Serra equatoriana
La Serra - també coneguda com a regió andina, interandina o com la serranía - és una de les dos grans regions geogràfiques i culturals del Equador, (l'atra sent la Costa). Travessa el país longitudinalmente per la Cordillera dels Andes, component-se de les terres altes de les províncies de Pichincha, Azuay, Loja, Tungurahua, Cañar, Chimborazo, Imbabura, Carchi, Bolívar i Cotopaxi. És ací a on s'ubica la capital i segona ciutat més poblada del país, Quito. Els naturals de la regió són coneguts com a serrans.
Geogràficament, correspon a l'ecorregión dels Andes del nort- l'extensió de la cordillera que va des de l'occident veneçolà fins al nort peruà. L'elevada altitut i la baixa latitut li donen a la regió un clima predominantment templat i isotèrmic, variant açò principalment en funció de l'altitut baromètrica (pis climàtic) havent des de climes subtropicals i mediterràneus fins a gèlits i alpins. El seu paisage montano està poblat de nevats, volcans actius, quebrades, páramo i boscs. La major part de les zones poblades de la Serra equatoriana s'assenten entre els 2000 i els 3000 msnm, gojant tot l'any de climes templats o de eterna primavera.
Conta en una població d'al voltant de 7 millons o una miqueta menys de la mitat del total del país, sent la segona regió més poblada despuix de la costa. Els mestizos componen el gros poblacional i cultural de la regió, seguits de múltiples nacionalitats indígenes d'orige quichua radicades principalment en la zona nor-central. El conjunt de dialectes parlats en esta regió corresponen a la variant andina del castellà- cridada senzillament "serrà" en Equador- també emparentada en l'espanyol de l'interior de Colòmbia; Mentres que el quichua és la llengua indígena més parlada, empleada majorment de manera bilingüe i gojant d'estatus cooficial en localitats en alta concentració de parlants.
Les seues dèu províncies alberguen ciutats de central importància cultural i històrica com Quito, Conca, i Loja. En Quito opera l'Aeroport Internacional Mariscal Sucre, principal porta d'entrada al país.
Història
- Artícul principal → Història de l'Equador.
Etapa preincaica
En la serra equatoriana es poden distinguir sèt grans cultures pre-incaicas: els Caranquis, Yumbos, Quitus, Panzaleos, Puruháes, Cañaris i Paltas.
Els Caranquis-Cayambes varen ser una de les cultures més interessants de l'Equador, varen anar un Estat diárquico, en capitals en Caranqui i Cayambe. Esta diarquía correspon a una dualitat molt típica en el món andino.
Varen fer ciutats i centres administratius que estaven conformats per piràmides escalonades i truncades; la funció d'estes seria ceremonial, astronòmica i vivencial, ademés de les piràmides varen fer tolas o montículs de terra artificials, que varen tindre funcions ceremonials, vivencials i funeràries. Finalment cal destacar que esta cultura tenia la tradició de deformar-se el cràneu d'una manera molt semblada als egipcíacs. Uns eixemples d'estos llocs són: Zuleta, Cochasquí, Socapamba, Perugachi i Pinsaqui llillos i andinos
Els Yumbos de la mateixa manera que els Caranquis tenien la costum de fer tolas, encara que estos moltes voltes les solien fer en doble rampa en costats oposts i de formes geomètriques diferents. L'importància d'esta cultura destaca en el lloc de Tulipe, en este gran centre ceremonial existixen un conjunt de 7 piscines fetes en pedra de les quals es diu que servirien per a l'observació astronòmica.
Els Quitos, varen ser una cultura que es va desenrollar en l'actual província de Pichincha, ha diferència dels seus veïns del nort (Caranquis i Yumbos) estos solien entrerrar als seus morts en la terra cabando profunts pous circulares.
Sobre l'arquitectura esta cultura va utilisar la tècnica del bahareque per a les seues construccions, ademés llocs arqueològics com Rumipamba mostren que utilisaven la pedra per a edificar complexos ceremonials, encara que no obstant estos no eren molt complexos.
Els Panzaleos no varen deixar grans vestigis arqueològics, pero en canvi varen deixar una profunda chafada cultural en la ceràmica, el seu treball en la alfarería va ser famós en el món andino equatorià
Els Puruháes o Puruwáes varen ser un conjunt de cacicazgos, varen ser grans ceramistas i per desgràcia actualment els vestigis arqueològics d'esta cultura no existixen degut a que ells feyen les seues construccions en atobó. Els vestigis arquitectònics en esta cultura correspondrien als Incas no obstant la ciutat de Riobamba (la primera) va ser destruïa en un terremot en 1797, mentres que el poblat de Cacha va sofrir el mateix destine temps abans, per això en l'actualitat no existix algun atre complex arquitectònic en territori Puruhá.
Els Cañaris, estos varen ser una atra de les grans cultures de l'Equador, varen ser grans alfareros i orfebres, sent que el seu treball ha segut trobat fins a en Bolívia, també varen ser grans comerciants, aplegant a comerciar en cultures en la costa de l'Equador i la Mochica en la costa central de Perú.
Els Cañaris haurien tingut un govern diárquico, de la mateixa manera que els Caranquis-Cayambes, en capitals en Hatun Cañar i Shabalula (Sígsig). Varen fer grans poblacions i centres administratius en lo que hui són les províncies d'Azuay i Cañar, un dels més importants que existixen hui en dia és Shabalula.
En Shabalula, a mitan del XIX es va trobar una gran necròpolis de cacics cañaris, estes tombes varen estar adornades en molt or, argent i ceràmica. Llamentablement la falta d'interés de l'estat equatorià i la falta d'arqueòlecs va provocar que els huaqueros es dugueren tot eixe patrimoni sense deixar res. Moltes de les peces varen ser a donar en museus d'Estats Units, Europa i en Coleccions Privades. Marshall Saville, explorador nortamericà, va recopilar varis dels objectes que va poder comprar i els va dur al museu de l'Indi Americà en USA i ademés va publicar un llibre cridat "The Gold Treasure of Sigsig, Equador."
Shabalula va ser un gran complex que tenia funcions polítiques, administratives i religioses, aixina que en este lloc trobem grans complexos com el Castell de Duma, el adoratorio, les ruïnes d'un temple propencs a un llac de totora, un observatori, i prop de 100 cases de pedra destinades a ser vivendes de l'aristocràcia Cañari.
L'influència Inca en esta cultura va ser més forta que en qualsevol atra de l'Equador, aixina que casi tots els llocs arqueològics Cañaris tenen forta presència Inca, la raó es deu a que els Incas varen fundar Tomebamba (Tumipampa), la capital nortenya de l'imperi, i atres centres administratius com Molleturo, Cañaribamba i Ingapirca en este territori, ademés des de territori Cañari es varen reforçar per a conquistar als grups ètnics de la costa i serra centre-nort de l'Equador.
Els Paltas, varen anar un gran conjunt de tribus que varen comprendre lo que hui és la província de Loja i part de la província de Morona Santiago i Zamora-Chinchipe. Va ser la primera cultura de l'Equador en ser conquistada pels Incas. De la mateixa ètnia, els Bracamoros mai varen ser dominats pels incas i occupaban un territori que es va estendre entre Loja, Zamora-Chinchipe, Pastaza i Morona-Santiao. Són coneguts hui com Shuars. També va ser descobert recentment els vestigis d'una batalla entre Bracamoros i Incas en un poblat del cantón Palanda (Zamora-Ch.).
conquista Inca
Després d'invadir i conquistar als Paltas, els Incas varen escomençar a alvançar sobre els Cañaris. Va ser encara més difícil per a eixèrcits incaicos, puix els varen rebujar lluitant en bravura, obligant-els a replegar-se cap a terres de lo que hui és Saraguro, a on varen deure esperar l'arribada de reforços per a poder reiniciar la campanya. Esta volta, considerant l'immensa superioritat numèrica dels incas, els Cañaris varen preferir pactar i sometre's a les condicions impostes. Despuix d'açò Túpac Yupanqui va fundar la ciutat de Tomebamba, actual ciutat de Conca, a on naixeria Huayna Cápac qui, a la seua volta, va tindre varis fills, dels quals dos varen destacar, sobretot pel seu protagonisme en els successius acontenyiments: Huáscar i Atahualpa. Despuix de la mort del seu progenitor abdós varen acumular poder polític i militar al mateix temps que varen articular pobles i nacionalitats entorn als seus respectius proyectes polítics per al cridat Tahuantinsuyo. Tot va desembocar en una série contínua d'acontenyiments bèlics (dos mil quilómetros a peu, tretze batalles, mig milló d'hòmens de guerra en peu) l'increible final del qual va ser el de la derrota de les huestes oficials incas d'Huáscar, qui va ser fet presoner i eixecutat. A la parell, intervenia un agent inesperat per a terciar pel poder i qui finalment es va impondre per un periodo que duraria trescents anys: els espanyols. Tant les relacions bèliques, com l'intervenció espanyola en l'escenari històric han segut estudiades per l'historiador equatorià Luis Andrade Reimers, qui ha conseguit aportar un punt de vista objectiu sobre tals acontenyiments.
conquista Espanyola
_-_AHG.jpg){kind=link}
Quan varen aplegar els espanyols al Tahuantinsuyo, l'imperi inca estava sumergit en una guerra civil provocada per la pugna de poder entre Atahualpa i el seu germà Huáscar. El primer defenia la seua hegemonia des de Quito, el segon des de Cuzco. Atahualpa i el seu eixèrcit varen véncer a Huáscar en les rodalies del riu Apurimac. Li va donar a elegir a Huáscar: viure i quedar-se en l'imperi de Cuzco, o morir. Huáscar, indignat per la derrota, va acceptar la mort. Pero en l'any de 1533, després de pacificar l'imperi, Atahualpa va acceptar una reunió en Francisco Pizarro, en la qual va ser capturat i dies despuix assessinat per orde de l'espanyol.
La conquista dels Andes septentrionals va ser motivada principalment pel rumor de que en Quito es trobava el tesor d'Atahualpa.[1] Es varen formar dos expedicions, la de Pedro d'Alvarado, des de Guatemala, i la de Diego d'Almagro procedent del sur. El 15 d'agost de 1534 Almagro va conseguir aplegar primer i va fundar la ciutat de Santiago, prop de l'actual ciutat de Riobamba; no obstant, Sebastián de Benalcázar va partir des d'allí en una nova expedició i quatre mesos despuix, el 6 de decembre de 1534, va fundar la vila de Sant Francisco de Quito en les faldes orientals del volcà Pichincha; Santiago en lo posterior es traslladaria a la regió llitoral. La vila de Sant Francisco es trobava sobre cendres, ya que dies abans havia segut incendiada pel general inca Rumiñahui en l'objecte de que els espanyols no trobaren res en aplegar.[2]
L'urbs va ser establida en aproximadament doscents habitants. Immediatament es varen senyalar els llímits, es va establir el cabildo, es varen repartir solars i es varen delimitar àrees comunals.[3] La fundació de la ciutat en este lloc sembla haver respost més que res a raons estratègiques. A pesar de la seua topografia accidentada, la seua ubicació en un replanell presentava ventages sobre les valls aledaño, més propicis per al desenroll urbà. Este últim factor va ser també el que va primar en la determinació del lloc per part dels pobles originaris.[4] En l'àmbit arquitectònic, varen escomençar a construir-se els primers monuments de la vila, destacant-se l'inici de la construcció de l'iglésia de Sant Francisco, en 1536.[5]
La ciutat de Conca va ser fundada en 1557 sobre les ruïnes de la ciutat inca de Tomebamba, açò va ser portat a terme per dò Gil Ramírez Dávalos, baix órdens del Virrey del Perú.
La ciutat de Loja va ser fundada en 1546, sobre un antic poblat Palta, pel capità Alonso de Mercadillo en el propòsit d'establir una ruta entre la Serra equatoriana i l'Oriente.
Independència d'Espanya
Al començament del XIX les insurrecció varen acollir les prédicas d'Eugenio Espill del sigle anterior. Els primers moviments varen escomençar en 1809 en la rebelió dels criollos contra el govern espanyol baix control napoleònic. Els sublevats varen formar una Junta de Govern provisional el 10 d'agost de 1809 en Quito, pero els participants varen ser vençuts per tropes enviades des del Virreinato del Perú i el Virreinato de Nova Granada. En eixa data els sublevats no propugnaven l'independència, sino canviar les autoritats "afrancesades" en Quito, mantenint fidelitat al captiu rei Fernando VII. Com indica l'acta, el president d'esta Junta "Prestarà jurament solemne d'obediència i fidelitat al Rei... Sostindrà la purea de la religió, els drets del Rei, i els de la pàtria i farà guerra mortal a tots els seus enemics, principalment francesos". A pesar de que en realitat esta junta no va promoure l'independència del país (la qual es va portar a terme realment el 9 d'octubre)
El 9 d'octubre de 1820 els guayaquileños es varen rebelar i varen expulsar a les autoritats fidels al rei, creant una nova nació anomenada Província Lliure de Guayaquil. La junta revolucionària que es va formar en seguida va demanar ajuda a Simón Bolívar, qui va enviar a Antonio José de Sucre i alguns centenars de soldats; la campanya sobre la Serra va alvançar trabajosamente fins que Sucre es va impondre en la batalla de Pichincha, lliurada sobre les estribaciones d'este volcà, cap a la part occidental de Quito, el 24 de maig de 1822, data que és reconeguda pels equatorians com la de la seua independència d'Espanya. Poc despuix l'antiga Audiència es va unir a la Gran Colòmbia, dirigida per Bolívar, al cap d'un temps també Guayaquil, pero quan va fracassar el vast proyecte del Libertador un grup de notables reunit en Quito va decidir organisar el nou país com a Estat independent (13 de maig de 1830) i va entregar el poder al general veneçolà Juan José Flores.
Geografia
- Artícul principal → Geografia d'Equador.
En la regió interandina o serra es troba la cordillera dels Andes, i la travessa de sur a nort. Entre la cordillera Occidental i Oriental es troba una depressió que és el carreró interandino. En este es varen anar sedimentando els productes de l'erosió de les dos cadenes montanyoses i el material volcànic. Existixen nucs que dividixen esta regió de trecho en trecho, a manera d'una jagantesca escala, formant hoyas o conques.
Es poden trobar volcans i nevats que superen els 5.000 metros d'altura, que conten en accessos adequats, refugis d'alta montanya i servicis especialisats tals com: el Cotopaxi, Cayambe, Antisana, Tungurahua, Altar i Sangay, estan ya inscrits en l'àmbit internacional ademés del Chimborazo, el cim més alt del país.
Vore també
Referències
- ↑ Francisco López de Gómara. «Història General de les Índies». Consultat el 9 de juliol de 2009.
- ↑ Aracno. «Aplegada de Benalcázar a Quito». Consultat el 9 de juliol de 2009.
- ↑ Germán Arteta Vargas. «Especial: Fundació de Quito». Archivat des d'el original, el 8 d'agost de 2009. Consultat el 21 de juliol de 2009.
- ↑ FAO. «El context de Quito: 2.3.1. Característiques biofísiques». Consultat el 21 de juliol de 2009.
- ↑ In-Quito. «Artícul sobre l'iglésia de Sant Francisco». Archivat des d'el original, el 1 d'octubre de 2009. Consultat el 21 de juliol de 2009.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sierra ecuatoriana» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.