Primera guerra dels Diádocos
Plantilla:Campanya Guerres dels diádocos La primera guerra dels Diádocos va ser el primer dels conflictes successoris que varen tindre lloc despuix de la mort d'Alejandro Magne entre els cridats diádocos. Va tindre lloc entre el 322 a. C. i el 320 a. C.
Antecedents
Despuix de la mort d'Alejandro III de Macedònia, Pérdicas, nomenat regente poc abans de la mort del conquistador, assumix el govern com a tutor del fill nonato d'Alejandro i del seu germà en deficiència mental, Filipo III. Pérdicas tracta de mantindre l'unitat de l'imperi d'Alejandro en la seua persona, i alcança un compromís entre els partidaris de Meleagro, que desijaven donar plens poders a Filipo III, i els de el propi Pérdicas, que desijaven esperar al naiximent del hereu d'Alejandro per a entronisar-ho, permaneixent Pérdicas com regente.
Este acort es va conéixer com la partició de Babilonia. Estipulava que Filipo III es convertia en rei, pero Pérdicas, com regente, governava. Si Roxana duya al món un varó, est seria rei junt al seu tio Filipo. Meleagro i 300 partidaris varen ser assessinats per orde de Pérdicas poc despuix. L'aspecte més important del tractat és el repartiment de territoris, descrit detalladament per l'historiador Justino:
- En primer lloc, Egipte, en part d'Àfrica i Aràbia, li va caure en sòrt a Ptolomeo, al com Alejandro havia elevat pels seus mèrits de la seua condició de soldat comú;
- Cleómenes, que havia construït Aleixandria, va rebre el va encarregar de posar la província en mans de l'anterior.
- Laomedonte de Mitilene va rebre Síria, fronteriça en el territori de Ptolomeo;
- Filotas, Cilicia;
- Filó, Iliria.
- Atropates va ser colocat al front de la Gran Mija;
- Susiana va ser assignada a Escino [es creu que és un error, ya que Arriano diu que la Susiana va ser per a Antígenes];
- La Gran Frigia, a Antígono, fill de Filipo.
- Nearco va rebre Licia i Panfilia;
- Casandro, Caria;
- Menandro, Brega.
- La Frigia Menor va quedar per a Leonato;
- Tracia, i les costes del Ponto Euxino, per a Lisímaco;
- Capadocia i Paflagonia, per a Eumenes.
La jefatura del eixèrcit macedonio va recaure en Seleuco, el fill d'Antíoco de Orestis. Casandro, el fill d'Antípatro, va ser nomenat cap de la guàrdia real.
Conflicte
No obstant, pronte va esclatar el conflicte. Pérdicas va intentar casar-se en Cleopatra de Macedònia, la germana d'Alejandro, i això va provocar la rebelió dels demés generals. El desencadenamiento ho va iniciar Ptolomeo, en la substracció del comboi funerari d'Alejandro Magne (322 a. C.),[1] que era de gran valor simbòlic, aixina com l'anexió immediata de Cirene. Estos acontenyiments varen inquietar a Pérdicas, que tenia una ambició desmesurada, per la que s'havia guanyat a numerosos enemics.[2]
Fracàs de Pérdicas en Egipte
En poc temps, Pérdicas veu desmoronarse els seus plans. Cleopatra, cansada de les seues dilacions, es nega a casar-se en ell, provablement aconsellada per la seua mare, Olimpia, que està furiosa pel matrimoni de Filipo III en Eurídice, ya que ho considera una amenaça.
Despuix d'enterar-se de l'última acció de Ptolomeo, deixa Àsia Menor, decidit a acabar en ell, pero li subestima. Ptolomeo era un dels millors generals d'Alejandro, i la seua humiltat li feya popular entre els macedonios. Ademés, la frontera oriental del delta del Nilo era relativament fàcil de defendre. Pérdicas fracassa davant Pelusio, i intenta creuar el Nilo en el seu eixèrcit, pero pert 2.000 hòmens. Poc despuix és assessinat (321 a. C.) en la seua tenda pels seus oficials, Pitón i Seleuco.
La guerra en Àsia Menor
En la primavera de 321 a. C., Antígono desembarca les seues tropes en Éfeso, mentres que Antípatro i Crátero travessen l'Helesponto. Eumenes deu abandonar Frigia, es refugia en la satrapía de Capadocia, i alerta a Pérdicas del desembarc de Antípatro. El quiliarca, estacionat en Cilicia, en els reis, decidix marchar sobre Egipte,[3][4][5] deixant a Eumenes la defensa d'Àsia Menor. Est rep a embaixadors del regente de Macedònia, pero rehúsa tota negociació.
El sátrapa d'Armènia, Neoptólemo, tècnicament subordinat a Eumenes, mai li ha tingut en consideració, cridant-li "escriga grec".[6] Per tant, accepta la proposició de Antípatro, i aparta a una gran part de la falange macedónica. Eumenes conseguix interceptar a les tropes de Neoptólemo en Frigia helespóntica, en abril de 321 a. C., conseguint la victòria, gràcies a un fort contingent de cavallers capadocios,[7] i s'apodera de gran cantitat de bagages de la falange macedonia que ha tornat a ell.
La mort de Crátero
La batalla decisiva entre partidaris i adversaris de Pérdicas té lloc dèu dies despuix de l'enfrontament de Eumenes en Neoptólemo.[8] Apercibido de l'arribada imminent de Crátero, Eumenes reagrupa al seu eixèrcit. Sembla que va ocultar a les seues tropes que anaven a combatre contra Crátero personalment, o més provablement es va conformar en no colocar a cap macedonio en l'ala esquerra, ya que no haurien gosat combatre a Crátero.[9]
Crátero disponia de 20.000 infants, majoritàriament macedonios, i 2.000 cavallers. Eumenes li opon en 20.000 infants, de distintes procedències, i 5.000 cavallers asiàtics, gràcies als quals espera conseguir la victòria.[10] Eumenes ordena carregar immediatament contra l'ala dreta manada per Crátero, qui troba la mort en els primers chocs.[11] Poc despuix, Neoptólemo resulta mort per Eumenes en un duel ásperament disputat,[12][13] i la falange macedonia negocia una treua, concedint la victòria a Eumenes.
En quant aplega a Egipte la notícia de les morts de Crátero i Neoptólemo, Eumenes és condenat a la pena capital, i declarat enemic dels macedonios, per una assamblea de l'eixèrcit.[14][15]
A pesar de les victòries de Eumenes en Àsia Menor, la causa de Pérdicas estava perduda. Quan es coneix la mort de Pérdicas en Egipte, els vencedors decidixen reunir-se en Triparadiso, al nort de Síria, en 321 a. C., i Antígono és nomenat strategos d'Àsia, en l'encàrrec de véncer a Eumenes[16]
Vore també
- Guerres dels Diádocos
- Segona guerra dels Diádocos
- Tercera guerra dels Diádocos
- Quarta guerra dels Diádocos
Referències
- ↑ Diodoro Sículo Biblioteca Històrica XVIII, 38, 2-6
- ↑ « Sospita de tots, desconfia de tots»Flavio Arriano, Fragment de der griechischen Historiker, 156, 1, 5.
- ↑ Diodoro Sículo Obra citada XVIII, 29, 1-2
- ↑ Cornelio Nepote De viris illustribus 3, 2
- ↑ Justino Historiarum Philippicarum 6, 10-16
- ↑ Plutarco, 1, 6.
- ↑ Diodoro Sículo Obra citada XVIII, 29, 1
- ↑ Plutarco 8, 1
- ↑ Plutarco 7, 1
- ↑ Diodoro Sículo Obra citada XVIII, 30, 4-5
- ↑ Diodoro Sículo Obra citada XVIII, 30, 5
- ↑ Diodoro Sículo Obra citada XVIII 31, 1-4
- ↑ Plutarco, 7
- ↑ Plutarco, 9,3
- ↑ Cornelio Nepote, 5, 1
- ↑ Diodoro Siculo Obra citada XVIII 39,7
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Primera guerra de los Diádocos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.