Sincronicidad

Sincronicidad (sense-, del grec συν-, unió, i χρόνος, temps) és el terme elegit per Carl Gustav Jung per a aludir a «la simultaneidad de dos successos vinculats pel sentit pero de manera acausal». «Aixina que, ampraré el concepte general de sincronicidad en el sentit especial d'una coincidència temporal de dos o més successos relacionats entre sí d'una manera no causal, el contingut significatiu de la qual siga igual o similar». Per a evitar-se malentender «ho diferenciaré del terme sincronisme, que constituïx la mera simultaneidad de dos successos».

Fundamentación

Les lleis naturals són veritats estadísticas, absolutament vàlides davant magnituts macrofísicas pero no microfísicas. Això implica un principi d'explicació diferent al causal. cal plantejar-se llavors si en térmens molt generals existix no solament una possibilitat sino una realitat de successos acausales. Per a això s'ha d'afrontar el món de la casualitat i tractar de separar la causalitat de la acausalidad.

Causalitat → Casualitat ← Acausalidad

La acausalidad és esperable quan sembla impensable la causalitat. Davant la casualitat solament resulta viable l'evaluació numèrica o el método estadístic. Les agrupacions o séries de casualitats han de ser considerades casuals mentres no se sobrepassen els llímits de la provabilitat. Si aixina es demostrara implicaria un principi acausal o conexió travessera de sentit.

Schopenhauer va realisar un acostament a la casualitat no fent cas omís a la seua fenomenologia pero detenint-se en una visió determinista. Aixina mateix, Kant va senyalar el camí a Schopenhauer.

Atres autors com Xavier Dariex, Charles Robert Richet i Camille Flammarion varen abordar el problema per mig del càlcul de provabilitats.

Wilhelm von Scholz s'aproximaria a través de recopilació de casos, i Herbert Silberer efectuaria una crítica sicològica, que encara que aconsellable, no anava més allà del causalismo, relegant-se una volta més l'envestiment de les verdaderes coincidències de sentit.

Experiments científics de Rhine

La prova decisiva per a l'existència de vinculacions acausales residix en els experiments científics de Joseph Banks Rhine efectuats a partir de cartes, encara que també varen ser utilisats daus.

Sent la mija estadística de lo provable 5 encerts sobre 25 cartes s'aplegaria a les tres conclusions següents:

1. Superació de la provabilitat estadística.
2. La distància no afecta als resultats: no es pot tractar d'un fenomen de força o energia.
3. El temps tampoc altera els resultats de l'experiment.

Conseqüentment, existiria una relativitat psíquica de l'espai i del temps. I d'esta manera una renúncia a l'explicació energètica, i per lo tant a la causalitat que presupon l'espai i el temps, és dir, a l'observació de cossos en moviment.

També resulta interessant la relació dels resultats en el nivell de interés del subjecte experimental.

No pot tractar-se en definitiva de causa i efecte, «sino d'una coincidència en el temps, d'una espècie de simultaneidad», d'ahí el terme sincronicidad. Es descriu la sincronicidad «com una relació entre temps i espai psíquicament condicionada». En els experiments de Rhine tant l'espai com el temps es comporten elásticamente respecte a la psique, ya que aparentment poden ser reduïts a voluntat.

Es podrien conjeturar llavors dos possibilitats:

1. Relació espai temps respecte a la psique.
2. Inexistència d'espai i temps en estar establits per la consciència. «Són, puix, essencialment d'orige psíquic, segurament la raó per la que Kant els va interpretar com a categories a priori». D'ahí la possibilitat de relativización psíquica. Pero esta possibilitat es dona solament quan la psique s'observa a sí mateixa, és dir, a partir de la manifestació de lo inconscient, dels arquetips de lo inconscient colectiu caracterisat com psicoide.

Un eixemple

Els huit trigramas usats en l'I Ching.

Ilustració d'una carta de casa geomántica.

Carta astral (Horòscop).

Una jove pacient va somiar, en un moment decisiu del seu tractament, que li regalaven un escarabat d'or. Mentres ella em contava el somi yo estava assentat d'esquenes a la finestra tancada. De sobte, vaig sentir darrere de mi un soroll com si alguna cosa colpejara suaument la finestra. Em vaig donar mig regrés i vaig vore fora un insecte volador que chocava contra la finestra. Vaig obrir la finestra i ho vaig caçar al vol. Era l'analogia més pròxima a un escarabat d'or que puga donar-se en les nostres latitut, a saber, un escarabeido (crisomélido), la Cetonia aurata, la «cetonia comuna», que segons pareix, en contra de les seues costums habituals, es va vore en la necessitat d'entrar en una habitació obscura precisament en eixe moment. Tinc que dir que no m'havia ocorregut res semblant ni abans ni despuix d'allò, i que el somi d'aquella pacient seguix sent un cas únic en la meua experiència.

Sincronicidad com a principi de conexions acausales.

Els casos de coincidències de sentit semblen sustentar-se en una base arquetípica:

1. El factor emocional resulta ser altament significatiu. L'afectivitat està basada en l'arquetip.
2. A la seua volta existix com a característica comuna certa impossibilitat.

Deu diferenciar-se el terme sincronicidad o simultaneidad de dos successos vinculats pel sentit pero de manera acausal de sincronisme o mera simultaneidad de dos successos.

La sincronicidad implicaria d'esta manera la simultaneidad d'un estat psíquic en un o varis successos externs el sentit dels quals sembla paralel a la subjetividad psíquica, o viceversa.

El fenomen de la sincronicidad es fonamenta en la simultaneidad de dos estats psíquics diferents:

1. Un és el normal.
2. Un atre és la vivència crítica.

Constaria aixina mateix de dos factors:

1. Una image inconscient accedix a la consciència directament o simbolisada com a somi, ocurrència o presentiment.
2. Una situació objectiva coincidix en dit contingut psíquic.

Per a intentar explicar en major deteniment el nivell d'implicació del factor psíquic, més allà de l'experimentació de Rhine, Jung aborda certs métodos intuïtius (mánticos) de llarga data: l'I Ching oriental i la Geomancia occidental. No obstant, encara trobant-se en la direcció pretesa, no oferien cap aplicació per a una comprensió exacta. Dirigirà llavors el seu interés cap a l'Astrologia, portant a terme un extens experiment astrológico.

Els precursors de l'idea de sincronicidad

A tal efecte inicia Jung un recorregut històric que s'inicia en orient i contínua paralelament en occident, fins que a lo llarc de el XVIII es va convertir la causalitat en el principi exclusiu de les ciències naturals.

• Filosofia chinenca: el Tao o sentit, Lao-Tsé: Tao Et King. Ch´uang-Tsé. La res que ordena el món sensorial, concepció taoísta de la totalitat, teoria filosòfic-natural medieval de la correspondentia, la simpatia de totes les coses.
• Filó d'Aleixandria: l'home com microcosmos que conté les imàgens de les naturalea de les estreles.

Johannes Kepler.

• Teofrasto: lo suprasensorial i sensorial units per la divinitat.
• Plotino: ànimes individuals procedents d'una única ànima universal.
• Pico della Mirandolla: l'home com a víncul i unió de tres móns: supracelestial, celestial i sublunar.
• Agrippa de Nettesheim: «Omnia plena diis esse»: tot està ple de deus. L'ànima del món com a esperit que tot ho penetra.
• Agrippa influirà en Teofrasto Paracelso en la seua concepció de la correspondència entre macrocosmos i microcosmos i en la seua necessària apreciació tant en el filòsof com sobretot en el mege.
• Johann Kepler cita a Aristóteles: el món inferior unit al cel, les seues forces governades des de dalt. Correspondència fonamentada en la terra, animada pel anima telluris.
• Leibniz: harmonia preestablida o sincronisme absolut entre successos psíquics i físics (mónadas).

Vore també

• Un experiment en el temps