Mestiçage en Mèxic
Actualment, més de 500 grups ètnics componen a la major part de la població mexicana. Per l'evolució que el significat del terme mestizo ha experimentat en el temps la població mestiza moderna a diferència dels indígenes, no constituïx una ètnia per sí mateixa, ya que les seues ancestros, en ser sapients i obtindre varis coneiximents, poden procedir de diferents ètnia i poden no tindre cap traça fenotípico, llingüístic o cultural exclusiu. En general, en Mèxic el terme mestizo ya no s'usa, sent este llimitat en la seua majoria a círculs acadèmics i investigacions demogràfiques, usat unes voltes per a referir-se a persones en una apariència fenotípica intermija entre europeus i indígenes i unes atres per a referir-se al segment de la població mexicana que no parla llengües indígenes sense importar el seu fenotip o herència genètica.
El mestiçage en la Nova Espanya es caracterisava per ser el resultat de la mescla de diversos grups ètnics, en els que descollen principalment espanyols i indígenas; durant l'época colonial se'ls cridava mestizos a totes aquelles persones que havien naixcut d'un espanyol i un indígena, o a la seua volta, que anara d'un indígena en un espanyol, la qual cosa era menys freqüent. Depenent del físic predominant dels mestizos a voltes se'ls prenia com a espanyols i atres voltes com a indígenes; no obstant, mai varen anar realment acceptats per abdós grups ètnics.[1]
El concepte de mestizo és cada volta més ampli, ya que a partir de 1930 el govern mexicà va adoptar una definició cultural d'est, considerant com mestizos a la totalitat del segment de la població mexicana que no parlava llengües indígenes independentment de si eren d'herència mixta o no. En el XXI ya es fan estudis sobre el mestiçage dins de la població catalogada com a indígena; per eixemple, el mestiçage entre mixes i zapotecos, de mayas en nahuas, de mazahuas en purépechas, etc. degut a que els indígenes no tenen la mateixa estructura social i ideològica.
Aspectes històrics
[editar | editar còdic]Deu senyalar-se que prèviament, en el procés de nomenar noves governacions de les Índies, Vasc Núñez de Balboa havia encapçalat una expedició pel mar Carib en la que havia fundat Santa María l'Antiga del Darién, en setembre de 1510. Li varen acompanyar en aquella expedició dos personages, Gonzalo Guerrero i Gerónimo d'Aguilar, que hi hauria més vesprada de protagonisar intercanvis en els grups mayas de la Península de Yucatán per virtut d'un naufragi en el que abdós varen participar i del que varen sobreviure.
Durant les primeres trobades en els mayas, el capità Valdivia va intentar defendre's i va perdre la vida en l'intent. Tots els nàufrecs varen morir en l'excepció de Gerónimo d'Aguilar i de Gonzalo Guerrero, que varen salvar la vida. D'esta aventura, va resultar una prolongada estància d'abdós personages en Yucatán. Quan els seus coterráneos varen arribar més vesprada, en l'any de 1517, a lo manco estos dos espanyols estaven instalats entre els mayas. Més vesprada, en una expedició posterior, Hernán Cortés hauria de recuperar a Gerónimo d'Aguilar, mentres que, per voluntat pròpia, Gonzalo de Guerrero, que ya havia format família, va decidir quedar-se i inclús combatre en contra dels espanyols més vesprada, quan es va generalisar la guerra de conquista en la península de Yucatán.
El Virreinato de Nova Espanya va ser una entitat territorial, integrant del Imperi espanyol en Amèrica. Va ser creat despuix de la conquista dels pobles indígenes que ocupaven el territori corresponent de Meso i Norteamérica. L'empresa de la conquista va iniciar en 1519 i pròpiament no va concloure, puix el territori de Nova Espanya va seguir creixent cap al nort a costa dels territoris dels pobles indígenes del desert.
Durant el XX Mèxic va rebre a refugiats polítics de tot lo món, principalment a ciutadans de països llatinoamericans baix règims dictatorials i reprimits del franquisme espanyol. A partir de 1990, i en el marc de la globalisació i el Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nort, l'immigració a Mèxic ha creixcut notablement, sobretot des dels Estats Units i països d'América Central. Els primers europeus que varen aplegar a la Nova Espanya (hui Mèxic) varen ser soldats i navegants d'Extremadura, Andalusia i La Taca. Dins dels soldats que enviava la corona espanyola per al conte del territori colonial es contaven musulmans cordovesos i granadins, i africans (marroquins, algerins, ceutíes, tunecinos), convers al catolicisme per a no ser perseguits pel sant ofici. Mèxic també va ser destí per a la fugida de judeus sefarditas que varen creuar l'Atlàntic cap a la Nova Espanya. Més vesprada varen aplegar religiosos valèncianos, catalans, madrilenys, lleonesos, aragonesos, portuguesos, francesos, italianos i flamencs. La composició social de dita immigració de finals d'el XVI incloïa tant gent comuna analfabeta com a aristócrates en títuls de comtes i marquesos; tots ells es disgregaron ràpidament pel territori.
Els recursos minerals trobats baix el sol de la Nova Espanya, en importants centres miners com Guanajuato, Sant Luis Potosí i Hidalgo, varen constituir una de les més grans fonts de riquea per a la corona, utilisades en Europa per a finançar despeses d'Estat, costs de guerres o per a falcar moneda circulant. El virreinato també va ser un dels principals punts d'occidentalización en Amèrica.
Carlos III d'Espanya va introduir reformes en l'organisació del virreinato en 1786, conegudes com reformes borbòniques en Nova Espanya, en les que creava les intendencias, que varen permetre llimitar, en certa forma, les atribucions del virrey.
Des de principis d'el XIX, el virreinato va caure en crisis, agravada per la Guerra de l'Independència Espanyola, i la seua conseqüència directa en el virreinato, la crisis política de 1808, que va acabar en el govern de José d'Iturrigaray i més alvance va donar peu a la Conjura de Valladolit i la conspiració de Querétaro. Esta última va ser l'antecedent directe de la guerra d'independència mexicana, la que, en concloure en 1821, va desintegrar el virreinato i va generar nous Estats, com Mèxic,[2] Guatemala, Belize, Hondures, Costa Rica, Nicaragua i El Salvador.[3]
La població negra ha estat present des del periodo colonial de la Nova Espanya. Els espanyols varen dur forçosament persones de les ètnias mandinga i yoruba, que compraven en els mercats d'esclaus i que posteriorment es varen mesclar en els indígenes del sur, com el cas dels afromixtecos; en el sistema de castes creat pels espanyols, sobre la teoria pre-racista denominada ideologia de la purea de la sanc, es va crear una casta especial per a disminuir els drets dels descendents de relacions sexuals entre indígenes i africans subsaharians, als que es va denominar zambos. Els negres que varen conseguir escapar de l'esclavitut es varen refugiar en les altes montanyes i en les costes del sur. Quan la corona espanyola va conquistar als filipins, es va establir una corrent de transport i comerç entre les Filipines i Nova Espanya, per mig dels ports d'Acapulco i Manzanillo, a través de la nao de China. Varen aplegar llavors a Mèxic els primers asiàtics d'orige chinenc, filipí, indonesi i malayo.
Alguns gitanos, cridats llavors "egiptianos" varen aplegar entre els primers immigrants al Nou Món, a voltes en identificacions falsa per fugir de la persecució de la corona espanyola. En 1499, els gitanos varen ser expulsats de Castella i Aragó com a part de la unificaciòn llingüística i religiosa promoguda pels Reis Catòlics. Les jóvens gitanos entre 15 i 16 anys d'edat eren enviats al Continent Americà a fi de casar-els en indis i mestizos evitant aixina la seua reproducció.[4] En 1570 Felipe II va prohibir el pas dels gitanos al continent,[5][6] pero el número d'illegals o “ploguts”, moros, judeus i gitanos, que ingressaven a través de les colónies de Portugal, Anglaterra, França o Holanda va ser considerable.
Cultura mestiza
[editar | editar còdic]Es dia en temps colonials que Uns mestizos vivien com a indis i atres mestizos vivien com criollos, d'estos es va desenrollar una cultura completament distinta a l'indígena i l'espanyola, la societat de la Nova Espanya es va ser construint com una mescla de sincretisme indígena, europeu, africà i asiàtic. Despuix de l'independència de Mèxic, s'estimava entre 50%-60% de la població del país era indígena, un 18%-22% eren criollos i l'al voltant del 1% eren negres; al restant de la població (21%-25%) se li va considerar mestizos[7] i varen ser part important del moviment secessioniste del territori davant la corona espanyola.
Música mestiza
[editar | editar còdic]Les bandes de vent de Mèxic els mers mers són ensambles musicals en que s'eixecuten instruments de vent, en la seua majoria metals, i percussió.
La seua història en Mèxic data des de mediats d'el XIX en l'arribada d'instruments de metal de pistones, quan les comunitats varen tractar d'imitar les bandes militars. Les primeres bandes es varen formar en el sur i centre de Mèxic. En cada poblat dels distints territoris hi ha cert tipo de banda o combo de vents, ya siga tradicionals, particulars o municipals. El tamborazo zacatecano és un eixemple.
Existixen instruments de vent de metal en l'estat d'Oaxaca que daten de 1850. El repertori de les bandes de Morelos, Guerrero, Oaxaca, Chiapas i Michoacán cobrien gust, són, vinuet, peces i marches fúnebres, danzon, vals, corregut, passos dobles, marches, polkas, rancheras, alabanzas and foxes.
La banda de vents que toca jaranas yucatecas usa els següents instruments: clarinet, saxofón tenor, saxofón baríton, trompeta, trombón, timbal, tambor redoblante, bombo, platillo, güiro.
La banda de vents oaxaqueña utilisa gran cantitat de saxofones i clarinets, menor cantitat de trompetes i trombones de vara, i el bombo i els platillo es toquen aparte.
Una de les bandes més antigues registrades en Mèxic és la banda de Tlayacapan del estat de Morelos que va ser fundada aproximadament en 1870, sent una de les primeres en interpretar la dansa del Chinelo.
El tamborazo zacatecano no utilisa tuba, sent la tambora l'instrument que du el to baix. En Zacatecas també es toca banda estil sinaloense.
Vore també
[editar | editar còdic]- Cultura de Mèxic
- Desindianización en Mèxic
- Immigració en Mèxic
- Lleis antimestizaje
- Mestiçage
- Mestiçage en Amèrica
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «[1]». Consultat el 18 de març de 2017 (en és-MX).
- ↑ La mitat dels territoris novohispanos que varen passar a ser part de Mèxic en 1822 varen ser adquirits per Estats Units per mig del Tractat de Guadalupe Hidalgo, en 1848.
- ↑ Els territoris centroamericanos es varen unir a Mèxic en 1823, pero a l'any següent es varen separar.
- ↑ Real Pragmàtica de 1499, datada en Medina del Camp, Novísima Recopilació, Llibre XII, títul XVI. En: Hernández I., Rodríguez F. J, Quintana P. Marginació i Intervenció Social: Actuacions i Necessitats de Colectius en Risc d'Exclusió Social. [2] archivat en Wayback Machine. (2000) Espanya: Universitat d'Oviedo. 299 (pág. 6).
- ↑ Péter Torbágyi: Gitanos hongaresos en Amèrica Llatina. [3] archivat en Wayback Machine. En: Acta Universitatis Szegediensis, Tom VIII, 2003. Universitat de Szeged. p. 139-144.
- ↑ Manuel Martínez Martínez: Els gitanos i les Índies abans de la Pragmàtica de Carlos III (1492-1783). N.º 48, 2004, pags. 16-23.
- ↑ "Consideracions sobre la població de la Nova Espanya (1793-1810)" [4] archivat en Wayback Machine., El Colege de Mexico, Mexico, Retrieved on 24 July 2017.
Bibliografia
[editar | editar còdic]Enllaces externs
[editar | editar còdic]- Pàgina oficial del Cens Total de Població del INEGI.
- Informació adicional sobre el mestiçage en Mèxic. [5] archivat en Wayback Machine.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mestizaje en México» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.