Bosc esclerófilo
El bosc esclerófilo (del grec «σκληρός» sklērós, 'dur' i «φύλλον» phýllon, 'full') és una formació vegetal pròpia de zones mediterrànees. Es caracterisa per espècies en característiques xeromórficas en el tipo de fulls perenne, dures, que els permeten resistir les sequies estiuenques del clima mediterràneu. La vegetació té una escassa estratificació presentant-se un sotobosque arbustiu herbáceo. La fauna presenta una escassea de grans animals, sent els més representatius els rosegadors i rabosots entre uns atres. Es presenta un desenroll més divers de fauna entomologica en una gran cantitat d'animals del sol.
_Parque_Nacional_La_Campana.JPG){kind=link}
Tipo d'hàbitat
editarEl bosc esclerófilo es desenrolla en un clima del tipo mediterràneu, que solament es dona en cinc llocs del món: la conca del Mediterràneu, Austràlia, Califòrnia, Chile i Suràfrica. Este clima es caracterisa per hiverns plujosos i estius molt secs.
En Chile
editarEl Bosc i Xara Esclerófilo (BME) chilé forma part d'un dels 34 hotspots mundials de biodiversitat, denominat Chilean Winter rainfall-Valdivian forest. Este hotspot, que comprén des del Nort Chic fins a la Regió dels Rius, destaca pel seu endemisme i vulnerabilitat.[1] Se li troba actualment de preferència en les ales de cerros de les cordilleres de la Costa i dels Vages, en sols pobres, per l'ocupació humana en la depressió intermija, per lo que pràcticament ha desaparegut de la vall central.
Espècies característiques
editarBosc esclerófilo de Chile
editarEntre les espècies vegetals dominants es troben el belloto del nort (Beilschmiedia miersii), boldo (Peumus boldus), espinillo (Vachellia caven), litre (Lithraea caustica), maitén (Maytenus boaria), molle (Schinus latifolius), peumo (Cryptocarya alba), quillay (Quillaja saponaria), i numeroses espècies d'arbusts i herbes anuals i perennes. El espino es caracterisa per la seua ràpida colonisació a terrenys degradats, convivint llavors en arbusts com el colliguay (Colliguaja odorifera) o el romerillo (Baccharis linearis).
Moltes de les seues espècies vegetals característiques es destaquen pels seus fulls durs perennes que els permeten capturar humitat des de l'ambient i perdre menys aigua en l'estació seca. També hi ha plantes sense estes característiques pero que en lloc d'això adopten atres estratègies per a soportar la sequia com secar-se i sobreviure en forma de tubèrculs o raïls engrossades, per eixemple el azulillo (Pasithea caerulea) o la flor de gall (Alstroemeria ligtu).
Dins de les espècies animals característiques es pot mencionar la tórtola (Zenaida auriculata), el rabosot culpeo (Lycalopex culpaeus) o la guala de Califòrnia (Callipepla californica) —espècie introduïda des d'Estats Units que s'ha asilvestrado i és molt abundant en els camps i boscs de la Zona Central de Chile, passant a ser una espècie molt comuna i relativament fàcil de vore—.
Vore també
editarReferències
editar- ↑ CONAMA (2008). «El hotspot chilé, prioritat mundial per a la conservació.», Biodiversitat de Chile: Patrimoni i Desafius., Santiago de Chile: Huit Llibres Editors, p. 90. ISBN 978-956-8018-56-6.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Bosque esclerófilo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.