França
| République Française República Francesa | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
França, oficialment República Francesa, és un estat constituït per una metròpolis i per territoris d'ultramar. França és l'estat més gran de l'Unió Europea; està situat en l'Europa occidental i llimita a l'oest en l'oceà Atlàntic; al nort en el canal de la Mancha, el pas de Calais –que la separa del Regne Unit– i la mar del Nort; a l'est en Bèlgica, Luxemburc, Alemanya, Suïssa i Itàlia, i al sur en Andorra, Espanya, Mònac i la mar Mediterrànea. França metropolitana està formada, ademés, per l'illa de Còrsega, en la mar Mediterrànea, situada al nort de l'illa italiana de Sardenya. També inclou tot les illes i territoris d'ultramar, repartits al rededor del mon.
L'estat francés va sorgir a l'entorn d'un domini real inicialment centrat en l'Illa de França, del qual la seua capital històrica i cultural és hui París. És membre del Consell d'Europa, u dels països fundadors de l'Unió Europea, de la zona euro i de l'espai Schengen. És també un dels cinc membres permanents del Consell de Seguritat de les Nacions Unides i és part del G8. Militarment és membre de l'OTAN (se retirà en 1966 de l'organisació militar per a tornar parcialment en 2002) i dispon de la dissuasió nuclear (armament nuclear).
Toponímia[editar | editar còdic]
En Llatí, França designava la regió del nort d'Europa, poblada i dominada per un poble guerrer de les tribus germàniques que es nomenaven els Francs. Hi ha diverses teories sobre l'orige del terme. Una sugerix que deriva del protogermanic frankon, que es traduïx com a javalina o llança. Una atra teoria sugerix que en una antiga llengua germànica "franc" significava "lliure". De fet, des dels sigles III al IV els romans ya tenien contactes en els francs, els quals s'allistaven com a mercenaris en els seus eixèrcits molt ans de les grans invasions germàniques pròpiament dites. Durant el periodo de la dinastia carolíngia, el territori del poble franc fon denominat Franchonolant (Frenkenland), mentres que el territori del poble galorromà fon denominat Vualholant (Welschland). En l'any 1204, la paraula "França" designà, per primera volta, el territori sobre el qual s'eixercia l'autoritat del "rei dels francs", que començava a nomenar-se, esporàdicament, rex Franciae.
Història[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Història de França.
Els llímits territorials de la França moderna són prou semblants als de l'antic territori de la Gàlia, habitada pels gals, un poble celta. La Gàlia fon conquistada pels romans en el sigle primer aC, i els gals varen adoptar la llengua i cultura romàniques. El cristianisme també hi va arrelar en els sigles segon i tercer de la nostra era. Les fronteres orientals de la Gàlia vora el Rin foren traspassades per tribus germàniques en el sigle IV, principalment pels francs, dels quals deriva el nom del país; la França (o Illa de França) fon un domini feudal dels reis Capets francesos a l'entorn de París.
Encara que l'inici de la monarquia francesa a sovint se remonta al sigle V, l'existència continuada de França com a entitat autònoma comença en la divisió de l'imperi Franc de Carlemany en dos parts, oriental i occidental, en el sigle IX. La part oriental donaria orige a lo que ara és Alemanya, mentres que la part occidental és a l'orige de França.
Els descendents de Carlemany varen governar França fins a l'any 987, quan Huc Capet, duc de França i comte de París, fon coronat Rei de França. Els seus descendents, que inicien la dinastia dels Capets, governarien el Regne de França fins a 1792, quan la Revolució Francesa va establir la Primera República Francesa, en un periodo de transformacions radicals que va començar en 1789.
Napoleó Bonaparte va prendre el control de la República en 1799, de la qual se'n va proclamar Primer Cònsul. Els seus eixèrcits varen participar en diverses guerres arreu d'Europa, varen conquistar diversos països i varen establir nous regnes encapçalats per membres de la família de Napoleó. Despuix de la seua derrota en 1815, la monarquia francesa fon restablida, la qual més avant va ser abolida llegislativament i seguida per una Segona República en 1848. Esta segona república acabà quan el darrer nebot de l'emperador, Lluís Napoleó Bonaparte, ne fon elegit president i va proclamar un Segon Imperi en 1852. No tan ambiciós com son tio, el segon Napoleó també fon finalment destronat, i el règim republicà va tornar durant la Tercera República (1870).
Si be al final resultà vencedora tant en la Primera Guerra Mundial com en la Segona, França ha patit pèrdues significatives tant en el seu territori colonial (Imperi colonial francés) com en el seu estatut econòmic, de força de treball i com a nació dominant. Des de 1958, s'ha fet a la mida una democràcia semipresidencial (coneguda com la Quinta República) que no ha sucumbit a l'inestabilitat que varen experimentar els règims anteriors, de naturalea més parlamentària.
Despuix de l'inestabilitat política i les manifestacions nacionalistes en Algèria, el govern de Pflimlin va ser depost. El Parlament va demandar al general de Gaulle prendre la direcció del país, per a evitar una eventual guerra civil. De Gaulle se va convertir en President del Consell el juny de 1958, en poders plens i en la faena de redactar una constitució que establí la Quinta República. Ne va ser electe president el decembre d'eix any.
De Gaulle va usar en diverses ocasions el referèndum principalment el referèndum que va decidir que l'elecció del president de la República es faria per mig del sufragi universal. En 1965, en la primera elecció en sufragi universal directe, de Gaulle va ser reelegit en el 55% dels vots contra el 45% del seu adversari François Mitterrand.
El maig de 1968 varen escomençar les manifestacions estudiantils (moviment que despuix s'estendria a atres regions del món) varen concentrar els partits d'esquerra, sacsant el règim de de Gaulle. Despuix d'una manifestació a favor de De Gaulle en els Camps Elíseus el varen donar un nou soport. Pero en 1969 el govern de De Gaulle va llançar un referèndum sobre la creació de vintiuna regions en poders polítics llimitats i sobre la transformació del Senat en una cambra corporativa. En el "no" del referèndum, de Gaulle va renunciar.
Els seus successors varen ser el gaullista Georges Pompidou (1969-1974), el republicà independent Valéry Giscard d'Estaing (elegit el 1974), el socialiste François Mitterrand (elegit el 1981 i reelegit el 1988), i el neo-gaullista Jacques Chirac (elegit el 1995 i reelegit el 2002). El 2007 el president elegit és Nicolas Sarkozy i el 2012 és elegit president François Hollande.
Geografia[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Geografia de França.
En llatí, Francia designava la regió del nort d'Europa, poblada, o sobretot dominada per un poble guerrer de les tribus germàniques que es nomenaven a ells mateixos els francs. Hi ha diverses teories sobre l'orige del terme. Una sugerix que es deriva del protogermànic frankon, que es traduïx com a javalina o llança. Una atra teoria sugerix que en una antiga llengua germànica franc significava "lliure" (orige de la paraula catalana "franc"), encara que una atra propon que és la paraula "franc" la que es deriva de la designació del poble germànic, atés el seu estatus com a poble lliure durant l'imperi Romà. De fet, des dels sigles III al IV els romans ya tenien contactes en els francs, els quals s'enllistaven com a mercenaris en el seu eixèrcit molt abans de les grans invasions germàniques pròpiament dites. Durant el periodo de la dinastia carolíngia, el territori del poble franc va ser denominat Franchonolant (Frenkenland), mentres que el territori del poble galorromà va ser denominat Vualholant (Welschland). En 1204, la paraula Francia va designar, per primera volta, el territori sobre el qual s'eixercia l'autoritat del "rei dels francs", que començava a nomenar-se, esporàdicament, rex Franciae.
Mentres que el territori principal de França (la metròpolis) està en l'Europa occidental, l'estat francés també el constituïxen territoris de:
- L'Amèrica del Nort: la colectivitat territorial de Saint-Pierre i Miquelon
- El Carip: Els departaments de Guadeloupe i la Martinica i les colectivitats territorials de Saint Barthélemy i Saint-Martin (Antilles Franceses).
- L'Amèrica del Sur: El departament de la Guayana Francesa
- L'oceà Índic occidental: El departament de la Reunió i la colectivitat departamental de Mayotte
- L'oceà Pacífic: la colectivitat territorial de Wallis i Futuna, el país d'ultramar de la Polinèsia Francesa i la colectivitat sui generis de Nova Caledònia
- L'Antàrtica (encara que les reclamacions sobre territori antàrtic no són reconegudes per molts països) i l'oceà Índic meridional: Les Terres Australs i Antàrtiques Franceses (TAAF)
Deixant de banda les regions d'ultramar, França ha duplicat la seua superfície inicial per tractats o conquistes:
- Occitània: és la conquista més important i representa la mitat sur de França
- part de Catalunya: comprén el departament dels Pirineus Orientals
- part del País Vasc: és la mitat sur del departament dels Pirineus Atlàntics
- Còrsega: és l'illa de Còrsega
- Bretanya: comprén la regió de la Bretanya i la mitat nort del departament de la Loira Atlàntica
- Alsàcia i Lorena: comprenen els departaments del Baix Rin, de l'Alt Rin i de la Meurthe
- Arpitània: comprén la part no occitana de la regió de Roine i Alps
Orografia i hidrografia[editar | editar còdic]
- Artícul principal → llista dels rius de França.
França posseïx una gran varietat de païsages, que van de les planes costaneres del nort i l'oest, on França toca en la Mar del Nort i l'Oceà Atlàntic, fins a les serres del sur (els Pirineus) i el surest (els Alps). En esta darrera, hi ha el pic més alt d'Europa occidental, el Mont Blanc (4.810 m; el punt més alt de l'Europa és el mont Elbrus, en 5.642 m, en la serra del Caucas en Geòrgia).
Entremig hi ha d'atres regions elevades com el Massís Central i els Vosges (estos al norest), i grans conques fluvials com les dels rius Garona, Loira i Sena, que desemboquen en l'Atlàntic; el Rin, que servix de frontera en Alemanya, i el Roine, que desemboca en la Mediterrànea.
Subdivisió administrativa[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Administració territorial de França.
Les principals divisions administratives franceses són les regions, un total de vintissís (de les quals vintidós pertanyen a la França Europea). La següent classe de divisió administrativa és el departament, un total de cent (de les quals quatre són d'ultramar). La següent divisió administrativa és el districte o arrondissement, i n'existixen trescentes quarantadós. Els districtes se subdividixen en quatremil trentacinc cantons per motius administratius i electorals. Finalment, també els districtes estan dividits en trentassismil siscents huitantadós municipis o communes.
Les regions, els departaments i els municipis són coneguts com a "colectivitats territorials" (collectivités territoriales), lo que vol dir que els residents poden elegir als membres d'una assamblea local i un cap eixecutiu, mentres que els districtes i els cantons són meres divisions administratives o electorals sense autonomia. Fins a l'any 1940 els districtes també eren colectivitats territorials en una assamblea local (el consell de districte), pero varen ser eliminades durant el règim de Vichy, i abolides en la Quarta República en 1946.
Tres comunes o municipis importants –París, Lió i Marsella– se dividixen en arrondissement o districtes municipals per a la seua administració territorial en bales locals i disponen d'una certa autonomia financera i administrativa en el consell municipal. El departament de París a soles se constituïx d'una sola comuna o municipi, i les quatre regions d'ultramar –Guadaloupe, Martinica, Guayana Francesa i l'Illa de la Reunió– són constituïdes a soles per un departament. La regió de Còrsega, que comprén dos departaments, té un estatut especial de colectivitat territorial llaugerament diferent de les atres regions europees (n'és considerat una, a pesar de no ser una regió continental). Totes les regions, continentals o d'ultramar, són parts integrants de l'Unió Europea.
Des de la promulgació de les lleis Defferre de 1982 i 1983, i les lleis Raffarin del 2003 i 2004, França s'ha constituït com un estat descentralisat. La reforma constitucional de febrer de l'any 2003 precisa que l'organisació de la República és descentralisada. La descentralisació, que ve acompanyada en la seua primera etapa de la desconcentració, favorix l'aparició de poders locals verdaders, encara que l'equilibri entre el poder central i local encara produïx debats. Per tant, França està immersa en un procés lent de devolució de poders administratius.
Ademés de les colectivitats territorials d'eixercici ple –la comuna, el departament i la regió– també existix un escaló intermunicipal que eixercirà a poc a poc més competències. De fet, les comunes o municipis han segut convidades a agrupar-se baix el règim de la mancomunitat que dispon d'ara en avant d'autonomia financera i fiscal, i d'una autoritat de persona moral i jurídica reconeguda. En l'any 2006, dosmil cinccentes setantatrés comunitats (comunitats de comunes o municipis, comunitats d'aglomeració i comunitats urbanes) han reconfigurat el territori nacional en noranta per cent del total de les comunes o municipis i el huitantacinc per cent de la població francesa. Algunes mancomunitats agrupen comunes de departaments o de regions diferents. Algunes mancomunitats existixen també en colectivitats locals de països veïns, lo que facilita la gestió d'equipaments comuns, principalment en matèria de transportació.
Un nou escaló s'ha creat en l'elaboració dels països, que agrupen comunes i mancomunitats en atres més grans per tal d'agrupar el conjunt de les comunes d'un territori en particular, fins aquelles que són excloses de les mancomunitats ya existents.
Etnografia[editar | editar còdic]
Des de temps prehistòrics, França ha segut un encreuament de comerç, migració i invasions. Quatre són els grups ètnics principals de França: precèltics, celtes, llatins i germànics (francs, visigots, burgundis i vikings). Ademés d'estes poblacions "històriques", nous pobles han immigrat a França des del sigle XIX: belgues, italians, espanyols, portuguesos, polonesos, rumans, grecs, judeus de l'Europa Oriental i del Magreb, àraps i berbers del Magreb, Afro-francesos i chinencs entre d'atres. S'estima que el quaranta per cent de la població francesa descendix, en diverses proporcions, d'estos grups migratoris, cosa que fa de França un dels estats més diversos ètnicament d'Europa, a pesar de l'estereotip popular de França com a nació gala. No obstant l'integració dels pobles europeus va ser més fàcil que no els pobles no-europeus, lo que ha produït barreres culturals i discriminació social.
Llengües[editar | editar còdic]
- Artícul principal → llengües de França.
La llengua oficial de la República Francesa és el francés, i d'acort en el segon artícul de la constitució francesa, el govern té l'obligació de comunicar-se principalment en francés. Ademés, encara que segons la llei de Toubon, la publicitat comercial pot usar les llengües regionals, sempre ha d'usar també el francés. Des de 1872, data en que la Tercera República va instaurar l'educació primària universal, l'us de les llengües regionals va ser durament reprimit, en l'objectiu de crear unitat nacional.[1] En esta política, el francés s'ha impost al restant de llengües regionals i variants llingüístiques que es parlen arreu del territori francés. Encara que no gogen de cap reconeiximent oficial, algunes d'estes llengües s'ensenyen en les escoles públiques com a segona llengua optativa —com és el cas del català en el departament dels Pirineus Orientals— i en les universitats.[1] L'immigració ha portat moltes llengües estrangeres, en especial l'àrap.[1]
En l'any 1999, un proyecte encomanat pel govern francés, identificà setantacinc llengües que qualificarien per al reconeiximent en la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, de les quals vintiquatre són autòctones en la metròpolis, i les atres són dels territoris d'ultramar.[2] El Consell Constitucional, això no obstant, bloquejà la firma de la Carta, en argumentar que contradia la provisió constitucional de la Quinta República que establia que el francés era la llengua de la República. Encara que el govern no els ha donat l'estatus d'oficialitat, la Delegació General de la Llengua Francesa, va adquirir la funció adicional d'observar i estudiar les "llengües de França", i el seu títul s'ha convertit en la "Delegació General de la Llengua Francesa i les Llengües de França".[3] Més recentment, en la llei de revisió constitucional del juliol 2008, el septuagèsim quint artícul de la constitució va ser modificat, en un primer intent per a reconéixer la diversitat llingüística de l'Estat i ara establix "les llengües regionals pertanyen al patrimoni de França".[4] A pesar de tot, les llengües regionals estan minvant ràpidament.[5]
Religió[editar | editar còdic]
França és un estat llaic; la llibertat religiosa és un dret constitucional. Segons el concepte de llaïcitat francés, vigent des de 1905, el govern té la prohibició llegal de reconéixer cap "religió", pero reconeix les "organisacions religioses", sense comentar res de la doctrina religiosa. Les organisacions religioses, a l'hora, no han d'intervindre en la política i el govern francesos. S'estima que entre el huitantatrés i el huitantahuit per cent dels francesos són nominalment catòlics, entre el cinc i el dèu per cent musulmans, el dos per cent protestants, i l'u per cent judeus.[5] Segons l'enquesta de l'Eurobaròmetro del 2005, el trentaquatre per cent dels ciutadans francesos varen respondre que "creen en l'existència d'un deu", mentres que el vintisset per cent va respondre que "creen en l'existència d'algun esperit o força de vida"; el trentatrés per cent negava l'existència de qualsevol deïtat, esperit o força de vida.[6] Encara que a soles l'u per cent dels francesos són judeus, la comunitat judeua és la més gran d'Europa, en siscentsmil adherents. El número total de musulmans varia segons la font, encara que el Ministeri de l'Interior va estimar el número total entre cinc i sis millons.[7][8]
Economia[editar | editar còdic]
França és considerat un país del primer món pel seu nivell de vida (IDH). És la quinta economia mundial en térmens nominals, i a nivell europeu se coloca per darrere d'Alemanya, en un PIB en dólars superior al del Regne Unit. En 2006 el creiximent econòmic francés va aplegar al dos per cent sent el més baix de la zona euro i els seus índexs de desocupació entre els més alts.
L'economia francesa conta en una gran base d'empreses privades, pero l'intervenció estatal en les grans companyies és superior a la d'atres economies de la seua mida. Sectors clau en grans inversions en infraestructura com l'elèctric, les telecomunicacions o el sector aeronàutic, històricament han segut dirigits directament o indirecta per l'estat, encara que des de principis de la década de 1990 la participació estatal ha anat decaent.
Les seues bases són diverses: transport, telecomunicacions, indústries agroalimentàries, productes farmacèutics, aeronàutica, defensa, tecnologia, aixina com el sector bancari, els segurs, el turisme, i els tradicionals productes de lux (prêt-à-porter, perfums, alcohols, etc.). El PIB per sector: L'agricultura (2,7%), indústria (24,4%), servicis (72,9%). Per una atra banda, l'energia solar està començant a tindre cada volta major importància en França. Té una indústria aeroespacial important conduïda pel consorci europeu Airbus ademés de tindre una base espacial coneguda com a port espacial de Kourou. En telecomunicacions destaca France Télécom com el principal operador del país.
Sense la producció petrolífera, França ha confiat en el desenroll de l'energia nuclear, que ara representa vora el setantahuit per cent de la producció d'electricitat del país. Els residus radiactius són almagasenats en instalacions de retratament. En 2006 la producció neta d'electricitat va ascendir a 548,8 TWH, dels quals:
- 428,7 TWh (78,1 %) varen ser produïts per la generació de reactors nuclears.
- 60,9 TWh (11,1 %) varen ser produïts per la generació de les centrals hidroelèctriques.
- 52,4 TWh (9,5 %) varen ser produïts per la generació de les centrals termoelèctriques.
- 6,9 TWh (1,3 %) varen ser produïts per la generació d'atres classes com els autogeneradors.
Referències[editar | editar còdic]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 France. Encyclopedia Britannica. Data d'accés: 25 d'agost, 2008
- ↑ Cerquiglini, Bernard (1999) Report Les Langues de la France. Rapport au Ministre de l'Education Nationale, de la Recherche et de la Technologie, et à la Ministre de la Culture et de la Communication. Data d'accés: 25 d'agost, 2008
- ↑ Délégation Général à la langue française. Data d'accés: 25 d'agost, 2008
- ↑ Projet de Loi constitutionnelle de modernisation des institutions de la Ve République. Senat francés. (22 de juliol, 2008). Data d'accés: 25 d'agost, 2008
- ↑ 5,0 5,1 Erro en la cita: L'element
<ref>no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenadaciapeople - ↑ Error en el títul o la url.«». [Consulta: 5 de maig, 2007].
- ↑ France to train imams in 'French Islam', The Guardian
- ↑ Error en el títul o la url.«».
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre França.
| Països d'Europa |
|---|
| Albània • Alemanya • Andorra • Armènia • Àustria • Bèlgica • Bielorrússia • Bòsnia i Herzegovina • Bulgària • Chipre • Ciutat del Vaticà • Croàcia • Dinamarca • Eslovàquia • Eslovènia • Espanya • Estònia • Finlàndia • França • Geòrgia • Grècia • Hongria • Irlanda • Islàndia • Itàlia • Kosovo • Letònia • Liechtenstein • Lituània • Luxemburc • Malta • Moldàvia • Mónaco • Montenegro • Noruega • Països Baixos • Polònia • Portugal • Regne Unit • República de Macedònia del Nort • República Checa • Romania • Rússia • San Marino • Sèrbia • Suècia • Suïssa • Ucrània |
| Portal UE | Unió Europea (UE) | 
|
|---|---|---|
|
Estats membres: Alemanya | Àustria | Bèlgica | Bulgària | Croàcia | Dinamarca | Eslovàquia | Eslovènia | Espanya | Estònia | Finlàndia | França |Grècia | Hongria | Irlanda | Itàlia | Letònia | Lituània | Luxemburc | Malta | Països Baixos | Polònia | Portugal | Romania | Suècia | República Checa | Chipre | ||
| Estats candidats a ingressar que ya han escomençat negociacions: Turquia | ||
|
Estats candidats a ingressar: República de Macedònia del Nort | ||
|
Estats potencialment candidats: Albània | Bòsnia i Herzegovina | Kosovo | Montnegre | Sèrbia | ||