Índia colonial
La Índia era la part del subcontinent indi que estava baix la jurisdicció de les potències colonials europees durant l'Era dels Descobriments. El poder europeu va ser eixercit tant per la conquista com pel comerç, especialment en espècies.[1][2] La busca de la riquea i la prosperitat de l'Índia va dur a la colonisació de les Américas per Cristóbal Colón en 1492. Solament uns anys més vesprada, prop del final del XV, el mariner portugués Vasc dona Gama es va convertir en el primer europeu en restablir vínculs comercials directes en l'Índia des de l'época romana en ser el primer en aplegar circunnavegando Àfrica (c. 1497-1499). Havent aplegat a Calicut, que per a eixe llavors era un dels principals ports comercials del món oriental,[3] va obtindre permís per a comerciar en la ciutat de Saamoothiri Rajah. Els següents en aplegar varen ser els neerlandesos, en la seua base principal en Ceilan. La seua expansió en l'Índia es va detindre, despuix de la seua derrota en la Batalla de Colachel pel Regne de Travancore, durant la Guerra Travancore-Neerlandesa.
Les rivalitats comercials entre les potències europees marineres varen dur a atres potències europees a l'Índia. Països Baixos, l'Imperi britànic, França i el Regne de Dinamarca-Noruega varen establir llocs comercials en Índia a principis del XVII. A mida que l'Imperi mogol es va desintegrar a principis del XVIII, i després l'Imperi maratha es va debilitar despuix de la tercera batalla de Panipat, molts estats indis relativament dèbils i inestables que varen sorgir varen ser cada volta més oberts a la manipulació per part dels europeus, a través de governants indis dependents.
A finals del XVIII Gran Bretanya i França varen lluitar pel domini, en part a través de governants indis, pero també per intervenció militar directa. La derrota gobernant indi Tipu Sultan en 1799 va marginar l'influència francesa. Açò va ser seguit per una ràpida expansió del poder britànic a través de la major part del subcontinent indi a principis del XIX. A mitan de sigle, els britànics ya havien obtingut el control directe o indirecte sobre casi tota l'Índia. l'Índia britànica, que constava de les presidències i províncies britàniques directament governades, contenia les parts més poblades i valioses del Imperi britànic i, per lo tant, li la coneixia com "la joya de la Corona britànica".
Índia, durant la seua época colonial, va ser membre fundador de la Societat de les Nacions, una nació participant en Jocs Olímpics d'Estiu en 1900, 1920, 1928, 1932 i 1936, i membre fundador de Nacions Unides en Sant Francisco en 1945.[4] En 1947, Índia va obtindre la seua independència i va ser dividida en Unió d'Índia i el Domini de Pakistan, l'últim dels quals va ser creat com una pàtria per a musulmans colonials d'Índia.[5][6][7]
Portuguesos
- Artícul principal → Índia portuguesa.
Molt despuix del decliu del comerç marítim del Imperi romà en l'Índia, els portuguesos varen ser els següents europeus que varen navegar ahí en fins comercials, aplegant per primera volta en barco en maig de 1498. La tornada de les rutes comercials tradicionals en Àsia Occidental pel Imperi otomà, i la rivalitat en els estats italians varen enviar a Portugal en busca d'una ruta marítima alternativa fins a l'Índia. El primer viage exitós a l'Índia va ser fet per Vasc dona Gama en 1498, quan despuix de navegar al voltant del Cap de Bona Esperança va aplegar a Calicut, ara en Kerala. En aplegar allí, va obtindre del permís Saamoothiri Rajah per a comerciar en la ciutat. El navegant va ser rebut en l'hospitalitat tradicional, pero una entrevista en el Saamoothiri (Zamorín) no va produir cap resultat definitiu. Vasc dona Gama va solicitar permís per a deixar arrere un factor a càrrec de la mercaderia que no podia vendre; la seua solicitut va ser rebujada, i el rei va insistir que Gama devia pagar els drets d'aduana com qualsevol un atre comerciant, lo que va tensar les seues relacions.cita requerida
Encara que la presència de Portugal en l'Índia va començar inicialment en 1498, el seu domini colonial va durar des de 1505 fins a 1961.cita requerida l'Imperi portugués va establir el primer centre comercial europeu en Quilon (Kollam) en 1502. Es creu que l'era colonial en l'Índia va començar en eixe moment.[8] En 1505, el Rei Manuel I de Portugal va nomenar a Dom Francisco d'Almeida com el primer Virrey portugués de l'Índia, seguit en 1509 per Dom Afonso d'Albuquerque. En 1510, Albuquerque va conquistar la ciutat de Goa, que havia segut controlada per musulmans. Va inaugurar la política de casar a soldats i mariners portuguesos en chicones índies locals, la conseqüència de les quals va ser un gran mestiçage en Goa i atres territoris portuguesos en Àsia.cita requerida Una atra característica de la presència portuguesa en l'Índia va ser la seua voluntat d'evangelizar i promoure el catolicisme. En açò, els jesuïtes varen jugar un paper fonamental, i fins al dia d'hui el misionero jesuïta Sant Francisco Javier és venerat entre els catòlics de l'Índia.cita requerida
Els portuguesos varen establir una cadena de llocs d'alvançada a lo llarc de la costa oest de l'Índia i en l'illa de Ceilan a principis del XVI. Varen construir el Fort de Sant Angelo en Kannur per a protegir les seues possessions en el nort de Malabar. Goa era la seua preciosa possessió i la sèu del virrey de Portugal. La província nortenya de Portugal incloïa assentaments en Daman, Diu, Chaul, Baçaim, Salsete, i Mumbai. El restant de la província del nort, en l'excepció de Daman i Diu, es va perdre en l'Imperi de Maratha a principis del XVIII.cita requerida
En 1661, Portugal estava en guerra en Espanya i necessitava ajuda d' Anglaterra. Açò va dur al matrimoni de Princesa Catalina de Portugal a Carlos II d'Anglaterra, qui va impondre una dot que incloïa les àrees insulars i menys habitades del sur de Mumbai mentres que els portuguesos varen conseguir retindre tot el territori continental al nort de Bandra fins a Thana i Bassein. Est va ser el començ de la presència anglesa en l'Índia.cita requerida
Neerlandesos
- Artícul principal → Índia neerlandesa.
La Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals va establir llocs comercials en diferents parts de la costa índia. Durant un temps, varen controlar la costa suroest Malabar (Pallipuram, Cochín, Santa Creu, Quilon (Coylan), Cannanore, Kundapura, Kayamkulam, Ponnani) i el surest de la costa de Coromandel (Golkonda, Bhimunipatnam, Pulicat, Parangippettai, Negapatnam) i Surat (1616–1795). Varen conquistar Ceilan dels portuguesos en la guerra lusità-neerlandesa. Els holandesos també varen establir estacions comercials en Travancore i en la costa Tamil Nadu, aixina com en Rajshahi, en l'actualitat Bangladés, Hugli-Chinsura i Murshidabad en l'actualitat Bengala Occidental, Balasore (Baleshwar o Bellasoor) en Odisha i Ava, Arakan, i Syriam en l'actualitat Myanmar (Birmània). No obstant, la seua expansió en l'Índia es va detindre, despuix de la seua derrota en la Batalla de Colachel contra el Regne de Travancore, durant la guerra neerlando-travancorense. Els holandesos mai es varen recuperar de la derrota i ya no varen representar una gran amenaça colonial per a l'Índia.[9][10]
Ceilan es va perdre en el Congrés de Viena despuix de les guerres napoleòniques, a on els holandesos varen caure subjectes a França i varen vore les seues colónies atacades per Gran Bretanya. Els holandesos després es varen involucrar menys en Índia, ya que tenien les Índies Orientals Holandeses (actual Indonèsia).
Rivalitat en els Països Baixos
A finals del XVI, Anglaterra i l'Holanda Unida varen començar a desafiar el monopoli del comerç de Portugal en Àsia, formant societats anònimes privades per a finançar els viages: la Companyia Anglesa (despuix Britànica) de les Índies Orientals , i la Companyia Neerlandesa de les Índies Orientals, que es varen constituir en 1600 i 1602 respectivament. Estes empreses tenien l'intenció de portar a terme el lucratiu comerç d'espècies, i varen centrar els seus esforços en les àrees de producció, l'archipèlec d'Indonèsia (especialment les "Illes de les Espècies") i en l'Índia com un mercat important per al comerç. La proximitat de Londres i Ámsterdam a través del Mar del Nort, i l'intensa rivalitat entre Anglaterra i els Països Baixos, inevitablement varen conduir al conflicte entre les dos companyies, en els holandesos guanyant la davantera en Molucas (anteriorment un bastió portugués) despuix de la retirada dels anglesos en 1622, pero en els anglesos gojant de més èxit en l'Índia, en Surat, despuix de l'establiment d'una fàbrica en 1613.
The Netherlands' more advanced financial system[11] i les tres Guerres angloholandesas del XVII varen deixar als holandesos com la potència naval i comercial dominant en Àsia. Les hostilitats varen cessar despuix de la Revolució Gloriosa de 1688, quan el príncip holandés Guillermo d'Orange va ascendir al tro anglés, duent la pau entre els Països Baixos i Anglaterra. Un acort entre les dos nacions va deixar el comerç d'espècies més valiós de l'archipèlec indonesi als Països Baixos i l'indústria textil de l'Índia a Anglaterra, pero els textils varen superar a les espècies en térmens de rendabilitat, de modo que per a 1720, en térmens de vendes, la companyia anglesa havia superat als holandesos.[11] La Companyia Britànica de les Índies Orientals va canviar la seua atenció de Surat— un centre de conexions per al comerç d'espècies — al Fort St. George.
Companyia de les Índies Orientals
En 1757 Mir Jafar, el comandant en cap de l'eixèrcit del Nawab de Bengala, junt en Jagat Seth, i alguns atres, es confabulaban en secret en els britànics, demanant respal per a derrocar al Nawab a canvi de subvencions comercials. Les forces britàniques, que el seu únic deure fins a eixe moment era protegir la propietat de la Companyia, eren numèricament inferiors a les forces armades bengalíes). En la Batalla de Plassey el 23 de juny de 1757, va barallar entre els britànics baix el mando de Robert Clive i els Nawab, les forces de Mir Jafar varen traïcionar als Nawab i varen ajudar a derrotar-ho. Jafar es va instalar en el tro com una regla subordinada britànica.[12] La batalla va transformar la perspectiva britànica en donar-se conte de la seua força i potencial per a conquistar regnes indis més chicotets i va marcar el començ de l'era imperial o colonial en Àsia meridional.
La política britànica en Àsia durant el XIX es va ocupar principalment d'expandir i protegir el seu domini sobre l'Índia, considerada com la seua colónia més important i la clau per al restant d'Àsia.[13] La Companyia de les Índies Orientals va impulsar l'expansió del Imperi Britànic en Àsia. L'eixèrcit de la companyia es va unir per primera volta en Royal Navy durant la guerra dels Sèt Anys, i els dos varen continuar cooperant en arenes fòra d'Índia: el desestage de Napoleón d'Egipte (1799), la captura de Java dels Països Baixos (1811), l'adquisició de Singapur (1819) i Malacca (1824) i la derrota de Birmània (1826).[14]
Des de la seua base en Índia, la companyia també s'havia dedicat a un comerç d'exportació d'opi cada volta més rendable a China des de la década de 1730. Este comerç va ajudar a revertir els desequilibris comercials resultants de les importacions britàniques de té, que va vore grans eixides d'argent de Gran Bretanya a China. En 1839, el confisc per part de les autoritats chinenques en Cantón de 20,000 cofres d'opi va dur a Gran Bretanya a atacar a China en la primera guerra de l'opi, i la captura per Gran Bretanya de l'illa d'Hong Kong, en eixa volta un acort menor.[15]
Els britànics tenien control directe o indirecte sobre tota l'Índia actual abans de mitan del XIX. En 1857, una rebelió local per part d'un eixèrcit de cipayos es va intensificar en la Rebelió índia de 1857, que va tardar sis mesos en reprimir en una gran pèrdua de vides en abdós costats, encara que la pèrdua de britànics la vida està en el ranc d'uns pocs mills, la pèrdua en el costat indi va ser de centenars de mills.[17] El desencadenant de la Rebelió ha segut objecte de controvèrsia. La resistència, encara que de curta duració, va ser provocada pels intents de la British East Índia Company d'expandir el seu control de l'Índia. Segons Olson, vàries raons poden haver desencadenat la Rebelió. Per eixemple, Olson conclou que l'intent de la Companyia de les Índies Orientals d'anexar i expandir el seu control directe de l'Índia, per mig de lleis arbitràries com Doctrine of Lapse, junt en la discriminació laboral contra els indis, va contribuir a la Rebelió de 1857.[18] Els oficials de la Companyia de les Índies Orientals vivien com a príncips, les finances de la companyia estaven en ruïnes i la Corona britànica va examinar l'efectivitat de la companyia en l'Índia despuix de 1858. Com a resultat, les Índies Orientals La companyia va perdre els seus poders de govern i Índia britànica va quedar formalment baix domini britànic directe, en un Governador General d'Índia designat. La Companyia de les Índies Orientals es va dissoldre a l'any següent en 1858. Uns anys més vesprada, la Regna Victoria va prendre el títul d'Emperatriu de l'Índia.[19]
Índia va sofrir una série de greus pèrdues de collites a fins del XIX, lo que va provocar hambruna generalisades en les que varen morir a lo manco 10 millons de persones. Responent a les hambruna anteriors com a amenaces a l'estabilitat del domini colonial, la Companyia de les Índies Orientals ya havia començat a preocupar-se per la prevenció de la hambruna durant el periodo colonial primerenc.[20] Açò es va expandir enormement durant el Raj , en el que es varen establir comissions despuix de cada hambruna per a investigar les causes i implementar noves polítiques, que varen prendre fins a principis de 1900 per a tindre efecte.[21]
El llent pero transcendental moviment de reforma es va convertir gradualment en el Moviment d'Independència de l'Índia. Durant els anys de Primera Guerra Mundial, el moviment fins ara burgués de "govern intern" es va transformar en un moviment de masses popular per Mahatma Gandhi, un pacifiste. Revolucionaris com Bagha Jatin, Khudiram Bose, Bhagat Singh, Chandrashekar Azad, Surya Sen, Subhas Chandra Bose no estaven en contra de l'us de violència per a opondre's al domini britànic. El moviment d'independència va alcançar el seu objectiu en l'independència de Pakistan i l'Índia el 14 i 15 d'agost de 1947, respectivament.
Els elements conservadors en Anglaterra consideren que l'independència de l'Índia és el moment en que l'Imperi Britànic va deixar de ser una potència mundial, en acabant de que Curzon dictara que "Mentres nos aferrem a Índia, som una potència de primer nivell. Si perdem Índia, disminuirem a una potència de tercer nivell ".
Vore també
Referències
- ↑ Corn, Charres. The Scents of Eden: A Narrative of the Spice Trade, Kodansha, pp. xxi–xxii. ISBN 978-1-56836-202-1. «The ultimate goal of the Portuguese, as with the nations that followed them, was to reach the source of the fabled holy trinity of spices ... while seizing the vital centers of international trade routes, thus destroying the long-standing Muslim control of the spice trade. European colonization of Àsia was ancillary to this purpose.»
- ↑ Donkin, Robin A. (2003). Between East and West: The Moluccas and the Traffic in Spices Up to the Arrival of Europeans, Diane Publishing Company, pp. xvii–xviii. ISBN 978-0-87169-248-1. «What drove men to such extraordinary feats ... gold and silver in easy abundance ... and, perhaps more especially, merchandise that was altogether unavailable in Europe—strange jewels, orient pearls, rich textils, and animal and vegetable products of equatorial provenance ... The ultimate goal was to obtain supplies of spices at source and then to meet demand from whatever quarter.»
- ↑ The Land That Lost Its History, Clave.
- ↑ «Constitutional relations between Britain and Índia».His Majesty's Stationery Office.London:Consultat el 19 de setembre de 2013. Quote: "Índia Executive Council: Sir Arcot Ramasamy Mudaliar, Sir Firoz Khan Noon and Sir V. T. Krishnamachari served as Índia's delegates to the London Commonwealth Meeting, April 1945, and the O. N. Sant Francisco Conference on International Organisation, April–June 1945."
- ↑ (2014) Routledge Handbook of Gender in South Àsia (en anglés), Routledge. ISBN 978-1-317-90707-7. «Partition of colonial Índia in 1947 – forming two nation-states, Índia and Pakistan, at the clave of its independence from almost two centuries of British rule – was a deeply violent and gendered experience.»
- ↑ Literature and Nation (en anglés), Psychology Press. ISBN 978-0-415-21207-6. «In this introductory section I want to touch briefly on four aspects of this social and historic context for a reading of Sunlight on a Broken Column: the struggle for independence; communalism and the partition of colonial Índia into independent Índia and East and West Pakistan; the social structure of Índia; and the specific situation of women.»
- ↑ Religion, Conflict and Reconciliation: Multifaith Ideals and Realities (en anglés), Rodopi. ISBN 978-90-420-1166-3. «Partition was intended to create a homeland for Indian Muslims, but this was far from the case; Indian Muslims llaure not only divided into three separate sections, but the number of Muslims in Índia--for whom the Muslim homeland was meant--still remains the highest of all three sections.»
- ↑ «The ugly and good side of conversions in South Àsia». NewsIn Àsia (10 de març de 2020). Consultat el 10 de març de 2020.
- ↑ (1989) The Dutch Power in Kerala, 1729–1758, Mittal Publications, p. 61. ISBN 978-81-7099-136-6.
- ↑ http://mod.nic.in [1] archivat en Wayback Machine. 9th Madras Regiment
- ↑ 11,0 11,1 Ferguson 2004, p. 19.
- ↑ Wolpert, Stanley (1989). A New History of Índia (3rd ed.), p. 180. Oxford University Press.
- ↑ Olson, p. 478.
- ↑ Porter, p. 401.
- ↑ Olson, p. 293.
- ↑ Ilina, Anastasiia. An Introduction to Vasily Vereshchagin in 10 Paintings, Culture Trip.
- ↑ Ramesh, Randeep. Índia's secret history: 'A holocaust, one where millions disappeared...'.
- ↑ Olson, p.653
- ↑ Olson, p. 568
- ↑ Ahuja, Ravi. “State formation and 'famine policy' in early colonial south Índia” (en). The Indian Economic & Social History Review 39 (4): 351–380. doi:.
- ↑ Marshall, pp. 133–34.
- Este artícul conté una traducció derivada de «India colonial» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.