Crim d'Alcàsser
Alcàsser
Data: 13 de novembre de 1992
Lloc: Alcàsser, Picassent i parage de la Romana (Tous)
Tipos d'atac: Segrest, tortura, violació i assassinat
Víctimes: Míriam García, Desirée Hernández i Toñi Gómez
Perpetradors: Antonio Anglés (pròfug) i Miquel Ricart (condemnat)

El crim d'Alcàsser és la denominació mediàtica i policial donada al segrest, tortura, violació i assassinat de Míriam García Iborra, Antonia «Toñi» Gómez Rodríguez i Desirée Hernández Folch, tres chiques de catorze i quinze anys de la localitat d'Alcàsser (Horta Sud), ocorregut el 13 de novembre de 1992.

Desaparició i busca

Nit de la desaparició

Detalles de la escultura en memoria de las niñas de Alcácer situada en el cementerio de dicho municipio. De izquierda a derecha: Míriam, Toñi y Desirée.

Míriam García Iborra, de 14 anys, María Desijada Hernández Folch (Desirée), de la mateixa edat, i Antonia Gómez Rodríguez (Toñi), de 15 anys, eren tres amigues del municipi valencià d'Alcàsser. A les huit de la vesprada del divendres 13 de novembre de 1992 varen eixir de casa de la seua amiga Esther, a qui acabaven de visitar. La seua intenció era dirigir-se a la discoteca Coolor, situada en les afores del municipi confrontant de Picasent, abans del seu tancament a les dèu. Prèviament, Míriam havia cridat a casa per a vore si el seu pare les podia dur, com era habitual, pero est havia aplegat del treball en febra i estava en el llit. Esther, en grip, va decidir quedar-se en casa.[1][2]

Per a aplegar fins a la discoteca des d'Alcàsser calia recórrer una carretera que enllaçava els dos municipis, els quals es troben separats entre sí uns dos quilómetros. L'últim tram era obscur i no hi havia vivendes junt a la carretera. Era habitual trobar en les afores de Coolor a jóvens de les poblacions propenques fent autostop, a pesar de que les fins de semana l'amo de l'establiment noliejava un autobús i alguna furgoneta per a transportar als clients.[1]

Aparentment, aquella nit, les tres adolescents varen decidir desplaçar-se fent autostop, pero varen desaparéixer abans d'aplegar al seu destí.[3]

Busca de les desaparegudes

 
Mapa de Picasent (izquierda) y Alcácer (derecha). El aspa roja muestra la localización de la hoy desaparecida discoteca Coolor.

La busca de les adolescents va ser intensa des del dia següent a la seua desaparició i no va estar exenta d'incidents. Eixe mateix dumenge, dos voluntaris de protecció civil de 26 i 35 anys que estaven participant en les llabors de busca pels barrancs de Picasent varen ser enrollats per un tot-terreny. El més jove va morir en l'acte, mentres que el seu companyer va ser ingressat en l'hospital en un traumatisme craneoencefàlic i catorze fractures en les cames, de les que es va conseguir recuperar en seqüeles.[4][5]

El mateix dia, despuix de les 10 de la nit, les famílies de les chicones esperaven la seua tornada a casa. No obstant, les chiques s'havien anat en lo posat i casi sense diners. Este fet descartava l'idea d'una fugida voluntària i escomençava a alimentar la teoria d'un rapte.[1]

Encara que l'absència de pistes era desalentadora, els investigadors varen rebre numerosos testimonis de persones que varen creure haver vist les chiquetes en diferents punts d'Espanya eixa fi de semana. Els testimonis més verosímils varen ser aquells que descrivien el possible recorregut de les chiquetes des d'Alcàsser en direcció a la discoteca Coolor. Aixina, una parella de jóvens va declarar haver acostat en el seu coche a les tres chiquetes des de l'eixida d'Alcàsser, a on feyen autoestop, fins a la gasolinera situada en l'entrada de Picasent.[6] Ya en Picassent, un chic d'Alcàsser que retornava de Coolor va dir haver-les vist mentres caminaven en direcció a la discoteca. Per últim, una senyora de Picasent va manifestar haver vist des del balcó de la seua casa cóm les tres chiquetes feyen autoestop baix de la seua casa. La dòna assegurava que un chicotet coche blanc, ocupat per quatre persones, va parar a la dreta de la calçada i va vore cóm les tres chiquetes es varen pujar en ell.[1][7]

Les forces de seguritat varen centrar les seues primeres investigacions en amics de les menors, clients habituals de la discoteca i els seus amos, aplegant a la conclusió de que les adolescents no havien aplegat al local en cap cas.[1][3] També es va indagar entre els reclusos de la presó de Picasent posats en llibertat durant aquells dies.[1] Ademés, es va investigar als delinqüents sexuals de la zona: durant dos semanes, varen anar despuix de la pista d'un home que satisfea els seus desijos sexuals en un descampat en nines grans que comprava d'una tenda.[3]

L'Ajuntament d'Alcàsser va editar mils de cartells en senyes de les chicotetes i els mijos de comunicació es varen bolcar en la busca de les chicones.[1] Centenars d'espanyols varen assegurar haver vist les menors. Es varen aplegar a organisar dispositius policials en Granada i en Pamplona seguint les pistes de la colaboració ciutadana.[1]

Des del govern, el ministre de l'Interior, José Luis Corcuera, es va interessar personalment pel cas i es va entrevistar en els pares de les jóvens.[1] El seu Ministeri va formar un equip especial conjunt de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional per a colaborar en la busca.[3] el president del govern, Felipe González, va rebre en Nochebuena a les tres famílies i els va transmetre la seua «profunda preocupació com a pare».[1]

La busca es va ampliar fòra d'Espanya i es va posar al corrent als servicis d'Interpol. Les famílies de les desaparegudes varen distribuir cartells en varis idiomes per alguns països d'Àfrica (una pista duya a Marroc, a on podrien haver-les dut com a esclaves sexuals) i Europa.[3] El dia en el que es varen trobar els cossos sense vida de les tres chiques, el pare de Míriam, Fernando García, es trobava en Londres en periodistes per a promoure allí la seua busca.[1]

Troballa dels cadàvers

 
Mapa de los alrededores de Valencia: (1) Alcácer; (2) Paraje de La Romana; (3) Pantano de Tous.

El dimecres 27 de giner de 1993 de matí,[8] un apicultor de 69 anys i el seu consuegro varen pujar al mont a revisar unes colmenas de la seua propietat. El lloc, conegut com barranc de la Romana, és un parage montanyós en el terme municipal de Tous, a uns dotze quilómetros al nort del pantà de Tous i uns cinquanta al suroest de la ciutat de Valéncia. A les dèu del matí, en les proximitats de les colmenas, els apicultors varen descobrir un braç humà mig desenterrado que duya un rellonge de gran tamany en la nina.[3][9]

Un equip de la Guàrdia Civil es va traslladar al lloc dels fets. El juge d'Alzira encarregat de l'alçament dels cadàvers, José Miguel Bort, va tardar vàries hores en aplegar al lloc, puix estava alçant un cadàver en un atre municipi. En un primer moment, el tamany del rellonge en el braç del cadàver va fer pensar a l'equip que anaven a desenterrar a un home. No obstant, en excavar es varen descobrir atres dos cossos, els tres de dònes, en alvançat estat de descomposició. Els cadàvers es trobaven envolts en una estora gran i nova, en l'interior d'una fossa de grans dimensions que havia segut excavada a propòsit. Els cossos estaven maniatar i apilats un damunt de l'atre, sense tocar-se entre sí. Dos d'ells presentaven el cap separat del restant del cos. A pesar de la deterioració dels cadàvers i les seues penyores de vestir (els colors i els teixits eren molt difícils d'identificar), els experts ya varen apuntar que podria tractar-se de les tres chiquetes. El juge va declarar secretes les diligències.[1][9][10]

Ademés dels cossos, en les afores de la fossa es varen trobar objectes de diversa índole, com un cartuig sense percutir, un videojoc i un repelent per a mosquits Autan. No obstant, la pista més rellevant varen ser uns trossos de paper que es varen trobar junt a unes xares. Despuix de la seua reconstrucció, va resultar ser un volant de l'Hospital La Fe de Valéncia a nom d'un tal Enrique Anglés Martins, que havia segut atés de sífilis uns mesos arrere.[3][10] Este volante fue clave para la identificació de los primeros sospechosos.[11]

Una volta desenterrados, els cadàvers varen ser traslladats al propenc municipi de Llombay. Sense haver realisat les autòpsia, no existia la certea de que els cossos trobats anaren els de les adolescents desaparegudes; no obstant, tots els indicis apuntaven a que es tractava d'elles. Els familiars es varen reunir en l'Ajuntament d'Alcàsser quan, a última hora de la vesprada, se'ls va comunicar la notícia. A les onze de la nit va acodir el president de la Generalitat Valenciana, Joan Lerma, per a estar en contacte en les famílies. Poc abans de la mijanit, els cossos varen ser traslladats a l'Institut Anatòmic Forense de Valéncia, a on varen permanéixer tota la nit ans que se'ls practicara l'autòpsia.[9]

Funeral i condolença

Tres dies despuix de l'aparició dels cadàvers de les tres chiquetes va tindre lloc el funeral i posterior sepeli en el cementeri municipal d'Alcàsser. Al responso, que va ser oficiat per l'arquebisbe de Valéncia Agustín García-Gasco en l'iglésia de Sant Martín Bisbe, varen acodir numeroses personalitats de la Comunitat Valenciana, com el seu president, Joan Lerma, o l'alcaldesa de Valéncia, Rita Barberá. Unes 30 000 persones varen omplir els carrers del chicotet poble valencià per a acompanyar a les famílies fins al cementeri, que es troba a uns 700 metros del núcleu urbà.[12]

Entre les personalitats que varen enviar els seus mensages de condolences a les famílies destaquen els Reis d'Espanya Juan Carlos i Sofia, que “es trobaven consternados per la tragèdia”. El President del Govern Felipe González va cridar per teléfon a la tinent d'alcalde de la localitat Carmen Soler i es va interessar “com a pare” pels familiars. A la seua volta, José María Aznar, Manuel Fraga i l'arquebisbe de Sevilla varen expressar el seu pesar pel triple assessinat de Toñi, Miriam i Desirée.

Investigació

Primers sospitosos

La vesprada del 27 de giner de 1993, durant l'alçament dels cadàvers, es va trobar en la fossa un volant mèdic reconstruït a partir de varis trossos. El document procedia de l'Hospital La Fe de Valéncia, estava a nom d'Enrique Anglés Martins i corresponia a una atenció per sífilis mesos arrere. Seguint esta pista, la Guàrdia Civil es va presentar eixe mateix dia en el domicili de la família Anglés en Catarroja.[13] En eixe moment, Antonio Anglés, germà d'Enrique i delinqüent habitual, es va donar a la fuga en aplegar els agents, botant per la finestra d'una de les habitacions i escapant per les teulades.[14]

En el domicili es trobaven Enrique Anglés, la seua germana Kelly, el nóvio d'esta i la mare, Neusa Martins. Els tres primers varen ser traslladats al quarter de Patraix mentres es registrava la vivenda. Durant el registre varen aplegar atres germans, Maurici i Ricardo, acompanyats d'un amic, Miguel Ricart, àlies «el Rubio». Un guàrdia civil va reconéixer a Ricart com a colaborador habitual d'Antonio Anglés, i també va ser conduït al quarter en calitat de testic.[15][16]

Poc despuix es va comprovar que, pese a figurar al seu nom, el volant no vinculava a Enrique en els fets. Enrique, que presentava una discapacitat intelectual, va ser posat en llibertat eixa mateixa nit, mentres continuava la busca del pròfuc Antonio Anglés.[3]

Per la seua banda, Miguel Ricart va prestar una declaració voluntària prop de la mijanit del 27 de giner. Per les contradiccions del seu testimoni, la seua amistat en Anglés i la coincidència del seu coche en descripcions de testics, va ser detingut al voltant de les cinc de la matinada.[17] Hores despuix, la nit del 28 de giner, va realisar la seua primera declaració oficial davant la Guàrdia Civil, en la que va confessar la seua participació en el crim.[17] Posteriormente confirmaría esa versió ante el juez los días 30 de enero y 2 de marzo, quedando en prisió preventiva.[18][19]

Declaracions de Miquel Ricart

Miguel Ricart va realisar numeroses declaracions davant la Guàrdia Civil i els tribunals entre 1993 i 1997, en les que va ser variant la seua versió dels fets ocorreguts la nit del 13 de novembre de 1992 en el crim d'Alcàsser. Els seus testimonis inicials varen ser autoinculpatorios i varen descriure en detall la seqüència dels successos en la caseta de la Romana, mentres que a partir de març de 1993 va començar a retractar-se, negar els fets i alegar tortures. El tribunal, en la seua sentència de 1997, va considerar que la declaració més verosímil va ser la prestada el 2 de març de 1993, per la seua coherència en les proves forenses i documentals del sumari.[20]

La primera declaració es va produir el 28 de giner de 1993, poques hores despuix de la seua detenció, en dependències de la Guàrdia Civil. En ella, Ricart va reconéixer haver estat en una caseta abandonada situada en el parage montanyós del barranc de la Romana[21] en companyia d'Antonio Anglés i de les tres jóvens desaparegudes. No obstant, va tractar de minimisar la seua participació, assegurant que havia segut arrastrat als fets i que el verdader responsable de les agressions havia segut Anglés. Es va situar en l'escena del crim, pero va presentar el seu paper com a passiu i condicionat per la por al seu companyer.[20]

Al sendemà, el 29 de giner de 1993, va tornar a declarar davant la Guàrdia Civil. En esta ocasió, el seu relat va ser més explícit i comprometedor. Ricart va explicar que les tres adolescents havien segut nugades en l'interior de la caseta i que Anglés les va ser desnugant una per una per a violar-les. Va admetre que la seua participació va consistir en subjectar-los les cames per a evitar que forcejearan. Va reconéixer també haver mantingut una relació sexual en una d'elles, encara que va insistir que ho va fer per temor a Anglés i baix coacció. En este testimoni, va passar d'una posició d'acompanyant forçat a la de colaborador en les agressions sexuals.[20]

El 30 de giner de 1993 va prestar la seua primera declaració judicial davant el Jujat d'Alzira. Allí es va ratificar en lo declarat el dia anterior, insistint que la seua intervenció havia segut secundària i sempre baix l'intimidació d'Antonio Anglés. El seu relat coincidia en llínees generals en l'oferit en sèu policial, reforçant la versió de que les jóvens varen ser retingudes i agredides en la caseta abans de ser dutes a la fossa. Eixe mateix dia va ser somés a un reconeiximent mèdic forense de caràcter rutinari, l'informe del qual va reflectir que no presentava lesions ni signes d'malos tratos.[20]

La declaració més extensa i detallada va aplegar el 2 de març de 1993, també davant el Jujat d'Alzira. En ella va oferir un relat minuciós de la nit dels fets. Va explicar cóm varen arreplegar a les jóvens en el seu Opel Corsa en Picassent quan feyen autoestop cap a la discoteca Coolor, i cóm les varen traslladar fins a la caseta de la Romana. Allí varen ser nugades a un poste de fusta. Segons el seu testimoni, Anglés les va ser desnugant successivament per a violar-les, mentres ell colaborava subjectant-los els turmells. Va confessar haver violat a una de les adolescents. Va afegir que, alvançada la nit, abdós varen abandonar la caseta per a anar a un bar de Catadau a on varen comprar bocadillos i aigua, abans de retornar al lloc. Finalment, de matinada, varen traslladar a les chiques fins a una fossa que ya havia segut excavada prèviament. Allí es varen produir noves agressions i mutilacions, ans que Anglés les assessinara de sengles dispars en el cap. Esta versió coincidia en aspectes clau en les troballes forenses, com les lesions anals, el arrancament d'un peçó, les marques de subjecció i la presència d'un cartuig en la fossa.[20]

El 29 de març de 1993, en la seua declaració indagatoria davant el juge instructor José Miguel Bort, Ricart va canviar radicalment de versió.[22][23] Es va retractar de lo manifestat en les compareixences anteriors, va negar la seua participació en els fets i va presentar una coartada: va afirmar que aquella nit havia sopat en un restaurant chinenc de Benetússer. Va ser la primera ocasió en la que va aludir a la possibilitat d'haver declarat baix coacció, sugerint que les confessions anteriors s'havien obtingut en un context de pressió policial. Davant esta alegació, el juge va ordenar un nou reconeiximent mèdic forense, el resultat del qual va tornar a ser negatiu: Ricart no presentava lesions ni signes compatibles en tortures o malos tratos.[20]

El 3 de setembre de 1993, ya en el Jujat de Manzanares, Ricart va oferir una atra versió diferent. En esta ocasió, es va tornar a situar en la caseta de la Romana, pero va negar haver participat en les agressions. Va atribuir els crims a Antonio Anglés i a un tercer individu al que va identificar com l'Pelirrojo”. Segons el seu relat, eixe tercer hauria colaborat en Anglés en les violacions i assessinats. Esta declaració va obrir una nova llínea d'investigació, pero les gestions policials per a identificar al supòsit “Apanollat” varen resultar infructuoses.[20]

El 30 de setembre de 1994, en una nova declaració davant José Miguel Bort, juge instructor del cas, Ricart va modificar de nou la seua versió. En esta ocasió va afirmar que en el triple crim, ademés d'Antonio Anglés, havien participat Maurici Anglés, germà menor d'Antonio, i un atre home al que va identificar únicament pel renom de «el Nano», fins a llavors mai mencionat.[24] Estes manifestacions varen motivar noves perquisicions, tant per a localisar a eixe supòsit «Nano» com per a investigar la possible implicació de Maurici. Finalment, abdós hipòtesis varen ser descartades: no es varen trobar proves de l'existència de «el Nano», i la participació de Maurici Anglés va ser exclosa al no trobar-se cap indici biològic seu en la caseta ni en la fossa de la Romana.[20][25]

El 25 d'octubre de 1995 va ser requerit per a declarar per exhorte en Manzanares, pero es va negar a fer-ho. Va argumentar que solament estava dispost a declarar davant el juge instructor del sumari en Alzira, evitant d'esta manera oferir una nova versió dels fets.[20]

Finalment, durant el juí oral celebrat entre maig i juliol de 1997 davant l'Audiència Provincial de Valéncia, Miguel Ricart va negar categòricament la seua participació en els crims d'Alcàsser. Va assegurar que totes les seues confessions anteriors havien segut obtingudes baix tortures i amenaces per part de la Guàrdia Civil. Va aplegar a declarar que els agents li dictaven lo que devia dir i que únicament s'hi havia autoinculpado per a posar fi als suposts malos tratos. Estes afirmacions varen ser desestimades pel tribunal, que es va recolzar en informes mèdics i psiquiàtrics practicats en 1993, els quals no varen detectar lesions ni signes de tortura. La sentència va considerar com més creible la declaració de 2 de març de 1993, per la seua coherència en les proves materials, i va basar en ella la condena de Ricart com cooperador necessari en els assessinats i partícip en els seqüestres i violacions.[20]

Huida de Antonio Anglés

En març de 1993, un colaborador de la policia antidrogas de Portugal assegurava haver convixcut en Antonio Anglés durant dos semanes en la localitat costera de Caparica. Segons este colaborador, Anglés li va furtar el passaport en l'intenció de prendre un barco que li duguera a Brasil (el seu país de naiximent). El 15 de març de 1993, la tripulació del barco mercant City of Plymouth va trobar a bordo a un polissó portugués que, en ser descobert, es va llançar (o varen llançar) a la mar en un jupetí salvavides. Este jupetí va ser trobat més avant en la bocana del port sense rastre del polissó. Encara que la seua busca no va cessar, des d'eixe moment el rastre d'Antonio Anglés es va perdre en l'mar.[3]

Un solvente empresario valenciano, cuya identidad no trascendió para evitar consideracions publicitarias, ofreció a finales de abril de 1993 cinco millones de pesetas a la persona que facilitase una pista fiable para la localisació de Antonio Anglés. Esta recompensa se uniría a la ya ofrecida por el gobierno.[26]

L'11 de setembre de 1995 es va trobar una calavera en una plaja del comtat de Cork (Irlanda) en el tabic nassal desviat, com el d'Antonio Anglés. No obstant, la prova d'ADN que se li va practicar va resultar negativa. Per un atre costat, en març de 1996, dos guàrdies civils es varen desplaçar a Uruguay per a buscar al client d'una prostituta la descripció de la qual coincidia en la d'Antonio Anglés, pero tampoc varen conseguir donar en ell.[3]

En la actualidad, Antonio Anglés aparece en la web d'Interpol como una de las personas más buscadas del mundo.[27]

Autòpsies

Primera autòpsia

Unes hores despuix de la seua troballa, els cossos de les menors varen aplegar a les dependències de l'Institut Anatòmic Forense de Valéncia, a on varen permanéixer tota la nit. Al sendemà (28 de giner de 1993), un equip format per sis forenses de Valéncia, encapçalats pel catedràtic Fernando Verdú Pascual[28] va realisar l'estudi dels cossos. El procés va dur huit hores, entre les nou del matí i les cinc de la vesprada, i l'informe derivat d'estes autòpsia va ser remés al jujat tres mesos despuix.[29]

Segunda autopsia

Immediatament despuix de les primeres autòpsia i per requeriment de les famílies, el catedràtic Luis Frontela va realisar una segona autòpsia, més minuciosa, als cossos de les adolescents. En esta autòpsia varen estar presents com a observadors l'equip de forenses valencians i dos guàrdies civils que varen prendre images del procediment.[30]

Frontela va portar a terme un estudi morfològic dels pèls que es trobaven en els cadàvers i la seua roba. Es varen trobar quinze pèls, dels quals dotze no pertanyien, d'acort a la seua morfologia, ni a Ricart ni a Anglés (entre ells una cana). Els tres restants es trobaven danyats i no es varen poder analisar. Posteriorment es va realisar, en l'Institut de Medicina Llegal de Santiago de Compostela, un estudi d'ADN mitocondrial sobre els pèls, trobant-se perfils genètics pertanyents a entre cinc i sèt persones distintes, encara que esta senya no era suficient per a determinar el número exacte de persones que varen participar en els crims.[31] Frontela apuntava a una participació d'a lo manco dos individus, sent més provable la participació de tres o més.[18][32]

l'estudie de les larves trobades en els cossos, a les que Frontela solament va tindre accés a partir de fotos i vídeos presos durant la primera autòpsia, va sugerir que el tamany dels insectes no es corresponia en l'estat de putrefacció dels cadàvers. D'este fet, Frontela va deduir que les adolescents varen ser enterrades en dos llocs diferents. Ademés, l'absència de livideces (amorataments) dels cadàvers li va dur a pensar que els cossos de les chiquetes o be varen sofrir una forta hemorràgia o be varen estar sumergits en l'aigua, encara que no va tindre senyes suficients per a demostrar-ho.[33]

L'informe derivat de les autòpsia va ser remés al jujat tres dies abans del començ del juí, tres anys més tart.[30]

El hombre del pelo cano

L'1 de febrer de 1993, un home de 51 anys es va presentar davant la Guàrdia Civil per a fer una declaració voluntària. Es tractava de Miguel Nicolás Cortona, àlies «el de Llíria», el qual va compartir cela en Miguel Ricart en decembre de 1992, quan este va ingressar en presó. Per la relació d'amistat sorgida en presó, Nicolás li va propondre a Ricart que fòra al seu chalet en el municipi de Llíria quan complira la condena. En eixir de presó, despuix d'una discussió en la seua dòna, Ricart es va presentar en el chalet de Nicolás per a passar en ell uns dies. Nicolás li va contar a la Guàrdia Civil que, una d'eixes nits (dormien junts en la mateixa habitació), un home encapuchat va entrar en la vivenda i li va amenaçar en un arma de fòc per a que li donara tots els seus objectes de valor. Nicolás li va donar 30 000 pessetes que duya en la bojaca i l'encapuchat li va propinar una tana en una barra de ferro. Al sendemà del succés, Antonio i Maurici Anglés es varen presentar en el chalet «per a protegir-li» durant uns dies. Nicolás va creure reconéixer que l'home encapuchat es tractava d'Antonio Anglés. Nicolás va explicar que, des de l'arribada dels Anglés al chalet, varen començar els comentaris sobre raptes i violacions de chiquetes, i de cóm ocultar les proves per mig del seu assessinat i enterrament.[34][35]

Miguel Nicolás va declarar com imputat durant l'instrucció del sumari en acabant de que apareguera un pèl cano en l'autòpsia dels cossos. Quan es va comprovar que el seu ADN no coincidia en el del pèl trobat, es va desestimar la seua participació. A raïl d'este fet, els mijos de comunicació varen escomençar a denominar a Nicolás com "l'home del pèl cano", a pesar de que no tenia el pèl cano (ni tan sols li l'teñir).[34][36] Miguel Nicolás va aplegar a assegurar davant els mijos que l'estora o moqueta que envolia els cadàvers de les chiquetes era de la seua propietat. No obstant, durant l'interrogatori del juí va negar haver-la vist i va dir que lo únic que va tirar en falta en acabant de que els Anglés i Ricart es marcharen del seu chalet va ser una estora blanca i un pico.[34]

Pruebas de ADN

La caseta de la Romana

A finals de juliol de 1995, l'Institut Nacional de Toxicologia va remetre al juge un informe dels cabells, semen i taques de sanc trobats en la caseta del barranc de la Romana, lloc en el que, segons les declaracions de Miguel Ricart, les tres adolescents varen ser violades i torturades. D'acort en l'informe, els cabells corresponien a Maurici Anglés, els restants de sanc a Roberto Anglés i el semen a un dels germans Anglés que no era ni Maurici ni Roberto (per eliminació, era d'Antonio Anglés). Per lo tant, l'informe demostrava que els Anglés coneixien eixa caseta i que havien estat en ella (alguna cosa que ells mai havien negat), pero no permetia deduir que hagueren participat en el crim perque no es podia demostrar que estigueren allí aquell dia. Cap restant biològic recollit en la caseta pertanyia a les chiquetes.[25]

El coche de Ricart

En l'interior del coche de Miguel Ricart, usat per a raptar a les chiquetes, es va trobar un únic pèl l'ADN del qual també va ser analisat. Va resultar ser del propi Ricart.[25]

Juí

Artícul principal → Juicio por el crimen de Alcácer.


El juí pel triple crim d'Alcàsser, portat a terme en l'Audiència Provincial de Valéncia entre maig i juliol de 1997, va tindre com a únic acusat a Miguel Ricart, qui enfrontava càrrecs per rapte, violació, assessinat i inhumació illegal. L'instrucció del cas va incloure vàries reobertura per a afegir noves proves, i es va intentar pospondre el juí a raïl d'un informe d'última hora del forense Luis Frontela, qui qüestionava els procediments previs. A lo llarc del juí, Ricart va negar la seua culpabilitat, alegant que la seua confessió va ser obtinguda baix coacció, i va sugerir l'implicació d'uns atres. Les declaracions de familiars d'Antonio Anglés, el seu supost còmpliç, varen senyalar la relació propenca entre abdós i varen detallar aspectes controvertits de l'investigació. El juí també va incloure un intens enfrontament entre Frontela i els forenses valencians respecte a l'autòpsia i estat dels cadàvers. Finalment, el 5 de setembre, Ricart va ser condenat a 170 anys de presó i al pagament d'una indemnisació a les famílies de les víctimes.

Discrepàncies tècniques i forenses en la vista oral

El sumari judicial va determinar que el seqüestre, agressió i assessinat de les tres menors es va eixecutar de forma continuada entre la nit del 13 i la matinada del 14 de novembre de 1992. No obstant, esta cronologia i la inalterabilidad de l'escenari del crim han segut objecte de debat tècnic. Durant les sessions del juí oral, les conclusions de la segona autòpsia, dirigida pel catedràtic de medicina llegal Luis Frontela, varen senyalar discrepàncies respecte a la data de la mort i varen sugerir la possibilitat de que els cossos hagueren segut moguts o manipulats abans de la seua troballa definitiva, una tesis que va chocar en els informes dels forenses oficials de la primera autòpsia.[37]

Teoría alternativa

El pare de Míriam, Fernando García (Sevilla, 1951), es va involucrar personal i activament en la busca de les tres chiquetes.[38] Despuix de la troballa dels cadàvers, les supostes deficiències en l'instrucció del cas i la percepció d'una falta de colaboració per part de les autoritats li varen dur a supondre que s'estava tractant d'ocultar la veritat sobre el crim.

El periodiste de successos Juan Ignacio Blanco es va unir des del primer moment a les tesis de Fernando García, es va anar a viure a Alcàsser i es va convertir en l'investigador extraoficial del cas.[39][40] Junts varen qüestionar el treball de la Guàrdia Civil, els forenses i els juges i varen desenrollar una teoria alternativa que els va situar de ple en el foc mediàtic.[41] Esta teoria va ser difosa a lo llarc de 1997, principalment en els programes Esta nit creuem el Mississippi de Telecinco i El Juí d'Alcàsser de la cadena autonòmica valenciana Canal 9, en els que Fernando García i Juan Ignacio Blanco assistien en calitat d'invitats.[42][43][44]

Vídeos snuff

En la teoria alternativa desenrollada per Fernando García i Juan Ignacio Blanco, Antonio Anglés i Miguel Ricart eren uns delinqüents comuns que seguien les órdens d'una banda organisada d'assessins. Ricart solament s'hauria encarregat d'enterrar els cadàvers de les chiquetes, a les que se'ls hauria donat mort en un atre lloc no determinat, mentres que Anglés hauria segut assessinat i enterrat per a evitar que delatara als verdaders culpables.[18][45] La banda criminal estaria dirigida per polítics i empresaris en molt poder que es dedicarien a la gravació de vídeos snuff, és dir, vídeos curts de tortures i assessinats reals. Els integrants d'esta banda pagarien grans sumes de diners a canvi de matar a les persones que apareixien en eixos vídeos.[46] Sobre les chiquetes, haurien estat retingudes fins a en quatre llocs diferents de Madrit i Segòvia abans del seu assessinat i varen ser enterrades en dos llocs diferents.[47]

García i Blanco no varen escatimar mijos en la difusió d'esta teoria alternativa. Encara que les seues intervencions televisives sempre alçaven polèmica, les declaracions més controvertides, per la llaugerea en la que varen ser realisades, varen tindre lloc el 29 de giner de 1997, en el programa Esta nit creuem el Mississippi.[42] En directe, García i Blanco acusaren a tres hòmens en rellevància política i empresarial, donant els seus noms i llinages i sense presentar cap de prova sobre això, de pertànyer a una ret de producció de películes snuff implicada en el crim. Estos hòmens, a qui varen denominar el clan de la Moraleja, eren un ex gobernador civil d'Alacant: Alfonso Calvé, un productor de cine, José Luis Bermúdez de Castro, i un expresident de Telefònica, Luis Solana. Tots tres estaven vinculats al PSOE, que es trobava al front del govern d'Espanya en el moment dels assassinats.[48][49][50] Encara que dos dels hòmens senyalats per García i Blanco no varen desmentir immediatament les acusacions, finalment varen acodir als tribunals.[48] A meitats de maig de 1997, la mateixa semana en que s'obria el juí oral contra Miguel Ricart, el setmanari Interviú publicà un reportage que revelava que García i Blanco havien segut utilisats per a fer estes acusacions. Un exsòci dels tres hòmens proporcionà informació falsa a Blanco en la finalitat de venjar-se d'ells per una trama urbanística fallida en Madrit.[51][52][53] En octubre de 2001, el productor i presentador del programa Pepe Navarro va reconéixer per escrit els danys causats i va pagar una indemnisació millonària que li va lliurar del juí.

No va succeir aixina en García i Blanco, que, a pesar de retractar-se de les seues paraules i demanar perdó, varen ser condenats per calúmnies.[54][55]

L'idea dels vídeos snuff, popular aquells anys per películes com Tesis d'Alejandro Amenábar (1996),[48] sempre va estar en la ment de Juan Ignacio Blanco. Fins al seu decés en 2019, Blanco va manifestar estar en possessió d'una cinta de vídeo snuff protagonisada per les tres chiquetes. Blanco assegurava que, uns dèu dies en acabant de que ell aplegara a Alcàsser, el retor del municipi va cridar a mijanit a Fernando García per a que acodira a l'iglésia. Allí, García va rebre un sobre en una cinta VHS en el seu interior el contingut del qual visionaron García, el seu germà i Blanco. En una de les escenes apareixien Míriam i Desirée tombades en sengles lliteres. A el seu entorn hi havia un grup de persones, algunes conegudes i en gran rellevància social i econòmica, que torturaven a les chiquetes realisant-los corts en un bisturí. Blanco sostenia que havia fet aplegar una còpia de la cinta al ministeri de l'Interior i que no havia obtingut resposta per part de les autoritats.

No obstant, una série de circumstàncies posen en dubte la veracitat d'este relat: primer, Juan Ignacio Blanco sempre es va opondre a mostrar el vídeo; segon, el retor d'Alcàsser assegura que mai va entregar cap sobre a Fernando García; i tercer, el propi García nega haver rebut o vist tal vídeo.[47][56][57][58] No obstant, en relació en este últim punt, semanes despuix del decés de Juan Ignacio Blanco en juliol de 2019, el programa de televisió Quart Mileni entrevista a Fernando García i es contradiu en canviar de nou de versió afirmant en esta ocasió haver tingut contacte físic en la cinta pero que mai ha observat el seu contingut.[59]

Otras declaracions polémicas

Entre maig i juliol de 1997, en el programa diari de la televisió valenciana que s'emetia en paralel al juí contra Ricart (El juí d'Alcàsser), García va acusar als quatre guàrdies civils que varen participar en l'alçament dels cadàvers de trucar les fotos. Blanco, a la seua volta, els va acusar de perdre proves, com la navaixa en la que varen apunyalar a les víctimes. Als quatre forenses els varen acusar de mentir i els varen tildar de «ineptos» i de «personages d'tebeo»;[60] i al fiscal del cas, Enrique Beltrán, li varen acusar de «no treballar lo suficient» i de «chochear».[61] Per estes declaracions, en juny de 2009, el juge va condenar a Fernando García a pagar indemnisacions per valor de 270.000 euros i una multa de 14.760 euros per un delicte continuat d'injúries greus en publicitat; Juan Ignacio Blanco va ser condenat a dos anys de presó i al pagament d'indemnisacions per valor de 260.000 euros; i Radiotelevisió Valenciana va ser condenada com a responsable civil subsidiària per les injúries abocades.[62]

Mesos despuix de la finalisació del juí, Juan Ignacio Blanco va tornar a realisar acusacions no fonamentades. En octubre de 1997, va afirmar en una entrevista a la Revista de Gandia que el fiscal del cas, Enrique Beltrán, i el llavors ministre de l'Interior, José Luis Corcuera, havien donat instruccions per a que les autòpsia de les chicones no es practicaren correctament, en la finalitat d'encobrir als verdaders assessins. En abril de 2000, Blanco va ser condenat al pagament d'una multa de 945.000 pessetes per un delicte d'injúries greus en publicitat i a indemnisar a Enrique Beltrán en un milló de pessetes. L'editor de la revista va ser absolt.[63] <!--García i Blanco, ademés, acusen a la Guàrdia Civil i al juge de manipular i destruir les proves per a protegir als verdaders criminals. Estes acusacions varen provocar desmentits oficials, vàries querelles i la ruptura del pare de Míriam en l'Associació Clara Campoamor,[18] que es presentava com a acusació popular.-->

Tensions entre las familias

La mare de Desirée, Rosa Folch, al contrari que el pare de Toñi, mai va recolzar la teoria alternativa ideada pel pare de Míriam. Folch considerava que esta versió no es corresponia en la realitat i discrepava del modo en que García i Blanco tractaven els detalls del crim de la seua filla en els mijos de comunicació. Estos fets varen crear fortes desavenències entre les famílies de les víctimes.[18][45]

Mostra d'això és el comunicat que Folch va emetre en juliol de 1997, en el que instava a Fernando García a abstindre's d'usar el nom de la seua filla Desirée per a recaptar donatius, ya anaren estos per a finançar la seua investigació paralela o per a constituir qualsevol entitat. A finals d'eixe més, coincidint en la vista per a sentència del juí contra Ricart, Fernando García va anunciar la creació d'una fundació en el nom «Chiquetes d'Alcàsser». Açò va dur a Folch a movilisar als seus advocats per a denegar l'inscripció de la fundació en eixe nom. En abril de 1998 la Secretaria General d'Assunts Socials li va donar la raó: la fundació no podia ser inscrita en el nom «Chiquetes d'Alcàsser» sense el consentiment de Rosa Folch, puix lo contrari supondria una «vulneració dels drets a l'honor, a l'intimitat i a la pròpia image». La fundació mai es va aplegar a crear de manera oficial. Fernando García, com a president de la fundació fictícia, i Juan Ignacio Blanco, com a secretari de la mateixa, varen anar finalment denunciats per l'ús de la fundació com una via fraudulenta de lucre.[45][64] En 2006 el juge, al no conseguir demostrar el delicte d'enriquiment ilícit de Fernando García, procedix al sobreseïment del cas. No obstant, l'ús d'estos diners de modo diferent a l'anunciat inicialment va supondre un canvi d'actitut de part d'Alcàsser cap a la figura de Fernando García.[42][65]

Folch va tornar a recórrer a la justícia en maig de 1998, quan es va publicar el llibre ¿Qué va passar en Alcàsser?, de Juan Ignacio Blanco. El llibre era una compilació del sumari del juí, al que Blanco va tindre accés per mig de García, i incloïa comentaris que potenciaven les tesis paraleles i reproduïa fotos explícites dels alçament dels cadàvers i les autòpsia. Rosa Folch va demandar a Blanco per considerar que el llibre vulnerava el dret a l'intimitat de la seua filla. En agost de 1998, els tribunals varen ordenar la retirada del llibre.[45][64][66]

Per tot això, Folch va ser acusada sense proves en el seu entorn d'haver cobrat una gran suma de diners per sostindre la versió oficial.[64]

Cuestiones sin resolver

Diversos mijos han descrit una série de possibles errors en l'investigació, inconsistències del sumari, dubtes raonables i atres qüestions no resoltes que poden induir a desconfiar de la veracitat del relat dels fets arreplegat en la sentència del juí. Estes discrepàncies, unides a la repercussió mediàtica de la teoria alternativa desenrollada per Fernando García i Juan Ignacio Blanco, varen contribuir a que part de la societat espanyola donara més credibilitat a esta última que a la versió oficial. Algunes d'estes qüestions sense resoldre se senyalen a continuació.

  • Els trossos del volant de la Seguritat Social que incriminaven al germà de Anglés haurien permaneixcut sobre la fossa, en una zona de forts vents, durant dos mesos i mig.[28]
  • No se encontraron rastros de sangre o fluidos orgánicos de las niñas en la caseta donde se afirma que tuvieron lugar los hechos.[28]
  • Las pruebas forenses de los pelos hallados en la segunda autopsia determinaban que estos pertenecían, al menos, a cinco personas.[28]
  • El hallazgo de una cruz de Caravaca en uno de los cadáveres aparece publicado por primera vez el 29 de enero en el diario Las Provincias, antes de que apareciera en la segunda autopsia. Existen dudas sobre la pertenencia de esta cruz a alguna de las niñas.[67][68]
  • El sumari documenta que, abans d'escomençar a excavar, el juge encarregat de l'alçament dels cadàvers, José Miguel Bort, va constatar que en la superfície de la terra s'apreciava «una mà eixint, deshuesada pràcticament en la seua totalitat, en dos ossos eixints i un rellonge blanc». Més avant, es descriu que este cos es trobava maniatar.[28]

Hechos posteriores

Posada en llibertat de Ricart

En l'any 2011 el Tribunal Suprem va confirmar l'aplicació de la doctrina Parot sobre la pena de Ricart, pel que l'aplicació de redenció de penes devia ser de manera consecutiva a cada u dels crims i no sobre el conjunt de la pena.[69][70] El 29 de novembre de 2013, en ser revocada la doctrina Parot pel Tribunal Europeu de Drets Humans, va quedar en llibertat Miguel Ricart, l'únic condenat pel crim d'Alcàsser, despuix de permanéixer 20 anys en presó, en centres tals com la presó d'Herrera de la Taca (Ciutat Real).[71][72] El 18 de giner de 2021, Ricart va ser identificat per la Policia Nacional en un pis okupa del districte de Carabanchel, Madrit quan presuntament anava a comprar droga.[73]

Noves troballes òssies

En febrer de 2017, en motiu de la gravació d'un capítul del programa d'ETB El llector d'ossos dedicat al 25 aniversari del crim, l'antropòlec forense Francisco Echeberria va trobar una dent humana (un premolar) junt a la fossa del crim. Encara que el propi Echeberria i la Guàrdia Civil varen donar per fet que la dent pertanyia a una de les chiquetes assessinades, els biòlecs no varen ser capaços d'extraure ADN d'ell i, per lo tant, no es va poder confirmar.[74][75]

El 24 de juny de 2019, una parella de curiosos que passejava pel lloc en el que varen ser trobades les chiquetes d'Alcàsser va trobar uns restants òsseus. En total varen ser quatre ossos: el primer es trobava en la superfície, mentres que els atres tres varen aparéixer en remoure la terra en un pal. La parella va envoldre els ossos en paper d'alumini i els va dur al quarter de la Guàrdia Civil d'Oliva. Encara que inicialment es va pensar que els ossos podrien ser fragments de les pates d'algun animal, tant l'Institut de Medicina Llegal de Valéncia com el forense Francisco Echeberria varen determinar que es tractava de quatre falanges humanes. Es conjectura que podria tractar-se d'ossos passats per alt durant l'alçament dels cadàvers en 1993. El jujat d'Alzira encarregat del sumari del cas deurà decidir si se'ls practica als ossos un anàlisis d'ADN per a determinar si pertanyen a alguna de les chiquetes.

En novembre de 2020 es va confirmar que els ossos trobats pertanyien a Miriam García.[76][77]

Nuevas investigacions

En el marc de les perquisicions sobre el parador d'Antonio Anglés que se seguixen en el Jujat d'Instrucció número 6 d'Alzira, en 2020 i 2021 s'ha pres declaració a varis membres de la tripulació de el City of Plymouth. La magistrada i les acusacions personades en el cas pretenen clarificar si el presunt assessí va rebre ajuda per a escapar del camarote a on estava tancat, i si algun dels mariners pot aportar alguna senya sobre el parador de Anglés o el seu possible ahogament. Dos membres de la tripulació sospiten que Antonio Anglés va rebre ajuda per a escapar i varen facilitar els noms de dos mariners que haurien favorit la fuga, encara que abdós han fallit. També s'intenta trobar una suposta foto que es va fer al polissó abans d'aplegar a Irlanda.[78]

Aixina mateix, en octubre de 2021 s'han ordenat noves diligències per a la busca en els vehículs Opel Corsa i Seat Ronda d'indicis genètics que puguen pertànyer a qualsevol de les tres víctimes, i també l'inspecció de les retallades de tapisseria si els hi haguera en l'Institut Nacional de Toxicologia i Ciències Forenses. Ademés de l'inspecció dels dos vehículs, la jueza d'Alzira ha ordenat a l'Institut Nacional de Toxicologia que analise més de 50 pèls que varen ser descartats en els estudis genètics realisats en la década dels 90. L'objecte d'estes proves és enjuïciar a Anglés en garanties en el cas de que estiguera viu i fora detingut abans de la prescripció de triple crim, aixina com tirar llum sobre atres circumstàncies que varen rodejar el cas.[79] En març de 2022 es va fer públic que no s'havia pogut extraure ADN dels objectes analisats en els dos coches[79]

En giner de 2023, Miguel Ricart va concedir una entrevista a un canal de Youtube en la que va tornar a negar qualsevol participació en el crim i va definir a Anglés com "fem, carent d'humanitat i sentiments".[80] Va acceptar, no obstant, sometre's al test conegut popularme com "sèrum de la veritat", consistent en un interrogatori despuix del suministrament d'una mescla de barbitúricos intravenosos, i a vàries entrevistes. Un fragment d'uns 50 minuts d'una d'elles[81] va ser publicat pel mateix youtuber anteriorment citat durant la matinada del 20 de setembre de 2025, reconeixent la seua implicació en dit fragment, implicant aixina mateix a "el Mauri" (germà d'Antonio Anglés) de l'assessinat d'una de les tres chiquetes i de l'assessinat de les atres dos al propi Antonio Anglés, junt a un delinqüent comú local malnomenat "El Nano", i es menciona la presència durant les violacions i tortures "de tres senyors majors de 50 anys", sugerint-se la teoria del crim per encàrrec. Es menciona aixina mateix que els cossos varen ser enterrats per tots ells en un primer moment en les rodalies d'un corral d'Alborache utilisat per Antonio Anglés en freqüència, i en un posterior desenterrament i trasllat a la Romana durant el dia de Reis (06 de giner) de 1993, a on haurien segut reinhumadas fins a la seua troballa final el 27 de giner de dit any. És dir, es tractaria d'un primer enterrament de 7 semanes i un segon enterrament de 3 semanes. Dit fragment de 50 minuts forma part d'un documental de més de 4 hores de metraje total, produït pel mencionat youtuber del canal citat, que el seu preestreno està previst el 31 d'octubre de 2025.

En 2025 el Jujat nº 6 d'Alzira va autorisar l'actualisació forense en anàlisis de mostres, vehículs i escenaris, someses als alvanços tecnològics despuix de 33 anys del crim. Estos anàlisis estan pendents dels laboratoris oficials de l'Institut Nacional de Toxicologia (INT) i de la Guàrdia Civil.[82]

Impacto social

Periodisme fem

Durant els mesos en que les adolescents es trobaven desaparegudes, pràcticament tots els mijos de comunicació es varen fer eco de la notícia. Programes de televisió com Quí sàpies on (TVE-1) de Paco Lobatón varen sensibilisar al país durant la seua busca.[3] Sin embargo, muchos analistas coinciden en señalar que la noche del 27 de enero de 1993 fue el inicio de la telebasura en España.[83][84][85][86] Eixa nit es va conéixer la troballa dels cadàvers i el programa De tu a tu (Antena 3), presentat per Nieves Herrero i Olga Viza, va traslladar el seu plató a Alcàsser.

El programa va contar en la presència dels familiars de les desaparegudes, el dolor de les quals va ser retransmés en directe a mida que s'anaven coneixent els macabres detalls de la recuperació dels cossos. Herrero va aplegar a mostrar una gran falta de tacte durant l'emissió, en dir-li a la mare d'una de les víctimes que sostenia una de les seues fotografies «abrace a la seua filla, abrace a la seua filla». Ademés, el públic assistent, que es componia de veïns del poble, aplaudia enfervorecido a mida que s'anaven coneixent les primeres detencions eixa mateixa nit. El programa i la pròpia Nieves Herrero varen ser enormement criticats per estos fets durant anys.[85][87]

Per un atre costat, durant el juí a Ricart (1997), els programes Esta nit creuem el Mississippi (Telecinco) de Pepe Navarro i El juí d'Alcàsser (Canal Nou) d'Amalia Garrigós també varen generar molta polèmica per centrar-se en els aspectes més morbosos dels assessinats en la finalitat de conseguir bones senyes d'audiència. En ells es varen mostrar fotografies dels cadàvers i es varen discutir temes escabrosos, com si les chicones tenien la regla o si se'ls havien cremat els peçons.[84] Fernando García y Juan Ignacio Blanco usaban estos programas como plataforma para difundir su teoría de la conspiració.[55]

El periodisme fem no es va llimitar a la televisió i va alcançar també a la prensa escrita. En abril de 1997, el polèmic advocat Emilio Rodríguez Menéndez va firmar i va publicar una suposta entrevista en Antonio Anglés en el diari Ya, del que era editor. Les fotografies de Anglés que apareixien en l'entrevista varen ser analisades per la Guàrdia Civil, que des del primer moment va negar que es tractara del fugitiu. Dos mesos més tart, la revista Interviú va desvelar que es tractava d'una manipulació informativa tramada per a aumentar les vendes del diari que travessava una forta crisis econòmica. El fals Anglés va resultar ser un model argentí que assegurava desconéixer l'intenció en la que li varen ser preses les fotografies. El director del diari, José María de Juana, va dimitir del seu càrrec.[88][89]

Adaptacions cinematográficas

En 2009, el cineaste independent barcelonés Jaume Najarro va realisar una adaptació lliure de la tragèdia dels crims d'Alcàsser en la TV movie titulada El crim de Peñasca.[90][91]

En 2018 es va estrenar Les chiquetes, del director valencià Manuel Giménez de Pla i produïda per Netflix.[92]

En 2019, Bambú Produccions va estrenar en la plataforma Netflix una série-documental de cinc episodis titulada El cas Alcàsser i creada per Ramón Campos i Elías León Siminiani.[93][94][95]

Vore també

Referències

  1. ↑ 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 «75 dias de angustia». elpais.com (28 de enero de 1993). Consultat el 21 de septiembre de 2014.
  2. ↑ Serra, Maria Josep. «Alcàsser: un pueblo estigmatizado por un crimen macabro», El País, 13 de novembre de 2017. Consultat el 4 de julio de 2019 (en es).
  3. ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 Duva, Jesús (11 de novembre de 2012). «Ni entre los vivos ni entre los muertos». elpais.com. Consultat el 21 de septiembre de 2014.
  4. ↑ La incertidumbre sobre el paradero de las niñas de Alcácer hace pensar en una fuga, en ABC del 17 de novembre de 1992.
  5. ↑ Homenaje a Francisco Conejo Rodríguez y Fernando Castilla Vela, en el blog de Los abuelos cebolletas de Protección Civil.
  6. ↑ «ABC SEVILLA (Sevilla) - 27/05/1997, p. 79 - ABC.es Hemeroteca». hemeroteca.abc.es. Consultat el 18 de junio de 2019.
  7. ↑ «ABC (Madrid) - 28/05/1997, p. 81 - ABC.es Hemeroteca». hemeroteca.abc.es. Consultat el 24 de junio de 2019.
  8. ↑ Rubert, Juan Andrés (26 de enero de 2018). «25 años del hallazgo de los cuerpos de las niñas de Alcàsser: el crimen que lo cambió todo». COPE. Consultat el 6 de enero de 2019.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 Bayarri, Francesc (28 de enero de 1993). «Hallados los cadáveres de las tres niñas desaparecidas de Alcàsser con indicios de haber sido asesinadas». elpais.com. Consultat el 15 de octubre de 2014.
  10. ↑ 10,0 10,1 Bayarri, Francesc; Duva, Jesús (29 de enero de 1993). «Tres detenidos por el asesinato de las niñas de Alcásser». elpais.com. Consultat el 18 de octubre de 2014.
  11. ↑ «25 Años del crimen más Oscuro» (en es). Las Provincias (23 de marzo de 2018). Consultat el 17 de diciembre de 2018.
  12. ↑ «30.000 personas despiden a las 'niñas de Alcàsser' entre aplausos y muestras de dolor». El País. Consultat el 31 de agosto de 2025.
  13. ↑ Maroto, David. «Qué pasó con las niñas de Alcàsser hasta que fueron halladas en una fosa el 27 de enero de 1993», ABC, 26 de enero de 2023. Consultat el 24 de septiembre de 2025.
  14. ↑ Suárez, Cristina; Sandra Escobar (23 de novembre de 2020). «[https://www.elconfidencial.com/espana/2020-11-23/crimen-ninas-alcasser-claves-caso-antonio-angles_2070964/ Lo que se sabe del caso Alcàsser: de la ‘fuga’ de Antonio Anglés a las teorías de la conspiración]» (en es). El Confidencial. Consultat el 24 de septiembre de 2025.
  15. ↑ dice, Genara (5 de abril de 2015). «[https://elcrimendealcasser.wordpress.com/primera-manifestacion-voluntaria-de-miguel-ricart-tarrega/ Primera manifestación voluntaria de Miguel Ricart Tárrega]» (en es-es). El crimen de Alcàsser. Consultat el 17 de diciembre de 2018.
  16. ↑ Montero, Luis Miguel (13 de abril de 2019). «[https://elcierredigital.com/investigacion/766370716/angles-crimen-alcasser-huida.html Crimen de Alcàsser: El país de la nueva vida de Anglés]». elcierredigital.com. Consultat el 30 de junio de 2019.
  17. ↑ 17,0 17,1 «[https://elcrimendealcasser.wordpress.com/detencion-y-primera-declaracion-oficial-de-miguel-ricart-tarrega/ Detención y primera declaración oficial de Miguel Ricart Tárrega]» (en es-es). El crimen de Alcàsser (5 de abril de 2015). Consultat el 18 de diciembre de 2018.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 Velert, Sara (11 de mayo de 1997). «[https://elpais.com/diario/1997/05/11/espana/863301615_850215.html El juicio por el triple crimen de Alcàsser comienza con un único acusado en el banquillo]». El País. Consultat el 21 de septiembre de 2014.
  19. ↑ «Ricart y sus crueles mentiras | Crimen on the blog», Las Provincias. Consultat el 19 de mayo de 2017 (en es-es).
  20. ↑ 20,00 20,01 20,02 20,03 20,04 20,05 20,06 20,07 20,08 20,09 (5 de septiembre de 1997).«Sentencia 287/1997, Audiencia Provincial de Valencia (Sección 2ª), Sumario 1/93».Consultat el 23 de septiembre de 2025.
  21. ↑ «Fosa y caseta La Romana» (en es). Wikiloc | Rutas del Mundo. Consultat el 22 de febrer de 2020.
  22. ↑ «Ricart y sus crueles mentiras | Crimen on the blog», lasprovincias.es. Consultat el 19 de mayo de 2017 (en es-es).
  23. ↑ Velert, Sara (11 de mayo de 1997). «El juicio por el tríple crimen de Alcasser comienza con un único acusado en el banquillo». elpais.com. Consultat el 21 de septiembre de 2014.
  24. ↑ País, Ediciones El. «Otros dos implicados en el crimen de Alcàsser», El País, 1 de octubre de 1994. Consultat el 23 de junio de 2019 (en es).
  25. ↑ 25,0 25,1 25,2 «Los tres hermanos Anglés estuvieron en la caseta del crimen de Alcàsser», El País(España), 12 de septiembre de 1995. Consultat el 4 de mayo de 2022 (en español).
  26. ↑ País, Ediciones El. «Antonio Anglés llevó a punta de pistola hasta la fosa a las niñas de Alcàsser», El País, 30 de abril de 1993. Consultat el 30 de junio de 2019 (en es).
  27. ↑ «Interpol: Antonio Anglés Martins». Consultat el 5 de octubre de 2014.
  28. ↑ 28,0 28,1 28,2 28,3 28,4 Ordaz, Pablo. «Los grandes misterios no resueltos del crimen de Alcàsser», El País(España), 10 de novembre de 1996. Consultat el 8 de julio de 2019 (en español).
  29. ↑ «Frontela» (en es-es). El crimen de Alcàsser (20 de octubre de 2014). Consultat el 18 de diciembre de 2018.
  30. ↑ 30,0 30,1 «El equipo de Frontela, la segunda autopsia» (en es-es). El crimen de Alcàsser (7 de mayo de 2014). Consultat el 24 de diciembre de 2018.
  31. ↑ «Frontela no está seguro de que los pelos hallados en los cadáveres sean de los asesinos».
  32. ↑ País, Ediciones El. «El juicio por el tríple crimen de Alcasser comienza con un único acusado en el banquillo», El País, 11 de mayo de 1997. Consultat el 22 de febrer de 2020 (en es).
  33. ↑ País, Ediciones El. «Frontela culpa a los forenses de Alcàsser de la pérdida de indicios sobre los asesinos», El País, 10 de junio de 1997. Consultat el 20 de diciembre de 2018 (en es).
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 «ABC (Madrid) - 27/05/1997, p. 87 - ABC.es Hemeroteca». hemeroteca.abc.es. Consultat el 23 de junio de 2019.
  35. ↑ dice, Novedades | El crimen de Alcàsser (2 de agosto de 2015). «Las declaraciones de Miguel Nicolás Cortona» (en es-es). El crimen de Alcàsser. Consultat el 23 de junio de 2019.
  36. ↑ dice, Novedades | El crimen de Alcàsser (26 de julio de 2015). «Miguel Nicolás Cortona» (en es-es). El crimen de Alcàsser. Consultat el 23 de junio de 2019.
  37. ↑ Duva, Jesús. «El forense Frontela mantiene que las niñas de Alcàsser fueron asesinadas en dos fases», El País, 17 de junio de 1997. Consultat el 25 de septiembre de 2026.
  38. ↑ «FERNANDO GARCÍA, PADRE DE MIRIAM«¿Perdón? Alguien capaz de hacer algo así no lo merece»» (en es-es). La Rioja (11 de novembre de 2012). Consultat el 6 de julio de 2019.
  39. ↑ «Muere el polémico criminólogo del caso Alcàsser sin desvelar su gran misterio» (en es-es). Libertad Digital (4 de julio de 2019). Consultat el 6 de julio de 2019.
  40. ↑ LaInformacion. «El 'último misterio' de Juan Ignacio Blanco, el criminólogo de Alcàsser» (en español). La Información. Consultat el 7 de julio de 2019.
  41. ↑ «Muere Juan Ignacio Blanco, el periodista que aseguraba saber «toda la verdad» de los asesinatos de Alcàsser» (en español). ABC (periódico) (4 de julio de 2019). Consultat el 6 de julio de 2019.
  42. ↑ 42,0 42,1 42,2 Cavanilles, Javier. «El 'Caso Alcàsser': Había una vez un circo», Valencia Plaza(España), 13 de novembre de 2017. Consultat el 7 de julio de 2019.
  43. ↑ Domínguez, Teresa. «CASO ALCÀSSER: el crimen que marcó a todo un país», Levante-EMV(España), 15 de junio de 2019. Consultat el 7 de julio de 2019.
  44. ↑ Héctor Casero, Teresa Domínguez. «Lágrimas en directo», Levante-EMV(España), 15 de junio de 2019. Consultat el 7 de julio de 2019.
  45. ↑ 45,0 45,1 45,2 45,3 Genar Martí; Jerónimo Boloix, Txema Millán. «La oscura renta de Alcàsser», El Mundo, 17 de novembre de 2002. Consultat el 18 de julio de 2015.
  46. ↑ «La cinta secreta de Juan Ignacio Blanco: la última gran incógnita del caso Alcàsser» (en es). ABC (periódico) (5 de julio de 2019). Consultat el 6 de julio de 2019.
  47. ↑ 47,0 47,1 Migelez, Xabier. «¿Qué pasa con la supuesta cinta de Alcàsser tras la muerte de Juan Ignacio Blanco?», El Confidencial(España), 4 de julio de 2019. Consultat el 7 de julio de 2019.
  48. ↑ 48,0 48,1 48,2 «Un millón de euros por las cintas del crimen de Alcàsser (que nadie va a cobrar nunca)» (en es). El Confidencial (13 de julio de 2019). Consultat el 15 de julio de 2019.
  49. ↑ Ruiz, Marta. «Ricart, ¿la próxima marioneta del morboso negocio de la telebasura?», Zoom News, 5 de diciembre de 2013. Consultat el 12 de julio de 2015.
  50. ↑ Oleaque Moreno, Joan M (2009). «Capítul El Anticausa», Des de les tenebres. Un descens al cas Alcàsser (en espanyol), Barcelona (Espanya): Ampúries, pp. 145-153. ISBN 978-849787-634-6..
  51. ↑ Pedro Arnuero y Luis Miguel Montero. «Las mentiras del crimen de Alcàsser», Interviú(España), 12 de mayo de 1997, pp. 28-34. Consultat el 15 de julio de 2019.
  52. ↑ Montero, Luis Miguel. «Así se fabricó la teoría de la conspiración sobre el Clan de la Moraleja en el caso Alcàsser (I)», El Cierre Digital(España), 9 de julio de 2019. Consultat el 15 de julio de 2019.
  53. ↑ Montero, Luis Miguel. «Caso Alcàsser: Estos son los nombres del Clan de la Moraleja a quienes vincularon con el asesinato de las tres niñas (y II)», El Cierre Digital(España), 11 de julio de 2019. Consultat el 15 de julio de 2019.
  54. ↑ Menéndez del Valle, Emilio. «Cartas al director: En memoria y en honor de Alfonso Calvé», elpais.com, 19 de octubre de 2001. Consultat el 12 de julio de 2015.
  55. ↑ 55,0 55,1 Marlasca, Manuel (3 de diciembre de 2013). «Lo que nos dejó el crimen de Alcàsser». Zoom News. Archivat des de l'original, el 12 de julio de 2015. Consultat el 11 de julio de 2015.
  56. ↑ «El día en el que el fallecido Juan Ignacio Blanco confesó haber visto el vídeo ‘snuff’ de las niñas de Alcàsser», La Vanguardia(España), 4 de julio de 2019. Consultat el 7 de julio de 2019.
  57. ↑ «La cinta secreta de Juan Ignacio Blanco: la última gran incógnita del caso Alcàsser» (en es). abc (5 de julio de 2019). Consultat el 7 de julio de 2019.
  58. ↑ «Juan Ignacio Blanco, ¿qué pasa con la cinta que resolvería el caso Alcàsser?». La Vanguardia (5 de julio de 2019). Consultat el 7 de julio de 2019.
  59. ↑ Molina, Berto. «La cinta del caso Alcàsser: testimonios (y contradicciones) sobre uno de los enigmas», El Confidencial(España), 24 de septiembre de 2019. Consultat el 27 de septiembre de 2019 (en español).
  60. ↑ Caballer, Neus. «Canal 9, condenado por injurias en el 'caso Alcàsser'», elpais.com, 28 de octubre de 2011. Consultat el 14 de julio de 2015.
  61. ↑ Garrido, Lydia. «El ex fiscal jefe Beltrán no perdona las injurias de García», elpais.com, 3 de marzo de 2009. Consultat el 16 de julio de 2015.
  62. ↑ «El juez condena a Fernando García a pagar 285.000 euros por 'injurias graves'», elmundo.es, 11 de junio de 2009. Consultat el 16 de julio de 2015.
  63. ↑ Maroto, Voro. «Condenado el criminólogo del 'caso Alcàsser' por injuriar al fiscal Beltrán», elpais.com, 11 de abril de 2000. Consultat el 14 de julio de 2015.
  64. ↑ 64,0 64,1 64,2 Ortiz, Ana María. «La heroína de las niñas de Alcàsser», El Mundo, 10 de julio de 2005. Consultat el 19 de julio de 2015.
  65. ↑ Zurro, Javier. «Las chapuzas de la investigación del crimen de Alcàsser, abiertas en canal en un documental», El Español(España), 14 de junio de 2019. Consultat el 11 de julio de 2019.
  66. ↑ Oleaque, Joan M.. «Un juez ordena a Blanco retirar su libro sobre las "niñas de Alcàsser"», elpais.com, 18 de septiembre de 1998. Consultat el 20 de julio de 2015.
  67. ↑ Laguna, Teresa. «Todo Alcácer está seguro de que los asesinos eran conocidos de las tres jóvenes halladas muertas.», Las Provincias(España), 29 de enero de 1993, p. 20. Consultat el 8 de julio de 2019.
  68. ↑ Luis Miguel Montero, David González. «Los tres principales enigmas sin resolver del triple crimen de Alcásser sobre los que se anuncian próximas "novedades"», El Cierre Digital(España), 29 de marzo de 2019. Consultat el 8 de julio de 2019.
  69. ↑ «Miguel Ricart no saldrá de prisión hasta enero de 2023 en aplicación de la doctrina Parot», El confidencial(España), 23 de abril de 2010. Consultat el 29 de abril de 2022 (en español).
  70. ↑ «El Supremo confirma la aplicación de la "doctrina Parot" a Miguel Ricart», Noticias de Navarra(España), 11 de enero de 2011. Consultat el 29 de abril de 2022 (en español).
  71. ↑ «El asesino de Alcàsser concede una entrevista nada más salir de la cárcel», ABC, 30 de novembre de 2013.
  72. ↑ «Miguel Ricart, el asesino de Alcàsser, abandona la cárcel», El Mundo, 29 de novembre de 2013.
  73. ↑ «Identificado Miguel Ricart en una casa okupa de Madrid, único condenado por el caso Alcasser» (en es). ELMUNDO (2021-01-16). Consultat el 2021-10-24.
  74. ↑ «El origen del diente de la fosa de las niñas de Alcàsser» (en es-es). Las Provincias (1 de junio de 2017). Consultat el 3 de julio de 2019.
  75. ↑ «Los biólogos no pueden extraer ADN del diente hallado en la fosa del caso Alcàsser» (en es). Las Provincias (30 de octubre de 2017). Consultat el 3 de julio de 2019.
  76. ↑ «La Guardia Civil investiga el hallazgo de restos humanos en la fosa del caso Alcàsser» (en es). Las Provincias (3 de julio de 2019). Consultat el 3 de julio de 2019.
  77. ↑ «Una pareja de curiosos encuentra restos óseos en la fosa de las niñas de Alcàsser» (en es). El Confidencial (3 de julio de 2019). Consultat el 3 de julio de 2019.
  78. ↑ «Las sospechas sobre la ayuda que Anglés recibió en su fuga recaen sobre dos marineros muertos» (en es). Las Provincias (2021-09-06). Consultat el 2021-10-24.
  79. ↑ 79,0 79,1 «Caso Alcàsser: registran los coches de Antonio Anglés y Miguel Ricart en busca de rastros de las niñas» (en es). abc (2021-10-21). Consultat el 2021-10-24.
  80. ↑ «Miguel Ricart da su primera entrevista 30 años después del caso Alcàsser: «Antonio Anglés es basura carente de humanidad»» (en es). abc (2023-01-07). Consultat el 2023-02-06.
  81. ↑ «El Rincón del Disidente — Entrevista a Miguel Ricart».
  82. ↑ Borja, Marian M. (2025-11-21). «Las nuevas pruebas forenses del caso de las niñas de Alcàsser abren la puerta a aclarar incógnitas 33 años después» (en es). El Debate. Consultat el 2026-04-23.
  83. ↑ García, María José (11 de novembre de 2012). «Alcàsser inaugura la telebasura». elperiodicoextremadura.com.
  84. ↑ 84,0 84,1 Bernal, Mauricio (27 de enero de 2013). «Alcàsser, la noche en que la TV tocó fondo». elperiodico.com.
  85. ↑ 85,0 85,1 «Alcasser, el crimen que provocó el nacimiento de la telebasura», teinteresa.es, 1 de diciembre de 2013.
  86. ↑ «El caso Alcácer y el nacimiento de la telebasura: ¿Hemos aprendido algo?» (en es). abc (14 de julio de 2019). Consultat el 18 de julio de 2019.
  87. ↑ Moreira, M. (4 de diciembre de 2013). «Nieves Herrero: «El programa de Alcácer fue un error de pies a cabeza»». ABC.es.
  88. ↑ «El director del 'Ya' dimite por una falsa entrevista al prófugo Anglés». elpais.com (5 de junio de 1997).
  89. ↑ «Rodríguez Menéndez reconoce que pagó a un modelo para que se hiciera pasar por Anglés». Levante-EMV (10 de diciembre de 2010).
  90. ↑ «El crimen de Peñasca» (en anglés). Imdb.com. Consultat el 10 de septiembre de 2018.
  91. ↑ Consuegra, Mario (13 de novembre de 2009). «El crimen de Pañasca» (en español). Estrenoscinema.es. Consultat el 10 de septiembre de 2018.
  92. ↑ «Así es «Las niñas», la película sobre el triple crimen en Alcácer» (9 de mayo de 2018). Consultat el 17 de mayo de 2019.
  93. ↑ «‘El caso Alcàsser’, 25 años después» (14 de junio de 2019). Consultat el 19 de junio de 2019.
  94. ↑ «“El caso Alcàsser” uno de los documentales más vistos en Netflix» (en es). NotiBoom (30 de junio de 2019). Consultat el 2 de julio de 2019.
  95. ↑ «Netflix: el documental sobre el crimen de Alcàsser» (en es). NotiBoom (14 de febrer de 2019). Consultat el 2 de julio de 2019.

Commons