Anar al contingut

Abadia de Shrewsbury

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Abadia de Shrewsbury

L'iglésia abacial de la Santa Creu (comunament coneguda com a abadia de Shrewsbury) és una fundació antiga en Shrewsbury, la capital del comtat de Shropshire (Anglaterra).

L'abadia va ser fundada en 1083 com un monasteri benedictino pel comte de Shrewsbury d'orige normando, Roger de Montgomery. Va créixer fins a convertir-se en una de les abadies més importants i influents d'Anglaterra, i un important centre de pelegrinage. Encara que gran part de l'abadia va ser destruïda en el XVI, la nau va sobreviure com a iglésia parroquial i hui servix com l'iglésia mare de la Parròquia de la Santa Creu.

L'abadia és un monument classificat de Grau I i és membre de la Greater Churches Network (‘ret de grans iglésies’).[1] Està ubicada a l'est del centre de la ciutat de Shrewsbury, prop del Pont Inglés i està rodejada per un àrea triangular que hui es coneix com Abbey Foregate.

Història

Fundació

Sagelle de l'abadia de Shrewsbury en fragment del sagell de l'abad, c. 1200, que mostra a sant Pedro entronisat portant les claus del Regne dels Cels i un llibre. Va ser usat per a validar una escritura del temps de l'abad Hugh de Lacy.

Abans de la conquista normanda d'Anglaterra, es trobava una chicoteta capella sajona dedicada a sant Pedro front a la porta este de Shrewsbury; havia segut construïda per Siward, fill d'Ethelgar i parent propenc d'Eduardo el Confesor.[2][3] En el Domesday Book de 1086 encara figurava un terratinent, conegut com Siward el Gros, en Shropshire ,[4] encara que havia posseït moltes més propietats en 1066.[5] És provable ell fora el donant de les dos propietats que l'iglésia posseïa en 1066 segons el Domesday: en Boreton prop de Condover[6] i Lowe prop de Farley.[7] No obstant, l'abadia havia perdut Lowe per a 1087.

Quan Roger de Montgomery va rebre Shropshire de Guillermo el Conquistador en 1071, va cedir l'iglésia a un dels seus clercs, Odelerius d'Orleans,[2][8] pare de l'historiador Orderico Vital, qui és la principal font sobre la fundació de l'abadia i provablement un testic presencial.[9] Orderico emfatisa el paper del seu pare en persuadir al comte Roger per a comprometre's a construir un monasteri i destaca que Odelerius des del principi volia que fora benedictino.[10][11] El propòsit específic era beneficiar l'ànima del comte Roger.


El 25 de febrer de 1083, el comte Roger va convocar als seus alts funcionaris, incloent a Warin (sheriff de Shropshire) i a Picot de Say, i es va comprometre públicament a fundar una nova abadia colocant els seus guants en l'altar de sant Pedro i otorgant tot el suburbi fòra de la porta este per a la construcció.[12] Reginald i Frodo, dos monges de la gran abadia benedictina de Sant Martín de Sées en el sur de Normandia, varen formar el núcleu de la nova comunitat i varen escomençar a planificar i construir l'estage dels monges, treballant en Odelerius i Warin.[13][14] El Domesday Book va trobar l'abadia en construcció: «En la ciutat de SHREWSBURY, el comte Roger està construint una abadia i li ha cedit el monasteri de sant Pedro a on estava la (¿iglésia?) parroquial de la ciutat».[15][16] Açò sugerix que la fundació de Siward ya era un monasteri ans que el comte Roger escomençara a construir, pero és prou segur que no hi havia més que una iglésia parroquial de fusta.[4]

Quan va estar suficientment construïda (provablement a finals de 1087), va escomençar la vida regular baix el primer abad, Fulchred de Sées. L'abadia de Sant Martín de Sées va estar estretament associada en Shrewsbury en els primers anys perque el comte Roger va ser el seu fundador i tant ell com la Casa de Bellême, en la que s'havia casat, varen ser grans benefactors allí, de la mateixa manera que els cavallers de Roger.[17] Una notificació presentada en Sées en 1086 per Roberto de Bellême, fill de Roger, qui més vesprada es convertiria en el tercer comte de Shrewsbury, mostra que usaven als monges com a testics en els seus acorts de propietat i custodios dels documents.[18] Al voltant del temps en que va reclutar a l'abad Fulchred o Foucher, el comte Roger va fer una gran donació de propietats en Anglaterra a Sées, per l'ànima del recentment fallit Guillermo el Conquistador, aixina com de la regna Matilde i de Roger mateix i la seua difunta esposa Mabel de Bellême.[19] Algunes d'estes eren propietats que originalment havia destinat a Mabel.[20] Sembla que l'abadia de Sées va albergar per algun temps plans per a reclamar la jurisdicció sobre Shrewsbury i també va disputar algunes propietats otorgades pel comte Roger; no obstant, Shrewsbury es va independisar.[21]

Una volta que va estar fòra de perill baix el liderage de Fulchred, Ordelirius va colocar a Benedict, un dels seus fills, en l'abadia de Shrewsbury com un oblato[22] en un regal de 200 lliures d'argent.[13][14] Tant Ordelirius com el comte Roger varen morir com a monges de l'abadia.

Dificultats i inseguritat

Interior de l'abadia de Shrewsbury.

El comte Roger i els seus socis varen afegir vàries propietats i atres fonts d'ingressos al patrimoni de l'abadia de Shrewsbury, que havia segut valorat en £46 18s. en 1086, ans que es nomenara al primer abad.[23] Ademés de señoríos rurals, l'abadia tenia propietats urbanes, molins, i els diezmos i patronats de moltes iglésies. No obstant, Orderico, un observador astut, diu que Roger solament «va dotar moderadament en terres i rendes»[24] (terris ac redditibus mediocriter locupletavit).[25] Ademés, va haver una llarga espera ans que algunes de les dotacions es materialisaren.

La riquea modesta pero suficient de l'abadia es va vore amenaçada, ans que moltes de les donacions anaren confirmades per carta real, quan el fill del comte Roger, Robert de Bellême, es va rebelar contra Enrique I en 1102. El rei va exiliar i va expropiar al seu vassall rebel i el patronazgo de l'abadia va revertir a la Corona. Açò va privar a l'abadia d'una protecció local poderosa i va donar als descendents i successors dels donants una oportunitat per a eludir les seues obligacions. Per eixemple, Siward havia renunciat a qualsevol dret que poguera tindre sobre el lloc de l'abadia a canvi d'una concessió de per vida del comte Roger de la propietat de Langafeld,[26] ara Cheney Longville, que passaria a l'abadia despuix de la seua mort. El fill de Siward, Aldred, es va negar a entregar la propietat a l'abadia fins que l'abad Fulchred li donara £15. Este acort va ser gestionat per Richard de Belmeis I, més tarde bisbe de Londres, a qui el rei havia enviat per a eixercir poders virreinals en Shropshire despuix de l'expropiació del comte Robert. No obstant, no es podia confiar en Richard. En el seu llit de mort en 1127, va admetre a les seues confesores que havia mentit sobre la seua tinença de Betton en Berrington, que realment pertanyia a l'abadia de Shrewsbury (provablement una donació de Robert de Limesey, llavors bisbe de Chester).[27] La seua confesor va intentar aclarir l'assunt exponent els fets a les parts interessades.[28] Encara que Richard havia ordenat que la propietat es tornara a l'abadia de Shrewsbury, el seu estatus va ser disputat pels seus successors llaics durant décades. En 1127, Philip de Belmeis va demandar per la propietat, encara que ràpidament va desistir.[29] El seu fill menor, Ranulph, ho va intentar de nou unes décades despuix, pero va renunciar a canvi de ser acceptat en la fraternitat llaica de l'abadia.[30] Fins a 1212, Roger de la Zouche va iniciar una nova demanda, en la que va persistir durant anys, sense èxit.[31] Estos varen ser sol eixemples d'un complex litigi en el que es va vore envolta l'abadia.

No obstant, el propi Enrique I sembla haver recolzat a l'abadia de Shrewsbury, especialment quan estava en les rodalies. Va confirmar la donació de Robert de terres en Baschurch a Fulchred, tal volta mentres estava de campanya contra Robert en Shropshire i Staffordshire.[32] També va prendre partit per Fulchred en vàries disputes en oficials dels boscs reals en Shropshire[33] i va recordar als oficials i barons locals que l'abadia estava exenta de totes els imposts, com en l'época del comte Roger.[34]

No obstant, despuix d'este respal inicial, va transcórrer un llarc periodo de temps ans que el rei prenguera noves mides en favor del monasteri. No se sap en certea quàn va fallir l'abad Fulchred, pero sense dubte va ser alguns anys abans de 1121, quan Enrique finalment va acodir en ajuda de Godfrey, el segon abad, en una série de cartes.[35] Algunes d'estes, de fet, varen ser emeses dins de Shropshire: en Bridgnorth, Condover i la pròpia Shrewsbury.[36][37] Entre elles s'incloïa una declaració general de principis segons la qual el nou abat devia gojar de les mateixes propietats i privilegis que el seu predecessor. Es va prendre nota de que l'abadia havia intercanviat el señorío de Brompton d'Henry de Say,[38] al sur de Shrewsbury, per l'antiga propietat de Siward de Cheney Longville en un intent de millorar la gestió i economizar concentrant recursos.[39] Dos documents varen anunciar i varen confirmar el valiós regal d'Enrique de concedir els drets de molienda a l'abadia de Shrewsbury.[40] Com els monges devien rebre la tarifa del molinero per tot el gra mòlt en la ciutat, tenien un monopoli sobre la molienda i ningú més podia moldre gra sense el seu permís. Com estava relacionat en el poder hidràulic del Severn i els seus afluents, el rei va adjuntar a la concessió un monopoli sobre les pesquería en abdós ponts de la ciutat. El recent nomenat bisbe d'Hereford, l'ambiciós administrador real Richard de Capella, la diòcesis del qual incloïa una gran part del sur de Shropshire, va ser advertit específicament de no permetre que el rei escoltara queixes contra ell en relació en l'abadia.[41]

Robert de Shrewsbury i la translació de santa Winifreda

Part del pròlec d'una vida de santa Winifred per Robert de Shrewsbury, Bodleian Mss. Laud c. 94.[42]

En 1137/1138,[43] Robert de Shrewsbury, qui va ser prior baix els abat tercer i quarto, Herbert i Ralph, va negociar i va portar a terme el trasllat dels restants de santa Winifreda des de Gwytherin en Gals. Es creu que Robert era membre de la família Pennant de Downing, a pocs quilómetros al noroest d'Holywell, el principal santuari i font de santa Winifreda.[44] Poc despuix del trasllat va escriure una biografia de la santa afegint un relat de la seua missió a Gals, esta constituïx la principal font d'informació sobre els acontenyiments.[45] El cos va ser desenterrado i dut ceremoniosamente a Shrewsbury, en un dificultoso viage d'una semana a peu.[46] Allí va ser depositat en l'iglésia de sant Giles a l'espera de la bendició del bisbe de Coventry i Lichfield. Durant la nit, un jove va poder tornar a caminar gràcies a la presència del relicario.[47] Va ser dut en processó cap a la ciutat. L'expectativa d'una bendició episcopal va assegurar que fora presenciat per «una concurrència increible de persones devotes»[48] mentres era dut per a ser colocat en l'altar de l'iglésia de l'abadia, a on es varen reportar més milacres. Les relíquies varen ser posteriorment resguardats en l'abadia.

Generalment s'accepta que Robert va ser responsable d'enfortir el cult a Winifreda, qui fins a llavors havia segut una santa galesa poc coneguda, de modo que es va convertir en el foc de pelegrinages des de Shrewsbury i atres centres des del XIV fins al present.[49] Més tart es va convertir en el quint abat i, encara que se sap poc de la seua abadia, sembla haver segut celós en perseguir els interessos de l'abadia contra rivals locals. Va tindre èxit en recuperar dos porcions dels diezmos de l'iglésia parroquial d'Emstrey que havien segut otorgats «contra la consciència i el consentiment del seu convent» per l'abad Ralph a l'iglésia en Atcham. Emstrey era una parròquia gran, que s'estenia des de la vora oest del riu Severn front a Atcham fins al Abbey Foregate.[50] el cartulario de l'abadia conté un instrument pel qual l'arquebisbe, Teobaldo de Bec, ordena al bisbe Walter restaurar els diezmos a l'abadia.[51] La rivalitat subjacent no era entre l'abadia de Shrewsbury i la chicoteta iglésia de sant Eata, sino entre Shrewsbury i el seu rival agustino, l'abadia de Lilleshall, que estava enfortint el seu control sobre el señorío i la parròquia d'Atcham, aparentment per a expandir-ho a través del Severn. La seua propietat del creuament en ferry en Atcham era una font important d'ingressos per a Lilleshall.[52] Havia adquirit recentment la patronat de l'iglésia d'Atcham i més vesprada se li va permetre apropiar-se de l'iglésia per Tomás Becket.[53] Al començ de l'era Plantagenet, l'abadia de Shrewsbury va enfrontar una considerable competència per recursos de monasteris importants en les rodalies. Ademés de Lilleshall, tècnicament una fundació real, pero efectivament la creació dels germans Philip i Richard de Belmeis II, estava l'abadia d'Haughmond, una atra gran casa agustina estretament conectada en la família FitzAlan[54] i l'abadia de Buildwas, una gran casa cisterciense que va rebre donacions de molts dels nobles locals, incloent els Belmeis i FitzAlans.[55]

La busca de relíquies sembla haver jugat un paper important en l'esforç de l'abadia per a mantindre's front a tal competència. L'abad Adam, successor de Robert, se sap que va visitar Canterbury (possiblement en este objectiu)[56] i provablement va ser ell qui va dur de regrés un roquete complet que havia pertanygut a Becket, part d'una atra que estava tacada en la sanc del seu martiri, un atre pany tacat en la seua sanc i sesos, i varis artículs de la seua roba, incloent la seua cilicio, collar, cinturó, cogulla, camisa i guant. Un document preparat en el regnat d'Enrique II enumera estes relíquies junt en les de molts atres sants.[57] Solament superades per les relíquies de Winifreda estaven les de sant Elerius, director espiritual de santa Winifreda, llavors considerat erròneament l'autor d'una vida de Winifreda que ara es pensa que data d'al voltant de 1100.[49]

Vida monástica i gestió

la regla de sant Benito no era austera en comparació a la disciplina dels cistercienses i agustinos, i l'abadia de Shrewsbury estava notablement menys aïllada que els seus competidors, ubicada en els suburbis d'una ciutat important. Per una bona gestió, l'abadia no va enfrontar dificultats séries en el XII, a pesar dels problemes subjacents en moltes de les seues dotacions. Inclús a principis del XII, l'abadia posseïa vàries propietats en i al voltant de la ciutat: horts, una vinya i un pou d'arena.[58] En el XIII, l'integració en Shrewsbury es va tornar encara més estreta, ya que l'abadia va expandir les seues propietats urbanes en el Abbey Foregate, el mercat i atres llocs de la ciutat. La gran majoria de les propietats rurals varen ser arrendades a chicotets agricultors o cultivades com a terres de domini; solament rara volta la comunitat arrendava señoríos complets a llaics i era contrària a tolerar arrendaments de més d'una vida.[59] Els dominis eren gestionats per aguasils i majordoms llaics en nom de l'abadia; no hi ha evidència de que els monges mateixos cultivaren la terra.

Dins dels llímits d'este recapte prou cómodo, la disciplina monástica era aparentment prou bona. En 1323-1324, el bisbe Roger Northburgh, recentment nomenat i en conflicte en gran part de l'establiment eclesiàstic en la seua diòcesis, va instigar una série de visites canòniques que varen comprendre totes les abadies i cases menors al voltant de Shrewsbury.[60] Encara que les crítiques varen ser, en molts casos, severes, les deficiències de Shrewsbury eren prou menors o molt generals: massa monges faltaven als menjars en el refectorio, els novicios podien eixir abans d'haver deprés adequadament la regla i els contes dels creguts, els subgerentes de l'abad, eren inadequades[61] – esta última una queixa feta a casi totes les cases religioses en la diòcesis. Trenta anys despuix, despuix de la pesta negra, Northburgh va trobar que els edificis en molts señoríos estaven en mal estat, pero açò era un signe dels temps, no la culpa dels monges.

En la Baixa Edat Mija, el número de monges oscilava entre 12 i 18. Generalment, un estava fòra, dirigint el priorat de Morville, una cela monástica depenent entre Bridgnorth i Much Wenlock. Ademés de les hores canòniques, hi havia una celebració regular de la missa en el creixent número de capelles. La capella de santa María, darrere del altar major, contenia la tomba del comte Roger i estava ben dotada des de principis del XIII.[62] Un monge va ser nomenat com el seu guardià i inicialment es va usar per a celebrar misses per a dignataris visitants. En 1343-1344, es va establir una capella allí per a l'ànima de Ralph de Shrewsbury, el bisbe de Bath i Wells, finançada en els ingressos de Boreton. Una atra capella va ser dotada per a John Burley en 1414 i poc despuix Enrique V va decidir establir una capella en honor a santa Winifreda, pero açò va tindre que esperar fins a molt despuix.

L'abadia va fer algun esforç per desenrollar als seus monges intelectualment, ademés d'espiritualmente. En 1333, a solicitut d'Eduardo III i la regna Felipa, el papa va permetre que es prengueren els diezmos de l'iglésia parroquial de Wrockwardine [63] i es dedicaren a l'educació en teologia de dos monges en una universitat, encara que la quota va ser posteriorment reduïda a un sol monge.[64]

Abad

El monarca era el patró de l'abadia, pero no hi ha registre de si els monarques del XII varen jugar algun paper en l'instalació dels abat de Shrewsbury. Hi ha hagut confusió entorn a l'elecció d'Herbert, el tercer abad. Orderico va escriure: «Herbertus gubernaculum rudis abbatiae usurpavit».[65] Açò ha segut traduït com que Herbert «va usurpar el timó de l'establiment naixent»[66] o que simplement «va prendre el govern d'esta comunitat en ascens».[67] Va ser consagrat per l'arquebisbe Guillermo de Corbeil[51] pero despuix va ser destituït per un consell de llegat i reemplaçat per Ralph o Ranulf. En 1250, durant el regnat d'Enrique III, va haver una gran disputa sobre la successió en la que el candidat local, el sacristán Adam, va ser rebujat pel bisbe, qui va nomenar a William, el subprior de Coventry. Abdós varen ser deixats de costat pel papa, qui va proveir en el seu lloc a Henry, un monge de l'abadia d'Evesham.[68] Un més despuix del seu nomenament, a Henry també se li va concedir el privilegi d'usar l'anell pontifical. El rei no havia jugat un paper independent en el drama: no obstant, el croniste benedictino de l'abadia de Tewkesbury ho va acusar d'impondre a William en l'abadia de Shrewsbury.[69] A partir de llavors, els abat varen ser invariablement elegits de dins de la comunitat monástica.

Els abat es varen convertir en figures polítiques cada volta més importants.[70] Des del confisc de les terres del comte Robert per la Corona, cada abat de Shrewsbury era un tinent en cap i en la convocatòria del Parlament en el regnat d'Enrique III, estava obligat a assistir.[71] L'abad Luke va comprar una casa en Londres per a facilitar que ell i els seus successors assistiren al Parlament i realisaren atres negocis polítics importants.[72] Açò va ser una bona compra, ya que quan el número d'abad convocats al parlament es va fixar en 28 durant el regnat d'Eduardo III, l'abad de Shrewsbury va ser un d'ells.[71] La Victoria County History afirma que els abat varen ser autorisats pel papa a usar la mitra des de 1397.[73] L'abad Richard Lye va morir en Londres mentres realisava negocis parlamentaris en 1512 i va ser enterrat en sant Bartolomé el Menor en Smithfield.[74]

Llista d'abad

  1. Fulchred (c. 1087-x 1119)
  2. Godfrey (x 1121-1128)
  3. Heribert (1128-1138)
  4. Ranulf (x 1138-1147 x)
  5. Robert (apareix 1150 × 1159-1168)
  6. Adam (1168 × 1173-1175)
  7. Ralph (elegit 1175-1186 × 1190)
  8. Hugh de Lacy (fl. 1190 x 1220)
  9. Walter (1221-1223)
  10. Henry (1223-1244)
  11. Adam (1244-1250)
  12. William (1250-1251)
  13. Henry (1251-1258)
  14. Thomas (1259-1266)
  15. William d'Upton (1266-1271)
  16. Luke de Wenlock (1272-1279)
  17. John de Drayton (1279-1292)
  18. William de Muckley (1292-1333)
  19. Adam de Cleobury (1333-1355)
  20. Henry d'Alston (1355-1361)
  21. Nicholas Stevens (1361-1399)
  22. Thomas Prestbury (1399-1426)
  23. John Hampton (1426-1433)
  24. Thomas (1433-1459)
  25. Thomas Mynde (1460-1498)
  26. Richard Lye (1498-1512)
  27. Richard (1512-1528)
  28. Thomas Boteler (1529-1540)

Dotacions

Les terres de l'abadia i atres fonts d'ingressos es trobaven per tot Shropshire, encara que eren escasses en el suroest, a on el comte Roger tenia menys poder i influència.[75] Ademés de les propietats territorials, hi havia vàries iglésies lucratives, salines i pesquería. Despuix de la primera onada de donacions, va haver una tendència a que les dotacions es tornaren més disperses, en concessions en Lancashire, Staffordshire, Cheshire i inclús Cambridgeshire.[76] Era impossible dispondre llegalment de propietats en mainmorta, ya que eren inherentemente inalienables: la propietat eclesiàstica solament podia perdre-se si hi havia dubtes sobre el seu estatus. Billingsley va ser cedit a l'abadia de Sées a canvi del reconeiximent dels drets de Shrewsbury en Lancashire.[77] Part de Betton va ser entregada a Hamo Lestrange i encara es coneix com Betton Strange. En 1286, Eduardo I va ordenar l'entrega de terres en Mere en Staffordshire, una concessió real a l'abadia, que l'abad Drayton havia donat a William de Merton.[78]

Llista de dotacions

Dotacions
Ubicació Donant o propietari original Naturalea de la propietat Coordenades aproximades
Abbey Foregate i Monkmoor Comte Roger Terreny al voltant del solar de l'abadia 52°40′01″N 2°40′17″W / 52.6668, -2.6714 (Abbey Foregate i Monksmoor)</noinclude>
Charlton (Wrockwardine) Odelerius 1 hide de terra[79] 52°41′51″N 2°35′56″W / 52.6976, -2.5989 (Charlton)</noinclude>
Boreton[6] Originalment donado per Siward, restaurat pel comte Roger.[80] 1 hide de terra 52°39′17″N 2°43′21″W / 52.6548, -2.7224 (Boreton)</noinclude>
Morville Comte Roger[81] Iglésia de sant Gregorio i 5 hides de terra[82] 52°32′31″N 2°29′19″W / 52.5419, -2.4886 (Morville)</noinclude>
Baschurch Comte Roger[83] Iglésia i 22⁄2 hides de terra[84] 52°47′29″N 2°51′29″W / 52.7914, -2.8581 (Baschurch)</noinclude>
Great Ness Comte Roger[85] Iglésia de sant Andrés i 1 vara de terra[86] 52°45′56″N 2°53′39″W / 52.7655, -2.8941 (Great Ness)</noinclude>
Stottesdon Comte Roger[87] Iglésia de santa María i 22⁄2 hides de terra[88] 52°26′35″N 2°28′60″W / 52.4430, -2.4832 (Stottesdon)</noinclude>
Emstrey[89] Comte Roger[50] Señorío complet, 9 hides de terra.[90] 52°41′20″N 2°42′04″W / 52.689, -2.701 (Emstrey)</noinclude>
Corfham Comte Roger[91] Iglésia en 1 hide de terra.[92] 52°27′38″N 2°42′00″W / 52.4605, -2.7000 (Corfham)</noinclude>
Tugford Reginald,[93] el sheriff 32⁄2 hides de terra.[94] 52°28′48″N 2°39′16″W / 52.4799, -2.6545 (Tugford)</noinclude>
Shrewsbury Comte Roger[95] Cases urbanes i molins.[15] 52°42′30″N 2°45′16″W / 52.7082, -2.7544 (Shrewsbury)</noinclude>
Eyton on Severn Comte Roger[96] 22⁄2 hides de terra.[97] 52°39′07″N 2°37′55″W / 52.6520, -2.6320 (Eyton on Severn)</noinclude>
Wrockwardine Comte Roger[98] Iglésia i 1 hide de terra.[99] 52°42′17″N 2°33′25″W / 52.7048, -2.5569 (Wrockwardine)</noinclude>
Berrington Warin, el sheriff[100] Iglésia 52°39′27″N 2°41′44″W / 52.6574, -2.6956 (Berrington)</noinclude>
Diddlebury Comte Roger. Després disputat per l'abadia de Sées[101] i entregat al capítul de la catedral d'Hereford.[102] Iglésia 52°27′51″N 2°43′30″W / 52.4641, -2.7251 (Diddlebury)</noinclude>
Hodnet Comte Roger[101] Iglésia de sant Lucas 52°51′13″N 2°34′37″W / 52.8535, -2.5770 (Hodnet)</noinclude>
Betton en Hals Gerard de Tournai Señorío 52°55′38″N 2°27′37″W / 52.9273, -2.4604 (Betton en Hals)</noinclude>
Betton en Berrington Robert de Limesey[27] Señorío 52°40′01″N 2°43′10″W / 52.6669, -2.7193 (Betton Abbots)</noinclude>
Condover Comte Roger Iglésia de sant Andrés 52°38′51″N 2°44′54″W / 52.6474, -2.7483 (Condover)</noinclude>
Donington Comte Roger Iglésia de sant Cuthbert 52°38′22″N 2°17′02″W / 52.6393, -2.2839 (Donington)</noinclude>
Edgmond Comte Roger Iglésia de sant Pedro 52°46′14″N 2°24′58″W / 52.7705, -2.4161 (Edgmond)</noinclude>
High Ercall Comte Roger Iglésia de sant Miguel 52°45′08″N 2°36′08″W / 52.7522, -2.6021 (High Ercall)</noinclude>
Tong Comte Roger Iglésia de sant Bartolomé 52°39′50″N 2°18′13″W / 52.6638, -2.3036 (Tong)</noinclude>
Wellington Comte Roger Iglésia 52°42′07″N 2°31′04″W / 52.7020, -2.5177 (Wellington)</noinclude>
Myddle Warin el sheriff. Confirmat per Hugh Fitz-Warin, el seu fill, i Reginald o Rainald, el seu successor.[103] Iglésia 52°48′27″N 2°47′28″W / 52.8075, -2.7912 (Myddle)</noinclude>
Oswestry Warin el sheriff, confirmat per Rainald i Hugh.[104] Iglésia 52°51′26″N 3°03′28″W / 52.8572, -3.0578 (Oswestry)</noinclude>
Albrighton, també conegut com Monk’s Albrighton Provablement donado per Alcher, qui ho va obtindre de Reginald o Rainald segons el Domesday,[105] pero despuix confirmat pel comte Roger.[106] Señorío 52°45′27″N 2°44′46″W / 52.7574, -2.7462 (Albrighton)</noinclude>
Hordley Propietat d'Odo de Bernières en el Domesday,[107] la donació del qual va ser confirmada pel comte Roger.[108] Señorío 52°52′16″N 2°55′19″W / 52.8710, -2.9220 (Hordley)</noinclude>
Thelwall Roger el Poitevino, fill del comte Roger.[109] Pesquería 53°22′57″N 2°31′51″W / 53.3824, -2.5309 (Thelwall)</noinclude>
Poulton-li-Fylde (Lancashire) Roger el Poitevino[110] Municipi 53°50′49″N 2°59′42″W / 53.847, -2.995 (Poulton-li-Fylde)</noinclude>
Woolston (Lancashire)[111] Godefrid[110] Iglésia 53°24′44″N 3°02′51″W / 53.4123, -3.0475 (Woolston)</noinclude>
Kirkham (Lancashire) Godefrid[110] Iglésia de sant Miguel 53°47′04″N 2°52′16″W / 53.7843, -2.871 (Kirkham)</noinclude>
Brompton, prop de Berrington Henry de Say a canvi de Cheney Longville.[38] Señorío. Diezmos otorgats anteriorment per Picot de Say.[112] 52°40′01″N 2°40′17″W / 52.6668, -2.6714 (Crudgington)</noinclude>
Crudgington Hamo Peverel[113] Municipi 52°45′32″N 2°32′56″W / 52.759, -2.549 (Crudgington)</noinclude>
Sleap Hamo Peverel[113] Municipi 52°49′53″N 2°45′34″W / 52.8313, -2.7595 (Sleap)</noinclude>
Kynnersley Sybilla, esposa d'Hamo[113] Municipi 52°44′49″N 2°29′02″W / 52.747, -2.484 (Kynnersley)</noinclude>
Loughton (Shropshire) Robert Corbet[114] Municipi 52°26′38″N 2°34′01″W / 52.444, -2.567 (Loughton)</noinclude>
Pimley Fulk el sheriff[114] Señorío 52°43′28″N 2°42′37″W / 52.7245, -2.7104 (Pimley)</noinclude>
Aston (Shropshire) Emperatriu Matilde[115] Señorío 52°40′59″N 2°34′26″W / 52.683, -2.574 (Aston)</noinclude>
Isleham (Cambridgeshire) William FitzAlan, senyor d'Oswestry[116] Terres 52°20′35″N 0°24′34″E / 52.3431, 0.4093 (Isleham)</noinclude>
Tadlow (Cambridgeshire) Fulk FitzWarin a canvi de que l'abadia renunciara a reclamacions disputades sobre l'iglésia d'Alberbury.[117] Terres Plantilla:Coord/dec2dms/dmN Plantilla:Coord/dec2dms/dmW / 52.11, -0.13 (Tadlow)</noinclude>
Nantwich (Cheshire) William Malbank[75] Salina 53°04′01″N 2°31′19″W / 53.067, -2.522 (Nantwich)</noinclude>

Edat Mija tardana: crisis, oportunitats i delictes greus

la crisis econòmica de principis del sigle XIV va afectar durament als monasteris i Shrewsbury no va ser una excepció. Una resposta va ser evitar els riscs de l'agricultura senyorial en favor dels ingressos segurs provinents d'arrendaments: els dominis en Shropshire semblen haver-se reduït de 21 carucatas en 1291 a 12 en 1355.[118] Va haver atres consolidació. L'abad Adam de Cleobury en 1344 va intercanviar el dret de l'abadia a talar fusta en els boscs del rei en tot el comtat, que a sovint era difícil d'explotar per les mals comunicacions, per 240 acres de la propenca Lythwood,[119] encara que l'intercanvi va costar £100 en eixe moment i una renda anual de £3. La pesta negra va dur una crisis molt pijor. Els repetits brots de la plaga varen reduir la força laboral, de modo que en 1354 el bisbe Northburgh va culpar a l'escassea de mà d'obra per la deterioració de molts edificis, encara que va advertir a l'abadia que cuidara la seua inversió en Lythwood.[120] El següent abad, Henry d'Alston, va morir despuix d'un breu periodo en el càrrec i pronte no va haver suficients sacerdots. En 1365, el papa va concedir a l'abad Nicholas Stevens i al prior de Coventry la facultat per a ordenar a dèu sacerdots cada u per a compensar la falta de personal.[121] Stevens sembla haver segut un líder prou eficaç en la consolidació de la posició de l'abadia.

Esbós de la finestra oest, abadia de Shrewsbury (1658) per Francis Sandford.

Durant el XIV, es varen portar a terme importants reconstrucció en l'extrem oest de l'abadia. Un esbós de la gran finestra oest realisat en 1658 per Francis Sandford mostra una selecció d'escuts d'armes que semblen sugerir que va ser vidriada al voltant de 1388,[122] en l'época de Stevens, qui també va poder haver segut responsable d'algunes de les atres modificacions del XIV. Estava en bons térmens en el rei, Ricardo II, qui va atribuir el seu otorgamiento d'una carta en 1389 no solament a la seua pròpia devoció per santa Winifreda, sino també al «sincer afecte que tenim i sentim per Nicholas, l'abad, i pels seus mèrits».[123]

Açò pot ajudar a explicar la relativa impunitat de l'abadia baix el mandat de Stevens, qui va buscar, a través d'una série prolongada de maniobres, anexar el priorat de Sandwell (prop de West Bromwich en Staffordshire) a l'abadia de Shrewsbury. En fer-ho, es va eixir en la seua en un casi assessinat. Inicialment, va encorajar a un tal Richard Tudenham a disputar el lloc del prior electe, John de Kyngeston.[124] En 1370, Kyngeston va prendre accions llegals contra Stevens despuix de sofrir una ferida de flecha en el braç durant un atac per cinc hòmens. En 1379, Stevens, junt en dos monges i un clerc secular, va seqüestrar a Kyngeston i ho va retindre en una casa en Sleap, al nort de Shrewsbury, fins que va firmar una renúncia. El bisbe Robert de Stretton va instalar com prior de Sandwell a un dels monges de Shrewsbury involucrats en el seqüestre, el germà Richard Westbury. No obstant, els conspiradores es varen barallar pel botí, en Tudenham desafiant el nomenament de Westbury. Despuix de la mort de Westbury en 1397, un successor instalat pel bisbe Richard li Scrope va ser expulsat per una banda armada. Stevens sembla haver escapat en gran mida de la censura pel seu paper en l'assunt. No obstant, no cap dubte de la seua determinació per a protegir i estendre els interessos de la seua abadia. Va ser aparentment baix Stevens que un grup de monges de Shrewsbury va furtar les relíquies de sant Beuno (tio i confesor de santa Winifreda) de Rhewl i les va instalar en l'iglésia de l'abadia. Encara que l'abadia va ser multada, se li va permetre conservar les relíquies.[125] També va ser baix Stevens que es va construir un nou santuari per a la pròpia santa Winifreda.

Pedra tallada, que es creu prové de l'abadia de Shrewsbury. Santa Winifreda està flanquejada a la seua dreta per Juan el Batiste, en un abat mitrado entre ells. A la seua esquerra està Beuno, el seu tio, qui es diu que la va resucitar d'entre els morts en acabant de que fora decapitada per un cap celós en Holywell.[126]

Thomas Prestbury tenia clarament una relació molt diferent en Ricardo II i va ser posat baix la custòdia de l'abad de Westminster en abril de 1399. Va ser elegit abat de Shrewsbury en agost, en acabant de que el rei havia segut encarcerat per Enrique IV, lo que sugerix que se sospitava de les seues simpaties en els Lancaster.[127] Els seus esforços per mediar abans de la batalla de Shrewsbury en 1403 varen ser en va, pero va dur gran prestigi a l'abadia com cancelario de l'Universitat d'Oxford. No obstant, inclús ell sembla haver vixcut baix l'ombra d'una acusació de delicte greu.[123]

Sagell de la fraternitat de santa Winifreda, abadia de Shrewsbury, que mostra la decapitació de la santa.

La veneració de Winifreda i els cults associats de Beuno i Elerius sembla haver segut de creixent importància durant este periodo. Va ser en l'época de Stevens o Prestbury que John Mirk, prior de Lilleshall, va compondre la seua sermón per al dia de santa Winifreda, part de la seua molt copiat i posteriorment imprés Festial.[128] El croniste Adam d'Usk, despuix de registrar la mort i sepeli d'Owain Glyndŵr, va senyalar que: «El rei, en gran reverència, va ser a peu en pelegrinage des de Shrewsbury fins al pou de santa Winifreda en el nort de Gals».[129] Este viage no està registrat en cap atre lloc, pero sembla que va tindre lloc al voltant de 1416 i provablement va ser l'ocasió de la proposta d'Enrique V per a instalar una capella en honor a la santa en Shrewsbury. No es va fer res més fins a 1463, quan l'abad Thomas Mynde va ser autorisat pel papa, en resposta a una carta del seu predecessor, l'abad Ludlow, a destinar els diezmos de Great Ness per al proyecte en la condició de que quedara suficient per a sostindre a un vicari en la parròquia.[130] per a quan va aplegar el permís, els yorkistas dominanaban[131] i no va ser fins a 1487 que Mynde va poder movilisar recursos per a este propòsit. En llínea en la tendència de finals de l'Edat Mija de movilisar l'iniciativa llaica per a tals treballs, va establir una confraria d'hòmens i dònes per a donar servici a la capella.[132] Dos anys abans, Margarita Beaufort, mare d'Enrique VII, havia reconstruït el santuari en Holywell; William Caxton hi havia imprés una traducció de la vida de Winifreda escrita per Robert de Shrewsbury.[49] A pesar d'este tardà floriment de pietat i pelegrinage, no obstant, l'abadia estava entrant en temps difícils.

Decliu i dissolució

Sagell de l'abadia de Shrewsbury, 1539.
Transepto de l'Abadia de Shrewsbury.
Els transeptos nort i sur originals varen ser demolits en 1540. La rajola mostra on s'haurien estés des del cos de l'iglésia.

Les evidències del regnat d'Enrique VIII semblen mostrar que l'abadia sofria de negligència i mala administració en els seus últims anys. L'abad Richard Lye va balafiar els recursos del monasteri en la seua pròpia família. El 25 d'octubre de 1508 va otorgar a la seua germana Joan i al seu espós, John Copeland, una gran ració semanal de pa i cervesa, dotze carros de fusta a l'any procedents de Lythwood i diezmos de dacsa i fenaç dels municipis de Prescott i Stanwardine en la parròquia de Baschurch. També varen rebre propietats: una vivenda i una tenda en Shrewsbury, ademés de prats i una atra casa en Colneham.[74] Sembla que esta generositat en la propietat d'uns atres havia continuat durant algun temps, ya que també se'ls va otorgar la reversión de més prats llavors ocupats per Joan i el pare de l'abad, Lodovic Lye. Els regals es varen llimitar a la vida de Joan, llevat la tenda i les cases, que passarien al seu espós durant la seua vida si li sobrevivia. Les visites episcopals de l'época de l'abad Richard Baker es queixen de deutes impagas, contabilitat deficient, edificis en decadència i terres arrendades sense consultar al capítul.[133] Açò aparentment es referix a les concessions a Joan i John Copeland, que s'havien fet nominalmente en nom de l'abad i el convent junts. L'enfermeria estava en ruïnes i Thomas Butler, el subprior, havia pres el seu vidre per a la seua pròpia cambra.

Inicialment motivat per una disputa sobre l'anulació del matrimoni d'Enrique VIII en Catalina d'Aragó, l'Iglésia d'Anglaterra es va separar de l'Iglésia catòlica romana en 1534 i es va convertir en l'iglésia establida per una llei del parlament en l'Acta de Supremacia, iniciant una série d'events coneguts com la Reforma anglicana.[134] En el mateix any va haver una visita dels monasteris, aparentment per a examinar la seua condició, pero en realitat per a valorar els seus actius en vistes a l'expropiació. L'estudi Valor Ecclesiasticus de 1535, no obstant, va ser una valoració completament franca dels ingressos dels monasteris. La Corona estava passant per dificultats financeres i la riquea de l'iglésia, unida a la seua debilitat política, feya que l'apropiació dels bens eclesiàstics fora tant tentadora com a factible.[135] Els ingressos de l'abadia de Shrewsbury varen ser evaluats pel Valor Ecclesiasticus en exactament £527 15s 5 3⁄4d.[136] D'açò, £414 1s 3 1⁄4d va ser contribuït per les temporalitat; essencialment, rendes de propietats provinents d'estats en 26 señoríos de Shropshire i sèt en atres comtats.[137]

Thomas Cromwell va escomençar la dissolució dels monasteris en 1536, en la Llei de Dissolució dels Monasteris Menors afectant a les cases menors valorades en menys de £200 a l'any.[138] Açò va desnugar un torrent de crítiques als monasteris més grans que, com Shrewsbury, estaven cómodament per damunt del llindar. El govern de Thomas Butler, ara abad, va ser objecte d'una llarga llista de queixes al govern per part de Thomas Maddockes, un sastre comerciant de Londres. Molt era familiar: l'enfermeria ya no existia, numeroses parts de l'edifici estaven en mal estat i la contabilitat era laxa. No obstant, també hi havia casos de fondos mal dirigits: els diezmos de Wrockwardine ya no finançaven estudis en Oxford i els de Great Ness no aplegaven a la capella d'Enrique V. Inclús els ingressos destinats a comprar llibres per al cor varen ser malversados. Boteler va ser criticat personalment pel seu autoritarisme i faccionalisme. Més generalment, Madockes va alegar que «la paraula de Deu mai va ser predicada allí des de que ell va ser abad».[139]

Púlpit del refectorio de l'Abadia de Shrewsbury rodejat d'arbres.
L'antic púlpit del refectorio.

En 1539, Cromwell va passar a la dissolució dels monasteris més grans que havien escapat abans, incloent Shrewsbury. Enrique VIII va idear personalment un pla per a formar a lo manco tretze noves diòcesis per a que la majoria dels comtats tingueren una catedral (un antic monasteri). Este pla incloïa convertir l'abadia de Shrewsbury en una catedral, pero, encara que es varen establir noves diòcesis en Bristol, Gloucester, Oxford, Peterborough, Westminster i Chester, els plans mai es varen completar en Shrewsbury, Leicester, o Waltham.[140] La llegislació de 1539 no va dissoldre les abadies majors, sino que solament va dispondre lo necessari per a rebre en nom del rei qualsevol «que en avant siga dissolta, suprimida, renunciada, relinquida, confiscada, entregada, o per qualsevol un atre mig aplegue al seu alteza el rei».[141] Shrewsbury va ser una de les últimes en rendir-se, no perque oferia resistència, sino perque estava al final del circuit dels comissionats. Thomas Legh, un dels sis secretaris de la cancelleria, va oficiar mentres els atres comissionats varen exigir i varen rebre la rendició. L'abadia va ser dissolta el 24 de giner de 1540, en una pensió de £80 assignada a l'abad i £87 6s. 8d. als 17 monges.[12]

Pos-Reforma

Esbós de l'abadia de Shrewsbury (1658) per Francis Sandford. El tercer nivell, claristorio conservat en aquell llavors, és clarament visible baix de la teulada. També hi ha restants significatius dels edificis del convent, que havien segut explotats per a extraure materials de reparació en 1649.

El solar de l'abadia i les terres circumdants semblen haver segut llogats a Thomas Forster d'Evelith, Shifnal i la seua esposa Elizabeth[142] i varen ser ells els qui varen tindre que rendir contes al Échiquier per les temporalitat de l'abadia al voltant de 1542. No obstant, el 22 de juliol de 1546, les terres i el solar varen ser venuts a dos especuladors immobiliaris, Edward Watson de Northampton i Henry Herdson, un pellicer de Londres. Solament tenien un interés pecuniario en el lloc de l'abadia i ho varen vendre al sendemà a William Langley, un sastre de Shrewsbury.[143] Despuix de cinc generacions, l'últim de la llínea Langley ho va deixar en 1701 a Edward Baldwin, un advocat de Middle Temple. Com va morir sense descendència, va passar per mig de la seua germana a la família Powys.

La partix oest de l'abadia (nau, passadiços laterals, pòrtic i torre oest) es va conservar com una iglésia parroquial i els edificis restants varen ser reutilisats o demolits.[144] L'edifici va sofrir severament per la negligència despuix de la Reforma. El plom de la teulada va ser retirat, lo que va dur a la deterioració i eventual colapse. el claristorio normando encara existia en el XVII, pero despuix va ser desmantellat i la teulada va ser reconstruïda immediatament damunt del triforio. Considerables porcions dels edificis monásticos encara estaven en peu en 1743, pero la majoria han segut demolides des de llavors, particularment quan Thomas Telford va construir la seua ruta A5 a través dels terrenys de l'abadia al voltant de 1836, eliminant gran part dels vestigis restants del disseny monástico. L'antic púlpit del refectorio encara és visible a l'atre costat de la carretera des de l'iglésia i una sola paret d'un edifici de l'abadia, ara part integral d'un atre edifici, permaneix. A finals del XIX, la possibilitat de que l'abadia es convertira en una catedral, per a una diòcesis que comprenguera tot Shropshire, va ser considerada novament pero la llegislació al respecte, redactada en 1922, va ser derrotada per un vot en la Cambra dels Lores en 1926.

Iglésia de la Santa Creu

Sagelle migeval de la parròquia de Abbey Foregate.

L'iglésia de l'abadia sempre va servir també com a iglésia per a la parròquia de Abbey Foregate, ya que va tindre el seu orige en l'iglésia fundada per Siward el Gros. Era un vicariato controlat per la comunitat de l'abadia. El seu títul va variar llaugerament en el temps. Un tal William és conegut per haver servit com clericus de Creuament (clerc de la Creu) a principis del XIII.[145] Al voltant de mediats de sigle, Henry va ser el vicari de l'altar de la Santa Creu. Una referència de finals de l'Edat Mija en els registres de la diòcesis d'Hereford la flama Vicaria altaris Sancte Crucis, ecclesia paochialis de Foriete Monachorum[146] (vicariato de l'altar de la Santa Creu, iglésia parroquial del fort dels monges). Del breu regnat d'Eduardo V (1483) prové un document que afig Sancti Egidii o sant Giles al nom de la parròquia.

La parròquia tenia els seus propis aguasils, burguesos i sagell, distints dels de Shrewsbury en sí.[147] No obstant, la renovada carta pobla de Shrewsbury de 1586 va posar a la parròquia de la Santa Creu baix la seua autoritat cívica.[148] Fins a la Dissolució, el dret a presentar al vicariato, o patronat, pertanyia a l'abad i al convent de l'abadia de Shrewsbury. Després va passar a la Corona. No obstant, en 1797, es va aprovar una llegislació per a transferir el patronat a Thomas Noel Hill, segon baró de Berwick d'Attingham Park, a canvi del patronat d'algunes parròquies que posseïa en Suffolk.[149]

El vicariato estava prou ben dotat en terres[150] i atres fonts d'ingressos en virtut d'un acort fet aparentment per l'abad John Drayton en el XIII. Despuix de la dissolució de l'abadia, l'iglésia parroquial va continuar albergant-se en els restants de l'iglésia abacial.

L'iglésia sembla haver sofrit danys com a resultat de les mides preses per a fortificar Shrewsbury en acabant de que els parlamentaris prengueren la ciutat en 1645. El 2 de decembre de 1646, el Comité del Comtat Parlamentari va instigar una inspecció i va destinar fusta per a reparacions.[151] En 1649, els guardians de l'iglésia varen pagar a Thomas Landford £10 1s. per a reparar breches en el costat nort i l'extrem est, utilisant pedres dels antics edificis de l'abadia, i varen poder compensar açò en 3s. que varen obtindre venent materials recuperats de la part danyada de l'iglésia.[152] En este periodo, l'iglésia generalment es va cridar iglésia de Abbey Foregate,[153] ya que els puritanos rebujaven la veneració de sants i relíquies. baix les propostes, finalment abandonades, d'un govern presbiteriano en Shropshire, datades el 29 d'abril de 1647, la parròquia de Abbey Foregate formava part de la primera classe del comtat junt en la majoria de les iglésies en Shrewsbury i les seues afores.[154] No obstant, el ministre no va ser nomenat vell de la classe i els feligresos varen permanéixer poc cooperatius en el govern eclesiàstic puritano inclús despuix del colapse de l'esquema presbiteriano.[155]

Llista de vicaris

Plantilla:Llesta incompleta

La següent llista està basada en l'informació de History of Shrewsbury d'Owen i Blakeway[156] i la base de senyes del Clero de l'Iglésia d'Anglaterra (CCEd; Clergy of the Church of England database).[157][158] Es proporcionen referències de CCEd a on estan disponibles (generalment posteriors a la Reforma, pero no baix la Mancomunidad d'Anglaterra).

Edat Mija
  • William: conegut per haver atestat una escritura durant el periodo 1216-1228.
  • Henr: primer vicari titular de l'altar de la Santa Creu, va ser testic d'una escritura de la qual un atre testic se sap que vivia en 1241.
  • Sir Gilbert: va ser testic d'una escritura en l'época de l'abad William Upton, c. 1270.
  • Sir William de Baschurch: vicari en l'época de l'abad John Drayton, finals del XIII.
  • Sir Martin (va morir en 1330).
  • John d'Hilton (apareix en 1330).
  • Roger d'Humphreston (apareix en 1334, abandona en 1349).
  • William Tandy (1349-1365).
  • William li Bruys (apareix en 1365).
  • Sir Hamon (apareix en 1398).
  • William de Toonge (presumiblement de Tong, Shropshire): vicari en 1400, quan va intercanviar la parròquia en el seu successor.
  • Sir Adam Tresale (12 de maig de 1400): va renunciar a la capella lliure de Greote en la diòcesis d'Hereford per a intercanviar-la per la Santa Creu. Va tornar a fer l'intercanvi a l'any següent.
  • John Besselow: va intercanviar Wolstanton en Tresale per a vindre a la Santa Creu, pero va morir a l'any següent.
  • Sir Thomas More (8 de setembre de 1402): va renunciar per a assumir la parròquia de Wrockwardine de l'abadia de Shrewsbury, 16 de març de 1426.
  • Sir William Kemsey (24 de juny de 1426): va renunciar a l'any següent per a intercanviar en el seu successor.
  • Sir John Gomond (9 de maig de 1427): anteriorment vicari de Stottesdon. Presentat per l'abadia al rectorat de Berrington, 1430.
  • Sir Richard Lye (29 de juliol de 1430): va renunciar immediatament.
  • Sir William Marshall (1 d'agost de 1430).
  • Sir Thomas Morris (apareix en 1483, va morir en 1503).
  • Richard Baker (1503-1530).
  • William Hordley (1530-1558).[159]
Posterior a la Reforma
  • Edmund Bennett (24 de maig de 1559-1610): també va servir com a cura de la capella de Ballidon en Derbyshire, 1561.[160]
  • Francis Gibbons (16 de febrer de 1611-1617 de giner de 1640): Net de William Langley, es va convertir en doctor en Divinitat i capellà de Carlos I.[161] Va supervisar l'instalació d'una barana de l'altar en la Santa Creu en 1635, una clara senyal de simpaties laudianes.[162] El seu germà, Richard Gibbons, va ser elegit com un dels aguasils en 1628 i va ser un líder de l'oposició iglésia alta en la corporació als puritanos al voltant de William Rowley.[163]
  • James Logan[164] (instituït el 4 de maig de 1640,[165] va renunciar en 1663): Sembla haver segut expulsat en febrer de 1645, quan les forces parlamentàries varen prendre Shrewsbury.
Mancomunidad d'Anglaterra i Protectorat
  • Joshua Richardson (1645-1646): graduat d'Oxford de Broughton, prop de Myddle, va ser instalat pel nou règim parlamentari.[166] Pronte es va ser per a convertir-se en rector de Myddle.
  • John Beale (c. 1647-1648).
  • Moses Leigh (c. 1649-1650).
  • John Bryan (c. 1650-1659): Un destacat predicador puritano i fill d'un atre predicador, John Bryan de Coventry. La corporació havia intentat sense èxit reclutar al Bryan pare per a l'iglésia de santa María (Shrewsbury) i el nomenament del seu fill en la Santa Creu sembla haver segut vista com una compensació.[167] Va trobar a la congregació intratablemente conservadora i per un temps no va poder administrar l'eucaristía perque es varen negar a elegir vells.[155] baix el consell de Richard Baxter, va estudiar la possibilitat de traslladar-se a sant Julián[168] abans de mudar-se a l'iglésia de Chad en Shrewsbury per a reemplaçar a Thomas Paget.[169]
  • Moses Leigh: novament, nomenat per Richard Cromwell, baix cartes paleses datades el 3 de maig de 1659.[153]
Posterior a la Restauració
  • James Logan: va retornar al càrrec en la Restauració, 1660. Va renunciar en 1663.[170]
  • Timothy Hammond (juliol de 1663-enterrat el 2 de maig de 1671): La CCEd actualment no té registres d'ell més allà de 1665.[171]
  • Moses Leigh: novament, segons Owen i Blakeway, despuix de ser expulsat de Norton in Hals en la Gran Expulsió de 1662, pero despuix es va conformar. Este tercer ofici no es menciona actualment en la CCEd, que té un estany.
  • Samuel Pearson (1676-1727):[172] Va ser ordenat sacerdot el 7 d'octubre de 1676[173] i va ser nomenat vicari de la Santa Creu solament dos dies despuix.[174] Sembla haver segut popular en la parròquia, com ho atesta una carta dels feligresos al bisbe despuix de la seua mort el 16 de novembre de 1727.
  • John Latham (1727-175):[175] Instituït el 28 de novembre de 1627,[176] va ofendre ràpidament als feligresos en propondre retirar una pintura de la crucifixión instalada, segons els manifestants, en el presbiteri per Pearson, encara que en realitat no hi ha un presbiteri en l'iglésia. El bisbe Chandler ho va recolzar i la pintura va ser retirada.
  • William Gorsuch (1750-1782):[177] Gorsuch va ser tan meticuloso en mantindre registres de naiximent i morts en la parròquia que les seues senyes varen ser vitals per al treball de Richard Price, una figura important en el desenroll de la ciència actuarial.[178]
  • William Oakeley (1782-1803):[179] Oakeley ya era rector d'Eaton-under-Heywood i de Forton (Staffordshire) quan va ser nomenat en la Santa Creu. En 1782 es va convertir en capellà domèstic de bisbe Cornwallis,[180] qui li va otorgar una dispensa especial[181] abans d'instituir-ho com a vicari de la Santa Creu. No obstant, va renunciar al benefici d'Eaton en 1786.[182]
  • Henry Lingen Burton (1804-1831):[183] el primer en ser presentat per Lord Berwick, també va ocupar a lo manco atres dos beneficis mentres estava en la Santa Creu: Atcham i Madeley (Shropshire).

Vicaris destacats posteriors

  • William Henry Draper (escritor d'himnes): Vicari entre 1889 i 1899.
  • Christopher Sidney Sims: Vicari entre 2002 i 2009, més tarde archidiácono de Walsall.[184]
Inundació en Abbey Foregate en 2000
Inundació en Abbey Foregate, 2000.

Cures destacats

  • Walsham How: Cura entre 1848 i 1851. Més tarde bisbe de Wakefield i escritor d'himnes.

Iglésia actual

Gran part de l'edifici normando original del XI sobreviu en l'iglésia de l'abadia actual, en particular els pilars curts i grossos en la mitat oriental de la nau i els restants dels transeptos originals. En un jardí es varen trobar pedres en tres figures esculpidas que representen a Juan el Batiste, santa Winifreda i sant Beuno, les quals han segut restaurades i tornades a la seua posició original en el biombo. Durant el XIX, va haver importants proyectes de restauració per a recuperar el claristorio, i l'extrem est de l'iglésia va ser redissenyat per John Loughborough Pearson per a incloure un presbiteri i un santuari. Quan es va inaugurar el treball de restauració de 1886-1894 en maig de 1894, el llavors vicari, reverent William Henry Draper, va escriure un himne per a commemorar l'ocasió: «In Our Day of Thanksgiving» (titulat «Remembrance of Past Worshippers»).[185][186][187]

En l'interior de l'extrem oest, ubicades en parets opostes, hi ha tablillas commemoratives de guerra en pedra per als feligresos que varen morir servint en les guerres mundials separades. Un dels noms en la tablilla de la Primera Guerra Mundial és el del poeta de guerra Wilfred Owen (com a Tinent W. I. S. Owen M. C., Regiment de Mánchester). En el cementeri de l'abadia hi ha una escultura commemorativa titulada Symmetry i erigida per l'Associació Wilfred Owen en el centenari del seu naiximent (1993) per Paul de Monchaux, incorporant una llínea del poema d'Owen Strange Meeting inscrita per la seua esposa, Ruth.[188]

En temps recents, la zona que rodeja l'abadia ha segut propensa a inundacions.

Rellonge de l'Abadia de Shrewsbury.
El rellonge en la torre del campanar, en marques inusuals en lloc de 10 sent X, com es definix en números romans, s'usa f. El 9 és if, el 10 simplement f, l'11 fi i el 12 fii.

Campanes

En la dissolució, l'abadia tenia dos grups de cinc campanes, un en la torre actual i un atre en una torre central. En 1673 George Oldfield, de Nottingham, va fondre un grup d'huit campanes les quals varen ser reemplaçades en el temps per les actuals. Es varen tocar nou repics en l'abadia en el XVIII.[189] Les campanes es varen tocar en círcul complet fins a a lo manco 1895, pero en 1909, la preocupació per la seguritat de la torre va dur a que les campanes foren retirades i recolgades sense rodes en un nou marc. Actualment es toquen per mig d'un dispositiu d'Ellacombe, pel qual poden ser tocades per una sola persona.[190]

  • Aguda i 2.ª - Thomas Mears II de Londres (1825)
  • 3.ª - John Taylor & Co de Loughborough (1884)
  • 4.ª - John Briant d'Hertford (1812)
  • 5.ª - Charles i George Mears de Londres (1846)
  • 6.ª - Abel Rudhall de Gloucester (1745)
  • 7.ª - John Warner & Sons de Londres (1877)
  • Tenor - Abraham Rudhall de Gloucester (1713)

Referències

  1. ↑ Historic England. «Abbey Church of the Holy Cross, Shrewsbury (Grade I) (1246392)» (en en). historicengland. org. uk. National Heritage List for England. Consultat el 2025-09-22.
  2. ↑ 2,0 2,1 (1840) Ordericus, Li Prévost (ed.). Historiæ ecclesiasticæ (en la), p. 416.
  3. ↑ The ecclesiastical history of England and Normandy. (en en), p. 197-8.
  4. ↑ 4,0 4,1 Owen i Blackway, p. 2
  5. ↑ «Name: Siward the Fat» (en en).
  6. ↑ 6,0 6,1 «Boreton» (en en). Domesday Book.
  7. ↑ «Lowe» (en en). Domesday Book.
  8. ↑ Ordericus, Forrester (trans.). Ecclesiastical History, Volume 2, p. 198.
  9. ↑ Angold et al. Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury, nota ancora 3. en Gaydon i Pugh, History of the County of Shropshire, Volume 2.
  10. ↑ Ordericus, Li Prévost (ed). Historiæ ecclesiasticæ, Volume 2, p. 417.
  11. ↑ Ordericus, Forrester (trans.). Ecclesiastical History, Volume 2, p. 199.
  12. ↑ 12,0 12,1 «History» (en en). Abadia de Shrewsbury. Archivat des d'el original, el 22 d'octubre de 2012.
  13. ↑ 13,0 13,1 Ordericus, Li Prévost (ed.). Historiæ ecclesiasticæ (en la), p. 421.
  14. ↑ 14,0 14,1 (1853) The ecclesiastical history of England and Normandy. (en en), p. 202.
  15. ↑ 15,0 15,1 Morris et al.. «Domesday text translation, SHR 3b,1.» (en en). Hydra Digital Repository. Archivat des d'el original, el 2018-07-02.
  16. ↑ «Shrewsbury» (en en). Open Domeday. Consultat el 2025-09-24.
  17. ↑ Round (ed.),, p. 235, n° 660.
  18. ↑ Round (ed.),, p. 232, n° 654.
  19. ↑ Round (ed.),, p. 233-4, n° 656.
  20. ↑ Round (ed.),, p. 234, n° 657.
  21. ↑ «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-25.
  22. ↑ Angold, et al.. «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-25.
  23. ↑ Angold, et al.. «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-25.
  24. ↑ (1838) Ecclesiastical History (en en), p. 203.
  25. ↑ (1853) Ordericus, Li Prévost (ed.). Historiæ ecclesiasticæ (en la), Londres: H. G. Bohn, p. 422.
  26. ↑ Owen, Blackway, p. 20.
  27. ↑ 27,0 27,1 Eyton, Volum 6, p. 182.
  28. ↑ Eyton, Volum 2, p. 200.
  29. ↑ Eyton, Volum, p. 201.
  30. ↑ Eyton, Volum 2, p. 207.
  31. ↑ Eyton, Volum 2, p. 216-7.
  32. ↑ Farrer,, p. 15, n° 43.
  33. ↑ Farrer,, p. 32, n° 133.
  34. ↑ Farrer,, p. 42, n° 186.
  35. ↑ Angold, et al.. «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en en). British History Online.
  36. ↑ Regesta regum Anglo-Normannorum, 1066-1154 (en en), p. 166, n° 1296-1300.
  37. ↑ Farrer,, p. 96, n° 436-40.
  38. ↑ 38,0 38,1 H. W. Carless (ed.). Regesta regum Anglo-Normannorum, 1066-1154 (en la), p. 166, n° 1298.
  39. ↑ Angold, et al.. «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-26.
  40. ↑ H. W. Carless (ed.). Regesta Regum Anglo-Normannorum (en en).
  41. ↑ (1913) H. W. Carless (ed.). Regesta regum Anglo-Normannorum, 1066-1154 (en en).
  42. ↑ Owen, Blakeway, p. 34.
  43. ↑ Poncelet,, p. 1276.
  44. ↑ Owen, Blakeway, p. 41-2.
  45. ↑ Poncelet,, p. 1275.
  46. ↑ Owen, Blakeway, p. 40.
  47. ↑ Leigh,, p. 83.
  48. ↑ Leigh,, p. 84.
  49. ↑ 49,0 49,1 49,2 Farmer, D. H.. «Shrewsbury, Robert of», Oxford Dictionary of National Biography, online (en en), Oxford University Press. doi:10.1093/ref:odnb/23728.
  50. ↑ 50,0 50,1 Eyton, Volum 6, p. 170-1.
  51. ↑ 51,0 51,1 Owen i Blakeway, p. 108.
  52. ↑ Angold et al.. «Houses of Augustinian canons: Abbey of Lilleshall» (en en). British History Online. Gaydon and Pugh. Consultat el 2025-09-28.
  53. ↑ Eyton, Volum 8, p. 245.
  54. ↑ Angold et al.. «Houses of Augustinian canons: Abbey of Haughmond» (en en). British History Online. Gaydon and Pugh. Consultat el 2025-09-28.
  55. ↑ Angold, et al.. «House of Cistercian monks: Abbey of Buildwas» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-28.
  56. ↑ Owen, Blakeway, p. 44.
  57. ↑ Owen, Blakeway, p. 42-3.
  58. ↑ Angold, et al.. «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-28.
  59. ↑ Angold, et al.. «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-28.
  60. ↑ Bishop Norbury's Register, p. 258-9.
  61. ↑ Angold et al.. «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-28.
  62. ↑ «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-28.
  63. ↑ «Calendar of Papal Registers, Volume 2.» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-28.
  64. ↑ Angold et al.. «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-28.
  65. ↑ (1838) Ordericus, Li Prévost (ed.). Historiæ ecclesiasticæ (en en), p. 430.
  66. ↑ Owen i Blakeway, p. 107.
  67. ↑ (1856) The ecclesiastical history of England and Normandy. Tr., with notes, and the ... (en en), p. 50.
  68. ↑ «Calendar of Papal Registers, Regesta 22: 1250-1252» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-30.
  69. ↑ Luard (ed), p. 145.
  70. ↑ Angold, et al.. «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en nota ancora 128). British History Online. Consultat el 2025-09-28.
  71. ↑ 71,0 71,1 Owen i Blakeway, p. 32.
  72. ↑ Owen i Blakeway, p. 114.
  73. ↑ Angold et al.. «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-28.
  74. ↑ 74,0 74,1 Owen i Blakeway, p. 129.
  75. ↑ 75,0 75,1 Angold et al.. «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-30.
  76. ↑ Angold, et al.. «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en en). British History Online. Gaydon and Pugh. Consultat el 2025-09-28.
  77. ↑ Tens que especificar urlarchiu = i fechaarchiu = al usar {{cita web}}.Angold, et al.. «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en en). British History Online. Archivat des d'el original, el 2025-03-28. Consultat el 2025-09-28.
  78. ↑ Owen i Blakeway, p. 115.
  79. ↑ Eyton, Volum 9, p. 29-30.
  80. ↑ Eyton, Volume 6, p. 173-4.
  81. ↑ «Morville» (en en). Domesday Book.
  82. ↑ Morris et al.. «Domesday text translation, SHR 4,1,5» (en en). Hydra Digital Repository. Consultat el 2025-10-01.
  83. ↑ «Baschurch» (en en). Domesday Book.
  84. ↑ Morris et al.. «Domesday text translation, SHR 4,1,3» (en en). Hydra Digital Repository. Consultat el 2025-10-01.
  85. ↑ «Great Ness» (en en). Domesday Book.
  86. ↑ Morris et a el. «Domesday text translation, SHR 4,1,17» (en en). Hydra Digital Repository. Consultat el 2025-10-01.
  87. ↑ «Stottesdon» (en en). Domesday Book.
  88. ↑ Morris et al.. «Domesday text translation, SHR 4,1,30» (en en). Hydra Digital Repository. Consultat el 2025-10-01.
  89. ↑ «Emstrey» (en en). Domesday Book.
  90. ↑ Morris et al.. «Domesday text translation, SHR 3b,3 and SHR 3b,4.» (en en). Hydra Digital Repository. Consultat el 2025-10-01.
  91. ↑ «Corfham» (en en). Domesday Book.
  92. ↑ Morris, et al.. «Domesday text translation, SHR 4,1,6.» (en en). Hydra Digital Repository. Consultat el 2025-10-01.
  93. ↑ «Tugford» (en en). Domesday Book.
  94. ↑ Morris, et al.. «Domesday text translation, SHR 4,3,8.» (en en). Hydra Digital Repository. Consultat el 2025-10-01.
  95. ↑ «Shrewsbury» (en en). Domesday Book., Entrada 10.
  96. ↑ «Eyton on Severn» (en en). Domesday Book.
  97. ↑ Morris, et al.. «Domesday text translation, SHR 3b,2.» (en en). Hydra Digital Repository. Consultat el 2025-10-01.
  98. ↑ «Wrockwardine» (en en). Domesday Book.
  99. ↑ Morris, et al.. «Domesday text translation, SHR 4,1,1.» (en en). Hydra Digital Repository. Consultat el 2025-10-01.
  100. ↑ Eyton, Volum 6, p. 44.
  101. ↑ 101,0 101,1 Owen i Blakeway, p. 12.
  102. ↑ Owen i Blakeway, p. 46.
  103. ↑ Eyton, Volume 10, p. 70.
  104. ↑ Eyton, Volume 10, p. 68-9.
  105. ↑ «Albrighton» (en en). Domesday Book.
  106. ↑ Eyton, Volum 10, p. 107-8.
  107. ↑ «Hordley» (en en). Domesday Book.
  108. ↑ Eyton, Volume 10, p. 122.
  109. ↑ Angold et al. Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury, nota ancora 21. en Gaydon i Pugh, History of the County of Shropshire, Volume 2.
  110. ↑ 110,0 110,1 110,2 Owen and Blakeway, p. 29.
  111. ↑ Angold, et al.. «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury». British History Online. Consultat el 2025-10-04.
  112. ↑ Eyton, Volume 6, p. 169-70.
  113. ↑ 113,0 113,1 113,2 Owen and Blakeway, p. 30.
  114. ↑ 114,0 114,1 Owen and Blakeway, p. 28.
  115. ↑ Owen and Blakeway, p. 31.
  116. ↑ Angold et al. Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury, nota ancora 38. en Gaydon i Pugh, History of the County of Shropshire, Volume 2.
  117. ↑ Angold et al. Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury, nota ancora 39. en Gaydon i Pugh, History of the County of Shropshire, Volume 2.
  118. ↑ Angold et al.. «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-30.
  119. ↑ Owen i Blakeway, p. 119.
  120. ↑ Owen i Blakeway, p. 120.
  121. ↑ «Calendar of Papal Registers, Regesta 254: 1364-1365» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-28.
  122. ↑ Owen i Blakeway, p. 78.
  123. ↑ 123,0 123,1 Owen i Blakeway, p. 121.
  124. ↑ Baugh y Cowie, 1970, pp. 216-219.
  125. ↑ Angold, et al.. «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-28.
  126. ↑ Owen i Blakeway, p. 74.
  127. ↑ Angold, et al.. «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-28.
  128. ↑ Mirk, p. 179-80.
  129. ↑ Adam of Usk, p. 313.
  130. ↑ «Calendar of Papal Registers, Vatican Regesta 491: 1463» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-28.
  131. ↑ Coulton, p. 25.
  132. ↑ Owen i Blakeway, p. 124-7.
  133. ↑ Angold et al.. «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-29.
  134. ↑ «The English Reformation by Prof. Andrew Pettegree» (en en). BBC.
  135. ↑ Herbert Maynard Smith (1938). «Prefacio», Pre-Reformation England (en en), Londres: Macmillan, p. vii.
  136. ↑ Owen i Blakeway, p. 131.
  137. ↑ Owen i Blakeway, p. 130.
  138. ↑ Haigh. English Reformations (en en), p. 143f.
  139. ↑ Letters and Papers, Henry VIII (en en), p. 60.
  140. ↑ J. D. Mackie, pp 399-400.
  141. ↑ Owen i Blakeway, p. 132.
  142. ↑ Owen i Blakeway, p. 135.
  143. ↑ Owen i Blakeway, p. 136.
  144. ↑ Angold et al.. «Houses of Benedictine monks: Abbey of Shrewsbury» (en en). British History Online. Consultat el 2025-09-29.
  145. ↑ Owen i Blakeway, p. 145.
  146. ↑ Owen i Blakeway, p. 142.
  147. ↑ Owen i Blakeway, p. 143.
  148. ↑ Coulton, p. 63.
  149. ↑ Owen i Blakeway, p. 150.
  150. ↑ Owen i Blakeway, p. 144.
  151. ↑ Auden, p. 275.
  152. ↑ Auden, p. 276.
  153. ↑ 153,0 153,1 Auden, p. 290.
  154. ↑ Auden, p. 263-4.
  155. ↑ 155,0 155,1 Coulton, p. 127.
  156. ↑ Owen i Blakeway, p. 145-50.
  157. ↑ CCEd Location ANEU: 3350 - Shrewsbury Holy Cross.
  158. ↑ CCEd Location ANEU: 3351 - Shrewsbury Holy Cross With St Giles.
  159. ↑ CCEd Person ANEU: 27308
  160. ↑ CCEd Person ANEU: 24797
  161. ↑ CCEd Person ANEU: 26493
  162. ↑ Coulton, p. 88.
  163. ↑ Coulton, p. 83-4.
  164. ↑ CCEd Person ANEU: 27884
  165. ↑ CCEd Record ANEU: 249106
  166. ↑ Coulton, p. 105-6.
  167. ↑ Coulton, p. 117.
  168. ↑ Coulton, p. 128.
  169. ↑ Coulton, p. 132.
  170. ↑ CCEd Record ANEU: 136466
  171. ↑ CCEd Person ANEU: 26904
  172. ↑ CCEd Person ANEU: 57226
  173. ↑ CCEd Record ANEU: 46221
  174. ↑ CCEd Record ANEU: 46227
  175. ↑ CCEd Person ANEU: 15019
  176. ↑ CCEd Record ANEU: 99962
  177. ↑ CCEd Person ANEU: 11252
  178. ↑ Price, p. 192.
  179. ↑ CCEd Person ANEU: 157600
  180. ↑ CCEd Record ANEU: 295678
  181. ↑ CCEd Record ANEU: 13993
  182. ↑ CCEd Record ANEU: 192289
  183. ↑ CCEd Person ANEU: 9774.
  184. ↑ Who's Who 2018 (en en), A & C Black, p. 2244. ISBN 978-1-472-93501-4.
  185. ↑ «In our day of thanksgiving one psalm let us offer» (en en). Canterbury Press.
  186. ↑ Watson y Tricket, 1988, p. 375.
  187. ↑ Ross, 1993, p. 15.
  188. ↑ Francis, Peter (2013). Shropshire War Memorials, Sites of Remembrance (en en), YouCaxton Publications, pp. 193-194. ISBN 978-1-909644-11-3.
  189. ↑ «Felstead Database» (en en).
  190. ↑ «Shropshire Association of Church Bellringers» (en en).

Bibliografia

241-310.
241-288.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Abadia_de_Shrewsbury&oldid=1578116»