Eudemonisme

El eudemonismo és un concepte filosòfic d'orige grec (de eudaimonia, paraula grega comunament traduïda com a felicitat, benestar o vida bona) compost de lo bo i la divinitat menor, que arreplega essencialment diverses teories ètiques. Té com a característica comuna ser una justificació de tot allò que servix per a alcançar la felicitat. El principal representant entre els eudemonistas va ser Aristóteles.

S'ha considerat eudemonisme al hedonisme, la doctrina estoica, aixina com també al utilitarisme. Totes estes doctrines basen les seues normes morals en la realisació plena de la felicitat, entesa com a estat de plenitut i harmonia del ànima, diferent del plaure i podent-se presentar esta de forma personal, com en Demócrito, Sócrates, Aristóteles, Aristipo i l'escola cirenaica, l'estoïcisme o el neoplatonisme, o be de forma colectiva, com es va establir a partir de David Hume.

Entre els eudemonistas cal destacar a Aristóteles, que va ser un dels primers i el més important, i, ademés, als eudemonistas que afirmaven que per a aplegar a la felicitat cal actuar de manera natural. És dir, en una partix animal (bens físics i materials), una part racional (ment) i una part social, que es concretaria en practicar la virtut, que segons Aristóteles se situava en el punt mig entre dos passions opostes. Aristóteles menciona que per a aplegar a la vida bona, a la vida contemplativa, cal comportar-se be, és dir, posseir el coneiximent necessari per a poder practicar les virtuts i adquirir el hàbit de comportar-se d'acort en les virtuts. També és necessari considerar el juí del home prudent per a elegir qué acció és més virtuosa; d'ahí que la prudència siga la clau de totes les virtuts. 

Els seguidors d'esta teoria ètica afirmaven que no es pot ser sempre plenament feliç. Els eudemonistas pensaven que el plaer era un complement de la felicitat. La proposta principal de l'eudemonisme és "el ben és allò que nos fa feliços i la felicitat és l'aument de les nostres forces per a obrar". Les teories ètiques que se centren en la busca de la felicitat reben el nom de eudemonistas. El fi de la vida humana és alcançar la felicitat. Després, cada teoria concreta definix la felicitat de forma distinta. Per a algunes persones, la felicitat és el plaer; per a unes atres, la vida contemplativa, la serenitat, etc. Atres teories ètiques consideren que la felicitat és, encara que important, secundària per a l'ètica. L'ètica cristiana resalta les accions que s'ajusten als manaments de Deu. En el cristianisme, la vida és un trànsit, no un fi en sí mateixa. Per això, lo important és obrar per deure, seguint la llei moral, encara que de moment no alcancem la felicitat futura, en un atre món. Kant pren com a concepte fonamental el deure, no la felicitat. Lo principal és actuar per deure, si be trobem corrents com l'Hedonisme cristià que afirma que "Deu és més glorificado en nosatres quan estem més satisfets en Ell".

Tipos de eudemonisme

Eudemonisme polític

Basat en el model teòric de justificació de l'Estat, existix l'idea d'una voluntat pròpia, privada i inclús en ocasions autònoma, que es basa en un intent d'una doctrina i una institució de l'Estat l'objectiu del qual siga el principi de la felicitat universal pública. Imponent que l'orige de la llei moral prové de la felicitat i sent una raó per a que esta es complixca.

Mentres que l'autoritat que dirigix al poble busca la felicitat d'este d'acort a la seua idea de lo que és la felicitat. És ací quan cau l'idea d'una política totalment eudemonista perfecta; mentres que l'autoritat busca la felicitat del poble, qui rig el poder es convertix en tirà en eixercir-la conforme a la seua percepció, pero el poble en voler conseguir alcançar la seua pròpia idea de lo que li causa felicitat busca rebelar-se contra els seus dirigents.

Davant esta política ètica, no podria haver un acort entre qui dirigix i el poble, ya que abdós tenen una concepció pròpia de lo que és la felicitat; inclusivament dins del poble mateix, ya que no tots els qui ho conformen tenen la mateixa percepció de lo que els fa felices.

Kant critica esta política, a on la felicitat no era el principi de l'institució de l'Estat, sino la llibertat basada en les lleis universals, sent destituïda per una voluntat general llegisladora.

Eudemonisme individual

En este tipo de eudemonisme la felicitat va a centrar-se en el ben personal, per lo que no va a velar pel be de la gent a la seua entorn i solament va a buscar el ben propi.

Eudemonisme social

El eudemonisme social va a buscar més allà de la felicitat de l'individu, entenent que per a aplegar a la dita màxima totes les persones a la seua entorn van a tindre que ser felices o estar be.

Eudemonisme aristotèlic

Esta teoria es basa en considerar que la conducta dels hòmens deu estar dirigida a obrar be ya que açò és lo que dona la felicitat. El ser humà té com a principal motivació l'incansable busca de la felicitat, l'anhel de ser feliç sempre actuant de manera natural.

La jerarquia superior de les virtuts intelectuals sobre les virtuts morals eixercix el mando i direcció de les accions del ser humà, sent la prudència la que senyala i dirigix, en cada circumstància o ocasió específica, cóm deu actuar conforme a l'eixercici d'accions morals que puguen ser calificades de virtuoses.

Segons Aristóteles fer el ben nos fa feliços, per eixemple:

• Els mestres en verdadera vocació, que dediquen la seua vida a educar a chiquets i jóvens per a formar hòmens i dònes útils per a la societat.
• Alcançar una conducta perfecta, guiada pel be, és alcançar la felicitat.

Vore també

• Eudaimonía
• Ben ser