Ruta del Bakalao
| Ruta del Bakalao (Ruta Destroy) | |||
|---|---|---|---|
| Tipos: | Moviment de clubbing i contracultura musical | ||
| Períot: | Principis dels anys 80 – a mitan dels 90 (1982-1996) | ||
| Lloc: | Valéncia, Sueca, Les Palmeres, carretera del Saler | ||
| Locals icònics: | Barraca, Spook Factory, Chocolate, Espiral, ACTV, Puzzle, NOD, Heaven | ||
La Ruta del Bakalao, coneguda originàriament com a Ruta Destroy, fon el major moviment de clubbing, oci nocturn i cultura de música electrònica d'Espanya, desenrollat entre principis dels anys huitanta i a mitan dels noranta al voltant d'un circuit de grans discoteques situades principalment en l'àrea metropolitana de Valéncia i al llarg de la carretera del Saler.
Principales causas
La Ruta Destroy s'emmarca en el context d'un país recent eixit d'una transició democràtica despuix de la Dictadura franquista, que en atres àmbits de la cultura va tindre conseqüències com el cine del destape. La llegislació espanyola, en tot lo tocante a l'oci nocturn, era encara molt immadura pel llegat del franquisme i estava plena de buits llegals, que varen aprofitar els empresaris d'estes discoteques. Ad açò es va unir la menor preocupació i informació sobre les drogues que hi havia en el país.
Orige
La llavor de la Ruta Destroy no té una data d'orige clar. La década dels 80 va estar marcada per l'expansió de «La Moguda» per tota Espanya, especialment la moguda madrilenya, la de major repercussió mediàtica i clarament marcada pel pop-roc espanyol. A finals d'esta década va començar el fenomen dels clubs entre varis establiments d'oci entre Cullera (Valéncia) i Valéncia començava la particular «moguda valenciana». En la transició entre els 80 i 90, el consum de drogues, el VIH i certs canvis en l'indústria discogràfica varen obligar a la prensa i indústria a posar atenció a un fenomen que havia passat desapercebut en Valéncia, en el que havia proliferat el consum de música local no solament de la Comunitat Valenciana, sino de diferents parts d'Espanya.[1]
La «moguda valenciana» va actuar com a potent catalisador per a que una ingent cantitat de grups estrangers, principal i inicialment britànics, es donaren a conéixer en tota Espanya a través de Valéncia, des d'a on varen donar el seu primer pas en la península per a despuix donar el bot al restant del país.
També va acabar derivant en el cult a les discoteques, introduint en Espanya una música de ball basada en sons d'importació que asiduamente duyen els pinchadiscos, valencians o no, des de Londres, Mánchester i atres ciutats europees. Açò va derivar en la posteriorment cridada Ruta Destroy. El terme «moguda valenciana», de fet, s'ha estés fins a incloure a la moguda discotequera de la Ruta Destroy.cita requerida
A finals de la década de 1970, en plena transició espanyola i durant l'era post-punk i new romantic (la cridada era new wave), la ciutat de Valéncia va escomençar a modificar la seua creació musical i cultural. Varen escomençar a aparéixer grups musicals autòctons en una marcada tendència vanguardista i d'una manera menys mediàtica que en Madrit. Es diu que mentres en Madrit els iniciadores del moviment varen ser Kaka de Luxe i Burning, en Valéncia lo varen ser, en 1979, La Banda de Gaal i seguidament La Morgue.cita requerida Grups com Seguritat Social, Vídeo, Glamour, Comité Cisne, Betty Troupe, In Fraganti, La Morgue i Interterror lideraven una legió d'artistes valencians que apostaven pels nous sons aplegats directament del Regne Unit i d'Alemània, i escomençaven a posar de moda l'image del post-modernisme de principis dels anys 1980, en looks elegants, sofisticats i estridents, heretats i evolucionats de l'era punk. En eixa época, un local va descollar entre tots per la seua amalgama cultural, Pyjamarama, pero va haver uns atres, com Bowie, Gasolinera, Tropical (que anys més tart es coneixeria com ACTV), Vídeo, Estandart i Planta Baixa.
Aixina mateix, per esta obertura en Valéncia a sons no tan convencionals, molts grups estrangers s'introduïen en Espanya a través de Valéncia, com el cas de Soft Cell. La gent va escomençar a interessar-se cada volta més per estos sons de synth pop, new wave, roc gòtic, etc., en la seua majoria procedents del Regne Unit, en una época en gran influència de la cançó llaugera i de cantautor. En aquell moment, no obstant, encara no hi havia cap discoteca que realment punchara eixa classe de sons. Dits sons no anaven lligats a la música de ball, que encara estava basada casi exclusivament en música afroamericana (funk, els inicis del house, entre atres) i sons disc europeus com l'italo disc, i per això, encara no s'entenien com a tal, per lo que encara estaven relegats a les sales de concerts i els bars de copes. Seguien existint exclusivament les boîtes i sales de festa setenteras, tapizadas i plenes d'espills.
Va ser a raïl d'obrir-se una sala nomenada Oggi, favorida pel principal precursor i gurú de la moguda discotequera, Juan Santamaría, quan eixos sons, i tota classe de rarea electròniques i guitarreras, eren punchats per a un públic encara molt selecte i en grans inquietuts musicals i culturals. La sala no va tardar en decaure per una série de problemes, alguns d'ells relacionats en l'heroïna. Més avant, la mateixa gent responsable de la sala Oggi es va traslladar a la sala Metròpolis en un intent d'agrupar a totes les tribus urbanes de Valéncia (rockers, mods seguidors del garage roc o del ska i atres sons en marcada influència sesentera, new romantic, punks, gòtics, etc), tribus que llavors i durant tots els anys 1980 varen ser molt prolífiques. Açò no va estar exent de problemes, ya que moltes d'estes tribus urbanes rivalizaban entre sí, com els rockers i els mods. Fins que la festa es va traslladar a una sala nomenada Barraca, en la zona de les Palmeres de Sueca (Valéncia).
Evolució i etapa dorada (1982-1990)
La discoteca Barraca, ya veterana llavors, ya havia destacat en els últims anys 1970 per voler diferenciar-se d'alguna forma del restant de sales estil febra del dissabte nit. Al voltant de 1980, Juan Santamaría va recalar en esta sala per a imprimir-li el seu particular estil tan eclèctic. En 1982 li va substituir en cabina Carlos Simó, pinchadiscos molt influenciat per Santamaría, i imprimint-li a l'estil musical de la sala un émfasis encara major en «la nomenada «música blanca», o música de raïls blanques. Per lo tant, a partir de llavors, encara que l'eclecticisme era la nota dominant en les sessions de Barraca, pràcticament varen desaparéixer atres sons com el blues, el rhythm and blues o i el jazz, que també tenien cabuda en anterioritat junt en l'habitual roc, pop i els sons de vanguarda, escoltant-se «música blanca» que incloïa a formacions tan dispars com uns encara desconeguts per al gran públic, i encara alternatius, Depeche Mode, O2 i The Cure; també gent com els influents The Smiths, Joy Division, hereus directes del punk com The Stranglers, The Clash (despuix Big Àudio Dynamite), The Fall, Seguix Seguix Sputnik, Generation X i el seu integrant Billy Ídol, Public Image Limited (PIL) i el seu integrant Jah Wobble, i els The B-52s; grups de synth pop com A Flock of Seagulls, Visage i Ultravox, de pop-roc com Immaculate Fools, The Psychedelic Furs, The Fountainhead, B-Movie, Simple Minds, The Pretenders, A Popular History Of Signs, i inclús bandes australianas de garage roc com Screaming Tribesmen, Hoodoo Gurus, Llime Spiders i grups de rockabilly com els Stray Cats, i tants i tants uns atres, en lo que va anar un excelent combinat musical de música eminentment indie de primera mitat dels 1980 i finals dels 1970, sense el ritme apegadiç de la música negra, pero en més frescura que esta. La màgia que irradiaba esta sala es va contagiar a tots els noctàmbuls i tribus urbanes que la freqüentaven, regnant el bon ambient i l'esperit cordial.
L'empatia entre la gent va fer que l'ambient que es respirava fora únic, a diferència de les sales convencionals, a on el factor sexual era el dominant, per damunt del musical i el de la diversió per pur plaure, també cridat hedonisme, i carrejava problemes entre clients. Un fet destacable en Barraca va ser l'importància del pla teatral dins de les mateixes sessions, a banda dels concerts que també es donaven en la sala. I és que en esta etapa, les performances i les actuacions teatrals de tot tipo eren un fet habitual, fet pel qual la sala va passar a ser un lloc de reunió d'artistes i gent de mentalitat inquieta que creava una cultura alternativa i diferent. Açò va propiciar l'atracció cap a esta sala de molts personages destacats en el panorama cultural, musical i social de l'época en Espanya, i degut també al seu talant excepcionalment tolerant per a aquells anys, que atrea a la gent que fugia de la vulgaritat que es respirava en la majoria de sales convencionals, i al seu ambient coloriste, kitsch i estrambótico, a on inclús el maquillage estava ben vist en els varons heterosexuals, ya que el moviment neo-romàntic va tindre molta influència en Valéncia, va ser lo que la va diferenciar del restant. No en va, es diu que era tot un espectàcul vore cóm vestia la gent habitual de Barraca, ya que per llavors molts consideraven un ritual el fet de vestir-se per a la festa.
Ademés, Barraca va ser una de les primeres sales espanyoles a on varen fer aparició les drag-queens, com la famosa Faraona. Atres aspectes a destacar d'esta sala varen ser la seua pista giratòria, la seua piscina, a on la gent es banyava de forma desinhibida, els cavalls de tio-viu, que es varen convertir en marca de la casa, i el seu terrat. Les seues principals sessions varen ser les de dissabte nit i dumenge tarde-nit. Va ser tal l'importància de Barraca en l'amanecer d'esta época, que a «el «sò Valéncia» se li denominava pels propis valencians, al voltant de l'any 1986, com a «música barraquera».
Chocolate (discoteca)
Poc despuix del començ d'esta nova i exitosa etapa en Barraca, va aparéixer en escena una atra discoteca, situada a penes a 200 metros de la primera. Es tractava de Chocolate. Els responsables d'esta discoteca, anteriorment dedicada a sons funky i que es venia cridant Chocolate Cream, i encara abans, nau a on s'almagasenava arròs, no varen voler deixar passar l'oportunitat d'atraure a este públic tolerant, obert i tremendament hedoniste. Pero, en contraposició al colorisme de Barraca, Chocolate va apostar per sons més obscurs i gòtics, seguint una llínea d'eclecticisme musical. La seua ambientació anava a la parell en la música, ya que, a diferència de Barraca, era una sala en un allumenament molt més tènue en la pista de ball. Toni Vidal, més conegut com Toni El Gitano, va anar el seu principal responsable musical eixos primers anys, el qual punchava a gent com Bauhaus, Sisters of Mercy, Art of Noise, Throbbing Gristle, 400 Blows, Cabaret Voltaire, 1000 Mexicans, Anne Clark, The Lords of the New Church, Snowy Ret, Shriekback, Attrition, Alien Sex Fiend, Minimal Compact, Trisomie 21 i moltes atres rarea de cort majoritàriament sinistre i obscur, tant en temes de guitarra com en temes electrònics (en molts casos electrònica i roc experimentals), encara que no varen faltar sons més rabiosos com el punk dels Ramones i el garage roc i psychobilly (mescla de rockabilly i música gòtica) de The Cramps i de The Meteors i atres grups similars en molt guitarreo post-punk com The Fall o The Fuzztones. En definitiva es va tractar durant varis anys de la principal sala de psicodelia i de música obscura de la regió, a on Toni Vidal punchava entre atres coses temes molt alvançats que experimentaven en la mescla del roc i l'electrònica.
També es varen programar concerts en esta discoteca. Pero una peculiaritat va ser que al principi dits concerts es programaven en fer-se de dia, a les 7 del matí, lo que suponia un colofó a la sessió prèvia, i alguna cosa totalment inèdit. Toni Vidal també es va encarregar d'una atra sala de gran importància a mitat dels 1980: Illa. Despuix d'uns anys en cabina, Toni Vidal va ser substituït per José Conca en 1986 mentres que Toni Vidal va escomençar a punchar en una atra sala de Ribarroja del Turia (Valéncia) cridada Bravatta, la qual anys més tart va ser coneguda com a Don Juliol / NOD. José Conca no tenia la peculiar visió musical de Toni Vidal, pero a canvi va ser qui va dur a Chocolate la tècnica depurada que havia implantat Fran Lenaers en Spook i que estava causant furor, fet que va fer que Chocolate vixquera una segona etapa dorada a finals dels anys 1980. Ademés, esta sala va servir de continuació de la festa per a molts barraqueros, ya que tancava unes hores més tart que Barraca. En qualsevol cas, també es va guanyar al seu propi públic devot, gent amant del cuiro i el color negre. Chocolate es va convertir en el temple de la moguda gòtica que va inundar Valéncia i que va ser importada directament des del Regne Unit per la gent que estava relacionada en esta moguda. Durant els seus primers anys la seua frontera va estar decorada en honor al seu nom, de color marró obscur i chorretones caent de la part superior.
També cal mencionar l'aparició de chicotets clubs after-hours durant esta época (el terme anglosaxó after-hours en realitat no va escomençar a usar-se fins a ben entrats els 1990). Varen ser en tota probabilitat els primers en Espanya, per a que tot este tipo de gent poguera continuar en la festa, com la sala Looping, en la ciutat de Valéncia, a on va punchar gent com el propi José Conca abans de passar a ser pinchadiscos de Chocolate, i Canteret, en Cullera, molt prop de les sales Barraca i Chocolate. La sala Looping era una boîte plena d'espills i decoració recarregada, una zona de sofans, i d'un tamany mig pero en sostres molt baixos, a on es reunia la flor i nata de l'época despuix d'haver tancat els principals locals. Per les nits estava dirigida cap a un públic madur en música de ball agarrat, pero en les seues noves sessions after-hours canviava totalment de tipo de públic i música. Estes discoteques after-hours varen acabar sucumbint pel progressiu allargament dels horaris de tancament de les sales més grans, i especialment per l'aparició de la discoteca Spook Factory, de la qual es parla a continuació.
L'últim gran any de la catedral va ser 1998, de nou de la mà en cabina del mestre Jose Conca, ningú pensaria que serien els seus últims anys als mandos de la cabina de Chocolate, pero per desgràcia la direcció de Chocolate va decidir prescindir dels seus servicis.
Dream’s Village
Dream's Village estava en Pinedo i la varen demolir en 2019 ya sent The Face abandonada. Encara que el seu aspecte de hui la faça semblar un espectre fantasmal i deteriorat, en els huitanta Dream's ho va anar tot. Va ser la discoteca d'estiu per excelència i sense competidors rellevants.
La seua frontera i estructura d'influència obertament eivissenca, blanca i mediterrànea junt a la mar i esguitada per les ones, la seua piscina, les palmeres i terrats a diferents altures, una música comercial a l'última, la possibilitat de menjar a altes hores de la matinada i de contemplar l'eixida del sol, eren alguns dels atractius que la feyen diferent i desijada.
La va decorar en 1981 Nacho Moscardó com 'boite' per a un empresari francés que no va encertar en l'ambient i li la varen quedar al poc temps dos experts en la nit, Chimo Prats i Pepe Pitarch, que ya tenien La Bounty i posteriorment inaugurarien Jardins del Real, Blue Moon i Murano entre atres negocis hosteleros. El seu home de confiança era i és el ben conegut Juan Martínez.
La varen posar en mans d'Adolfo Racó de Arellano, conegut com Fito Fan i est, junt a Pepe Lluna, empresari hostelero i personage molt conegut de Valéncia, li varen donar el regrés, atraent-se principalment a la clientela de Districte 10, Cánovas i Metròpolis, que acodien per a arrematar la nit. En poc temps varen borrar del mapa a les discoteques d'hivern que fins a llavors eren ames també de les caloroses nits de l'estiu en la ciutat. La cabina va estar dominada molt temps, sobretot, pel hui periodiste i popular gastrónomo Paco Alonso i per José Aparicio, que varen entendre a la perfecció lo que duyen entre mans, programant la millor música dins dels cànons comercials per a omplir les pistes. Vare Vedri es va unir a posteriori aportant el millor funky d'importació anglés i americà de l'época i va punchar en molt èxit en Dream’s.
Quan Fito Fan es va anar per discrepàncies en l'empresa, va aplegar Rafa Villar, un jove advocat en vocació nocturna procedent de Districte 10 que, despuix d'un clot, la va tornar a regenerar.
Els relacions públiques varen jugar un paper decisiu per a acostumar a la seua gent a eixir de Valéncia i desplaçar-se fins a Dream's pel Camí Vell del Saler o l'autopista.
Els hui empresaris Miguel de Vicente i Paco Espanya, el pintor i interiorista Nacho Murillo, els arquitectes, Pepe Nohales i Pablo Rodríguez, professor en l'UPV, Javi Va cantar, germà del famós Toni, Nuria Navarro, Magda Martí, Alejandro Cerdá, Joserra Castañeda, Dina de Santiago, Ramón i Javi Vela varen ser alguns dels jovencísimos responsables de provocar eixe fluix constant de públic de matinada a lo llarc de vàries temporades i conseguir mantindre la popularitat de la discoteca. ¿I quí no recorda al front de la seguritat al militar Javier Mompó i a la seua germana María José en la porta?
Les nits de Dream's Village eren molt especials i diferents. A primera hora la discoteca s'omplia en les bodes dels pobles propencs. Com a reclam se'ls invitava a cava barat i cobrien eixa primeriza franja horària fins que a partir de les tres de la matinada, els relacions públiques li les ingeniaven per a que nóvios i sèquits desaparegueren i aixina donar pas al seu públic cañero que ya aplegava calentito de la ruta urbana.
En Dream's es juntava la nit en el dia i ademés es lligava, objectiu descarat o discret per a una majoria, que despuix d'una agotadora nit de caça, esperava eixa última oportunitat sense moltes pretensions.
L'animació no admetia treua. Hi havia festes de continu, desfilades de moda, com el tan esperat d'Alfredo Esteve, actuacions en els terrats des d'a on, en lluna plena, es contemplava una vista preciosa del Mediterràneu i es feyen locades divertides i sense malícia com tirar a gent a la piscina o guisar paelles o mariscadas a altes hores de la matinada.
Per als irreductibles, el pas següent a Dream's era la veïna Spook Factory, de marcat ambient 'destroy' i públic ben diferenciat, de la mateixa manera que el bar El Torero, pero ¿quí anava a posar pegues a eixes hores?
Dream's Village va entrar en els anys 90 sériament danyada. L'oferta es va multiplicar i els controls d'alcoholèmia li varen donar finalment la puntilla. En el 92 va resucitar com The Face en atres amos i enfocament i va aguantar be varis anys. Hui no existix.
Spook Factory
En 1984 va fer aparició en l'escena valenciana una atra sala mítica. Anteriorment cridada Sant Francisco, i dedicada a gent més convencional, és dir, a pijo i chiquets pera, com per llavors es denominaven, Spook Factory va fer acte de presència en l'història de la nit valenciana i espanyola. Esta sala ubicada en la pedania valenciana de Pinedo, estava situada molt més prop de la ciutat, i ademés en la mateixa carretera, per lo que a priori se li augurava un gran èxit. Ademés va escomençar en vocació d'aplegar al gran públic. Pero no tot varen ser alegries. La sala, durant les seues primeres sessions a penes atrea gent. Varen ser les circumstàncies lo que va provocar que li aplegara l'èxit. Les autoritats varen castigar a Barraca i Chocolate a un més de tancament per certs acontenyiments, situació de la qual es va aprofitar Spook Factory. Mai va tornar a estar buida durant una sola fi de semana fins a a lo manco 1995 o 1996. El seu pinchadiscos (terme molt utilisat en els 1970 i 1980), o disc-jockey, es dia Juanito Torpedo, i la llínea musical que duya estava a mig camí entre les de Barraca i Chocolate, ya que es tractava d'atraure a este tipo de públic.
No obstant, qui va conseguir donar-li gran notorietat a les sessions de Spook Factory va ser Fran Lenaers, que va aplegar poc despuix. El motiu va ser que es va tractar del primer Dj que junt a una gran selecció musical, va escomençar a integrar una gran tècnica en les mescles als plats en eixe tipo de música variada. Fins a llavors, mesclar la música blanca quadrant a la perfecció els temes roc/pop/synth/techno com feyen els disc-jockeys de música afroamericana no estava ben vist i se solia punchar "al tall" o mesclant els segons finals en els inicials del següent, pero no es mesclaven durant més temps solapados. Fran Lenaers va escomençar usant també temes que servirien de base per a uns atres, i inclús va experimentar mesclant un mateix tema al mateix temps en dos plats que li imprimia un efecte especial. Tot això en equips de mescla molt rudimentaris comparats en els actuals. Ademés, Fran Lenaers també va ser en tota seguritat el responsable de cert canvi musical progressiu junt al seu companyer i amic Dj Tete que en ocasions compartia cabina en Fran en les matinades, despuix d'haver tancat SUCRE. No era tan devot del pop i el roc com de l'electrònica, i la seua especialitat era el techno i l'EBM, la maquinària alemana o belga (d'ahí el terme mákina, en realitat encara molt alluntat del seu significat despectiu i de lo que constituïa ben entrats els anys 1990) eren el seu principal argument musical. La guitarra encara seguia present, en grups que se solien escoltar en sales com a Barraca i Chocolate, pero en menor importància que abans. En esta sala era habitual escoltar a gent com Front 242, A Split-Second, Front Line Assembly, Nitzer Ebb, Clan of Xymox, Severed Heads, Psyche, Vicious Pink, 16 Bit i moltes atres formacions d'EBM i techno. Açò encara va fer guanyar adeptes.
Ademés va haver un atre factor que li va aportar més èxit a la discoteca, i va anar el fet de ser la primera sala en un horari realment ampli. Al principi va escomençar obrint a les 6 del matí, hora a la qual arreplegava a gent vinguda de Barraca, Chocolate i atres discoteques, i dels bars de copes de la regió, que per aquells anys solien tancar molt vesprada, a les 5 o 6 del matí molts d'ells. No obstant, possiblement per la seua gran acceptació es va decantar per alvançar la seua obertura de nit (23 hores o mijanit). No obstant, davant tan ampli horari, per la normativa vigent tenia que tancar a primera hora del matí, pero solament durant mija hora, i en el públic dins, les llums de neteja enceses i la música apagada, per a reprendre la sessió despuix d'eixa mija hora fins a migdia del dia següent, encara que poc a poc eixe horari de tancament va ser allargant-se fins a ben entrada la vesprada del dia següent. Spook Factory en els seus inicis atrea a la major part de la seua clientela els dumenges de matinada despuix d'un dissabte nit. La seua clientela més especial acodia a partir de les 6 del matí. No obstant, en els anys va afiançar la seua sessió de divendres nit com la seua sessió principal, degut sense dubte a que en els anys l'oferta de dissabtes nit i matinals de dumenges va aumentar dràsticament, pero no va passar en la mateixa mida en els divendres nit, en lo que Spook Factory es va fer ama d'eixa franja horària. Poc a poc, per la passivitat o ignorança de les autoritats en aquella época, i als buits llegals d'una encara immadura llegislació espanyola a nivell d'oci nocturn, es va ser obviant eixe chicotet paró de mija hora a primer matí, i en els primers anys 1990 va aplegar a obrir cada divendres des de mijanit fins a les 4 de la vesprada del dissabte.
Atres disc-jockeys destacats que varen passar per Spook Factory varen ser, ya en els 90, Juanmi, Carlos Rufian, Rafa Marco, Rafa Pastor, José Luis el Nano, Arturo Witten, Vicente Maffia i David Cap.
Espiral
En 1983 va botar a la fama una atra sala llegendària, Espiral, oberta des de finals de la década de 1970 i dedicada fins a eixe any a sons disc, i que no es trobava en l'habitual ruta en llínea recta vorejant el sur de la costa de Valéncia, sino terra adins, en La Eliana. Els seus primers DJs en esta nova etapa varen ser dos germans, Quique i Juanjo Serrano, que varen dur a la sala eixa varietat musical de temes de roc/pop no comercial, sons obscurs i electrònics. Solien punchar també molta música espanyola de la moguda, ademés de música "barraquera", més anglosaxona.
Ya a finals de la década de 1980 va ser Jesús Oraget el principal DJ. La ruta es va ampliar puix cap a l'interior de l'àrea metropolitana de Valéncia. Esta sala es va caracterisar per atraure a un públic menys selecte, més "de barri", per dir-ho d'alguna manera, pero al mateix temps, el públic més brutal de la ruta. Ademés, durant els seus primers anys no era tan coneguda fòra de Valéncia com lo eren les atres tres principals sales. Tot estava permés ací. Els servicis eren compartits entre abdós sexes. No hi havia regles i el "tot val" era la tònica general. Aixina i tot, soportava menys problemes entre la gent de lo que ho faria qualsevol discoteca actual en tot el seu personal de seguritat. Era considerada com la més "cañera" del moment, fins al seu sonat tancament i reconversió en una versió més "light", ya ben entrats els anys 1990, fets que varen precipitar ràpidament la seua definitiva desaparició (va ser la primera de les grans en caure). Esta discoteca disponia d'un terrat en piscina. Les seues principals sessions varen ser les de dissabtes tarde i dissabtes nit, menció a banda dels seus habituals i inacabables maratons. Va haver una atra sala d'este estil lligada a Espiral nomenada Broadway, i que estava situada en Alfafar, la qual temps despuix passaria a adoptar atres noms (Sucre, Amadeus, AMD). No obstant, de la mateixa manera que va passar en sales importants del moment com Bravatta, Illa, Èxtasis en Llombai, i més avant Coliseum i Ku Manises, el seu nom no va transcendir al nivell de les més conegudes en l'actualitat, al no estar ya present en els anys de major èxit de la moguda.
Puzzle
També en 1986, aplegaria Puzle, abans cridada New Búnquer (és de supondre que abans encara fora Búnquer). Va ser el mateix Carlos Simó, ex-DJ de Barraca, qui davant la major demanda de públic, va obrir com a gerent esta atra sala, situada a penes uns 2 km de Barraca en la mateixa carretera. Es tractava d'una discoteca molt moderna que va aportar per llavors elements nous en matèria d'allumenament, decoració, etc, i que ademés es va enfocar musicalment a sons més frescs, synth pop i technopop i inclús house. Per donar eixemples, grups com New Order, Camouflage, Cretu, T99, Boytronic, Information Society o Ret Flag podrien donar una idea de cóm va ser la seua música durant la década de 1980. Un dels seus primers DJs va ser Luis Bonías, procedent de la sala Triplex de Cullera (sala a on també va recalar el DJ Frank d'Espiral i des d'a on va aplegar Fran Lenaers a Spook Factory). Temps despuix Luis Bonías passaria a punchar en Pacha / Arena Auditorium, i entre 1991 i 1993 va ser resident en Spook Factory. En marchar-se de Puzle, varen recalar dos germans, coneguts com Els Bessons», que serien els qui li donarien personalitat pròpia i fama a esta sala en eixa música menys industrial i obscura, que també va tindre gran acceptació.
Durant els seus inicis, la discoteca no atrea suficient públic els dissabtes de nit, pero eixa carència no va tardar en suplir-se, ya que el seu ampli horari (va acabar per tancar cada semana al voltant de les 5 de la vesprada del dumenge en la seua sessió de dissabtes nit) va ajudar a que s'omplira de gent procedent principalment de Barraca, Chocolate o Spook ya a partir de primeres hores del matí. L'hora a la qual accedia el gros del públic més habitual era entorn a les 6 del matí del dumenge. Va tindre també sessions de dumenge nit, a la que acodia gent chic i sofisticada. Menció especial la té el seu llavors famós terrat ajardinat en el seu soportales a abdós costats plens d'aquaris i en zones per a assentar-se (el terrat es va cobrir per l'any 1994), la seua cabina de DJ en la sala interior en forma de torre de barres metàliques, des d'a on punchaven els cridats «Bessons», la seua cafeteria, en el mateix edifici, pero separada (anys més tart s'integraria en la pròpia sala), i per ser la favorita junt en Barraca i Spook Factory del públic gai.
ACTV
ACTV, oberta en 1986, va ser creada per Juliol Andújar. L'image gràfica va ser de Quiqe Company, sent un dels seus primers DJs Fran Lenaers junt a Ganimedes. Va ser liderada per un atre gran DJ valencià com va ser Arturo Roger. Es trobava en la Malvarrosa, en un edifici de l'any 1918 en la mateixa arena d'una plaja que encara no disponia de passejada marítima. Estava situada en un cridaner edifici històric conegut com a Termes Victoria, d'ahí el nom (Activitats Culturals Termes Victoria), en el qual s'estajaven també en anterioritat atres locals com a Tropical i en la part superior Casablanca. Va apostar en els seus inicis per sons més frescs. Arturo Roger, com a DJ de les seues sessions principals, que en els seus inicis varen ser les de after-hours de dissabtes i dumenges, introduïa new beat, que es tractava d'alguna cosa aixina com una mescla d'EBM i techno en el toc de distorsió de el "sò àcit" tan en voga per llavors, i acid house. Abdós eren, com ya es menciona, dos noves corrents musicals sorgides a finals dels 80 i que varen tindre gran repercussió en «el cridat «estiu de l'amor» de 1988. El new beat es va estendre ràpidament per atres sales valencianes a l'ús com Spook i Espiral, i el acid house també pero en menor mida, principalment en Puzle. Abdós estils musicals es varen afegir al combinat pop, techno-pop, EBM i techno habitual de la sala. És dir, ACTV seguia sent una discoteca obertament eclèctica. Eclèctica tant musicalment com sobre clientela, ya que reunia a un dels públics més peculiars de Valéncia, des de personages famosos camuflats entre l'aforament a noctàmbuls empedernidos.
Atres DJs posteriors a Arturo Roger, qui va marchar a punchar a Barraca, varen ser DJ Josel (també DJ de la discoteca Zona), el malograt Manolo el Pirata, que va adquirir gran rellevància per la seua refinada tècnica als plats punchant "al tall" i Jorge Zamora, que va ser un atre dels grans Dj que varen residir en la discoteca entre 1996 i 1997. Encara que l'época de major esplendor popular de ACTV en el país va coincidir en l'época de la decadència musical de la ruta, quan eixos sons havien derivat en música simple i embrutecida, la nomenada música mákina, ya casi des dels seus inicis en 1986, ACTV va ser considerada com una de les principals sales de la Ruta Destroy i una cita casi obligada durant els dumenges a partir de la vesprada. No en va, en tractar-se durant bona part de la seua existència de l'última sala important en tancar la fi de semana, es va convertir en lloc de reunió de la gent més important de la nit valenciana. Va tindre les seues sessions after-hours de dissabtes i dumenges de matí i vesprada, entre unes atres, i va escomençar a l'estela d'una atra sala de la Malvarrosa, situada en el mateix carrer Eugenia Viñes, cridada Coliseum, la qual va ser liderada per Fran Lenaers i també pol de reunió dels personages més destacats de la moguda, i que va tindre notable importància durant un parell d'anys, si be va acabar tancant al voltant de l'any 1988; i inclús el propi Clemente Martínez, lligat a Spook i NOD, va intentar obrir-la com NOD Coliseu. Ya a finals dels anys 80, ACTV va acabar especialisant-se i concentrant al públic més "rutero" en les seues sessions de dumenges tarde-nit a dilluns de matí. Els amanecer des de ACTV front a la mar pràcticament a peu de plaja es varen fer molt populars. Una atra peculiaritat d'esta sala és que va aplegar a obrir durant una temporada els dilluns per la vesprada o les seues sessions de fins a 72 hores.
NOD
NOD, també cridada Don Juliol perque aixina es dia anteriorment a reobrir-se (NOD no era sino una inversió de la paraula Dò), en el conegut Kike Jaén als plats i DJ Nino, va ser dirigida per un atre personage important en la moguda valenciana com va ser Clemente Martínez, anteriorment membre de la plantilla de Spook, com a gerent de la sala. Es va obrir en 1989, i estava situada en la mateixa zona interior que Espiral, a l'oest de Valéncia, concretament en les afores de Ribarroja del Turia, en mig de camps de tarongers, per lo que abdós discoteques sempre varen tindre molta afinitat de públic. De fet, NOD va acabar actuant com after-hours d'Espiral, ya que obria els dumenges de matí la seua sessió principal. De destacar és el fet de que esta sala en 1986 la va obrir Toni Vidal (el Gitano) en el nom de Bravatta, despuix de marchar-se de Chocolate i ser substituït per José Conca, i també va estar dedicada als sons inculcats per ell mateixa en Chocolate. El seu èxit va ser relatiu, ya que no va aplegar a ser coneguda fòra de Valéncia. Als pocs anys va tancar, i al temps, reoberta com a Don Juliol, nom idèntic al d'un pub del mateix amo siti en la població de Chiva a on ya punchava Kike Jaén. Clemente Martínez no va vore este nom res comercial, en la qual cosa, el poc temps de funcionar la discoteca com a Don Juliol, varen decidir llevar-li al nom la paraula "Juliol", i invertir la primera. En retirar les lletres "JULIOL" del lletrer principal de la frontera (que anava en vertical) i invertir "DON", va quedar NOD en la lletra N al revés, fet que varen adoptar de forma inteligent de cara a l'image de la discoteca.
NOD va ser la principal responsable de la cultura del pàrquing, alguna cosa prou més allà de lo que hui en dia es coneix com botelló, i consistent en llínees generals en que cada coche es transformava en una chicoteta discoteca i barra lliure (molts no escatimaven en invertir gran cantitat de diners en grans equips de sò), mentres la gent gojava recorrent-los a lo largo y ancho de l'aparcament, ballant, compartint i socialisant, d'alguna manera, en gent de todas partes. Ademés, els responsables de la mateixa sala, junt en l'iniciativa del dissenyador de moda Francis Montesinos, recolzaven este tipo d'oci animant a gent lligada a la nit i de diferents locals d'oci de Valéncia a fer paelles gratuïtes en la part posterior de la discoteca per a que tot el que lo volguera, tinguera un bon avituallament. Ademés, freqüentment montaven festes en el mateix aparcament. Allò va resultar en verdaderes orgies de festa en els mateixos aparcaments de les discoteques. De fet, a finals dels 80 i principis dels 90, podia haver tanta o més gent en els aparcaments de les discoteques de la ruta que dins. Este tipo d'oci va ser als pocs anys intentat atallar pels responsables de les pròpies discoteques, per la cantitat de diners que deixaven de guanyar, i a la perillositat que provocaven estes festes a l'aire lliure situades junt a carreteres conflictives al tràfic en fins de semana, sobretot en discoteques com a Chocolate i Heaven, junt a les quals podien aplegar a formar-se interminables rencs de coches aparcats en els costats de la mateixa carretera, ocupant totalment abdós vorals, una situació casi surrealista i impensable hui en dia.
Ràdio i televisió
A mitat de la década de 1980, la fama d'estes sales era notable entre la gent més inquieta de Valéncia, Madrit, Barcelona, Múrcia, Alacant i atres ciutats, i seguia unint-se gent gràcies al boca a boca, principalment. També gràcies a l'aporte dels numerosos programes de televisió dedicats totalment o en part a la cultura musical que s'havien emés des de principis dels 80, com L'edat d'or, Musical Express, A Uan Ban Baluba Balam Bambú, Popgrama, Aplaudiment, La Bola de Cristal i Tocata en TVE i Estoc de Pop en Tv3, que ficaven de ple a la joventut espanyola en un panorama cultural musical molt ric, variat i inclús transgresor que feya que molta gent s'interessara per músiques, cultures i estils de vida no convencionals.
També va ser de gran importància l'aporte d'emissores de ràdio, o programes de ràdio, que poc a poc varen ser apareixent. Pero en especial, les emissores pirata. Molt habituals en els anys 80 en Valéncia, es tractava d'emissores sense llicència que emetien en l'àrea metropolitana pero que per llavors, al no solaparse en el dial en emissores llegals (algunes en realitat sí ho varen aplegar a fer), emetien en total impunitat. cal mencionar una de les primeres emissores pirata, Ràdio Klara, i en especial el seu programa Cementeri Putrefacto, el qual va tindre una gran acceptació. Poc a poc a lo llarc dels 80 i primers 90 varen aparéixer moltes més emissores pirata dedicades als sons de la moguda valenciana, com a Ràdio Làser, Ràdio Funny, Ràdio Lluna, Ona Jove/Ràdio Estéreo, Ona Lliure, Ràdio Llímit, Ràdio Activitat, Ràdio Spektra, Ràdio Nivell, Ràdio Basca, Ràdio Cosmos, Ràdio Zona,[2] Taquicardia Ràdio o Ona Golfa. Dites emissores varen ser poc a poc apareixent i desapareixent durant els huitanta i principis dels 90 fins que també varen ser perseguides i clausurades, o algunes d'elles es varen llegalisar, cas de Ràdio Klara, Ràdio l'Horta i la recent incorporada Spektra fm que està revivint tota esta época dorada que va viure Valéncia en els anys 80. La cultura musical i tot lo que comportava també va tindre com a mig de propagació els mijos escrits, especialment en fanzines. A destacar publicacions com a Barraca Magazín, Estricnina, Menjar de Gossos, Deportació, No Tocar o El Pene Emmaixquerat.
Per aquella época varen sorgir emissores temàtiques d'estos estils: Màxima FM, Loca FM, Flaix FM, Futura FM, Danse FM, MQM Danse, Ràdio Klara, Ràdio Làser, Ràdio Funny, Ràdio Lluna, Ona Lliure, Ràdio Llímit, Ràdio Activitat, Ràdio Spektra, Ràdio Nivell, Ràdio Basca, Ràdio Cosmos, Ràdio Zona, etcétera. La seua programació es basa en la radiofórmula especialisada en la música electrònica, especialment danse i EDM, que es combina en alguns programes especialisats en música progressive, electro, bakalao, techno, house, trance, EDM, hardcore, dream, chill out i lounge. Algunes d'estes emissores solament emetien algunes hores del dia programació basada en estos estils musicals. Algunes d'elles en l'actualitat seguixen existint i unes atres han desaparegut.
Extensió de la Ruta Destroy
Paralelament a la Ruta Destroy, es fa necessari mencionar que, en bona part, esta es nutria d'atres events, principalment concerts, molt prolífics per llavors en la capital del Turia, de grups i formacions que s'escoltaven en aquelles discoteques, tals com Killing Joke, Simple Minds, Immaculate Fools, Clan of Xymox, The Cramps i tants i tants uns atres, en sales com les pròpies Barraca, Chocolate, Espiral o Puzle, i atres més pensades per a este tipo d'events, com a Illa, The Central/KU-Manises o Pacha/Arena Valéncia. És significatiu el fet de que molts grups estrangers, en la seua majoria britànics, tingueren un caràcter de cult en Valéncia, inclús superant l'èxit que varen obtindre en la seua terra. És el cas de grups com The Cult, The Mission, Transvision Vamp, Sad Lovers & Giants, Midnight, Twelve Drummers Drumming, The Bolshoi, Danse Society i els propis Simple Minds, el cantant del qual Jim Kerr reconeixia ser un habitual visitant de les discoteques valencianes sempre que podia fer-ho.
De notable rellevància també va ser el fet de que va existir una certa conexió Valéncia-Eivissa durant mitat dels 80. Ans que Paul Oakenfold i atres coneguts DJs britànics descobriren el filó eivissenc, i Eivissa acabara sent feu de legions de clubbers d'aquelles latitut, i abans de l'explosió de l'acid house i d'aquell famós estiu de l'amor (1988), hi havia una certa sincronia musical entre Eivissa i Valéncia. No en va, varen ser molts els valencians, madrilenys i catalans habituals de la Ruta els que visitaven Eivissa en estiu, en les seues llegendàries KU (ara Privilege) i Amnèsia com a principals pols d'atracció. Musicalment, puix, va haver-hi prou afinitat. Abans, com es menciona dalt, de que Eivissa s'especialisara en la música house.
Aixina que, lo que hui en dia es coneix com clubbing, moviment d'oci o forma de vida nocturna iniciada a principis dels 80 en Mánchester i la seua famosa The Haçienda (dit moviment en eixa ciutat es va cridar Madchester), va tindre els seus orígens a nivell espanyol en Valéncia, encara que eixa paraula realment no s'usara llavors en Espanya. De fet molts són, incloent bandes i productors britànics que varen chafar Valéncia en eixos anys, els que varen parlar de grans paralelismes entre abdós moviments a finals dels anys 80, en les principals diferències de que en el Regne Unit la música era pràcticament autòctona i pròpia i es va basar molt en un tipo de festes clandestines cridades rave, mentres que Valéncia estava totalment oberta a música importada de molts països d'Europa, com el propi Regne Unit, Alemània, Bèlgica, Països Baixos, Itàlia, etc., i també d'Estats Units, Canadà i Austràlia, i les discoteques varen tindre un pes major.
Explosió (1991-1993)
A partir de 1987, Valéncia va escomençar a cridar gradualment i cada volta més l'atenció de gran part de la joventut en Espanya pels seus horaris interminables, per la gran harmonia existent i la tremenda llibertat que es respirava, sense a penes pressions de cap tipo a nivell polític, social o policial, i per ser l'únic lloc en el país en punchar un combinat de música electrònica vanguardista d'aquella época junt en pop/roc independent d'importació. Estos estils genèrics englobaven principalment EBM, música techno-industrial per a pistes de ball, pop/roc de tall gòtic i en la seua majoria britànic, dark wave, post-punk (també cridat afterpunk), techno, synth pop, tecno-pop, new wave, new beat, acid house, etc.
Des dels inicis de la "ruta", en grups com Bauhaus, Joy Division, Birthday Party, Classix Nouveaux, Visage, Blancmange, Comsat Angels i Devo, poc a poc va ser derivant en música menys guitarrera i més electrònica, fins a finalment, i fonamentalment a partir de 1993, vulgarizarse en música danse ràpida i de poca calitat produïda autóctonamente en estudis en pocs recursos, o ben importada en la seua majoria d'Itàlia i Països Baixos. No obstant, dins del grup de discoteques de la "ruta", cada una va aplegar a tindre algun estil peculiar que la diferenciava del restant, com Barraca, que va ser la que més va apostar pel pop, en un marcat accent en el pop/roc en cert sentiment de romanticisme, mentres que Puzle ho va fer pel synth pop i el technopop, Chocolate per lo sinistre i la psicodelia, ACTV pel acid house, Spook Factory pel techno o Espiral com un gran compendio de tot. En els anys estes tendències varen ser evolucionant en cada una d'estes sales, de manera que Barraca va evolucionar cap a un sò house, pop i techno-pop en bona presència de vocals desterrant pràcticament per complet les formacions de guitarra, alguna cosa que també faria el restant de sales, Chocolate i Spook Factory fent un sò més radical i industrial que les va convertir en abanderades del cridat "bakalao", que va escomençar englobant als estils més electrònics i contundents de finals dels 80, en grups de techno, new beat i EBM/industrial en ritmes molt marcats com Signal Aout 42, Micro Chip League, Invincible Spirit, Fini Tribe, Tribantura i Renegade Soundwave.
A cavall entre els anys 80 i 90, varen ser apareixent noves sales, d'importància rellevant, pero totes i cada una girant al són que marcaven les més veteranes. Discoteques com Heaven, anteriorment cridada Naronja, chicoteta sala cavernosa propenca a Puzle, pero més contundent i embrutecida, la qual tenia un dels aparcaments més actius, provocant verdaders quebraderos de cap i inclús cares d'incredulitat als sofrits domingueros que passaven junt a ella per la carretera d'El Perelló rumbo als seus apartaments, i les principals sessions dels quals eren les de dumenges a partir del matí. Vila Adelina, junt a Barraca, que no era sino un chalet en un ampli terrat que la va fer famosa. Zona, discoteca pertanyent a l'eix Espiral-NOD, la qual es va fer realment peculiar perque es va especialisar en les seues sessions de dilluns de matí, que podien allargar-se fins al dimarts de matinada (alguna cosa impensable hui en dia en una discoteca d'eixes dimensions), i a on atrea a els qui treballaven durant la fi de semana en la nit o en l'hostaleria, no solament de Valéncia, sino també de ciutats més alluntades com Madrit en Attica entre unes atres i Barcelona (en estes ciutats no existia res igual a eixa escala per a este tipo de treballadors), i també a la gent que encara aguantava la festa, generalment gent molt desfasada pero no conflictiva. El Temple, ubicada en Cullera, no molt llunt de Chocolate, baluart del popular Chimo Bayo, impactant visualment pels seus aires industrials de refineria que emergia d'entre els camps d'arròs, i les sessions del qual eminentment EBM, new beat i techno les combinava en temps de alentament als seus fidels seguidors, i d'acompanyament musical-vocal, a través del micro. Per este motiu, esta sala va tindre el seu públic fidel, pero també els seus detractors. Chimo Bayo, popular gurú de l'época, DJ, productor i llegenda, anys abans havia dirigit una atra sala lligada musicalment a la ruta (no en va podria ser inclosa), encara que alguna cosa més alluntada, la discoteca Atarassana d'Oliva, un municipi valencià junt a Gandia, oberta des de 1986. El Temple va mantindre el seu èxit durant relativament poc temps, fidel reflex de l'èxit de l'image de casa, Chimo Bayo, i va acabar tancant quan l'image d'este va decaure, reobrint-se com NOD Cullera, sala que realment no va conseguir quallar.
Atres sales dignes de ser mencionades, per la seua rodalia a Valéncia, i per lo tant a les sales més importants, i a on molta gent alternava entre unes i unes atres, varen ser KU Manises (liderada pel seu DJ Víctor Pérez), que en els seus primers anys a mitat dels 80 arreplegava a gent procedent d'atres discoteques a últimes hores de la matinada i es va convertir en una de les principals sales de concerts. Ademés durant una temporada es va conéixer com The Central. La política musical d'esta sala va ser sempre de domini absolut del pop/roc alternatiu, el synth pop i el pop/roc gòtic (popularment dit com "guitarreo") sobre els estils electrònics com el techno, l'EBM i el new beat, que tenien un paper molt més secundari o casi inexistent en esta sala. En els anys, especialment a partir dels 90, en els quals el "guitarreo" estava desapareixent, va ser una discoteca a on es tirava mà dels clàssics més que en cap atra sala, fet que la convertiria en iniciadora i abanderada del moviment remember que es va formar anys despuix i que s'estendria per les principals ciutats d'Espanya, i que rescatava la música de l'época dorada de la moguda valenciana. La discoteca Illa, en l'Alcudia, més coneguda pels seus importants concerts, pero en sessions de música de la moguda des de mitat de la década de 1980. Esquema, prop d'Illa, en Massalavés, a on Arturo Roger, DJ de ACTV, també punchava un excelent combinat musical els dissabtes nit, encara que més llauger que el que li va fer famós en ACTV. Amadeus (o AMD) situada en Alfafar, junt a un important centre comercial, la qual abans s'havia cridat Broadway, a on va punchar DJ Frank, un dels primers DJs d'Espiral, i despuix Sucre a on va estar Dj Tete com a resident (qui despuix inauguraria Bananas Maxi disc) i que cap a matinals en Spook en Fran Lenaers quan tancava les sessions de Sucre.
Sempre es va tractar d'una sala molt freqüentada per les tribus urbanes de l'àrea metropolitana. El Torero, bar de copes en terrat junt a Spook Factory (en el mateix aparcament), en música més cañera que esta, que va escomençar sent un bar de música roc, i es va convertir en una chicoteta sala que la complementava, lo mateix que Tropical, en el mateix edifici que ACTV, a on la gent es preparava per a entrar en ACTV o es relaixava entre eixida i entrada. Galaxy, molt prop d'Espiral i Zona, també en la zona interior, de la mateixa manera que Karma, una chicoteta sala en forma de piràmide. Banana's, macrodiscoteca -inaugurada per Dj El Tete- qui la dirigiria el seu dos o tres primers anys fent d'ella una de les sales més importants d'aquella época (posteriorment El Tete va estar molts anys en Arabesco com Dj resident en la pista principal). Banana's estava situada en Sollana, prop de Sueca, en un enorme terrat-jardí descoberta que en els seus inicis en 1987 va estar dirigida a gent del mateix estil que Puzle, en música synth pop i tecno-pop. Ressaca Plaja, primera gran terrat d'estiu en Valéncia, situada junt a la mar, en la pedania de Port Saplaya, pertanyent al municipi d'Alboraya, que durant els mesos de estío va escomençar a atraure, sobretot els dijous nit, a "ruteros" habituals.
Ya en 1991 va aplegar a produir-se un verdader moviment social de dimensions extraordinàries. Més de 30 000 jóvens de todas partes del país es congregaven solament en les diferents discoteques de la Ruta Destroy, entorn a la ciutat del Turia, per a passar fins de semana inoblidables. Es parla de 50.000 en les seues fins de semana més rellevants.cita requerida Molts d'ells feyen casi cada semana centenars de quilómetros sol per viure la cridada festa valenciana, també conegut com festival valencià. Adicionalment, va escomençar a fer-se molt comú el fet de noliejar autobusos des de qualsevol punt de la península per a un desplaçament més cómodo i barat junt en gent del mateix lloc. Pero encara que enguany i el següent varen marcar el final d'una época gloriosa, el boom de jóvens aplegats de todas partes continuaria fins a 1994. A partir de 1995 el descens va ser en picat.
Decadència (1994-1996)
A partir de 1992, els mijos de comunicació escomencen a fer-se eco de forma massiva d'este moviment. Des de 1993, els desplegaments policials escomencen a abundar,[3][4] escomença a haver una gran alarma i pressió social sobre este moviment d'oci per part dels mijos, i inclús dels polítics. De fet, mentres el terme Ruta Destroy va ser acunyat per Vicente Pizcueta, un atre gurú de la nit valenciana i responsable principal de Barraca, el terme Ruta del Bakalao va ser, en canvi, el que es va terminar imponent, usat pels mijos de comunicació com a modo de donar nom a un dels seus principals cavalls de batalla, a raïl de la paraula bakalao, que ya venia usant-se junt en mákina des d'anys abans per a denominar als subgèneros de música electrònica de ball techno i EBM.
Un atre factor que va tindre relativa importància en la satanisació de la Ruta per part de la societat, va anar el crim d'Alcàsser, en el que tres adolescents varen ser raptades quan es dirigien a una coneguda sala de Picasent cridada Coolor, una de les moltes discoteques de poble que per llavors existien. La prensa valenciana es va afanyar a estendre de manera obsessiva que el principal seqüestrador i assessí de «les «chiquetes d'Alcàsser», Antonio Anglés Martins, era un habitual visitant de les discoteques de el bakalao.
Aixina que, la música comença a guanyar bpm (revolucions) i perdre calitat. Els anys 1993 i 1994 seguixen atraent masses ingents de jóvens, encara que va sent gent en menys inquietuts sobre la calitat musical, sériament mermada. La gent variada, els pentinats i looks estranys i ochenteros, que encara pervivien fins a 1992 o 1993, el cuiro, les camises estridents i la roba cridanera, van deixant pas ràpidament al tall de pèl al rap, els grans rogles en l'orella esquerra, les sabatilles, els chàndals, i les bombers a modo d'eixèrcit clónico.
Es posen de moda noves sales relativament propenques a Valéncia que aposten directament per atraure el clima de cordialitat, llibertat i bon roll, pero deixant directament el nivell musical en un pla secundari, i atraent principalment a gent molt jove, de 18 a veintipocos anys. És el cas de sales com a Llímit Local en Pobla de Vallbona i Alkimia en Xàtiva, anteriorment coneguda com l'Almàssera. En la província de Castelló varen estar Punt Rojo en Moncófar, un dels responsables del qual va ser de nou Chimo Bayo, Industrial en Vall de Uxó i Mas en Segorbe. Inclús Melody en Casas-Ibáñez (Albacete), junt al llímit en la província de Valéncia, sala que té cabuda en l'artícul ya que va ser un lloc a on centenars de valencians, manchecs, etc., feyen acampament en els seus voltants alternant en les sessions en la pròpia sala. Apareixen moltíssimes sales més en la zona valenciana, entre sales noves i unes atres que ya existien pero es volen pujar al carro de la música bakalao/mákina. La majoria d'elles no varen passar de ser mers succedàneus.
En 1994 es podria dir que la calitat musical en casi totes les discoteques del moviment havia desaparegut, llevat excepcions, com la sala The Face, una preciosa sala en una cuidada decoració, cridada anteriorment Dreams Village, de gent ben. Va ser l'última incorporació important al moviment, i un verdader oasis clubber en una Valéncia decadent, lloc en el qual es va tornar a impulsar l'house, principalment el progressive house, i a on encara es podia gojar de sessions llargues fins a l'una de la matinada, o en Puzle, que va seguir els seus passos despuix d'una reconversió musical. Encara que també és cert que l'horari de Puzle va ser sent retallat paulatinament per a acontentar als polítics i ciutadans, passant de ser una discoteca eminentment after-hours, en tancar a les cinc de la vesprada i atraure al seu principal públic a partir de les sis del matí, a començar a omplir-se abans, donada la pèrdua d'atres llocs preferits per la gent, i tancar a l'una del migdia, anys més tart a les dotze, despuix a les dèu i aixina fins a les nou del matí, ya a finals dels 90. També estava el cas, ya mencionat anteriorment, de Ku-Manises, que va escomençar a rescatar els anys més gloriosos d'eixa época en el cridat remember, i atres sales que es varen sumar a esta iniciativa.
El bon ambient que va caracterisar a Valéncia s'escomença a perdre, aplegant en 1996 al seu fi en sonats tancaments, com el d'un oblidat Spook Factory, l'aparcament del qual ya semi buit realment ho ocupaven en la seua majoria habituals fidels del bar de copes El Torero, situat dins mateixa de dit aparcament i dedicat a makina dura. Tant va anar aixina aquella decadència, que ara en Espanya el terme Bakalao o Bakala s'usa solament com a modo despectiu, o mal utilisat per a referir-se a la música electrònica accelerada i simplista, i als seus seguidors. Posteriorment encara varen quedar o varen aparéixer reductes de calitat sobre música electrònica es referix, com la pròpia The Face (va marcar el seu estil musical en el seu Djs Arturo Roger, Manolo el Pirata, Coqui Selection, Nacho Ortiz, Paco Cuevas, Miguel Ortiz, Pau Thomas, Víctor Pérez i els seus tres ambients: El Cel, 99 Calamars i la seua pista principal The Face en les seues festes Ministry Of Sound,)en les sales d'Eivissa Pacha, Space i el seu Djs, etc. Caballito de Mar, desapareguda terrat, ya també mítica, i refugi d'antics ruteros veterans i de personages populars, i situada en la plaja de Les Arenes, en un house molt apte per a ballar a l'aire lliure front a la mar i acariciat pel seu oraget. Planet Valéncia, en l'antiga discoteca Wiggle d'Albal, intent per part de Chimo Bayo de reflotar un moviment ya casi afonat en una sala en aspecte prou industrial. Llavors i a partir d'eixe any triumfen, per damunt del restant de discoteques, ACTV i Llímit Local, entre els nous "ruteros", gent jove atreta per l'antiga fama de la Ruta. La ferida era tan evident, que front a les populars sessions dominicals de ACTV, en mákina dura, va reaparéixer en la mateixa sala atra al voltant de 1996, la de divendres nit, recuperant el techno de calitat i no tan revolucionat, pero finalment no va conseguir l'èxit desijat.
Algunes atres discoteques escomencen una etapa de sérios balancejos o tancaments i reobertura per falta d'interés, cas de Barraca, mentres unes atres, de forma paulatina, escomencen a desaparéixer definitivament, com a Espiral, Zona, Heaven, NOD, Spook Factory, etc., fins a deixar d'existir la Ruta com a tal, mentres atres discoteques sobreviuran a la desaparició del moviment per diferents camins: be mantindran el seu relatiu èxit musical durant uns anys, com The Face i Puzle, gràcies a la música house, o be es desviaran musicalment a gèneros dirigits a públic extremadament jove, com l'happy hardcore i l'hard house, molt alluntats musicalment de les dos primeres, cas de Chocolate, i en suma, totes elles molt alluntades de l'esplendor que varen tindre anys arrere.
La droga coneguda vulgarmente com èxtasis (MDMA), que va fer acte de presència en Valéncia des de 1987 i 1988, aplegat des d'Eivissa i els Països Baixos, escomença a causar estralls en les discoteques degut a que és consumit en dosis cada volta més massives. Encara que en els anys 1994, 1995 i 1996 encara es respira un ambient cordial entre la gent, a lo manco entre les sales a on encara persistix la varietat de gents, cas de Puzle i The Face, poc a poc és evident el canvi d'actitut de la clientela, sobretot en sales com a Chocolate, en tota seguritat la sala de la Ruta Destroy en la pijor evolució musical.
La pèrdua de purea de la droga i atres factors, com l'atracció de gent conflictiva, ocasionen cada volta més problemes de baralles i mal ambient. Molts dels treballs de porta de discoteques se'ls escomença a encomanar a individus agressius que realment aumenten la sensació d'inseguritat.
En definitiva, ya a finals dels 90, casi cap sala dedicada a sons derivats i evolucionats d'esta moguda (sons ya minoritaris), és capaç de superar en èxit la prova hui en dia difícilment superable de l'ambient de casi absoluta cordialitat, i la violència i l'agressivitat escomencen a ser una tònica habitual en eixa classe de locals.
Horaris i recorreguts
La tornada dels "ruteros" podia demorar-se en ocasions fins al dilluns de nit (com es menciona anteriorment, va haver una discoteca nomenada Zona dedicada casi exclusivament a la seua sessió dels dilluns de matí); de la mateixa manera que les eixides podien alvançar-se al dijous. Menció en este cas per a discoteques com a Acció, Metròpolis i Delfos, com a sales eminentment de dijous nit per a molts "ruteros". Estes discoteques de ciutat, que durant els anys 80 i principis dels 90 obrien també les nits d'entre semana (en aquella época no era un fet estrany l'eixir alguna nit d'entre semana per a qualsevol persona amant de la nit), servien tant els dilluns tarde-nit com a dijous nit com inicie/fi de semana per a molta gent. En molts casos, la gent que eixia "de ruta" ni tan sols contractava estage en Valéncia, si és que venia de fòra, i molts no tornaven a casa, si vivien prop, sino que lliteralment passaven les 72 hores de la fi de semana "de festa" en els locals, llevat chicotetes pauses per a dormir o menjar alguna cosa, moltes voltes en el mateix coche o en els aparcaments de les discoteques. També es va escomençar a fer freqüent la costum d'eixir de festa de matí, despuix d'haver dormit de nit.
Les rutes més habituals durant una fi de semana eren (separant entre barres "/" les principals sessions en sales obertes durant el mateix horari, i posant en negreta les més destacades d'entre eixes sessions importants):
- Dijous nit: Acció / Metropolis
- Divendres nit: Spook Factory / KU-Manises / Heaven / The Face / El Torero
- Matins de dissabte: ACTV / Spook Factory (cont.)
- Dissabte tart: Espiral / ACTV (cont.)
- Dissabte nit: Barraca / Chocolate / Espiral / Ku-Manises / The Face / Spook Factory / Puzle / ACTV
- Matins de dumenge: Spook Factory (cont.) / Puzle (cont.) / Heaven / NOD / The Face (cont.) / El Temple / ACTV
- Vesprades de dumenge: Barraca / Vila Adelina / ACTV / NOD /Llímit Local
- Nits de dumenge: ACTV (cont.) / Puzle / Barraca / The
Face * Dilluns: NOD / Zona / ACTV
- (cont.) -> mateixa sessió que la franja horària anterior en continuïtat en la següent.
Esta taula mostra cóm la franja horària de major ebullició en les sales de la moguda valenciana anava des d'altes hores de la matinada del dumenge fins a ben entrada la vesprada del dumenge. Encara que realment entre 1987 i 1993 estes pautes varen variar de forma notable. Per eixemple, la sessió de matinada dels dumenges de Spook Factory es va debilitar fins a desaparéixer, mentres que els dumenges nit/matinada de dilluns es varen fer cada volta més populars. O en el tancament de la sala Zona, NOD va arreplegar el seu testic per a les sessions de dilluns.
Esta activitat "rutera" solia anar acompanyada del consum de drogues, i per tant va aumentar la perillositat vial en les carreteres per les que transcorrien els desplaçaments. La brutal alarma social generada per la "Ruta del Bakalao", que va aplegar a provocar debats televisius de gran audiència, va fer que les autoritats decidiren prendre mides de represàlia contra els locals, en forma de controls d'horaris i permissos, i inclús clausurant alguns d'ells, de formes més o menys repressives i injustes. De fet sales com a Zona, Heaven, ACTV i NOD varen ser clausurades per supostes irregularitats en els seus edificis i atres motius no massa honests, i no obstant passat un determinat temps varen tornar a funcionar tal com en diferents noms, i un tipo de gent més "light". Tot açò, en suma, va produir un decliu paulatí en els desplaçaments per la "ruta", en favor de les macrodiscotecas de la perifèria, les de la pròpia capital, i les raves, i que la gent vinguda d'atres regions deixara d'acodir.[5]
Les drogues i la seua relació en la ruta
No es pot parlar de la moguda discotequera valenciana sense parlar de les diferents drogues que per ella varen circular en les seues diferents etapes.[6] En aquella época, la droga era vista per algunes persones més com un vehícul per a l'evasió que com un fi en sí mateixa, i estava més idealisada i menys estigmatizada que actualment, en lo que casi tot lo món d'este ambient participava d'ellacita requerida. Un dels ingredients essencials pels quals en estes discoteques es respirava un ambient poc propici als problemes entre clientela i pels quals era habitual entaular conversació en qualsevol desconegut eren les drogues, i el tipo de drogacita requerida. L'alcohol no es consumia en dosis exagerades en estes sales, i la cocaïna era una droga casi inexistent en este tipo d'ambients, ya que es tractava d'una droga consumida per un atre tipo de gent, generalment gent rica o esnob, o en ambients a on el sexe jugava un paper més importantcita requerida. Sense dubte la droga més destacable dins de la moguda valenciana va ser la "mescalina valenciana", popularment coneguda com "mesca" o "chufla". Segons alguns estudis, estava composta per MDA o "droga de l'amor", en anglés nomenada "Hug-Drug" (droga de l'abraç), per tindre uns efectes tendents a "voler a tot lo món".
Es tractava d'un derivat anfetamínico semblat en la seua estructura al MDMA o èxtasis, pero en un marcat efecte alucinogen propenc al LSD (eixos efectes alucinogens es componien principalment de visió de fractales i saturació dels colors), que a dosis altes podia aplegar a ser disociativo (dissociació de ment i cos), i normalment anava tallada en cafeïna o atres tipos de anfetamina més energizantes, com les centraminas o les dexedrinas, anfetaminas molt comuns en aquella época. Uns atres afirmen que es tractava d'un compost en una mescla "àcit-anfetamínica", més concretament, una mescla de centraminas i dexedrinas, junt en la dietilamida de l'àcit lisérgico (LSD). Supostament, la seua relativa similitut en la verdadera mescalina extreta del peyote va fer que adquirira dit nom popularment. No obstant hi ha els qui afirmen que es tractava de la verdadera mescalina de peyote, pero lo més provable és que la mescalina de peyote també es comercialisara llavors, pero en cantitats molt menors, per gent que volia aprofitar la tirada de la "mesca" i que pensava que abdós eren lo mateix. Pero lo cert és que la mescalina de peyote sol provocar com a efectes colaterals forts nàusees i bossades ademés dels efectes de gran eufòria, ebrietat i alucinacions que proporcionava la "mesca". L'hipòtesis més provable és la primera, ya que són varis els estudis que aixina ho afirmencita requerida. Esta substància es presentava pràcticament en la seua totalitat en forma de càpsules, principalment de color vert, pero també roges.
L'existència de la "mesca" valenciana va ser relativament curta, entre 1983 i la Nadal de 1988, quan va desaparéixer casi sobtadament, encara que és un fet que fins a finals de la década de 1980 i principis dels 1990 seguien apareixent molt rarament partides d'aquelles càpsules verdes, pero a preus desorbitats. Les hipòtesis per les quals la "mesca" va desaparéixer d'eixa manera, ya que els motius no estan clars, són vàries. Potser el principal factor va ser l'aparició d'una atra substància anfetamínica, el sulfat de anfetamina, conegut popularment com "speed". Esta substància era més barata de produir i de comprar. De fet el preu de la mescalina va sofrir una gran escalada fins a colocar-se a preus prohibitivos, sobretot es diu a raïl de la popularisació de la cançó d'Els Rebels "Mescalina" (1986), lo que donaria peu a que els consumidors de drogues es decantaren per atres substàncies. Ademés, el "speed" proporcionava supostament major efecte contra el somi, i això era un factor important en una época en la qual els horaris s'anaven allargant de forma desmesurada. Proporcionava una sensació d'eufòria pareguda, i un major efecte energizante que imprimia al cos més velocitat, fet més idòneu per a les BPM (revolucions per minut) de segona mitat de la década de 1980. Pel contrari, caria de la sensació de falsa ebrietat i de les alucinacions. Esta substància, consumida majorment com a pols blanques per les fosses nassals, va ser la principal substància consumida entre 1986 i 1988, any en el qual va fer aparició en l'escena valenciana el MDMA o èxtasis.
L'èxtasis va aplegar procedent dels Països Baixos i també estava present en Eivissa. Va escomençar sent comercialisat en forma d'unes chicotetes tauletes de color marró conegudes popularment com "inflones". En el temps es comercialisarien com a pastilles en una gran varietat de colors i símbols impresos. Posseïa cert caràcter alucinogen en l'aspecte de que semblava "obrir la ment als sentits", donant l'impressió de que els sentits s'agudisaven.
Estes tres varen ser les principals substàncies consumides en les principals discoteques de la moguda, pero unes atres com la marihuana i l'hachís, o el LSD (els populars "tripis") també solien vore's, encara que en prou menor freqüència, ya que o be relaixaven, o be desconectaven de la música.
Conseqüències i situació actual
Plantilla:Referencias Actualment sobreviuen algunes sales, com la mítica veterana Barraca que en 50 anys a les seues esquenes i despuix de varis tancaments de breus periodos de temps, continua en peu, encara que en una música i un ambient molt diferent al que la va popularisar a mitan dels anys 1980, ya que actualment és l'abanderada del moviment techno en Valéncia. Spook Factory va tornar a obrir en 2005 en notable èxit en el nom de Spook Club Vlc, va ser substituïda per Space Valéncia un any, per a tirar el candat i novament en setembre de 2008 reprendre el nom de Spook Club Vlc.
En l'estiu de 2004, un after obria les seues portes des de les 9 del matí del dumenge i tancava a les 3 de la matinada del dilluns, en les instalacions de la discoteca Bananas, que va tornar les ganes d'eixir de festa i va fer que molta gent elegira Valéncia com a destí preferit per a les seues vacacions d'estiu en lloc de visitar Eivissa, este after es va cridar Friends. El seu director, Michel, va contar en la colaboració de molta gent en gran experiència en el món de la nit, en Eddu Reig, Salva Cotanda i Nacho Penadés com Djs residents. Grans noms del panorama internacional com Carl Cox, varen passar per eixe terrat que es caracterisava per combinar bona música en zona recreativa dotada de piscina. Es va aplegar a dir que Friends plasmava lo que en el seu dia va ser la ruta del Bakalao. Va haver sessions "Senar Stop" que varen superar els récorts d'assistència d'una discoteca en el territori espanyol superant aixina a les festes d'Eivissa. Elegit com a final de festa del Campeonat de Motociclisme, Valentino Rossí va poder gojar d'una de les seues sessions rodejat a peu de pista de multitut dels seus seguidors. Pero com tot en Valéncia, les autoritats no varen tardar en començar a retallar el seu horari conseguint el seu tancament definitiu en 2006. Puntualment obri en sessions especials.
També seguix en cert modo Chocolate, la qual reobri molt puntualment en ocasions especials, i que actualment està dedicada a sons molt radicals com l'hardcore i el schranz. Una atra de les que va sobreviure fins a finals de 2007 és Puzle, data en la que va ser clausurada, per a reobrir posteriorment, i ser tancada definitivament el 31 d'octubre de 2011. Pero al cap i a la fi, estes sales hui en dia no són sino ombres difuses de lo que varen ser, en aspectes de renom, fama i reputació.
Atres sales pel contrari es varen renovar, varen canviar de nom, amos i/o estil musical, cas de Heaven, ACTV, NOD, Zona o Industrial Society i unes atres mai tornaran a existir, cas d'Espiral i Punt Rojo, els edificis del qual varen ser demolits.
Les conseqüències de la decadència de la nit valenciana varen ser realment desastroses. A partir de l'any 1996 ningú de fòra de Valéncia apostava per lo que abans era un somi. Degut principalment a la radicalisació i banalisació musical, i a la pressió eixercida, Valéncia es desinfló. La recuperació va ser molt costosa, i no va aplegar fins a ya entrat el nou mileni, quan sanc nova, en idees noves, tornant a apostar forta pels sons de calitat i el treball de la qual es remontava a mitat de la década de 1990, va escomençar a obtindre els seus fruts. Gent que, a diferència de la Ruta Destroy, no posseïa les discoteques, sino que les llogava per a montar els seus propis clubs, o directament montava les seues pròpies raves.
Esta volta es tractava de techno actual, sons electrònics minimalistes, drum & bass, electro i hip-hop renovats, i atres sons vanguardistes. Cap puix destacar la meritòria llabor de colectius i promotors com a Comunitat Obscura, que continuen des de 1989 en el seu màxim representant Mortis Dj oferint festes i concerts dedicades als sons de la ruta en les quals estan presents DJs tan representatius com Fran Lenaers, Dj Frank, Kike Jaen, Miguel El Diví o el mateix Mortis Dj, UHF, productora de l'imprescindible Li Club, a dia de hui un club de referència internacional. .beat (puntobit), els qui varen tornar a resucitar Barraca, Groovelives i els seus colorista i peculiars clubs i festes, o els desapareguts Dynamic i Gorila Club, i més avant lo que ha segut una verdadera renaixença en Valéncia, encara que això sí, a una escala molt menor de lo que va anar en el seu dia la Ruta Destroy, pero aportant la suficient varietat i calitat musical que una ciutat com Valéncia es mereix, i davant una llegislació i una política més hostil. Promotores i colectius a afegir als anteriors són Educative Sounds, Dskonnect, Minimalistik Girl, Komakino, RESISTIX, Nightplanning, Grupomelatrago, Nomenklatura, Utopia, Love Reactor o Bassline Abuse, entre uns atres.
No obstant, per diversos factors, tals com la més complexa i molt manco permissiva llegislació actual en matèria d'oci nocturn, pel molt major control policial, a la major conscienciació social contra les drogues i el coneiximent dels seus efectes a curt i llarc determini, a les diferents circumstàncies polítiques: recordem que els 1980 varen ser els anys de la "alegria i la llibertat" despuix del franquisme i la transició; i de canvis socials: moltes opcions alternatives a la discoteca, o a la marcada influència de la moda i el cult al cos per damunt d'atres conviccions; i com un atre factor decisiu, degut també a la menor consciència "discotequera", és molt improvable que es torne a repetir en Espanya una situació similar.
Arrere queden en el recort nomenes, alguns d'ells mítics, com a Barraca, Chocolate, Spook Factory, El Torero, Espiral, NOD, Puzle, ACTV, El Temple, Heaven, Zona, Galaxy, Vila Adelina, Atarassana, Looping, Coliseum, Acció, El Torero, Metròpolis, Chapulín, Oggi, Delfos, Yucas, Ufo's, Dreams, etc.
Vore també
Referències
- ↑ González, David (2021-02-19). «Cuarenta años de 'la ruta del Bakalao'». elcierredigital.com. Consultat el 2021-02-19.
- ↑ «Radio Zona». Archivat des de l'original, el 7 de novembre de 2017. Consultat el 23 de mayo de 2013.
- ↑ «EL PAIS, 1993: Vera ordena a la policía que use la 'ley Corcuera' para controlar la 'ruta del bakalao'».
- ↑ «EL PAIS, 1993: Detenidas 559 personas en la 'ruta del bakalao' durante el fin de semana».
- ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
- ↑ «Reportaje de Carlos Monty publicado en 1993 en la revista "Ajoblanco"». Archivat des de l'original, el 13 de marzo de 2009. Consultat el 15 de febrer de 2009.
Bibliografia
- Oleaque, Joan M., En èxtasi. Drogues, música màkina i ball (Llaura Llibres, 2004) ISBN 9788496201125 Descatalogat
- Costa, Luis, ¡Abadejo! Història oral de la música de ball en Valéncia, 1980-1995 (Contra, 2016) ISBN 9788494561252
- Oleaque, Joan M., En èxtasis. El bakalao com a contracultura en Espanya (Barlin Llibres, 2017) Edició ampliada i actualisada, en pròlec de Kiko Amat ISBN 9788494668333
- Llibre La Ruta. Una història a ritme de música abadejo, per David Sáenz.