Tercera guerra dels Diàdocs
Plantilla:Campanya Guerres dels diàdocs La tercera guerra dels Diàdocs (314 a. C.-311 a. C.), va enfrontar a Antígono I Monóftalmos (d'un sol ull), en els seus aliats de la segona guerra dels Diàdocs, Casandro, Lisímaco, i Ptolomeo, tots ells antics generals d'Aleixandre Magne.

Primera coalició contra Antígono
Seleuco troba refugi en Ptolomeo en Egipte. Li és fàcil convéncer al Lágida del perill que constituïx l'aument del poder de Antígono. El precedent de l'atac de Pérdicas a Egipte en 322 a. C. demostra que, per a tot candidat a la restauració del poder imperial, l'independència i la riquea d'Egipte constituïxen una amenaça. Ademés, Ptolomeo desija Síria, que ya va ocupar provisionalment en 318 a. C., i que ara controla Antígono.
S'envien embaixadors a Casandro i Lisímaco, inquiets també pels proyectes de Antígono, i es forma una coalició dels tres diàdocs. Es llança un verdader ultimàtum a Antígono, que reclama un nou repartiment de les satrapies, lo que supondria desmantellar el seu domini. El vell diádoco, (Antígono té 68 anys) es declara preste per a la guerra .
Antígono desija dur la guerra a Europa, puix és, a lo manco nominalment, el cap de l'imperi. Ademés, espera provablement apoderar-se del rei supervivent, Alejandro IV, el fill d'Alejandro. Pero és retingut en Àsia pels seus adversaris, i no intervé en Grècia i Macedònia més que per mig d'intermediaris i aliats.
La guerra en Àsia
En Àsia, fins a 313 a. C., els combats es llimiten a un enfrontament entre Antígono i Ptolomeo. El sàtrapa d'Egipte és un general prudent, poc inclinat a jugar-li-ho tot en una batalla, i no li agrada alluntar-se de les seues bases. Aixina que abandona Síria, evitant enfrontar-se en Antígono, i deixa una forta guarnició en Tir, que resistix casi un any (315-314 a. C.). Ptolomeo confia la seua flota a Seleuco, que du a Chipre i Àsia Menor. Per a Antígono, este periodo és favorable, encara que la pren de Tir no li permet accedir a Egipte, molt fortificat. Decidix llavors apoderar-se d'Àsia menor, mentres que mana als seus nebots, Telesforo i Polemón desembarcar en Grècia.
És llavors quan Ptolomeo comprén que la seua cautela ya no resulta apropiada, i reacciona. S'apodera de Chipre, i s'aprofita de l'ardor imprudent de Demetrio, al que venç en la batalla de Gaza. Síria i Fenicia tornen a les seues mans. Al mateix temps, Seleuco afranquix en 312 a. C. els territoris controlats per Antígono, i obri un tercer front de batalla, despuix de Síria i Grècia . Antígono contraataca i obliga a Ptolomeo a evacuar de nou Síria i Fenicia, pero no s'atrevix a atacar Egipte, preocupat per Seleuco.
Vore també
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Tercera guerra de los Diádocos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.