.

Els vikingos varen saquejar els monasteris de la costa oest d'Irlanda en el 795, i després es varen estendre per a cobrir el restant de la costa.[65] El nort i l'est de l'illa varen ser els més afectats. Durant els primers 40 anys, les incursions varen ser portades a terme per chicotets grups de vikingos. A partir del 830, els grups varen consistir en grans flotes de barcos vikingos i a partir d'una década despuix, els vikingos varen escomençar a establir bases permanents en les costes. Dublín va ser l'assentament més important a llarc determini. Els irlandesos es varen acostumar a la presència i la cultura vikinga, en alguns casos es varen convertir en aliats i també es varen casar en ells.

Els Anals d'Úlster afirmen que en el 821 els vikingos varen saquejar un poble irlandés i «es varen dur un gran número de dònes al captiveri».[66]

En l'any 832, una flota vikinga d'uns 120 barcos baix el mando de Turgesius va invadir els regnes de les costes nort i est d'Irlanda. Alguns creuen que l'aument del número d'invasores va coincidir en els desijos dels líders escandinaus de controlar les rendables incursions en les costes occidentals d'Irlanda. A mitan de la década del 830, les incursions varen escomençar a adinsar-se més en Irlanda, les vies navegables varen fer possible esta penetració més profunda. Despuix del 840, els vikingos tenien vàries bases en llocs estratègics de tota Irlanda.

En el 838, una chicoteta flota vikinga va entrar en el riu Liffey en l'est d'Irlanda, provablement liderada pel cacic Saxolb (Soxulfr) que va ser assessinat més vesprada eixe any.[67] Els vikingos varen establir una base, que els irlandesos varen cridar Longphort.[68] Este Longphort es convertiria eventualment en Dublín. Despuix d'esta interacció, els irlandesos varen experimentar les forces vikingas durant uns 40 anys. Els vikingos també varen establir longphorts en Cork, Limerick, Waterford i Wexford.[68] Varen ser expulsats d'Irlanda per un curt periodo en el 902, pero varen tornar a Waterford en el 914 per a fundar lo que es convertiria en la primera ciutat d'Irlanda. Els atres longphorts pronte varen ser reocupados i es varen desenrollar en ciutats i pobles.

Batalla de Clontarf, pintura d'Hug Frazer (1826).

L'última gran batalla irlandesa en la que varen participar vikingos va ser la batalla de Clontarf de l'any 1014, en la que una gran força del món pa-vikingo i els seus aliats irlandesos es varen opondre a Brian Boru, llavors Rei Suprem d'Irlanda i les seues forces, un chicotet contingent dels quals eren desertor vikingos. La batalla es va lliurar en lo que ara és el suburbi de Dublín de Clontarf el Divendres Sant d'eixe any. Brian Boru, el rei Suprem d'Irlanda, havia permés al rei vikingo de Dublín, Sigtrygg Silkiskegg, un any per a preparar-se per al seu pròxim assalt. La salvage melé entre els fortament enviats nòrdics i els gaèlics sense armadura, pero impertérritos, va terminar en una derrota dels vikingos i els seus aliats irlandesos. Abdós bandos varen prendre contes cuidadosadament durant la batalla, i aixina molts guerrers famosos es varen buscar l'u a l'atre per al combat personal i la glòria. El rei Suprem Brian, que tenia casi huitanta anys, no es va involucrar personalment en la batalla pero es va retirar a la seua tenda a on va passar el dia resant en silenci. El vikingo Bróðanar es va topar en la tenda de Brian mentres fugia del camp de batalla i junt en alguns atres seguidors, varen aprofitar l'oportunitat sorprenent i matant al vell Brian. Wolfur el Peleón, més vesprada va localisar i va matar a Bróðanar per destripamiento.[69] La batalla de Clontarf va estar prou igualada durant la major part del dia i cada bando tenia un gran respecte per la destrea de l'atre; no obstant, al final, els irlandesos varen obligar als nòrdics a tornar al mar. Molts dels vikingos que fugien es varen ofegar en les ones pels seus pesats abrics de malla, mentres lluitaven per la seguritat de les seues naus de càrrega; uns atres varen ser perseguits i assessinats terra adins. Despuix de la batalla, el poder vikingo va desaparéixer en Irlanda per a sempre, encara que molts nòrdics assentats varen permanéixer en les ciutats i varen prosperar enormement en els irlandesos a través del comerç. En Brian mort, Irlanda va tornar al regne fracturat que havia segut, pero estava lliure de la depredació vikinga.

Vore també

Notes

  1. ↑ No tots els nòrdics que varen aplegar a Irlanda i Gran Bretanya varen aplegar com invasores. Molts ho varen fer en famílies i ganado, a sovint despuix de la captura del territori per les seues forces. Les poblacions es varen fusionar en el temps per mig de matrimonis mixts en la població anglosaxona d'estes zones.[43]
  2. ↑ La naturalea i el moment de la transició poc coneguda. Marwick (1952) creïa que l'evidència dels noms de les granges orcadianas sugeria un patró d'assentament nòrdic encara més antic, anterior a l'any 900, encara que les investigacions posteriors són més equívoques.[58] Woolf (2007) sugerix la posterior creació del Concejo de les Orcades durant l'época d'Harald Bluetooth cap al 980.[59]

Referències

  1. ↑ Graham-Campbell and Batey 1998 p. 3.
  2. ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.Hrala, Josh. «Vikings Might Have Started Raiding Because There Was a Shortage of Single Women». Consultat el 19 de juliol de 2019.
  3. ↑ Choi, Charres Q.. «The Real Reason for Viking Raids: Shortage of Eligible Women?». Consultat el 21 de juliol de 2019.
  4. ↑ «Sex Slaves – The Dirty Secret Behind The Founding Of Iceland» (en anglés). Consultat el 22 de juliol de 2019.
  5. ↑ «Kinder, Gentler Vikings? Not According to Their Slaves». Consultat el 2 d'agost de 2019.
  6. ↑ Wyatt, David R. (2009). Slaves and Warriors in Medieval Britain and Ireland: 800–1200 (en anglés), Brill, p. 124. ISBN 978-90-04-17533-4.
  7. ↑ Viegas, Jennifer (17 de setembre de 2008). «Viking Age triggered by shortage of wives?» (en anglés). Consultat el 21 de juliol de 2019.
  8. ↑ Knapton, Sarah (5 de novembre de 2016). Viking raiders were only trying to win their future wives' hearts (in (anglés)), The Telegraph. Recuperate le 1 d'agost de 2019.
  9. ↑ «New Viking Study Points to "Love and Marriage" as the Main Reason for their Raids» (en anglés). Consultat el 2 d'agost de 2019.
  10. ↑ Karras, Ruth Mall. “Concubinage and Slavery in the Viking Age”. Scandinavian Studies 62 (2): 141-162. ISSN 0036-5637.
  11. ↑ Poser, Charles M.. “The dissemination of multiple sclerosis: A Viking saga? A historical essay” (anglés). Annals of Neurology 36 (S2): S231–S243. doi:10.1002/ana.410360810. ISSN 1531-8249. PMID 7998792.
  12. ↑ Raffield, Ben (1 de maig de 2017). “Male-biased operational sex ràtios and the Viking phenomenon: an evolutionary anthropological perspective on Clapix Iron Age Scandinavian raiding”. Evolution and Human Behavior 38 (3): 315–324. doi:10.1016/j. evolhumbehav.2016.10.013. ISSN 1090-5138.
  13. ↑ LawlerApr. 15, rew. «Vikings may have first taken to sigues to find women, slaves» (en anglés). Consultat el 19 de juliol de 2019.
  14. ↑ (2018) Prehistoric Warfare and Violence: Quantitative and Qualitative Approaches (en anglés), Springer, p. 349. ISBN 978-3-319-78828-9.
  15. ↑ Bruno Dumézil, master of Conference at Paris X-Nanterre, Normalien, aggregated history, author of Conversion and freedom in the barbarian kingdoms, 5th – 8th centuries (Fayard, 2005).
  16. ↑ "Franques Royal Annals" cited in Peter Sawyer, The Oxford Illustrated History of the Vikings, 2001, p. 20.
  17. ↑ Dictionnaire d'histoire de France – Perrin;– Alain Decaux and André Castelot. 1981. pp. 184-185 ISBN 2-7242-3080-9
  18. ↑ Els vikings : Histoire, mythes, dictionnaire R. Boyer , Robert Laffont, 2008, p. 96 ISBN 978-2-221-10631-0
  19. ↑ François-Xavier Dillmann, Viking civilisation and culture. A bibliography of French-language, Cauen, Centre for research on the countries of the North and Northwest, University of Cauen, 1975, p. 19, i Els Vikings – the Scandinavian and European 800–1200, 22nd exhibition of art from the Council of Europe, 1992, p. 26.
  20. ↑ History of the Kings of Norway by Snorri Sturlusson translated by Professor of History François-Xavier Dillmann, Gallimard ISBN 2-07-073211-8, pp. 15-16, 18, 24, 33, 34, 38
  21. ↑ Sawyer, Peter (2001). The Oxford Illustrated History of the Vikings (en anglés), Oxford: OUP, p. 96. ISBN 978-0-19-285434-6.
  22. ↑ Sawyer, Peter (2001). The Oxford Illustrated History of the Vikings (en anglés), Oxford: OUP, p. 3. ISBN 978-0-19-285434-6.
  23. ↑ Sawyer, Peter (1997). The Oxford Illustrated History of the Vikings (en anglés), Oxford, pp. 3.
  24. ↑ Shane McLeod. "Warriors and women: the sex ràtio of Norse migrants to eastern England up to 900 AD" 18 de juliol de 2011. Early Medieval Europe, Volume 19, Issue 3, pp. 332–53, agost 2011. x doi:10.1111/j.1468-0254.2011.00323. x Web PDF cita: «Estos resultats, sis dònes emigrants nòrdiques i sèt hòmens, deuen advertir que no es deu supondre que la gran majoria dels emigrants nòrdics són hòmens, a pesar de les atres formes d'evidència que sugerixen lo contrari.»
  25. ↑ G. Halsall, «The Viking presence in England? The burial evidence reconsidered» en D. M. Hadley and J. Richards, eds, Cultures in Contact: Scandinavian Settlement in England in the Ninth and Tenth Centuries (Brepols: Turnhout, 2000), pp. 259–76, ISBN 2-503-50978-9
  26. ↑ Roger Highfield, "Vikings who chose a home in Shetland before a life of pillage", Telegraph, 7 d'abril de 2005, accés: 12 de decembre de 2012.
  27. ↑ Heredity – Human migration: Reappraising the Viking.
  28. ↑ Alexander, Caroline (2011). Lost gold of the Dark Ages : war, treasure, and the mystery of the Saxons, Clark, Robert, 1961-, National Geographic Society (O. S.) (en anglés), Washington, D. C.: National Geographic Society, pp. 188. OCLC 773579888. ISBN 978-1-4262-0884-3.
  29. ↑ Keynes, Simon (1997). «The Vikings in England c. 790–1016», Sawyer, Peter (ed.). The Oxford Illustrated History of the Vikings (en anglés), Oxford, UK: Oxford University Press, p. 50. ISBN 978-0-19-820526-5.
  30. ↑ «ASC 793» (en anglés). Britannia Online. Archivat des d'el original, el 21 de juliol de 2018. Consultat el 6 de maig de 2018. «As per the Anglo-Saxon Chronicle»
  31. ↑ Magnusson, Magnus (1984). Lindisfarne: The Cradle Island (en anglés), Stockfield, Northumberland: Oriel Press, p. 127. ISBN 978-0-85362-210-9.
  32. ↑ Kirby, D. P. (1992). The Earliest English Kings (en anglés), Londres: Routledge, p. 175. ISBN 978-0-415-09086-5.
  33. ↑ Mark, Joshua J.. «Viking Raids in Britain» (en anglés).
  34. ↑ «Raid on Jarrow 794». Historic England. Consultat el 26 de juny de 2016.
  35. ↑ «ASC 794». Britannia Online. Archivat des d'el original, el 21 de juliol de 2018. Consultat el 15 de juliol de 2012. «[...] els eixèrcits pagans varen escampar la devastación entre els northumbrianos, i varen saquejar el monasteri del rei Everth en la boca del Wear. Allí, no obstant, alguns dels seus líders varen ser assessinats; i alguns dels seus barcos també varen ser destrossats per la violència del clima; molts dels tripulants es varen ofegar; i alguns, que varen escapar vius a la vora, varen anar pronte enviats a la desembocadura del riu.»
  36. ↑ 36,0 36,1 «Background. SAGA - The Age of Vikings. Obsidian Portal» (en anglés). Consultat el 3 de maig de 2020.
  37. ↑ (1997 /2001) «1: The age of the Vikings and before», The Oxford Illustrated History of the Vikings (en anglés), Nova York: Oxford University Press, p. 11. ISBN 978-0192854346. Consultat el 11 de giner de 2017. «Varis líders vikingos varen unir les seues forces en l'esperança de guanyar estatus i independència conquistant Anglaterra, que llavors consistia en quatre regnes. En el 865 una flota va desembarcar en Anglia Oriental i més vesprada se li varen unir uns atres per a formar lo que un croniste contemporàneu va descriure, en raó, com un «gran eixèrcit».»
  38. ↑ The Anglo-Saxon Chronicle. Manuscript B: Cotton Tiberius A. vaig vore [1] archivat en Wayback Machine.. Accés 12 de setembre de 2013. The entry for 867 refers to the Great Heathen Army: mycel hæþen here.
  39. ↑ (1997/2001) «3: The Vikings in England, c. 790–1016», The Oxford Illustrated History of the Vikings, Nova York: Oxford University Press, p. 54. ISBN 978-0192854346. Consultat el 11 de giner de 2017. «Els líders semblen haver inclós a Ivar el Deshuesado i al seu germà Halfdan, fills del llegendari Ragnar Lothbrok, aixina com a un atre «rei» cridat "Bagsecg", i a varis «comtes»; i si s'assumix que Ivar és el Imar que hi havia estat actiu en Irlanda a finals del 850 i principis del 860, semblaria que havia segut capaç de reunir-se en el seu germà i assumir el liderage conjunt de l'eixèrcit algun temps despuix de la seua arribada a Anglaterra.»
  40. ↑ Sawyer, Peter (2001). The Oxford Illustrated History of the Vikings, 3rd edició (en anglés), Oxford: OUP, pp. 9-11, 53-54. ISBN 978-0-19-285434-6.
  41. ↑ Cannon, John (1997). The Oxford Companion to British History (en anglés), Oxford: Oxford University Press, p. 429. ISBN 978-0-19-866176-4.
  42. ↑ 42,0 42,1 Sawyer, Peter (2001). The Oxford Illustrated History of the Vikings, 3rd edició (en anglés), Oxford: OUP, p. 55. ISBN 978-0-19-285434-6.
  43. ↑ Sawyer. The Oxford Illustrated History of the Vikings. p. 11.
  44. ↑ Harding, Samuel Bannister (1920). New Medieval and Modern History (en anglés), Harvard University: American Book Company, pp. 49–50.
  45. ↑ Montgomery, David Henry (2019). The Leading Facts of English History (en anglés), Good Press.
  46. ↑ «Treaty between Alfred and Guthrum» (en anglés). Archivat des d'el original, el 4 de decembre de 2019. Consultat el 3 de maig de 2020.
  47. ↑ «Treaty of Alfred and Guthrum (AGu)» (en anglés).
  48. ↑ Sawyer, Peter (2001). The Oxford Illustrated History of the Vikings, 3rd edició (en anglés), Oxford: OUP, pp. 57–70. ISBN 978-0-19-285434-6.
  49. ↑ «The Víking Era (793-1100 CE)» (en anglés).
  50. ↑ «UK Battlefields Resource Centre - Britons, Saxons & Vikings - The Norman Conquest - The Battle of Battle of Stamford Bridge» (en anglés).
  51. ↑ 51,0 51,1 51,2 51,3 Sawyer, Peter (2001). The Oxford Illustrated History of the Vikings, 3rd edició (en anglés), Oxford: OUP, pp. 17-18. ISBN 978-0-19-285434-6.
  52. ↑ (2009) John Cannon (ed.). Sweyn Estrithsson: A Dictionary of British History (en anglés), Oxford University Press. Oxford Reference Online. ISBN 978-0199550371. Consultat el 9 de juliol de 2012.
  53. ↑ Haywood, John (2016). Northmen: The Viking Saga AD 793–1241 (en anglés), Macmillan, p. 269.
  54. ↑ Forte, Angello (2005). Viking Empires (en anglés), Cambridge: Cambridge University Press, p. 216. ISBN 978-0521829922.
  55. ↑ Yeoman, 2014, p. 61.
  56. ↑ Barret, 2008, p. 419-422.
  57. ↑ O Corráin, 2008, p. 428.
  58. ↑ Thomson, 2008, p. 54.
  59. ↑ Woolf, 2007, p. 307.
  60. ↑ «TREATY OF MONTGOMERY IN 1267» (en anglés). Archivat des d'el original, el 20 de febrer de 2006. Consultat el 18 de maig de 2020.
  61. ↑ Yorke, Barbara (1990). Kings and Kingdoms of Early Anglo-Saxon England (en anglés), Londres: Taylor & Francis Ltd., p. 151. ISBN 978-0-415-16639-3.
  62. ↑ Lavelle, Ryan (2010). Alfred's Wars Sources and Interpretations of Anglo-Saxon Warfare in the Viking Age (en anglés), Woodbridge, Suffolk: Boydel Press, p. 23. ISBN 978-1-84383-569-1.
  63. ↑ Horspool. Why Alfred Burnt the Cakes. pp. 104-110.
  64. ↑ Wood, Michael (2005). In Search of the Dark Ages (en anglés), Londres: BBC, pp. 146-147. ISBN 978-0-563-52276-8.
  65. ↑ Byrne, F. J. The Viking age, pp. 609–610
  66. ↑ (2018) Prehistoric Warfare and Violence: Quantitative and Qualitative Approaches (en anglés), Springer, p. 349. ISBN 978-3-319-78828-9.
  67. ↑ A History of Viking Dublin [2] archivat en Wayback Machine., Viking Network Ireland. Consulta: 14 de novembre de 2007.
  68. ↑ 68,0 68,1 Connolly S. J (1998). The Oxford Companion to Irish History. Oxford University Press. p. 580.
  69. ↑ Duffy, 2013, p. 218.

Bibliografia

  • Barrett, James H. (2008). El nòrdic en Escòcia en Brink, Stefan (ed) (2008) El món vikingo (en anglés), Abingdon: Routledge. ISBN 0-415-33315-6.
  • (1998).«From poachers to gamekeepers: Scandinavian warlords and Carolingian kings».Early Medieval Europe.7doi:10.1111/1468-0254.00019.
  • Duffy, Seán (2013). Brian Boru and the Battle of Clontarf (en anglés), Dublin: Gill & Macmillan. ISBN 9780717157785.
  • Dutour, Thierry (2003). La ciutat medieval. Orígens i triumfo de l'Europa urbana, Buenos Aires: Paidós. ISBN 950-12-5043-1.
  • (1998) Vikings in Scotland: An Archaeological Survey, Edimburc: Edinburgh University Press. ISBN 978-0-7486-0641-2.
  • (2000) The Viking Discovery of America: The Excavation of a Norse Settlement in L'Anse Aux Meadows, Newfoundland (en anglés), Breakwater Books. ISBN 978-1-55081-158-2.
  • Byrne, Francis John (2005). Prehistoric and Early Ireland (vol. I) (en anglés), Oxford: Oxford University Press, pp. 609–34. ISBN 0-19-922665-2.
  • Marwick, Hugh (1952). Orkney Farm-names (en anglés).
  • O Corráin, Donnchadh (2008). The Vikings and Ireland in Brink Stefan (ed) The Viking World (en anglés), Abingdon: Routledge. ISBN 0-415-33315-6.
  • Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  • Thomson (2008). The New History of Orkney (en anglés), Edimburc: Birlinn. ISBN 978-1-84158-696-0.
  • Woolf, Alex (2007). From Pictland to Alba, 789–1070 (en anglés), Edimburc: Edinburgh University Press. ISBN 978-0-7486-1234-5.
  • Yeoman, Peter (2014). Iona Abbey and Nunnery. Historic Scotland (en anglés), Edimburc. ISBN 978-1-84917-170-0.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Expansió_vikinga&oldid=1506934»