Ptolomeu I
Ptolomeu I Sóter (en grec: Πτολεμαίος Σωτήρ, «El Salvador»; c. 367 a. C.-282 a. C.) va ser un general grecomacedonio al servici d'Aleixandre Magne[1] i un dels tres diádocos que es varen disputar el control del seu extens imperi. Ptolomeu es va convertir en governant d'Egipte en el 323 a. C.[2] i allí va iniciar la Dinastia ptolemaica, també coneguda com Lágida,[3] que va controlar la gran civilisació d'el Nilo durant els següents tres sigles. Egipte es va convertir aixina en un regne helenístico i la ciutat d'Aleixandria en un dels centres de la cultura grega. Va assimilar alguns aspectes de la cultura egipcíaca i es va coronar com faraó en 305 a. C., encara que este títul tan solament ho usava davant els ciutadans egipcíacs, mentres que per als estrangers es presentava com basileus, tal i com es pot comprovar en les monedes que es varen falcar baix el seu mandat.
- Ptolomeu I era fill d'Arsínoe de Macedònia, mentres que el seu pare va poder ser el marit d'esta, Lagos, o el rei Filipo II de Macedònia, pare d'Alejandro magne. Ptolomeu va ser un dels generals de major confiança d'Alejandro i estava entre els sèt Somatophylakes, guardaespales que ho protegien. Era alguns anys major que Alejandro i va anar el seu amic íntim des de l'infància.

Junt a Aleixandre Magne
Va nàixer en Macedònia. El seu pare, Lagos, era un noble del districte (meride) d'Eordacea la família del qual no va alcançar notorietat fins als temps de Ptolomeu. La seua mare, de nom Arsínoe, estava emparentada en la dinastia argéada. Existien rumors que ho feyen fill illegítim de Filipo II, pero este rumor va poder haver segut difòs pel propi Ptolomeu en la finalitat d'acréixer el seu propi prestigi. És provable que creixquera en la cort macedònia com a escuder del príncip Aleixandre Magne, i que aixina s'iniciara l'amistat que sempre va tindre en ell, puix va ser un dels companyers que varen marchar junt al jove hereu en el seu breu exili de 337 a. C. Despuix de la mort del rei Filipo II i la consegüent coronació del seu fill Alejandro, Ptolomeu va participar com hetairos en les campanyes europees de 336-335 del nou monarca. En 330 va ser elegit com un dels seus guardaespales personals (somatophylax) i mentres eixercitava este càrrec va capturar, l'any següent, a Bes, l'assessí de Darío III de Pèrsia. En la conquista d'Àsia es va distinguir durant l'alvanç des de Bactria fins a l'Indo (327-325), i per això va ser ascendit a comandant (trierarchos) de la flota macedònia en el riu Hydaspes (hui Jhelum). Va ser condecorat en multitut d'ocasions per Alejandro, qui ademés li va casar en una noble persa nomenada Artacama (filla d'el sátrapa Artabazo II), de la mateixa manera que va fer en el restant dels seus alts oficials, festejant-se conjuntament tots els matrimonis en Susa en 324 a. C.
Governador d'Egipte
En 323 a. C., despuix de la mort d'Alejandro, Pérdicas, un dels seus generals i home de confiança, actuant com regente provisional, va nomenar a Ptolomeu governador d'Egipte i Líbia. Va tindre com a adjunt a Cleómenes de Naucratis, un funcionari grec ya designat per Alejandro, i governant de facto fins a eixe moment, per la seua potestat per a impondre i recaptar tributs en tots els nomos. Quan Pérdicas va intentar contraure matrimoni en Cleopatra, la germana d'Alejandro, els diádocos Antípatro, Crátero, Antígono i Ptolomeu, tement que la seua intenció fora proclamar-se hereu de l'Imperi, es varen rebelar contra ell en la cridada primera guerra dels Diádocos[4] (322 - 320 a. C.), a la que varen seguir tres més (319 - 315, 314 - 311 i 308 - 301).
- Ptolomeu va comprendre en seguida, al contrari que els seus rivals, que fer-se en tot l'Imperi era impossible, i es va concentrar en consolidar i assegurar els territoris que ya tenia baix el seu mando com sátrapa. Des del primer moment va portar a terme una política molt personal, estenent la seua influència sobre la Cirenaica, els oasis libios i Chipre. Tenint en conte la costum dels reis macedonios d'afirmar-se en el poder enterrant als seus antecessors, Ptolomeu va privar d'eixe colp sicològic a Pérdicas en inhumar el cos d'Alejandro (en teoria temporalment) en Menfis. Acusant-li d'espiar en favor de Pérdicas, va assessinar a Cleómenes, eliminant aixina l'únic fre a la seua autoritat en Egipte i apoderant-se d'una quantiosa recaptació.[4] Pérdicas va invadir Egipte pero despuix va ser derrotat estrepitosamente (321 a. C.) per Ptolomeu i assessinat per tres dels seus propis generals.[5] El nou regente, Antípatro, va confirmar més tart a Ptolomeu en Egipte en el segon repartiment de l'Imperi (320 a. C.). En el mateix any va aumentar les seues possessions prenent Jerusalem.
- Antípatro va voler aliar-se en Antígono i Ptolomeu. Va casar a la seua filla Eurídice en este últim, pero va morir poc temps despuix (319 a. C.). Li va succeir com regente el seu fill Casandro, pero l'eixèrcit es va opondre a ell elegint a Poliperconte. En el transcurs de la guerra entre abdós moririen assessinats Filipo Arrideo i Olimpia d'Epiro, mare d'Aleixandre Magne (317 a. C.). Despuix de la tercera guerra dels diádocos (314 - 311 a. C.) Ptolomeu va perdre Síria i Cirene. En 310 a. C. Casandro assessina a Roxana i al seu fill Alejandro IV, per lo que l'Imperi ya no té cap sobirà titular. Cap diádoco es va proclamar rei de colp i repent, pero Ptolomeu i Antígono varen intentar atraure's a les ciutats gregues. En 306 a. C. abdós rivals es varen enfrontar en les illes gregues, sent derrotada la flota de Ptolomeu. El mateix any Antígono es va proclamar rei junt al seu fill Demetrio Poliorcetes, i a partir de llavors els demés diádocos varen ser successivament fent lo mateix.
Faraó
En 305 a. C. Ptolomeu es va declarar governant independent, nomenant-se a sí mateix rei d'Egipte, establint aixina la denominada dinastia Ptolemaica, del Periodo Helenístic.
Política exterior
Immediatament va haver de fer front, en èxit, a un atac d'Antígono i Demetrio. Ademés va acodir a socórrer als defensors de l'aliada illa de Rodas, que estava sent sitiada per Demetrio, i va obligar a est a retirar-se. En senyal d'agraïment, els isleños li varen donar el títul de Sóter ("salvador"). No obstant, Antígono i el seu fill varen triumfar en Macedònia i Grècia expulsant a Casandro. Açò va propiciar que tots els diádocos s'uniren contra ells i els derrotaren (morint Antígono) finalment en la batalla d'Ipso (301 a. C.). En el posterior (tercer i últim) repartiment de l'Imperi, Ptolomeu va incorporar el sur de Síria al seu regne egipcíac.
- Ptolomeu va decidir a continuació consolidar i expandir els seus dominis per mig d'aliances matrimonials que garantisaren la pau en potencials enemics. Aixina, va casar a la seua filla Arsínoe II en Lisímaco de Tràcia (299/298); a la seua fillastra Teoxena en Agatocles de Siracusa (299/298); a la seua filla Antígona en Pirro d'Epiro (297); i a Ptolemais (una atra filla) en Demetrio Poliorcetes (296). Açò es completava en l'extinció de la rebelió en Chipre en 298 i el control de les ciutats de Tir i Sidó (en la costa fenicia) entorn a 294. En l'última guerra en la que va participar (288-286 a. C.), Ptolomeu es va aliar en Seleuco, Lisímaco i Pirro per a lliberar a les polis gregues de l'ocupació macedònia de Demetrio Poliorcetes. La flota egipcíaca va ser decisiva en la pren d'Atenes. En acabar el conflicte el faraó havia conseguit un protectorat sobre numeroses illes gregues de l'Egeu, lo que seria de suma importància per a l'hegemonia naval que va eixercir Egipte en el Mediterràneu oriental durant les següents décades.
Política interior
Durant el regnat dels primers Lágidas es va introduir en Egipte un sistema de transaccions econòmiques basat en la moneda. Al mateix temps, la moneda va ser usada des de Ptolomeu I com un mig de propaganda en la pretensió de llegitimar el seu regnat sobre el territori.[6]
Règim autocràtic i mides conciliadores
Lo cert és que el faraó es va preocupar per assegurar l'estabilitat interna d'Egipte, combinant medides per a fixar un règim autocràtic en atres per a acontentar als seus súbdits grecs, judeus i egipcíacs, i en el cas d'estos últims sense trencar radicalment en les seues costums milenàries. Tot això tenint present que els àmbits polític, social, econòmic i religiós estaven estretament relacionats. cal citar, per eixemple, com a mides conciliadores en els natius, l'inici en Menfis del cult sincrético a Serapis, la restauració de temples destruïts pels perses, la realisació d'ofrenes als deus egipcíacs i el mecenage del clero.
Divisió social
En Ptolomeu I comença en el país la divisió social que es mantindrà, en lo fonamental, fins al final de la dinastia: greco-macedonios, egipcíacs i judeus (estos en menor número). Els primers formaven la columna vertebral del sistema, puix ocupaven posats d'alta responsabilitat en l'administració i l'eixèrcit. Als soldats retirats els eren concedides parceles de terra per a la seua explotació. El restant de greco-macedonios es concentrava fonamentalment en Aleixandria. Entre els egipcíacs cal distinguir dos grups: per una part, els privilegiats, és dir, sacerdots, terratinents i funcionaris; per una atra, una gran massa treballadora (sobretot agrícola), que a pesar de tindre condició d'hòmens lliures (els esclaus sol podien ser estrangers) sofrien a sovint les conseqüències de les exigències econòmiques de l'Estat. Sobre els judeus, ademés dels radicats en Judea, cal contar en els que des d'allà varen emigrar i es varen establir en Aleixandria, atrets pel clima de tolerància religiosa i social propiciat des dels temps del primer Ptolomeu.
Aleixandria
La ciutat d'Aleixandria, que havia segut fundada per Aleixandre Magne en l'any 332 a. C., va ser la capital del nou regne egipcíac. No obstant, el seu estatus polític, característic de ciutat grega, era autònom i Aleixandria es va considerar sempre jurídicament, des de Ptolomeu I, part yuxtaposta, no integrant, del regne d'Egipte. Esta urbs va començar a ser en el nou faraó una de les ciutats més importants del Mediterràneu, condició que va mantindre durant tota la dinastia. Econòmicament, com a port de primer orde en les rutes marítimes mercantils. Ademés, i baix el patronat (iniciat per Ptolomeu I) dels Lágidas, es va convertir en un dels majors núcleus científics i culturals del món antic.
Respal a les ciències i arts
- Ptolomeu va dur la tradició grega del mecenage lliterari a un atre nivell. Moltes ciutats gregues tenien un Μουσεῖον (Mouseīon), un santuari per a les Muses, que a voltes funcionava com a centre lliterari. Al voltant de 300 a. C., Ptolomeu va instalar en Aleixandria el seu propi Μουσεῖον (d'ahí la nostra paraula museu). Pero va crear un estil nou de museu que pot ser llegit com una universitat d'acadèmics i científics en sòu real que es dedicava tant a l'ensenyança com a l'investigació. En ell, personages com Euclides, varen poder desenrollar el seu treball.[7] Justament com un anex a este Museu, és a on es va fundar la famosa Biblioteca d'Aleixandria, no hi ha certea de que haja segut fundada per Ptolomeu I, pero és provable que sí, i que despuix haja segut expandida pel seu fill Ptolomeu II Filadelfo.[8][9]
Família
- Ptolomeu I va tindre tres esposes:
- Artacama, filla del sátrapa Artabazo II, un net del rei Artajerjes II.
- Eurídice, en la que va tindre al seu primogènit cridat Ptolomeu Cerauno "el raig".
- Berenice, en la que va tindre al seu segon fill, cridat també Ptolomeu, que aplegaria a regnar en el nom de Ptolomeu II Filadelfo. Esta segona esposa va influir en el seu marit en gran mida per a que exiliara al seu primer fill Ptolomeu Cerauno.
- És possible que també contraguera matrimoni en Tais, una bella cortesana (hetaira) ateniense en la que va tindre tres fills. En l'any 285 a. C., quan tenia 82 anys, Ptolomeu va abdicar a favor del seu fill més jove: Ptolomeu Filadelfo.[10] Ptolomeu Cerauno, el major, va marchar a la cort de Lisímaco de Tracia, despuix a la cort de Seleuco i més tart es va convertir en rei de Macedònia. Va morir dos anys despuix, sent l'únic dels diádocos que va fallir de mort natural: els demés varen ser assessinats.
Testimonis de la seua época
- Ptolomeu va escriure un llibre narrant les campanyes d'Aleixandre Magne. Encara que perdut, es coneixen moltes senyes de l'obra per les constants referències que d'ella va fer l'historiador Flavio Arriano.
Edificacions
- Porta en Tanis (Arnold 1999:155)
- Temple per a Hathor-Thermutis en Terenutis (Tarraneh) (Arnold 1999:155)
- Temple d'estil egipcíac en Naucratis (Arnold 1999:155)
- Temple per a Sobeknebtunis en Tebtynis (Arnold 1999:155)
- Temple en Sharuna (Arnold 1999:156)
- Dos capelles, ara en Hildesheim (Derchain 1961)
Titulatura
- Nom d'Horus: Uerpehty nesuqeni
- Nom de Nebty: Ichiemsejem<ef>em heqachel
- Nom d'Hor-Nub: (desconegut)
Successió
| Predecessor: Alejandro IV de Macedònia |
Faraó d'Egipte (Dinastia Ptolemaica) 305 - 285 a. C. |
Successor: Ptolomeu II Filadelfo |
Vore també
Referències
- ↑ Jones, Prudence J. (2006). Cleopatra: A Sourcebook, Norman: University of Oklahoma Press. ISBN 9780806137414.
- ↑ Ubierna, Pablo (2016). Les humanitats notes per a una història institucional (en espanyol), p. 22. OCLC 1020678352. ISBN 978-987-3805-16-5. Consultat el 1 de juny de 2020.
- ↑ «The decree of Ptolemy Lagides». Archivat des de l'original, el 4 d'octubre de 2018. Consultat el 2 de març de 2015.
- ↑ 4,0 4,1 Peter Green, Alexander to Actium, 1990, pp 13-14
- ↑ Anson, Edward M (Summer 1986). "Diodorus and the Dona't of Triparadeisus". The American Journal of Philogy (The Johns Hopkins University Press) 107 (2): 208–217. doi:10.2307/294603. JSTOR 294603.
- ↑ Almudena Domínguez Arranz i Vanessa Puyades Rupérez, De l'investigació al discurs sobre la moneda: la llegitimació dels reis i reines lágidas a través dels acunyament, p.814, en XV Congrés Nacional de Numismàtica (Madrit, 28-30 octubre 2014).
- ↑ «Biografia matemàtics:Euclides d'Aleixandria». virtual. uptc.edu. co. Consultat el 2 de juny de 2020.
- ↑ Turner, James (2014). Philogy The Forgotten Origins of the Modern Humanities, Princeton University Press. OCLC 8160631023. ISBN 978-1-4008-5015-0. Consultat el 1 de juny de 2020.
- ↑ Erskine, Andrew(1995).«Culture and Power in Ptolemaic Egypt: The Museum and Library of Alexandria».Greece & Rome.42(1): 38–48.ISSN 0017-3835.Consultat el 1 de juny de 2020.
- ↑ Justino XVI.
- Referències digitals
Bibliografia
- Bibliografia consultada
- Asimov, Isaac Asimov (1993). «Història dels egipcíacs», Història dels egipcíacs, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-7838-387-5.
- (1983) The new Encyclopædia Britannica, 15.º edició, Chicago: Encyclopædia Britannica. ISBN 0-85229-400-X.
- Samuel, Alan Edouard. «Egypt, History of (Chapter III. Hellenistic and Roman Egypt)», Macropædia (vol. 6), pp. 481-487.
- Werner, Robert. «Ptolemy I», Macropædia (vol. 15), pp. 180-182.
- Fox, Robin Lane (2007). El món clàssic: la epopeya de Grècia i Roma, Barcelona: Crítica. ISBN 978-84-8432-898-8.
- Levi, Peter (1988). Grècia: breçol d'occident, Barcelona: Círcul de Llectors. ISBN 84-226-2616-0.
- Padró, Josep (2007). «Capítul 23: La dominació macedónica i el periodo ptolemaico», Història de l'Egipte faraònic, 1.ª edició, Madrit: Aliança Editorial. ISBN 84-206-8190-3.
- Seignobos, Charres (1930). Història Universal d'Orient i Grècia, Madrit: Daniel Jorro.
- (2000) L'Història i els seus protagonistes, Edicions Dolmen.
- Bibliografia general
- Bingen, Jean (2007) Hellenistic Egypt: Monarchy, Society, Economy, Culture, Edimburc, ISBN 0-7486-1578-4
- Christian A. Caroli (2007) Ptolemaios I. Soter - Herrscher zweier Kulturen, Konstanz.
- Arnold, Dieter (1999) Temples of the Last Pharaos, New York/Oxford.
Enllaços externs
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Ptolomeu I.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ptolomeo I» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.