Sofriment

Els emocions generades per la pèrdua d'un ser volgut és un eixemple de sofriment emocional.

El sofriment és la sensació motivada per qualsevol condició que obligue al sistema nerviós al desgast. El sofriment pot ser per causes físiques o emocionals (sicològiques) i sempre és conscient No es pot parlar de sofriment inconscient, segons el psicoanálisis, com tampoc es pot parlar de sentiment o sensacions inconscients.

Existixen cinc causes del sofriment conscient emocional: el dolor, el temor o la preocupació, la frustració, la sumissió i el "No voler fer" (gos) o "No poder fer" (incapacitat). cal aclarir que estes cinc causes del sofriment conscient poden generar gran plaure inconscient a la persona. Com allò que percebem en un moment. És lo que veem, sentim, toquem i, en fi, tot allò que permet donar-nos conte de lo que passa al nostre entorn.

El sofriment com alerta

Quan es manifesta com a dolor (siga físic o emocional) alguna estructura orgànica està en perill, el cos entra en estat d'alerta i si és massa, el cervell desconecta per a evitar més danys. Quan els danys són produïts en estructures orgàniques alienes al sistema nerviós central, es denomina com alerta física; quan es produïx una ruptura entre lo esperat i lo obtingut, genera una alerta emocional —vejau Esperanza (estat de l'ànim)—. Al no usar les conexions sinàpticques estes es deterioren per la seua ineficàcia en el temps, obligant a la ment a refer un esquema alternatiu per a readaptar l'antic esquema al nou, en funció de lo conseguit.

Alertes emocionals

• Ansietat. Apareix quan la ment emet la senyal d'alerta per perillar algun esquema sinàptic.
• Frustració. Apareix com a resultat d'insuficiència d'energies a l'hora de resoldre un estat d'ansietat.

Pèrdua de consciència. Apareix quan l'impacte emocional és destructiu. La ment establix una desconexió i borrat de lo succeït. Sobre lo indicat és impossible en eixe instant recrear les conexions necessàries per a continuar conservant l'integritat emocional.

El plaure com a dolor

Quan un se centra com alguna cosa exclusiu en conseguir plaure, la part psíquica que nos fa conscient d'eixes sensacions acaba reportant un desgast excessiu, el desgast aumenta tant en quant la capacitat de neurotransmissió aumenta. En ser capaç de satisfer els potencials en major velocitat, la ment queda lliberada en major prontitud; en conseqüència, si la prioritat és conseguir eixe sentiment, aplegarà un moment en el que l'entramat psíquic reporte un mensage de: 'Precaució, s'està aplegant a l'agotament somàtic de l'entramat neuronal'. Si persistim i passem per alt eixa advertència, llavors la prioritat de sentir plaure mai aplegarà a ser satisfeta, puix en lloc d'enviar neurotransmisores a la zona de plaure, s'enviaran a la zona del dolor, la prioritat no se satisfà i es dispara la primera alerta: Agotament, si la ment contínua establint-ho com a prioritat es dispara la segona alerta: vehemència, i si per últim no s'ha conseguit l'objectiu, es dispara la tercera i última alerta: frustració.

Alertes físiques

1. Sigau, Fam, Respiració. Apareix quan l'equilibri homeostático està en perill.
2. Sistema simpàtic. S'encarrega de solucionar les alertes rutinàries.

Pèrdua de consciència. Es manifesta com a conseqüència d'un dany extens d'algun orgue. El cervell es desconecta i d'esta forma tot el cos es relaixa, desplomant-se al sol. Com a norma general, es conseguix evitar que la part afectada del cos continue exposta a eixe agent invasivo, pero en ocasions pot resultar en la pèrdua de la vida.

El sofriment com a resultat d'una adaptació al mig

Sofrim en tot moment, i encara en més raó quan nos estem adaptant al mig que nos rodeja. Ya que el mig és dinàmic, el sofriment és més intens quant més dinàmic siga est. El sofriment és menys intens en situacions que ya tenim controlades (eixes situacions poden ser agotadoras, pero és difícil que nos causen dolor, a menos que apleguem a un agotament extrem). Quan se nos canvia una rutina, es generen diverses sensacions: Ansietat, estrés, desig, vehemència, tot dependrà de l'entorn i de la sensació de perill, el cos segregarà més o menys adrenalina, elevant la capacitat de l'organisme de reaccionar més ràpit.

L'educació és la forma que té l'home d'adaptar-se al sofriment. Té igual la forma en la qual se nos haja educat, puix no estem exents de trobar-nos en situacions que nos duguen als nostres llímits, lo verdaderament important és que la part racional nos capacita millor o pijor per a afrontar eixos canvis. Baix noves condicions o qualsevol canvi que requerixca un procés d'adaptació biològic, l'home pot aplegar a respondre de forma exagerada per por al castic, al no trobar una eixida raonable, acaba actuant de forma vehement.

El sofriment és selectiu

En estos casos, la selecció natural indicarà qué espècimen és el més apte, tenint més tendència a desaparéixer aquells que senten dolor, puix esta sensació sol nuvolar les funcions racionals i això és indicatiu d'estar violant alguna estructura biològica natural que per ontogènia s'ha dotat en ser que experimenta eixe dolor.

Usualment el sofriment s'associa en el dolor i l'infelicitat, pero no tenen per qué estar vinculats ya que qualsevol condició pot ser sofriment i causar dolor si s'és conscient del desgast que s'està tenint. El sofriment quan causa dolor obliga a l'individu a adaptar-se d'alguna manera.

Raonar causa sofriment i pot aplegar a causar dolor si la situació ha obligat a la ment a sometre al cervell a canvis que provoquen que les neurones canvien els seus esquemes sinàptics o establir noves conexions, per lo que hi ha un canvi biològic que permetrà a l'individu resoldre la situació i posar mijos que li permeten adaptar-se, per a evitar sofrir.

L'intensitat del sofriment

L'orige del sofriment és una qüestió purament econòmica, el desgast dels recursos aporta la sensació de sofrir, pero si a l'organisme li costa més energia de la que dispon a curt determini resoldre un problema, notifica al cervell que la situació és immediatament inviable en la sensació de dolor. Açò és rellevant quan s'agredix algun membre físic, o quan la situació és emocionalment insostenible, causant ferida física o emocional. Ya que la ferida no és alguna cosa que el cos puga resoldre de forma immediata, s'informa que està havent un desgast que requerix d'una reconstrucció. Quan la reconstrucció és emocional, això significa que hi ha hagut una ruptura d'algun esquema sinàptic per confrontació directa entre lo esperat i lo obtingut, per lo que es requerix en abdós casos d'un aporte energètic extra, de continuar aixina, el cos pot vore compromesa l'integritat vital, per lo que es notifica en sensació de dolor. La sensació de dolor nos pot indicar que es necessiten d'atres factors tals com l'ús de la raó, l'ús d'instruments o senzillament estar en repòs i esperar a que el propi organisme responga favorablement. Si hi ha opció d'evitar-ho, l'individu evitarà el dolor per pura llei natural, pero no té perque evitar el sofriment. Els chiquets són més tolerants al desgast psíquic, conten en un número major de conexions sinàpticques que els permeten raonar de forma més flexible.

La raó del sofriment

El ser humà ha buscat les causes del sofriment des de fa milenis. En el budisme, la raó del sofriment és una mera qüestió mental, segons paraules del propi Buda, escrites en el text budiste Dhammapada, diu: "El dolor és inevitable, el sofriment és opcional", d'igual forma, "Tots els estats troben el seu orige en la ment. La ment és el seu fonament i són creacions de la ment. Si un parla o actua en un pensament impuro, llavors el sofriment li seguix de la mateixa manera que la roda seguix el piteu del bou." En general, en els suttas s'associa permanentment el sofriment a no voler vore les coses com són en realitat, impermanentes, insubstàncials i, per tant, insatisfactòries.

En realitat, el sofriment per a Buddha és l'inadaptació de la ment a la realitat. Eixa inadaptació es dona per la presència del apego, que tracta de mantindre estructures rígides front a fenomens sempre canviants, precisament perque no es volen vore les tres característiques. En este entorn la fe, per eixemple, és una forma de apego que impedix reaccionar front a la realitat en racionalitat. És per açò que en els suttas s'indica una i una atra volta que és l'experiència directa i no la fe el camí a l'Allumenament. Curiosament moltes sectes budistes han abandonat la raó i funcionen per fe.

Una atra raó provinent de la sicològica moderna, la qual diu que el sofriment és la tendència de la ment, siga per naturalea o condicionament, a identificar-se en aspectes negatius: Esta és la coneguda costum de vore "el got mig buit", i no "el got mig ple" en cada situació.

Segons Albert Ellis, creador de la Teràpia Racional Emotiva Comportamental, existix una tendència humana al sabotage, al dolor, a la crisis, a lo que va denominar: la conducta neurótica. La conducta neurótica inclou formes de comportament autosaboteadoras que nos allunten, bloquegen o impedixen la vigència dels nostres valors o el guany dels nostres objectius.

Per a Renny Yagosesky, orientador de la conducta i escritor, el sofriment, vist en el context actual, té la seua base en la persistència de l'idea materialista egoista, i en l'incapacitat de les persones per a contrarrestar el bombardeig d'estímuls nocius o trivials del mig circumdant. L'idea de que lo material nos donarà benestar durador i nos protegirà contra els canvis interns i externs és probadamente caduca, encara que paradòxicament sobrevalorada, pese a que lo material és transitori i en contra dels nostres apegos, els objectes del món es van, es degraden, es vencen, es danyen o moren.

Enllaços externs

• «sofriment». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).