Diferència entre les revisions de "Europa"
(Etiquetes: Editat des de la versió per a mòvils Editat des de la versió per a mòvils) |
|||
| Llínea 39: | Llínea 39: | ||
:''Artícul principal: [[Història d'Europa]] '' | :''Artícul principal: [[Història d'Europa]] '' | ||
| − | L'[[Homo neanderthalensis|home de Neandertal]] està considerada l'única espècie humana autòctona d'Europa. Esta espècie es trobava ya a Europa quan va arribar l'[[home de Cro-Magnon|Home de Cromanyó]] (''[[Homo sapiens]] ''), espècie a qué pertany tota la humanitat actual. Estes dos espècies humanes varen conviure durant prou de temps que l'home de Neandertal es va extinguir provablement a causa de la competència en l'home de Cro-Magnon, si be encara queden numerosos interrogants sobre l'home de Neandertal i la seua extinció. D'atra banda, sembla provat que no va existir encreuament reproductiu entre abdós especies.<ref>[http://www.deia.com/es/impresa/2006/06/07/bizkaia/gizartea/257577.php La seqüència genètica d'un chiquet del Neandertal descarta la relació en l'Homo sapiens] en 'www.deia.com' (consultat el [[28 d'abril]] de [[2008]])</ref> | + | L'[[Homo neanderthalensis|home de Neandertal]] està considerada l'única espècie humana autòctona d'Europa. Esta espècie es trobava ya a Europa quan va arribar l'[[home de Cro-Magnon|Home de Cromanyó]] (''[[Homo sapiens]]''), espècie a qué pertany tota la humanitat actual. Estes dos espècies humanes varen conviure durant prou de temps que l'home de Neandertal es va extinguir provablement a causa de la competència en l'home de Cro-Magnon, si be encara queden numerosos interrogants sobre l'home de Neandertal i la seua extinció. D'atra banda, sembla provat que no va existir encreuament reproductiu entre abdós especies.<ref>[http://www.deia.com/es/impresa/2006/06/07/bizkaia/gizartea/257577.php La seqüència genètica d'un chiquet del Neandertal descarta la relació en l'Homo sapiens] en 'www.deia.com' (consultat el [[28 d'abril]] de [[2008]])</ref> |
| − | L'antiguetat clàssica està dominada per l'influix de la civilisació grec-llatina, i de l'[[Imperi Romà]] sobre el restant d'Europa. La decadència de l'Imperi Romà i l'arribada de nous grups ètnics en nous regnes, va portar a la fragmentació política d'Europa. Posteriorment a la caiguda de l'[[imperi Romà]], Europa va escomençar un llarc periodo de canvis començant en allò que els historiadors i pensadors [[Renaiximent|renaixentistes]] varen nomenar l'[[Edat fosca]]. Algunes comunitats monàstiques aïllades aixina com l'[[Al-Ándalus]] varen conservar i compilar els manuscrits i el coneiximent de l'antiguetat. En este periodo , la part occidental de l'Imperi Romà va "renàixer", com el [[Sacre Imperi Romà]], despuix conegut com el Sacre Imperi Romano-germànic. La part oriental no va decaure, encara que seria coneguda com l'[[imperi Bizantí]]. Els bizantins mateixos, tan mateix, encara dien que el seu imperi era Βασιλεία τῶν Ῥωμαίων, ''Basileia tōn Romaiōn'', "L'Imperi dels Romans". En l'any [[1453]], l'[[imperi Otomà]] va conquistar la capital bizantina, [[Costantinoble]], i l'Imperi Bizantí va deixar d'existir, llevat del patit estat de [[Trebizond]], que cauria en [[1461]]. | + | L'antiguetat clàssica està dominada per l'influix de la civilisació grec-llatina, i de l'[[Imperi Romà]] sobre el restant d'Europa. La decadència de l'Imperi Romà i l'arribada de nous grups ètnics en nous regnes, va portar a la fragmentació política d'Europa. Posteriorment a la caiguda de l'[[imperi Romà]], Europa va escomençar un llarc periodo de canvis començant en allò que els historiadors i pensadors [[Renaiximent|renaixentistes]] varen nomenar l'[[Edat fosca]]. Algunes comunitats monàstiques aïllades aixina com l'[[Al-Ándalus]] varen conservar i compilar els manuscrits i el coneiximent de l'antiguetat. En este periodo , la part occidental de l'Imperi Romà va "renàixer", com el [[Sacre Imperi Romà]], despuix conegut com el Sacre Imperi Romano-germànic. La part oriental no va decaure, encara que seria coneguda com l'[[imperi Bizantí]]. Els bizantins mateixos, tan mateix, encara dien que el seu imperi era Βασιλεία τῶν Ῥωμαίων, ''Basileia tōn Romaiōn'', "L'Imperi dels Romans". En l'any [[1453]], l'[[imperi Otomà]] va conquistar la capital bizantina, [[Costantinoble]], i l'Imperi Bizantí va deixar d'existir, llevat del patit estat de [[Trebizond]], que cauria en [[1461]]. |
== Geografia i geologia == | == Geografia i geologia == | ||
Revisió de 19:32 26 set 2022
 | |
| Països | 50 |
| Extensió | 10.530.751 km² |
| Població | 743.704.000 hab. |
| Densitat | 70 hab/km² |
| Organisacions | Unió Europea, Consell d'Europa |
Europa (d'Europa, princesa fenícia seqüestrada per Zeus) és u dels continents de la Terra. Té una superfície de 10.519.727 quilómetros quadrats i comprén els territoris del continent eurasiàtic que s'estenen fins l'oest dels monts Urals (que la separa d'Àsia) fins a l'oceà Atlàntic, i al nort de les montanyes més meridionals del Caucas, més allà de les quals es troba el continent asiàtic.
També inclou les illes més propenques (entre les quals estan les Illes Feroe, Gran Bretanya i Irlanda en l'oceà Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears en el mar Mediterraneu); Islàndia està en l'oceà Atlàntic més prop d'Amèrica. La mar Mediterrànea separa Europa d'Àfrica, i la mar Egea, la mar de Màrmara i la mar Negra la separen d'Àsia.
El mit de l'orige d'Europa
Un dia, mentres collia flors, Zeus veu a Europa i s'enamorà perdudament. Llavors el deu es transformà en un bou blanc i s'acostà ad ell. La princesa en curiositat per aquell magnífic bou de pell extraordinàriament blanca s'acostà per a acariciar-lo. Llavors el bou la feu montar damunt seua i fugí a la mar. Finalment la retornà a la plaja pero en conte de les costes fenícies, Zeus se l'havia endut a Creta. Una volta allà el deu li revelà la seua identitat i feren l'amor i li va pessigar els pits. De la seua unió naixqueren Minos, Radamant i Sarpedó. Zeus la cedí a Asteri, rei de Creta, en qui ella es casà i per lo que obtingué la soberania sobre l'illa. Va fruir dels honors de deesa en el nom de Hellotis o Hellotia.
El rapte d'Europa i la fugida cap a Creta inspirà el nom del continent europeu. En totes les llengües romàniques, en les llengües germàniques, hongarés, i en les eslaves que utilisen l'alfabet llatí el continent es nomena Europa, o en un terme molt semblant, a causa de chicotetes diferències en l'ortografia. Este també és el nom en llatí i en grec.
En les obres d'Homer, Ευρώπη és una reina mitològica de Creta i no una definició geogràfica. Més tart, la paraula passà a significar Grècia Continental i des de l'any 500 a.C. el seu significat conté tota la terra al nort del Mediterràneu.
Etimologia
L'anàlisis més estés d'esta paraula ho considera com una composició de les paraules gregues eurys ( "ample") i ops ( "rostre"), pero es tracta sense dubte d'una etimologia incerta. Atres llingüistes pensen que ve de la paraula semítica Érep, que significa "pondre's el sol" (occident). Des d'una perspectiva asiàtica o mijà-oriental, el sol es pon efectivament en Europa, la terra a l'oest.
Història
- Artícul principal: Història d'Europa
L'home de Neandertal està considerada l'única espècie humana autòctona d'Europa. Esta espècie es trobava ya a Europa quan va arribar l'Home de Cromanyó (Homo sapiens), espècie a qué pertany tota la humanitat actual. Estes dos espècies humanes varen conviure durant prou de temps que l'home de Neandertal es va extinguir provablement a causa de la competència en l'home de Cro-Magnon, si be encara queden numerosos interrogants sobre l'home de Neandertal i la seua extinció. D'atra banda, sembla provat que no va existir encreuament reproductiu entre abdós especies.[1]
L'antiguetat clàssica està dominada per l'influix de la civilisació grec-llatina, i de l'Imperi Romà sobre el restant d'Europa. La decadència de l'Imperi Romà i l'arribada de nous grups ètnics en nous regnes, va portar a la fragmentació política d'Europa. Posteriorment a la caiguda de l'imperi Romà, Europa va escomençar un llarc periodo de canvis començant en allò que els historiadors i pensadors renaixentistes varen nomenar l'Edat fosca. Algunes comunitats monàstiques aïllades aixina com l'Al-Ándalus varen conservar i compilar els manuscrits i el coneiximent de l'antiguetat. En este periodo , la part occidental de l'Imperi Romà va "renàixer", com el Sacre Imperi Romà, despuix conegut com el Sacre Imperi Romano-germànic. La part oriental no va decaure, encara que seria coneguda com l'imperi Bizantí. Els bizantins mateixos, tan mateix, encara dien que el seu imperi era Βασιλεία τῶν Ῥωμαίων, Basileia tōn Romaiōn, "L'Imperi dels Romans". En l'any 1453, l'imperi Otomà va conquistar la capital bizantina, Costantinoble, i l'Imperi Bizantí va deixar d'existir, llevat del patit estat de Trebizond, que cauria en 1461.
Geografia i geologia
Europa està situada dins d'una zona temperada, entre els paralels 36 ° i 70 ° latitut nort. Té una superfície de 10.519.727 Km2.
Geològicament, el continent europeu ha segut el resultat d'un llarc procés de transformació. Europa és una part de l'antic supercontinent nomenat Pangea. Els sistemes montanyosos més destacats són els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Balcans, els Carpats i els Alps escandinaus, i els Urals i el Caucas, fronterers en Àsia. Els rius més importants són el Volga, el Danubi, el Dnièper, el Don, el Péchora, el Vístula, el Dnièster i el Rin. A Europa pertany la riba occidental de la mar Càspia, el llac més gran del món, i atres llacs d'extensió considerable com el Lágoda i l'Onega.
Demografia del continent europeu
Esta secció torna a parlar del continent europeu i no solament dels estats membres de l'Unió Europea.
Alguns dels temes importants de la demografia europea actual són l'emigració religiosa, la immigració illegal, les tensions racials, un decreixent marcat de la taxa de natalitat i una població envellida. En alguns estat, com ara la República d'Irlanda i Polònia, l'accés a l'abort encara és llimitat, mentres que s'ha estés pel restant dels estats. Tres estats (els Països Baixos, Bèlgica i Suïssa) han permés l'eutanàsia voluntària per algunes persones en malalties terminals.
En l'any 2005 la població d'Europa, estimada, era de 728 millons, d'acort en les Nacions Unides, poc més d'una novena part de la població mundial. Fa un sigle, Europa tenia el 25% de la població mundial. La població d'Europa, encara que ha creixcut durant els últims cent anys, ha creixcut a taxes molt menors que en el restant del món (en especial en Àfrica i Àsia).[2] D'acort en la proyecció poblacional de la ONU, la població d'Europa caurà a 653 millons en l'any 2050 i serà el 7% de la població mundial.[3]
Llengües d'Europa
La majoria de llengües d'Europa pertanyen a la superfamília indoeuropea. Pero hi ha excepcions notables, com ara l'hongarés, l'estonià el finés i el sami, que pertanyen a les llengües uralianes, les diverses llengües caucàsiques i el vasc, que no ha pogut ser emparentat en cap atra llengua. Ultra les llengües dutes pels immigrants a les antigues grans potències colonials del continent, el maltés i el turc són dos eixemples de llengües parlades en Europa que tenen un orige clarament no europeu. Del grup indoeuropeu es parlen les llengües llatines, procedents del llatí: aragonés, asturià, català, espanyol, francés, gallec, italià, ladí, lleonés, occità, sart, rumà, portugués, retoromànic i valencià. De les llengües germàniques destaquen l'anglés, l'holandés, l'alemà, el frisó, el suec, el danés, el noruec, l'islandés i el feroès. De les llengües eslaves el bosni, el búlgar, el rus, el polac, el chec, l'eslovac, el bielorrús, l'ucranià, el sòrap, el serbi, l'eslové, el croata i el macedoni. De les llengües cèltiques es parlen l'irlandés, el gaèlic escocés, el galés, el bretó, el còrnic i el manés. De les bàltiques el letó i el lituà i d'atres llengües indoeuropees cal destacar el grec, l'armeni i l'albanés. Del grup de llengües ugro-fineses es parlen el finés, el lapó, l'estonià i l'hongarés. Del grup de les turco-tàrtares, el turc i l'àzeri. I atres llengües, com la vasca, sense saber cap atra llengua de la seua família i llengües planificades o artificials, com l'esperanto (en tots els països europeus), l'ido, l'interlingua i el volapük.
Les deu llengües més parlades són el rus, l'alemà, el turc, el francés, l'anglés, l'espanyol, l'italià, el polac, l'ucranià i el serbocroata. Aixina puix, en Europa es parlen el 3% de totes les llengües del món.
Vore també
Referències
- ↑ La seqüència genètica d'un chiquet del Neandertal descarta la relació en l'Homo sapiens en 'www.deia.com' (consultat el 28 d'abril de 2008)
- ↑ UNPP, 2004 Revision World Population Prospects: The 2004 Revision Population Database. United Nations Population Division, 2005. Last accessed October 25, 2006.
- ↑ http://esa.un.org/unpp/p2k0data.asp
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Europa.
| Països d'Europa |
|---|
| Albània • Alemanya • Andorra • Armènia • Àustria • Bèlgica • Bielorrússia • Bòsnia i Herzegovina • Bulgària • Chipre • Ciutat del Vaticà • Croàcia • Dinamarca • Eslovàquia • Eslovènia • Espanya • Estònia • Finlàndia • França • Geòrgia • Grècia • Hongria • Irlanda • Islàndia • Itàlia • Kosovo • Letònia • Liechtenstein • Lituània • Luxemburc • Malta • Moldàvia • Mónaco • Montenegro • Noruega • Països Baixos • Polònia • Portugal • Regne Unit • República de Macedònia del Nort • República Checa • Romania • Rússia • San Marino • Sèrbia • Suècia • Suïssa • Ucrània |
| Capitals d'Europa |
|---|
| Andorra la Vella • Amsterdam • Atenes • Belgrat • Berlin • Berna • Bratislava • Brusseles • Bucarest • Budapest • Cardiff • Ciutat de Luxemburc • Ciutat del Vaticà • Copenhague • Chisinàu • Dublin • Edimburc • Erevan • Estocolm • Helsinki • Kíev • Lisboa • Liubliana • Londres • Madrit • Minsk • Mónaco-Ville • Moscou • Nicòsia • Oslo • París • Podgorica • Praga • Pristina • Reikiavik • Roma • Riga • San Marino • Sarajevo • Skopje • Sofia • Tallin • Tbilissi • Tirana • Vaduz • La Valleta • Varsòvia • Viena • Vilna • Zagrep |