L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Paranormal

El terme paranormal (també, fenomens paranormals; del grec παρά, pará, «al costat, al marge», i l'adjectiu «normal») aludix a suposts fenomens descrits en la cultura popular, en el folore i en atres cossos de coneiximent no científics l'existència del qual es descriu com més allà de l'alcanç de la comprensió científica “normal”.[1][2][3][4] Entre les creències paranormals més destacades es troben les relacionades en la percepció extrasensorial (per eixemple, la telepatia), l'espiritisme i diverses pseudociencias com la caça de fantasmes, la criptozoología i l'ufología.[5]Segons la RAER, tot lo paranormal és allò que no pot ser explicat pels coneiximents científics actuals i és objecte d'estudi per a la Parapsicología[6]

Paranormal
En este artículo de referències, de Discutit, de no neutral se detectaron varios problemas. Por favor, edítalo y/o discute los problemas en la discusión para mejorarlo:
Este aviso fue puesto el 29 de octubre de 2020.

Les propostes sobre lo paranormal es diferencien de les hipòtesis científiques o de les especulacions extrapolades a partir de les proves científiques en el fet de que les idees científiques es basen en observacions empíriques i en senyes experimentals obtinguts per mig del método científic; pel contrari, els qui defenen l'existència de lo paranormal explícitament no basen els seus arguments en proves empíriques, sino en anècdotes, testimonis i sospites. Els models científics estàndart expliquen que lo que sembla ser un fenomen paranormal sol ser una interpretació errònea, un malentés o una variació anómala (és dir, poc freqüent) dels fenomens naturals.[7][8][9]

Descripció

 
Image de Charles Fort en 1920. Fort és potser el coleccioniste d'històries paranormals més conegut.

Una definició freqüentment utilisada en la lliteratura científica és la de James I. Alcock (1981):[10]
Un fenomen paranormal és aquell que:

  • No ha segut explicat en térmens de la ciència actual.
  • Únicament es pot explicar per mig d'una àmplia revisió dels principis de base de la ciència.
  • No és compatible en la norma de les percepcions, de les creències i de les expectatives referents a la realitat. Recentment, J. Irwin i C. Watt proponen en la següent definició, molt general, que la Parapsicología "és l'estudi científic d'experiències que, si són lo que semblen ser, estan, en principi, fòra del domini de les capacitats humanes tal com en el present estan conceptuadas pels científics convencionals. Aixina, els fenomens parapsicològics senyalen ostensiblement l'actuació de factors per lo comú no coneguts o no reconeguts per la ciència ortodoxa, als que solem referir-nos com a factors paranormals".[11]

Que resulte inexplicable per les ciències establides és condició necessària per a l'estimació d'un fenomen com "paranormal", pero no és condició suficient; tals efectes deuen presentar ademés traces pròpies, específics, que els distinguixquen i aparten dels fenomens naturals, tant normals com a anómals, el dinamisme dels quals s'ajusta a les relacions de variables conegudes o utilisades per la ciència oficial. Seria més precisa, sobre eixes traces específiques, la següent definició de Charles Richet: “És característic del fet metapsíquico, qualsevol que siga, el que sembla ser per una inteligència desconeguda (humana o no humana). (...) Sembla que són deguts a forces inteligents desconegudes, comprenent-se en les mateixes els sorprenents fenomens intelectuals de les nostres inconsciencias. (...) les forces que determinen els presentiment, les telepatia, els moviments d'objectes sense contacte, les aparicions i certs fenomens mecànics i lluminosos, no semblen ser cegues i inconscients com el clor, el mercuri i el sol. (...) dijérase que estan dotats d'enteniment, voluntat, intencions, que potser no són humanes, pero que en tot cas s'assemblen a les voluntats i intencions humanes. La intelectualidad, o siga l'elecció, l'intenció, decisió conforme a alguna voluntat personal, no coneguda, constituïx el caràcter de tot fenomen metapsíquico”.[12] (El terme "metapsíquico" equival ací a "parapsicològic"). En el mateix sentit es pronuncien J. B. Rhine i J. G. Pratt: "En realitat, lo més sorprenent d'este nou tipo de casos psíquics és que ells demostren ser totalment independents del temps. (...) Resulta evident, tant dels casos espontàneus com dels experimentals, que la ESP no està llimitada a certes distàncies. (...) No podria esperar-se que el temps eixercira una influència limitativa, si l'espai no ho fa. En efecte, es comprova que el temps no eixercix tal influencia".[13]"El fet de que les funcions de psi fins ara no mostren influències limitatives d'espai i temps revela una diferència que és tal volta la més fonamental i no obstant la més contradictòria de tot l'univers del coneiximent. És cosa evident ara en forma prou concloent en parapsicología, com per a no deixar lloc a dubtes, que (...) estem tractant en principis i processos no físics".[14]"L'única traça distintiva d'esta energia psíquica residix en el fet de que funciona sense relació restrictiva de cap classe (que per lo manco es conega) davant els criteris d'espai-temps-massa. Pero això és solament repetir que eixa energia no és física".[15]

Es desprén dels texts citats que seria el coneiximent causal dels fets cridats paranormals —hui per hui objecte sol d'hipòtesis, millor o pijor fonamentades— lo que permetria la definició de les seues traces pròpies. D'ahí l'interés de l'investigació de tals senyes i de que no es pose obstàculs a la mateixa. Es comprendrà millor este problema llegint la classificació de fenomens que figura a continuació.

Classificació de fenomens paranormals

 
Participant d'un experiment ganzfeld que, segons els seus defensors, pot mostrar evidència de telepatia.
 
Un caçador de fantasmes pren una llectura de camps electromagnètics, que segons els defensors pot estar relacionada en l'activitat paranormal.

Primer grup: Fenomens paranormals cridats "de coneiximent", caracterisats per la "obtenció d'informació sobre el món exterior al marge dels canals sensorials comuns".[16] Són eixemples els següents fenomens, cridats de "percepció extrasensorial" (PES): la telepatia (comunicació o transmissió de continguts de ment a ment, pero també entre home i animal i entre animals), la precognició (coneiximent de successos futurs lliures), la retrocognició (coneiximent de successos passats ignorats pel subjecte) i la simulcognició (coneiximent de fets que tenen lloc en distint espai, en la mateixa unitat de temps). La radiestesia i telerradiestesia, la psicometría i les cridades "mancias" estarien també incloses, com a fenomens en els quals la presència o l'utilisació de molt diversos objectes excitarien presuntes facultats de PES en subjectes "dotats" o "paragnostas" (quiromancia, cristalomancia, cartomancia, cafemancia, ornitomancia, acutomancia, dominomancia, rabdomancia, astrologia...). Segon grup: Fenomens paranormals cridats "d'efectes físics", en els que —sempre segons els seus estudiosos— es produïxen "efectes objectivament detectables en el món exterior al marge del marc de les influències energètiques conegudes (...): efectes mecànics tals com el moviment d'objectes a distància, sense el concurs de cap força física detectable (telekinesis i psicokinesis), efectes antigravitacionals (levitación), canvis en l'estat de la massa (materialisació), transformacions d'energia (canvis de temperatura, producció de sons diversos i efectes electromagnètics que s'originen sense cap causa física coneguda), i l'influència que eixercix aparentment la concentració mental sobre reaccions químiques i sobre processos biològics".[17] La lliteratura especialisada arreplega com a eixemples de fenomenologia per a-física, entre uns atres, ademés dels citats: la fantasmogénesis, la bilocación i la espectrogénesis; els aportes i la hiloclastia: aparicions i desaparicions d'objectes que semblen sorgir "travessant" matèria sense deixar senyal; els "raps" (colps); la clariaudiencia: oïment directe de veus per a les que no es detecta causa o orige físic; la hui cridada "transcomunicación instrumental", que inclouria la psicofonía o parafonía i la psicoimagen o paraimagen; la ideoplastia o teleplastia: aparició de figures i signes en mijos físics; el doblamiento de metals; la combustió espontànea; la psicofotografía (plasmació fotogràfica voluntària de continguts imaginats); els "extres" (aparició en placa d'elements no presents en realisar-se la fotografia), etc. Aixina mateix, s'inclouen efectes per a-biològics, entre els que es troben: les experiències extracorpóreas; les formacions ectoplásmicas, en possible inclusió en elles dels fenomens de transfiguración; la dermografía i, dins d'esta, la estigmatisació; la transfixión; aixina com fenomens per a-higiènics: vàries formes de diagnòstic i teràpia paranormals, entre les que destaquen, per eixemple, les atribuïdes als cridats "psicocirujanos" filipins i brasilers, etc.

Esoterisme, ocultisme, teosofisme, espiritisme, bruixeria, vudú, satanisme, etc. són contexts doctrinals en els que sembla haver-se registrat una variada fenomenologia paranormal, la qual, per una atra part, està present també en totes les grans religions (aixina, per eixemple, la que apareix relatada en varis llibres de la Bíblia o en texts dins del budisme o delamaísmo, etc.) i místiques. Deu tindre's en conte, no obstant, que interessa a la Parapsicología i pretén la verificació i definició precisa dels fenomens paranormals objectius, aïllant-els, mentres que fets, del context teòric interpretatiu en que, quan és el cas, sorgixen o es produïxen.[18]

Aixina succeiria en estudiar, per eixemple, fenomens de sanación al marge de la ciència mèdica ortodox o convencional, observats pels antropòlecs en grups primitius o que mantenen la seua identitat cultural total o parcialment incontaminada, com el que registra, per eixemple, Hermitte:[19] es tracta de successos que una comunitat indígena interpreta des dels relats sobre el seu Deu, que tot lo pot i que castiga en malties a aquell que no seguixca al peu de la lletra les seues órdens, que, per a la comunitat, garantisen una vida plena de plenitut, sense preocupacions i una família feliç. Quan algú del grup és ofés per un membre del mateix, est cau ràpidament malt. Per a una possible sanación deurà anar a la casa de la curandera, coneguda com “la bruixa”. La mateixa s'encarregarà de curar-ho practicant una série de “conjurs”, verificant per mig del pols cóm va recorrent la sanc el cos. Segons com siga la velocitat a la que va la sanc pel cos, aixina serà el tipo d'alvanç que haja tingut la medicació. Si no hi ha alvanç, la bruixa li preguntarà si ha ofés a un companyer de la comunitat i depenent de lo que conteste l'home o dòna, decidirà si continuarà en la sanación o ho deixarà com un castic. És aixina com es castiga als de la comunitat. Tal volta la maltia per a la comunitat siga un castic del seu Deu totpoderós, pero, ¿i si és solament una identitat desconeguda que està posseint a la comunitat, un ser que habita entre la comunitat i és considerable que permaneixca d'eixa manera durant generacions, per a ser catalogat com una llegenda o un mit? Afectant aixina la reputació de la família en la comunitat o afectant a la comunitat i alluntant-els de la civilisació alvançada per un event desconegut per a tots, no cap que per a este fenomen existixca solució. Lo més recomanable és l'ajuda d'experts que poden tornar a la comunitat la pau que anhela. El parapsicólogo s'interessaria en principi per una sanación degudament comprovada en la comunitat indígena anterior, aïllant-la, com a fet objectiu, de les creències del grup, i sabent que una curació heterodoxa no pot conceptuarse com "paranormal" pel sol fet de produir-se al marge de la Medicina convencional, ya que podria quedar explicada des de certs capítuls de la Psicologia, ademés dels de la medicina psicosomática. El parapsicólogo investigaria despuix d'haver pogut descartar estes explicacions (que, per una atra part, conduïxen a interrogants d'interés sobre la relació entre cos i ment). Una volta més, es destaca la qüestió central de la desburgació de les causes dels fenomens que es presenten com paranormals, de cara a l'identificació de les traces essencialment pròpies dels mateixos i, per tant, per a la seua completa definició.[20]

Difusió actual

En la publicació de l'obra La tornada dels bruixos de Bergier i Pauwels (1960) i dels bestseller d'Erich von Däniken —com Recorts del futur etc.—, va haver una onada de publicacions similars a on el tema de lo paranormal es va potenciar en llibreries i revista; a tal punt; d'influenciar audiències en televisió i cine. L'acceptació de lo paranormal s'ha difòs considerablement, en un sinfín de películes i de séries com la recordada The X-Files, i unes atres com Activitat paranormal, Supernatural, la série Fringe o The Twilight Zone; programes de TV espanyols tals com Quart Mileni i emissions de radiodifusió com, entre uns atres, Mileni tres, Espai en blanc o La rosa dels vents. Segons un estudi de Gallup[21] en 2005 en EE. UU., 73% dels enquestats creïen en a lo manco un de dèu fenomens paranormals inclosos en l'enquesta. Els fenomens eren els següents (número de respostes positives entre paréntesis):

Investigació i métodos

 
Chris French, fundador de l'Unitat d'Investigació en Psicologia Anomalística.

L'investigació dels fenomens paranormals i encara més la seua interpretació, són difícils d'encaixar en l'àmbit de les pautes metodològiques i les teories científiques establides. Deu tindre's en conte el problema epistemològic que significa el calificar com "paranormals" precisament aquells fets per als que no s'haja pogut trobar explicació causal amprant la metodologia de la ciència positiva, la qual és, per tant, d'obligatòria aplicació prèvia en el procés —multidisciplinar— de determinació de tot supost fenomen paranormal. Pot dir-se que l'història de les ciències, secular i oberta, ha segut la de la mútua referència entre lo observat, com a senya a definir en precisió, i l'elaboració de l'orde de pautes d'investigació a seguir en el procés metòdic de conseguir dita definició. Açò ha conduït a senyalar que, si han de ser els fets observats els que orienten l'elaboració del método i no al contrari, és dir, no que els fets s'adapten a un método preestablit (que podria, com a conseqüència de la seua aplicació, desfigurar les traces definitorios que es busquen), les senyes que nos ocupen estan reclamant una adequada metodologia específica.[22]

Successos paranormals com els classificats més dalt no constituïxen observacions deduibles de les teories i hipòtesis científiques, un dels valors de les quals és el de ser predictives i contrastables, ademés de coherents en el paradigma científic vigent, del com reben la seua inspiració. Dins de la metodologia científic-natural, teories i hipòtesis empíriques inclouen sempre, precisament per ser empíriques, la possibilitat tant d'anomalies com de refutació, entre les quals destacarien les senyes cridades paranormals. En este sentit, la discussió contemporànea mostra que, segons uns, l'estudi de tals fenomens pretén iniciar la seua pròpia història com a ciència injustificadament, perque carix d'un àmbit propi d'objectes a definir, be perque es juja que tals senyes no s'han verificat o no s'han replicat experimentalment, be perque li'ls considera de possible assimilació a senyes ya conegudes, mentres que segons uns atres, eixa història, encara que ompli de dificultats, està ya plenament iniciada, en estimar-se que els fets, comprovats alguns d'ells també en laboratori, componen una casuística significativa en fisonomia específica i, per tant, la seua negació o el rebuig de la seua investigació no responen al genuí esperit científic, sino, en el cas més objectiu de rebuig, a la posició denominada cientificisme.[23]

El gran número de fenomens presuntament paranormals de que es ve tenint notícia documental des de temps remots, els registres i comprovacions referits a fenomenologia tant espontànea com provocada, aixina com l'atenció prestada per alguns científics a certs fenomens vinculats a la doctrina espiritista (taules i "médiums" parlantes, escritura automàtica, formacions ectoplásmicas i uns atres), varen terminar per animar la creació de societats (aixina, en 1882, la pionera Society for Psychical Research, de Londres, en la seua posterior filial nortamericana) i instituts d'investigació (aixina, en 1919, l'Institut Metapsíquico Internacional de París, declarat oficialment "d'utilitat pública",[24] o el de Varsòvia), en la promoció de conferències i congressos sobre les senyes que constituïxen l'objecte material d'estudi del cridat, ya en els nostres dies, "parapsicólogo". Certa fenomenologia espontànea que, com a tal, és testimoniada des d'experiències vixcudes en condicions no someses a control, també va meréixer interés per les possibles conseqüències científiques de lo que es descobrira respecte als seus processos i causes, conduint progressivament a una investigació que, objetivando la seua realitat baix control experimental, conseguira descriure les lleis del seu dinamisme. (Es prescindix ací de la problemàtica epistemològica, general per a totes les ciències experimentals, que suponen les nocions de causalitat i de llei de la naturalea, tal com ha segut presentada a lo llarc del XX per científics i filòsofs de la ciència). De fet la ciència afirma que no és casualitat que la majoria dels successos paranormals tinguen lloc de nit ya que la somnolència i la fatiga se sumen a l'obscuritat, donant peu a una ilusió tan comuna com el sentit de presència. També creuen que el pensament paranormal és un antídot contra la tanatofobia o por a la mort.[25]

"Investigació psíquica" i "Metapsíquica", terme este últim utilisat pel premi Nobel de Fisiologia francés Charles Richet, varen anar els primers noms donats a la disciplina que s'ocupa de l'estudi dels fenomens paranormals. A partir de l'I Conferència Internacional sobre Parapsicología, celebrada en Utrecht (Holanda) en 1953, es va impondre este últim terme, "Parapsicología", falcat en 1889 per Max Dessoir, filòsof alemà de l'Universitat de Berlín. Els científics reunits en la citada Conferència varen convindre en l'interés de l'investigació dels fenomens paranormals fins al punt de que, com a conseqüència, en el mateix any 1953 un encàrrec de curs conferit en 1936 al professor Willem H. C. Tenhaeff (1893-1981) es va convertir en una càtedra en un laboratori anexe, l'Institut de Parapsicología de l'Universitat d'Utrecht. Una segona càtedra, esta volta ya ordinària, va ser adjudicada al professor Johnson en la mateixa universitat. Poc despuix, en 1954, l'Universitat de Friburgo de Brisgovia (Alemània) confiaria una càtedra de Psicologia i àrees limítrofes de la Psicologia que acolliria l'Institut per a les àrees fronterices de la Psicologia i la Psicohigiene, al fundador d'est en 1950: el mege, humaniste i sicòlec Hans Bender, reconeguda autoritat europea en l'investigació paranormal. Per la seua banda, despuix de les experiències de telepatia portades a terme per Bechterev i millorades pel fisiólogo Leónidas Vassiliev, fins al punt d'interessar al govern de l'URSS per a fins militars, este últim científic va fundar en 1960 i va dirigir en Leningrado fins a la seua mort, en 1966, l'Institut de Bioinformación (terme soviètic per a designar la telepatia), que el seu successor, P. Gulyaev, va convertir en elaboratori de Cibernètica Biològica de l'Universitat de Leningrado.[26]

La Parapsicología té els seus orígens en les investigacions realisades des de la segona mitat del XIX per científics ilustres (el ya mencionat Charles Richet, Oliver Lodge, William Crookes, Alfred Russell Wallace, F. Myers, William F. Barrett, William James, i uns atres). Encara que ya entre ells es varen donar antecedents, la Parapsicología anomenada "quantitativa" i "empírica" va començar la seua marcha a raïl d'utilisar-se un método experimental en l'Universitat de Duke (Carolina del Nort, EE. UU.) a finals de la década de 1920 i en la década de 1930, baix els auspicis del sicòlec William McDougall, qui va reclamar a un antic assistent seu en Harvard: el catedràtic de fisiologia vegetal J. B. Rhine (1895-1980).[27] Est, en llabor conjunta en la seua esposa, la Dra. Louise Ella Rhine, també botànica i naturalista, va utilisar les "cartes Zener" i daus especials, per a experiments orientats a constatar les manifestacions de percepció extrasensorial i de psicocinesis, aixina com a trobar correlació estadístiques en ells.[28]

En 1957, en EE. UU. va ser fundada la Parapsychological Association per a l'estudi metòdic i sistemàtic dels fenomens d'este tipo. En 1969 la mateixa va ser admesa en la prestigiosa Associació Nortamericana per a l'Alvanç de la Ciència.[29] Eixa afiliació, junt en una obertura major cap als "fenomens psíquics" en la década de 1970, va tindre com a conseqüència un aument de l'investigació parapsicològica, en un renovat interés per l'experimentació en laboratori que va donar lloc, per eixemple, a les séries d'experiments sobre visió remota realisades en 1972 i 1973 en el Stanford Research Institute (Califòrnia), en, entre atres subjectes, l'artiste neoyorquí Ingo Swann i l'ex comissari de policia Patrick H. Price, aixina com les portades a terme en el subjecte israelita Uri Geller, totes elles baix la direcció de dos físics, pioners investigadors delàser, que varen jujar satisfactoris els seus resultats: Harold Puthoff i Russell Targ.[30]

El sicòlec John Beloff va donar entrada a la Parapsicología en l'Universitat d'Edimburc en 1962, havent-se creat posteriorment en la mateixa Universitat l'Unitat Arthur Koestler a partir dellegat que, complint l'última voluntat d'este reconegut escritor, fallit en 1983, es va destinar a l'investigació dels fenomens paranormals.[31] També en el Regne Unit, un nou guardonat en el premi Nobel s'ha sumat als que ya varen prestar atenció als fenomens paranormals: el físic Brian Josephson,[32] de l'Universitat de Cambridge. En l'URSS i en els països del seu àmbit d'influència, va haver també molt interés en l'estudi de la Parapsicología en eixos anys, que varen vore la fundació de múltiples càtedra i societats estatals especialisades que varen investigar segons programes experimentals. Entre elles varen estar l'Acadèmia de Parapsicología i Medicina (1970), l'Institut de Paraciencia (1971), l'Acadèmia de Religió i Investigació Psíquica, l'Institut per a les Ciències Noéticas (1973), i l'Associació Internacional d'Investigació Kirlian (1975). En resposta al creixent interés popular per la Parapsicología, també en els anys setanta es varen crear organisacions escèptiques, principalment el Comité per a l'Investigació Científica d'Afirmacions Paranormals (1976), ara cridat Committee for Skeptical Inquiry (Comité per a l'Investigació Escèptica), junt en la seua revista, el csicop. org/si/ Skeptical Inquirer. En Espanya l'organisació equivalent és la arp-sapc. org/sobrearp/index. html Societat per a l'Alvanç del Pensament Crític, cridada per raons històriques ARP-SAPC, i el Círcul Escèptic. Les crítiques a les pràctiques i afirmacions fetes per la parapsicología són àmplies. El premi Nobel de Física Sir George Thomson, considerava en els anys 1950 que la prova experimental aportada per Rhine en Estats Units i per Soal en Anglaterra era "bona, lo prou bona per a ser acceptada, si lo que estiguera en joc no fora el trastorn fonamental dels sistemes de pensament que han adoptat els científics més moderns i més tècnics", senyalant que l'importància "del tema és enorme, i es treballa massa poc sobre ell. Si resulta ser cert tot això, es produirà una revolució en el pensar".[33] Aixina, Thomson ya alvançava la mateixa crítica que Carl Sagan resumia en "Afirmacions extraordinàries requerixen proves extraordinàries". Thomson també va incidir en la falta de reproducibilidad dels resultats obtinguts i la poca calitat de l'estadística disponible: "Les proves són bones, pero no lo prou, en part perque són poques les gents que s'han dedicat al seu estudi", i també pel desacort entre investigadors sobre les hipòtesis amprades "per a donar conte de resultats procedents d'experiments prou similars", admetent que "això pugues deure's a que, en conjunt, l'idea es troba molt distant dels nostres pensaments usuals".[34] El psiquiatra Carl G. Jung —a qui la fenomenologia paranormal va interessar vivament—, despuix d'estimar "els coneguts experiments de Rhine" com "prova científica", expressava lo següent: "la psique en ocasions funciona més allà de la llei de causalitat espai-temps. (...) Una image del món perfecta deuria, per aixina dir-ho, ser ampliada en una atra dimensió; solament llavors podria aclarir-se unitariamente la totalitat dels fenomens. Per això els racionalistes insistixen encara hui en que no existixen experiències parapsicològiques, puix en això es derroca la seua ideologia (...), perque és imperfecta".[35] (El terme "racionaliste" equival ací a "cientificista" i, en este context, a "escèptic"). La comprovació crecientemente rigorosa de les senyes paranormals —sense la que, a pesar de les crítiques, no s'hauria pogut reconéixer com a científica la disciplina de la que són objecte— s'ha vingut proponent de les dos formes ya senyalades:

Enfocament en fenomenologia espontànea

Molts estudiosos han catalogat testimonis referits a fenomens paranormals espontàneus, des dels numerosos archivats per la pionera Society for the Psychical Research de Londres; entre ells, per eixemple, el treball de Charles Fort (1874-1932), que va recopilar uns 40.000 fenomens inexplicados, sobre els que va escriure sèt llibres, dels quals perduren quatre: The Book of the Damned (1919), New Lands (1923), Lo! (1931) i Wild Talents (1932). La mencionada Dra. Louise I. Rhine escriu —referint-se concretament al camp dels fenomens d'efectes parafísicos— lo següent, sobre el valor de la senya paranormal espontàneu:

Mai s'haguera pensat en investigar la PK (psicocinesis) en laboratori si ningú haguera comunicat un acaecimiento espontàneu que semblava ser un efecte directe de la ment sobre la matèria. A causa de l'acumulació d'informes (...) es va aplegar finalment a controlar proves per a vore si era possible que existira en la naturalea un principi com el de la PK.[36]

I, assentant la seua posició com experimentadora, continua:

Quan es tracta de fenomens espontàneus, l'investigador que accedix a ells s'introduïx en l'escenari dels fets en una primera finalitat imprescindible: assegurar la seua autenticitat, descobrir o descartar un possible frau. Necessitarà colaboradors experts que aporten les pertinents senyes sicològiques, sociològics, culturals, ideològics, etc., en relació en els subjectes o testics dels fets, els testimonis dels quals estudiarà detenidamente, aixina com la recaptada informació històrica, quan la mateixa siga rellevant, sobre elloc en que els fets s'han produït o es produïxen. Quan s'haja pogut descartar el frau, correspondrà a colaboradors científic-naturals determinar si els fets tenen la seua adequada explicació dins de les seues ciències. Solament davant la negativa fonamentada de tal explicació, es classificaran els fenomens en la seua deguda conceptuación paranormal hipotètica, buscant, com és llògic, que l'equip investigador puga observar-els de forma directa, utilisant mijos tècnics d'anàlisis i de registre d'image, sò i atres variables físiques, que proporcionen certea d'objectivitat, aixina com senyes sobre les provables i sempre importants constants o els elements comuns en fenomens ya investigats, permetent la buscada definició precisa de lo succeït. La crítica escèptica insistix en les possibles desviacions introduïdes per l'observador, aixina com en la possible falta de sistematisació en la recolecció de senyes.

Enfocament experimental

Vàries universitats del món i investigadors independents ampren métodos experimentals (no necessàriament l'us del método científic, o la seua realisació al 100%), per a repetir baix control en laboratori alguns d'estos fenomens. Un dels principals iniciadores en este camp va ser el ya mencionat Joseph B. Rhine (1895 – 1980).[37]

Els resultats experimentals fins ara no han segut universalment acceptats i en poques ocasions s'ha admés la seua publicació en revistes científiques en peer review (revisió per parells), el método normal d'acceptació d'artículs científics.

L'opinió de la comunitat científica

 
James Randi va ser un conegut investigador de fenomens paranormals.

La posició de la comunitat científica establida queda reflectida en el següent text, l'autor del qual és Martin Gardner: "¿En qué s'equivoquen, en la meua opinió, els parapsicólogos? No hi ha una resposta única a açò. Crec que en la majoria dels casos els seus resultats són frut d'un biaix no intencionat en el disseny dels experiments i en l'anàlisis de les senyes en bruto. (...) En resum, al meu modo de vore hi ha tres fonts principals d'error en els experiments psi clàssics: el clim inconscient de l'experimentador, el frau delliberat per part dels subjectes, i un frau poc freqüent per part dels investigadors. (...) No puc dir que les forces psi no existixquen. Només dic que l'evidència que tenim d'elles és dèbil. Les declaracions extraordinàries reclamen una evidència molt més extraordinària que la que els parapsicólogos han segut capaços de reunir. Quan els experiments puguen ser repetits fiablemente, quan siga evident que els controls guarden una proporció raonable en la magnitut de les pretensions, i quan macs sapients participen en el disseny d'eixos experiments i siguen testics dels mateixos, llavors no dubtaré en canviar de semblar".[38]

Un atre membre de la comunitat científica, el soci-sicòlec H. J. Eysenck, en obra d'autoria comuna en el parapsicólogo Carl Sargent, escriu que, front a informes d'acontenyiments paranormals, a un costat "se situen aquells que diuen: 'Està be. Anem a tirar una ullada'. Per a nosatres, eixos són els verdaders científics. (...) A l'atre costat tenim a els qui no creuen que puguen existir proves dignes de ser buscades. (...) Alguns científics no desigen que lo paranormal siga investigat. Estan convençuts en l'interior de les seues pròpies ments de que tals coses no poden existir (...) I encara més: quan es realisa alguna investigació en el camp de lo paranormal, eixes gents tracten de desacreditar les possibles proves conseguides, a sovint en arguments (...) que de cap modo resulten acceptables a la llum de la crítica científica. Rebugem en fermea eixe escepticisme d'anar per casa. En principi, deu ser possible investigar científicament tota anomalia o anormalitat. Per un atre costat (...) Devem adoptar una postura crítica front a les proves que se nos oferixquen, i insistir que eixes anomalies 'paranormals' estiguen recolzades per fets innegables. Solament llavors podrem procedir a alterar o desafiar les idees establides per la ciència. No obstant, hi ha una diferència crucial entre un punt de vista escèptic i un punt de vista crític. (...) Nosatres devem ser (...) crítics, pero no escèptics".[39]

Segons els escèptics, cap la possibilitat de considerar els fenomens parapsicològics no com a fenomens reals, sino dins de la psicologia individual i social, en estudis sobre el desenroll de creències. La Psicologia no s'adherix als postulats de la parapsicología, encara que alguns sicòlecs han segut prominents parapsicólogos. Per eixemple, en 1978 el catedràtic de Siquiatria chec Stanislav Grof, radicat en EE. UU., funda la "Associació Transpersonal Internacional", impulsant l'estudi i l'investigació dels estats modificats de la consciència. El seu aporte a la Parapsicología ha segut bàsicament el concebre la consciència no solament com un mer producte del nostre cervell, sino com alguna cosa que pot existir d'un modo transmaterial i que transcendiria per tant els llímits del temps i de l'espai. Els fenomens paranormals i els místics tindrien cabuda com a objecte d'estudi en este nou model de la psique humana que ha desafiat els postulats establits per la ciència convencional.

Ho paranormal en el camp cinematogràfic

El cine de terror és un gènero cinematogràfic que es caracterisa per la seua voluntat de provocar en l'espectador sensacions de pavor, terror, por, disgust, repugnància, horror, incomoditat o preocupació. Els seus arguments freqüentment desenrollen la súbita intrusió en un àmbit d'alguna força, event o personage de naturalea maligna o celestial, a sovint d'orige criminal o sobrenatural. A mitan dels anys 30 l'anar al cine a passar por era una missió que no tot lo món era capaç de fer, a pesar d'açò, les películes de por varen ser un èxit entre el públic. En 1923 Universal Pictures va escomençar a produir películes en elements gòtics i terrorífics. El protagoniste de casi tots eixos films va ser Lon Chaney, que pronte va convertir en un referent el cine de terror.[40]

El cine d'horror va aparéixer en el mateix cine, la primera cinta considerada de terror va ser La mansió del diable, dirigida i ideada per Georges Méliés, que es va estrenar el 24 de decembre en 1896, en París. Des d'ahí s'han creat novetats de películes sobre mònstruos, fantasmes, zombies, vampirs etc.. inclús seleccionant personages que no deurien fer por pero que en una série de significació cinematogràfica li dona una nova realitat com a monges, sacerdots, pallassos, chiquets chicotets... per eixemple Tin i Cup, La monja, It, expediente warren, Smile, Hablame, Veritat o repte...

TV

Entre 2004 i 2019 es varen estrenar en la televisió americana més de 72 programes d'estil documental sobre temes paranormals. L'estil de la paranormal television wikipedia. org/wiki/Paranormal_television combina escenes de suspens (puntualisades per esglais) en extractes d'events paranormals experimentats pels presentadors del programa durant la seua investigació, incorporant temes d'ocultisme i lo sobrenatural a un format de programa establit dins de les característiques del Reality show.[41] L'èxit d'este tipo de programes se sol recolzar en les sensacions i sugestió de l'audiència, ya que en ocasions és difícil vore o escoltar els fenomens capturats.[42]

YouTube

En la creixent popularitat del tema i el desenroll de les plataformes online, molts investigadors amateur han escomençat a compartir les seues investigacions reunint un ampli número de seguidors. A sovint ampren material "científic" per a donar credibilitat a l'investigació, descrits comunament junte paraules com a energies, freqüències, magnètic, o resonància. Erro en la cita: Element <ref> no vàlit; les referencies sense nom deuen de tindre contingut

Vore també

Referències

  1. ↑ «nsf. gov/statistics/seind00/access/c8/c8s5. htm Belief in the Paranormal or Pseudoscience». Nsf. gov.
  2. ↑ «thefreedictionary. com/paranormal Paranormal». The Free Dictionary.
  3. ↑ «reference. com/browse/paranormal Paranormal». Dictionary. com. Ask. com.
  4. ↑ «merriam-webster. com/dictionary/paranormal Paranormal». Merriam-Webster Dictionary. Merriam-Webster.
  5. ↑ Gordon, Stuart (1993). The Paranormal: An Illustrated Encyclopedia, Trafalgar Square. ISBN 978-0-7472-3603-0.
  6. ↑ «rae. es/paranormal https://dle. rae. es/paranormal».
  7. ↑ Marks, D. F.. “The Psychology of Paranormal Beliefs”. Experientia 44 (4): 332–7. doi:10.1007/BF01961272. PMID 3282908.
  8. ↑ «csicop. org/si/show/the_haunted_brain The Haunted Brain».
  9. ↑ “researchgate. net/publication/262378970 Hauntings, Homeopathy, and the Hopkinsville Goblins: Using Pseudoscience to Teach Scientific Thinking” . Frontiers in Psychology 5. doi:10.3389/fpsyg.2014.00336. PMID 24860520. PMC:4028994.
  10. ↑ Definició de J. I. Alcock (1981): Parapsychology - Science or Magic? A psychological perspective. Nova York: Pergamon Press, 1981.
  11. ↑ Irwin, J. - Watt, C.: An introduction to Parapsychology, Jefferson (N. C.), 2007, p. 1: “Parapsychology is the scientific study of experiences which, if they llaure as they seem to be, llaure in principle outside the realm of human capabilities as presently conceived by conventional scientists. Thus parapsychological phenomena ostensibly indicate the operation of factors currently unknown to or unrecognized by orthodox science, popularly referred to as paranormal factors”.
  12. ↑ Richet, Ch.: Tractat de Metapsíquica. Quaranta anys de treballs psíquics. Barcelona, 1923, pp. 2 i 3
  13. ↑ Rhine, J. B.: El nou món de la ment. Trad. D. Ivniski, ed. Paidós, Buenos Aires, 1958, pp. 26-27
  14. ↑ Rhine, J. B. - Pratt, J. G.: Parapsicología. Trad. A. Jasca, ed. Troquel, Buenos Aires, 1965, pp. 27-28
  15. ↑ Rhine, J. B. - Pratt, J. G., ob. cit., p. 96
  16. ↑ Rýzl, M.: Parapsicología. Trad. A. Gª Fluixá. Ed. Paneuropea d'edicions i publicacions. Barcelona, 1974, p. 16. ISBN 84-85114-08-6
  17. ↑ Rýzl, M., ibid.
  18. ↑ «yaconic. com/fenomenos-paranormals-tipos/ FENOMENS PARANORMAls, ¿QUÉ SÓN I QUINS TIPOS HI HA?» (en és). Revista Yaconic. Consultat el 2023-10-04.
  19. ↑ Hermitte, M. Esther: Poder sobrenatural i control social en un poble maya contemporàneu, 1ª ed. 1970. Drets reservats per Institut Indigenista Interamericà.
  20. ↑ «blogspot. com/p/antropologia-social_30. html Antropologia: Antropologia social». Antropologia. Consultat el 2023-10-04.
  21. ↑ findarticles. com/p/artículs/mi_m2843/is_5_29/ai_n15400020 «Gallup poll shows that Americans’ belief in the paranormal persists» findarticles. com/p/artículs/mi_m2843/is_5_29/ai_n15400020 archivat en Wayback Machine., Skeptical Inquirer, consultat el 28 d'octubre de 2006.
  22. ↑ «yorokobu. es/investigacion-fenomenos-paranormals/ Cóm caçar fantasmes en el sigle XXI» (en és). Consultat el 2023-10-04.
  23. ↑ «com/cultura/cientificisme Cientificisme: qué és, cóm entén la ciència, i llimitacions» (en és). psicologiaymente. com. Consultat el 2023-10-04.
  24. ↑ metapsychique. org www. metapsychique. org
  25. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Ethic. Consultat el 2023-10-04.
  26. ↑ Bender, H.: L'ona ocultista i la Parapsicología com a ciència, en Schatz, O., et al.: Manual de Parapsicología, trad. C. Gancho, ed. Herder, Barcelona, 1980, pp. 19-20. ISBN 84-254-1078-9; Aizpurua, J.: Història de la Parapsicología, Edicomunicación, Barcelona, 1989, p. 258. ISBN 84-7672-261-3
  27. ↑ Inardi, M.: Història de la Parapsicología. Trad. A. Osses. Ed. Ariel, Guayaquil (Equador), 1976, p. 134
  28. ↑ Thouless, R. H.: L'investigació parapsicològica. De l'especulació a l'experimentació. Trad. G. Penya. Ed. El manual modern, Mèxic, 1977
  29. ↑ Inardi, M.: Ob. cit., p. 141
  30. ↑ R. Targ i H. Puthoff: "Information Transfer under Conditions of Sensory Shielding", Nature, CCLII, 18 d'octubre de 1974; H. I. Puthoff i R. Targ: "A perceptual Channel for Information Transfer over Kilometer Distances: Historical Perspective and Recent Research", Proceedings of the IEEE, LXIV, Nº 3, març, 1976; Targ, R. i Puthoff, H.: Poder mental, ed. Diana, Mèxic, 1979; Taylor, J.: Els estranys poders de la ment. Eds. Nauta, Barcelona, 1975, pp. 61 ss. ISBN 84-278-0436-9
  31. ↑ Giovetti, P.: Els fenomens paranormals: conéixer la Parapsicología. Eds. Sant Pablo, trad. J. Beltrán, S. José de Bogotà (Colòmbia), 1995, p. 67. http://www. koestler-parapsychology. psy. ed. ac. uk/
  32. ↑ https://www. tcm. phy. cam. ac. uk/~bdj10/
  33. ↑ Thomson, G.: El futur previsible. Trad. Carmen Castro. Ed. Taurus, Madrit, 1956, p. 188
  34. ↑ Thomson, ob. cit., p. 189
  35. ↑ Jung, C. G.: Recorts, somis, pensaments. Ed. Seix Barral, Barcelona, 1971, p. 310
  36. ↑ Rhine, L. I.: El poder de la ment sobre la matèria. Ed. Saltés, trad. J. A. Álvarez-Uría, Madrit, 1970, p. 249
  37. ↑ V. Melton, G. (Ed.): Encyclopedia of Occultism & Parapsychology. Gale Research, Farmington Hills (EL MEU), USA, 2001. ISBN 0-8103-5487-X
  38. ↑ Gardner, M.: Els perqués d'un escriga filòsof. Trad. J. Mª Llosa, ed. Tusquets, Barcelona, 1989, pp. 70-71. ISBN 84-7223-131-3
  39. ↑ Eysenck, H. J. - Sargent, C.: Els misteris de lo paranormal. Trad. J. Adsuar Ortega. Ed. Planeta, 1984, pp 10-12. ISBN 84-320-4748-1
  40. ↑ «es/generos-cinematograficos/cine-terror-caracteristicas-historia/ ▷ Cine de Terror | Història, Característiques del Gènero i Tipos» (en és). Història del Cine. és. Consultat el 2023-10-04.
  41. ↑ Lawrence (2022). google. es/books? hl=es&lr=&id=Y5VeEAAAQBAJ&oi=fnd&pg=PT7&dq=paranormal+reality+television&ots=EPPdBIxr0g&sig=NlN-d093dXwL3k1LDtIe9ysJzUQ#v=onepage&q=paranormal%20reality%20television&f=false Ghost Channels: Paranormal Reality Television and the Haunting of Twenty First Century America, University Press Mississippi.
  42. ↑ tandfonline. com/doi/abs/10.1080/17458927.2019.1709301 «Feeling the unseen: imagined touch perceptions in paranormal reality television».The Senses and Society.

Enllaços externs

  Paranormal en Viquidites.

A favor

En contra

Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Paranormal&oldid=1499797»