Anar al contingut

Lázaro Cárdenas

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Per a atres usos d'este terme vore Lázaro Cárdenas (desambiguación).

Lázaro Cárdenas del Riu (Jiquilpan, Michoacán; 21 de maig de 1895 - Ciutat de Mèxic, 19 d'octubre de 1970) va ser un militar i polític mexicà que es va eixercitar com president de Mèxic de l'1 de decembre de 1934 al 30 de novembre de 1940.[1] És considerat el pilar del nacionalisme mexicà i un símbol de sobirania nacional, solidaritat, justícia social i defensa dels drets socials i laborals.[2][3][4]

Durant el seu govern, es va distinguir per impulsar la reforma agrària i la creació dels «ejidos» en el sector agropecuario mexicà, per nacionalisar l'indústria petrolera, i per otorgar asil polític a exiliats espanyols durant i despuix de la guerra civil espanyola.[5]

En l'àmbit partidiste, va consolidar les bases del funcionament del Partit Nacional Revolucionari i el seu procés evolutiu, en l'incorporació de les grans centrals obreres, cap al Partit de la Revolució Mexicana, antecedents del Partit Revolucionari Institucional (PRI). En el pla educatiu, va crear l'Institut Politècnic Nacional (IPN) i El Colege de Mèxic (Colmex).

Biografia

Primers anys

Lázaro Cárdenas de chiquet c. 1900.

Lázaro Cárdenas del Riu va nàixer el 21 de maig de 1895 en Jiquilpan de Juárez, Michoacán.[6] El fill de Felícitas del Riu Amezcua i de Dámaso Cárdenas Pinedo, amo d'una sala de billar, va anar el tercer del matrimoni i primer varó major. La seua família era d'ascendència purépecha.[7]

Despuix de la mort del seu pare en 1911, Cárdenas va ajudar a la seua mare i als seus sèt germans menors. per a quan va complir 18 anys, havia treballat com a recaptador d'imposts, aprenent d'imprenta i carceler. Encara que va deixar l'escola als onze anys, va aprofitar cada oportunitat per a instruir-se i llegir molt durant tota la seua vida, especialment obres d'història. Va tindre tres germanes (Angelina, Josefina i Margarita) i quatre germans (Dámaso, Alberto, Francisco i José Raymundo).[8]

Carrera militar durant la revolució mexicana

Erro al crear miniatura:

Vore també: Revolució mexicana

Cárdenas aspirava a ser mestre, pero es va unir a l'eixèrcit durant la Revolució Mexicana en acabant de que Victorià Horta derrocara al president Francisco I. Madero en febrer de 1913, si ben Michoacán estava llunt de l'epicentre de la revolució que havia dut a Madero a la presidència. Despuix del colp d'Horta i l'assessinat de Madero, Cárdenas es va unir a un grup zapatista, pero les forces d'Horta varen dispersar al grup, a on Cárdenas havia servit com a capità i pagador. Ya que les forces revolucionàries eren organisacions voluntàries, la seua posició de liderage denotava les seues habilitats i el seu càrrec de pagador sugeria honestitat en assunts financers. Abdós característiques ho varen acompanyar a lo llarc de la seua carrera posterior. Va escapar de les forces federals en Michoacán i es va traslladar al nort, a on va servir inicialment en Álvaro Obregón, despuix en Pancho Vila, i despuix de 1915, quan Vila va ser derrotat per Obregón, en Plutarco Elías Calles, qui servia alíder constitucionalista Venustiano Carranza. Encara que Cárdenas era originari de l'estat meridional de Michoacán, les seues experiències clau en la Revolució varen ser en els norteño constitucionalista, la facció dels quals va resultar vencedora. En particular, va servir baix les órdens de Carrers, qui li va encomanar operacions militars contra els indígenes yaquis i els zapatista en Michoacán i Jalisco, periodo durant el qual va ascendir al mando d'un general de camp. En 1920, despuix del derrocament de Carranza per generals del nort, Cárdenas va ser ascendit a general de brigada a l'edat de 25 anys.[9] Cárdenas va ser nomenat governador provisional del seu estat natal, Michoacán, durant la breu presidència d'Adolfo de l'Horta.

Primers càrrecs públics

De 1928 a 1932 va ser governador de Michoacán. Fungió com a dirigent del Partit Nacional Revolucionari, secretari de Governació en el gabinet del president Pascual Ortiz Rubio i secretari de Guerra i Marina en el gabinet del president Abelardo L. Rodríguez.[10]

Presidència

L'1 de decembre de 1934 va prendre possessió com President dels Estats Units Mexicans en l'Estadi Nacional.[11] Els seus primers anys en el govern varen quedar marcats per l'enfrontament en el general Plutarco Elías Calles, a qui finalment va obligar a abandonar el país en 1936 i es va exiliar en Estats Units. Per a consolidar el seu poder, va crear una série d'organismes sindicals de caràcter oficiós com la Confederació Nacionallauradora (CNC) i la Confederació de Treballadors de Mèxic (CTM), i va procedir a reorganisar el seu partit, en el nom de Partit de la Revolució Mexicana, modificant la seua estructura: de ser una federació de partits locals i regionals, es va integrar en quatre grans sectors (llaurador, obrer, popular i militar).

Asil polític de León Trotski

Artícul principal → León Trotski.


En 1936, Octavio Fernández Vilchis, recolzat per el muralista mexicà Diego Rivera, varen començar una série de gestions per a propondre-li al president Lázaro Cárdenas l'idea de concedir-li alíder d'oposició de l'Unió Soviètica, León Trotski, asil en Mèxic.[12] En decembre d'eixe mateix any el Buró Polític de la Secció Mexicana de la Lliga Comunista Internacional va aplegar a la resolució de que farien falta delegats obrers per a demandar-li al President de la República, l'asil que solicitaven, per la qual cosa, es va solicitar als representants del Sindicat Únic de Treballadors de la Construcció i al seu líder, Juan R. de la Creu que, junt a Vilchis, visitaren en Torreón al president Cárdenas en la finalitat d'adquirir l'autorisació per a rebre al exlíder soviètic.[13]

Eixe mateix any, en nom de la nació mexicana va oferir a otorgar asil polític a León Trotski. Gràcies a açò és que Mèxic va ser el primer país en oferir-li asil polític.[14] Per a això, Cárdenas va ordenar s'enviara una comitiva a rebre-ho en el port de Tampico. Al temps, va designar per mandat presidencial una segona comitiva a la que se li brindara un carro especial per a rebre als revolucionaris i els seus acompanyants. Esta segona comitiva va ser liderada per Juan R. de la Creu, i va complir en el deure acompanyar-els en el seu trayecte a l'hotel i al matí següent al tren que devien prendre en destí a la capital. Rivera, per la seua banda, va optar per aprofitar el viage duent a la seua esposa Frida i els generals Beltrán i Guerrer a rebre a Trotski i Natalia Sedova.[15]

Exili de Plutarco Elías Calles

Cárdenas, qui al principi del seu mandat va insistir que no era necessari expulsar a Carrers i als seus seguidors, passat un temps, en abril de 1936, va canviar de semblar, i el exjefe Màxim i Morones, varen ser sostrets sorpresivamente dels seus domicilis i exiliats. La reacció negativa dels empresaris a la política obrera cardenista, va subrallar la necessitat de posar fi al conflicte entre les agrupacions obreres i donar pas a un front unit dels treballadors. Va rebujar els temors de que els comunistes pogueren posar-se al front de la nova piràmide, perque al seu juí la raïl de l'agitació obrera era bàsicament l'incompliment de les justes demandes de les masses treballadores. Lombardo Toledà va ser elegit secretari general de la CTM. Els estatuts de la confederació varen refrendar el principi de la lluita de classes, i la transformació de la societat capitalista en socialista. La lluita ideològica seria pel fi de l'història: la societat socialista i l'abolició de la propietat privada. Cárdenas havia propost que els salaris no es fixaren segons la péndola de l'oferta i la demanda de treball, sino segons la capacitat de cada empresa per a seguir actuant de manera redituable. El criteri va obrir encara més les portes del conflicte laboral i les folgues varen aumentar. Entre els conflictes més espectaculars de 1936 va estar el dels ferrocarrileros, que duria a la nacionalisació d'eixa activitat. També el dels treballadors agrícoles de l'Estany. La folga contra tota l'indústria petrolera, es va tornar un problema polític nacional que va obligar al govern a intervindre per a evitar que la paralisació d'activitats deixara al país sense combustible. la nacionalisació de l'indústria petrolera va ser una de les decisions de major pes per al futur i per a la conformació de la nació. El respal del govern a les demandes obreres va conduir a l'expropiació de les empreses, varen conseguir contractes colectius en guanys substancials per als treballadors.

Pla Sexenal

Lázaro Cárdenas, en fotografia presa en 1934 per Aurelio Escobar Castellanos.

el Pla Sexenal va considerar que el motor de la producció agrària devia ser el ejido i va reiterar la necessitat de recolzar-ho en crèdit i infraestructura. Donar terra allaurador per la via ejidal significava organisar-ho, es tractava de fer irreversible el canvi d'estructura en el agro mexicà. Cárdenas no solament és el president que va repartir més terra sino també el que va donar les majors parceles. Va crear el Banc Nacional de Crèdit Ejidal. La memòria de les grans expropiacions cardenistas va semblar total per primera volta des del repartiment de terra en Morelos durant la revolució, el verdader cor agrari de la Revolució Mexicana. Un dels respals visibles a la candidatura de Cárdenas, havia segut la CCM, va procedir a formar llavors la Confederació Nacionallauradora CNC, va sostindre que l'única forma de defendre els interessos dels treballadors del camp era admetent la realitat de la lluita de classes. La meta de la CNC era la socialisació de la terra, la central devia tornar al ejido l'unitat de producció bàsica, a la manera del koljós. Acabar en elatifundi, solidarisar-se en les demandes dels obrers i recolzar l'educació socialista de les masses llauradores. Es va precisar en els seus estatuts que seria l'única organisació representativa dels llauradors. l'Unió Nacional Sinarquista (UNS) es va manifestar des del principi en contra de l'ejido i va demanar que es desenrollara en el sentit de recolzar i consolidar a la chicoteta propietat privada. Almazán presentava un programa que atacava la “colectivisació” del país: reviure l'encomana, va comprometre a buscar un remei immediat a lo que ell va descriure com el “desastre agrari”; segons el programa d'Almazán, no hi hauria més repartiment de propietats privades. El Segon Pla Sexenal, del general Manuel Àvila Camacho, que en el seu capítul agrari va deixar clar que s'impediria la reconstrucció delatifundi, el ejido seguiria rebent el respal de l'Estat. Va desaparéixer el Partit Nacional Revolucionari i va sorgir el Partit de la Revolució Mexicana, que recolzava la política presidencial: obrer, llaurador, popular i militar. En produir-se el conflicte entre el president Lázaro Cárdenas i el Cap Màxim, la cúpula directiva del PNR es trobava clarament dividida. La crisis va aplegar al seu punt culminant en setembre, quan les diferències entre cardenistas i callistas varen donar per resultat una trobada a balazos en plena Cambra. El partit oficial es va convertir ràpidament en una de les bases més sòlides del presidencialisme posrevolucionario. Lombardo proponia l'aliança de la CTM en el PNR, la flamant Confederació Nacionallauradora CNC i el Partit Comuniste Mexicà. Cárdenas no va deixar anar molt llunt el proyecte. Cárdenas va deure prendre una decisió definitiva i en novembre de 1939 el PRM va anunciar que el seu candidat per al sexeni 1940-1946 seria el exsecretario de Guerra, general Manuel Àvila Camacho. La rivalitat entre Camacho i Almazán, va tindre moltes trobades de guerra, pero se li va donar la victòria a Àvila Camacho. En entregar la Presidència, el partit del govern seguia sostenint que la lluita de classes era el motor del desenroll històric. En el córrer dels anys s'afiançaria l'idea de que en finalisar el sexeni de Cárdenas, havia aplegat també al seu fi la Revolució mexicana.

Exili espanyol

Identificacions d'espanyols refugiats residents en la Ciutat de Mèxic.

Cárdenas va acollir a uns quaranta mil exiliats republicans espanyols, que varen deure eixir del seu país per la guerra civil entre 1936 i 1939. En 1937, per intercesión de la seua esposa Amalia Solórzano, qui presidia el Comité d'Ajuda als Chiquets del Poble Espanyol, asiló a 456 menors, òrfens de la guerra civil i fills de combatents republicans que varen ser duts a Mèxic, a petició del Comité Iberoamericà d'Ajuda al Poble Espanyol, i varen rebre estage, sustente i educació en la ciutat de Morelia. En el passar dels anys, el grup va ser conegut com “els Chiquets de Morelia”. El seu respal a la República Espanyola no es va llimitar a açò, la va defendre en fòrums internacionals i va intentar ajudar-la econòmicament, inclús en exportació d'armes; el govern de Roosevelt es va opondre a estos plans. En finalisar la guerra en el triumfo del eixèrcit sublevat, Cárdenas va posar baix la seua protecció als exiliats espanyols en França, incloent al president Manuel Azaña, qui va morir baix protecció diplomàtica mexicana i va ser enterrat envolt en una bandera mexicana, perque les autoritats colaboracionistes franceses es varen negar a que fora enterrat en la bandera espanyola republicana. Cárdenas, Rafael M. Pedrajo i els diplomàtics del règim varen conseguir que decenes de mils d'exiliats anaren acollits en Mèxic, inclosos numerosos intelectuals que varen enriquir sensiblement la cultura mexicana.

Lázaro Cárdenas en les portes d'un tren en el poble en 1937.

Nacionalisació dels ferrocarrils

Entre 1937 i 1938 va completar la nacionalisació de la ret ferroviària i, despuix d'un conflicte obrer-patronal, va expropiar els bens de les companyies petroleres residents en Mèxic, lo que va provocar la ruptura de relacions en el Regne Unit.

Intent de colp d'Estat

Va enfrontar un intent de colp encapçalat pel general Saturnino Cedillo, en qui va tractar de dialogar per mig del seu Cap de l'Estat Major Presidencial, el coronel Ignacio M. Beteta. Finalment Cedillo va resultar mort en combat.

Fundació del Museu Nacional d'Història

També durant el seu mandat, es va transformar el Castell de Chapultepec, antiga residència dels governants del país, i es va crear en este lloc el Museu Nacional d'Història. D'igual modo, va impulsar iniciatives, per a clausurar cases de joc i, trencant en l'estratègia seguida per Carrers, va cessar l'hostilitat cap a l'Iglésia catòlica. Aixina mateix, en l'àmbit social i acadèmic, va fundar l'Institut Politècnic Nacional (IPN), El Colege de Mèxic (Colmex) i l'Institut Nacional d'Antropologia i Història (INAH), entre uns atres. Va modificar la Llei Agrària, va ampliar també la ret de carreteres i va permetre l'entrada als refugiats polítics de molts atres països, ademés dels ya mencionats. Al final del seu mandat, va estar al mando de la regió militar del Pacífic en la Segona Guerra Mundial, i —com a part de l'estratègia d'unitat nacional seguida pel seu successor— va ser també secretari de la Defensa Nacional del president Manuel Àvila Camacho fins al fi del conflicte. Va ser vocal eixecutiu d'algunes empreses i president d'administració de la Siderúrgica Les Truchas,cita requerida empresa que hui du el seu nom.

Fundació del Parc nacional Cims de Monterrey

El 24 de novembre de 1939, es va crear el parc nacional Cims de Monterrey, per decret de Lázaro Cárdenas. Ubicat en la Serra Mare Oriental, en la part corresponent a l'estat mexicà de Nou León, comprenent en la seua extensió partix dels municipis de Sant Pedro Garza García, Monterrey, Montemorelos, Rayones, Santiago, Dellà i Santa Catarina. Este parc contava en un àrea de 246,500 hectàrees, lo que ho va fer en el seu moment el parc més gran de Mèxic. Este parc es va constituir com a tal per a la conservació de la flora i fauna delloc. No obstant, tres anys despuix durant el govern camachista, es va llegalisar l'explotació i afectació de terrenys de dita àrea per contar en “terrenys que tinguen pendent de 10 per cent o menys i que siguen apropiats per als cultius agrícoles”.

Llegalisació de les drogues

Durant els últims anys del seu mandat, Cárdenas va impulsar reformes pioneres en l'àmbit de les polítiques de drogues,[16] en l'assistència del psiquiatra Leopoldo Salazar Viniegra,[17] cap de la secció de drogues en el Departament de Salubritat Pública.[18] Les investigacions i escrits científics de Salazar varen servir com la base per al Reglament Federal de Toxicomanías de Lázaro Cárdenas, promulgat el 5 de giner de 1940. La llei despenalizó la venda i compra de chicotetes cantitats de drogues, eliminant els castics anteriors per delictes relacionats en drogues. Ademés, es va lliberar als usuaris de drogues encarcerats per chicotets delictes relacionats en el seu consum. La llei també va crear, en efecte, una via llegal per a l'accés a drogues psicoactives en fins no mèdics, i va tractar de garantisar l'atenció mèdica a les persones adictes a les drogues en autorisar als professionals mèdics a prescriure i administrar estupefaents.[16]

El govern va assignar fondos per a crear un presupost especial destinat a l'obertura de clíniques dispensaris, en la finalitat de tractar als pacients administrant dosis controlades de drogues de baix cost, segures i de calitat. Els pacients devien registrar-se formalment en les clíniques per a rebre el tractament. Es varen establir al voltant de sis clíniques en la Ciutat de Mèxic. Aproximadament 200 persones (fins a 1000 segons algunes estimacions) acodien regularment a les clíniques. el monopoli estatal sobre les drogues permetia oferir drogues d'alta calitat a baix cost, molt més segures i econòmiques que les que es venien en els carrers de la Ciutat de Mèxic en eixe moment.[17][18]

La llei va estar en vigor durant cinc mesos ya que el governe mexicà va derogar el Reglament per mig d'un decret publicat en el Diari Oficial de la Federació el 3 de juliol de 1940.[19]L'explicació oficial del govern va atribuir esta decisió a la falta de recursos i a l'impossibilitat de comprar drogues en Europa per la Segona Guerra Mundial. No es varen mencionar en la declaració oficials creixents pressions econòmiques i polítiques dels Estats Units d'Amèrica per a derogar la llei.[18][20]

Política econòmica

A l'inici del seu sexeni Cárdenas va tindre major representació en l'àmbit polític, formant aliances en diputats, senadors, presidents municipals i juges. Açò va fer que el general poguera proyectar la seua visió política i econòmica sense major oposició. La reestructuració portada a terme pel president va ser especialment dirigida a la política econòmica, lo que li va permetre realisar una série de canvis en el seu gabinet conformat per un conjunt de persones de la seua confiança.[21]

La política econòmica cardenista es va enfocar principalment en la consolidació i desenroll de l'Estat, en la finalitat de millorar el benestar social i priorisar els interessos nacionals, d'acort en el pla sexenal i la nova constitució. Entre els principals aspectes que varen caracterisar esta política econòmica, destaquen els següents:[22]

Programa de repartiment agrari que es va consolidar en la creació de la Reforma Agrària Aument de la despesa pública i dèficit controlat Expropiació petrolera Política monetària Desenroll del sector públic

Ejidos

Els ejidos varen contar en molt pocs insumos, varen usar els que tenien a la mà: terra i treball, lo que va ajudar a una ocupació més racional d'estos mijos de producció i va fer descendir la desocupació rural. La reforma agrària no va produir un creiximent immediat de l'economia, pero els beneficiats pel procés varen vore de colp i repent millorada la seua forma de vida. Ellaurador que va rebre la terra durant el govern de Cárdenas, va millorar la seua posició social i econòmica. En el moment culminant del cardenisme, les despeses de tipo econòmic varen ser superiors al 40%, destinats fonamentalment al desenroll de les comunicacions, la irrigación i el crèdit a l'agricultura. El “estat actiu” del cardenisme va seguir eixamplant l'estructura institucional. En 1934, Abelardo Rodríguez havia creat la Nacional Financera (Nafinsa), la tasca original de la qual era administrar els bien que la crisis econòmica anterior havia deixat al sistema bancari per fallida dels prestataris. Va escomençar a actuar com seria en el futur: el banc de desenroll del govern. Davant els conflictes en les empreses elèctriques estrangeres, es va crear la Comissió Federal d'Electricitat, que en el pas del temps seria l'empresa dominant. La Gran Depressió va colpejar molt durament al comerç exterior de Mèxic en tancar-li mercats a algunes de les seues matèries primeres, pero durant el primer any de govern de Cárdenas, per l'economia de guerra que s'havia instalat en el món, l'intercanvi en l'exterior s'havia recuperat prou i l'exportació va ascendir a poc més de doscents millons de dólars. Quan Cárdenas va assumir la presidència, la producció de petròleu, encara que baixa respecte al passat, va començar a créixer novament. L'esforç mexicà per colocar el seu petròleu en els països de l'Eix i en Amèrica Llatina va permetre que les vendes a l'exterior pujaren. A partir de llavors i per molts anys la producció de PEMEX es destinaria bàsicament a cobrir el mercat intern, en el curt determini, el petròleu va deixar de ser un proveïdor de les necessàries divises estrangeres. Mèxic podia aprofitar l'experiència derivada de l'industrialisació dels països capitalistes alvançats per a no repetir els seus errors ni pagar el seu enorme cost social; buscava una “industrialisació conscient”, construir un Mèxic d'ejidos i de chicotetes comunitats industrials. El cardenisme visualisava al Mèxic del futur com un país predominant agrícola, rural i cooperatiu. Va escomençar a substituir importacions de bens de consum. Varen aparéixer noves indústries i es varen enaltir nous empresaris. Cárdenas va adoptar una llínea prou clara en relació al moviment obrer. Va prendre el Pla Sexenal, i va recolzar la clàusula d'exclusió i el rebuig de “sindicats blancs”. Este proyecte, va dur a Vicente Lombardo Toledà i a la CGOCM a encapçalar, un bloc d'organisacions sindicals de respal actiu a la política del president. El Pacte de Solidaritat tenia per objecte neutralisar les pressions del callisme i assentar les bases d'un magne congrés obrer i llaurador del com poguera sorgir una central única de tot el moviment laboral, la nova organisació deuria acceptar com a premissa l'existència de la lluita de classes i l'impossibilitat de la cooperació en la classe capitalista.

Reforma agrària

Erro al crear miniatura:
Cárdenas, en 1937.

En el nort, va portar a terme la Reforma agrària, planejada originalment per Emiliano Zapata. Este repartiment és considerat per molts com el més gran del sigle en l'història de Mèxic. Durant el sexeni del generalázaro Cárdenas del Riu varen ser repartides 18 millons d'hectàrees a les comunitats i ejidos. D'esta manera, va aumentar a 25 millons d'hectàrees la cantitat de terres en el sector social (és dir, les parceles que es trobaven fòra del règim de propietat privada). L'objecte del repartiment agrari llançat durant el govern de Cárdenas buscava no solament la satisfacció d'una demanda popular plasmada en la constitució de 1917, sino la formació de chicotetes unitats productives, en capacitat d'autosuficiencia alimentària. L'unitat bàsica del model de reforma era la conformació d'ejidos. Es tracta d'una dotació de terres que eren entregades a un núcleu de població per a que les aprofitaren de la manera que consideraren convenient. Cada ejido estava regulat per un orgue intern cridat Comissaria Ejidal, integrada pels titulars de la dotació (generalment hòmens) que elegien a un president i una taula directiva. La Comissaria Ejidal tenia la facultat de representar als ejidatarios en els tràmits governamentals. Ya que al final de la Revolució i la guerra Cristera, la major part del país estava en la ruïna econòmica, el govern de Cárdenas va crear el Banc Nacional de Crèdit Ejidal (Banjidal) destinat a capitalisar als núcleus ejidals. En ellavors Territori Nort de Baixa Califòrnia, va recolzar el moviment agrarista cridat: L'Assalt a les Terres,[23] realisat el 27 de giner de 1937 i que va tindre com un dels seus propòsits fonamentals, el repartiment de les terres del vall de Mexicali, que en aquell moment pertanyia a una empresa nortamericana denominada Colorat River Land Company. En Yucatán va conduir la seua política agrarista per mig de l'expropiació, el 3 d'agost de 1937, dels henequenals en favor dels ejidatarios yucatecos. Ademés del repartiment de terres i el finançament monetari, la reforma agrària del Cardenisme incloïa l'establiment d'un sistema educatiu que permetera la formació de profesionistas tècnics que ajudaren al desenroll dels ejidos. Per això, associats als núcleus ejidals, es varen crear escoles a on els chiquets i jóvens devien adquirir coneiximents sobre agricultura, ganaderia i aquelles atres activitats específiques que permetera el mig ecològic. En eixe sentit, la reforma agrària portada a terme durant el sexeni de 1934-1940 es diferenciava de l'implementada pels governs anteriors, per a els qui tot es va llimitar a la dotació de terra a individus dedicats a l'agricultura a chicoteta escala. Lo que la Secretaria d'Agricultura es plantejava en la segona mitat de la década de 1930 va ser la creació de centres agrícoles competitius. No obstant, el pla de formació tècnica, com el finançament, no varen poder aplegar a resarcir el ressague del camp mexicà totalment. El pla del Cardenisme solament va funcionar en certes regions, aquelles que com la Comarca Lagunera o la vall del riu Yaqui contaven en rec i terres fèrtils. Per un atre costat, encara que el repartiment de terres durant el govern de Cárdenas va ser el major de l'història de Mèxic, no va disminuir significativament la dimensió de les terres en chicoteta i mijana propietat, i dels latifundis. Durant el següent periodo (1940-1946), el repartiment agrari va ser frenat i es va mamprendre una "contrarreforma" agrària, despullant novament de les terres recent obtingudes a alguns ejidos, per a enajenarlas.

Expropiació petrolera

Artícul principal → Expropiació petrolera (Mèxic).
Monument a l'Expropiació petrolera.

Antecedents

El conflicte entre el govern de Cárdenas i les empreses petroleres de nacionalitat estrangera, tenia un antic linaje. Durant un bon periodo sol devien pagar l'impost del timbre, menys del 1% del valor de la producció. La situació va canviar en iniciar-se la Revolució i percatarse el govern per primera volta del gran potencial petroler del país. Les grans exportacions del petròleu varen ser vistes com una font idònea per a cobrir els grans dèficits presupuestals. El paràgraf IV de l'artícul 27 de la nova Constitució va declarar els depòsits petrolers propietat de la Nació. En iniciar-se els anys trenta, Mèxic era ya un productor marginal, situació que va canviar, en els descobriments de Poza Rica en 1930. La companyia anglesa L'Àguila i el govern mexicà varen aplegar a un enteniment sobre l'explotació de Poza Rica, acceptava pagar regalías del 15% i el 35% del valor de la producció. El choc definitiu del govern i les empreses petroleres es va originar per un enfrontament de les empreses i els seus obrers, els treballadors petrolers es trobaven entre els millor pagats del país. No obstant, no havia aplegat a formar un sindicat únic que establira les condicions de treball per a tota l'indústria, varen crear el STPRM, i es va afiliar a la CTM. Les empreses varen rebujar el monte de l'aument demanat, els experts nomenats varen abordar el tema de que la presència de les empreses petroleres estrangeres havia segut més perjudicial que benèfica per al país.

Cárdenas i Miguel Alemà Valdés, en un convit en Ciutat Mendoza (Veracruz), en 1938.

Decret de l'expropiació

L'1.º de març de 1938 la Suprema Cort va dictaminar un laudo per mig del quals companyies perdien el juí laboral que havien mamprés en les instàncies inferiors del sistema judicial i devien otorgar un aument de 26 millons. Les empreses es varen negar. Si el govern no feya res en contra de la rebelia de les empreses, el seu prestigi i capacitat de liderage quedarien en dubte. Cárdenas va fer saber al país la decisió del seu govern de tallar per lo sà i expropiar a les empreses petroleres, el 18 de març de 1938. Els països afectats per la mida del president Cárdenas, Gran Bretanya particularment, varen criticar la mida expropiatoria i varen posar en dubte la capacitat del país per a pagar lo que havia pres. Açò va incrementar l'exaltació nacionalista que va favorir al president. Mèxic va acceptar des del principi pagar lo que havia pres, pero no immediatament sino dins del determini de dèu anys fixat per la llei. El govern de Washington va sugerir llavors com a única solució que Mèxic tornara lo pres, a lo que Cárdenas es va negar. El govern nortamericà i britànic, varen contribuir a bloquejar l'expropiació, prohibint a les seues dependències que ho adquiriren. Cárdenas va abandonar la presidència i no va aplegar a un apany definitiu en la major part de les empreses expropiades. Potser la decisió de política pública més representativa de l'administració Cárdenas del Riu és l'expropiació petrolera. Per una combinació de factors, entre els que destaquen la debilitat de les economies nortamericana i britànica durant la década dels trenta (abdós estaven sumides en els efectes de la crisis de 1929), l'existència d'un fort conflicte entre els treballadors de les empreses petroleres instalades en Mèxic i els empresaris estrangers que varen desatendre un laudo laboral de la cort mexicana, aixina com la seua pròpia visió d'un capitalisme democràtic i nacionaliste, en el que les indústries bàsiques (petròleu, siderúrgia, etc.) jugaven un paper clau, Cárdenas va decretar l'expropiació el 18 de març de 1938, i es va crear Petròleu Mexicans (Pemex). A pesar de que la compensació pels bens expropiats es va incloure en el decret, l'acte va enfurir a la comunitat empresarial internacional i va molestar als governs estrangers, especialment el Regne Unit. Abans d'eixir, les companyies petroleres s'havien assegurat de no deixar res per a ajudar al govern mexicà, en l'esperança de forçar a Cárdenas a acceptar les seues condicions. Pese a que Mèxic finalment va ser capaç de reiniciar els camps petrolers i refineria, la producció no va alcançar els nivells anteriors a l'expropiació fins a la Segona Guerra Mundial, durant la qual assessors tècnics varen ser enviats pels Estats Units com a part de la seua política d'esforç de guerra aliat. No obstant, els britànics varen trencar les relacions diplomàtiques en el govern de Cárdenas, i el petròleu mexicà i atres bens varen ser boicotejats, a pesar d'un fallo internacional a favor del govern de Mèxic. No obstant, en l'esclat de la Segona Guerra Mundial, el petròleu es va convertir en un codiciat producte. Mèxic va començar a exportar petròleu a l'Alemània nazi i l'Itàlia fascista.[24]

Més important, no obstant, que l'acte expropiatorio mateix, va anar l'ampli consens nacional que Cárdenas va ser capaç de crear en eixa decisió. No solament es varen sumar els sectors dellavors Partit de la Revolució Mexicana, sino que de manera virtualment unànim molts atres sectors de l'opinió pública mexicana, l'Iglésia catòlica entre ells, es varen sumar de manera entusiasta a la decisió dellavors president, qui va construir d'eixa manera una àmplia base de respal social que perduraria molts anys en acabant de que la seua presidència terminara. Tant aixina que ha segut l'únic expresident de Mèxic capaç de mantindre's actiu en la política nacional en el periodo posrevolucionario, com ho atesta la seua participació en el Front de Lliberació Nacional, organisació que molts consideren com el germen d'alguns dels actuals partits i moviments polítics de Mèxic, la seua participació en proyectes de desenroll social en la conca delerma i atres regions de Mèxic, aixina com el seu decidit respal a la Revolució cubana encapçalada per Fidel Castro Ruz. Prova d'això és que en abril de 1961, en motiu de l'invasió de baïa de Cochinos en que tropes "anticastristas", entrenades i dirigides per la CIA, el general Cárdenas del Riu es va allistar de colp i repent a l'eixèrcit cubà en la finalitat de combatre als nortamericans i traure'ls de Cuba.

Conseqüències

Gran Bretanya va trencar relacions diplomàtiques en Mèxic i ho va amenaçar en un bloqueig a gran escala. Encara que en un primer moment les cinc corporacions nortamericanes es varen desesperar, en la Segona Guerra Mundial en ciernes, el president Franklin Delano Roosevelt va tindre més interés en l'aliança estratègica en Mèxic com un bloc econòmic que en protegir les companyies privades. En contrast, l'Anglo-Persian Oil Company (Hui BP) no era una companyia privada sino depenent directa del almirantazgo (British Admiralty) i part del poder mateix del Imperi britànic.

Desenroll del sector públic

Les entitats de desenroll o financeres varen ser clau per a l'expansió del sector públic en la creació de 19 empreses estatals. El sector ejidal va ser impulsat en la creació del banc de crèdit ejidal en 1935. També es va buscar un impuls al sector exportador a través de l'establiment del Banc Nacional de Comerç Exterior en 1937. Per una atra part, el sector de banca privada, va tindre un ampli desenroll durant este context. A finals de la década de 1930, varen sorgir dins d'este mateix, sèt institucions financeres públiques i 114 bancs privats.[22]

Vore també

Referències

  1. ↑ Villpando, José Manuel (decembre de 2010). Història de Mèxic a través de les seues gobernant, Segona edició, Mèxic: Planeta, pp. 196-198. ISBN 978-970-37-0770-6.
  2. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. CNDH Comissió Nacional de Drets Humans. Consultat el 2026-02-10.
  3. ↑ «Exilie espanyol: la missió humanitària de Lázaro Cárdenas que va salvar a mils de persones» (en és). El Sol de Mèxic. Consultat el 2026-02-10.
  4. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. SciELO Mèxic. Consultat el 2026-02-10.
  5. ↑ Howard F. Cline. The United States and Mexico. Cambridge: Harvard University Press, 2.ª ed. 1961, p. 219.
  6. ↑ «El dia que va morir l'expresident Lázaro Cárdenas». L'Universal. Consultat el 2024-01-19.
  7. ↑ Error: se necesita rellenar el campo título.
  8. ↑ Amalia., Solórzano de Cárdenas, ([1988], ©1987). Cárdenas, retrat inèdit : testimonis d'Amalia Solórzano de Cárdenas i nous documents, 2a ed edició, Grijalbo, p. 21-22. OCLC 18629072. ISBN 9684197349.
  9. ↑ Cline, United States and Mexico, p. 217.
  10. ↑ «General de Divisió Lázaro Cárdenas del Riu.». Secretaria de la Defensa Nacional. Consultat el 2024-01-15.
  11. ↑ Betancourt Cid, 2012, p. 93.
  12. ↑ «Alberto Fernández A: Cóm es va obtindre l'asil polític en Mèxic per a León Trotsky». www. marxists. org. Consultat el 2021-04-16.
  13. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. docplayer. fr. Consultat el 2021-04-16.
  14. ↑ «Va fallir Octavio Fernández Vilchis» (en és). ceip. org. ar. Consultat el 2021-04-16.
  15. ↑ «Quan León Trotsky es va exiliar en Mèxic» (en és). L'Universal. Consultat el 2021-04-16.
  16. ↑ 16,0 16,1 Error: se necesita rellenar el campo título.
  17. ↑ 17,0 17,1 «El psiquiatra que va lluitar contra els cuerdo per a despenalizar les drogues - Chacruna Llatinoamèrica» (en és-mx). Consultat el 2024-08-24.
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Flores Guevara (2013). [1], Colege de Mèxic, Centre d'Estudis Internacionals.
  19. ↑ «Estats Units front a la promulgació i suspensió en Mèxic del Reglament de Toxicomanías de 1940».Fòrum Internacional.
    649–686.ISSN 2448-6523.doi:10.24201/fi. v61i3.2775.Consultat el 2024-08-24.
  20. ↑ Sonor. «Toxicomanía: L'experiment mexicà – L'insòlita llegalisació de les drogues en 1940» (en és). Toxicomania. Consultat el 2024-08-24.
  21. ↑ Méndez (2009). Apuntes sobre l'economia mexicana durant el cardenisme (en Espanyol), Mèxic: INEHRM, pp. 363-381.
  22. ↑ 22,0 22,1 Moreno & Ros (2010). Desenrolle i creiximent en l'economia mexicana (en espanyol), Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica, pp. 102-131.
  23. ↑ Herrera Carrillo (2002). reconquista i colonisació de la vall de Mexicali i atres escrits parals, UABC – XVII Ajuntament de Mexicali - Institut de Cultura de Baixa Califòrnia. ISBN 970-9051-49-0.
  24. ↑ Smith, Peter H. (April 1996), Talons of the Eagle: Dynamics of O. S. - Latin American Relations (2.ª ed.) Oxford University Press, USA, ISBN 0-19-508303-2

Bibliografia

  • (2009) Història de la CTM 1936-2006, 1a. edició, Facultat de Ciències Polítiques i Socials; Institut d'Investigacions Socials; Facultat d'Economia, UNAM. ISBN 968-36-1699-2.

Anguiano, Arturo. L'Estat i la política obrera del cardenisme. Ciutat de Mèxic: Era 1975. Banjes, Adrian A. "Cardenisme: Interpretations" in Encyclopedia of Mexico, v. 1. p. 195–199. Chicago: Fitzroy and Dearborn 1997. Becker, Marjorie. 1995. Setting the Virgin on Fire: Lázaro Cárdenas, Michoacán Peasants, and the Redemption of the Mexican Revolution. Berkeley: University of Califòrnia Press. ISBN 9780520084193.

Cline, Howard F. The United States and Mexico, 2.ª ed. Chapter 11, "The Cárdenas Upheaval" p. 215–238. Cambridge: Harvard University Press 1961. Córdova, Arnaldo. La política de masses del cardenisme. Ciutat de Mèxic. Era 1974.

Gilly, Adolfo. El cardenisme, una utopia mexicana. Mèxic (DF): Calç i Arena 1994. González, Luis. Els Artífexs del Cardenisme: Història de la Revolució Mexicana. v. 14. Mexico City: El Colege de Mèxic 1979. Hamilton, Nora. The Limits of State Authority: Post-Revolutionary Mexico. Princeton: Princeton University Press 1982. Hamilton, Nora. "Lázaro Cárdenas" en Encyclopedia of Mexico, v. 1, p. 192–195. Chicago: Fitzroy and Dearborn 1997. Hernández Chávez, Alicia. La mecànica cardinista: Història de la Revolució Mexicana, v. 16. Mèxic (DF): Colege de Mèxic 1979. Knight, Alan. "Cardenisme: Juggernaut or Jalopy?" J. of Latin Am. Studies 26 (1994).

Krauze, Enrique. Lázaro Cárdenas: General misionero. Ciutat de Mèxic: Fondo de Cultura Econòmic 1987.

  • Leonard, Thomas M.; Rankin, Monica; Smith, Joseph; Bratzel, John (ed.) (September 2006). Latin America during World War II. Lanham, Maryland: Rowman & Littlefield. ISBN 9780742537415. Lucas, Jeffrey Kent. 2010. The Rightward Drift of Mexico's Former Revolutionaries: The Case of Antonio Díaz Soto i Gama. Lewiston, New York: Edwin Mellen Press. ISBN 0-7734-3665-0.

Medin, Tzvi. Ideologia i praxis política de Lázaro Cárdenas. Mèxic (DF): Sigle XXI 1972, 13.ª ed. 1986.

  • Riding, Alan. 1986. Distant Neighbors. New York City: Vintage Books. ISBN 9780679724414.
  • Smith, Peter H. (abril de 1996) Talons of the Eagle: Dynamics of O. S.-Latin American Relations (2.ª ed.) USA: Oxford University Press. ISBN 9780195083040. Suárez Entanques, Manuel Lázaro Cárdenas: una vida fecunda al servici de Mèxic. Mèxic (DF), 1971.
  • Weston, Jr., Charres H. "The Politicalegacy of Lázaro Cárdenas," The Americas 39 (3 de giner de 1983) p. 383–405 va publicar Academy of American Franciscan History Stable, URL: http://www.jstor.org/stable/981231.Categoría:Presidentes de Mèxic
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Lázaro_Cárdenas&oldid=1501558»