Cinema

El cine (abreviatura de cinematógraf o cinematografia) és la tècnica i l'art de crear i proyectar metrajes (com es coneixia a les películes en els seus inicis). Etimológicament, la paraula «cinematografia» va ser un neologisme creat a finals del XIX i compost a partir de dos paraules gregues: per un costat kiné, que significa «moviment» (vore, entre unes atres, «cinètic», «cinètica», «kinesis», «cineteca»); i per un atre γραφoς (grafos). En això s'intentava definir el concepte de «Image en moviment».

Quan es parla del naiximent del cine es pren com a referència la data del 28 de decembre de 1895, en la que es varen proyectar al públic les primeres películes realisades pels germans Auguste i Louis Lumière, en la memorable sessió realisada en el Saló Indi del Gran Café de París.

Des de llavors ha experimentat una série de canvis en varis sentits. Per un costat, la tecnologia del cinematógraf ha evolucionat molt, des dels seus inicis en el cine mut dels germans Lumière fins al cine digital del XXI. Per un atre costat, ha evolucionat el llenguage cinematogràfic, incloses les convencions del gènero, i han sorgit aixina distints gèneros cinematogràfics. En tercer lloc, ha evolucionat en la societat, en lo que es varen desenrollar distints moviments cinematogràfics. Se li coneix com la «gran pantalla», en oposició a la «menuda pantalla», açò és, la televisió.

Com a forma de narrar històries o acontenyiments, el cine és un art, i comunament, considerant les sis arts del món clàssic, li'l denomina «sèptim art». No obstant, per la diversitat de películes i a la llibertat de creació, és difícil definir lo que és el cine hui. No obstant, les creacions televisives que s'ocupen de la narrativa, montage, guionismo, i que en la majoria dels casos consideren al director com el verdader autor, són considerades manifestacions artístiques, o cine art (cine d'art). Per una atra part, a la creació documental o periodística li la classifica segons el seu gènero. A pesar d'açò, i per la participació en documentals i films periodístics de personal en visió pròpia, única i possiblement artística (directors, fotógrafs i camarógrafos, entre uns atres), és molt difícil delimitar la calitat artística d'una producció cinematogràfica.

L'indústria cinematogràfica s'ha convertit en un negoci important en llocs com Hollywood (Califòrnia, Estats Units) i Bollywood (Bombay, Índia).

En 1872, una polèmica enfrontava als aficionats als cavalls de Califòrnia. Leland Stanford, exgobernador de l'Estat i poderós president de la Central Pacific, i un grup d'amics seus sostenien que hi havia un instant, durant el trot llarc o el galop, que el cavall no recolzava cap caixco en el sol. Un atre grup, del que formava part James Keene, president de la Bossa de Valors de Sant Francisco, afirmava lo contrari. Eadweard Muybridge va donar per terminada eixa polèmica en esta seqüència d'imàgens que mostraven el cavall en moviment, un dels predecessors de la captura de moviments.

Història

Artícul principal → Història del cine.

L'història del cine es va iniciar en els egipcíacs, els grecs i els romans. Ells varen mostrar l'idea del moviment a través de dibuixos successius. En el temps, en Àsia es varen escomençar a realisar jocs de llums i ombres que consistien en proyectar les ombres sobre la superfície blanca d'una tela per llums a esquenes dels espectadors. A la seua volta, este invent va inspirar a la creació de la «llanterna màgica» en el XVII. Un aparat òptic que es basava en una caixa que capturava imàgens de l'exterior i les proyectava en el seu interior per a després funcionar a l'inversa.

Més tart, en Gran Bretanya (XIX) junt en la revolució industrial varen aplegar nous invents com la màquina a vapor, la pera de llum, els nous transports i entre tots ells la fotografia. Durant esta época es va inventar la primera cámara oscura moderna, fabricada per Charles i Jacques Vincent Louis Chevalier en París. Posteriorment es va inventar el Quinetoscopio, creació de Thomas Edison. Este artefacte consistia en captar imàgens en moviment per a després plasmar-les en una cinta. El Quinetoscopio va ser lo que els va inspirar als germans Lumière ya que abdós volien reflectir imàgens en moviment per lo que varen conseguir un kinetoscopio i en ell varen crear el seu propi artefacte, el cinematógraf. El seu mecanisme es basava en un disc giratori que posava a córrer una cinta a 16 quadros per segon.

El 28 de decembre de 1895, els germans Lumière varen proyectar públicament l'eixida d'obrers d'una fàbrica francesa en Lió, el derrocament d'un mur, l'arribada d'un tren i un barco eixint del port. L'èxit d'este invent va ser immediat, no solament en França, sino també en tota Europa i Amèrica del Nort, a on Thomas Edison ya havia gravat numeroses escenes que un espectador al mateix temps podia vore a través d'un kinetoscopio.

En un any, els germans Lumière varen crear més de dèu películes, marcades per l'absència d'actors i els decorats naturals, la brevetat, l'absència de montage i la posició fixa de la cambra. No obstant, Alice Guy va ser la primera persona en ser realisadora d'una película, la fundadora del cine narratiu i de la narració cultural superant el cine de demostració dels germans Lumière i assentant les bases de lo que en el futur s'ha considerat ficció. També va ser la primera persona que va conseguir mantindre's econòmicament a través d'esta professió. La seua primera película -i per tant, la primera película de l'història del cine- va ser El fada dels repollos (La Fée aux Choux, 1896). Va realisar moltes més películes, entre elles Sage-femme de première classe (1902) i La Esméralda (1905). Despuix de l'èxit de Guy, Georges Méliès va decidir introduir-se en esta professió. Va realisar películes en històries i decorats fantàstics, com Fausto i Barba Blava (1901), va desenrollar les noves tècniques cinematogràfiques, sobretot en Viage a la Lluna (1902) i en Viage a través de lo impossible (1904), aplicant la tècnica teatral davant la cambra i creant els primers efectes especials i la ciència ficció filmada.

A partir de llavors, la cinematografia no va fer més que millorar i varen sorgir grans directors com Murnau, Erich von Stroheim i Charles Chaplin. En Estats Units es varen fer películes d'aventures, com les de Douglas Fairbanks i drames romàntics com les de Valentino. No obstant, les de major bellea varen ser frut de l'escola còmica americana naixcuda a partir de la comèdia de Mack Sennett, basada en slapsticks i en la estereotipación de figures socials com el policia o el gros, el avaro i el bigotudo burgués.

Ací recordem especialment a Buster Keaton i a Charles Chaplin. En 1927, es va estrenar la primera película en sò El cantant de jazz, a partir de la qual el cine tal i com es coneixia va deixar d'existir i d'un llenguage en que primava l'expressivitat de segments que es contrastaven i juntaven es va impondre una major continuïtat del relat i major fluïdea argumental. Eixe mateix any va aparéixer el doblage.

En 1935 es va filmar en Technicolor La fira de la vanitat (Becky Sharp), de Rouben Mamoulian; encara que artísticamente el color va conseguir la seua màxima plenitut en Lo que el vent es va dur (1939).

La primera proyecció pública de cine digital en Europa es va realisar en París, el 2 de febrer de 2000, utilisant MEMS (DLP (Processat digital de llum) CINEMA) desenrollat per Texas Instruments.

El cine i la lliteratura

El cine és un art relativament nou, i per a configurar-se s'ha basat en les atres arts. Una d'elles és la lliteratura.

La forma de narrar

Des d'un punt de vista narratiu, es pot dir que el cine ha conegut dos etapes: l'anterior i la posterior a Griffith. Est, com a pare del llenguage cinematogràfic tal i com ho entenem hui en dia, va comprendre que el cine era alguna cosa que podia usar-se per a contar històries i que el model per a contar dites històries no devia buscar-se en el teatre (com proponia Méliès), sino en la forma lliterària que Griffith i alguns dels seus contemporàneus consideraven la més acabada forma narrativa: la novela decimonónica, és dir, la novela del XIX.

Ocorria alguna cosa curiós, i és que els intelectuals de llavors aplaudien una narrativa que, d'haver-se tractat d'una novela, hagueren rebujat. Es donava dita situació perque els intelectuals varen comprendre, potser de forma intuïtiva, que no importava tant la forma, sino lo que s'expressava: «un art de l'image, sense gran dependència del pretext en que es basava».

Aixina que, a partir de Griffith, el cine es convertix en un llenguage narratiu estructurat d'acort en la forma de la narrativa del XIX, en contraposició en la successió d'escenes distribuïdes d'acort en les lleis de l'espai que es rigen per a l'escena d'un teatre que hi havia anteriorment.

El nou llenguage va permetre la possibilitat dels diferents plans, com posteriorment el moviment de la cambra i la profunditat de camp. Durant l'época de les vanguardes es va buscar trencar en esta tradició lliterària que Griffith havia marcat per mig d'atres mijos, fent películes que o no eren narratives o ho anaren únicament per mig de la relació d'imàgens, al marge de la narració novelesca.

Molt més alvance, es va vore que el cine no solament remetia la lliteratura per la seua narració, sino que també podia reinventar-la, redescubrirla. Un eixemple seria Nicholas Ray, qui en el seu We ca’t go to home again (1972) insertava frases escrites que van transformant-se: primer canviant unes lletres per atres fins a convertir les paraules en unes atres. Açò remet a una tradició lliterària que se centra en els jocs de paraules, els trabalenguas, la substitució de paraules pels seus sinònims, etc.

D'igual manera, va escomençar a implantar-se sobre les películes l'idea d'ambigüitat, partint de noveles escrites per Faulkner o pertanyents a l'etapa lliterària d'Henry James. Aixina que, els directors varen ser abandonant l'expressionisme i les seues formes per a mostrar una image per lo que era; per citar al filòsof Parménides: «Lo que és, és, i lo que no és, no és ni pot aplegar a ser». No obstant, es presentava certa ambigüitat en les imàgens perque, ¿per qué el subjecte es comporta d'un modo en lloc d'un atre? D'esta manera, totes ―o la majoria― les seqüències es convertien en alguna cosa denominat «temps morts».

De la novela al guion

Novela i film ampren ferramentes distintes: les noveles utilisen les paraules per a narrar, i les películes utilisen les imàgens. Llavors ¿on escomença l'adaptació i on la creació d'alguna cosa nou?

Cal comprendre que les paraules, per sí mateixes, fan texts, no noveles; les imàgens fan películes, no relats fílmicos. Lo que fa una novela o un relat fílmico és la seua capacitat de poder organisar la realitat (verbal o visualment) en escenes/seqüències narratives; la capacitat de relatar és l'indispensable per a una obra, ya siga fílmica o lliterària.

Ara be, a l'hora d'adaptar una obra lliterària, es poden donar dos tipos de problemes: discordança en el llenguage i discordança del resultat estètic.

Els problemes d'equivalència en el llenguage es donen quan una obra lliterària no seguix el model narratiu de la novela decimonónica que Griffith va institucionalisar, partint de la narració de Dickens, i per tant no tinguen una correlació en el llenguage cinematogràfic. Estos casos no són freqüents, pero, quan es donen, requerixen de l'invenció de dita correlació. El cine de vanguardes va ser l'únic que es va plantejar i va intentar resoldre este problema, pero eixos proyectes s'han convertit en #rarea que no modifiquen el curs de la producció ni conseguixen convertir-se en una corrent paralela.

Els problemes d'equivalència del resultat estètic es donaven principalment perque el cine estava en constant evolució: devia descobrir i evolucionar el seu llenguage per a poder igualar-se a les demés arts de narrar o representar, al mateix temps que devia portar a terme descobriments tècnics en els que poder conseguir expressivitat (sò, moviment, profunditat, realisme, etc.).

No obstant, cada llenguage, lliterari o visual, té les seues #rarea i característiques pròpies que fa incompatible un paralelisme exacte entre abdós. Aixina que, tot es reduïx a la posada en escena. Les imàgens tenen la virtut de poder transmetre tota classe de conceptes: valors, emocions, referències (a descripcions lliteràries, per eixemple) i el propi argument narratiu que narren. Cap atre mig pot transmetre les mateixes coses que una image.

He ahí el quid de la qüestió: una equivalència en el resultat estètic és demanar-li a una image que produïxca el mateix efecte en l'espectador que les paraules farien en el llector. Per a fer una adaptació fílmica, no és necessari replicar els mateixos recursos lliteraris, sino conseguir en els propis un efecte paregut (puix no sempre serà el mateix) al de l'obra lliterària original. Est és el principi base per a una adaptació fílmica adequada, independentment de la seua fidelitat: no sempre les millors adaptacions són les més fidels; tot es reduïx a l'enfocament i tractament del director.

Realisació cinematogràfica

Artícul principal → Realisació (mijos audiovisuals).

La realisació, en l'àmbit audiovisual, és el procés pel qual es crea un vídeo. Usualment, en el cine de producció industrial poden distinguir-se cinc etapes de realisació: desenroll, preproducción, rodage, postproducció i distribució. La realisació supon assumir decisions tant a nivell artístic com a productiu, i la llimitació únicament està donada pels mijos disponibles (presupost del que es dispon i equip en que es conta).

L'equip tècnic està format per:

Producció

El productor cinematogràfic és l'encarregat dels aspectes organisatius i tècnics de l'elaboració d'una película, es podria dir que és el responsable de convertir l'idea en película. Està a càrrec de la contractació del personal, del finançament dels treballs i del contacte en els distribuïdors per a la difusió de l'obra. Si la seua tasca es llimita a alguns aspectes puntuals del procés tècnic o creatiu, se li crida «coproductor».

També formen part de l'àrea el director de producció, el productor eixecutiu, el cap de locaciones i l'assistent de producció.

Direcció

El director cinematogràfic és el professional que dirigix la gravació d'una película, el responsable de la posada en escena, donant pautes als actors i a l'equip tècnic, prenent totes les decisions creatives, seguint el seu estil o visió particular, supervisant el decorat i el vestuari, i totes les demés funcions necessàries per a dur a bon terme el rodage.

També formen part de l'àrea l'assistent de direcció, el denominat script o continuiste i el tècnic d'image digital (dit cine).

Guion

El guioniste és la persona encarregada de confeccionar el guion, ya siga una història original, una adaptació d'un guion precedent o d'una atra obra lliterària. Molts escritors s'han convertit en guionistes de les seues pròpies obres lliteràries; dins del guion cinematogràfic es distinguixen el guion lliterari o cinematogràfic, que narra la película en térmens d'image (descripcions) i sò (efectes i diàlec), i està dividit en actes i escenes. És necessari distinguir el guion lliterari del guion tècnic, que agrega a l'anterior una série d'indicacions tècniques (tamany de pla, moviments de cambra, etc.) que servixen a l'equip tècnic en la seua llabor i que, a diferència del guion lliterari, sol elaborar-ho el director, no el guioniste.

També poden colaborar en el guioniste atres escritors (coguionista) o contar en dialoguistas que estan especialisats en escriure diàlecs.

El paper del guioniste és molt important, puix el seu treball és la base de tot el proyecte, si el guion és bo el director pot fer una película excelent, pero si este és deficient encara que el director tinga molts recursos, la película quedarà buida.

Sò

En rodage, els encarregats del sò cinematogràfic són el tècnic de sò i els microfonistas. En la postproducció se sumen l'editor de sò, el compositor de la música incidental i els artistes d'efectes sonors (foley) i de doblage, per a generar la banda sonora original. El sò és part fonamental del cine ya que la percepció del sò en el cine inclou: vibracions interpretada pel cervell a través del sistema auditiu (procedència, intensitat, tonalitat, materials, espai etc.), qualitats del sò estètiques com a textures i freqüències, i qualitats del sò sicològiques (sugerents, agradables, inquietants o molestes). També es manegen estímuls sonors. El sò és molt important perque amplia els llímits de la pantalla, soluciona problemes narratius, cohesiona el montage, influïx en l'espectador de forma inconscient i transmet històries i emociones.

Fotografia

El director de fotografia és la persona que determina cóm es va a vore la película, és dir que és qui determina, en funció de les exigències del director i de l'història, els aspectes visuals de la película; l'enquadrament, l'allumenament, l'òptica a utilisar etc. És el responsable de tota la part visual de la película, també des del punt de vista conceptual, determinant la tonalitat general de l'image i l'atmòsfera òptica de la película.

L'equip de fotografia és el més numerós i es compon, ademés del director de fotografia, del camarógrafo, el primer assistent de cambra o foquista, el segon assistent de cambra, el carregador de negatius, el gaffer o cap d'elèctrics, els elèctrics o operadors de llums, els grip o operadors de travelling o dolly, els estabilisadors de cambra (steady cam) i atres assistents o aprenents.

Montage

El montage cinematogràfic és la tècnica d'ensamblage de les successives prens registrades en la película fotogràfica per a modelar-les en la seua forma narrativa, dramatúrgica i, específicament, rítmica en la finalitat de construir frases audiovisuals: escenes i seqüències. Consistix en triar (una volta que s'ha rodat la película), ordenar i unir una selecció dels plans registrats, segons una idea i una dinàmica determinada, a partir del guion, l'idea del director i l'aporte del montador. El montador sincronisa l'image en el sò (tasca habitualment encomanada a l'ajudant de montage). Visiona les prens diàries junt al director i els membres clau de l'equip (el director de fotografia, que aixina supervisa el seu propi treball).

Hui en dia, moltes películes es monten en vídeo, i despuix eixe montage servix de referència per a tallar i empalmar el negatiu, que en els seus inicis la seua base era de celuloide, i que posteriorment va ser substituït per acetat i polièster, donada l'alta perillositat del primer. La preparació d'estes prens diàries es desenrolla cada dia a lo llarc del rodage de la película. La posproducción és el moment en que el montador ha reunit tot el material necessari per a completar un primer montage de la película. En acabant de que el director i el productor aproven el montage final, un montador de sò especialisat corrig els possibles problemes en est. Si fora necessari, el montador de sò grava els diàlecs en un estudi de gravació, mentres els actors veuen en proyecció l'image corresponent. Este procés es coneix com a doblage. Els montadores de sò reunixen les gravacions i creen a voltes nous sons (efectes sonors) per a intensificar la força dramàtica d'una escena. Mentres es prepara la banda de sò, el montador també supervisa els efectes òptics i els títuls que es van a incorporar a la película. Un dels passos finals és la preparació i la mescla de les diferents bandes sonores en un únic màster, primer magnètic, que contindrà els diàlecs, música, sò directe i efectes de sò, sincronisats en l'image i adequat al volum de cada banda. La mescla sense els diàlecs fa possible el doblage per a la distribució de la película en atres idiomes.

Operador de cambra

És l'encarregat de realisar i portar a terme tots els moviments de cambra que siguen necessaris per a adaptar-se al guion baix la direcció del director.

Art (Disseny de producció)

L'àrea artística pot tindre un director d'art o varis, de ser necessari. En el cas d'haver més d'un, estos estan coordinats per un dissenyador de producció, qui està a càrrec de l'estètica general de la película. Estos directors tindran assistents i encarregats específics, com escenógrafs, encarregats de vestuari, modisto, maquilladores, peluquers/as, utileros i atres membres suplementaris com a pintors, carpinteros o constructors. També depenen d'esta àrea especialistes en els efectes visuals i òptics que es realisen en el rodage, aixina com atres efectes realisats durant la fase de postproducció.

Stunts

Doble és la persona encarregada de salvaguardar l'integritat de l'actor que no conta en les habilitats necessàries per a realisar escenes de risc. Estos estan preparats física i mentalment, són persones capaces i acostumades per a fer activitats de risc en rodar escenes en cine.

Guion gràfic

El guion gràfic s'utilisa per a definir les seqüències, aixina com les variacions de pla, gests i posicions dels actors, en cada una de les escenes abans de rodar-la; en ell veem com si d'un còmic es tractara la película completa. Ademés este element és fonamental per a la bona comprensió de l'equip tècnic cap a lo que es va a rodar, incloent anotacions en les dificultats d'alguns plans o coses a tindre en conte.

En la creació d'un storyboard, els personages i el fondo es poden retratar únicament per mig de siluetes, pero sempre recalcant els elements importants en l'acció com poden ser fleches per a indicar moviment de cambra o d'actors, o l'expressió d'un actor en un pla determinat per a cuidar fins al més mínim detall i la producció siga excelent.

Distribució i exhibició

Artícul principal → Distribució cinematogràfica.

Els distribuïdors, generalment empreses independents de les productores, compren els drets d'exhibició en sales de cine, o per a la seua emissió per televisió, i venen els drets de la película als exhibidors (individuals o cadenes d'exhibidors), cadenes de televisió, videoclubs o atres establiments a on s'embenen les cintes de vídeo. Són també encarregats de la publicitat i de la promoció de les películes, de fer les còpies necessàries per a l'exhibició i de controlar les sifres d'ingressos i despeses. El productor cedix al distribuïdor un percentage dels ingressos de la película que per lo comuna alcança el 50 %. Ademés el distribuïdor deduïx dels beneficis del productor l'import de les còpies de la película.

Els mercats secundaris són aquells que proporcionen ingressos adicionals, que no eren l'objectiu inicial de la producció. Estos mercats inclouen una diversitat d'objectes: joguets en el nom dels personages de la película (especialment en el cas de les de dibuixos animats), camisetes, publicació del guion, curtmetrages sobre les incidències del rodage (el «cóm es va fer») i gravacions en disc, casset o compacte de la banda sonora original. Els productors buscaran compositors coneguts als que cedixen els drets de la distribució fonográfica de la seua música.

Banda de diàlec

És aquella sobre la que es registra el diàlec de la película, d'efectes especials, en la que s'han montat tot tipo de sons ambientals que arropen a les accions (tals com a grills, tràfic, pardals, etc).

Gèneros cinematogràfics

Artícul principal → Gènero cinematogràfic.

En la teoria cinematogràfica, els gèneros són una forma de classificar a les películes en grups. Cada gènero està format per películes que compartixen certes similituts, ya siga en el seu estil, la seua temàtica, la seua intencionalitat, la seua forma de producció o el públic al que van dirigides.

Atenent a la seua forma de producció i la seua intencionalitat, cal distinguir gèneros com els següents:

Cine comercial: Són les películes creades per l'indústria cinematogràfica orientades al gran públic i en la generació de beneficis econòmics com a objectiu principal. A esta categoria pertanyen la majoria de les películes que es proyecten en les sales de cine, i algunes d'elles són promocionades per mig de grans campanyes de publicitat.

Cine independent: Una película independent és una película de baix presupost i feta per chicotetes productores. Una película independent no és realisada pels grans estudis.

Cine d'animació: El cine d'animació és aquell en el que s'usen majoritàriament tècniques d'animació. El cine d'image real registra imàgens reals en moviment continu, descomponent-se en un número discret d'imàgens per segon. En el cine d'animació no existix moviment real que registrar, sino que es produïxen les imàgens individualment i una per una (per mig de dibuixs, models, objectes i atres múltiples tècniques, com el Stop Motion), de forma tal que en proyectar-se consecutivament es produïxca l'ilusió de moviment. És dir, que mentres en el cine d'image real s'analisa i descompon un moviment real, en el cine d'animació es construïx un moviment inexistent en la realitat.

Cine documental: El cine documental és el que basa el seu treball en imàgens preses de la realitat. Generalment es confon documental en reportage, sent el primer eminentment un gènero cinematogràfic, molt lligat als orígens del cine, i el segon un gènero televisiu.

Docuficción, híbrit entre el documental i la ficció, és un gènero practicat des del primer documental, que es renova des de finals dels anys cinquanta.

Cine experimental: El cine experimental és aquell que utilisa un mig d'expressió més artístic, oblidant-se del llenguage audiovisual clàssic, trencant les barreres del cine narratiu estrictament estructurat i utilisant els recursos per a expressar i sugerir emocions, experiències, sentiments, utilisant efectes plàstics o rítmics, lligats al tractament de l'image o el sò.

Cine d'autor: El concepte de cine d'autor va ser falcat pels crítics dels Cahiers du Cinéma per a referir-se a un cert cine en el que el director té un paper preponderant en la pren de totes les decisions, i en a on tota la posada en escena obedix a les seues intencions. Sol cridar-se d'esta manera a les películes realisades basant-se en un guion propi i al marge de les pressions i llimitacions que implica el cine dels grans estudis comercials, lo que li permet una major llibertat a l'hora de plasmar els seus sentiments i inquietuts en la película. No obstant, grans directors de l'indústria, com Alfred Hitchcock, també poden ser considerats «autors» de les seues películes. Es definix d'acort en el seu àmbit d'aplicació i recepció, ya que no sol tractar-se d'un cine lligat a l'indústria, i no es dirigix a un públic ampli sino específic, i compartix a priori un interés per productes que es troben fòra dels cànons clàssics. Un subgénero important podria ser el cine abstracte.

Cine ambiental: El cine no solament ha posat en contacte a l'home en la naturalea en diversos casos, sino que ademés ha segut, i seguix sent en ocasions, militant actiu en la lluita per la defensa del mig ambient. Ademés, el cine ha segut des del seu naiximent, el més fort mig de transmissió de coneiximents i de cultures, aportant als espectadors infinites possibilitats de trobada en paisages, naturalea, llocs i costums.

El negoci del cine

Artícul principal → indústria cinematogràfica.

Històricament una película obtenia els seus ingressos per llogar els drets d'exhibició en un cine i, a la seua volta, l'amo del cine cobrava una entrada a tot aquell que volguera vore la película.

En els ingressos d'eixes entrades, eixe propietari del cine pagava:

• Despeses de personal, neteja, llum, etc.
• Promoció local (en cartells i periòdics locals): es paga al 50/50 en la casa productora.
• Quota acordada en la productora de la película, que normalment és variable i depén de l'èxit de la película pero pot estar entre un 30 a un 70 per cent del preu d'entrada.
• El restant ho guardava com a benefici.

Aixina funcionava fins a l'arribada de la TV. En la televisió, la casa productora, al mateix temps distribuïdora dels drets, acorda en el canal de TV el lloguer de la seua película per un preu i unes condicions:

• Es podrà transmetre la película durant un periodo acordat, normalment de tres a cinc anys per un preu total.
• Es llimita el número de voltes que en eixe periodo el canal de TV podrà repetir la transmissió de la mateixa película, normalment entre dos i cinc voltes, màxim, per a no cremar la película.

Al poc temps, varen aparéixer noves formes d'exhibició o transmissió, com per eixemple:

• Pagament per visió (pay-per-view): esta finestra se sol obrir als sis mesos de l'estrena, per uns pocs mesos.
• Canals de TV de pagament, tipo Showtime o HBO: la finestra s'obri a l'any, durant un any.
• A continuació ve els networks o grans cadenes de TV, la finestra de les quals s'obri als dos anys, normalment per tres més.
• Sindicación de canals de TV: açò és agrupació d'estacions de TV que solament cobrixen un àrea local, no nacional. Esta finestra està oberta quan s'acaba la de les grans cadenes i s'està constantment renovant, en distints distribuïdors. Lo normal és un contracte per cinc o sèt anys. Al seu venciment, es torna a vendre eixos mateixos drets a un atre o al mateix, per uns atres tants anys i aixina constantment.
• Venda de videos, VHS, Betamax, etc: en vendes tant a tendes de vídeo per a llogar com a particulars. La finestra s'obri als sis mesos de l'estrena en vendes a distribuïdors que els coloquen en distintes tendes. En finalisar el contracte, es busca un atre nou distribuïdor per a continuar en eixes vendes de video. Estos videos posteriors són a preus molt més barats que els inicials.

Actualment, ya casi no hi ha venda de videos. Es va passar a DVD o Blu-Ray, pero el sistema és exactament el mateix. També hi ha ingressos derivats del streaming ben siga per Internet o per canals de TV especialisats en això. Ademés hi ha alguns ingressos de merchandeig, be siga venda de qualsevol objecte, penyora, disseny o us de marca que apareix en la película.

Per últim, l'indústria cinematogràfica també ha conseguit generar fonts de negoci excepcionals. Per eixemple parcs d'atraccions, com és el cas de Disneyland o el Parc Warner. També pot generar una nova forma de turisme, com és el cas de Joc de Trons: multitut de seguidors se senten atrets a llocs reals que apareixen en la série. Estos casos es donen en alcançar un alt nivell de notorietat, pero són poc freqüents.

En cada pas anterior, hi ha una part que es queda la casa productora, que és en la que paga els costs de producció i obté el seu benefici, encara que despuix de distribuir part d'eixos ingressos ben siga en actors/directors/productors per mig de contractes de royalties. També es paga als sindicats lo que es diu residuals, qui a la seua volta, els distribuïx entre els seus sindicats de manera que algú que va treballar en una película, encara que fòra en una presència curta d'una escena, seguix cobrant d'eixa película vint o trenta anys despuix cada volta que apareix per TV en qualsevol país. Estos residuals per a sindicats es donen en els Estats Units, no necessàriament igual en atres països.

Teoria del cine

La teoria del cine es basa en el principi de seqüències de fotografies contínues, és dir el cine tracta de representar la fotografia en una seqüència contínua per a mostrar moviment sense interrupcions.

El cine clàssic té un estil que emfatisa la continuïtat i comprensibilidad de la película. Normalment té caràcters forts, constants durant tota la película i un argument en un final feliç. El cine modern no emfatisa estes característiques, al contrari, rebuja el cine clàssic i el seu estil; i intenta trencar tot eixe estil i totes les convencions d'est. Directors diferents utilisen modos variants de l'estil modern.

Formats cinematogràfics

El cine va nàixer en el XIX com a consecució d'una llarga cadena d'invents i descobriments entorn a la fotografia. La fetilla que causava la proyecció d'ombres chinescas o dibuixos de lluntans països per mig de llànties màgiques es va unir als alvanços de la fotografia. Com a fenomen de masses, podem parlar del naiximent del cine en els germans Lumière. Pero no cal oblidar que estos lo que varen fer va ser perfeccionar el kinetoscopio de Thomas Alva Edison. I que va haver molts atres invents que varen girar entorn a cóm captar el moviment.

Va ser Thomas Alva Edison el creador, ademés, del format cinematogràfic per excelència, el 35 mm, sobre un soport de nitrat de celulosa. Este format i els de ample superior varen devindre els de us professional, encara que va haver molts atres empleats per #cineaste o per la pròpia televisió:16 mm, 9,5 mm, Súper 8, etc.

El format de pantalla ampla apareix en Hollywood a fins de la década de 1920, en diversos curts i informatius per a cine. La seua estrena coincidix en l'auge de les películes en 3 dimensions i l'utilisació de lents estereoscópiques de colors roig i blau (anaglifo), estrenades en 1915.

Durant la Gran Depressió de la década de 1930 els estudis es varen vore obligats a utilisar formats de pantalla ampla de menor amplitut per a baixar els seus costs, pero va anar fins a començos dels anys 50, davant la arrolladora irrupció de la televisió, que els estudis varen tornar a utilisar relacions d'aspecte majors. En 1953, la cadena FOX va llançar un dels processos de creació de format de pantalla ampla més populars entre els anys 1953 i 1967: el Cinemascope, l'antecessor del sistema que hui coneixem per Panavisión, el més utilisat hui en dia. El llegat que sobreviu fins als nostres dies és la pantalla ampla o panoràmica.

Premis

En el món del cine hi ha varis premis de prestigi mundialment reconeguts.

Uns dels premis més valorats són els premis Óscar.

En els premis Grammy també hi ha vàries categories dedicades al cine musical, com el premi Grammy al millor vídeo musical i el premi Grammy a la millor película musical.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Cine|20px|Vore el portal sobre Cine]] Portal:Cine. Contingut relacionat en Cine.

Bibliografia

• Aumont, J. Història general del cine. Madrit, Càtedra, 1995. ISBN 84-376-1369-8

• Bazin, A. ¿Qué és el cine?. Madrit, Rialp, 2001.
• BURCH, Noël. "Praxis del cine". Madrit, Fonaments, 1970.
• BURCH, Noël. El tragaluz de l'infinit: contribució a la genealogia del llenguage cinematogràfic. Madrit, Càtedra, 1987. ISBN 84-376-0642-X.
• CERAM, C. W.; Donato Prunera, trad. Arqueologia del cine. Barcelona, Destí, 1965.
• DUDLEY, Andrew; Alsina Thevenet, D. trad. Les principals teories cinematogràfiques. Barcelona, Gustavo Gili, 1981.
• FERNÁNDEZ DÍEZ, F.; MARTÍNEZ ABADIA, J. La direcció de producció per a cine i televisió. Barcelona, Paidós, 1997. ISBN 84-7509-972-6
• FERNÁNDEZ-TUBAU, Valentí. El cine en definicions. Barcelona, Ixia Llibres 1994.
• GIROUX, Henry Cine i entreteniment: Elements per a una crítica política del film. Paidós.
• GUBERN, Román. Història del cine. Lumen, Barcelona, 1993 (2.ª edició). ISBN 84-264-1179-7
• RAMS, Jesús. MARIMON, Joan. Diccionari incomplet del guion audiovisual". Oceà 2003.
• RETAMAL, Christian. «¿Per qué la vida no és en Cinemascope?'» En El rapte d'Europa. N.º 7. Madrit. 2005. Disponible en: [1] [2] archivat en Wayback Machine..
• RETAMAL, Christian. «Melancolia i modernitat». Revista d'Humanitats, N.º 10. Universitat Andrés Bell. 2004.
• SÁNCHEZ NORIEGA, José Luis, Història del Cine. Teories, estètiques, gèneros, Madrit, Aliança, 2018. ISBN 978-84-9181-203-6.
• SEGER, Lindo; WHETMORE, I. J. Cóm es fa una película: Del guion a la pantalla. Teià, Ma senar tropo, 2004. ISBN 84-96222-06-3
• ZAVALA, Lauro. «Cine clàssic, modern i posmoderno». En: Raó i Paraula, N.º 46. Mèxic, 2005. Disponible en: [3].
• ZUNZUNEGUI DÍEZ, Sants. Paisages de la forma: Eixercicis d'anàlisis de l'image. Madrit, Càtedra, 1994. ISBN 84-376-1273-X
• Martínez, I. Cine i mig ambient. El país de les aules, http://www.uhu.es/cine.educacion/cineyeducacion/granmedioambiente.htm.
• Novo, M. (2009). L'educació ambiental, una genuïna educació per al desenroll sostenible. Revista d'Educació.
• Pardo, A. (1998). Cine i Societat en David Puttnam (Vol. 2).
• Aurelio Germes. "¿Cóm fan diners les películes? Entenc que per mig del cine pero, ¿quin és el procés darrere?" Quora.