Lliteratura modernista
La lliteratura modernista o modernisme lliterari es coneix en llínees generals com la lliteratura vanguardista, principalment en llengua anglesa, que va tindre el seu apogeu més o menys entre els anys 1900 i 1940. El modernisme es va desenrollar principalment en Europa, per lo que molts escritors nortamericans es varen traslladar a Londres o París, que eren en eixe moment els centres neuràlgics de la cultura artística. cal destacar que en la lliteratura en anglés el terme modernisme s'ampra més be per a designar una época que un moviment lliterari uniforme. La corrent modernista es va vore directament influïda pel experimentalisme i les distintes vanguardes artístiques continentals (cubisme, surrealisme...), i es distinguix pel seu afany de ruptura en l'herència victoriana. En térmens generals, s'engloba per tant baix el terme moderniste a tota la producció lliterària d'escritors nortamericans i del Regne Unit de la primera mitat de el XX.
Pese a tractar-se d'un grup heterogéneu, pot dir-se que els escritors modernistes tenen en comú, per un costat, el rebuig de la seua herència immediata i, per un atre, de la representació realista. Es caracterisen per la voluntat de jugar en les expectatives del llector, la tendència a "psicoanalizar" als seus personages per mig de l'ocupació de tècniques com el monòlec interior, o l'afició a mesclar l'argot galliponter en un llenguage més elaborat, a voltes esguitat de cultismes i latinismes. En poesia, els modernistes experimenten casi sempre en el vers lliure i agreguen al lirisme alusions culturals heterogénees, a voltes obscures i equívoques, i imàgens inconexas; s'aprecia aixina mateix una tendència acusada a vincular la poesia en l'image i les arts plàstiques. Per la dificultat que este tipo de lliteratura entranya, especialment en poesia, puix para molts llectors no era possible llegir i comprendre texts modernistes, sol afirmar-se que la poesia de començos de el XX mostra cert caràcter elitiste.
Introducció
La lliteratura modernista presenta vàries etapes, fortament marcades per l'abans i el despuix de la guerra, i en autors de dos continents distints, lo que fa que resulte difícil una descripció totalizadora. El nou sigle va dur en si molts canvis i innovacions que varen provocar una transformació radical d'esperit i pensament, filtrant-se inclús a la vida diària. La teoria del inconscient freudiana va modificar la percepció que l'individu tenia de la seua pròpia ment i la seua identitat, i pensadors com Karl Marx o Nietzsche trastocaron para sempre les nocions tradicionals de veres, certea i moralitat. Esta progressiva transfiguración en la visió del món va provocar que molts escritors sentiren la necessitat d'un canvi també en les seues propostes lliteràries, lo que va dur en si l'onada de renovació experimental que colectivament coneixem com "modernisme" o "vanguardes", la qual, per eixe afany rupturista, rescatava també d'algun modo les idees revolucionàries del Romanticisme. Com s'ha vist, moviments en les arts plàstiques com l'Impressionisme, el Post-impressionisme, i despuix el Cubisme, varen constituir aixina mateix fonts d'inspiració per als escritors modernistes.
Pot parlar-se d'una primera etapa en el modernisme forjada en la poesia nortamericana. El seu començ s'establix generalment en 1912, en Chicago, en la publicació de la revista Poetry, que va donar a conéixer als grans poetes d'este moviment, com Ezra Pound, Wallace Stevens, T.S. Eliot o William Carlos Williams. Atres crítics apunten que, en realitat, la poesia modernista havia naixcut abans, en l'arribada d'Ezra Pound a Londres, en 1908, i la subsegüent creació del círcul imagista.
En el terreny de la narrativa, trobem, en el Regne Unit, un grup d'escritors més heterogéneu, encara inscrit en la tradició anglesa. Dit grup s'engloba baix el terme "Edwardians" (eduardianos). El sentiment renovador en el Regne Unit va sorgir entre molts d'ells principalment a raïl de la desilusió en les idees conservadores victorianes sobre la certea i la veritat objectiva, i en ocasions es manifesta com una crítica a l'imperialisme de l'época anterior.
La Gran Guerra imprimirà un sagell descorazonador i pessimiste en els alvançats del modernisme; el començ d'esta va provocar primerament la cessació dels intercanvis vanguardistes internacionals. En paraules de D. H. Lawrence, «la ciutat [Londres] va perir, es degeneró, va deixar de ser el cor del món i es va convertir en un vórtice de passions trencades, luxúria, esperances, pors i horrors».[1] La guerra va causar nou millons de morts, i molts dels que varen retornar d'ella ho varen fer estigmatizados, recreant els seus horrors en un prolongat sofriment tant físic com a mental. La guerra va paralisar també els debats polítics iniciats sobre l'autonomia d'Irlanda i sobre el sufragi femení. El racionalisme imperant en l'era victoriana no proporcionava recursos per a explicar i assumir tant sofriment; per eixemple, la futilidad de la prolongada guerra de trincheres. En els escritors que varen participar en la guerra, com Siegfried Sassoon o Wilfred Owen, es percep una ironia amarga i un profunt sentiment de decepció, que progressivament els separa dels que no varen viure l'experiència bèlica en primera persona.
Els anys que varen seguir al Tractat de Versalles, és dir, el cridat periodo d'entreguerres i la Gran depressió, veuen aparéixer un nou grup d'escritors modernistes, els exiliats culturals de la Generació perduda, que es varen traslladar en la seua majoria a París i atres parts d'Europa, en noms tan importants com Ernest Hemingway, F. Scott Fitzgerald, Ezra Pound, Sherwood Anderson, Waldo Peirce, John Dos Passos, T. S. Eliot, William Faulkner o Djuna Barnes. L'expressió "generació perduda" s'atribuïx a Gertrude Stein, qui segons pareix no va fer més que reproduir les paraules de l'amo d'un taller mecànic parisino.[2]
Orígens i precursors
En la década de 1880, es va prestar cada volta més atenció a l'idea de que era necessari deixar de costat per complet les normes anteriors, en lloc de llimitar-se a revisar els coneiximents passats a la llum de les tècniques contemporànees. Les teories de Sigmund Freud (1856-1939) i Ernst Mach (1838-1916) varen influir en la lliteratura modernista primerenca. Ernst Mach sostenia que la ment tenia una estructura fonamental i que l'experiència subjectiva es basava en l'interacció de parts de la ment en La ciència de la mecànica (1883). La primera obra important de Freud va ser Estudis sobre l'histerisme (en Josef Breuer) (1895). Segons Freud, tota la realitat subjectiva es basava en el joc de pulsiones i instints bàsics, a través dels quals es percebia el món exterior. Com a filòsof de la ciència, Ernst Mach va eixercir una gran influència en el positivisme llògic i, per mig de les seues crítiques a Isaac Newton, fon un precursor de la teoria de la relativitat d'Albert Einstein.
Moltes teories anteriors sobre epistemologia sostenien que la realitat externa i absoluta podia imprimir-se, per aixina dir-ho, en un individu per eixemple, l'empirisme de John Locke (1632-1704), que vea la ment començant com una tabula rasa', una pissarra en blanc (Ensaig sobre l'enteniment humà, 1690). Carl Jung (1875-1961) va combinar la descripció de Freud dels estats subjectius, que implicaven una ment inconscient plena d'impulsos primaris i restriccions autoimpuestas de contrapeso, en l'idea del inconscient colectiu, que la ment conscient combatia o abraçava. Mentres que l'obra de Charles Darwin va refer el concepte aristotèlic de «l'home, l'animal» en la ment del públic, Jung va sugerir que els impulsos humans cap a la ruptura de les normes socials no eren producte de l'infantilisme o l'ignorança, sino que derivaven de la naturalea essencial de l'animal humà.
Un atre gran precursor del modernisme va ser Friedrich Nietzsche,[3] especialment la seua idea de que les pulsiones sicològiques, concretament la «voluntat de poder», eren més importants que els fets, o les coses. Henri Bergson (1859-1941), per la seua banda, va fer recalcament en la diferència entre el temps del rellonge científic i l'experiència directa, subjectiva i humana del temps.[4] El seu treball sobre el temps i la consciència «va tindre una gran influència en els novelistes del sigle XX», especialment en aquells modernistes que varen utilisar la tècnica de la Corrent de consciència, com Dorothy Richardson pel llibre Sostres puntaguts (1915), James Joyce per Ulises] (1922) i Virginia Woolf (1882-1941) per La senyora Dalloway (1925) i Al far (1927).[5] També era important en la filosofia de Bergson l'idea del élan vital, la força vital, que «provoca l'evolució creativa de tot».[6] La seua filosofia també otorgava un gran valor a l'intuïció, encara que sense rebujar l'importància de l'intelecte.[6] A estos diversos pensadors els unia una desconfiança cap al positivisme i la certea victorians. El modernisme com a moviment lliterari també pot vore's com una reacció a l'industrialisació, l'urbanisació i les noves tecnologies.
Importants precursors lliteraris del modernisme varen ser Fiódor Dostoyevski (1821-81) (Crim i castic (1866), Els germans Karamazov (1880)); Walt Whitman (1819-92) (Fulls d'herba) (1855-91); Gustave Flaubert (1821-1880) (Madame Bovary (1856-57), L'educació sentimental (1869), La tentació de Sant Antonio (1874), Tres contes (1877), Bouvard et Pécuchet (1881)); Charles Baudelaire (1821-67) (Els Fleurs du mal), Rimbaud (1854-91) (#Allumenament, 1874); Knut Hamsun (1859-1952) (La fam, 1890); August Strindberg (1849-1912), especialment les seues últimes obres de teatre, entre elles la trilogia A Damasc 1898-1901, Una obra d'ensomi (1902), La sonata fantasma (1907).
La poesia modernista
Com s'ha indicat anteriorment, la poesia modernista apareix més o menys a l'hora que la revista Poetry, que publica a la majoria dels poetes d'esta época i presta una especial atenció als més renovadors. l'imagisme, un dels primers moviments modernistes en els països anglófonos, estava inicialment liderat pel anglés T. I. Hulme i el nortamericà Ezra Pound, i es va iniciar al voltant de 1910. Les característiques principals de l'imagismo són l'ocupació d'un discurs senzill, la preferència pel vers lliure i la creació d'imàgens vívidas i originals, d'ahí el seu nom. Dites tendències varen tindre una gran impacte i es varen estendre a atres moviments modernistes. El imagismo troba la seua inspiració igualment en estrofes asiàtiques com l'Haiku i el Tanka. Poetes associats al moviment imagista són H.D., Richard Aldington i John Gould Fletcher, en les obres del qual es varen publicar vàries #antologia, com Some Imagist Poets (1917).
Al voltant de 1913, Pound es va desvincular de l'imagismo i va propondre el nom de Vorticisme per a un moviment, liderat pel pintor i escritor Wyndham Lewis, que mesclava la lliteratura i les arts plàstiques. El vorticisme es troba molt vinculat al Futurisme de Marinetti, i la seua manifestació més notòria és el diari Blast, que solament va publicar dos números. En la pintura vorticista la vida moderna es mostra com una disposició de llínees marcades i colors discontinus que atrau la mirada de l'espectador al centre del llenç. La paraula deriva del terme vórtice, i tracta d'expressar la mola o lloc a on naixen les emocions. En el segon i últim número de Blast es declarava la llealtat dels vorticistas cap a Anglaterra en la lluita contra el fascisme, i es va anunciar que un dels seus líders, Henri Gaudier-Brzeska, havia mort en les trincheres. Esta declaració va marcar un gir en el modernisme anglés.
L'obra que marcaria una fita en la poesia de principis de sigle és La terra baldía (1922) de T.S. Eliot, la qual, segons els seus contemporàneus, va saber captar genialment el pessimisme de l'época i la «desilusió d'una generació».[7] La terra baldía (The Waste Land, en anglés), és un text estrany, compost per diversos fragments, alguns d'ells escrits en atres llengües (a lo manco sèt: llatí, grec, sánscrito, francés, alemà, etc.), que mescla al mateix temps distints estils, mètriques i rimes, en freqüents discontinuïtats, yuxtaposicions i referències culturals i lliteràries de diversos països i fonts.
Un atre poeta, si ben més tardà, és W. H. Auden, conegut com el enfant terrible de la lírica modernista. La seua veu poètica, més accessible, entra en significatiu contrast en la més obscura de Eliot. Crítics com Samuel Hynes han parlat d'una "generació Auden" (The Auden Generation (1972), i de l'influència d'este poeta en uns atres, entre els que cal destacar al galés Dylan Thomas.
Narrativa
La narrativa modernista I, escritors europeus
Dos noms sorgixen de colp i repent en este capítul: James Joyce i Virginia Woolf. La segona és una de les figures claus del Círcul de Bloomsbury, que té el seu orige en les amistats forjades per alguns dels seus components masculins en l'universitat de Cambridge, que varen començar a reunir-se en la llar dels Stephen (llinage de fadrina de Virginia Woolf), en la londinenca Gordon Square. Encara que els components d'este grup comprenien també un atre tipo d'intelectuals, els escritors eren: Lytton Strachey, I. M. Forster, Virginia Woolf, i el seu marit, Leonard Woolf. No hi ha una temàtica comuna al círcul de Bloomsbury, excloent potser la tolerància al agnosticisme, l'oposició a la guerra, una sexualitat lliure i la previsió del desmantellament de l'imperi colonial britànic. Els seus integrants treballaven de forma independent, aixina, per eixemple, Virginia Woolf va desenrollar ensajos feministes, i noveles que exploraven el món interior dels protagonistes per mig de la tècnica del monòlec interior (Stream of conciousness), com Al far o La senyora Dalloway. Mentres que el seu marit, Leonard Woolf, Clive Bell i I. M. Forster es varen centrar en escrits polítics, la lluita de classes i escrits de tenyides antimperialistas. Entre estos últims cal destacar Passage a l'Índia, d'I. M. Forster, que mostra la tensió racial en l'Índia en l'época prèvia al desmantellament del Raj Britànic. De forma més controvertida, D. H. Lawrence va ser primer un protegit de Bloomsbury, del com més tart es va desvincular. La novela de Lawrence, de la mateixa manera que la de Forster, mostra una sexualitat més oberta que la de molts dels seus contemporàneus i antecessors, tocant també atres temes com la lluita de classes, segons s'aprecia en les seues obres L'amant de Lady Chatterley i l'autobiogràfica Fills i amants.
Es considera a James Joyce, junt a Marcel Proust i Virginia Woolf, com una de les figures clau en el desenroll de la novela modernista. La seua novela Ulises conta les experiències i pensaments del seu protagoniste, Leopold Bloom, en Dublín, durant un sol dia, un dia qualsevol, la narració del qual s'estén a lo llarc de 900 pàgines (en la seua traducció espanyola). Ya des del títul aludix a L'Odissea, en el paralelisme de la qual, més o menys explícit i paródico, juga tota l'obra. La novela exhibix una tècnica prosística caudalosa, variada i fortament experimental (contrapunt, fluix de consciència, etc.) que, des de la seua publicació, ha captivat l'atenció d'una llarga llista d'escritors i crítics especialisats.
També podem reconéixer a Samuel Beckett, com a part d'este moviment, sent la seua trilogia Molloy, Malone mor i El Innombrable eixemples molt representatius del modernisme, ya que són noveles netament experimentals, en històries i trames narrades només a través del monòlec intern.
Ya més alvance trobem la crítica al totalitarisme en noveles com Un món feliç, d'Aldous Huxley, o 1984, de George Orwell, obres que també troben cabuda en la lliteratura modernista.
La narrativa modernista II, escritors nortamericans
Els escritors nortamericans del modernisme són aquells pertanyents a la que s'ha vingut a cridar "Generació perduda", que varen reflectir el clima de pessimisme i desconcert que va seguir a la Primera Guerra Mundial. Els escritors d'esta generació consideraven que el panorama cultural del seu país era insatisfactori, que estava dominat per una cultura materialista, i caria d'una cultura cosmopolita.[8] Molts es varen traslladar a França, a on se'ls coneixia com la Génération du Feu, o varen viajar per Europa buscant un estil de vida més "bohemio".
La guerra i la gran depressió també varen afectar fortament a estos escritors. Varen descriure l'inutilitat i la crueltat de la guerra, el materialisme dels feliços anys vint, l'era del jazz, la depressió econòmica i el decliu del somi americà.
Es considera que les obres dels escritors de la Generació perduda, com El gran Gatsby (F. Scott Fitzgerald), Festa (Ernest Hemingway), o El sò i la fúria (William Faulkner) es troben entre les millors de la lliteratura nortamericana. Ademés dels citats, atres autors de la Generació perduda són: Hart Crane, i. i. cummings, John Steinbeck, John Dos Passos, Thornton Wilder, Thomas Wolfe, Gertrude Stein, Djuna Barnes, Dashiell Hammett, Raymond Chandler, Henry Miller i Ford Madox Ford.
Vore també
Referències
- ↑ The Short Oxford History of English Literature p. 508
- ↑ Tal com ho va descriure Hemingway en el capítul "Unix Generation Perdue", de A Moveable Feast, el terme va ser arreplegat i traduït per Gertrude Stein de l'amo d'un taller parisenc a on estava arreglant el seu coche.
- ↑ Robert Gooding-Williams, «Nietzsche's Pursuit of Modernism» New German Critique, nº 41, número especial sobre les crítiques a l'Ilustració. (Primavera - Estiu, 1987), pp. 95-108.
- ↑ Diané Collinson, Fifty Major Philosophers: A Reference Guide, p.131
- ↑ The Bloomsbury Guides to English Literature: The Twentieth Century, ed. Lindo R. Williams. Lindo R. Williams. Londres: Bloomsbury, 1992, pp. 108-9.
- ↑ 6,0 6,1 Collinson, 132.
- ↑ T. S. Eliot: 'Some of the more aproving critics have said that I had expressed the "disillusionment of a generation", which is senar-sense.' 'I may have expressed for them their own illusion of being disillusioned, but that did not form part of my intention'. The Short Oxford History of English Literature p. 529.
- ↑ "The Lost Generation" Jill Tripodi and Jackie Gross [1]
Bibliografia
- Jahan Ramazani i Mogan Myers The Norton anthology of English Literature, octava edició, versió en llínea.
- The Short Oxford History of English Literature, ed. Andrew Sanders, segona edició, Oxford University Press, 2000.
Llectures adicionals
- Baym, Nina. The Norton Anthology of American Literature. New York: W.W. Norton, 2007. (anglés)
- Bossy, Michel-André (2001). Artists, Writers, and Musicians: An Encyclopedia of People Who Changed the World (en anglés), Westport, Connecticut: Oryx Press. ISBN 978-1-57356-154-9.
- Bryne, CJ. "Understanding Modernism and PostModernism" Writing.com. (anglés)
- Goldman, Jonathan. Modernism Is the Literature of Celebrity. Austin: O of Texas P, 2011. (anglés)
- "Modernism in Literature: What Is Modernism?" Bright Hub March 23, 2011.. (anglés)
- "Some Characteristics of Modernism in Literature" Fakultet for Sprog Og Erhvervskommunikation – Handelshøjskolen I Århus. March 23, 2011. (anglés)
- Absurdist Monthly Review – The Writers Magazine of The New Absurdist Movement (anglés)
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Literatura modernista» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.