Anar al contingut

Africans blancs d'ascendència europea

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Els africans blancs o euroafricanos són persones d'ascendència europea que residixen en, o són originaris d'Àfrica, quí s'identifiquen, o són identificats, com blancs.

En 1989, hi havia un estimat de 5.6 millons d'africans d'ascendència europea en el continent.[1] La majoria eren d'orige neerlandés, britànic, portugués, alemà, francés, i en menor número, italià, espanyol, grec o irlandés. La majoria vivia a lo llarc de la costa mediterrànea, en Suràfrica, o Zimbabue.

Les comunitats europees permanents més antigues en Àfrica varen ser establides en el Veta de Bona Esperança; Luanda, en Angola; Illa de Sant Vaig prendre; i Santiago, Veta Verda[2] a través de l'introducció de comerciants portuguesos i holandesos o personal militar.[3] Atres grups de colonizadores varen aparéixer quan França i Gran Bretanya varen colonisar Àfrica. Abans de la descolonización regional, els blancs africans numeraven fins a 6 millons de persones i varen estar representats en cada part del continent, particularment en el sur i suroest d'Àfrica i en països com Argèlia, Angola, Kènia, i Rhodèsia Del sur.[4][5]

Un èxodo voluntari de colon blancs varen acompanyar l'independència de la majoria d'estats africans: La comunitat belga en Burundi, la minoria blanca en Zimbabue.[6][7] Els portuguesos mozambiqueños, que varen numerar aproximadament 200 000 en 1975, varen partir en massa quedant menys de 50 000.[8][9][10]

En Namíbia, despuix de la Primera Guerra Mundial, el país va sofrir un èxodo de descendents alemans en quedar somesa la colónia al domini britànic[11]

El país africà en la major població blanca d'ascendència europea, tant numèrica com proporcionalment, és Suràfrica, 4 679 770 habitants cap a l'any 2020 el 8,0 % de la població surafricana.[12] A pesar de que les minories africanes blanques ya no ostenten poder polític exclusiu, alguns encara retenen posicions clau en l'indústria i l'agricultura comercial.[13] Els surafricans blancs es distinguixen de les poblacions indígenes del nort d'Àfrica, a voltes identificades com a blanques, pero no europees.[14]

Visió general

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
En 1962: Distribució geogràfica d'europeus i els seus descendents en el continent africà en.[15]
  •  Menys de 1 000
  •  Més de 1 000
  •  Més de 10 000
  •  Més de 50 000
  •  Més de 100 000

    • Patrons de poblamiento i colonisació europeus en Àfrica generalment varen favorir assentaments en territoris en a lo manco una altura de 910 m per damunt del nivell de mar, una precipitació anual de més de 51 cm, sense superar els 102 cm, i llibertat relativa de la mosca tse tse.[16] En contrast a Àfrica occidental i central, els climes més suaus i secs del nort, est i sur africans varen atraure números substancials d'immigrants europeus permanents.[17] Una modesta precipitació anual per baix de quaranta polzades va ser considerada especialment propicia per a les activitats d'agricultura, a les quals molts estaven acostumats. Les primeres parts d'Àfrica en ser poblada pels europeus varen ser aquelles extremitats del nort i sur del continent, en conseqüència que entre estos dos extrems les malaltia i el clima tropical varen impedir els assentaments permanents de colon europeus fins a finals d'el XIX.[18] El descobriment de valiosos recursos en l'interior d'Àfrica i l'introducció de quinina com la cura per a malaria va alterar esta tendència

    En l'extrem austral del continent les relacions entre colonizadores neerlandesos majoritaris i britànics va dur a la Guerra Bóer, al voltant d'un terç de la població total afrikáner blanca.[19] Els 110 camps de concentració varen albergar a la majoria de la població civil bóer de l'Estat Lliure d'Orange i de Transvaal, unes 119 000 persones. També es va recloure en els camps a 43 000 africans, famílies sanceres que servien als bóeres. Paralelament l'eixèrcit britànic es va arrasar en les propietats bóeres, i va decidir privar-els dels seus mijos de subsistència, adoptant entre atres mides dràstiques el confisc de ganado, l'enverinament de pous i canals de rec i la crema de collites, en una tàctica de terra cremada. En total 30 000 granges bóeres i 40 ciutats varen ser destruïdes, 116 572 hòmens, dònes i chiquets bóeres junt en 120 000 africans varen ser expulsats de les seues terres i llars, o deportats per l'eixèrcit britànic.[20]

    La majoria dels colonizadores europeus als que els va ser concedida terra en colónies africanes, varen cultivar cereals o varen criar guanyat, més populars entre els immigrants que les plantacions tropicals, destinades a produir cultius com goma i oli de palma. Una conseqüència directa d'esta preferència va ser que els territoris en un precipitació superior a les quaranta polzades anuals varen desenrollar economies en una forta base en la plantació, pero va produir que casi cap tipo de menjar fora cultivada més allà de la producció a menuda-escala de productors indígenes; els territoris més secs en comunitats d'agricultors blancs eren més autosuficients en la producció alimentària. Açò últim a sovint resultava en conflictes aguts entre europeus i tribus africanes quan competien per terres. Per a 1960, a lo manco sèt colónies britàniques, franceses, i belgues—ademés de l'Unió de Suràfrica—havien passat llegislació en un percentage fix de terra per a ser propietat de blancs. Açò va permetre que colonizadores sense escrúpuls llegitimaren terres furtades i que començaren un procés de mercantilización de terra en l'Àfrica colonial.[21] Aixina llavors va començar un conflicte extremadament contenciós de distribució de terra en aquells territoris en grans números de colonizadores europeus permanents.[22] Durant els anys de 1950, els africans negres posseïen solament aproximadament el 13.7 % de la terra en Suràfrica i una miqueta menys que 33 % de la terra en Rhodèsia Del Sur. Una tendència inevitable d'este factor, exacerbado per alts índexs de creiximent de població, era que números més i més grans de llauros negres, aixina com el seu ganado, varen començar a ser concentrats en àrees cada volta més sobrepoblades.

    Abans de 1914, els governs colonials varen animar el poblament europeu en gran escala, basat en la suposició que açò era un prerrequisito al desenroll i creiximent econòmic a llarc determini.[23] El concepte va perdre popularitat quan corporacions multinacionals, finançades per capital estranger, aünat a la mà d'obra africana barata, eres molt més productives i eficients en crear economies basades en l'exportació poders metropolitans. Durant la Gran Depressió, negocis locals menuts dirigits per individus blancs varen sofrir immenses pèrdues en intentar competir en grans companyies comercials i en els costs baixos de producció en llauradors negres (Suràfrica sent l'única excepció a la regla, ya que els seus negocis i treball eren fortament subvencionats per l'Estat).

    A diferència d'atres antigues colónies com aquelles en Amèrica i Austràlia, els europeus i els seus descendents en el continent africà mai varen sobrepassar en número a les poblacions indígenes; no obstant, varen trobar formes de consolidar la seua poder i ostentar una influència desproporcionada sobre les polítiques administratives dels seus països metropolitans respectius. Alguns varen perdre el seu sentit d'identificació en Europa i varen crear els seus moviments nacionalistes propis, concretament en Suràfrica i Rhodèsia (Zimbabue). Els colon blancs permanents varen ser considerats com una responsabilitat creixent per administracions colonials, conforme varen buscar dominar les seues pàtria africanes adoptives. També eren propensos a involucrar al govern en conflictes en africans, que va requerir campanyes militars cares i irreparablemente va afectar les relacions entre l'africans i els poders metropolitans. Açò era una tendència comuna a través de les colónies africanes de finals d'el XVIII fins a inicis d'el XX. En la Colónia de la Veta Holandesa, per eixemple, el governador Joachim van Plettenberg demarcó les fronteres del territori al voltant de 1778 en l'aprovació dels cacicazgos Xhosa; a l'any següent els colonizadores neerlandesos varen violar la frontera i varen atacar als Xhosa, iniciant aixina les sanguinoses Guerres Xhosa.[24] Forts disputes entre colon alemans i els pobles Matumbi i Ngoni, varen contribuir significativament a la Rebelió Maji Maji de 1905 a 1907.[25] Durant el mateix periodo, els residents europeus de la Kènia britànica eren en gran part responsables de provocar una campanya militar contra els masái.

    Erro al crear miniatura:
    Grangers blancs en Rhodèsia Del Sur, principis de 1920.

    Els colon blancs varen eixercir una enorme influència sobre moltes administracions colonials; per eixemple, a sovint varen ocupar posicions influents en llegislatures i varen ostentar la majoria dels llocs gerencials en el servici civil. Per la pobrea relativa de la majoria dels africans negres, els blancs d'ascendència europea també controlaven el capital per al desenroll i dominaven l'importació i exportació comercial, aixina com l'agricultura comercial. A sovint varen representar un percentage desproporcionado del personal especialisat, per les pràctiques discriminatòries del sistema colonial, el qual va dedicar major finançació pública a la seua educació i formació tècnica. Per eixemple, en Tanganica, s'estima que les autoritats britàniques varen destinar vintissís voltes major presupost a escoles per a blancs que a escoles per a negres.

    El advenimiento de la descolonización global va provocar un canvi radical en les perspectives cap al poblament europeu en Àfrica. Els governs metropolitans varen començar a colocar major émfasis en les seues relacions en els pobles indígenes en lloc de les poblacions colonials en creixents desijos d'independènciacita requerida. En oposició directa a la creixent marea de nacionalisme africà, els blancs d'ascendència europea en les colónies com Argèlia varen escomençar a forjar noves identitats nacionalistes pròpies.[26] Les actituts cap a la descolonización ràpida de comunitats individuals africanes blanques varen ser endurides aünat a una decreixent calitat en infraestructura pública, entrega de servicis, i consegüentment, els seus propis nivells de vida.

    En ocasions la concessió d'independència a estats africans baix governs de majoria va estar influenciada pel desig d'alvançar-se a les declaracions d'independència unilaterals o els intents de secessió de nacionalistes blancs.[27] No obstant, la minoria blanca de Rhodèsia va tindre èxit en emetre la seua pròpia declaració d'independència en 1965 i més tarde retindre el poder fins a 1979.[28] Menys exitós va ser el colp d'Estat intentat pels mozambiqueños blancs en 1974, el qual va ser esclafat durament per tropes portugueses.[29][30] El règim de minoria blanca en Suràfrica solament va acabar en la primera elecció multirracial en 1994.[31]

    Un fenomen de fuga blanca va acompanyar la descolonización regional i, a una extensió menor, la terminació de regla de minoria blanca en Rhodèsia i Suràfrica.[32] Un considerable "èxodo invers" de colon retornant a Europa Occidental va ocórrer; perque havien controlat sectors clau de moltes economies africanes en anterioritat a la seua independència en fortes repercussions econòmiques per als estats emergents.[33] Conseqüentment, alguns governs africans han fet intents considerables per a retindre comunitats blanques, en interés de preservar la seua capital i les molt necessitades habilitats tècniques.[34]

    Unes quantes colónies no varen tindre poblacions blanques permanents en lo absolut, i en tals casos els poders europeus varen preferir construir forts i bases militars en lloc de poblaments grans. Administradors expatriats i soldats eren enviats i instalats allí inicialment com a impediments per als governs rivals que intentaven efectuar tractats sobre la terra i atres recursos en poblacions africanes locals.

    Història poblacional

    [editar | editar còdic]
    En la majoria d'Àfrica, els europeus numeraven per baix de l'1 % de la població, llevat en les colónies del nort i sur d'Àfrica, regions que varen tindre major proporció de colon europeus.[40]

    La població blanca de Zimbabue era molt més alta en les décades de 1960 i 1979 (quàn el país era conegut com Rhodèsia); aproximadament 296 000 en 1975.[41] Este pic d'entorn 8 % de la població en 1975 va caure a possiblement 120 000 en 1999, i va estar estimat en no major de 50 000 en 2002, i possiblement molt manco.[42][43]

    Poblacions actuals

    [editar | editar còdic]

    Població africana blanca per país (Estimacions de la CIA, Proyecte Joshua)[44]

    Erro al crear miniatura:
    J. M. Coetzee, escritor surafricà guanyador del premi Nobel.
    Suràfrica
    4 602 000 (afrikáneres i anglesos, segons estimacions de 2013)
    Angola
    184 000 (ciutadans portuguesos de qualsevol etnicidad segons estimacions de 2012)[45][46]
    Namíbia
    47 000 (any 2023)

    .[47] [48]

    Tunis
    203 000 (francesos i italians)[49]
    Marroc
    53 000 (francesos i espanyols)[50]
    Botswana
    64 000 (anglesos i afrikáneres)[51]
    Senegal
    32 000 (francesos)[52][53]
    Zàmbia
    40 000 (anglesos, alguns afrikáneres)[54]
    Kènia
    32 000 (anglesos segons cens de 2011)[55]
    Zimbabue
    30 000 (anglesos segons estimacions de 2010)[56]
    Gabon
    10 000–12 000 (francesos)[57]
    Atres nacions africanes
    10 00025 000

    Atres diàspora europees en Àfrica

    [editar | editar còdic]

    La vasta diversitat dels grups ètnics europeus en Àfrica varen ser una volta més escampats. En 1948, aproximadament 600 000 judeus vivien en el nort d'Àfrica; la majoria dels judeus en Marroc i Argèlia eren judeus sefardíes els antepassats dels quals varen ser expulsats d'Espanya en 1492, mentres que la majoria d'uns atres judeus en el nort d'Àfrica eren judeus mizrahíes els antepassats dels quals mai es varen assentar en Europa. Actualment, solament al voltant de 6 000 judeus queden en la regió. En Suràfrica els judeus varen aplegar majoritàriament de Lituània en anterioritat a la Segona Guerra Mundial.[58] queden aproximadament 80 000 judeus en Suràfrica.[59]

    Referències

    [editar | editar còdic]
    1. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
    2. ↑ Cybriwsky, Roman Adrian. Capital Cities around the World: An Encyclopedia of Geography, History, and Culture. ABC-CLIO, LLC 2013. ISBN 978-1-61069-247-2 p 54-275.
    3. ↑ Countries and concepts: an introduction to comparative politics, pp. 343–373.
    4. ↑ Calculated by adding together white residents of every African territory at their peak.
    5. ↑ Volume V: Africa, Austràlia, and Southern Islands. Lands and Peoples: The World in Color. The Grolier Society of Canada Ltd 1955. Library of Congress Catalog Card Number 54-11291. p 19-109.
    6. ↑ Sentman, Edgar Everette (editor). World Topics Yearbook 1963. Tangley Oaks Educational Center 1963. Library of Congress Catalog Card Number 56-31513. p 33.
    7. ↑ Nakayama, Thomas & Halualani, Rona T (ch: Steyn, Melissa). The Handbook of Critical Intercultural Communication. Blackwell Publishing 2010. ISBN 1-85649-323-7. p 27.
    8. ↑ Moçambic, the Troubled Transition: From Socialist Construction to Free Market Capitalism. Zed Books Ltd 1995. ISBN 1-85649-323-7. p 27.
    9. ↑ Africa in the Post-Decolonization Era. Foreign Policy Research Institute 1984. ISBN 978-1-4051-8407-6. p 544.
    10. ↑ «The ANC before the collapse of Communism». Politics Web. Consultat el 12 de novembre de 2014.
    11. ↑ Carlos Caranci, La guerra de l'amo blanc, epopeya alemana en Camerún, n.º 98 de l'aventura de l'Història, Arlanza Edicions, Madrit, giner de 2007, ISSN 1579-427X
    12. ↑ South Africa: People: Ethnic Groups. [1] archivat en Wayback Machine. World Factbook of CIA
    13. ↑ Russell, Margo and Martin. Afrikaners of the Kalahari: White Minority in a Black State (Cambridge University Press, Cambridge, 1979). ISBN 0-521-21897-7 pp. 7–8.
    14. ↑ «THE WHITE RACES OF NORTH AFRICA». University of Khartoum. Consultat el 23 de març de 2025.
    15. ↑ (1964) The Dilemmas of African Independence, New York: Walker & Company, Publishers, pp. 42–55, 105.
    16. ↑ (2009) The Settler Economies: Studies in the Economic History of Kenya and Southern Rhodèsia 1900–1963, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 5–9. ISBN 978-0521102452.
    17. ↑ (1993) Apartheid's reluctant uncle: The United States and Southern Africa in the early Cold War, Oxford: Oxford University Press, pp. 11–28. ISBN 978-0195079425.
    18. ↑ (1965) The White Tribes of Africa, New York: The Macmillan Company, pp. 6–13.
    19. ↑ Donal Lowry (2000). The South African War Reappraised. Oxford; Nova York; Vancouver: Manchester University Press, pp. 2. ISBN 978-0-71905-825-7
    20. ↑ Seibold, Birgit Susanne. Emily Hobhouse and the Reports on the Concentration Camps during the Boer War 1899-1902
    21. ↑ (2007) Planning Power: Town Planning and Social Control in Colonial Africa, London: UCL Press, pp. 19–27. ISBN 978-1844721603.
    22. ↑ (1959) African Nationalism, Oxford: Oxford University Press, pp. 40–46. ISBN 978-0195010534.
    23. ↑ (1990) The Colonial Moment in Africa Essays on the Movement of Minds and Materials, 1900–1940, Cambridge, England: Cambridge University Press, pp. 14–33. ISBN 978-0521386746.
    24. ↑ (2010) A Military History of South Africa: From the Dutch-Khoi Wars to the End of Apartheid, Santa Barbara: ABC-CLIO, LLC, pp. 4–7. ISBN 978-0313365898.
    25. ↑ (1996) Culture, Transnationalism, and Civil Society: Aga Khan Social Service Initiatives in Tanzània, Westport: Praeger Books, pp. 19–21. ISBN 978-0275955281.
    26. ↑ (2012) Algeria: France's Undeclared War, Oxford: Oxford University Press, pp. 92–93. ISBN 978-0199669035.
    27. ↑ Moodley, Kogila; Adam, {{{nom2}}} (1993). The Opening of the Apartheid Mind: Options for the New South Africa, Berkeley: University of Califòrnia Press, pp. 92–93. ISBN 978-0520081994.
    28. ↑ Dowden, Richard (2010). Africa: Altered States, Ordinary Miracles, Portobello Books, pp. 134–138. ISBN 978-1-58648-753-9.
    29. ↑ «[2]». Consultat el 18 d'agost de 2016.
    30. ↑ «[3]». Consultat el 18 d'agost de 2016.
    31. ↑ (2014) Inventing the Nation: South Africa, London: Bloomsbury Academic, pp. 65–68. ISBN 978-1780931920.
    32. ↑ Bradshaw, York; Ndegwa, {{{nom2}}} (2001). The Uncertain Promise of Southern Africa, Bloomington: Indiana University Press, pp. 6–7. ISBN 978-0253214249.
    33. ↑ (2003) Transforming Moçambic: The Politics of Privatization, 1975–2000, Cambridge: Cambridge University Press, pp. 38–39. ISBN 978-0521820110.
    34. ↑ (1986) Beggar Your Neighbors: Apartheid Power in Southern Africa, Bloomington: Indiana University Press, pp. 213–218. ISBN 978-0253331311.
    35. ↑ Robert Ian Moore (1981). Robert Ian Moore (ed.). The Hamlyn Historical Atles, The Hamlyn Publishing Group Limited & Creative Cartography Limited edició, London, New York, Sydney, Toronto: The Hamlyn Publishing Group Limited. ISBN 9780600303619.
    36. ↑ «Hounded and courted: What happened to Africa's white settlers?». Mail & Guardian Africa. Archivat des d'el original, el 12 de novembre de 2014. Consultat el 12 de novembre de 2014.
    37. ↑ An introduction to the history of Central Africa.
    38. ↑ Gerald J. Bender & P. Stanley Yoder, "Whites in Angola on the Eve of Independence", Africa Today', 21 (4) 1974, pp. 23–37
    39. ↑ 1964: President Kaunda takes power in Zàmbia. BBC 'On This Day'.
    40. ↑ Brunner, Borgna (ed.). CLAVE Almanac 2004, 2004 edició, Pearson Education, Inc., pp. 875–905. ISBN 1-931933-78-2.
    41. ↑ «(Almost) Out of Africa: The White Tribes». World Affairs Journal. Archivat des d'el original, el 5 d'octubre de 2019. Consultat el 30 d'abril de 2016.
    42. ↑ Wiley, David and Isaacman, Allen F. (1981). Southern Africa: society, economy, and liberation. p. 55. Michigan State University, University of Minnesota
    43. ↑ Quarterly Digest Of Statistics, Zimbabwe Printing and Stationery Office, 1999.
    44. ↑ Joshua Project. «People Groups». Joshuaproject. net. Consultat el 30 d'abril de 2016.
    45. ↑ Rita Siza. «José Eduardo dos Sants diz que trabalhadores portuguesos são bem-vindos em Angola». PÚBLIC. Consultat el 30 d'abril de 2016.
    46. ↑ Largest Ethnic Groups In Angola (anglés)
    47. ↑ Namíbia Statistics Agency (ed.): «Namíbia 2023 Population and Housing Census» (en anglés). Archivat des d'el original, el 19 de març de 2025. Consultat el 15 de febrer de 2026.
    48. ↑ «The World Factbook». Cia. gov. Archivat des d'el original, el 23 d'abril de 2020. Consultat el 30 d'abril de 2016.
    49. ↑ «The World Factbook». Cia. gov. Archivat des d'el original, el 14 d'octubre de 2012. Consultat el 30 d'abril de 2016.
    50. ↑ Christian Science Monitor Danna Harman, Africa's white population of European descent in 2019.
    51. ↑ «The World Factbook». Cia. gov. Archivat des d'el original, el 15 d'octubre de 2015. Consultat el 30 d'abril de 2016.
    52. ↑ Science Monitor Danna Harman, Africa's white population of European descent in 2019.
    53. ↑ «The World Factbook». Cia. gov. Archivat des d'el original, el 31 d'agost de 2020. Consultat el 30 d'abril de 2016.
    54. ↑ «[4]».
    55. ↑ «Welcome to Kenya National Bureau of Statistics». Archivat des d'el original, el 21 de novembre de 2013. Consultat el 30 d'agost de 2017.
    56. ↑ United Nations High Commissioner for Refugees. «Refworld – Zimbabwe: Treatment of white Zimbabweans who llaure not farmers and available state protection». Refworld. Consultat el 30 d'abril de 2016.
    57. ↑ Background note: Gabon. O. S. Department of State (August 4, 2010).
    58. ↑ «Lithuanian Jews Make Big Impact in South Africa». Queenscu. ca. Archivat des d'el original, el 28 de setembre de 2008. Consultat el 30 d'abril de 2016.
    59. ↑ «South Africa Virtual Jewish History Tour». Jewishvirtuallibrary. org. Consultat el 30 d'abril de 2016.


    Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Africans_blancs_d%27ascendència_europea&oldid=1116881»