Anar al contingut

Hedonisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Aristipo de Cirene
Aristipo de Cirene, un dels primers defensors de l'hedonisme ètic

El hedonisme (del grec ἡδονή hēdonḗ 'plaure' i -ismo)[1] es referix a una família de teories, totes les quals tenen en comuna que el plaure eixercita un paper central en elles. El hedonisme sicològic o motivacional afirma que el nostre comportament està determinat per desijos d'aumentar el plaer i disminuir el dolor.[2][3]

El hedonisme normatiu o ètic, per un atre costat, no es tracta de cóm actuem realment, sino de cóm devem actuar: devem perseguir el plaer i evitar el dolor.[3]

El hedonisme axiològic, que a voltes es tracta com una part del hedonisme ètic, és la tesis de que solament el plaer té valor intrínsec.[2][4][5]

Aplicat al benestar o a lo que és bo per a algú, és la tesis de que el plaer i el sofriment són els únics components del benestar.[6] Estes definicions tècniques de l'hedonisme dins de la filosofia, que generalment es consideren escoles de pensament respectables, deuen distinguir-se de cóm s'utilisa el terme en el llenguage quotidià, a voltes denominat "hedonisme popular". En este sentit, té una connotació negativa, vinculada a la busca egoista de la gratificació a curt determini, entregant-se als plaers sensorials sense tindre en conte les seues repercussions.[3][7]

La naturalea del plaure

Artícul principal → Plaure.


El plaer eixercita un paper central en totes les formes d'hedonisme. Es referix a l'experiència que se sent be, que involucra el fruïment d'alguna cosa.[8][9] El plaer contrasta en el dolor o el sofriment, que són formes de sentir-se mal.[10] Les discussions dins de l'hedonisme solen centrar-se més en el plaer, pero com el seu costat negatiu, el dolor està igualment implicat en estes discussions. Tant el plaure com el dolor vénen en graus i s'han considerat com una dimensió que va de graus positius a través d'un punt neutre a graus negatius. El terme "felicitat" s'utilisa a sovint en esta tradició per a referir-se a l'excés del plaure sobre el dolor.[3]

En ellenguage quotidià, el terme "plaure" s'associa principalment en plaers sensorials com el fruïment del menjar o el sexe.[11] Pero en el seu sentit més general, inclou tot tipo d'experiències positives o agradables, incloent el fruïment de deport, de vore una bella posada del sol o de participar en una activitat intelectualment satisfactòria. Les teories del plaure tracten de determinar lo que totes estes experiències plaenteres tenen en comuna, lo que és essencial en elles.[8] Tradicionalment es dividixen en teories de qualitat i teories d'actitut.[12] Les teories de qualitat sostenen que el plaer és una qualitat d'experiències plaenteres en sí mateixes, mentres que les teories d'actitut afirmen que el plaer és, en cert sentit, extern a l'experiència, ya que depén de l'actitut del subjecte cap a l'experiència.[8][12]

La plausibilidad de les distintes versions de l'hedonisme depén de cóm es concep la naturalea del plaure.[3] Un atractiu important de la majoria de les formes d'hedonisme és que poden donar un relat simple i unificat dels seus respectius camps. Pero açò solament és possible si el plaure mateixa és un fenomen unificat. Açò s'ha posat en dubte, principalment per l'àmplia varietat d'experiències de plaure que semblen no tindre cap característica compartida en comuna.[8][11][13] Una opció oberta als teòrics de qualitat per a respondre a esta objecció és indicar que el to hedónico de les experiències de plaure no és una qualitat regular, sino una qualitat d'orde superior.[8][11] Les teories d'actitut tenen una manera més fàcil de respondre a este argument, ya que poden sostindre que és el mateix tipo d'actitut, a sovint identificat en el desig, que és comú a totes les experiències plaenteres.[14]

Hedonisme sicològic

Artícul principal → Hedonisme sicològic.


El hedonisme sicològic, també conegut com a hedonisme motivacional, és una teoria empírica sobre lo que nos motiva: afirma que totes les nostres accions tenen com a objectiu aumentar el plaer i evitar el dolor.[15][16] Açò generalment s'entén en combinació en l'egoisme, és dir, que cada persona solament apunta a la seua pròpia felicitat.[17] Les nostres accions es basen en creències sobre lo que causa el plaer. Les creències falses poden enganyar-nos i, per lo tant, les nostres accions poden fallar a resultar en plaure, pero inclús les accions fallanques estan motivades per consideracions de plaure, segons l'hedonisme sicològic.[2] la paradoxa de l'hedonisme sosté que el comportament de busca de plaure comunament falla també d'una atra manera. Afirma que estar motivat pel plaer és contraproduent en el sentit de que conduïx a menys plaure real que seguir atres motius.[2][18]

Un dels atractius de l'hedonisme sicològic és que oferix un relat senzill que promet explicar la totalitat del comportament humà. Té una plausibilidad intuïtiva inicial perque el comportament de busca de plaure és un fenomen comú i pot, de fet, dominar la nostra conducta en ocasions. Pero l'afirmació de que açò pot generalisar-se a tots els comportaments és molt controvertida.[2][3][17] Una estratègia comuna per als oponents és senyalar varis contraeixemples que involucren accions que no tenen una explicació plausible en térmens de plaure. Estos contraeixemples inclouen motius egoistes per a coses distintes del plaure, com la salut, la superació personal o la fama despuix de la mort, i motius altruïste, com voler que el propi fill siga feliç, sacrificar-se per una causa major o defendre la justícia a pesar de desventages personals.[15][17] Els hedonistes sicològics han tractat de reinterpretar estos casos en térmens de comportament de busca de plaure. Hi ha certa plausibilidad en tals reinterpretació en alguns casos, per eixemple, millorar la salut pot vore's com evitar el dolor a llarc determini o vore els seus fills feliços també pot dur plaure als pares. Pero és dubtós que açò puga funcionar per a tots els casos, com, per eixemple, per a un soldat que està sacrificant-se.[2][15][17]

Pero inclús en molts casos quotidians, l'introspecció sembla sugerir que buscar el plaer és solament un tipo de motiu que nos impulsa entre uns atres. Reinterpretar tots estos casos en térmens de plaure aniria en contra de l'intuïció introspectiva.[3] Un atre problema en l'hedonisme sicològic com a teoria filosòfica és que la seua afirmació bàsica, lo que nos motiva, sembla estar més en casa en la psicologia empírica que en la filosofia. Com a tal, es necessitarien proves empíriques contundents per a confirmar-ho, el sol fet de poder contar un relat plausible no és suficient.[2][17]

Hedonisme ètic

El hedonisme ètic o el hedonisme normatiu, com ací es definix, és la tesis de que les consideracions d'aumentar el plaer i disminuir el dolor determinen lo que devem fer o quina acció és correcta.[3] No obstant, a voltes es definix en un sentit més ampli en térmens de valor intrínsec, en el cas del qual inclou el hedonisme axiològic com es definix a continuació.[2][16] És diferent del hedonisme sicològic, ya que prescriu el nostre comportament en lloc de descriure-ho. En sentit estricte, l'hedonisme ètic és una forma de consecuencialisme, ya que determina si una acció és correcta basada en les seues conseqüències, que es medixen ací en térmens de plaure i dolor.[15] Com a tal, està subjecte als principals arguments a favor i en contra del consecuencialisme. En el costat positiu, estos inclouen l'intuïció de que les conseqüències de les nostres accions importen i que a través d'elles devem fer el món un lloc millor.[19] En el costat negatiu, el consecuencialisme implicaria que rara volta, o mai, sabem distinguir el ben del mal, ya que el nostre coneiximent del futur és prou llimitat i les conseqüències, inclús d'accions simples, poden ser enormes.[20] Com a forma d'hedonisme, té cert atractiu intuïtiu inicial, ya que el plaer i el dolor semblen ser rellevants per a cóm devem actuar.[3] Pero s'ha argumentat que és moralment objetable vore el plaer i el dolor com els únics factors rellevants per a lo que devem fer, ya que esta posició sembla ignorar, per eixemple, els valors de justícia, amistat i veritat.[3][15] L'hedonisme ètic sol preocupar-se tant pel plaure com pel dolor. Pero la versió més restringida en forma de consecuencialisme negatiu o utilitarisme negatiu se centra solament en reduir el sofriment.[2][21][22][23] Es diu que l'hedonisme ètic va ser iniciat per Aristipo de Cirene, que sostenia l'idea de que el plaer és el ben suprem.[24][25]

Les teories hedonistes ètiques poden classificar-se en relació en que el seu plaure deu aumentar-se. Segons la versió egoiste, cada agent solament deu aspirar a maximizar el seu propi plaure. Esta posició generalment no es manté en molt alta estima.[3][26] Les teories altruïste, comunament conegudes pel terme "utilitarisme clàssic", són més respectables en la comunitat filosòfica. Sostenen que l'agent deu maximizar la suma total de la felicitat de tots.[3][27] Esta suma total inclou també el plaure de l'agent, pero solament com un factor entre molts. Una objecció comuna contra l'utilitarisme és que és massa exigent.[28][29] Açò és més pronunciat en els casos en que l'agent té que sacrificar la seua pròpia felicitat per a promoure la felicitat d'una atra persona. Per eixemple, varis comentaristes han dirigit este argument contra la posició de Peter Singer, que sugerix en una manera similar que lo correcte per a la majoria de les persones que viuen en països desenrollats seria donar una part significativa dels seus ingressos a organisacions benèfiques, lo que sembla massa exigent a molts.[30][31] Singer justifica la seua posició senyalant que el sofriment que pot evitar-se en els països del tercer món d'esta manera supera considerablement el plaer que s'obté de cóm es gastaria els diners d'un atre modo.[32] Una atra objecció important a l'utilitarisme és que no té en conte la naturalea personal dels deures morals, per eixemple, que pot ser més important promoure la felicitat dels que estan prop de nosatres, per eixemple, de la nostra família i amics, inclús si la llínea alternativa d'acció resultaria en una miqueta més de felicitat per a un estrany.[33]

Hedonisme axiològic

El hedonisme axiològic és la tesis de que solament el plaer té valor intrínsec. També s'ha denominat hedonisme evaluatiu o hedonisme de valor, i a voltes s'inclou en el hedonisme ètic.[2][5][15] Una teoria estretament relacionada en l'hedonisme axiològic és l'hedonisme sobre el benestar, que sosté que el plaer i el dolor són els únics components del benestar i, per lo tant, les úniques coses que són bones per a algú.[6] Fonamental per a la comprensió de l'hedonisme axiològic és la distinció entre valor intrínsec i instrumental. Una entitat té valor intrínsec si és bona en o per sí mateixa.[34][35] El valor instrumental, per un atre costat, s'atribuïx a coses que són valioses solament com un mig per a una atra cosa.[36] Per eixemple, es diu que ferramentes com els coches o els microones són instrumentalmente valioses en virtut de la funció que realisen, mentres que la felicitat que causen és intrínsecament valiosa. L'hedonisme axiològic és una afirmació sobre el valor intrínsec, no sobre el valor en general.[5]

Dins de l'àmbit de l'hedonisme axiològic, hi ha dos teories en competència sobre la relació exacta entre el plaer i el valor: el hedonisme quantitatiu i el hedonisme qualitatiu.[2][3] Els hedonistes quantitatius, seguint a Jeremy Bentham, sostenen que el contingut específic o la qualitat d'una experiència de plaure no és rellevant per al seu valor, que solament depén de les seues característiques quantitatives: intensitat i duració.[2][37] D'acort en este relat, una experiència de plaure intens en entregar-se al menjar i al sexe val més que una experiència de plaure sotil de mirar belles arts o de participar en una conversació intelectualment estimulant. Els hedonistes qualitatius, seguint a John Stuart Mill, objecten esta versió en l'argument de que amenaça en convertir l'hedonisme axiològic en una "filosofia de porcs".[3] En canvi, argumenten que la qualitat és un atre factor rellevant per al valor d'una experiència de plaure, per eixemple, que els plaers inferiors del cos són menys valiosos que els plaers superiors de la ment.[38]

Un atractiu de l'hedonisme axiològic és que proporciona un relat simple i unificat de lo que importa. També reflectix l'intuïció introspectiva de que el plaer se sent valiós com alguna cosa que vala pena buscar.[2] Ha segut influent a lo llarc de l'història de la filosofia occidental, pero ha rebut moltes crítiques en la filosofia contemporànea.[3][15][16] La majoria de les objeccions poden dividir-se a grans traces en dos tipos: (1) objeccions a l'afirmació de que el plaer és una condició suficient del valor intrínsec o que tot plaure és intrínsecament valiós; (2) objeccions a l'afirmació de que el plaer és una condició necessària del valor intrínsec o que no hi ha coses intrínsecament valioses a banda del plaure.[2] Els oponents de la primera categoria solen tractar de senyalar casos de plaure que semblen carir de valor o tindre un valor negatiu, com el plaer sàdic o el plaure per una creència falsa.[16] Els hedonistes qualitatius poden tractar de donar conte d'estos casos devaluando els plaers associats en les qualitats problemàtiques.[3] Atres maneres de respondre a este argument inclouen rebujar l'afirmació de que estos plaers realment no tenen valor intrínsec o tenen valor intrínsec negatiu. Una manera més és rebujar que estos casos involucren plaure en absolut.[2]

S'han propost varis experiments de pensament per a la segona categoria, és dir, que hi ha coses intrínsecament valioses ademés del plaure. El més conegut en la filosofia recent és la màquina d'experiències de Robert Nozick.[2][3][39] Nozick nos pregunta si acceptaríem ser transportats permanentment a una realitat simulada més plaentera que la vida real. Pensa que és racional rebujar esta oferta, ya que atres coses, ademés del plaure, importen. Açò té que vore en el fet de que importa estar en contacte en la realitat i realment "fer una diferència en el món" en lloc de simplement semblar fer-ho, ya que la vida no tindria sentit d'un atre modo.[3][39] Els hedonistes axiològics han respost a este experiment de pensament senyalant que les nostres intuïcions sobre lo que devem fer estan equivocades, per eixemple, que existix un biaix cognitiu per a preferir el statu quo i que si descobrírem que ya havíem passat la nostra vida dins de la màquina d'experiències, provablement elegiríem quedar-nos dins de la màquina.[3][40] Una atra objecció dins d'esta categoria és que moltes coses ademés del plaure nos semblen valioses, com la virtut, la bellea, el coneiximent o la justícia. Per eixemple, G. I. Moore sugerix en un famós experiment de pensament que un món que consistix solament en un paisage bell és millor que un món lleig i repugnant, inclús si no hi ha un ser conscient per a observar i gojar o sofrir qualsevol dels dos móns.[2][41] Una forma de respondre per a l'hedoniste axiològic és explicar el valor d'estes coses en térmens de valors instrumentals. Aixina, per eixemple, la virtut és bona perque tendix a aumentar el plaer general de la persona virtuosa o de les persones a la seua entorn. Açò pot combinar-se en sostindre que existix un biaix sicològic per a confondre valors instrumentals estables en valors intrínsecs, explicant aixina l'intuïció de l'oponent.[42] Encara que esta estratègia pot funcionar per a alguns casos, és controvertit si es pot aplicar a tots els contraeixemples.

Hedonisme estètic

El hedonisme estètic és el punt de vista influent en el camp de l'estètica de que la bellea o el valor estètic poden definir-se en térmens de plaure, per eixemple, que per a que un objecte siga bell és per a que cause plaure o que l'experiència de la bellea sempre va acompanyada de plaure.[43][44][45] Una articulació prominent d'esta posició prové de Tomás d'Aquino, qui tracta la bellea com "lo que agrada en la pròpia aprehensió d'això".[46] Immanuel Kant explica este plaure a través d'una interacció armoniosa entre les facultats d'enteniment i imaginació.[47] Una atra qüestió per als hedonistes estètics és cóm explicar la relació entre la bellea i el plaer. Este problema s'assembla al dilema d'Eutifrón: ¿és alguna cosa bell perque ho gogem o ho gogem perque és bell?[48] Els teòrics de l'identitat resolen este problema negant que existixca una diferència entre la bellea i el plaer: identifiquen la bellea, o la seua apariència, en l'experiència del plaure estètic.[47]

Els hedonistes estètics solen restringir i especificar la noció de plaure de vàries maneres per a evitar contraeixemples obvis. Una distinció important en este context és la diferència entre plaure pur i mixt.[47] El plaer pur exclou qualsevol forma de dolor o sentiment desagradable, mentres que l'experiència de plaure mixt pot incloure elements desagradables.[49] Pero la bellea pot involucrar plaure mixt, per eixemple, en el cas d'una història bellamente tràgica, raó per la qual el plaer mixt generalment es permet en les concepcions hedonistes estètiques de la bellea.[47]

Un atre problema al que s'enfronten les teories hedonistes estètiques és que gogem de moltes coses que no són belles. Una forma d'abordar este problema és associar la bellea en un tipo especial de plaure: plaure estètic o desinteressat.[50][51][52] Un plaer és desinteressat si és indiferent a l'existència de l'objecte bell o si no va sorgir per un desig antecedent a través d'un raonament mig-fi.[47][53] Per eixemple, l'alegria de mirar un bell paisage encara seria valiosa si resultara que esta experiència va ser una ilusió, lo que no seria cert si esta alegria es deguera a vore el paisage com una valiosa oportunitat immobiliària.[50] Els opositors a l'hedonisme solen admetre que moltes experiències de bellea són plaenteres, pero neguen que açò siga cert en tots els casos.[43] Per eixemple, una crítica hastiada pot seguir sent una bona jueza de bellea pels seus anys d'experiència, pero li falta l'alegria que acompanyava inicialment al seu treball.[47] Una manera d'evitar esta objecció és permetre que respostes a coses belles carixquen de plaure mentres s'insistix que totes les coses belles mereixen plaure, que el plaer estètic és l'única resposta adequada a elles.[43]

Relació en l'utilitarisme

  1. ↑ Real Acadèmia Espanyola i Associació d'Acadèmies de la Llengua Espanyola (2014).. «Hedonisme». Diccionari de la llengua espanyola. Consultat el 14 de setembre de 2017.
  2. ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 «Hedonism». Metaphysics Research Lab, Stanford University.
  3. ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 3,12 3,13 3,14 3,15 3,16 3,17 3,18 «Hedonism».
  4. ↑ «Psychological hedonism» (en en).
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 The Pursuit of Unhappiness: The Elusive Psychology of Well-Being, Oxford University Press, p. 62.
  6. ↑ 6,0 6,1 «Well-Being: 4. 1 Hedonism». Metaphysics Research Lab, Stanford University.
  7. ↑ «Hedonism» (en en).
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 “An Honest Look at Hybrid Theories of Pleasure” . Philosophical Studies 178 (3): 887–907. doi:10.1007/s11098-020-01464-5.
  9. ↑ «Pleasure», The Encyclopedia of Positive Psychology, Wiley-Blackwell.
  10. ↑ «Pleasure». Metaphysics Research Lab, Stanford University.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 «Pleasure», Macmillan Encyclopedia of Philosophy, 2nd Edition, Macmillan.
  12. ↑ 12,0 12,1 “The Distinctive Feeling Theory of Pleasure” . Philosophical Studies 162 (2): 201–217. doi:10.1007/s11098-011-9755-9.
  13. ↑ “The Feels Good Theory of Pleasure” . Philosophical Studies 155 (2): 241–265. doi:10.1007/s11098-010-9566-4.
  14. ↑ “The Reduction of Sensory Pleasure to Desire” . Philosophical Studies 133 (1): 25–26. doi:10.1007/s11098-006-9004-9.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 15,3 15,4 15,5 15,6 «Hedonism», Routledge Encyclopedia of Philosophy, Routledge.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 «Hedonism», Macmillan Encyclopedia of Philosophy, 2nd Edition, Macmillan.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 «Psychological hedonism» (en en).
  18. ↑ “Explaining the Paradox of Hedonism” . Australasian Journal of Philosophy 97 (3): 497–510. doi:10.1080/00048402.2018.1483409.
  19. ↑ «Consequentialism». Metaphysics Research Lab, Stanford University.
  20. ↑ «Consequentialism». The University of Texas at Austin.
  21. ↑ Parfit, Derek. 1984. Reasons and Persons. Oxford: Oxford University Press.
  22. ↑ Mayerfeld, Jamie. 1996. "The Moral Asymmetry of Happiness and Suffering. " Southern Journal of Philosophy 34:317–38.
  23. ↑ Knutsson, Simon. 2016. "Difference Between Weak Negative and Senar-Negative Ethical Views?. " Simon Knutsson.
  24. ↑ «Hedonism - By Branch / Doctrine - The Basics of Philosophy».
  25. ↑ Hastings, James, ed. "Hedonism. " pp. 567–68 in Encyclopedia of Religion and Ethics 6. Edinburgh: T. & T. Clark. p. 567.
  26. ↑ «Egoism: 2. Ethical Egoism». Metaphysics Research Lab, Stanford University.
  27. ↑ «The History of Utilitarianism: 2. The Classical Approach». Metaphysics Research Lab, Stanford University.
  28. ↑ “Utilitarianism, Contractualism and Demandingness” . Philosophical Quarterly 60 (239): 225–242. doi:10.1111/j.1467-9213.2009.609. x.
  29. ↑ «7. Is utilitarianism too demanding?», Utilitarianism: A Guide for the Perplexed, Continuum.
  30. ↑ “The Most Good You Ca Do: A Response to the Commentaries” . Journal of Global Ethics 12 (2): 161–169. doi:10.1080/17449626.2016.1191523.
  31. ↑ «Introduction», The Demandingness Objection to Peter Singer's Account of Our Obligations to the World's Poor, Budapest, Hungary: Central European University.
  32. ↑ «Preface», The Life You Ca Save: Acting Now to Stop World Poverty, Random House.
  33. ↑ “Utilitarian Morality and the Personal Point of View” . The Journal of Philosophy 83 (8): 417–438. doi:10.2307/2026328. ISSN 0022-362X.
  34. ↑ «good-in-itself», The Oxford Companion to Philosophy, Oxford University Press.
  35. ↑ «Intrinsic Value», Macmillan Encyclopedia of Philosophy, 2nd Edition, Macmillan.
  36. ↑ «Value Theory». Metaphysics Research Lab, Stanford University.
  37. ↑ «Jeremy Bentham: 4. Moral Philosophy».
  38. ↑ «John Stuart Mill: ii. Basic Argument».
  39. ↑ 39,0 39,1 Nozick, Robert (1974). Anarchy, state, and utopia, New York: Basic Books, pp. 42–45. ISBN 0-465-09720-0.
  40. ↑ “If You Like It, Does It Matter If It's Real?” . Philosophical Psychology 23 (1): 43–57. doi:10.1080/09515080903532290.
  41. ↑ Principia Ethica, Project Gutenberg.
  42. ↑ «3. Hedonistic and senar-hedonistic utilitarianism», Utilitarianism: For and Against, Cambridge: Cambridge University Press.
  43. ↑ 43,0 43,1 43,2 “On Liking Aesthetic Value” (en) . Philosophy and Phenomenological Research. doi:10.1111/phpr.12641. ISSN 1933-1592.
  44. ↑ “Aesthetic Hedonism and Its Critics” . Philosophy Compass 15 (1): i12645. doi:10.1111/phc3.12645.
  45. ↑ «Aesthetic Hedonism» (en en).
  46. ↑ «Beauty», The Oxford Companion to Philosophy, Oxford University Press.
  47. ↑ 47,0 47,1 47,2 47,3 47,4 47,5 “Aesthetic Pleasure Explained” . Journal of Aesthetics and Art Criticism 77 (2): 121–132. doi:10.1111/jaac.12636.
  48. ↑ «Beauty and Ugliness».
  49. ↑ «Aesthetic Taste».
  50. ↑ 50,0 50,1 «Beauty». Metaphysics Research Lab, Stanford University.
  51. ↑ «Aesthetics» (en en).
  52. ↑ «Philosophical Aesthetics: An Overview», The Oxford Handbook of Aesthetics, Oxford University Press, pp. 3–24.
  53. ↑ «Beauty», Routledge Encyclopedia of Philosophy, Routledge.

El terme «hedonisme» pot prendre's en dos sentits, clapixc i estricte. En el primer, l'hedonisme seria una teoria ètica de gran amplitut en la que la paraula plaure tindria un significat molt extens, que comprendria tant el plaure com l'utilitat; en este sentit, l'utilitarisme s'enquadraria dins de l'hedonisme. En un sentit més restringit, l'hedonisme es diferencia de l'utilitarisme, fonamentalment, perque el primer sifra el be en el plaer individual, mentres que el segon afirma com ben sum el plaer, el benestar i l'utilitat socials. L'hedonisme té un caràcter individualiste, mentres que l'utilitarisme és d'índole social i sosté el punt de vista de que la satisfacció humana es troba en la busca i possessió del plaure material i físic. Dins de l'hedonisme en sentit estricte es poden distinguir dos formes del mateix, d'acort en els dos significats que té el terme plaure. Est designa en plaure sensible, o inferior, i en plaure espiritual, o superior. En conseqüència, hi haurà dos formes d'hedonisme nomenades hedonisme absolut i hedonisme mitigat, o eudemonisme. L'hedonisme radical sosté que tots els plaers físics deuen ser satisfets sense cap restricció, mentres que l'hedonisme moderat afirma que les activitats plaenteres deuen ser moderades, per a que aixina aumente el plaer. En abdós casos el plaer és la principal motivació del comportament. Per lo que es referix a l'hedonisme sicològic, són vàries les doctrines existents segons la determinació temporal del plaure. La teoria del plaure dels fins, o «hedonisme sicològic del futur», sosté que el plaer personal és el fi últim i únic d'una persona.

Paradoxa de l'hedonisme

Artícul principal → Paradoxa de l'hedonisme.

La paradoxa hedonista o també coneguda com a paradoxa del plaure va ser una teoria plantejada pel filòsof Henry Sidgwick en el seu llibre “Els métodos de l'ètica”, allí va senyalar: “L'impuls cap al plaer pot ser contraproduent. No conseguim els plaers si els busquem deliberadament“. Tenint en conte l'afirmació anterior es posa en qüestió la manera en la que experimentem realment el plaer i l'alegria. Podem trobar que la paradoxa recau que el plaer o la felicitat no poden alcançar-se directament, sino indirectament. I aixina nos fa entendre que apleguem a trobar el plaure quan deixem de buscar-ho.

Història

Est artícul o secció té referències, pero necesita més per a complementar la seua verificabilitat.
Busca fonts: «Hedonisme» – notícies · llibres · acadèmic · imàgens
Este aviso fue puesto el 3 de abril de 2021.
Atención: Por ahora no estamos clasificando los artículos para referenciar por secció. Per favor, elegix una categoria de esta lista.

Les escoles clàssiques de l'hedonisme

Les dos escoles clàssiques de l'hedonisme, formulades en l'Antiga Grècia, són l'escola cirenaica i l'epicureisme.

Escola cirenaica

Aristipo de Cirene, discípul de Sócrates i fundador de l'escola cirenaica de filosofia va ser un dels màxims representants de l'hedonisme. Ell considerava el plaure com a principal objectiu, és dir, com a fi que en ser alcançat ràpidament és possible aplegar a la felicitat. Resalta més el plaure del cos sobre els plaers mentals. L'escola cirenaica, fundada entre els sigles IV i III, planteja que el plaer és elegible per un mateixa, cas contrari de la felicitat que no és més que el conjunt dels distints plaers. El plaer és guiat per la prudència puix és l'home qui deu dominar en plaure i no deixar-se dominar per ell. Tanta prioritat se li otorga en plaure, que sobrepon la realisació dels desijos personals per a satisfer-se de manera immediata ignorant els interessos dels demés inclús si açò implicara actes immorals. El seu interés pel plaer present invita a preocupar-se pel hui, ya que el futur és incert.[1]

Va ser una de les més antigues escoles socráticas i emfatisava solament un costat de les ensenyances de Sócrates. En base en l'afirmació de Sócrates de que la felicitat és un dels fins de l'acció moral, Aristipo mantenia que el plaer era el ben superior. Dia que les gratificacions corpóreas, que considerava intenses, eren preferibles a les mentals. Els cirenaicos també negaven que es posponguera la gratificació immediata pel guany a llarc determini. En este respecte diferixen dels epicúreos.

Epicureisme

Epícuro de Samos, l'objectiu del qual en la filosofia era evitar el sofriment procurant la felicitat, per lo tant, l'objectiu principal per al ser humà devia ser l'alcanç de la felicitat priorisant la satisfacció obtinguda pels desijos per a subsistir i moderant aquells que són naturals, pero no vitals.[2]

L'epicureisme, moviment fundat cap al 300 a. C., planteja que la felicitat consistix en viure contínuament baix la satisfacció del plaure que no excita els sentits, sino al que es referix a l'absència del dolor o de qualsevol tipo d'afligiment; més que buscar un plaer immediat busca aquell que requerix de l'us de la raó, és dir, el que valora les conseqüències sobre les accions i otorga plaure a llarc determini. El plaer es troba associat en la tranquilitat, per lo que està relacionat en la ataraxia, o la capacitat de controlar-se un de mateix i acceptar els problemes naturals anara del nostre control, com lo és la mort.[3]

L'epicureisme identificava el plaure en la tranquilitat i emfatisava la reducció del desig sobre l'adquisició immediata del plaure. En esta forma, l'epicureisme escapa a l'objecció precedent: mentres el plaer i el ben major són de fet lo mateix, Epicuro argumentava que el plaure més alt consistix en una vida simple, moderada, complementada en discussions filosòfiques entre amics. Emfatisava que no era bo fer alguna cosa que a un li faça sentir be si despuix d'experimentar-ho denigraría les experiències posteriors i no li permetria sentir-se be. Aixina mateix, afirmava que a voltes per tindre plaers momentàneus intensos se sacrifica el benestar posterior. Epicuro entenia per plaure l'absència de dolor.

Quan diem que el plaer és el ben suprem de la vida, no entenem els plaers dels disolutos i els plaers sensuals, com creuen alguns que desconeixen o no accepten o interpreten mala nostra doctrina, sino el no tindre dolor en el cos ni turbación en l'ànima.
Epícuro. Carta a Meneceo.

Existixen escrits d'Epicuro i dels seus seguidors que nos mostren les seues doctrines: entre els desijos, alguns són naturals i necessaris i uns atres ni lo un ni lo un atre, solament consagrats a l'opinió vana. La disposició que tingam cap a cada u d'estos casos determina la nostra aptitut per a ser felices o no.

  • Dins dels desijos naturals i necessaris trobem les necessitats bàsiques físiques, com alimentar-se, calmar la set, abrigar-se i el sentit de seguritat.
  • Dins dels desijos naturals i innecessaris estan la conversació amena, la gratificació sexual i les arts.
  • Dins dels desijos innaturals i innecessaris estan la fama, el poder polític, el prestigi i els generats per les empreses.
  • Epicuro va formular algunes recomanacions sobre estes categories:
  • Devem satisfer els desijos naturals necessaris de la forma més econòmica possible.
  • Podem perseguir els desijos naturals innecessaris fins a la satisfacció del nostre cor, no referint-se a un mateixa, sino de tractar de dur l'egoisme en plaure d'una atra persona.
  • No devem arriscar la salut, l'amistat o l'economia en la busca de satisfer un desig innecessari, puix açò solament conduïx a un sofriment futur.
  • Cal evitar per complet els desijos innaturals i innecessaris, puix el plaer o satisfacció que produïxen és efímer. La filosofia epicúrea va guanyar un gran número d'adeptes. Va ser una important escola de pensament que va perdurar durant sèt sigles despuix de la mort del seu creador. Cap a l'Edat Mija va decaure i varen ser destruïts molts dels seus escrits. No obstant, hui existixen remanentes d'esta doctrina que han segut compilados i difosos pel món.

Punts en comú

Les dos escoles convergixen en la seua repudie per la superstició i la religió i les seues bases en la conducta i el juí per mig de l'experiència i la raó. Aixina anticipen les posicions del humanisme i iluminisme posteriors.

Llibertinage

Artícul principal → Libertinisme.

Una forma extrema d'hedonisme que considera la restricció moral i sexual com a innecessària o perjudicial. Els defensors famosos són el Marqués de Sade i John Wilmot.

Utilitarisme

Artícul principal → Utilitarisme.

En els sigles XVIII i XIX, els filòsofs britànics Jeremy Bentham, James Mill i John Stuart Mill varen fer la proposta d'una doctrina universal més coneguda com utilitarisme. Segons esta teoria, el comportament humà deu tindre com a criteri final el ben social. Cal guiar-se moralment buscant tot allò que proporciona i favorix el benestar d'un major número de persones.

Hedonisme contemporàneu

Dins de la filosofia contemporànea es destaca la figura de Michel Onfray com a obert proponente de l'hedonisme, qui manifesta en una entrevista que «es creu que l'hedoniste és aquell que fa l'elogi de la propietat, de la riquea, del tindre, que és un consumidor. Això és un hedonisme vulgar que propicia la societat. Yo proponc un hedonisme filosòfic que és en gran mida lo contrari, del ser en lloc del tindre, que no passa pels diners, pero sí per una modificació del comportament. Conseguir una presència real en el món, i gojar jubilosamente de l'existència: olorar millor, agradar, escoltar millor, no estar enujat en el cos i considerar les passions i pulsiones com a amigues i no com a adversàries».[4]

Una atra figura destacable en defensa d'este plantejament hedoniste és l'escritora Valérie Tasso. El seu llibre Antimanual de sexe intenta abordar des d'esta perspectiva el fenomen de la sexualitat humana en declaracions com la següent: «L'hedonisme és una actitut davant la vida. És una filosofia vital que prima a l'instant sobre el devindre, que reivindica la valentia sobre la por, que respecta la materialidad i qüestiona l'esperit, que gestiona lo que succeïx sense despreciar-se per lo que mai va succeir, que aprecia la llògica de la vida i qüestiona la llògica de la mort, que sap que lo suficient és suficient, que busca el plaure a on està, no a on es busca, que fa del seu cos el seu aliat i no la seua presó, que desija sense que ho esclavice el seu desig, que ampra el seu temps més que els seus diners [...] L'hedoniste eixercix el difícil art d'establir la pau conseguixc mateix».[5]

El filòsof transhumanista David Pearce creu i promou l'idea de que existix un fort imperatiu ètic per a que els humans treballen cap a l'abolició del sofriment en tota la vida sensible. El seu manifest Hedonistic Imperative descriu cóm les tecnologies com l'ingenieria genètica, la nanotecnología, la farmacologia i la neurocirugía podrien convergir per a eliminar totes les formes d'experiències desagradables entre els animals humans i no humans, reemplaçant el sofriment en gradient de benestar, un proyecte al que es referix com "ingenieria del paraís".[6][7]

Opositors i els seus punts de vista

  1. ↑ «UN ESTRANGER EN LA SEUA PRÒPIA TERRA. ARISTIPO COM A MODEL DEL ÁPOLIS ARISTOTÈLIC.».http://0-search.ebscohost.com.millenium.itesm.mx/login.aspx?direct=true&db=a9h&AN=91510602&site=ehost-live.Consultat el 14 de setembre de 2017.
  2. ↑ «El plaser de ser feliç, Notes sobre els possibles antecedents peripatéticos de l'hedonisme epicúreo.».http://0-search.ebscohost.com.millenium.itesm.mx/login.aspx?direct=true&db=a9h&AN=19364735&site=ehost-live.Consultat el 14 de setembre de 2017.
  3. ↑ Fundació UNAM. «Cóm alcançar la felicitat, segons Epicuro». La filosofia d'Epicuro. Archivat des d'el original, el 14 de setembre de 2017. Consultat el 14 de setembre de 2017.
  4. ↑ «Entrevista per Cecilia Bembibre». Archivat des d'el original, el 26 d'abril de 2008. Consultat el 5 de maig de 2008.
  5. ↑ Tasso,Valérie. "Antimanual de sexe". Temes d'Hui. 2009. Pag. 84
  6. ↑ «The Hedonistic Imperative: Table Of Contents». www. hedweb. com. Consultat el 19 de novembre de 2019.
  7. ↑ «The Genomic Bodhisattva» (en en-us). h+ Mija. Archivat des d'el original, el 4 de març de 2018. Consultat el 19 de novembre de 2019.

La fe catòlica s'opon a les formes més sensuals de l'hedonisme, considerant que minen els valors i les virtuts del eudemonisme espiritual, en el qual el cristianisme freqüentment ha fundat la seua moral. L'hedonisme és considerat per moltes religions una actitut carent de moral pero no perque aprecia algun plaer, sino perque ho antepon a les exigències de l'amor a Deu i al pròxim. Per al catolicisme, és una actitut que corre el risc de caure en l'egocentrisme, el qual incapacita greument al subjecte per a relacionar-se en uns atres, a menos que siga per a explotar-els i satisfer el seu afany de plaure. El filòsof britànic G. I. Moore dedica gran part del seu llibre Principia Ethica (1903) a la refutació de l'hedonisme. Entén que considerar que el plaer i solament el plaer és bo significa caure en lo que va cridar «falàcia naturalista». En dir que «el plaer i solament el plaer és bo», el plaer es convertix en un equivalent de «bo». Aixina, la proposició «el plaer és bo» significa realment «el plaer és el plaer», tautologia de cap interés ètic. Moore defenia que el ben era indefinible, encara que podien atribuir-se-li certes característiques que, no obstant, no delimitarien la seua significació per complet. la psicologia positiva, basada en investigacions científiques de sicològica cognoscitiva, ha pensat moltes voltes que sustentar la felicitat en la busca del plaure, «la vida plaentera», deriva en un major índex d'insatisfacció. La busca d'una felicitat autèntica, com indica el sicòlec Martin I. P. Seligman, implica posar un major enfocament en el compromís i el significat. La «vida compromesa» està basada en gratificacions que no poden ser adquirides per dreceres, com deprendre un ofici, o un deport; es busca el «fluix», que es basa en conseguir un equilibri entre el repte i les habilitats. Per una atra part, la vida significativa són les accions i creències basades en un poc major al nostre ego, accions motivades per un ben comú, etcétera. S'ha dit que aquells que basen la seua felicitat en la «vida compromesa» i «la vida significativa» conten en un major índex de satisfacció en la vida. La «felicitat autèntica» és un concepte superior al simple fet de no sentir dolor, sentir plaure, o no sofrir malties sicològiques. Estes senyes, no obstant, no són científics, sino més be ideals. La majoria de neurocientífico creu que el nostre cervell funciona en un esquema de «castic-recompensa», en el que alguna cosa que beneficiaria als nostres antepassats (menjar, pertànyer a un grup o tindre sexe) duen a la producció d'endorfinas, o hormones del plaure, lo que faria que els hedonistes tinguen la raó. Encara que s'advertix que algunes parts de les teories hedonistes puguen ser morals i no precisament aborden un tema objectiu.

Vore també

Referències


Enllaços externs

Erro al crear miniatura: Hedonisme en el Viccionari.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Hedonisme&oldid=1533494»