Acrotiri (Santorini)

Acrotiri (Santorini)

Acrotiri o Akrotiri és un jaciment arqueològic que es troba en l'illa de Santorini, també cridada Thera, la qual conforma un chicotet archipèlec, a la seua volta partix de les Cíclades meridionals, situades a 100 km al nort de Creta.

El lloc del jaciment correspon al d'un assentament que, tenint en conte els estils de ceràmica i pintures murals trobades en les excavacions, es remontaria a la civilisació minoica. El jaciment pren el nom del poble grec que es troba en un tossal pròxim, mentres que el nom original de l'assentament es desconeix. Els descobriments durant les excavacions han aplegat a adoptar la conclusió de que les pintures murals dels seus edificis reflectien la vida real de la població.

L'excelent estat de conservació del lloc es deu al fet de que va estar cobert per una erupció volcànica datada a mitan del II mileni a. C.

Història

Jaciment de Acrotiri

L'aspecte actual de Santorini es deu a que este chicotet archipèlec es troba en el cràter de l'únic volcà actiu del Egeo, de fet la seua última erupció va tindre lloc en 1711. Gràcies a això, les illes són molt fèrtils per a l'agricultura. Durant la construcció del canal de Suez, molts dels seus tallats varen ser utilisats com a pedreres, gràcies a la facilitat d'extraure terra i produir un ciment d'excelent calitat.

L'activitat realisada durant la década de 1859-1869 va ser decisiva per a que es trobaren els restants arqueològics millor conservats despuix dels de Pompeya i Herculano. El químic M. Christomanos i el minerólogo M. Alafousos varen ser els primers en donar-se conte de la magnitut del descobriment, en trobar una casa completament intacta. També per estes dates va ser quan el vulcanólogo francés Ferdinand Fouqué va fer alguna excavació. No va ser fins a l'intervenció de l'Escola Francesa d'Arqueologia en Henri Mamet i Henri Gorceix quan es va realisar de forma sistemàtica l'excavació de l'illa, i més alvance, en Spyridon Marinatos (anys 60) i Cristos G. Doumas (anys 70), quan es va establir un método correcte d'extracció dels restants.

Els vestigis trobats en Acrotiri es corresponen al final de l'Edat de Bronze, Minoico recent, també denominat dels Segons Palaus o Periodo Neopalacial (1600–145 a. C.), encara que s'han trobat restants pertanyents al Bronze Antic i Mig. El procés de destrucció de l'illa va ser llent segons diversos estudis realisats i s'establixen vàries fases. En un primer moment va haver una gran activitat sísmica que va provocar l'abandó de l'illa, hi ha documentada un posterior repoblament que va dur en si tasques de drenage i restauració d'aquells edificis derruïts. En el moment en que s'estava realisant esta reparació, es va produir un segon terremot que va comportar l'erupció del volcà i consegüent afonament de l'illa. Les investigacions realisats pels vulcanòlecs varen registrar una primera capa fina de pumita, seguida d'una atra de la mateixa pedra i una deposición de cendra volcànica de més de 50 m de gruixa.

No obstant, no ha segut possible establir una data exacta de la destrucció de Acrotiri:

• La datació per carbono-14 la situa entre el 1700-1610 a. C.
• L'estudi de cendres depositades en l'illa de Groenlàndia cap a 1645 a. C.
• Els estudis de dendrocronología realisats en arbres de Califòrnia la daten en 1626-1628 a. C.

• Molt similar als anàlisis efectuats en un fragment d'una branca d'olivera trobada en el mateix jaciment, 1627-1600 a. C.

L'absència de restants humans ha fet pensar que varen poder fugir a temps, pero no se sap res sobre el seu parador, ya que no apareixen en cap font escrita, per lo que s'ha establit l'hipòtesis de que, com a conseqüència de l'afonament de la part central de l'illa, es produïra un tsunami que va arrastrar tot al seu pas.

Despuix d'estar un temps abandonada, en el IX a. C. es va fundar la colónia espartana de Thera, nom en el que es coneix a l'illa, que va seguir en peu fins a época romana. L'influència cristiana es va fer sentir en el IV en construir basíliques sobre els temples grecorromanos. En época contemporànea va passar de mans veneciano a turques, i finalment gregues.

Jaciment

Pla del jaciment de Acrotiri.

La casa anomenada «Xeste 3», en primer pla les parets en pedra picada, en l'interior l'escala, i un tipo de marcs de fusta de construcció minoica.

Acrotiri és un dels jaciments fonamentals a l'hora d'estudiar l'arquitectura domèstica de l'época. Gràcies al bon estat de conservació en el que es troben els edificis podem conéixer quin era el método de construcció, els materials utilisats, estructura i ordenació de les vivendes, decoració utilisada, etcétera.

Els primers restants daten del neolític, del V mileni a. C. La ciutat es trobava en un tossal a uns doscents metros de la costa actual. Les ceràmiques trobades es relacionen en mateixos tipos de les illes Mikonos i Antíparos, lo que ha permés datar la primera colonisació en el primer periodo de les Cíclades (anys 3000 a. C.), demostrant-se que el treball de metal trobat data de prop de 2500 a. C. També sembla que hi ha vestigis de guerres des dels anys 2600 a. C. a 2500 a. C., fent possible que alguns participants es refugiaren en l'illa. De fet, la ciutat es creu que va ser fundada cap al 2000-1900 a. C.

La ciutat s'organisa de nort a sur, adaptant-se al terreny, i conta en una ret viària important. Un carrer principal aplega fins a la denominada «Plaça Triangular», un protoágora o espai obert de caràcter públic. Destaca el sistema de desaiguadors i ret de cloaques documentat. Les tècniques constructives nos parlen d'un método prou alvançat: la fossa de fonamentació aplega fins a la roca mare per a més alvance realisar un basamento de pedra volcànica cobert a pur de plaques de calcàrea, donant-li un aspecte digne. l'alçat devia ser resistent als moviments sísmics freqüents en l'illa, per lo que està format d'armassons de fusta d'olivera, fanc i cudols, de la mateixa manera que portes i finestres. Sobre el paviment, la terra mesclada en closques de chicotets moluscs i una capa de pedres era la base per al enlosado de les habitacions. Les techumbres són planes i aterrazadas.

S'han documentat tres tipos de vivendes:

• Les grans viles o cases de lux (suroest de l'assentament, «Xeste 3»), les quals tenien les habitacions de servici en la planta inferior i les d'us privat en la superior, aixina com un àrea coberta que s'ha interpretat com un chicotet santuari domèstic. Totes les cases d'este tipo eren independents.

• Atres edificis varen ser construïts en blocs residencials, en la zona este. En parets dobles, constaven de 2 a 4 plantes en les que el pis inferior servia com a sala d'almagasén o taller mentres que en el restant de les plantes hi havia habitacions que eren d'us privat i estan decorades en magnífiques pintures murals.
• Al mateix temps s'ha documentat, en la zona noreste, unes estàncies destinades a almagasenament («rebost nort»), ya que en el seu interior es varen trobar grans pithoi a on es guardava la farina realisada en la «plaça del molí», pròxima al bloc residencial.

Vore també: Art minoico

Les cases tenies dos o tres pisos d'atobó volcànic, construït en fanc mesclat en palla i fonaments plens en roca volcànica. Pedres tallades varen ser utilisades com a elements fonamentals per al disseny de les fronteres d'alguns edificis i la construcció d'escales i atres elements. Alguns murs varen ser reforçats en marcs de fusta, presumiblement per a protegir-se contra els terremots, perque aixina es donava una certa flexibilitat.

Cada edifici a la vora de la porta d'entrada tenia sempre una chicoteta finestra que permetia el pas de la llum i reconéixer a qualsevol visitant. Darrere de la porta estava l'escala principal.

En les habitacions senzilles, els sols varen consistir en fanc sagellat. En les sales de cerimònia, el paviment estava cobert de teixixques o decorats en mosaics de pedra simple i closques. Totes les parets estaven cobertes: els tallers i almagasens, en la seua majoria, en fanc i les sales d'estar en calç, a voltes teñir en colors de terra de tons del rosa al beige. Dels sostres solament queden escassos restants, pero provablement anaren de branques i canyes cobertes de terra batuda, a fi de conseguir l'aïllament tèrmic contra la calor del sol en l'estiu i la fredor en l'hivern. Sobre alguns sostres, com hui dia en diverses cultures de la Mediterràneu, es va acondicionar un espai de vida adicional, provablement rodejat per balaustrades de pedra tallada a l'altura de la cintura.

Part de la frontera de l'edifici «Xeste 4».

L'edifici «Xeste 4» constava de tres plantes i per les seues grans dimensions, el seu exterior realisat en pedres tallades i les seues riques pintures murals, es creu que va ser un edifici públic. Hi ha fragments de pintura que semblen formar part d'una processó i que decoraven les parets de l'escala.

Les estructures indiquen un alt nivell de desenroll de la seua civilisació. Les cases tenien els banys en el primer pis, conectats per tubos d'argila a l'aigüeral. Les canonades s'iniciaven en el primer pis per una paret exterior i eren conduïdes per la planta baixa per mig de la paret i fins a una conexió a la fossa d'aigües residuals front a la casa, en el carrer.

Tallers, tendes i almagasens es trobaven normalment en el sòtol que consistia en una série d'habitacions. Prop de l'escala hi havia una sala que es destinava per a utilisar-la de cuina i menjador. Ací es varen trobar rodes de molí i els cridats pithoi en el sol, junt a marcs empotrats per a grans recipients de fanc que contenien les reserves de víveres. En algunes d'estes habitacions hi havia grans finestrals que donaven al carrer, lo que fa pensar que eren tendes a on la venda es realisava a través d'estes obertures en les parets.

En els pisos superiors, la gruixa de les parets era més fi, realisada a sovint en marcs de fusta que formaven un renc de finestres. Sobre els marcs de fusta cal destacar que s'utilisaven principalment per a les parets interiors i que ocasionalment es colocaven en la mitat inferior de la paret per a incorporar armaris o, a voltes, Polythyrons (parets en portes, entre els pilars de fusta, que servien per a conectar dos espais que, quan es tancaven les portes, podien quedar com a habitacions independents). En l'edifici «Xeste 4» es troba una habitació en tres parets d'este estil.

Vista panoràmica de 360° de la plaça del Triàngul de Akrotiri. L'edifici en el centre és la «Casa de l'oest». L'edifici d'enfront, que apareix en abdós costats de l'image, pertany al sector «Delta» del complex.

Població

La població vivia bàsicament de la navegació i el comerç. El poble posseïa bens de Creta, del continent grec i d'Àsia menor. Es pot afirmar que la ciutat es dedicava a diversos oficis, els quals es poden captar de les excavacions de les cases. Va haver indústria del metal, una de ceràmica, una de prensa de raïm i dos molís, pero no es pot afirmar de forma concloent si també es dedicaven a la construcció naval. L'alta calitat de les pintures sugerix la residència d'artistes especialisats. Casi en cada casa hi havia un senzill teler, com ho demostra el gran número de peses de teler trobades. Per les representacions dels caragols púrpures i del safrà (d'a on es poden extraure tenyides), es creu que les penyores de llana i lli varen ser teñir de colors. En el camp hi havia una agricultura diversa que es dedicava al cultiu de verdures i frutes com les cebes, les llentilles i els cigrons, el blat i l'ordi, les figues i els raïms que eren populars, i els pistachos que ya eren coneguts. Sobre la carn, en general, es menjava la carn d'ovella i també de porc i ganado vacú. No obstant, en la cuina, lo que es preparava més era el peix, junt en els clòchines i les vieiras. El vi es produïa com encara actualment es fabrica en l'illa.

No se sap cóm els habitants de la ciutat obtenien l'aigua ya que no s'ha trobat cap tipo de cisterna. En un fresca es representen les dònes en busca d'aigua en gerres, que duen en els seus caps.

Vasijas de ceràmica.

Gran varietat de vasijas de ceràmica varen ser trobades de diverses formes i calitats. Les formes i decoració dels barcos venien influenciades per l'intercanvi cultural en les atres illes de les Cíclades, especialment Milo que era un centre de ceràmica dels més diversos estils. Les influències sobre la ceràmica de Akrotiri procedixen de la cultura de l'illa de Creta minoica i micénica. Les tradicions estrangeres es varen arreplegar en la fabricació local, i varen incorporar al seu propi estil.

Es varen trobar toscas ferramentes com a martells i morters de pedra, aixina com contenidors d'aigua i bols. Les ferramentes més fines, com a hams, gavinets, cinceles i hoces, eren realisades en bronze. el plom era utilisat com a material de pesos. Sobre les cendres i restants volcànics havia quedat impresa la silueta d'alguns mobles domèstics de fusta com a taules, llits i cadires. Els restauradores varen poder reconstruir-los en un buidat d'algeps.

Reproducció d'una taula en un buidat d'algeps.

En la partix suroest de l'excavació és a on es troba ubicada la millor referència religiosa o llitúrgica d'esta comunitat. En este espai es va descobrir un pou en gran cantitat de banyes, la gran majoria de cabres i un parell de banyes de cérvol. En una caixa de fusta cuidadosadament elaborada, en mig de les banyes havia guardat un ídol d'or, en una mida d'11 cm de llarc, 9 cm d'altura i un pes de 180 grams. El cos i el cap estan realisats en la fundició a la cera perduda, pero es pot observar que les pates varen ser agregades més tart. La casa més propenca sembla que es dedicava a la cerimònia dels ritos d'iniciació, un tipo d'edificis que, fins al moment, solament es coneixien en Creta. Per una atra part, es varen trobar algun Rhyton, o donacions en forma d'animal, i en una elaborada decoració.

Fins a l'actualitat no s'han descobert tombes que es puguen atribuir clarament a la ciutat. Aixina i tot, en 1897, al sur de l'actual capital de l'illa de Thera es varen trobar en una pedrera, presumiblement els restants d'una necròpolis del primer periodo de les Cíclades. També, a uns tres quilómetros al nort de Akrotiri, s'han excavat tombes individuals que es varen assignar al periodo anterior a l'erupció.