Xàtiva

Xàtiva, també denominada Eixàtiva, (en castellà Játiva) és un municipi i una ciutat de la Comunitat Valenciana (Espanya) situada en el sur de la província de Valéncia, en el nort de les Comarques Centrals i capital de la comarca de La Costera. Posseïx el major número d'enclavaments de tota Espanya, en un total de vintissís, i en l'any 2018 contava en 29.045 habitants (INE). La ciutat constituïx junt en una decena de municipis molt pròxims a ella un àrea urbana integrada que contava en 51.246 habitants en l'any 2007.

Històricament, Xàtiva va ser una de les poblacions més importants del Regne de Valéncia, rivalisant inclús en Valéncia i Oriola, les atres dos ciutats més importants en l'época foral. Va ser breçol dels papes Borja i conserva un important patrimoni artístic, a pesar de que va ser cremada en l'any 1707 per les tropes borbòniques com a represàlia per recolzar a les tropes austracistes durant la Guerra de Successió. En 1822 es va convertir en capital de la província de Xàtiva, que va desaparéixer a raïl de la divisió territorial d'Espanya en l'any 1833.

Toponímia

Xàtiva és una de les poques ciutats espanyoles que ha conservat un topònim prerromà. Els ibers la varen conéixer com Saiti, lo que va derivar en llatí a Saitabi o Saetabis. En àrap va evolucionar a مَدينَة شاطِبَة (madīnat Šāṭibat) i d'ahí al valencià Xàtiva. En l'any 1707 Felipe V va canviar el nom de la ciutat pel de Sant Felipe. Les Corts de Càdis varen restituir el nom en 1811 en la seua forma castellanisada Játiva que posteriorment es va adaptar a l'ortografia acadèmica en la grafia Xàtiva i va tornar a canviar oficialment a la seua forma valenciana Xàtiva per Decret del Consell de 7 de giner de 1980.

Geografia

El municipi de Xàtiva està situat entre les conques del riu Albaida i del seu afluent el riu Cànyoles, en l'estratègic corredor de Montesa. Té un perímetro molt desigual i conta en varis enclavaments territorials, frut de les segregació ocorregudes en el seu terme històric, que estava compost per més de 60 pobles. Es distinguixen a lo manco quatre unitats ben diferenciades en el relleu. En la zona septentrional s'alça la serra de Santa Anna, un aflorament de naturalea triásica. Al sur d'esta serra, entre la Llosa de Ranes i Xàtiva, s'estén una àmplia vall de fondo casi pla, en una altitut mija de 80-100 m i cobert de sediment cuaternaris. Està solcat en direcció O-I pel riu Cànyoles i el barranc de Carnissers, i en direcció S-N pel riu Albaida, en les aigües del qual es rega la fèrtil horta de Xàtiva. A l'est de l'Albaida s'alça la mole del Puig (312 m), en el cim de la qual està les ruïnes de l'ermita de La nostra Senyora del Puig. Al sur de l'horta el relleu es torna abrupte per mig d'un anticlinal de parets casi verticals i agudes calcàrees. Al sur d'estes crestes s'obri la vall de Bixquert, colorit per les terres albarises. Pel sur de Bixquert s'alça la Serra Grossa, que conforma el llímit en la Vall d'Albaida. La ciutat està enclavada als peus del cerro del castell les ales del qual apleguen a ocupar algunes cases, estenent-se fins a la part més plana de la vega.

Localidades limítrofes

Noroeste: Anna, Estubeny, Cárcer, La Granja de la Costera, Rotglà i Corberà, Sellent	Norte: Alcàntera de Xúquer, Beneixida, Énova, La Pobla Llarga , Vilanova de Castelló	Noreste: Barcheta, Llosa de Ranes, Carcaixent, Lloc Nou d'En Fenollet , Manuel , Rafelguaraf, Simat de Valldigna
Oeste: Llanera de Ranes, Cerdà, Enguera, Novelé, Torrella, Vallés		Este: Genovés
Sudoeste: l'Alcúdia de Crespins, Montesa, Canals	Sur: Bellús, La Granja de la Costera, Guadasequies	Sudeste: Benigànim, l'Olleria

Climatologia

El clima de Xàtiva és mediterràneu típic. En esta població els hiverns es passen en temperatures templades, mentres que els estius són molt calorosos, en temperatures màximes que en ocasions poden superar els 40 ºC. Les gelades són rares, i la neu molt rara. En autumne es pot produir la gota freda.

Història

Prehistòria i Antiguetat

Moneda Saetabi

Moneda Saetabi Bilingüe auténtica

Els testimonis del poblament en el terme de Xàtiva són dels més antics en tota la frontera mediterrànea, com atesten les troballes de la Cova Negra, pertanyents al Paleolític Mig. La ciutat es remonta a la cultura ibèrica i ha conservat el seu topònim, que originalment va ser Saiti (encara que varen existir les variants Ibi o Tibi). Ya que el poblament s'ha estés durant més de 2.300 anys en una mateixa àrea geogràfica es fa molt difícil trobar restants antics, ya que els materials han segut reutilisats una i una atra volta, motiu per el que s'explica l'escassea de restants ibèrics. No obstant, el poblat original s'ha identificat en el lloc en que actualment s'alça el Castell Menor.

La romanisació es va iniciar en el sigle II a. C., en el que Saitabi va florir i va falcar moneda pròpia, en la que es representava una estrela de tres puntes en les 8, les 12 i les 4, en certa semblança a l'actual logotip de Mercedes. Va ser elevada a la categoria de municipi romà en el nom de Saetabis Augusta, en honor a l'emperador Octavi César August. Durant tota l'época romana Xàtiva va ser un important nuc comercial, en estar situada al peu de la Via Augusta, i va ser coneguda en l'Imperi per la producció de lli i la fabricació de textils. El poeta romà C. Valerius Catullus menciona els 'lintea' o 'sudaria' Saetaba ex Hiberis, regals dels seus amics Veranius i Fabullus, objecte del seu poema 12. (Catulli Veronensis 'Carmina' Henricus Bardon, ed. Bibliotheca Llatina Teubneriana, 1973: p. 15.) Els restants de la ciutat, no obstant, a penes són visibles, ya que les seues pedres es varen reutilisar per a construir edificacions en el caixco actual, i el solar va ser objecte d'una intensa ocupació agrícola. Es conserven, no obstant, més d'una dotzena de aljibes. Durant el Baix Imperi, Saetabis es va convertir en sèu episcopal i els seus bisbes varen assistir als concilis de Toledo, ya en época visigoda (sigles VI i VII). En la Hispania visigoda va ser sèu episcopal de l'iglésia catòlica, sufragánea de l'Archidiòcesis de Toledo que comprenia l'antiga província romana de Cartaginense en la diòcesis de Hispania.

Edat Mija

Carta Pobla de Xàtiva

Despuix de la conquista musulmana en 711, la ciutat es va denominar مَدينَة شاطِبَة (madīnat Ŝāţibat, transcrit generalment com Medina Xátiba). Durant este periodo es fortificaren els castells i la ciutat va guanyar importància com a plaça forta. De fet, el geógraf al-Idrisi (sigle XII) lloa la bellea i solidea dels castells de Xàtiva. Va pertànyer primer al regne de Toledo per a passar despuix al de Còrdova. Va pertànyer posteriorment al d'Almeria, el de Dénia i finalment el de Múrcia. En l'any 1094 va servir de refugi per a les tropes almorávides derrotades pel Cid en la batalla de Cuart. Esta vinculació en la figura del Cid fa a Xàtiva formar part del denominat Camí del Cid. Al començament del sigle XIII era cap d'un chicotet estat musulmà dependent de Valéncia que comprenia des del riu Xúquer pel nort fins a Biar pel sur. Xáteba va destacar aixina mateix per ser la pionera de la fabricació de paper en Europa Occidental.

Despuix de conquistar Valéncia en l'any 1238, Jaime I va posar lloc a Xàtiva en l'any 1240, encara que ho va alçar en aplegar a una treua en el alcaide musulmà de la ciutat. No obstant, problemes entre este alcaide i els castellans, varen obligar a Jaime I a intervindre militarment de nou, conquistant la ciutat en l'any 1244, en acabant de firmar el tractat de Almizra en Alfonso X.7 En rendir la ciutat, Jaime I va respectar la mesquita, que no es va derribar fins al sigle XVI. Baixe el domini cristià la ciutat, ya en el nom actual de Xàtiva, es va convertir en la segona ciutat més important del Regne de Valéncia i, si ben no va alcançar a recuperar la seua posició com a sèu episcopal, sí va ser cap d'una lugartenencia homònima.11 La població *morisca es va expulsar del recint amurallat i es va redistribuir entre les zones rurals i l'arraval de Sant Joan, mentres que els judeus varen conservar la seua judería intramurs, en les proximitats del porta de Santa Tecla. El castell i les muralles es varen reforçar i varen ampliar entre els anys 1287 i 1369, adquirint una forma molt similar a l'actual, al mateix temps que es millorava l'abastiment d'aigua per mig de la construcció dels aqüeductes de Bellús i de l'Aigua Santa. En l'any 1347 el rei Pedro IV li va concedir el títul de ciutat.

Retrat de Felipe V penjat del revés en el Museu de la Ciutat.

Edat Moderna

A finals del sigle XV la ciutat tenia uns 8000 habitants i es trobava prop del seu punt àlgit. La seua funció administrativa s'estenia en primer nivell sobre un extens terme municipal, que hui correspon a 37 municipis, i en segon nivell per una governació que comprenia des del riu Xúquer fins a l'enclavament de Capdet, Biar, Castalla, Xixona i Villajoyosa, en una extensió de 4.750 km². Ademés de les seues funcions administratives, tenia unes atres de tipo militar (en ser el seu castell el més fort del Regne de Valéncia), econòmic i comercial. No obstant, l'expulsió dels moriscos va supondre la pèrdua de casi la mitat dels habitants de la governació, quedant despoblades més de 100 dels seus núcleus. Esta crisis demogràfica va vindre seguida d'una atra de tipo econòmic i abdós es varen vore agravades per les epidèmies de pesta que es varen succeir a mitan sigle XVII, lo que va fer disminuir encara més la població, inclús en la pròpia ciutat.

Durant la guerra de Successió Espanyola, Xàtiva va prendre partit per l'archiduc Carlos, i va patir durs seges per part de les tropes borbòniques comandades per Asfeld. Com a represàlia a la seua resistència, i com a advertència a atres ciutats, Felip V va ordenar a Asfeld cremar la ciutat, va sofrir grans destrosses, gran part de la ciutat va ser saquejada i bona part de la seua població massacrada, el restant de població va ser desterrada.

El 19 de juny de 1707, les tropes de l'eixèrcit borbònic iniciaven la destrucció i incendi de la ciutat de Xàtiva eixercint aixina, “per dret de conquista”, un castic eixemplar sobre aquells que s'havien opost en les armes a les seues pretensions. Durant diversos dies, les flames cremaren els edificis i bens dels veïns de Xàtiva.

Tradicionalment s'ha dit que la ciutat va ser incendiada durant un any sancer (d'ahí l'apelatiu de socarrats, que es dona popularment als xativins). No obstant, actualment es considera que els danys, si ben importants, no varen poder ser tan grans, ya que es conserven molts dels edificis d'anteriors époques. Sí va haver, no obstant, un proyecte per a derribar gran part del caixco urbà i construir nous carrers, pero la remodelació no es va portar a terme per problemes tècnics i de propietat. En tot, la major afronta per a la ciutat va ser la desmembracio de l'antiga governació, la merma de funcions civils i la negació de la seua condició de ciutat històrica, que es va reflectir en el canvi del seu nom pel de Colònia Nova de Sant Felip, o simplement Sant Felip, nom que es mantingué fins a les Corts de Càdis de 1811 a on, per iniciativa del diputat Joaquín Lorenzo Villanueva, li fon restituït el nom de Xàtiva.

Edat Contemporànea

A lo llarc del sigle XVIII la ciutat va ser recuperant-se, com demostra el fet de que en l'any 1787 es contaren ya 12.655 habitants en el terme, lo que ademés va promoure noves obres i reformes urbanes en la ciutat. No obstant, els terremots de 1748 varen causar grans desperfectes, fins al punt de que l'iglésia de Santa Tecla es va derrocar completament i el castell va quedar pràcticament abandonat. L'economia, ademés, va començar a deteriorar-se ya a finals del sigle XVIII, en quedar fòra del nou Camí Real de Madrit a Valéncia, que passava a uns 4 km de la ciutat (aproximadament el traçat actual de la A-35 i l'A-7) que es va començar a construir en 1776. En l'any 1811 les Corts de Càdis varen restituir el nom anterior de la ciutat, Xátiva, gràcies, entre atres motius, a la perseverança de Joaquín Lorenzo Villanueva. En l'àmbit econòmic, la ciutat va sofrir un important revés en desaparéixer entre els anys 1810 i 1830 la seua indústria textil del lli i la seda casi per complet, lo que va deixar sense treball a unes 1300 persones. Este fet no va impedir que entre 1822 i 1823 fora capital de la província de Xàtiva, encara que este ensaig del Trieni Lliberal no va ser corroborat en la divisió definitiva de l'any 1833,15 en que es va incloure a la ciutat en la província de Valéncia. Xàtiva va recuperar gran part de la seua importància com a nuc de comunicacions en 1858 en obrir-se la llínea entre Valéncia i La Carrasca, que continuava cap a Madrit. El 20 de decembre de 1854 ya s'havia inaugurat la nova Estació ferroviària. Pero este fet no va contribuir al desestancament demogràfic, que s'havia acreixcut per la desamortisació, que va buidar molts convents, i l'abolició dels senyorius, que va comportar l'èxodo de mig centenar de famílies nobles. De fet, la població va seguir decreixent fins a l'any 1910, quan va començar a aumentar el número d'habitants per l'immigració. No obstant, el creiximent es va estancar una atra volta entre 1940 i 1960, década en que la població va començar a aumentar llenta pero invariablement, principalment per l'èxodo rural i l'especialisació de Xàtiva com a ciutat de servicis.

Durant la Guerra Civil Espanyola la localitat es va mantindre fidel a la Segona República fins al final de la lluita, en la presència d'algunes indústries de guerra. El 12 de febrer de 1939 va sofrir una incursió de bombarders italians de l'Aviació Legionaria, que varen atacar principalment l'Estació de trens i les seues afores. El bombardeig va deixar 129 morts i més de 200 ferits, molts d'ells dònes i chiquets que abarrotaven els molls de l'estació per a rebre l'arribada d'un comboi militar que en eixe moment efectuava la seua entrada.

Demografia

El municipi contava en 29.343 habitants en l'any 2014 (INE). Els seus habitants es coneixen com xativins; un 9,0% d'ells és de nacionalitat estrangera.

Evolució demogràfica
1707	1708	1787	1808	1814	1829	1857	1887	1900	1910	1920	1930
12.000	400	12.665	12.000	10.872	12.596	15.747	14.099	12.600	12.737	14.148	15.087
1940	1950	1960	1970	1981	1991	2000	2005	2010	2015	2018
18.263	18.092	19.896	21.578	23.755	24.586	25.478	28.222	29.361	29.095	29.045

Entre el cens de 1887 i l'anterior, Xàtiva va rebre un increment poblacional en incorporar-se el municipi desaparegut de Annauir.

Economia

El sector servicis és el dominant en la ciutat, en especial el relacionat en el turisme i el comerç. També l'activitat industrial és motor de l'economia xativi. El comerç es nutrix de clients procedents de la seua comarca i de les zones limítrofes a ella, no obstant l'Àrea Funcional de Xàtiva comprén 38 municipis, en una població total de 113.427 habitants en l'any 2009 que supon el 2,2% regional, per la seua situació i les bones comunicacions en infraestructures en les que conta que la fa fàcilment accessible i és nuc de comunicacions important.22

Si be en 1950 el 40% de la població es dedicava a l'agricultura, este percentage a penes aplegava al 5% en 2001. L'indústria ocupava eixe mateix any al 20% de la població activa i la construcció al 12%. No obstant, Xàtiva s'ha especialisat en les últimes décades com a ciutat de servicis, sector que ocupa a més del 63% de la seua població activa.

Política

Els alcaldes del municipi des de 1979 han segut els següents:

Llista d'alcaldes des de les eleccions democràtiques de 1979
Periodo	Nom de l'alcalde	Partit polític
1979 - 1983	Manuel Casesnoves Soldevila	n/d
1983 - 1987	Miquel Calabuig i Adrià	n/d
1987 - 1991	Miquel Calabuig i Adrià	n/d
1991 - 1995	Miquel Calabuig i Adrià	n/d
1995 - 1999	Alfonso Rus Terol	n/d
1999 - 2003	Alfonso Rus Terol	n/d
2003 - 2007	Alfonso Rus Terol	n/d
2007 - 2011	Alfonso Rus Terol	n/d
2011 - 2015	Alfonso Rus Terol	n/d
2015 - 2019	Roger Cerdà i Boluda	n/d
2019 - 2023	n/d	n/d
2023	n/d	n/d

Organisació territorial

El terme municipal de Xàtiva s'estenia, des de l'época andalusí, per la ribera del Xúquer, la Costera i la Vall d'Albaida, comprenent pel nort Sumacàrcer, Antella i Vilanova de Castelló, pel sur Ayelo de Malferit i Montaverner, per l'oest Canals i l'Alcúdia de Crespins i per l'est Benigànim i Barcheta, en una extensió d'uns 434 km² i una població d'uns 20.000 habitants en el sigle XVI. Despuix d'un llarc procés, dels 62 pobles del terme es varen segregar 37 que varen formar els seus respectius municipis, lo que va reduir considerablement la seua extensió.

Pedanies

Barris

En l'actualitat la ciutat es troba dividida en 12 barris:

Districte Ciutat (barri del Núcleu històric de Xàtiva situat al voltant de la Parròquia de Santa María).
Les Santes (antic barri migeval de la judería situat en el núcleu històric de la ciutat).
Sant Pedro (barri del núcleu històric situat al voltant de la Parròquia de Sant Pedro).
Sant Josep (barri del núcleu històric situat baix el Bellveret).
Alt del Raval (barri del núcleu històric situat baix el Calvari Baixet).
Raval de Sant Joan (antic barri migeval de la morería de la ciutat).
Les Barreres (antic barri migeval situat al voltant de la Parròquia de la Mercé).
Eixample (barri situat al nort de la ciutat).
Camí dels Dos Molins (barri del noroest de la ciutat).
Carmen (barri del norest de la ciutat)
La Murta (barri situat en les afores de l'Estadi de la Murta).
Horts del Raval (barri situat en les faldes de la Serra Vernissa).

Patrimoni

El caixco antic de Xàtiva es va declarar Conjunt Històric-Artístic en l'any 1982, i en ell es troba la gran majoria del patrimoni de la ciutat.

Patrimoni militar

Castell de Xàtiva: encaramallat sobre la serra Vernissa, domina completament la ciutat de Xàtiva. El seu núcleu original, situat en l'actual Castell Menor, és d'orige ibèric i va anar posteriorment habitat pels romans, els qui també varen escomençar la construcció del Castell Major. El conjunt actual, no obstant, presenta una arquitectura principalment islàmica o d'estil gòtic. Va ser presó d'estat de la Corona d'Aragó, i va ser considerat durant molts sigles com la plaça més forta del Regne de Valéncia. Des de lo alt del castell es divisen, al nort, la ciutat i el pla de la ribera del Xúquer; al sur, les terres de seca i les serres Grossa, Mariola i Benicadell; a l'oest, la frontera en Castella; i a l'est, els dies de bona visibilitat, es pot intuir la mar Mediterrànea. Va ser declarat Monument Nacional en l'any 1931.
Muralla: encara es conserven menuts trams de muralla urbana aixina com els situats en les lomes que dominen la ciutat, on es troben diverses torres de vigilància. Construïda per a protegir a la ciutat, conté trams que daten des del sigle XI al XVI.

Patrimoni religiós

Colegiata (Seu): també denominada Basílica o Sèu, és un temple catedralici de tres naus, travessia i girola que es va començar a construir en l'any 1596 sobre el solar de l'antiga mesquita. La seua construcció, no obstant, es va allargar fins al sigle XIX per problemes econòmics. En el Museu Colegial s'exhibixen numeroses peces de gran valor, entre les que es troben unes taules de Santa Elena i Sant Sebastià, un retaule de Santa Ana, la Creu Major del sigle XIV, el càliç de Calixt III i la Custòdia Major del Corpus.
Iglésia de Sant Pedro: es va alçar en el sigle XIV sobre una antiga mesquita existent en la plaça del Mercat, a on se solia celebrar la fira de ganado. Seguix puix el model dels temples de conquista. Té tres arcs diafragmàtics i es cobrix en un artesonat gòtic-mudéixar, decorat en franges polícromes, pudentes, motius geomètrics i escuts.
Iglésia de Sant Félix: data del sigle XIII, encara que va ser construïda sobre l'antiga sèu episcopal baiximperial. Destaca davant tot el seu porche, construït en columnes i sellars romans de diversa procedència. En l'interior es conserven vàries pintures dels sigles XIV al XVI.
Iglésia de la Mercé: Antiga iglésia de Sant Miguel, anexa a l'antic convent dels mercedaris de la ciutat. Es va incendiar en 1707 durant la guerra de successió i la varen reconstruir posteriorment els propis flares.
Iglésia dels Sants Juanes: data d'al voltant de l'any 1535 i està construïda sobre una antiga mesquita. L'iglésia té planta de creu llatina en capelles laterals de volta de canó reconstruïda en 1707 despuix de la crema de la ciutat per Felipe V. És de destacar la seua escala de marbre de Buxcarró.
Iglésia de Santa Tecla: datada en el sigle XIV, va resultar molt danyada durant els bombardejos borbònics de 1707 i es va vindre definitivament avall a causa d'un terremot en l'any 1748, encara que encara es conserva la torre del campanar.
Real Monasteri de l'Assumpció: edifici conventual d'estils gòtic i barroc construït en el sigle XIV i en posteriors reformes i ampliacions dels sigles XVI a XVIII.
Covent de Sant Francisco: es va començar a construir en el sigle XIV i la seua iglésia, actualment restaurada, servix de sala de concerts. Consta d'una sola nau en sèt capelles laterals de crucería. Prop de l'edifici se situa la font de Sant Francisco, construïda en l'any 1764 en elements ornamentals rococó.
Convent de Sant Dumenge: es va alçar a lo llarc del sigle XIV i en ell destacaven el refrectori, el claustre, la sala capitular i l'iglésia. Va ser derribat en gran part, i actualment s'està rehabilitant com a centre cultural.
Convent de Sant Onofre el Nou: es va construir entre els anys 1715 i 1721 enfront de l'iglésia de Sant Pedro, al costat de l'antic Portal de Cocentaina. Les dependències més interessants són el claustre de dos plantes i l'iglésia, decorada en rajoletes i pintures a la fresca.
Antic convent de la Trinitat: data del sigle XV, encara que en l'actualitat a soles es conserva la portada d'estil gòtic flamíger de l'iglésia, que alberga l'Archiu Municipal. Davant esta porta se situa la font de la Trinitat, del sigle XIV, la copa del qual està conformada per un prisma octogonal en el que alternen, casi borrats, els escuts de Xàtiva i del Regne de Valéncia.
Antic convent de Sant Agustín: data del sigle XVII i conta en un magnífic claustre classiciste, sient actualment sèu de la UNED, i l'iglésia de la qual, sense cult i parcialment sense torre del campanar per una solsida, va ser acondicionada i s'ampra actualment com a sala de concerts.
Ermita de Sant Josep: es va construir a principis del sigle XVIII segons plans de l'arquitecte Francisco Conca. L'interior és de planta de creu llatina, en àbsit semicircular i capelles laterals. Destaca la torre, que engloba l'antiga ermita de Santa Bàrbara i una porta tapiada que, segons la tradició, és la de l'antiga aljama per a on va entrar Jaume I d'Aragó despuix de conquistar la ciutat. Encara que esta afirmació és falsa i s'ha mantingut solament com a llegenda.
Ermita de Santa Anna: d'estil gòtic, es va construir en la primera mitat del sigle XV. Consta d'una sola nau, en tres voltes de crucería i àbsit. En els capiteles, on arranquen els nervis de les voltes, apareixen els escuts de la Corona d'Aragó, de Xàtiva i dels Borja.

Patrimoni civil

Almodí: es tracta d'un edifici d'estil gòtic, construït entre els anys 1530 i 1548, del que destaca la seua frontera i el pati interior en columnes jòniques. En la seua planta baixa es realisaven les contractacions i venda del blat, mentres que la part superior s'utilisava per a l'almagasenament del mateix, us que va conservar fins a 1919, en que va ser convertit en Museu de Belles arts i, posteriorment, en Museu de la Ciutat.
Hospital Major de Pobres: les seues obres varen escomençar en el sigle XV pero no varen terminar fins a mediats del XVI. L'interior es va destruir en 1707, pero es va reedificar al començament del sigle XVIII. La seua planta és quadrangular, en pati i jardí interior. La frontera, de pedra, pertany a l'estil renaixentiste, en porta principal plateresca i porta de la capella en estil gòtic tardà. Destaquen també els quatre finestrals del pis principal i la galeria de balconcillos en arc de mig punt que corre baix el ràfol, aixina com la font en el seu jardí interior. En l'interior es conserva la volta original de la capella de l'Asunción. Encara que conserva part del seu us sanitari, la porció de major valor arquitectònic alberga la sèu de la Mancomunitat de la Costera.
Casa de l'Ensenyança: edifici d'estil classiciste, construït en l'any 1758 i obra de Fra José Alberto Pina, flare carmelita que va eixercir com a arquitecte municipal. En l'actualitat acull el Museu de Belles arts de la ciutat.
Casa natal d'Aleixandre VI: palauet urbà del sigle XVI, a on va nàixer i va residir en Espanya el Papa Aleixandre VI. Conserva en la frontera una porta d'ampli dovelaje i en el seu interior un arc escarza de columnes jòniques.
Palau d'Alarcó: construït entre es anys 1715 i 1730, alberga en l'actualitat el Palau de Justícia. Destaca la volumetria jaganta allaugerada per la logia superior, la porta dovelada i blasonada i el balcó corregut de forja.
Palau dels Mahíques Sanç: es va començar a construir a principis del sigle XVII, encara que es va ampliar considerablement en els anys 1920. Actualment alberga la Casa de la Cultura de la ciutat.
Palau del Marqués de Montortal: situat en el carrer noble i més senyorial de la ciutat, el carrer Moncada es tracta d'un palau urbà migeval del sigle XV, en portada de pedra en la seua frontera, en arc de llargues dovelas i balcons de forja en azulejería.
Palau de l'Ardiaca: va ser construït en el sigle XV i era la sèu del arcediano de la Colegiata. Sobre la noble porta del palau, situat a escassos metros de la Seu, es troba l'escut de Calixt III i atres dos escuts de la branca Borja-Oms, que es pensa podrien pertànyer a Rodrigo o Cèsar Borja.
Palau dels Senyors de Estubeny: Palau urbà, que respon als criteris arquitectònics del sigle XVIII en afegitons ornamentals del sigle XIX, a on va residir durant la seua breu estància en Xàtiva la Reina Isabel II.
Edifici Botella: construcció residencial d'estil moderniste que data de l'any [[[1906]] situat just enfront de l'ajuntament.

Fonts històriques

Font de la Trinitat
Font del Lleó: Font històrica i ornamental del sigle XIX situada en el centre de la ciutat.
Font dels vinticinc dolls: Font històrica i ornamental del sigle XVIII situada en el Barri de Sant Pedro.
Font de la Trinitat: Font històrica i ornamental del sigle XV situada en la Plaça de la Trinitat.
Font de d'Aldomar: Font històrica i ornamental del sigle XVIII situada en la Plaça d'Aleixandre VI.
Font Real de la plaça Roca: Construïda en l'any 1841, és de planta central en una tassa allargada d'extrems semicirculars i un arbre de pedra de forma hexagonal, clarament gòtic, sense dubte aprofitat d'una font antiga de 1432.
Font Real de Sant Francisco: Va ser reconstruïda en l'any 1764 pel canter Marcos Piqueres, en estil barroc. Sobre la copa hi ha una image de Sant Francisco, que substituïx a l'original desapareguda a finals del sigle XIX.
Font Real dels Peixos: Font de planta central, pensada per a que les bésties begueren en la tassa i les persones begueren dels quatre dolls. Data de mitan sigle XIX, quan es va llaurar per a ser colocada en la plaça de la Bassa, des d'a on es va traslladar a la seua ubicació actual, en la plaça del Trinquet, en l'any 1972.
Font de Sant Dumenge: Menuda font de bassa quadrada de reduïdes dimensions i un senzill pilar arrematat en ornaments pel doll.

Agermanament

La ciutat de Xàtiva està agermanada en la ciutat de Cocentaina, en Alacant i en Lleida,en la província del mateix nom en Catalunya

Xativins destacats

Militars
- Lluís Despuig
- Bernat Despuig i Rocafull
- Hipólito Sans
Religiosos
Polítics
- Francesc Bosch i Morata
Científics
Meges
Escritors
- Vicente Boix
Juristes
Artistes
Atres

Vore també

Enllaços Externs

Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Játiva de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.

Municipis de La Costera
L'Alcúdia de Crespins • Barcheta • Canals • Cerdà • Estubeny • La Font de la Figuera • La Granja de la Costera • Génoves • Llanera de Ranes • Lloc Nou d'En Fenollet • Llosa de Ranes • Moixent • Montesa • Novetlè • Roglà i Corberà • Torrella • Vallada • Vallés • Xàtiva

Capitals comarcals de la Comunitat Valenciana ·
Ademús · Alacant · Albocàsser · Alcoy · Alzira · Ayora · Borriana · Castelló de la Plana · Catarroja · Cirat · Cocentaina · Chelva · Chiva · Dénia · Elda · Elig · Énguera · Gandia · L'Alcora · La Vila Joyosa · Llíria · Moncada · Morella · Oriola · Ontinyent · Puçol · Requena · Sagunt · Sogorp · Sueca · Torrent · Valéncia · Villena · Vinaròs · Xàtiva