L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Hinduisme en el Surest Asiàtic

El hinduisme en el Surest Asiàtic té un profunt impacte en el desenroll cultural de la regió i la seua història. A mida que es varen introduir les escritures indicadores de l'Índia i Nepal, els pobles del surest asiàtic varen entrar en el periodo històric produint les seues primeres inscripcions al voltant dels sigles I a V de la nostra era.[1] Hui en dia, els únics hindús practicants en el surest asiàtic que no són indis d'ultramar són les minories balinesa i tenggerese en Indonèsia, i la minoria cham en Camboya i el sur de Vietnam.

El símbol "Om" en Devanagari.

La civilisació hindú també va transformar i va donar forma a la construcció social i a l'estat de la política regional del surest asiàtic. Per mig de la formació de regnes indianizados, els menuts sistemes de govern indígenes dirigits per menuts cacics es varen transformar en grans regnes i imperis dirigits per un maharajá en un concepte estatal similar al de l'Índia. Va donar orige a l'antiga civilisació Champa en les parts meridionals de Vietnam central, al regne de Funán en Camboya, al imperi Jemer en Indochina, al Langkasuka i al Kedah en la Península Malaya, al imperi Srivijaya en Sumatra, al regne de Medang, Singhasari i al imperi Majapahit en sèu en Java, Bali i parts del archipèlec filipí. La civilisació de l'Índia va influir en els idiomes, les escritures, la tradició escrita, les lliteratures, els calendaris, el sistema de creències i els aspectes artístics d'estos pobles i nacions.[2]

Història

editar

Época antiga

editar
 
Expansió del hinduisme en el surest asiàtic.

Els indis erudits varen escriure sobre el regne hindú Dwipantara o Jawa Dwipa en Java i Sumatra al voltant del 200 a. C. «Yawadvipa» es menciona en la primera epopeya de l'Índia, el Ramayana. Sugriva, el cap de l'eixèrcit de Branca, va enviar als seus hòmens a Yawadvipa, l'illa de Java, en busca de Sítia.[3]

El regne indianizado de Tarumanagara es va establir en Java Occidental al voltant de l'any 400, i va ser una de les primeres inscripcions de l'història d'Indonèsia. Va haver una marcada influència budiste a partir de l'any 425 en la regió. Al voltant del VI, el regne indianizado de Kalinga es va establir en la costa nort de Java Central. El nom del regne es va derivar de la costa oriental de Kalinga de l'Índia.[4] Estos pobles mariners del surest asiàtic es dedicaven al comerç extensiu en l'Índia i China. Lo que va atraure l'atenció dels mongoles, chinencs i redactors, aixina com dels comerciants islàmics, que varen aplegar a la zona d'Aceh en Sumatra en el XII.

Els eixemples de l'influència cultural hindú que es troben en tot el surest asiàtic deuen molt al llegat de la dinastia Chola. Per eixemple, el gran complex de temples de Prambanan en Indonèsia exhibix vàries similituts en l'arquitectura del sur de l'Índia.[5]

Segons la crònica malaya Sejarah Melayu, els governants del sultanato de Malaca afirmaven ser descendents dels reis del imperi Chola. El govern Chola és recordat en Malàsia, ya que molts príncips tenen noms que terminen en Cholan o Chulan, un d'ells va ser Raja Chulan, el Raja de Perak.[6] L'escola d'art Chola també es va estendre al surest d'Àsia i va influir en l'arquitectura i l'art del surest d'Àsia.[7][8]

Alguns estudiosos han senyalat que les llegendes d'Iksuaku i de Sumati poden tindre el seu orige en el mit del surest asiàtic del naiximent de la humanitat d'una carabassa amarga. En la llegenda de Sumati, l'esposa del rei Sagara, conta que ella va tindre descendència en l'ajuda d'una carabassa amarga.[9]

Era moderna

editar
 
Ofrena en un temple hindú balinés en Bali, Indonèsia.

Hui en dia, seguixen existint vibrants comunitats hindús en Malàsia, Singapur, Tailàndia, Medan (Indonèsia) i Filipines, principalment per la presència d'indis, com els tamiles, que varen emigrar del subcontinent indi a l'Àsia sudoriental en sigles passats. Un aspecte notable del hinduisme tamil en l'Àsia sudoriental és el festival de Thaipusam, mentres que atres festivals religiosos hindús, com el Diwali, són també molt observats pels hindús de la regió. En Tailàndia i Camboya, els pobles tailandesos i jemeres practicaven rituals i tradicions hindús junt en la seua fe budista, i els deus hindús com Brahma encara són molt venerats.

En Indonèsia, no únicament les persones d'ascendència índia practiquen el hinduisme; el hinduisme seguix sobrevivint com la principal religió en Bali, a on els indonesis natius, del poble balinés, s'adherixen al Agama Hindu Dharma, una variant del hinduisme derivada de les antigues tradicions hindús de Java-Bali desenrollades en l'illa durant casi dos milenis que a sovint incorpora elements espirituals natius. Ademés dels balineses, també es pot trobar en Java un chicotet enclavament de minories hindús javanesas, com en les afores de les cordilleres Tengger, prop dels volcans Bromo i Semeru, la Regència Karanganyar en Java Central, i prop de Prambanan, Yogyakarta. De manera similar, el hinduisme també es troba entre la minoria Cham en el sur de Vietnam i Camboya: de la mateixa manera que els javaneses, la majoria d'ells són musulmans pero una minoria són hindús. En atres parts d'Indonèsia, el terme hindú Dharma s'utilisa a sovint de manera general com una categoria per a identificar les creències espirituals natives i les religions indígenes, com l'hindú Kaharingan, professat pel poble Dayak de Kalimantan.

 
Devots hindús durant el festival Thaipusam en Singapur.

El resorgiment del hinduisme en Indonèsia s'està produint en totes les parts del país. A principis del deceni de 1970, el poble Toraya de Célebes va ser el primer en identificar-se baix el paraigües del hinduisme, seguit pels Karo Batak de Sumatra en 1977 i els Ngaju Dayak de Kalimantan en 1980. En un informe inèdit de 1999, l'Oficina Nacional d'Estadística d'Indonèsia va admetre que unes 100.000 persones s'havien convertit oficialment o «reconvertit» del islam al hinduisme en els dos decenis anteriors.[10] El Ministeri d'Assunts Religiosos estima que en 2007 hi havia per lo manco 10 millons d'hindús en Indonèsia.[11]

El creiximent del hinduisme ha segut impulsat també per les famoses profecies javanesas de Sabdapalon i Jayabaya. Molts convers recents al hinduisme havien segut membres de les famílies del PNI Sukarno, i ara recolzen a Megawati Sukarnoputri. Esta tornada a la «religió del Mayapajit» (hinduisme) és una qüestió d'orgull nacionaliste.

Junt als balineses indonesis, els balamon cham són els únics hindús natius (no indis) que sobreviuen en el surest asiàtic. En Vietnam hi ha aproximadament 160.000 membres de la minoria ètnica Cham, la majoria d'ells s'adherixen al hinduisme mentres que alguns són musulmans.[12]

Camboya

editar
 
Estàtua de Vishnu en Angkor Wat.
Erro al crear miniatura:
Angkor Wat, en Camboya, és un dels centenars de temples hindús antics en el surest asiàtic.

Camboya va rebre l'influència del Hinduisme per primera volta durant el començ del Regne de Funan. El hinduisme era una de les religions oficials del Imperi jemer. Concretament, era la més important en popularitat, per davant del Budisme, i en Camboya es troba el temple sagrat d'Angkor Wat, el temple hindú més gran del món.[13] Inicialment, el regne venerava al hinduisme com la principal religió de l'estat. Vishnu i Shiva eren les deïtats més venerades, adorades en els temples hindús jemeres. Temples com Angkor Wat es coneixen en realitat com Preah Pisnulok (Vara Vishnuloka en sánscrito) o el regne de Vishnu, per a honrar al rei pòstum Suryavarman II com Vishnu. Les cerimònies i rituals hindús realisats pels brahmanes (sacerdots hindús), normalment únicament es realisen entre les elites gobernant de la família del rei, els nobles i la classe dirigent. L'imperi jemer va desenrollar una societat complexa a on varen florir la cultura, l'art i l'arquitectura sofisticats. El rei jemer i els seus funcionaris estaven a càrrec de la gestió de la irrigación i la distribució de l'aigua, que consistia en una intrincada série d'infraestructures hidràuliques, com a canals, fossos i enormes depòsits cridats barays. La societat estava organisada en una jerarquia que reflectia el sistema de castes hindús, en el que els plebeus —agricultors d'arròs i peixcadors— constituïen la gran majoria de la població. Els kshatriyas —la realea, els nobles, els senyors de la guerra, els soldats i els guerrers— formaven una elite gobernant i les autoritats. Atres classes socials incloïen brahmanes (sacerdots), comerciants, artesans com carpinteros i canteros, alfareros, metalúrgics, orfebres i tejedores de textils, mentres que en el nivell social més baix es trobaven els esclaus. Els extensos proyectes d'irrigación proporcionaven excedents d'arròs que podien servir de respal a una gran població. La religió de l'estat era el hinduisme pero influïda pel cult a Devaraja, que elevava als reis jemeres a la categoria de posseïdors de la qualitat divina de deus vivents en la terra, atribuïda a l'encarnació de Vishnu o Shiva.[14] En política, este estatus es considerava com la justificació divina del govern d'un rei. El cult va permetre als reis jemeres embarcar-se en proyectes arquitectònics massius, construint majestuosos monuments com Angkor Wat i Bayón per a celebrar el govern diví del rei en la terra.

Les religions oficials de l'imperi incloïen el hinduisme i el budisme Mahāiāna fins que el budisme Theravada va prevaldre, inclús entre les classes més baixes, despuix de la seua introducció des de Sri Lanka en el XIII.[15] Des de llavors, el hinduisme va disminuir llentament en Camboya, i finalment va ser reemplaçat pel budisme Theravada com la major fe del regne. A pesar d'açò, els rituals hindús seguixen jugant un paper important en el regne. Com en la veïna Tailàndia, la cerimònia de coronació és portada a terme principalment per brahmanes reals, durant la qual el sobirà jura davant els ídols dels deus Vishnu i Shiva mantindre les antigues tradicions nacionals.[16]

Referències

editar
  1. ↑ Guy, John (2014). Lost Kingdoms: Hindu-Buddhist Sculpture of Early Southeast Àsia, Metropolitan museum, New York: exhibition catalogues, Metropolitan Museum of Art, p. 11. ISBN 9781588395245.
  2. ↑ «The spread of Hinduism in Southeast Àsia and the Pacific}», .
  3. ↑ History of Ancient Índia Kapur, Kamlesh p.465
  4. ↑ Coedès, George (1968). Walter F. Vella (ed.). The Indianized States of Southeast Àsia (en anglés), Uny of Hawaii Press. ISBN 978-0-8248-0368-1.
  5. ↑ Kulke, Hermann. A history of Índia, Rothermund, Dietmar, 1933-, 4th edició, Nova York: Routledge. OCLC 57054139. ISBN 0203391268.
  6. ↑ “Aryatarangini: The Saga of the Indo-Aryans.” . Pacific Affairs 44 (3): 451. doi:10.2307/2755739.
  7. ↑ Promsak Jermsawatdi. Thai art with Indian influences, Abhinav Publications. OCLC 6237916.
  8. ↑ Bowman, John (31 de giner de 2000). Columbia Chronologies of Asian History and Culture (en anglés), Nova York Chichester, West Sussex: Columbia University Press. ISBN 9780231500043.
  9. ↑ Elst, Koenraad (1999). Update on the Aryan Invasion Debat, Aditya Prakashan. ISBN 81-86471-77-4.; Sergent, Bernard: Genèse de l'Inde, 1997.
  10. ↑ «Archived copy». Consultat el 24 de juliol de 2004.
  11. ↑ United States Department of State
  12. ↑ Adam Bray. The Cham: Descendants of Ancient Rulers of South China Siga Watch Maritime Dispute From Sidelines, The ancestors of Vietnam's Cham people built one of the great empires of Southeast Àsia, National Geographic.
  13. ↑ «Camboya, temples d'esperança». Consultat el 8 de giner de 2010.
  14. ↑ Sengupta, Arputha Rani (Ed.) (2005). God and King : The Devaraja Cult in South Asian Art & Architecture. ISBN 8189233262. Consultat el 14 de setembre de 2012.
  15. ↑ Keyes, 1995, pp.78–82
  16. ↑ The Phnom Penhpost (ed.): «A Royal Cambodian Coronation» (en anglés). Consultat el 17 de decembre de 2020.

Bibliografia

editar
  • Cœdès, George (1968). Walter F. Vella (ed.). The Indianized States of Southeast Àsia, trans. Susan Brown Cowing, University of Hawaii Press. ISBN 978-0-8248-0368-1.
  • Lokesh, Chandra, & International Academy of Indian Culture. (2000). Society and culture of Southeast Àsia: Continuities and changes. New Delhi: International Academy of Indian Culture and Aditya Prakashan.
  • R. C. Majumdar, Study of Sanskrit in South-East Àsia
  • R. C. Majumdar, Índia and South-East Àsia, I. S. P. Q. S. History and Archaeology Series Vol. 6, 1979, ISBN 81-7018-046-5.
  • R. C. Majumdar, Champa, Ancient Indian Colonies in the Far East, Vol. I, Lahore, 1927. ISBN 0-8364-2802-1
  • R. C. Majumdar, Suvarnadvipa, Ancient Indian Colonies in the Far East, Vol. II, Calcutta,
  • R. C. Majumdar, Kambuja Desa Or An Ancient Hindu Colony In Cambodia, Madras, 1944
  • R. C. Majumdar, Hindu Colonies in the Far East, Calcutta, 1944, ISBN 99910-0-001-1 Ancient Indian colonisation in South-East Àsia.
  • R. C. Majumdar, History of the Hindu Colonization and Hindu Culture in South-East Àsia
  • Daigorō Chihara (1996). Hindu-Buddhist Architecture in Southeast Àsia, BRILL. ISBN 90-04-10512-3.
  • Hoadley, M. C. (1991). Sanskritic continuity in Southeast Àsia: The ṣaḍātatāiī and aṣṭacora in Javanese law. Delhi: Aditya Prakashan.
  • Hughes-Freeland, F. (1991). Javanese visual performance and the Indian mystique. Delhi: Aditya Prakashan.
  • The journey of the Goddess Durga: Índia, Java and Bali by Ariati, Ni Wayan Pasek, 2016, ISBN 9788177421521, Aditya Prakashan, New Delhi


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Hinduisme_en_el_Surest_Asiàtic&oldid=1406908»