Anar al contingut

Aplaudiment

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Erro al crear miniatura:
Dònes aplaudint.

El aplaudiment[1] (del llatí applaudere) és principalment l'expressió d'aprovació per mig de palmadas, per a crear soroll. Sol esperar-se que els espectadors aplaudixquen despuix d'una representació, com per eixemple un concert musical, un discurs públic o una obra de teatre. En la majoria dels països occidentals, els espectadors donen palmadas de forma no sincronisada per a generar aixina un soroll constant; no obstant, es tendix de forma natural a sincronisar-se débilmente. Com a forma de comunicació no verbal de masses, l'aplaudiment és un indicador simple de l'opinió mija relativa del grup complet: quant més sorollós i prolongat, major aprovació.


Història

La costum d'aplaudir pot ser tan antiga i estar tan estesa com la pròpia humanitat, i la diversitat de les seues formes està llimitada únicament per la capacitat dels mijos disponibles per a fer soroll. Dins de cada cultura, no obstant, l'aplaudiment sol estar subjecte a certes convencions. Els antics romans varen tindre un conjunt ritual d'aplaudiment per a les representacions públiques, expressant diversos graus d'aprovació: colpejar els dits, donar palmadas en la mà plana o buida, o agitar el faldón de la toga, lo que l'emperador Aurelià va substituir per mocadors (orarium) que va distribuir entre el poble.[2] En el teatre romà, al final de l'obra, el protagoniste cridava Valete et plaudite!, i l'audiència, guiada per un corego extraoficial, corejava el seu aplaudiment antifonalmente. Açò a sovint era organisat i remunerat.[3]

En la proliferació del cristianisme, les costums del teatre varen ser adoptades per les iglésies. Eusebio[4] conte que Pablo de Samósata animava a la congregació a aplaudir el seu sermones agitant les seues robes de lli (οθοναις), i en els sigles IV i V l'aplaudiment de la retòrica dels sermones populars s'havien convertit en una costum habitual. L'aplaudiment en les iglésies va terminar no obstant passant de moda i, en part per l'influència de l'atmòsfera casi religiosa de les representacions de Wagner en Bayreuth, l'esperit reverencial que va inspirar esta decaiguda pronte es va estendre als teatres i sales de concert.


En l'actualitat

Plantilla:Multimedia

L'aplaudiment indiscriminat és àmpliament considerat una violació de l'etiqueta concertística de música clàssica. Hi ha hagut cert número d'intents de restringir-ho en diverses circumstàncies. Per eixemple, els teatres de Berlín prohibixen l'aplaudiment durant l'espectàcul i abans de la baixada del teló.

Els polítics i actors famosos reben a sovint aplaudiments tan pronte com apareixen en escena, inclús abans d'iniciar els seus discursos o interpretacions. Este elogi es dona per a demostrar l'admiració pels seus guanys passats, i no és una resposta al mítin o representació al que el públic vares agarrar.

En algunes ocasions, l'aplaudiment succeïx en mitat d'un event. Per eixemple, el president dels Estats Units, en el seu Discurs de l'Estat de l'Unió, és interromput a sovint en aplaudiments. També és habitual que els intérprets de jazz reben aplaudiments en mitat d'una melodia, despuix de terminar un solament improvisat. Encara que ya s'ha mencionat que aplaudir durant una simfonia es considera una falta d'etiqueta, no sempre succeïx aixina en les òperes.

També és freqüent que el públic que vares agarrar als programes de televisió aplaudixquen durant l'inici i fi d'est, aixina com en els canvis d'escenari. Si el programa és un concurs, el participant rep aplaudiments pels seus encerts i desaprovació en els seus fallos («¡oh!»); al final del concurs normalment li dediquen una ovació al guanyador.

L'aplaudiment se sol acompanyar en expressions com «¡Bravo!» (per lo general quan es tracta de presentacions musicals o declamació poètiques) i en algunes ocasions en chiulits.


Característiques d'un aplaudiment

Un aplaudiment té tres característiques principals:

  1. Intensitat: És el grau d'energia en que es realisa l'aplaudiment
  2. Ritme: velocitat de la repetició de la palmada
  3. Duració: temps que persistix l'aplaudiment
Erro al crear miniatura:
Descriu els sis possibles categories d'un aplaudiment

D'acort a estes característiques l'aplaudiment pot classificar-se dins de les següents categories: Esbronc, Absència de l'aplaudiment, Escuálido, Colectiu, Intens, i Ovació.


Aplaudiment americà

També conegut com a aplaudiment in crescendo o aplaudiment llent, de l'anglés «slow clap». Es coneix aixina a l'aplaudiment usat com a recurs dramàtic en certs moments clau de les películes. Generalment despuix d'un discurs, un membre de l'audiència aplaudix llentament; progressivament uns atres s'unixen ad ell fins que tot el públic fa lo mateix i el «aplaudiment llent» es convertix en ovació, inclús en gent en peu.


Aplaudiment de sorts

Les persones sordes tenen la seua forma d'aplaudir o de donar la seua ovació davant lo presenciat. Ya que l'aplaudiment és alguna cosa sonor, i ells no poden escoltar el seu aplaudiment, lo que fan és alçar les mans i moure-les en l'aire, expressant la seua aprovació.


Aplaudiment i mig

El “aplaudiment i mig” és una tècnica usada en distintes dinàmiques d'oratòria o teatre per a aforrar temps entre intervenció i intervenció. En esta tècnica, es dona una palmada seguida del gest de finalisació en llenguage de signes.


Vore també


Referències

  1. ↑
  2. ↑ Plantilla:Cita DGRA
  3. ↑ Böttiger (1822). Über das Applaudieren im Theater bei den Alten, Leipzig.
  4. ↑ Eusebio de Cesarea, Historia Eclesiástica vii.30.


Bibliografia

Enllaços externs