Facultat de Medicina «Sant Fernando» (Universitat Nacional Major de Sant Marcos)
La Facultat de Medicina «Sant Fernando» de l'Universitat Nacional Major de Sant Marcos (FMSF-UNMSM) és una de les vint facultats que conformen la dita universitat. La facultat, dins de l'organisació de l'universitat, forma part de l'àrea de Ciències de la Salut i conta en les Escoles Professionals de Medicina, Obstetrícia, Enfermeria, Tecnologia Mèdica i Nutrició, que brinden tant estudis de pregrado com de postgrau. Es troba ubicada fòra de la Ciutat Universitària de l'Universitat Nacional Major de Sant Marcos, en el local històric de la Facultat de Medicina «Sant Fernando», localisat en la quadra 7 de l'avinguda Miguel Grau, en Llima.
Les primeres càtedra d'estudis de medicina en l'Universitat de Sant Marcos, ocorregudes en el sigle XVI, són l'orige directe dels estudis universitaris de medicina en el Perú. Les primeres càtedra de Prima i Vespres de Medicina varen ser creades en 1634; la Càtedra de Método de Galeno o Art Curativo, en 1690, mentres que la Càtedra d'Anatomia va ser creada en 1711cita requerida. Els estudis de medicina eren complementats en pràctiques portades a terme en els Hospitals Majors baix la direcció d'un mege titular, de manera que es varen instaurar Escoles Públiques de Cirugia i Medicina en dites instalacions. Junt a la llabor d'Hipólito Unanue, la pràctica mèdica va ser reforçada en 1792 en la creació de l'Amfiteatre Anatòmic en l'Hospital Real de Sant Andrés i les Conferències Clíniques impartides. Precisament, despuix de les gestions de Unanue es va crear en 1811 el Real Colege de Medicina i Cirugia de Sant Fernando, institució depenent directament del poder real. En l'arribada de l'independència, el Colege de Medicina va adoptar en agost de 1821 la nova denominació de Colege de l'Independència. Després de l'aplicació de reformes durant el segon periodo de direcció del colege per part de Cayetano Heredia, este es va transformar en la Facultat de Medicina de l'Universitat de Sant Marcs en l'any de 1856 (retornant aixina a la dependència universitària). Iniciada la Guerra del Pacífic, docents i estudiants varen participar tant en el servici mèdic com en les lluites militars a través de la Columna Independència de la Facultat de Medicina. Una volta culminat el conflicte, es va fundar la Societat Unió Fernandina en 1883, la mateixa que en decembre de 1919 va donar pas al Centre d'Estudiants de Medicina.[1]
La Facultat de Medicina de l'Universitat Nacional Major de Sant Marcos va acollir en les seues aules a estudiants i catedràtics que han destacat com a científics i docents, entre els que es pot distinguir al mege i precursor de l'independència Hipólito Unanue, qui va anar també fundador del Real Colege de Medicina i Cirugia de Sant Fernando; Cayetano Heredia, mege que va organisar esta facultat; Daniel Alcides Carrión, estudiant de medicina nomenat «màrtir de la medicina peruana» per la seua inoculació de la barruga peruana per al seu estudi científic; Laura Rodríguez Dulanto, la primera dòna en ingressar a la Facultat de Medicina i graduar-se com a mèdic cirugiana en l'Universitat de Sant Marcos; Casimiro Ulloa, mege, docent i polític; Pedro Ortiz Cabanillas, mèdic neurólogo, sicòlec i docent; Hermilio Valdizán, mege i escritor; Alberto Barton, microbiólogo descobridor de l'agent etiológico de la Malaltia de Carrión, entre molts uns atres.
La Facultat de Medicina de l'Universitat Nacional Major de Sant Marcos és, junt en la corresponent facultat de l'Universitat Peruana Cayetano Heredia, un dels dos centres d'estudis de Ciències Mèdiques més reconeguts a nivell nacional. Els seus estudiants d'últim any de l'Escola Professional de Medicina han obtingut en numeroses oportunitats el primer lloc en les evaluacions anuals realisades per l'Associació de Facultats de Medicina (ASPEFAM). D'acort a la Superintendencia Nacional d'Educació Superior Universitària, el seu programa de pregrado en Medicina Humana va ser el primer a nivell nacional en obtindre el licenciamiento per un periodo vigent de dèu anys.
Història
Càtedra de Medicina
Una volta fundat l'Estudi General —nom en el que es va conéixer originalment a l'Universitat de Sant Marcs— en la ciutat de Llima per Real Cèdula de 12 de maig de 1551 autorisada per Carlos I d'Espanya, un primer intent per formalisar l'ensenyança de la medicina va ser portat a terme per Lope García de Castro, qui en 1568 li va propondre al llavors monarca Felipe II d'Espanya la creació de dos cursos i una càtedra de medicina en el referit Estudi. cal resaltar que des de l'inici de l'etapa colonial es va tindre la necessitat d'eixercir el control dels meges, cirugians i demés vinculats a la curació i assistència mèdica. Aixina, entre les funcions otorgades a Francisco de Toledo com virrey, es va incloure el control de l'eixercici de les professions mèdiques a través del Real Tribunal del Protomedicato. Este es va instaurar en el virreinato del Perú en giner de 1570, i es va designar com a primer Protomédico General a Antonio Sánchez de Renedo. Algunes de les funcions que complia dit tribunal incloïa el prendre exàmens als aspirants a eixercir les professions de la salut, autorisar i otorgar llicències, revisar i aprovar els títuls de Bachiller, Mege o Cirugià, visitar botiques i controlar els medicaments, etc.
En lo posterior, les preocupacions per instaurar els estudis de medicina es varen vore plasmats en les primeres Constitucions de 1571, les quals varen ser promogudes pel llavors virrey Francisco de Toledo i elaborades en la participació de meges com Gaspar de Meneses i Antonio Sánchez de Renedo. Estes varen establir les condicions per a l'obtenció dels graus acadèmics: el grau de Bachiller en Medicina era adquirit després de cursar tres anys d'estudis i presentar sis conclusions entre les quals s'incloga una de filosofia; mentres que els requisits per a optar pel grau de Llicenciat en Medicina incloïen el ser Bachiller en Medicina i seguir un auto de sis conclusions inclosa una de filosofia natural, en base en la qual es devia respondre acertadament sobre l'obra d'Hipócrates. Aixina, el 3 de setembre de 1576 es va inaugurar la Càtedra de Medicina a càrrec d'Antonio Sánchez de Renedo. En lo posterior, les Constitucions de 1578 varen establir l'existència de cinc facultats: Lleis, Cànons, Teologia, Arts i Medicina; mentres que les Constitucions de 1584 varen establir entre els requisits per a obtindre el Grau de Bachiller en Medicina el ser Bachiller en Arts i eixercir dos anys de pràctica. No obstant, cal resaltar que estes últimes varen ser prontament reemplaçades per les anteriors Constitucions de 1581.
Les dos primeres càtedra establides en l'Estudi General varen ser les de Prima i Vespres, abdós nomenades per l'hora en que s'impartien (la primera en el matí i la segona en la vesprada —vespera—). cal resaltar, que abdós càtedra posseïen un caràcter escolàstic, ya que la seua ensenyança es basava en la llectura de texts clàssics en llatí com els de autoria d'Hipócrates, Galeno i el Cànon d'Avicena per part del catedràtic i la posterior referència erudita a atres autors que hagen abordat el mateix tema. Va ser el llavors rector Jaime de Alloza i Menacho qui va solicitar al Virrey Luis Jerónimo Fernández de Cabrera i Bobadilla formalisar l'ensenyança de la Medicina. En octubre de 1634, este últim va dictar un Recapte a través de la qual va crear les Càtedra de Prima, assumida per Juan de Vega i Vespres de Medicina, assumida per Jerónimo Andrés Rocha; esta última va ser inaugurada per Vega el 17 d'abril de 1635 i va ser aprovada per mig de real cèdula posteriorment en abril de 1638. Per un atre costat, la creació de la Càtedra de Método de Galeno o Art Curativo va ser requerida pel rector Luis Zegarra de Guzmán i consolidada per mig de l'emissió en 1690 d'una Real Cèdula per part del monarca Carlos II d'Espanya; algunes de les obres que varen ser utilisades per a dita càtedra varen ser les Constitucions, Pronòstics i Epidèmies d'Hipócrates, Institucions de Luis Mercat, texts de Galeno, entre uns atres. La Càtedra d'Anatomia es va instaurar en 1711, no obstant, va ser eixercida per titulars sense aprovació real, per lo que el Virrey José Antonio Manso de Velasco va regularisar la seua ensenyança en lo posterior. D'eixa manera, va ser autorisada per Real Cèdula el 27 de setembre de 1752 i es va nomenar al Bachiller Joseph Vila-real titular de la mateixa.
Les Constitucions de 1735 aludien a l'existència de les Càtedra de Prima i Vespres de Medicina, ademés, es va consignar com a requisit que els catedràtics de la primera foren Protomédicos. Aixina mateix, cal resaltar els plantejaments presents en les Constitucions de 1771, les quals varen ser elaborades baix els dictàmens de Francisco Antonio Cosme Bo.
Els estudiants aspirants a una formació en Medicina i iniciar la llectura de les Càtedra tant de Prima com a Vespres devien primer haver obtingut el grau de Bachiller en Arts. Dites càtedra tenien una duració de tres anys i eren complementades en pràctiques portades a terme en els Hospitals Majors baix la direcció d'un mege titular. Precisament, dit mecanisme va generar l'existència de les Escoles Públiques de Cirugia i Medicina, les quals varen ser establides en el Real Hospital de Sant Bartolomé de la gent de color, el Real Hospital de Santa Ana o dels Naturals, l'Esperit Sant dels Marins o gent de mar, el Real Hospital de Sant Andrés i el Real Hospital de Santa María de la Caritat de Dònes. Aixina, en 1792 es va crear en l'Hospital Real de Sant Andrés l'Amfiteatre Anatòmic, el mateix que junt a la Càtedra d'Anatomia creada en anys previs va reforçar l'ensenyança clínica i pràctica de la Medicina en l'Universitat de Sant Marcos. Precisament, va ser Hipólito Unanue qui va assumir la direcció de la Càtedra d'Anatomia des de 1789, posat des d'a on va reprendre l'interés del seu predecessor Juan Joseph de Vila-real per l'erecció de dit Amfiteatre, la construcció del qual en l'Hospital Real de Sant Andrés s'havia decretat i iniciat en juliol de 1753 per a després quedar en suspens. Finalment, en decembre del mateix any, el llavors virrey Teodoro de Croix va emetre un decret que va dispondre l'urgent construcció de l'Amfiteatre, llabor que es va iniciar en març de 1790, va concloure en juliol de 1791 i va ser inaugurada el 21 de novembre de 1792. En aquella oportunitat, Unanue va pronunciar el discurs Decadència i Restauració del Perú, en el qual va emfatisar la necessitat de tindre una població saludable que puga sustentar un proyecte de desenroll i modernisació del país. De manera complementària, la formació mèdica va ser estructurada per Unanue a través de les Conferències Clíniques, inaugurades en l'any 1792, les mateixes que varen tindre lloc en l'Amfiteatre Anatòmic:
Real Colege de Medicina i Cirugia de Sant Fernando
L'obertura de càtedra de medicina data del sigle XVII, mentres que l'ensenyança de les ciències naturals varen ser impartides des del sigle XVIII en la creació del Convictorio de Sant Carlos en 1771. No obstant, abdós varen obtindre el grau d'ensenyança científica recent en 1808 en la creació del Real Colege de Medicina i Cirugia de Sant Fernando. Abdós institucions varen ser reformades durant el govern borbònic, això en la finalitat d'implementar l'ensenyança de disciplines científiques i pràctiques.[2] Aixina, el llavors Protomédico General del Perú Hipólito Unanue va establir comunicació en el virrey José Fernando d'Abascal en novembre de 1807 per a expondre les raons que justificaren la creació d'un Colege de Medicina i Cirugia: entre elles, va fer alusió a la necessitat de calitat professional per al conte de la salut de la població i el fet de que les càtedra de medicina eren distants de les pràctiques hospitalàries posat que es dictaven en l'universitat. En primera instància, Abascal va establir comunicació en la Germandat del Hospital de Santa Ana per a construir el nou colege en les seues instalacions, pero despuix de la condició proposta per dita germandat de que els estudiants estigueren baix la seua tutela, la proposta no va prosperar. Aixina, en febrer de 1808 es va dispondre la construcció del Real Colege de Medicina i Cirugia de Sant Fernando en un terreny ubicat front a la Plazuela de Santa Ana (Plaça Itàlia (Llima)). La primera pedra va ser colocada l'1 de juny de 1808, mentres que les llabors de construcció varen ser iniciades el dia 8 del referit més baix la direcció de l'arquitecte Matías Mestre. Una volta conclosa la construcció del primer pati (incloses les seues instalacions de baixos i alts), es va iniciar el dictat de classes; és per això que es considera la data d'inauguració l'any 1811. La primera junta directiva del colege va estar integrada per Hipólito Unanue com a director i per Francisco Romero (membre de l'Orde de Clercs Regulars Ministres dels Malalts) com a rector. Per un atre costat, cal resaltar que l'orde d'aprovació que li va otorgar el nom de Real Colege de Medicina i Cirugia Sant Fernando va ser expedit recent en maig de 1815 per mig de Real Cèdula.
Ara be, el programa d'estudis del Real Colege de Medicina va ser edificat per Hipólito Unanue i explicitat en el Quadro Sinóptico. Aixina, va plantejar l'implementació dels cursos de botànica, zoonomía, química, mineralogia, matemàtiques i física com a coneiximents bàsics previs a la pràctica mèdica.[2] Per un atre costat, els primers exàmens que es varen portar a terme varen ser els de Fisiologia, Anatomia i Zoologia.
Per decret de la Junta de Govern del 27 d'agost de 1821, el Colege de Medicina va adoptar la nova denominació de Colege de l'Independència. Això per les gestions d'Hipólito Unanue com a Ministre de Facenda durant el Protectorat de Sant Martín. Precisament, José de Sant Martín va establir dita denominació en raó de les llabors independentistes realisades tant per alumnes com per docents de dita casa d'estudis. Va ser durant este periodo en el que es va incorporar —a l'edat de quinze anys— Cayetano Heredia, qui abans d'iniciar els seus estudis en Medicina va tindre que cursar —d'acort a la plana prevista per Unanue— ciències bàsiques com Aritmètica, Geometria, Àlgebra, Astronomia i Llògica. En la seua condició d'alumne va ser nomenat Disector d'Anatomia en 1823 i després d'obtindre el títul de Doctor va ser designat en 1825 Regente de la Càtedra d'Art (la mateixa que un any despuix es va transformar en la Càtedra de Clínica Externa). Durant la década de 1820, Heredia es va eixercitar com a Director Anatòmic en el Colege de Medicina de l'Independència i com a catedràtic-regente de la càtedra de filosofia en la Facultat d'Arts de Sant Marcos. Posteriorment, despuix d'un breu primer periodo de rectoría entre els anys 1834 i 1839, Heredia va iniciar en 1842 (i fins a 1856) un segon periodo com a rector del Colege de Medicina, durant el qual es va impulsar la modernisació tant dels estudis com de la plana docent: es varen fundar els gabinets de física i història natural, es va inaugurar un Museu d'Anatomia Patològica, va dotar al colege d'una biblioteca a la que va enriquir en llibres de la seua colecció personal i es varen incorporar destacats acadèmics com Antonio Raimondi, qui es va ocupar de l'ensenyança de la càtedra de Història Mèdica Natural;[2] Pedro Dounglas, cirugià francés que va tindre al seu càrrec la càtedra d'Institucions Quirúrgiques; José Éboli qui es va eixercitar en la càtedra de Química; el mege i filòsof espanyol Sebastián Lorente, José Julián Bravo, Manuel Solari, entre uns atres. De la mateixa manera, Heredia va impulsar la formació dels estudiants en l'exterior; tal va ser el cas de Celso Bambarén Ramírez, Casimiro Ulloa i Rafael Benavides. Aixina, el primer d'ells va cursar estudis de perfeccionament en l'Universitat de París i despuix de la seua tornada al Perú en 1859 va aplegar a ocupar la càtedra de Fisiologia i la d'Anatomia Descriptiva despuix de la mort de Heredia en 1862, ademés de dirigir en un segon periodo la Societat de Medicina de Lima (en les llabors de la qual d'instauració va participar Casimiro Ulloa).
Facultat de Medicina
Cap a inicis de l'etapa republicana el funcionament del Colege de l'Independència es va caracterisar per l'inestabilitat per la disminució de les rendes percebudes, lo que va generar freqüents periodos d'inactivitat i disminució de l'alumnat (puix estos eren becats); a dita situació es va sumar l'alluntament dels docents per la funció administrativa en l'aparat estatal i l'escenari d'inestabilitat política nacional. En 1826, durant el govern d'Andrés de Santa Creu, es va aprovar el primer Reglament del Colege. En ell, es va reafirmar la funció d'ensenyança de la Medicina com a pròpia del Colege; no obstant, es va mantindre encara la seua coexistència junt al Protomedicato, de la mateixa manera que el Protomédico de la República devia ser el director del Colege de l'Independència. Posteriorment, un nou Reglament va ser publicat en 1840 durant la presidència d'Agustín Gamarra; est va reafirmar l'existència del Protomedicato i ademés va consignar la reducció del dictat de càtedra que varen passar a ser sèt. Va ser recent durant el segon periodo de rectoría de Cayetano Heredia en el Colege de l'Independència que, junt a l'instalació d'una Comissió Visitadora, es va eixecutar la proposta d'un Reglament i l'establiment de reformes que varen ser la base per a l'instauració d'una facultat en la posteritat. Dit Reglament va ser aprovat i promulgat en març de 1843 i a pesar de que va reafirmar l'autoritat del Protomédico com a director del colege, va establir a la seua volta una Junta de Professors presidida per este últim, la mateixa que va incloure ademés a un rector, un secretari i els membres docents. Complementariamente, la duració dels estudis va ser establida en sèt anys i diferenciava entre meges generals i aquells especialisats en cirugia: a partir del quart any, l'alumne podia triar la seua especialisació i dur els cursos corresponents a la mateixa.
El 7 d'abril de 1855, baix el govern provisorio de Ramón Castella es va promulgar un Decret Suprem (el Reglament d'Instrucció Pública) pel qual es va organisar l'Universitat de Sant Marcs de la següent manera: les facultats de Jurisprudència, Matemàtica i Ciències Naturals devien funcionar en el Convictorio de Sant Carlos i la Facultat de Medicina en el denominat Colege de l'Independència. Degut a que el sistema d'educació mija i superior no estava regularisat, tant els coleges com l'universitat varen compartir càtedra, no obstant, els títuls professionals varen ser emesos solament per esta última.[2] D'esta manera, l'ensenyança de la Medicina es va reintegrar a l'Universitat de Sant Marcos, ya que l'inicial formació del Colege de Medicina plantejat per Hipólito Unanue va supondre la creació d'una institució independent de l'universitat i baix l'auspici de la pròpia autoritat virreinal; una volta independisat el Perú, va passar a dependre del denominat Ministeri d'Instrucció. Precisament, una de les propostes plantejades per Cayetano Heredia durant la seua gestió del Colege de l'Independència va ser la creació d'una facultat en tongada de la seua figura colegiala.[2] En l'any 1856 va presentar un proyecte de reforma mèdica que va refundar tant la Junta Directiva de Medicina com la Junta de Farmàcia en la denominada Facultat de Medicina, la qual va presidir com a primer decà. Posteriorment, dit càrrec va ser secundat per Miguel dels Rius, periodo durant el qual es varen establir el Museu de Zoologia i Mineralogia, el laboratori de química, un nou amfiteatre, la construcció dels dos pabellons per a l'estudi d'anatomia i química (continus al Jardí Botànic i sobre els quals es va edificar el nou local en 1903) i es va reformar el pla d'estudis segons els llineaments del Còdic d'Instrucció dictat pel llavors president Manuel Prat Ugarteche.
El Reglament Orgànic de la Facultat de Medicina aprovat el 9 de setembre de 1856 va establir la carrera de Medicina en una duració de sèt anys complementats en el règim d'internat hospitalari; va dividir l'ensenyança clínica en dos hospitals, un de varons en un servici de clínica externa i cirugia i un atre de dònes, en el qual el servici de cirugia devia ser dirigit pel catedràtic dedicat a l'ensenyança de l'Obstetrícia; va establir com a requisit per a cursar estudis de Medicina el ser Bachiller en Filosofia i Matemàtiques, entre atres paràmetros. En llínees generals, els cursos varen ser organisats de la següent manera:
D'eixa manera, la cerimònia d'instalació de la nova facultat es va portar a terme en el local de l'antic Colege de l'Independència el 6 d'octubre de 1856, data en la que varen ser elegits per votació José Casimiro Ulloa com a secretari i Camilo Segura com a tesorer. A pesar de que en 1867 el Rectorat de l'universitat es va traslladar a l'antiga sèu del Convictorio de Sant Carlos (posteriorment denominada Casona de Sant Marcos), a on funcionaven els seus demés facultats, la Facultat de Medicina va mantindre el local de l'antic colege. cal resaltar que dita ubicació va facilitar, per mig de la rodalia als cridats Hospitals Majors, l'eixercite pràctic dels estudiants de Medicina, l'instalació de noves especialitats i l'us de servicis d'investigació. En suma, el periodo comprés entre 1856 i 1880 és considerat un moment d'expansió i desenroll de la pràctica mèdica: es varen incrementar els estudis incloent la farmàcia, odontologia, l'art obstétrico i la flebotomia, es va tindre accés a coleccions i biblioteques com les presents en el Museu de Història Natural, el Herbario, el Museu Anatòmic, el Jardí Botànic, una completa biblioteca mèdica que incloïa llibres donados per Hipólito Unanue, etc, al mateix temps que es varen seguir noves normatives com el Reglament General universitari d'agost de 1861 i el Reglament General d'Instrucció Pública de març de 1876 (este últim va establir un total de dèsset càtedra).
Iniciades les hostilitats en febrer de 1879 entre Chile i Bolívia, la participació del Perú com a aliat d'este últim en raó del Tractat d'Aliança Defensiva firmat en anys previs es va concretar despuix de la declaratoria de guerra emesa per Chile el 5 d'abril de 1789. A lo llarc de la lluita armada, com abans d'iniciada esta, la participació d'estudiants i docents sanmarquinos va ser numerosa i es va desenrollar en diferents àmbits; tal va ser el cas de la Facultat de Medicina. Aixina, el 6 de març de 1879 l'Universitat de Sant Marcos va iniciar la seua participació en el conflicte emetent un pronunciament en solidaritat en Bolívia al mateix temps que condenava l'alvanç de les tropes chilenes. El mateix dia en el que Chile va declarar la guerra al Perú es va convocar una sessió extraordinària en la Facultat de Medicina, la mateixa que va estar dirigida pel llavors sub decà Manuel Odriozola Romero. En ella es va nomenar una comissió encarregada de realisar un proyecte d'organisació per a la formació d'ambulàncies civils, la qual va estar conformada pels meges Julián Sandoval, Mariano Arosemeda Quesada i José Casimiro Ulloa. Aixina, ademés de posar a disposició de l'Estat els servicis tant d'estudiants com a docents, es va acordar que estos últims cediren de manera íntegra els seus sòus mensuals en favor de les despeses pròpies de la guerra. Dit oferiment va ser emulat també per un grup de meges liderats per José Mariano Macedo i per la Societat de Medicina de Lima; esta última, va acordar ademés —seguint la proposta de Casimiro Ulloa— l'establiment d'una comissió per a analisar els campaments militars i lo concernent a la cirugia. Dos dies despuix, el 7 d'abril de 1879, es va crear la Junta Departamental de Donatius, la qual es va encarregar de rebalsar dádivas tals com el material quirúrgic donado per la Facultat de Medicina. Posteriorment, una volta aprovat en abril de 1879 l'informe presentat per la Facultat de Medicina, es va crear la Junta Central d'Ambulàncies Civils de la Creu Roja, presidida per José Antonio Roca i Boloña i integrada per Manuel Odriozola Romero, José Casimiro Ulloa i Martín Dulanto. La Junta Central va conseguir equipar i organisar quatre ambulàncies o hospitals de campanya que varen ser enviats al sur, ademés de la conformació de la Columna Independència de la Facultat de Medicina, la qual es va formar a petició de dita facultat el 20 d'octubre de 1879 i va ser destinada a diversos fronts (el seu nom es va deure a l'antiga denominació de Colege d'Independència i al caràcter autònom de dita columna en relació en la conformada pels carolinos). D'igual manera, la llabor d'assistència en terra va estar a càrrec de docents i estudiants sanfernandinos en el Hospital de Sanc de Santa Sofia, el de l'Exposició, el Hospital de Sanc Villegas, entre uns atres. En raó a la participació tant de professionals com d'alumnes, el govern va emetre una Resolució Llegislativa el 8 de novembre de 1879 segons la qual es va aprovar que els alumnes prengueren els seus exàmens universitaris a la seua tornada a la ciutat capital; d'igual manera, a ells varen ser sumats els meges per a l'obtenció dels seus respectius títuls universitaris sense gravamen algun.
D'eixa manera, a la participació de sanmarquinos de les facultats de Lletres i Jurisprudència a través de la Legió Carolina —dirigida per Hildebrando Fonts Núñez del Padro— es va sumar la participació de docents i estudiants fernandinos. Alguns casos varen ser els de estudiants com Gregorio Montes, qui contava en quinta matrícula en medicina i va formar part de les ambulàncies organisades per Casimiro Ulloa per a la defensa de Lima; Leopoldo Engrunse, qui va ser practicant en l'Eixèrcit del Centre; Manuel Sebastián Ugarte, qui va ser practicant de medicina a bordo de la corbeta Unió, la fragata Independència i el monitor Atahualpa; Juan Byron Markholz, qui es va incorporar a la guerra quan cursava el tercer any de medicina i es va destacar posteriorment com bacteriólogo; Augusto Pérez Araníbar, qui com a integrant de les ambulàncies civils es va dirigir a Arica; José Nemesio Llengua, José Félix Marine Carrera i Manuel Trinitat Poma Flores, estudiants de medicina que després de partir al sur varen fallir en la ciutat d'Arequipa per l'epidèmia de tifus succeïda entre els anys de 1880 i 1881 i alumnes de farmàcia com Adan Acevedo, Cosme Depart Chávez, Luis Sandoval, entre uns atres. Entre els mèdics professors trobem a figures com Enrique Basadre; Celso Bambarén, qui era ademés catedràtic i president de la Societat de Medicina de Lima; Santiago Távara Renovales, qui va eixercir funcions de cirugià a bordo del Monitor Huáscar, entre uns atres.
Culminada la campanya marítima i en l'objectiu de dispondre la defensa de Llima, es va convocar a la població peruana per a la conformació de l'Eixèrcit de Reserva. Precisament, Daniel Alcides Carrión, llavors estudiant de segon any en la Facultat de Medicina, es va integrar en el grau de subteniente temporal en el Batalló n.º36 (denominat també 23 de decembre). En la seua calitat de practicanta de Medicina va formar part de les ambulàncies de guerra i va participar de la Batalla de Sant Joan i Chorrillos i la Batalla de Miraflores. Finalment, les tropes chilenes varen iniciar l'Ocupació de Lima en giner de 1881. Aixina, el local de la Facultat de Medicina va ser utilisat com a quarter per la milícia chilena, mentres que el denominat Batalló Aconcagua es va acantonar en el Jardí Botànic i el Hospital Dos de Maig (Hospital Nacional Dos de Maig) va ser utilisat per al servici de la seua tropa. Per un atre costat, l'infraestructura de la facultat va ser danyada i depredada en gran mida, de manera que en sessió de consell de facultat el 2 de març de 1881 es va informar la substracció de mobles, llibres i útils tant del Museu d'Anatomia i la Biblioteca com del Laboratori de Química.
De manera posterior al clima de lluita bèlica, es va fundar la Societat Unió Fernandina el 13 d'agost de 1883 per iniciativa dels alumnes Francisco de Barco i Emilio García; el director va ser Leonidas Avendaño Ureta, mentres que Juan Byron Markholz va ocupar el càrrec de segon vicepresident. Precisament, Juan Byron Markholz va brindar un discurs durant l'instalació de la Societat Unió Fernandina en giner de 1884 en el qual va citar els noms dels estudiants que varen participar en les lluites de la Guerra del Pacífic i varen perdre la vida. A la seua volta, va iniciar la divulgació de la seua publicació oficial, La Crònica Mèdica,[3] apareguda el 31 de giner de 1884 i en la que Juan Byron va figurar com a fundador i membre del comité redactor. Esta va estar destinada a la difusió de temes d'educació i investigació relacionats a l'eixercici mèdic i farmacèutic, aixina com al millorament de la salut pública i la publicació d'actes, documents i estudis d'interés per a la comunitat.[1] Tant Juan Byron Markholz com Leonidas Avendaño Ureta, Manuel Antonio Muñiz i Andrés Muñoz varen tindre un primer acostament a la llabor periodística gràcies a Celso Bambarén, qui els va incorporar a la revista La Gasseta Mèdica com a traductors i colaboradors (esta última revista va desaparéixer un any despuix d'iniciada la guerra). La Societat Unió Fernandina va contar en un observatori equipat en un pluviómetro, higrómetro, anenóscopo, atmidómetro, sismógraf, entre atres instruments de medició meteorològica.
La vigència de la Societat Mèdica Unió Fernandina cap a inicis del XX va ser complementada en la creació del Centre d'Estudiants de Medicina cap a l'any 1912. Finalment, el 2 de decembre de 1919, abdós organisacions es varen fusionar com a part dels acorts presos en una Assamblea General d'Estudiants, de manera que es va adoptar la denominació de Centre d'Estudiants de Medicina (l'organisació lligada al camp mèdic més antiga vigent a nivell nacional). Per un atre costat, La Crònica Mèdica va passar a ser gestionada en la seua totalitat per estudiants; la seua última publicació es va realisar en 1956.[1]
Varen sorgir numeroses associacions i publicacions en el camp de la medicina cap a finals de la segona mitat del sigle XIX, les mateixes que varen ser liderades tant per estudiants com a docents, els qui varen assumir un rol actiu en la transmissió del coneiximent. Precisament, a raïl del primer cisma ocorregut despuix del desconeiximent de la designació de Manuel Odriozola Romero —decretada durant el govern de Francisco García-Calderón Landa— com a decà de la Facultat de Medicina, els estudiants varen crear l'Acadèmia Lliure de Medicina el 29 de juliol de 1885. Aixina, despuix de la renúncia de la major part dels professors de la facultat liderats pel doctor Leonardo Villar Naveda (situació que es va regularisar en decembre del mateix any), estudiants i docents varen erigir dita institució en la finalitat d'estudiar els problemes de salut i salubritat a nivell nacional i mantindre el nivell acadèmic de les investigacions; per a dits fins varen contar en El Monitor Mèdic com a publicació periòdica oficial. Ara be, va anar precisament l'Acadèmia Lliure de Medicina la que va convocar a un concurs sobre la barruga peruana en 1885 a realisar-se en juliol de 1886. A pesar de no rebre el concurs proposta alguna sobre dita temàtica, va ser durant dit periodo en el que es varen realisar grans alvanços sobre dita malaltia per part de l'estudiant de quint any de la Facultat de Medicina, Daniel Alcides Carrión. El 27 d'agost de 1885, Carrión va ser inoculado en sanc d'una pacient que patia la referida malaltia, això en les instalacions del Hospital Dos de Maig (Hospital Nacional Dos de Maig). Des de la manifestació dels primers síntomes —més de vint dies despuix de la seua inoculació— fins a la seua mort el 5 d'octubre de 1885, Carrión va mantindre seguiment als alvanços de la malaltia. Finalment, despuix de dit experiment, es va corroborar que l'anomenada Febra de l'Oroya era la mateixa que la coneguda Barruga peruana, ademés de la seua efectiva capacitat d'inoculació. cal resaltar ademés, la figura d'una atra estudiant de la Facultat de Medicina, Laura Esther Rodríguez Dulanto, qui després de ser la primera dòna en ingressar a l'Universitat de Sant Marcos en maig de 1892, va cursar estudis en la Facultat de Medicina en 1894, a on va adquirir el títul de bachiller en la tesis Ampre del Ictiol en les Inflamacions Pelvianas i finalment es va rebre com a mèdica cirugiana en octubre de 1900, sent la primera dòna en ser acreedora de dit títul en el Perú.
En febrer de 1879 es va organisar i va nomenar una comissió en els objectius d'establir les bases i convocar un concurs per a la construcció del nou local de la Facultat de Medicina. Dita comissió va tindre entre els seus membres als meges Armant Vélez, Ernesto Odriozola i Manuel Antonio Muñiz, de manera que el concurs es va establir i va portar a terme entre febrer i abril del mateix any i va resultar guanyador el proyecte presentat per l'ingenier Santiago M. Basurco. Abans de culminar el seu mandat, el llavors president Nicolás de Piérola va colocar la primera pedra en una cerimònia en setembre de 1899. L'espai triat va ser un terreny ubicat en l'Avinguda Circumvalació o Alameda Grau (actual Avinguda Miguel Grau), junt al Jardí Botànic de l'Universitat de Sant Marcos. Precisament, varen ser utilisades com a bases les primeres plantes dels pabellons de química, anatomia i història natural, les mateixes que dataven de la construcció del referit jardí. Va ser recent durant el govern d'Eduardo López de Romaña que es va poder inaugurar el nou local de la facultat; aixina, sent decà Belisario Moixa, es va celebrar una cerimònia el 6 de setembre de 1903.
A lo llarc dels anys, la Facultat de Medicina ha experimentat numerosos canvis aixina com innovacions.
En 1935, en canviar-se d'estatut universitari per Llei No.7824, es renombra a la Facultat de Medicina com a Facultat de Ciències Mèdiques, i dins d'ella queda inclosa l'Escola de Medicina i les escoles de Farmàcia i Odontologia; escoles que en el pas dels anys varen obtindre autonomia i es reconstituyeron en facultats (Farmàcia i Bioquímica i Odontologia), generant el primer cisma de la Facultat de Medicina.
També cal resaltar el segon cisma succeït despuix de la promulgació en abril de 1960 de la Llei 13417 en referència a l'Estatut Universitari. Est va ser el precedent del sistema de cogobierno universitari, ya que establia la participació del terç estudiantil en el Consell de Facultat universitari. En abril del mateix any, els docents de la Facultat de Medicina varen expressar el seu rebuig categòric a dita modificació i varen alegar que dita disposició era contrària tant als requisits de l'educació mèdica com a la funció de l'alumnat en la vida universitària. Front a la folga indefinida declarada pels Centres d'Estudiants d'Obstetrícia i Medicina, la Junta de Catedràtics va resoldre clausurar les llabors acadèmiques de l'any 1960 per a abdós escoles. Una volta derogada la modificació de l'Estatut Universitari (artícul n.º34), els docents varen acordar constituir la Unió Mèdica de Docents Cayetano Heredia i formalisar la seua renúncia en el més de juliol, la qual va ser presentada un més despuix per més de quatrecents professors i acceptada pel Consell de Facultat. Dita associació va crear l'Universitat Particular de Ciències Mèdiques i Biològiques en març de 1962. El seu primer rector va ser Honorio Prim i Alberto Hurtado Abadia el rector de la Facultat de Medicina; tres anys despuix, l'universitat va passar a denominar-se Universitat Peruana Cayetano Heredia. Davant la renúncia irrevocable dels docents, el Consell Universitari de Sant Marcos va crear en setembre de 1961 la Junta Transitòria Administradora de la Facultat de Medicina, la qual va ser presidida per Héctor Colichón Arbulú. Despuix de la formació de les Comissions Reorganizadoras, l'incorporació d'una delegació estudiantil i la culminació de les accions de la junta en giner de 1962, el Consell Universitari va establir el Consell Provisional de Medicina. Finalment, durant el més de juny es va autorisar a la Facultat de Medicina per a la conformació d'un nou Consell de Facultat, de manera que va ser elegit decà Alberto Guzmán Barrón.
La Facultat de Medicina de l'Universitat Nacional Major de Sant Marcos conta en cinc escoles professionals. En efecte, despuix de l'eliminació dels programes acadèmics i la tornada al sistema facultatiu durant la década de 1980 (plasmat en l'Estatut Universitari de setembre de 1984), es varen establir les Escoles Acadèmic Professionals, denominades des de juny de 2016 Escoles Professionals.[4] L'Escola d'Obstetrícia té el seu orige en l'inclusió de dita especialitat com a càtedra cap a 1856. Posteriorment, va ser integrada com a escola despuix de l'inclusió de la plana docent de l'Escola d'Obstetrícia de la Maternitat de Lima (Institut Nacional Matern Perinatal) a la Facultat de Medicina de Sant Marcs en 1895; això per a finalment ser reconeguda com a professió mèdica per mig de la Llei n.° 23346 de decembre de 1981.[5] L'Escola d'Enfermeria va ser creada el 17 de setembre de 1964 en el marc del conveni sostingut per l'Universitat de Sant Marcs en el Ministeri de Salut i l'Organisació Mundial de la Salut en l'objectiu d'incloure la formació en enfermeria en l'educació superior. D'eixa manera, baix l'ampar de la Llei n.º 13417 es va iniciar la formació en enfermeria en l'obertura de cursos complementaris en una duració de cinc semestres per a enfermeres egresadas d'escoles no universitàries.[6] L'Escola de Tecnologia Mèdica va ser creada l'1 de decembre de 1966 i va iniciar les seues activitats acadèmiques en abril de l'any següent en una duració de tres anys, els mateixos que varen ser ampliats a cinc anys —inclós el règim d'internat— en decembre de 1980 per mig de R.R. n.º 62550. Finalment, la carrera de Nutrició Humana va ser creada en l'any 1976 en una duració de cinc anys; això despuix de figurar inicialment com a especialitat de Dietètica i Nutrició pertanyent al Programa Acadèmic de Tecnologia Mèdica.[7]
Organisació
| Número | Decà(a) | Periodo |
|---|---|---|
Govern
La Facultat de Medicina de Sant Fernando està organisada en les següents instàncies:[9]
- Decanat: Segons els estatuts de l'Universitat Nacional Major de Sant Marcos, la màxima autoritat dins de la facultat és el Decà. Est té com a funció principal «La direcció d'esta, dins de les polítiques universitàries que determinen els òrguens superiors». Per obligació, el Decà deu ser un catedràtic que tinga la categoria de titular; la duració del càrrec és de tres anys i està permesa la reelecció per a un segon periodo no consecutiu. José Carlos Del Carmen Sara eixercix el càrrec de decà de la Facultat de Medicina de Sant Fernando per al periodo de gestió 2021-2024.[10][11]
- Consell de Facultat: Segons els estatuts de l'universitat, li correspon definir les polítiques de desenroll acadèmic i institucional d'acort als llineaments i estratègies emanats de l'Assamblea Universitària i el Consell Universitari. Ho conforma el Decà, que ho presidix, ademés dels Directors d'Escola, professors titulars i membres del terç estudiantil.
- Direcció Acadèmica: Segons els estatuts universitaris, està encarregada de brindar assistència i respal acadèmic a la facultat. També s'encarrega de coordinar i dirigir totes les activitats de comunicació i informació del Decanat i el Consell de Facultat cap a la comunitat de l'Universitat Nacional Major de Sant Marcos.
- Direccions d'Escoles: D'acort a l'artícul vinticinc de l'estatut universitari, les Escoles Professionals (sigles: EP) són les unitats de la facultat encarregades de la formació dels estudiants que cursen les carreres de pregrado. Tenen entre les seues funcions principals elaborar, coordinar i eixecutar els currículums (pla) d'estudis. Eixercixen el càrrec de directors d'escola per al periodo de gestió 2021-2024: Ana Estela Prim Vásquez, Escola Professional de Medicina Humana;[12] Zaida Zagaceta Guevara, Escola Professional d'Obstetrícia;[13] Rudi Amalia Loli Ponce, Escola Professional d'Enfermeria;[14] Miguel Hernán Sandoval Vegas, Escola Professional de Tecnologia Mèdica i Margot Rosario Quintana Salines per al cas de l'Escola Professional de Nutrició.[15][16]
- Direcció Administrativa: Desenrolla accions coordinades que conduïxen a l'optimisació dels processos acadèmic-administratius de la facultat, en l'objectiu de millorar la calitat de servicis. Administra els recursos econòmics i realisa les accions necessàries per a l'adquisició de bens i servicis. Juan Humberto Aguilar Fretel eixercix el càrrec de Director Administratiu de la Facultat de Medicina de Sant Fernando per al periodo de gestió 2021-2024.[17]
Estudis acadèmic-professionals
Pregrado
A nivell d'estudis de pregrado la facultat de Medicina conta en les següents cinc escoles professionals:
Escola Professional de Medicina Humana: El pla d'estudis dura sèt anys, estos inclouen coneiximents generals (Escola d'Estudis Generals) i formació en especialitat, als que es que se suma un periodo d'un any d'internat.[18] Conclosos satisfactòriament els sèt anys d'estudi i despuix de haver obtingut una nota aprobatoria en la presentació d'un treball d'investigació, s'obté el grau de bachiller en Medicina.[19] El títul professional de Mèdic Cirugià es pot obtindre baix les següents modalitats: sustentació de tesis, aprovació d'un treball de suficiència professional o una atra modalitat disposta per la Facultat.[19] Escola Professional d'Obstetrícia: Els cinc anys d'estudis es dividixen en un any d'estudis generals, tres anys d'estudis d'especialitat i un any d'internat.[20] Conclosos satisfactòriament els estudis de pregrado s'obté el grau de bachiller en Obstetrícia, això despuix de haver obtingut una nota aprobatoria en la presentació d'un treball d'investigació. El títul professional de Llicenciada en Obstetrícia es pot obtindre despuix de la sustentació de tesis, l'aprovació d'un treball de suficiència professional o una atra modalitat disposta per la Facultat. Escola Professional d'Enfermeria: Els estudis de pregrado es dividixen en un any (dos cicles) d'estudis generals, tres anys (sis cicles) d'especialitat i un any (dos cicles) d'internat.[21] Conclosos satisfactòriament els estudis de pregrado, s'obté el grau de bachiller en Enfermeria, això despuix de haver obtingut una nota aprobatoria en la presentació d'un treball d'investigació. El títul professional de Llicenciada en Enfermeria es pot obtindre despuix de la sustentació de tesis, l'aprovació d'un treball de suficiència professional o una atra modalitat disposta per la Facultat. Escola Professional de Tecnologia Mèdica: conclosos els cinc anys d'estudis —un any d'estudis generals, tres d'especialitat i un d'internat—,[22] i despuix de haver obtingut una nota aprobatoria en la presentació d'un treball d'investigació, s'obté el grau de bachiller en Tecnologia Mèdica.[23] El títul professional equivalent al de Llicenciat en Tecnologia Mèdica en l'àrea de la seua competència s'obté després de haver sustentat una tesis, haver aprovat un treball de suficiència professional o procedir segons una atra modalitat disposta per la Facultat.[23]
Escola Professional de Nutrició: El pla d'estudis dura cinc anys, dividits en un any d'estudis bàsics (Escola d'Estudis Generals), tres anys d'especialitat (Escola Professional de Nutrició) i un any d'internat.[24] Conclosos satisfactòriament els cinc anys d'estudi i despuix de haver obtingut una nota aprobatoria en la presentació d'un treball d'investigació, s'obté el grau de bachiller en Nutrició.[25] El títul professional de Llicenciatura en Nutrició es pot obtindre baix les següents modalitats: la sustentació de tesis, l'aprovació d'un treball de suficiència professional o una atra modalitat disposta per la Facultat.[25]
Postgrau
La facultat oferix diversos programes de postgrau en una orientació multidisciplinario: Mestrage: té una duració de dos anys, requerix contar en el grau acadèmic de bachiller, inclou cursos, seminaris, tutories, un examen de calificació, una tesis, un examen de grau i acreditar el coneiximent d'un idioma ademés del idioma espanyol. La Facultat de Medicina oferix dotze programes de mestrages: Bioquímica; Docència i Investigació en Salut; Fisiologia; Gerència de Servicis de Salut; Neurociencias; Nutrició; Polítiques i Planificació en Salut; Salut Pública; Salut Ocupacional i Ambiental; Enfermeria en dos possibles mencions: Docència i Gestió; Contes Paliatius i el programa de Mestrage de Maneig del Dolor. Doctorat: té una duració de tres anys, els quals inclouen seminaris, tutories, un examen de calificació, una tesis i un examen de grau. La Facultat de Medicina oferix quatre programes de doctorat: en Medicina; en Ciències de la Salut; en Neurociències i en Enfermeria.
Residentado: conta en una duració de dos anys (quatre semestres) i s'impartix en dos programes: Medicina i Enfermeria. En enfermeria, oferix residentado en les següents sis especialitats: emergències i desastres; centre quirúrgic; pediatria; neonatologia; salut mental i siquiatria i intensivista. Diplomatures: oferix quatre programes: la diplomatura en Teràpies Alternatives té una duració de sis mesos i està dirigida a meges, sicòlecs, professionals de la salut, químic farmacèutics, nutricionistes, tecnòlecs mèdics i enfermeres en grau de bachiller (les mencions depenen de l'especialitat del professional); la diplomatura en Auditoria Mèdica té una duració de sis mesos i està dirigida a mèdics cirugians; la diplomatura en Gestió en la Calitat de Salut té una duració de huit mesos i està dirigida a professionals de la salut en títul professional o bachillers; finalment, la diplomatura en Assessoria de Tesis conta en una duració de huit mesos i està dirigida tant a professionals de la salut com a aquells d'àrees afins.
Segona Especialitat: té una duració de dos anys (quatre semestres) i s'oferix en els programes de Medicina, Obstetrícia, Nutrició i Enfermeria. El programa de segona especialitat en Enfermeria oferix una formació en les següents dèu especialitats: Salut Mental i Siquiatria, Salut Pública, Intensivista, Cardiológica, Oncològica, Pediàtrica, en Centre Quirúrgic, Emergències i Desastres, Neonatología i Nefrología. En l'àrea d'obstetrícia, oferix el programa de segona especialitat en Psicoprofilaxis Obstétrica i Estimulació Prenatal; en Nutrició, oferix dos especialitats: Pública i Clínica; mentres que en Medicina oferix especialitats en una duració de tres anys (a excepció de dos d'elles, les quals tenen una duració de cinc anys) i subespecialidades en una duració de dos anys, les quals són llistades respectivament a continuació:
- Especialitats:
- Subespecialidades:
Admissió
L'admissió per als estudis de pregrado en l'Universitat Nacional Major de Sant Marcos, que otorguen bachillerat universitari i després llicenciatura, es realisa principalment per mig d'un examen d'admissió, sent l'ordinari el tipo d'examen més requerit que es realisa dos voltes a l'any: en març i en setembre. Est és l'examen d'admissió a estudis de pregrado més rigorós del Perú, sent estadísticament el més selectiu a nivell nacional degut principalment a la dificultat del mateix i al gran número de postulantes. Precisament, com a part de la Facultat de Medicina Sant Fernando, la carrera de Medicina Humana és caracterisada per la seua alta selectivitat dins de dita casa d'estudis. Com a eixemple, de 6643 postulantes que va tindre l'institució per a la seua carrera de medicina en el 2014, solament un varen ingressar 152 (un 2% del total), sent aixina la carrera més selectiva del país. De la mateixa manera, ha segut comuna a lo llarc de les jornades d'admissió el que els ingresantes a l'Escola de Medicina ocupen els primers llocs en el còmput general. Aixina, baix la modalitat d'exàmens virtuals des de l'any 2020 per per la pandèmia per el COVID-19 i despuix de passar més de sis mesos sense l'aplicació dels mateixos, tant el primer lloc de l'examen d'admissió general realisat en octubre de 2020 com el corresponent a l'examen del Centre Preuniversitario de l'Universitat Nacional Major de Sant Marcos realisat en 2021 varen ser ocupats per dos ingresantes a l'escola de medicina. De manera similar, el segon lloc del primer examen d'admissió presencial realisat en el més de setembre del 2021 va ser ocupat per una ingresante a l'escola de medicina. cal resaltar que la carrera professional de Medicina és considerada la millor pagada a nivell nacional, en una remuneració promig de S/ 3,951.[26] Complementariamente, l'Universitat Nacional Major de Sant Marcos s'ha posicionat com una de les cases d'estudis més demandades per a l'estudi de postgraus; a nivell nacional, ademés, medicina humana, odontologia i les seues especialisació ocupen un tercer lloc entre els programes de mestrages més solicitats.
Vore també
- Universitat Nacional Major de Sant Marcos
- Daniel Alcides Carrión
- Hipólito Unanue
- José Cayetano Heredia
- Societat Científica Mege Estudiantil Peruana
- Museu de Ciències de la Salut i Archiu de la Biblioteca de Sant Fernando (Universitat Nacional Major de Sant Marcos)
- Hospital Real de Sant Andrés
Notes
Referències
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaCentre d'estudiants de Medicina - ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadal'universitat moderna - ↑ La Crònica Mèdica
- ↑ «Escola Professional de Medicina: Resenya Històrica». Universitat Nacional Major de Sant Marcos. Archivat des d'el original, el 29 d'abril de 2021. Consultat el 07 de maig de 2021.
- ↑ «Escola Professional d'Obstetrícia: Resenya Històrica». Universitat Nacional Major de Sant Marcos. Archivat des d'el original, el 29 d'abril de 2021. Consultat el 07 de maig de 2021.
- ↑ «Escola Professional d'Enfermeria: Resenya Històrica». Universitat Nacional Major de Sant Marcos. Archivat des d'el original, el 30 d'abril de 2021. Consultat el 07 de maig de 2021.
- ↑ «Escola Professional de nutrició: Resenya Històrica». Universitat Nacional Major de Sant Marcos. Archivat des d'el original, el 29 d'abril de 2021. Consultat el 07 de maig de 2021.
- ↑ «Galeria de Decans».
- ↑ «Directori d'Autoritats». Universitat Nacional Major de Sant Marcos. Consultat el 20 d'abril de 2021.
- ↑ «Decà». Universitat Nacional Major de Sant Marcos. Consultat el 18 d'octubre de 2021.
- ↑ «Sant Marcos: nous decans es comprometen a impulsar excelència acadèmica i científica». Andina. Consultat el 18 d'octubre de 2021.
- ↑ «Medicina Humana: Director d'Escola i Equip de Gestió». Universitat Nacional Major de Sant Marcos. Consultat el 18 d'octubre de 2021.
- ↑ «Obstetrícia: Director d'Escola i Equip de Gestió». Universitat Nacional Major de Sant Marcos. Consultat el 18 d'octubre de 2021.
- ↑ «Enfermeria: Director d'Escola i Equip de Gestió». Universitat Nacional Major de Sant Marcos. Consultat el 18 d'octubre de 2021.
- ↑ «Tecnologia Mèdica: Director d'Escola i Equip de Gestió». Universitat Nacional Major de Sant Marcos. Consultat el 18 d'octubre de 2021.
- ↑ «Nutrició: Director d'Escola i Equip de Gestió». Universitat Nacional Major de Sant Marcos. Consultat el 18 d'octubre de 2021.
- ↑ «Director Administratiu». Universitat Nacional Major de Sant Marcos. Consultat el 18 d'octubre de 2021.
- ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaPla d'Estudis EP Medicina 2018 - ↑ 19,0 19,1 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaFacultat de Medicina: Pla d'Estudis Medicina - ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaPla d'Estudis EP Obstetrícia 2018 - ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaPla d'Estudis EP Enfermeria 2018 - ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaPla d'Estudis EP Tecnologia Mèdica 2018 - ↑ 23,0 23,1 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaFacultat de Medicina: Pla d'Estudis Tecnologia Mèdica - ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaPla d'Estudis EP Nutrició 2018 - ↑ 25,0 25,1 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaFacultat de Medicina: Pla d'Estudis Nutrició - ↑ Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaCarrera millor pagada Posa't en carrera
Bibliografia
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Facultad de Medicina «San Fernando» (Universidad Nacional Mayor de San Marcos)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.