Sophora toromiro
El toromiro (Sophora toromiro (Phil.) Skottsb.) és una espècie arbòrea endèmica de l'Illa de Pasqua, ara extinta en el seu mig natural.[1][2]
Descripció
El toromiro és un arbust, d'uns tres metros d'altura, en el que el tronc principal pot alcançar una gruixa d'uns 50 cm.
Esta espècie té fulles alternes de 4,5 a 10 cm de llongitut, que posseïxen un peciol curt, imparipinnadas en 8 a 12 parells de folíols. El raquis i raquilla de les branques jóvens densament piloso, pecíol de 3 a 5 mm i els foliols subsésiles, elíptics a ovados, més o menys pilosos pel envés, escassament piloso pel fes, generalment sobre el nervi central, pèls blanquecinos a parduzcos.
Les flors s'agrupen en arracades pedicelados, en poques flors, i en el càliç en forma de cúpula, de 0,5 a 1 cm de llarc en 5 lòbuls amplis triangulars i pilosos, la corola en 5 pétals grocs de 2 cm de llongitut. En 10 estams, lliures, en filament d'uns 2 cm de llarc, anteras d'1,2 a 1,3 mm de llarc. Ovari estipitado en un estil lleument curvat.
El frut en llegum en 1 a 6 llavors, parts fèrtils alades. Les llavors en forma elipsoide o ovoide, són groguenques de melic obscur, de 4 a 5 mm de llarc.
Història
La primera menció escrita descrivint el toromiro va ser de Georg Forster, la planta va ser descoberta en l'Illa de Pasqua, durant el segon viage per les mars del sur (1772 a 1775) de James Cook.
Forster descriu esta planta com un arbust de Mimosa que creix fins a una altura de 3 metros en grans masses en la totalitat de l'illa. Va recolectar parts de la planta per al Herbario del Natural History Museum de Londres, que encara es troben en la colecció.
La fusta dura del toromiro tenia numeroses aplicacions en la cultura de l'Illa de Pasqua, com a material de construcció i per a la producció d'artículs domèstics de consum, pero predominant com a matèria primera per als seus rituals (Moai Kavakava, Rei-Mire). No obstant, l'investigació arqueològica moderna consigna una espècie de Thespesia ("mako‘i" en idioma rapanui) com a font de matèria primera per als artefactes domèstics.[3] L'us humà intensiu va contribuir provablement al seu decliu, encara que va anar sobretot en els sigles XVIII i XIX quan es va utilisar de manera intensiva com a aliment pels animals domèstics duts pels europeus, que s'alimentaven dels seus fulls i troncs.
William Thomson, qui va visitar l'illa de Pasqua en 1886 a bordo del barco Mohican en bandera nortamericana, va informar vore rodales de toromiro i que una gran extensió havia segut destruïda conseqüència del ramoneo dels animals domèstics, ya que en este temps pastaban unes 20 000 ovellas en l'illa.
Francisco Fonts, Cap de la Secció de Botànica del Museu Nacional d'Història Natural de Chile, va trobar en 1911 un únic eixemplar i va notificar sobre la seua ubicació a Carl Skottsberg. Est va visitar aquell espècimen en 1917, i colectó mostres i llavors en les quals va descriure l'espècie.
L'arqueòlec Alfred Métraux va fotografiar entre 1934 i 1935 este últim eixemplar, que es trobava en el cràter Rano Kau, a on grans peñascos ho protegien del ganado.
Este últim espècimen de l'illa va morir en 1960. En l'actualitat solament existixen uns pocs eixemplars de toromiro desperdigolats en jardins botànics i privats.
Conservació i reintroducció
Documentalment, es parla de dos colectes de llavors, una realisada per Efraín Volosky i una atra realisada per Thor Heyerdahl.
En 1953 Efraín Volosky colectó llavors que provenien de l'únic eixemplar de l'espècie existent en l'illa (el mateix espècimen que Métraux havia fotografiat vint anys abans), i les va enviar al continent. Algunes d'elles es varen dur al Jardí Botànic Nacional de Chile, en Vinya de la Mar, a on el seu administrador, Patricio Montaldo, les va fer germinar en 1956 i va obtindre una sola planta mare, riuada en males condicions. De les llavors produïdes per esta, en 1992 es varen fer germinar cent, conseguint-se noventa y ocho plantes. Nou es varen dur a Illa de Pasqua i el restant es va repartir entre Santiago (Maipú), l'Universitat de Concepció (Concepció), l'Arboretum de l'Universitat Austral de Chile per a creuar-les i produir més llavors.
Les llavors de l'arbre de toromiro recollides en el cràter de Rano Kau per Thor Heyerdahl en la seua expedició a Illa de Pasqua de 1955 a 1956 varen ser dutes a Europa, i corresponen a una única baïna. Les llavors extretes varen ser germinades i cultivades pel Jardí Botànic de Gotemburgo, a on es varen conseguir dos plantes mare que varen produir més llavors. D'estes, 63 es varen traslladar a Illa de Pasqua en maig de 1995, pero llamentablement totes varen morir.
En el Jardí Botànic de l'Universitat de Bonn es troba un eixemplar d'uns quaranta anys d'edat l'ADN de la qual coincidix en el de les mostres de Gotemburgo, per lo que se supon que és un "clon" d'aquella colecció.
Existix ademés, un tercer grup de toromiros en el Jardí botànic de Melbourne, en Austràlia. Les llavors senyalen haver segut rebudes des d'Anglaterra. En esta colecció es troba l'únic toromiro que no descendix del solitari últim eixemplar, del Volcà "Rano Kau".
En l'actualitat en Chile hi ha uns trentatrés eixemplars adults de l'espècie en el Jardí Botànic Nacional (treinta y dos en la colecció d'Illa de Pasqua i un en l'hivernàcul Otto Zoellner) i 156 Toromiros empeltats en Sophora cassioides, en la Reserva Nacional Llac Peñuelas. Encara que fins al moment no hagen segut exitosos, els numerosos esforços mencionats per conservar el toromiro i produir llavors permetran investigar i potser en el futur poder reintroducir l'espècie.
Un dels principals problemes que enfronta el toromiro és la presència dels cridats "falsos toromiros", molt comuns de trobar en els vivers de Chile i que inclús es cultiven en Jardins botànics, com el de Barcelona, el de Montreal en Canadà o el de Brest en França. Els "falsos toromiros" sorgixen per l'error comés per Mike Maunder en catalogar la "llínea Titze" com toromiros verdaders dels quals no se sap exactament el seu orige. Açò ha segut refutado per anàlisis genètics posteriors que afirmen que es podria tractar d'una espècie empeltada.
Reproducció
La reproducció del toromiro es realisa en hivern, sumergint les llavors en aigua calenta a 70 °C. Es deixen gelar, s'espera dos dies per a que aumenten de volum, i se sembren en algun sol de bon drenage (d'arena i terra vegetal). Al restant de les llavors, li les torna a sumergir en aigua calenta a 70 °C.
Referències
- ↑ https://web.archive.org/web/20070926221655/http://www.kew.org/conservation/cpdu/toromiro/toro_t1.html.
- ↑
- ↑ Orliac, Catherine. 2005. "The Rongorongo Tablets from Easter Island: Botanical Identification and 14C Dating". Archaeology in Oceania 40.3
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Sophora toromiro.
Wikispecies té un artícul sobre Sophora toromiro.- Image de les flors de toromiro
- Sophora toromiro en el CONAF
- La conservació del Toromiro
- Sophora toromiro en el Jardí Botànic Nacional de Chile
- Li Petit Musée de l'île de Pâques (Illa de Pasqua)
- Archivat el 18 de juliol de 2012 archivat en Wayback Machine.
Bibliografia
- B. Aldén: Li Toromiro, l´arbre dones Pascuans fleurit toujours en Suéde, in Nouveau regard sur l’Île de Pâques, Chapitre IX: Histoire de la végétation de l’Île de Pâques, Rapa Nui, 1982, S. 119 - 120
- Bericht William Thomson, S. 451 http://www.rongorongo.org/thomson/447.html
- B. Mackinder und M. Staniforth: Sophora – The History and Taxonomy in Curtis´s Botanical Magazine, Volume 14, S. 221 – 226
- Björn Alden und Georg Ziska: Der Toromiro – eine ausgestorbene Pflanze wird wiederentdeckt in Natur und Museum, 119 (5), Frankfurt a. M. 1989, S. 147
- Catherine Orliac: Sophora Toromiro, One of the Raw Materials Used by Pascuan Carvers in Courier Forschungsinstitut Senckenberg, Band 125, S. 221 – 227
- Carl Skottsberg: Natural History of Juan Fernández and Easter Island, Uppsala 1922, Band 2, S. 73
- Georg Forster: A voyage round the world in His Britannic Majesty´s sloop Resolution commanded by Capt. James Cook during the years 1772, 1773, 1774 und 1775, London 1777, Volume 1, S. 592
- J.R. Flenley und Sarah King: Clapix Quarternary pollen records from Easter Island, in Nature, Vol. 307, 1984, S. 47 – 50
- La Perouse´ns Entdeckungsreise in donen Jahren 1785, 1786, 1787 und 1788, herausgegeben von M.C.A. Milet Mureau, aus dem Französischen übersetzt von J.R. Forster und I.L. Sprengel, Berlín, 1799
- Maunder, M et al. (2000): Conservation of the Toromiro Tree: Case Study in the Management of a Plant Extinct in the Wild. Conservation Biology [enllaç trencat]
- Mike Maunder: Sophora Toromiro – Current Conservation Status in Curtis´s Botanical Magazine, Volume 14, S. 226 – 231
- Orliac, Catherine. 2005. "The Rongorongo Tablets from Easter Island: Botanical Identification and 14C Dating." Archaeology in Oceania 40.3.
- Rodríguez, R. & A. Marticorena. 2001. Nota sobre la nomenclatura de el "pilo", Sophora cassioides (Fabaceae) de Chile. Chloris Chilensis Any 4. Nº 2.
- Wolfram Lobin: Sophora Toromiro in the Botanical Garden University Bonn, in Courier Forschungsinstitut Senckenberg, Band 125, S. 229 – 231
- World Conservation Monitoring Centre (1998). Sophora toromiro. 2006 IUCN Ret List of Threatened Species. IUCN 2006. Retrieved on 11 May 2006.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sophora toromiro» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.