Quarta guerra dels Diàdocs
Plantilla:Campanya Guerres dels diàdocs La quarta guerra dels Diàdocs (308 a. C.-301 a. C.) va ser l'última guerra entre els diàdocs, enfrontant-se Antígono i el seu fill Demetrio Poliorcetes, contra Casandro, Lisímaco, Ptolomeo i Seleuco.

Inici de la guerra
Despuix de la pau alcançada en la tercera guerra dels Diàdocs, la guerra va esclatar de nou. Ptolomeo havia estés el seu poder al mar Egea i a Chipre, mentres que Seleuco estava consolidant el seu poder en els vasts territoris de l'est de l'imperi d'Alejandro. A partir de 318 a. C., Seleuco, mamprén un llarc conflicte en el príncip indi Chandragupta Maurya, que acaba en un tractat de pau en 303 a. C. Seleuco abandona les satrapies índies, aixina com la part oriental d'Aracosia i Gedrosia, pero s'apodera de Bactriana i coloca el centre del seu poder en Babilònia, creant la capital de Seleucia del Tigris.
Pero és Ptolomeo el que repren/reprén l'iniciativa en la mar Egeo, a on domina la confederació de les Cíclades, baix control de Antígono. Aprofitant un conflicte familiar entre Antígono i el seu nebot Polemón, es construïx un principat en Eubea, al voltant de Calcis. En eixe moment, Demetrio està ocupat en Àsia en Seleuco, i Antígono no té flota. El sàtrapa d'Egipte sap que ya no pot contar en els seus antics aliats. Casandro està ocupat en obscurs conflictes interns de la península balcànica, i Lisímaco té que defendre les seues fronteres de nous atacs. Aixina que té que actuar solament, i en 310 a. C. envia al seu general Leónidas a apoderar-se de Cilicia. La reacció de Antígono és ràpida: recupera Frigia i venç a Leónidas. Pero en 309 a. C., Ptolomeo s'apodera de les ciutats costeres de Caria i de Brega.
Per estes dates, Ptolomeo sembla alcançar un acort en Antígono per a repartir-se la mar Egea. Les illes serien recuperades per Antígono, i la Grècia continental per a Ptolomeo. Esta aliança està clarament dirigida contra Casandro i Poliperconte. A partir de 308 a. C., Ptolomeo travessa el Egeo i s'apodera d'Andros, i després desembarca en el Peloponeso. Els seus embaixadors criden a la llibertat dels grecs. Pero els acontenyiments en Cirenaica li preocupen, aixina que fa un tractat en Casandro i torna a Egipte.
La retirada de Ptolemeu de Grècia continental deixa el camp lliure a Antígono. En efecte, acaba de firmar un tractat en Seleuco, reconeixent el seu control sobre les satrapies orientals, i aprofitant que este està ocupat en la seua frontera oriental, torna el seu activisme cap a lo que sempre va ser el seu objectiu: Grècia i Macedònia. Fa construir una nova flota (l'anterior havia passat a poder de Ptolemeu), i en 308 a. C.-307 a. C., Demetrio part d'Éfeso en 250 naus. Entra en Atenes, expulsa a Demetrio de Falero, el governador de Casandro que governava des de feya 10 anys, i proclama de nou la llibertat de les ciutats gregues. Els acontenyiments són molt desfavorables per a Casandro, que es veu rebujat més allà de les Termòpiles, i pert també l'Épiro.
Esta situació és inacceptable per a Ptolomeo, per a qui el nou poder de Antígono supon una amenaça. Aixina que també arma una flota per a atacar Síria. Demetrio és cridat pel seu pare, sense haver pogut prendre Corinto ni Sición, en mans de Leónidas, el general de Ptolemeu. Part per a Chipre i venç al strategos Menelas en la batalla de Salamina de Chipre en 306 a. C..
Els diàdocs es proclamen reis
Este èxit anima a Antígono, que tendix sempre a la restauració de l'imperi d'Alejandro, a prendre, junt en el seu fill, el títul de basileus (en grec: Βασιλεύς, «rei») baix el nom d'Antígono I, i Demetrio I . Plutarc conte que va anar per iniciativa d'Aristodemo de Mileto per lo que es va prendre la decisió. De qualsevol modo, és una manera d'afirmar-se com el successor d'Alejandro, sobretot, despuix de la desaparició dels últims hereus de la dinastia argéada. El fet de que, segons Apiano , Demetrio siga associat al tro, ilustra be esta voluntat de fundar una nova dinastia.
Evidentment, els demés diàdocs deuen reacciomar, i adopten successivament una actitut idèntica, prenent el títul real. Aixina es convertixen en reis, Ptolomeo I (305 a. C.), Casandro de Macedònia, Lisímaco de Tracia, i Seleuco I. Era una manera d'opondre's a les pretensions imperials de Antígono, i d'assegurar la llegitimitat dels seus poders. La conseqüència més directa és el desmembramiento definitiu de l'imperi, i el naiximent jurídic de les monarquies helenísticas.
Vore també
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Cuarta guerra de los Diádocos» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.