Flora de Chile
_-_Pflanzen.jpg){kind=link}
La flora de Chile. Es caracterisa per ser una flora variada i contar en un gran número d'espècies endèmiques producte de l'especial condició geogràfica i les variades condicions climàtiques d'este país. Això es deu a que la seua geografia s'estén des de Bolívia i Perú pel nort fins al pas Drake pel sur; entre la cordillera dels Andes, que ho separa d'Argentina, per l'est i l'oceà Pacífic per l'oest; que han causat l'aïllament de la flora i de la fauna de Chile. És aixina com estàs característiques geogràfiques i climàtiques presents en este país convertixen el territori de la flora chilena en una llarga i angosta faixa de terra en diferents ecorregiones i microclimes, cada u d'elles en les seues característiques espècies vegetals adaptades a créixer en cada zona en particular.
Descripció
Orige i evolució
La característica flora present en Chile, ademés de la pròpia diferència climàtica, està condicionada en gran mida per la topografia andina; la qual determina l'existència d'una franja contínua de vegetació àrida que creua el continent en sentit ES-NW, cridada Diagonal Àrida de Sudamérica; la mateixa desconecta i aïlla la regió dels boscs subtropical-templats de Chile i Argentina dels restants boscs del continent.[2]
En la flora de Chile destaquen significatives proporcions d'elements neotropicals (28 %) i australasianos (20 %), que deixen de manifest les passades vinculacions florísticas en distants territoris, com Sudamérica tropical i Australasia.[3] La gran diversitat de famílies representades en els boscs Australs de Sudamérica (48,9 % de la flora vascular de Chile continental), en contrast en la pobrea en espècies i l'elevada proporció de gèneros monotípics (21 %); i percentage d'espècies endèmiques (ca. del 90 % de les plantes en llavor), sugerixen una notable antiguetat geològica en aïllament d'estos boscs, i altes taxes d'extinció d'espècies; indicant una fascinant història geològica de la seua flora.[2]
En el Paleógeno, la flora es va caracterisar per la successió temporal i latitudinal de tres tipos de paleoflores: Neotropical, Mixta i Antàrtica; en molts elements que encara subsistixen en els boscs subtropicals i templat-plujosos del con sur del continent (La successió d'estes paleofloras seria la conseqüència d'una série d'events geològics i climàtics, sent el més important la separació d'Austràlia i Antàrtida i la conseqüent glaciació de l'est de l'Antàrtida, en l'Eoceno/Oligoceno).[3] Posteriorment, el 60 % dels gèneros tropicals dels boscs chilens varen desaparéixer del territori a fins del Paleógeno, pels processos geològics succeïts en este periodo.[2]
En el Neógeno es registren gran part dels gèneros actualment endèmics dels boscs chilé-argentins; i les paleofloras del Mioceno ya exhibixen espectres florísticos anàlecs a alguns dels actuals boscs del sur de Sudamérica.[2] Durant el Mioceno mig i superior, en Chile central i en el nort d'Argentina es registra l'expansió d'una Paleoflora Subtropical, sense Nothofagus (que va incloure taxa tropicals-subtropicals distribuïts actualment en el bosc esclerófilo de Chile central). Durant el Plioceno es va produir el desmembramiento dels boscs subtropicals del con sur i l'expansió de les formacions xéricas a lo llarc de l'actual 'Diagonal Àrida' del continent, degut fonamentalment a una forta tendència cap a la aridez que es va produir en els subtrópicos.[3]
En el Cuaternario, la posició més o menys constant de la 'Diagonal Àrida' durant els periodos glacials, sumada als repetits alvanços de glaciars andinos i processos periglacials associats, haurien contribuït finalment a determinar els actuals patrons de distribució dels boscs chilé-argentins del sur de Sudamérica; en provocar les notables contracció areals que va experimentar l'àrea forestal durant les repetides glaciacions del Pleistoceno. En este periodo al voltant de dos terços de l'actual superfície de boscs del sur de Sudamérica varen ser devastades per glaciars, els quals varen afectar directament als boscs templat-plujosos distribuïts al sur de 43°S (Nordpatagónico i Subantártico). Efectes periglacials com lasolifluxión també varen impactar els Andes, Valle Llongitudinal i cordillera de la Costa de la Regió dels Lagos (39°-43°S Bosc valdiviano). Per una atra part, les majors altures de les Cordilleres de la Costa i dels Andes al nort de 35°S, conjuntament en una circulació atmosfèrica glacial més vigorosa, haurien reforçat l'efecte d'ombra de pluges en Chile Central, afectant la distribució dels boscs subtropicals esclerófilos. Durant el tardiglacial (14 000-10 000 anys A. P.) es va produir la ràpida colonisació del bosc Norpatagónico-Subantártico (Nothofagus, coníferes), seguida d'una expansió de les Mirtàcees. Recent a inicis del Holoceno es registra l'expansió de l'element més termófilo del bosc Valdiviano. Les espècies més resistents a la fredor dels actuals boscs templat-plujosos (Nordpatagónico i Subantártico) haurien sobrevixcut l'última glaciació, provablement en poblacions discontínues, dins de la Regió dels Lagos. En contrast, les espècies més calidófilas dels boscs templat-plujosos no va sobreviure la glaciació en la seua àrea actual, sino que es va refugiar al nort de 41°S, provablement en sectors intermijos i baixos de la cordillera de Nahuelbuta, que no varen ser glaciados i varen ser menormente afectats per processos periglacials.[2]
En resum, es pot concloure que els antecessors més antics de la flora actual varen aplegar a chile i al restant del sur de Sudamérica en successives onades neotropicals, australasianas-càlides i austral-antàrtiques durant el Terciario inferior. Aixina, els actuals boscs corresponen a una mescla de sobreviviente dels boscs paleógenos, fet que explicaria el caràcter fitogeográficamente mixt d'estos boscs, ademés d'elements diferenciats i/o migrados durant el Neógeno. És possible que la majoria dels gèneros endèmics i monotípicos de l'actual flora dels boscs chilé-argentins siguen els descendents de les primeres flors tropicals que varen aplegar al territori.[2]
Característiques actuals
El gran número de microclimes i el relleu geogràfic d'este país, influïxen fortament sobre les característiques de la seua ecosistema i, per tant, en la flora que habita en ell. Esta notable discontinuidad de la vegetació és, en gran mida, una conseqüència de l'efecte de la cordonera andino sobre els sistemes climàtics que estan presents en el clima de Chile.
Actualment, al voltant dels 30°S, els ecosistemes de boscs mediterràneus-subtropicals de Chile central i templat-humits del sur del país són reemplaçats per semidesiertos i deserts hiperáridos que s'estenen fins a prop de l'equador. En contrast, en la regió de clima mediterràneu de Chile central, situada entre 30° i 38°S, les formacions dominants són el bosc caducifolio Maulino de Nothofagus, el bosc subtropical esclerófilo, i el xara d'espino maulino. En la regió de clima templat, al sur de 38°S, l'aument de la precipitació, en pluges d'hivern i estiu, determina la presència de boscs siempreverdes dels tipos Valdiviano, Nordpatagónico i Subantártico.[2]
Zona nort
La zona nort del país es caracterisa per una vegetació única, per l'extrema aridez del desert d'Atacama. Arbres com l'algarrobo, el chañar i el molle, aixina com diverses espècies de cactus, són les úniques espècies vegetals capaces d'adaptar-se a condicions climàtiques tan dures.
En l'altiplano chilé En la zona del Nort Chic, quan sobrevenen precipitacions cap al més de setembre, es produïx el fenomen denominat el desert florido, en el que les terres àrides es recobrixen de diverses espècies de flors com l'añañuca.
Entre el sur de la regió d'Atacama i la regió de Coquimbo es produïx un llent procés de diversificació de la flora, caracterisant-se per l'aument en la cantitat de precipitacions, sobre les zones costeres de Talinay i del parc nacional Bosc Fra Jorge existixen boscs de tipo patagónico. En el Nort Chic, apareixen espècies de clima mediterràneu com l'espino maulino i el quillay.
Zona central
En la zona central del país predomina el clima mediterràneu, lo que obliga a la flora a soportar un periodo de sequia que s'estén des de primavera fins a autumne per mig de canvis morfològics o d'evasió; destacandosé les formacions de Bosc esclerófilo i el Bosc i xara mediterrànea. Per estes característiques abunden en esta zona arbres i arbusts adaptats a un periodo xeromórfico, en fulls esclerófilas (dures), cerosas (lluentes) o tricomatosas (menuts pèls), arbusts caducifolios d'estiu i herbàcees rizomatosas o bulbosas.
Segons Donoso, les formacions boscoses predominants apareixen en formacions arbolades molt devastades pels incendis, la tala destinada a la fabricació de carbó vegetal i la deforestació per a l'agricultura. Entre les espècies característiques de la vegetació de la vall central, es poden citar, l'arrayán, el boldo, el chagual, el espino, el litre, el maitén i el quillay, entre uns atres.
Zona sur
Al sur del riu Biobío, la vegetació es diversifica i es convertix en bosc templat del tipo Bosc templat valdiviano. Certes espècies vegetals com l'arrayán, el copihue (la flor nacional), diverses falagueres i arbres com el llorer, la lenga, l'avellaner, diverses espècies de mañíos i el làrix caracterisen este tipo de bosc. Un dels principals problemes ambientals d'esta zona és la substitució de bosc natiu per plantacions de pins i eucaliptos per a la seua explotació comercial.
En l'extrem sur, en les dos regions més australs del país, existixen numerosos boscs sempre ben irrigados, arbres com el ciprer, caracterisen la flora de la regió. Cap a l'interior, es desenrollen forestes, en les que predomina la lenga i cap a la frontera en Argentina, es troben estepes.
Zona austral
Per a finalisar, en l'extrem sur del país, la vegetació es reduïx a certes espècies com el coihue de Magallanes i el ñirre, aixina com algunes espècies de verdets com la bryophyta i els líquens.
El Territori Chilé Antàrtic es troba en la seua major part, congelat de forma permanent (gèls eterns) i solament pot albergar espècies vegetals tals com els líquenes i els verdets.
Territoris insulars
.jpg)
En els territoris insulars, la flora chilena conta en espècies úniques en el món. Mentres que en l'Illa de Pasqua l'arbre característic, és el toromiro (el qual es troba extint en estat selvat).
Referent al archipèlec de Juan Fernández, est conta en més de 200 espècies vegetals úniques com la palmera de Juan Fernández, entre unes atres.
Espècies
Entre la gran diversitat de les espècies vegetals presents en Chile es conten les següents, en l'orde alfabètic per nom comú.
Vore també
- Ecorregión bosc subpolar magallánico
- Ecorregión bosc valdiviano
- Ecorregión de la xara chilena
- Fauna de Chile
- Puna
- Anex:Arbres natius de Chile
- Coníferes natives de Chile
Referències
- ↑ Ministeri d'Interior. «Decrete 62 de 1977 del Ministeri de l'Interior» (HTML). Consultat el 28 de febrer de 2011.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Villagrán C. i L. F. Hinojosa. 1997. “Història dels boscs del sur de Sudamérica, II: Anàlisis fitogeográfico”. Revista Chilena d'Història Natural, 70: 241-267
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Hinojosa L. F. i Villagrán C. 1997. “Història dels boscs del sur de Sudamérica, I: antecedents paleobotánicos, geològics i climàtics del Terciario del con sur d'Amèrica”. Revista Chilena d'Història Natural, 70: 225-239
- ↑ https://web.archive.org/web/20040206152457/http://www.turismochile.cl/parques_nac2/fernande.htm Site internet décrivant els richesses de l'archipel
- Este artícul conté una traducció derivada de «Flora de Chile» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.