L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Tíber

El Tíber (en italià: Tevere) és el tercer riu més llarc d'Itàlia (despuix dels rius Po i Adige), en una llongitut de 405 km.

Tíber
Tíber des del pont de Magliana

Naix en els Apenins, en el mont Fumaiolo, en la regió de Romaña, i travessa les regions d'Umbría i Lacio, passant per les ciutats de Perugia i Roma. Desemboca en la mar Tirreno, el qual alcança dividit en dos braços en Ostia, el Isola Sacra (al sur) i Fiumicino (al nort). En el seu curs hi ha numerosos ponts, alguns d'ells en gran valor històric-artístic.

Història del Tíber

El riu es va utilisar durant molts sigles per a transport aquàtic: en l'época imperial romana les grans barcaças mercants podien remontar el riu fins a Roma, fins al mercat situat al peu del Mont Aventino, mentres que les embarcacions més chicotetes transportaven mercaderies des de l'Umbría, a través d'un sistema capilar de navegació que penetrava en la regió inclús en els afluents, en particular el Chiancio i el Topino. El desenroll del transport caminero i ferroviari i el progressiu asoreamiento, o agradació, dels caixers en la part baixa de la conca han anulat completament esta possibilitat d'us del riu, que va durar fins al IX. Actualment la navegació es llimita a fins turístics i deportius en embarcacions que recorren, des de la década de 1990, trams del riu que creua la ciutat de Roma. Segons les cròniques de Tito Liviocita requerida el nom original era el riu Albula, servint de frontera entre els etruscs i els llatins, i existia un governant cridat Tiberino, el qual va ser ofegat en el creuament del Albula, i pel qual se li va donar el seu nom al riu, que en avant es va convertir en el famós Tíber.

El Tíber en el seu pas per Roma

El Tíber en els orígens de Roma

Des del seu naiximent, Roma va estar lligada al riu. De fet li deu la seua pròpia existència, com apareix descrit ya des de la primera escena de la llegenda fundadora en Rómulo i Rem en la canastra depositada en les vores del Tíber.

Erro al crear miniatura:
Rómulo i Rem, la lloba, el Tíber i Rea Silvia, Rubens (1616).
 
Estàtua del Tíber en Rómulo i Rem, estàtua de l'antiga Roma, redescubierta en Roma en 1512, i que des de 1811 s'exhibix en el Museu delouvre.

Més allà del mit, els assentaments que donarien orige a la ciutat eterna s'ubicaven en els tossals propencs a un vau del riu, pròxim a l'illa Tiberina. L'àrea baixa era una planura pantanosa, puix el Tíber sempre ha segut un riu subjecte a desbordes imprevists. El treball mancomunat dels llogarets desecó esta zona, a on es va construir el Fòrum, punt de trobada i d'intercanvi entre les poblacions etrusques que dominaven la marge dreta (cridada més tarde Ripa Veientana) i les poblacions del Latium vetus sobre la marge esquerra (la Ripa Llatina). L'illa era, ademés, ellímit fins a a on podien aplegar les antigues naus de poc calat que venien des de la desembocadura en la mar Tirreno. A curta distància, aigües avall, es va construir (en fusta, i com tal va permanéixer durant sigles) el primer pont de Roma, el Pont Sublicio; tan important que, segons alguns autors, el seu manteniment va donar orige al més important càrrec sacerdotal de Roma: el «pontífex màxim». El riu mateix era considerat una divinitat, personificada en el Pater Tiberinus, la festivitat del qual se celebrava tots els anys el 8 de decembre, coincidentemente en l'aniversari de la fundació del temple dedicat al seu honor en l'illa Tiberina.

Torrentades, ports, molins i històries del Tíber

 
Naiximent del Tíber en el mont Fumaiolo.
Erro al crear miniatura:
Memòries de les torrentades del Tíber a lo llarc dels sigles.
 
El Port de "Ripetta" cap a 1880.

Els murs marginals de contenció de les rambles del Lungotevere —de la mateixa manera que en París o en Florencia— fan difícil imaginar fins a quin punt la ciutat antiga era una ciutat fluvial, en el seu destí marcat per l'evolució del riu: açò s'ha mantingut fins al XX. Pero esta conexió en el riu, que per cert era un recurs econòmic notable, era també —des de sempre— d'alt risc. Ya Tito Livio documentava que les avingudes del Tíber, freqüentment desastroses, eren considerades pel poble romà com a prediccions d'events importants o castics, i per cert comportaven ademés de la destrucció, epidèmias causades pel empozamiento de les aigües. Encara en el XIX el fet de que l'arribada dels Piamonteses a Roma haja segut saludat per una desastrosa inundació, el 28 de decembre de 1870, va confirmar al poble romà en la seua creència ancestral mai oblidada. Les grans inundacions (mediamente es produïen 3 o 4 per sigle) sempre varen aplegar a Roma per la Via Flaminia: aigües avall de la confluència en el riu Aniene, lliure fins a allí d'expandir-se sobre territoris plans, que constituïxen el llit major del riu. A partir d'este punt començava a trobar construccions i ponts que ho obstaculisaven (repetidament el Pont Sublicio va ser arrastrat per la torrentada) i es trobaven els seus restants per places i vies.

Juliol César va imaginar endreçar els meandres del riu desviant-ho al voltant del Janículo (és dir fent-ho evitar Trastevere i la planura dels Fòrums) i canalisant-ho a través de les marismas pontinas en direcció al Circeo.

Augusto, de temperament més realiste i «administratiu», despuix d'haver nomenat una comissió de 700 experts, es va llimitar a manar netejar el álveo del riu i a institucionalisar una magistratura específica, Curatores alvei et riparum Tiberis, càrrec que va eixercitar Marco Vipsanio Agripa de per vida. Els experts de Tiberio varen sugerir desviar les aigües del Chiani cap al riu Arno, pero a causa de l'oposició dels florentinos el proyecte va ser abandonat (el proyecte va ser repres/représ i tornat a abandonar en 1870). A Trajano es deu haver conclós el canal de Fiumicino, la cridada Fosar Trajana, iniciat per Claudio, que és utilisat per a la navegació, pero que al mateix temps millora el fluix de l'aigua cap al mar. L'últim emperador que va dispondre una neteja radical del caixer (álveo) i la construcció de defenses ribereñas va ser Aureliano.

Bibliografia

  • Autoritat de Conca del riu Tíber i del CITERA -Centre Interdisciplinare Territori Edilizia Restaure Ambient de l'Universitat "La Sapienza", en colaboració en la Regió Lacio i el Municipi de Roma: Il Tevere a Roma, portolano, novembre de 2006. (en italià)
  • Joëli Gall: Li Tibre. Fleuve de Rome dans l'antiquité. Presses universitaires de France, Paris, 1953. (en francés)
  • Joëli Galle: Il Tevere Fiume vaig donar Roma nell'antichità. Edizioni Quasar, Roma, 2005. (en italià)
  • Cessara D'Onofrio: Il Tevere. Romana Soc. Ed., Roma, 1980. (en italià)
  • Armant Ravaglioli: Il Tevere fiume vaig donar Roma - Storia, curiosità,prospettive. Tascabili economici Newton, Roma, 1998. (en italià)
  • Marque Scataglini: Il viaggio del Tevere, Guide Iter, maig de 2004. (en italià)

Enllaços externs


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Tíber&oldid=1530515»