Anar al contingut

Atenea Partix-nos

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Atenea Partix-nos
Archiu:NAMA Athéna Varvakeion.jpg
Escultura votiva trobada prop de l'escola Varvakeion, reflectix el tipo de la restaurada Atenea Parthenos: periodo romà, II (Museu Arqueològic Nacional d'Atenes).
Archiu:Το εσωτερικό του Παρθενώνα - Falke Jacob Von - 1887.jpg
Representació artística de Jacob von Falke de l'interior del Partenón.

Atenea Partix-nos (Plantilla:Lang-grc; en griego: Αθηνά Παρθένος “Atenea la Verge”) era el nom d'una imponent escultura crisoelefantina (de marfil i or) de la deesa grega Atenea realisada per Fidias. Era una ofrena de la ciutat d'Atenes a la seua deesa tutelar. Una sala del Partenón, en l'Acrópolis d'Atenes, va ser dissenyada exclusivament per a albergar-la.

Numerosos artistes i artesans varen treballar en el model, provablement de ciprer, i despuix en les plaques d'or i marfil. D'aproximadament 11,50 metros d'altura, l'estàtua utilisava antics cànons estètics (peplo o tocat) i proponia innovacions (posició de les cames). Duya caixco i sostenia un gran escut redó i una llança, que yacer en el sol a la seua esquerra, junt a la seua serp sagrada. La roba, les joyes, els accessoris i inclús la base de l'estàtua estaven decorats, principalment en el motiu de la serp i la Gorgona. L'escut duya una gigantomaquia en l'interior i la decoració més coneguda i reproduïda, una amazonomaquia, en l'exterior.

L'estàtua va desaparéixer en algun moment del primer mileni.

Un cert número d'atres escultures es varen inspirar en l'original. L'obra va tindre un gran impacte entre els seus contemporàneus, fins al punt de que va donar orige a una tradició d'estàtues crisoelefantinas, en la qual trobem compromés de nou a Fidias, en l'estàtua de Zeus en Olimpia, i a atres escultors, en els santuaris dels sigles V i IV a. C.

Partenón i estàtua de Atenea

[editar | editar còdic]
Archiu:Parthenón-půdorys.GIF
Pla del Partenón:
1) Pronaos (costat este)
2) Naos hecatompedos neos (costat este)
3) Estàtua crisoelefanitinai de Atenea Partix-nos
4) Partenón (sala de les vérgens, tesor) (costat oest)
5) Opistodomos (costat oest)

En 480 a. C., els perses varen saquejar l'Acrópolis d'Atenes incloent un Prepartenón llavors en construcció.[1] Despuix de les seues victòries en Salamina i en Platea, els atenienses varen jurar no completar els temples destruïts, sino deixar-los com estaven, com a recort de la "barbàrie" persa.[2] A partir de llavors, el poder d'Atenes va ser creixent paulatinament, principalment en el sí de la Lliga de Delos, que controlava de forma cada volta més hegemònica. De fet, en l'any 454 a. C., el tesor de la lliga es va traslladar de Delos a Atenes. Es va posar en marcha llavors un vast programa d'edificis que celebraven la glòria de la polis (ciutat), finançat per este tesor; entre ells es trobava el Partenón.[3] Este nou edifici no pretenia ser un temple, sino un tesor dissenyat per a albergar la colossal estàtua criselefantina de Atenea Partix-nos.[1] Inclús és provable que el proyecte de l'estàtua precedira al de l'edifici.[4] Esta estàtua era una ofrena de la ciutat a la deesa, pero no una estàtua de cult: no hi havia sacerdot ni sacerdot de Atenea Partix-nos.[5]


El Partenón va ser construït entre 447 i 438 a. C.[1]. El mestre d'obres va ser Fidias i els arquitectes de l'edifici varen ser Ictino i Calícrates.[6] L'edifici era octóstilo (huit columnes en la frontera i dèsset en els laterals del peristilo)[7] i media 30,88 m d'ample per 69,50 m de llarc.[1] El sekos (part tancada rodejada pel peristilo) estava dividit en dos sales. La més chicoteta a l'oest, el "Partenón" pròpiament dit (la "Sala de les Vérgens"), albergava el tesor de la Lliga de Delos i les ofrenes.[1][8][5] A l'est, el hecatompedos neos [nota 1] albergava l'estàtua de Atenea Partix-nos. La sala media 29,90 m de llarc, o uns cent peus atenienses, per 19 m d'ample, en una altura de sostre de 12,50 m.[9]

Les principals fonts antigues sobre l'obra són Pausanias —qui va realisar la següent descripció de l'estàtua:

«...L'estàtua en sí està feta de marfil i or. En el centre del seu caixco hi ha una figura pareguda a l'Esfinge... i a cada costat del yelmo hi ha aixetas en relleu. ... L'estàtua de Atenea és de peu, en un corfoll fins als peus, i sobre el seu pit el cap de Medusa està tallada en marfil. Sosté una Victoria d'aproximadament quatre colzes i en l'atra mà una llança; als seus peus yacer un escut i prop de la llança hi ha una serp. [10] Esta serp podria ser Erictonio. Sobre el pedestal està el naiximent de Pandora en relleu»i Plinio el Vell[nota 2][11] També és Pausanias qui està en l'orige del nom que actualment coneixem en l'adjectiu “Partix-nos”. Les fonts anteriors es referien més be a "l'estàtua", "l'estàtua de Atenea", "l'estàtua dorada de Atenea" o "l'estàtua de marfil de Atenea" o inclús simplement "l'Atenea", senyal de que era lo suficientment famosa com para a penes necessita elaboració. No obstant, "Partix-nos" va ser una de les epíclesis de la deesa des del final de el VI a lo manco.[12]

Realisació

[editar | editar còdic]
Archiu:Account of the construction of Athena Parthenos by Phidias.jpg
Fragment dels contes relatius a la creació de l'estàtua de Atenea Partenos. Museu de l'Acrópolis d'Atenes.


Segons Pausanias i Plutarco,[nota 3] l'estàtua no va ser obra solament de Fidias, sino d'un equip d'artesans representants de varis oficis, sent el propi Fidias qui va supervisar tots els treballs de decoració del Partenón.[13][14][15] Es desconeix l'emplaçament del taller a on es va fabricar l'estàtua. Podria haver estat en l'acrópolis, en l'extrem oriental, baix lo que llavors és l'antic museu de l'Acrópolis d'Atenes. No obstant, donat el cost dels materials preciosos (or i marfil), també va poder instalar-se en un atre lloc, al peu de la roca sagrada, llunt de les anades i vingudes de l'obra principal i de la seua pols.[14]

És molt provable que l'estàtua es fabricara en "peces separades", tal volta montades primer en el taller, desmontades despuix, traslladades al Partenón despuix de la seua finalisació i instalades en el seu lloc definitiu.[14] Els relats que es conserven sifren el cost de l'obra en 704 talents, l'equivalent a 200 trirremes (la base del poder naval de la ciutat). No obstant, l'estàtua es considerava una reserva financera definitiva, ya que l'or que la decorava podia fondre's en cas de necessitat.[16]. Segons varis autors antics[nota 4] Segons Lapatin, el pes de l'or utilisat estaria entre 40 i 50 talents, és dir, entre 1 i 1,3 tonellades d'or.[17] A modo de comparació, el tribut anual pagat pels aliats de la Lliga de Delos era de 28 talents. En atres paraules, per a la ciutat d'Atenes, este or hauria representat més d'un any de salari per a 10 000 treballadors qualificats, més d'un any de salari per a 10 000 hoplitas o 10 000 remeros de la marina de guerra.[17] La cantitat i el cost del marfil són més difícils de determinar. Es necessitava marfil per al rostre, els braços i els peus de l'estàtua, aixina com per al cap de la Gorgona sobre el pit de la deesa. És menys segur que s'utilisara marfil per a les escamas de serp. Una inscripció del 440-439 a. C. registra la compra d'una cantitat desconeguda de marfil d'elefant per la suma de 24 talents i 743 dracmes d'argent. No obstant, és difícil saber si este era tot el material necessari.[18]


L'estàtua estava montada sobre un armassó de fusta imputrescible, provablement ciprer. Un decret ateniense agraïa als habitants d'Eteokarpacianos el suministrament de fusta de ciprer de gran tamany. Esta fusta procedia d'un bosc dedicat a Apolo i, per tant, solament podia utilisar-se en fins religiosos. En el sol del Partenón encara pot vore's el buit de (75,5 cm per 54 cm i 37 cm de profunditat) a on es va plantar el voltó central. Al voltant d'este "màstil", tot un armassó de la mateixa fusta de ciprer donava forma a l'estàtua. La ciutat disponia de la tècnica i els artesans per a realisar este treball, en els seus numerosos carpinteros de ribera.[19][20] En este marc es fixaven, provablement clavades, plaques d'or. No és possible saber si havien segut foses (i els mòles conservats, tal volta en cas de reparació) o martilladas (tècnica del sphyrelaton). [19][21] Treballar el marfil era molt més difícil, encara que l'estàtua de Atenea Partix-nos no va ser la primera estàtua grega que va utilisar este material importat. Opiano de Anazarba aporta valiosa informació sobre les tècniques empleades. Les superfícies necessàries (cara, braços i peus) eren molt majors que els claus d'elefant. No obstant, els claus d'elefant estan fets de fines capes de marfil que poden "desenrollarse com un roll de papir". El següent problema era donar forma a estos llarcs fulls. Est era el treball d'especialistes capaços d'ablanir[nota 5][22] Les plaques de marfil aixina creades tenien la flexibilitat de les plaques de cera utilisades per a molejar estàtues de bronze, una tècnica que Fidias dominava a la perfecció.[23].Mentres que les plaques d'or provablement es clavaven directament en el marc, el marfil, més fràgil, es fixava segurament en més delicadea en clavilles o es pegava en coa de peix[nota 6][24] És casi segur que les juntes entre les plaques de marfil quedaven emmaixquerades per les ombres proyectades i per les joyes (braçalets i collars). Despuix calia polir el marfil, la majoria de les voltes en pells de taburons àngel (un tipo de taburó). Per últim, es pintava el marfil: es "maquillaba" a la deesa en roig en les galtes, els llavis i les ungles. També és molt improvable que l'or es deixara tal com: va deure incrustar-se en pedres precioses i semipreciosas que reflectien encara més la llum.[25]

L'estàtua va deure quedar terminada en l'any 438 a. C., quan va ser consagrada i instalada en el Partenón. L'or i el marfil no utilisats es varen posar llavors a la venda.[26]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Holtzmann y Pasquier, 1998, p. 177.
  2. ↑ Neils, 2006, p. 11.
  3. ↑ Neils, 2006, p. 24.
  4. ↑ Holtzmann, 2003, p. 114.
  5. ↑ 5,0 5,1 Holtzmann, 2003, p. 106.
  6. ↑ Holtzmann, 2003, p. 107.
  7. ↑ Neils, 2006, p. 27.
  8. ↑ Neils, 2006, p. 28.
  9. ↑ Holtzmann, 2003, p. 117.
  10. ↑ Pausanias, (lado este)
    3) Estatua crisoelefanitinae de Atenea Pártenos
    4) Partenón (sala de las vírgenes, tesoro) (lado oeste)
    5) Opistodomos (lado oeste)]]     En 480 a. C., los persas saquearon la Acrópolis de Atenas incluyendo un Prepartenón entonces en construcción. Tras sus victorias en Salamina y en Platea, los atenienses juraron no completar los templos destruidos, sino dejarlos como estaban, como recuerdo de la "barbarie" persa. A partir de entonces, el poder de Atenas fue creciendo paulatinamente, principalmente en el seno de la Liga de Delos, que controlaba de forma cada vez más hegemónica. De hecho, en el año 454 a. C., el tesoro de la liga se trasladó de Delos a Atenas. Se puso en marcha entonces un vasto programa de edificios que celebraban la gloria de la polis (ciudad), financiado por este tesoro; entre ellos se encontraba el Partenón. Este nuevo edificio no pretendía ser un templo, sino un tesoro diseñado para albergar la colosal estatua criselefantina de Atenea Pártenos. Incluso es probable que el proyecto de la estatua precediera al del edificio. Esta estatua era una ofrenda de la ciudad a la diosa, pero no una estatua de culto: no había sacerdote ni sacerdotisa de Atenea Pártenos. El Partenón fue construido entre 447 y 438 a. C.. El maestro de obras fue Fidias y los arquitectos del edificio fueron Ictino y Calícrates. El edificio era octóstilo (ocho columnas en la fachada y diecisiete en los laterales del peristilo) y medía Plantilla:Unidad de ancho por Plantilla:Unidad de largo. El 1, 24,5–7.
  11. ↑ Lapatin, 2005, pp. 263-264.
  12. ↑ Lapatin, 2005, p. 288, nota 1.
  13. ↑ (1982) Ancient ivories in the Middle East (en en), Institute of Archaeology, Hebrew University of Jerusalem, p. 63.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 Holtzmann, 2003, p. 110.
  15. ↑ Lapatin, 2005, pp. 270-271.
  16. ↑ Holtzmann, 2003, pp. 109-112.
  17. ↑ 17,0 17,1 Lapatin, 2005, p. 270.
  18. ↑ Lapatin, 2005, p. 271.
  19. ↑ 19,0 19,1 Holtzmann, 2003, p. 111.
  20. ↑ Lapatin, 2005, p. 272-273.
  21. ↑ Lapatin, 2005, pp. 274-275 i 278.
  22. ↑ Lapatin, 2005, pp. 276-277.
  23. ↑ Lapatin, 2005, pp. 272 i 275-278.
  24. ↑ Lapatin, 2005, p. 278.
  25. ↑ Lapatin, 2005, pp. 278-279.
  26. ↑ Boardman, 1985, p. 110.

Erro en la cita: La etiqueta <ref> definida en las <references> con nombre «FOOTNOTEHoltzmannPasquier1998{{{c}}}177» no se utiliza en el texto anterior.
Erro en la cita: La etiqueta <ref> definida en las <references> con nombre «FOOTNOTENeils2006{{{c}}}11» no se utiliza en el texto anterior.
Erro en la cita: La etiqueta <ref> definida en las <references> con nombre «FOOTNOTENeils2006{{{c}}}24» no se utiliza en el texto anterior.
Erro en la cita: La etiqueta <ref> definida en las <references> con nombre «FOOTNOTEHoltzmann2003{{{c}}}114» no se utiliza en el texto anterior.
Erro en la cita: La etiqueta <ref> definida en las <references> con nombre «FOOTNOTEHoltzmann2003{{{c}}}106» no se utiliza en el texto anterior.
Erro en la cita: La etiqueta <ref> definida en las <references> con nombre «FOOTNOTEHoltzmann2003{{{c}}}107» no se utiliza en el texto anterior.

Erro en la cita: La etiqueta <ref> definida en las <references> con nombre «FOOTNOTENeils2006{{{c}}}27» no se utiliza en el texto anterior.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • (1985) Greek Sculpture. The Classical Period a handbook (en en), Thames and Hudson. ISBN 978-0-500-20198-5.
  • (1998) Histoire de l'art antique. L'Art grec (en =fr), La Documentation française / Réunion dones musées nationaux et du Grand Palais dones Champs-Élysées. ISBN 978-2-11-003866-1.
  • (2003) L'Acropole d'Athènes. Monuments, cultes et histoire du sanctuaire d'Athéna Polias (en fr), Picard. ISBN 978-2-7084-0687-2.
  • (2005).The Parthenon : from Antiquity to the Present.Cambridge University Press.
  • Leipen, Neda (1971). Athena Parthenos: A Reconstruction (en en), Royal Ontario Museum.
  • (2006) The Parthenon Frieze (en en), Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-68402-6.
  • (2005).The Parthenon. From Antiquity to the Present.Cambridge University Press.
  • (2005).The Parthenon. From Antiquity to the Present.Cambridge University Press.
  • (2020) Li Parthénon, un monument dans el Histoire (en fr), Bartillat. ISBN 978-2-84100-694-6.


Referències

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Atenea_Partix-nos&oldid=895662»