Història contemporànea de la llengua valenciana

Els valencians sempre han tingut una consciència idiomàtica clara, la llengua valenciana, és una llengua neollatina, en un substrat ibèric determinant, que evolucionà a partir del llatí vulgar en terres valencianes que, com les atres llengües peninsulars, primer conegué una aportació germànica i més tart una intensa arabisació durant la dominació musulmana peninsular i que, en major o menor mida, es mantingué pels mossàraps valencians (el mossàrap, llengua constituïda per diferents dialectes aromançats, derivats del llatí vulgar i en influència de l'àrap, que es parlava en l'històric Regne de Valéncia) fins a la conquista de les terres valencianes per Jaume I, moment en que experimentà una aportació definitiva per part dels nous pobladors procedents d'Aragó, Catalunya, Occitània, Navarra, Castella… sense oblidar que existien judeus i àraps en el territori i que convixqueren llarc temps en la població cristiana dominant.

Jaume I, al conquistar pacíficament la ciutat de Valéncia en la redacció dels Furs: Per a que els valencians de tot el regne els entenguen i puguen complir-los, va ordenar que es traduïren a la llengua que el poble parlava: el romanç.

La política i la llengua valenciana han estat unides durant els últims temps, sobretot en l'época contemporànea. Resenyarem ací els fets i les circumstàncies que s'han donat durant els últims anys, depenent del color polític, be del govern espanyol o del mateix govern valencià, des del sigle XX fins a l'actualitat.

Antecedents

La Renaixença, com moltes atres coses pioneres en Valéncia (el paper, l'imprenta, el primer llibre imprés en la Península Ibèrica, la traducció de la Bíblia, vocabularis, gramàtiques, diccionaris, la primera lletra de canvi, lleis de la mar, l'hospital d´ignocents, folls i orats, etc.) va florir primer en el Regne de Valéncia, com a paladí, que va ser, sempre, del progrés.

Recordem que el primer diccionari d'una llengua romanç (escrit l'any 1472 i imprés el 3 d'octubre de 1489 en la ciutat italiana de Venècia) és el Liber Elegantiarum del notari valencià Joan Esteve, Joannis Stephani, nom en que firma en el colofó de la seua obra.

Va ser el notari valencià Carles Ros, ya en la segona mitat del sigle XVIII, qui inicia els primers passos de la Renaixença, en la recuperació de la llengua autòctona: la llengua valenciana. Carles Ros, edità en 1739 el Breve Diccionario Valenciano-castellano i en 1764 el Diccionario Valenciano-castellano.

Podem citar atres diccionaris, com: Els manuscrits de Manuel Joaquim Sanelo (1760-1827) d'un diccionari compost de dos parts, Ensayo de Diccionario de Lemosín y Valenciano antiguo y moderno al castellano i un Diccionari Valencià-Castellà. Justo Pastor Fuster en 1827 escriu un Breve vocabulario valenciano y castellano de las voces más oscuras y antiguas. Luis Lamarca en el seu Ensayo de un diccionario Valenciano-castellano de 1851. Pero en el sigle XIX la lexicografia valenciana conegué obres ben importants com la de l'advocat valencià Josep Escrig i Martínez Diccionario Valenciano-Castellano de 1851, que el reeditarà en 1887, aumentat i corregit per Constantí Llombart o el Diccionari general Valencià-Castellà per Joaquim Martí i Gadea de l'any 1891. Casi cent anys més tart, els catalans iniciarien la seua Renaixença.

L'any 1878 naix l'entitat cultural valenciana Lo Rat Penat per iniciativa de Constantí Llombart, dedicada a la promoció, defensa, ensenyança i difusió de la llengua i cultura valencianes.

A finals del sigle XIX tant en Catalunya com en les Illes Balears i en Valéncia, existia una gran anarquia en materia d'ortografia. En no tindre cap sistema ortogràfic acceptat per cada una d'estes regions, cada ú escrivia segons son propi criteri.

La primera tentativa de normalisació de l'escritura per a Catalunya va sorgir per iniciativa, dels propis catalans, allà per l´any 1891, a l´entorn de la revista barcelonesa L´Avenç. En aquelles hores els que intentaven la regularisació de dita escritura, entre els quals figurava Pompeu Fabra, futur artífex de la normalisació artificial de la llengua catalana, no pretenien absorbir les llengües valenciana i balear, unificant-les en la catalana, sino simplement resoldre el seu propi problema de normalisació de l´ortografia, prenent com a base per a tota Catalunya, la modalitat llingüística de Barcelona (el barceloní), diferent a la de les atres comarques catalanes.

Una unitat ortogràfica per als idiomes català, valencià i mallorquí, la consideraven en aquell temps impossible perque és contra natura (Revista l´Avenç, 31 de març de 1891), el jove ingenier cubà Pompeu Fabra i Poch, Jaume Massó i Torrents i Joaquím Casas i Carbó. Xavier Casp, en el pròlec del llibre de Benjamín Agulló sobre la biografia de Lluís Fullana Mira (Valéncia, 1998), afegix la cita i comenta: Clar que açò últim ho han ofegat en el maremàgnum dels anys.

Aixina que, els escritors de L´Avenç establiren per a Catalunya unes normes ortogràfiques que encara varen ser posteriorment suavisades per Pompeu Fabra. Se publicaren en 1913 per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), radicat en Barcelona, i se les considerà definitives i inamovibles a finals de 1917. Són les que estan actualment en vigor.

A principis de sigle XX, l'any 1906, se celebra en Barcelona, el primer Congrés de Cultura Catalana. L'home encarregat de dur a cap este important event va ser Mossén Alcover, el canonge mallorquí a qui mes tart li varen agrair tota la seua llavor filològica furtant-li la calaixera, on guardava milers de paraules arreplegades per a dur a cap la seua gran obra diccionarial - el Diccionari català-valencià-balear (DCVB)-, i enviant-lo a les Illes balears, des d'on venia. Els resultats del congrés se tingueren per molt afalagadors; aixina que, arrancant d'esta fita important començà seriament l'idea d'un catalanisme integrador.

Mossén Alcover, qui se va morir sense acceptar-la, dia: ...certs revetlers, que sostenen la desbaratada i sublevadora tesi de que el català de Barcelona ha de ser la norma i la llei la cifra del bon català... i tot lo altre ha de ser mirat i dejectat com a repussai, com a morques, com a dialecte pudent, corromput i tirador i que no tè per on agafar.

L'idea fonamental era convertir a totes les terres de parla romànica de les afores, en catalanes, d'este modo l'unitat buscada per a la composició de la Gran Catalunya, fon la consigna i la meta. El pensament de tots els principals components del moviment com Rovira i Virgili, Almirall, Víctor Alba i, especialment, el president de la Diputació de Barcelona, Prat de la Riba, no era atre que l'expansió. Prat de la Riba fundaria l´any 1907 l'Institut d'Estudis Catalans, una institució catalana privada que s'encarregaria de tots els assunts de la llengua catalana.

L'escritor i polític catalaniste, Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castelltersol, 1870-1917), digué:

… hagamos como los ingleses con su Gran Bretaña, flor de imperio que está a punto de surgir; hablemos de la Cataluña grande, que no es el Principado solamente, ni Mallorca, ni el Rossellón, ni Valencia, sinó Valencia y Mallorca y el Principado y el Rossellón y todos a una. Todos somos unos, todos somos catalanes. [...] y para llevar a cabo esta filosofía, hay que dominar por la fuerza de la cultura, servida y sostenida por la fuerza material; es el imperialismo moderno, el imperialismo integral, el de las grandes razas fuertes de ahora.

(Del llibre Nacionalismo catalán. Una gran farsa. Michael Braveheart. Centro Cultural Mallorqui. (Palma de Mallorca, 2003)

L'euforia del catalanisme anà pujant sa temperatura inicial, fins a l'extrem de que ya en l' any 1911, s'abocaven frases que van descubrint-nos la patètica apetència expansionista, basada sobre una unitat llingüística interesada, partidista i invasora, en la que sempre son els catalans els que més manen. Prat escriu en el seu llibre Graeter Catalonia:

...la personalitat catalana ya no acaba en les fronteres de la nostra provincia, sino que va mes alla, hasta tocar les palmeres de Murcia i, travesant la mar, florix en els cels de Mallorca... Parlem, puix, de la Catalunya gran, que no es sol el principat, ni Mallorca, ni el Roselló, ni Valencia, sino Valencia i Mallorca i el principat i el Roselló, tots a la vegada. Tots som uns, tots som catalans.

Antoni Rovira i Virgili (Tarragona, 1882 - Perpinyà, 1949), periodiste i polític catalaniste, membre de ERC, l'any 1915, digué:

Quan el domini geografic d'un idioma nacional està netament delimitat, coincidix, en efecte, en el territori d'esta nacionalitat. (…) Units pel comu orige, per la comu historia i pel comu llenguage, els catalans, els valencians, els mallorquins, els rossellonencs son un mateix poble, una nacio unica. (…) I hui, en Catalunya, ya no es diu molt valencians i mallorquins, sino catalans de Valencia i catalans de Mallorca. (…) Les Isles Balears son la Catalunya insular, com el Principat i el Reine de Valencia son la Catalunya peninsular, com el departament frances dels Pirineus Occidentals es la Catalunya ultrapirenaica. [El catalanisme] es completa i fondament pancatalaniste. (…) L'arraïl mes profunda del pancatalanisme es induptablement la comunitat de l'idioma. Perque l'idioma es el llaç viu que unix a tots els catalans de l'ampla Catalunya nacional (…) Per la comunitat de l'idioma s'arribarà a la futura unitat politica.

(Del llibre El nacionalismo catalán (Barcelona, 1915) per Rovira i Virgili)

Al principi, estes normes uniformes foren molt contradites en Catalunya per la gran diferència indicada, pero es varen impondre per la tenacitat de la política catalanista; més tart obtingueren algunes adhesions també fora de Catalunya, a pesar de que, per a la seua redacció, no s'havia contat per a res en filòlecs i llingüístes de tanta valia com el valencià P. Lluís Fullana i el mallorquí Mossén Antoni Maria Alcover. En 1929 alguns les adoptaren per a les Illes Balears.

Per a mantindre aquella tentació totalitaria i unificadora, no tingueren atre remei més que inventar-se falses històries, com ha seguit sent costum continuada. Aixina, puix, els allumenats catalans se tragueren de la cofeta, que sa llengua nos arribà als valencians per mig de la conquista. Pero quan en 1955, Germà Colón, manifestà publicament que: ese romance no pudo ser suplantado por una colonización tan poco intensa... i resulta, pués, casi inverosímil aceptar esta rápida asimilación de la lengua catalana, condicionada sólo por el hecho de la Reconquista, tocaren a arrebat.

Des de llavors, se'ls van ocorrer numeroses falsetats mai demostrades, fins arribar a cometre la gosadia d'afirmar que la Llengua Valenciana, no havia existit mai, que lo parlat entre nosatres no era atra cosa que la llengua catalana a la que el poble, ignorant, li diem valencià; quan es ben sabut que l'autoestima del poble valencià cap a sa llengua, se troba a nivells irreprochables.

L'única denominació que els valencians hem acceptat com a sinònima de llengua valenciana, en un context poètic o romàntic durant els sigles XIX i XX, és la denominació de llengua llemosina o llemosí, utilisada en molts casos com a sinònim de llengua antiga, llengua clàssica o dels nostres antepassats. L'explicació està en la consciència, més o manco clara, que entre una èlit cultural valenciana es tenia de pertànyer el valencià a un diasistema llingüístic superior occitanorromànic.

L'Archiu de la Corona d'Aragó

Un atre fet important, per la seua vilea, va ser la manipulació dels documents valencians de l'Archiu de la Corona d'Aragó (ACA), de sèu en Barcelona, portada a terme per la família Bofarull, una família d'archivers que s'encarregaren durant uns anys del ACA. Pròsper de Bofarull, director de l'Archiu de la Corona d'Aragó, va decidir, cap a l'any 1847, reescriure el Llibre del Repartiment del Regne de Valéncia de l'Edat Mija en l'objectiu d'engrandir i magnificar el paper que varen tindre els catalans en la conquista del Regne de Valéncia de 1238. Va suprimir en la seua edició facsímil de l'històric volum llinages aragonesos, navarresos i castellans per a donar-li més importància numèrica als catalans.

Va ser l'historiador i filòlec Antonio Ubieto qui va denunciar en els anys 80 del sigle XX que Pròsper de Bofarull havia modificat el Llibre en el que es registraven les donacions de cases o terrenys fetes per Jaume I als que varen participar en la conquista de Valéncia descartant assents que es referien a repobladors aragonesos, navarresos i castellans. El descobriment, que ha passat pràcticament desapercebut pese a la seua transcendència, li va supondre a l'historiador Antonio Ubieto l'enfrontament en companyers catalanistes i ser objecte d'amenaces.

Els registres manipulats per Pròsper de Bofarull (1777-1859) del Llibre del Repartiment, no solament tenien per objecte maquillar que els catalans varen ser minoria en la conquista i repoblament del Regne de Valéncia per darrere d'aragonesos i navarresos. Pretenien ademés cimentar la preeminència de la llengua catalana sobre el valencià, donant a entendre que esta hauria sorgit com a influència del català, tal i com ho explica la filòloga María Teresa Puerto, alumna d'Ubieto i autora del llibre Cronologia històrica de la Llengua valenciana (2007).

Ademés, s'afegiria la desaparició del testament de Jaume I (Lligall 758) que establia els llímits dels regnes d'Aragó, Valéncia i Mallorca i del Comtat de Barcelona. Figurava en l'inventari pero el document no apareixia.

L'importància d'estes manipulacions del sigle XIX cal emmarcar-les en el context del moment. Varen sorgir a la calor de la Renaixença catalana, moviment de la recuperació de la llengua catalana, del que la família Bofarull, sobretot Antonio Bofarull (1821-1892), va ser protagoniste indiscutible.

(Secció per completar)

1932 - Les bases d'ortografia valenciana

La desorientació ortogràfica encara durava en Valéncia a principis de la tercera década d'este sigle. Dels escritors valencians, uns seguien l´ortografia espanyola, com els discípuls de Nebot Pérez; atres, com el P. Fullana, preferien la propia valenciana, que reflectia la tradició i s'adequava a la fonètica pròpia; i atres, cregueren que l'ortografia catalana podria servir també per a la valenciana.

Certa discrepància en l'utilisacio de l'ortografia, duya al món lliterari valencià a incòrrer en divergències. La gran majoria d'escritors estaven d'acort en que s'havia de trobar solucions al problema i unificar l'escritura per a que la lliteratura valenciana adquirira el prestigi que mereixia.

Llavors, se va creure que "un acort transaccional" entre tots serviria per a millorar la situació. Pero el resultat de l'acort fon molt diferent de l'imaginat.

Esta falta d'unanimitat entre els escritors valencians va fer sentir el desig d'optar per un sistema ortogràfic únic, a eixemple de lo que havia ocorregut en Catalunya; esta aspiració fon arreplegada per uns quants dels nostres escritors agrupats al'entorn de la revista Taula de les Lletres valencianes d'inspiracio catalanista. Llançaren estos l'idea d'arribar a un acort ortogràfic a base de les normes adoptades per l'Institut d'Estudis Catalans, i d´organisar una reunió, que fon facilitada per la Societat Castellonenca de Cultura, i que va tindre lloc el dia 21 de decembre de 1932, en la ciutat de Castelló.

Aixina que lo que s'inicià de bona fe, va acabar politisat, mangonejat i malinterpretat i, per supost, totalment desfavorable per a la Llengua Valenciana. ¿Per qué? Molt senzill, perque Catalunya va avistar la porta oberta per a on colar-se i per la que podia impondre, en el Regne de Valéncia, les més greus intencions absorcionistes. Pompeu Fabra, com alvançada del catalanisme, va procurar sembrar el caldo de cultiu necessari per a que els seus adictes, especialment els castellonencs, quedaren convençuts de que lo millor no era calfar-se el cap discorrent una normativa per a la Llengua Valenciana, ya que els catalans ya la tenien en circulació.

Dites normes foren establides, en caràcter purament ortogràfic, i mai va estar en l'intenció dels firmants (2 entitats culturals, 1 corporació, 1 semanari, 8 societats valencianistes, i 52 senyors, dels quals sols una quinzena eren de Castelló i província), que la seua adopció suponguera que els firmants havien d'abandonar les peculiaritats morfològiques, sintàctiques i lèxiques de la llengua valenciana, per a substituir-les per les corresponents catalanes. Aixina, en el preambul ("Declaració") de les mateixes s'utilisen moltes paraules i girs valencians, molt alluntats del català o inclús prohibides per la Gramàtica catalana.

L'únic filòlec firmant d'eixes Bases ortogràfiques (Nomenades Normes de Castelló o del 32, pero que el títul original del document era Bases per a la unificació de l'ortografia valenciana) fon Lluís Fullana (Sanchis Guarner contava en 21 anys). Encara que inicialment el Pare Fullana es negà a acceptar-les finalment, pressionat, accedí a rubricar-les, afegint que ho fea atés lo caràcter provisional que tenen. Pero no fon el primer firmant, fon justament l'últim de tots, per la resistència que ell oponia a refrendar-les, ademés de que era l'únic filòlec entre tots els assistents ad aquella taula redona en Castelló.

Fullana havia publicat en eixe mateix any de 1932, la seua Ortografia Valenciana. Esta edició tingué molt bona acceptació i s'havia venut tota en poc de temps. No quedava un atre remei que reimprimir-la una atra vegada de nou. I aixina fon. La nova edició de la Ortografia Valenciana es publicava en l'any 1933. Llavors ¿Perqué no s'aprofità esta Ortografia Valenciana de Lluís Fullana per a la reunió de Castelló de 1932? Pareix que les intencions dels organisadors eren atres molt diferents.

En primer lloc se diu que no hi ha cap vençut lo que ve a significar que les discrepàncies eren fondes. S'atribuixen, ells mateixa la nominació d'autoritats filològiques que mantenen punts de vista científics, quan d'autoritat no ne tenien cap perque ningú els havia revestit d'eixa distinció per a negociar en nom de ningú i, per supost en nom del poble valencià; de científics, menys encara perque de tots els firmants, només hi havia un filòlec de prestigi que era el pare Fullana, els demés, si exceptuem a Revest que era filòsof, eren tots o erudits, o socis de la Societat Castellonenca de Cultura o arquitectes, pintors, o músics que no sabien res de filologia, gent sense esment com anys més tart diria Germà Colón.

Les normes de Castelló establixen que per a modificar-les se necessitarà amples acords i maximes adhesions. I això és cert, pero lo cert és també que les normes de Castelló no tingueren tan ampla acollida, tantes adhesions com les que tindrien més avant les de l'Academia de Cultura Valenciana, conegudes com Normes d'El Puig o Normes de la RACV.

Puix, be, ni les generacions futures han arreglat res, ni allò poc madurat s'ha revisat a base d'amples acorts. ¿Perqué? senzillament perque eixes normes no les seguix ningú i perque els encabotats en fer desaparéixer la Llengua Valenciana, s'han preocupat ben seriament d'ometre tota referència i han traçat el camí seguint les pautes, tan sintàctiques, com morfològiques o ortogràfiques que se dicten des de l'Institut d'Estudis Catalans, que no deixa de ser, per a tots els valencians, un agravi. La sola intervenció d'eixa entitat en els assunts de la nostra comunitat, delit arreplegat en la Constitucio espanyola, deuria de ser prou per a que als defensors del català s'els caiguera la cara de vergonya.

En Josep Maria Guinot, filòlec castellonenc, digué:

L'any 1932 era la gran ocasió per a l'estudi de l'ortografia valenciana, per a que no fora ni castellana ni catalana, sino una ortografia verdaderament valenciana, i aquella ocasió llastimosament es va perdre.

Hi ha qui vocifera en defensa de les "Normes de Castelló" i estem segurs de que no les conéixen. Uns atres si que les conéixen i diuen escriure seguint-les, pero no és veritat, perque si be les seguixen en tot lo que tenen de catalanes, no les guarden en lo poc que en elles se conté de concessió al valencià. Ademés la casi totalitat dels defensors de les "Normes del 32" han adoptat la normativa catalana en gramàtica i vocabulari, neguen l´existència del valencià com a llengua i proclamen "l'unitat de la llengua", fent desapareixer el valencià, reemplaçat per la llengua catalana.

En resum, les Normes del 32 o de Castelló són unes bases ortogràfiques provisionals que cap entitat o organisme oficial les complix.

1956-1959 - L'Universitat Lliterària de Valéncia

A finals dels anys cinquanta i principis dels xixanta del sigle XX és va produir un atre fet que encara afonaria més a la Llengua Valenciana, fon l'invasió premeditada i alevosa de l'Universitat Lliterària de Valéncia, per catedràtics venguts de Catalunya, delliberadament. No venien més que a fer proselitisme i a propagar els anhels del catalanisme. Foren els Tarradell, o Giralt, que passat el temps confessarien que d'arqueologia n'havien ensenyat poca, pero hem fet país. Ad estos els seguirien més tart els natius, com Blasco, Cucó, Sanchis, Guía, Sánchez Ayuso, Pitarch, Alpera o Lluch que foren els principals iniciadors de la total catalanisació de l'Universitat.

Mentrestant els valencians se preguntaven, qué s'havia fet de la primera Càtedra de Llengua Valenciana, regentada pel pare Fullana qui, ademés, va ser Acadèmic de la Real Acadèmia Espanyola en representació, precisament de la Llengua Valenciana (1927-1930).

Com se diu en el llibre de Mª Teresa Puerto, Lengua valenciana, una lengua suplantada (pàgs. 52 i 53):

Havia donat frut la llabor catalanista que entre 1956 i 1959 inicien els professors Tarradell, Dolç i Reglá recent aplegats a l'Universitat de Valéncia.

... (despuix de certes conversacions en Nadal de 1959 entre Tarradell, Bastardes i Cahner), en l'ajuda de J. Pujol, J. Benet i les bendicions de J. Fuster... tretze jòvens valencians varen fer una "excursió patriòtica a Monserrat i Queralt"

En 1961 es repetix l'excursió a Queralt, i un grup de ciquantanou jòvens (universitaris) valencians escriuen una carta en "Serra d'Or", prenent clarament una opció catalanista.

Noms dels "jòvens universitaris valencians" que varen optar per la catalanisació de Valéncia, aixina com de les seues actuals activitats dins de la docència, o de la política, etc., des de les quals eixercixen la seua influència en la promoció i consolidació dels "paísos catalans".

En la revista Serra d'Or (2ª época, any III, nº 4) aparéixen els noms de

Els cinquanta-nou joves valencians de 1961, alguns d'ells alcançarien alts càrrecs i quotes de poder (polítiques, económiques, culturals, socials, lliteràries, en l'educació, etc..) en la societat valenciana. Aparéixen, entre els cinquantanou: Ricart Pérez Casado, que fon alcalde de Valéncia; Alfons Cucó, senador i professor universitari; Joan Ferran Martínez Navarro, director general de Conselleria de la Generalitat Valenciana, tots ells del PSOE. Vicent Alvarez, dirigent de UPV; Vicent de Miguel Diego, fundador de la UDPV; Antoni Borgues del PSUPV; Francesc Codoner, exsecretari técnic de la Conselleria de Transports i Benestar Social i dirigent del PCPV; Enric Tárrega del PSAN i membre de ACPV; Eliseu Climent, secretari general de ACPV; Joan Francesc Mira, director d'Institut i actual president de ACPV; Adrià Espí, dirigent de les institucions culturals de la Diputació d'Alacant; dos catedràtics d'universitat; tres catedràtics d'institut, un notari, un registrador de la propietat, una bibliotecària, un pedagoc, tres professionals de la difusió de la cultura i el llibre català al País Valencià (sic), un director de banda de música, un secretari d'Ajuntament i un dirigent del moviment excursioniste valencià.

En 1964 algunes veus s'alçaren contra esta invasió destructora, i desvalencianisadora, que el pancatalanisme havia iniciat i estes veus afirmaren, intentant obrir-li els ulls al poble que l'enemic el tenim dins de casa i tan dins que els majors enemics dels valencians son... els propis valencians.

Anys més tart, eixa mateixa Universitat dirigida pel rector Lapiedra (1984-1994), d'ideologia política pancatalanista nacionalista d'esquerres (Unitat del Poble Valencià, que més tart, passaria a ser Bloc Nacionalista Valencià), membre del Consell Valencià de Cultura i de l'Institut d'Estudis Catalans, tingué la gosadia de fer desaparéixer l'image de la Mare de Deu de la Sapiència de l'escut centenari d'eixa institució, per a humiliar a tant d'antic alumne que vea en la Mare de Deu un símbol universitari insustituible.

Al final, tota eixa catalanisació en les universitats valencianes ha desembocat i han pogut conseguir de la justícia i de la política, que dins dels murs, dins dels campus on se reclouen alumnes i professorat, se puga denominar a la llengua d'ells, que no dels valencians: acadèmicament llengua catalana.

1959-1970 - La Real Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE)

La Real Acadèmia Espanyola de la Llengua (RAE) ha canviat durant el temps sobre la definició de Valenciano. L'any 1926, el 26 de novembre, es publicà un Real Decret que dia lo següent:

Art. 1º La Real Academia Española se compondrá de cuarenta y dos Académicos numerarios, ocho de los cuales deberán haberse distinguido notablemente en el conocimiento de las lenguas españolas distintas de la castellana, distribuyéndose de este modo: dos para el idioma catalán, uno para el valenciano, uno para el mallorquín, dos para el gallego y dos para el vascuence.

En el Bolletí de la Real Acadèmia (Tom XXXIX - Cuadern CLVIII, septembre-decembre 1959, pag.494), la definició de Valenciano era la següent:

Lengua hablada en la mayor parte del antiguo Reino de Valencia.

En les últimes edicions del diccionari de la RAE, de 1985 i 1995. En abdós definicions de Valenciano, diu lo següent:

Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia y se siente allí comúnmente como lengua propia.

Definicions de Valenciano en algunes enciclopèdies:

• Lengua romance vernácula que se habla en la mayor parte del antiguo reino de Valencia (Acad).
  (Espasa-Calpe, Madrid, 1965).

• Lengua hablada en la mayor parte del antiguo reino de Valencia. Acad.
  (Enciclopedia Universal Sopena, Barcelona, 1968).

Un informe de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana RACV, de l'any 2006, enviat el Tribunal Suprem, entre atres coses, diu lo següent:

La Sección de Lengua y Literatura Valencianas de la Real Academia de Cultura Valenciana entiende que la equiparación que se le da a una supuesta unidad de las lenguas valenciana y catalana bajo la doble denominación (de catalán en Cataluña y Baleares y de valenciano en la Comunidad Valenciana) no responde ni a la realidad histórica, ni filológica, ni sociológica. Por tanto, constituye una vulneración del ordenamiento jurídico vigente por cuanto que supone una quiebra del rango idiomático proclamado y protegido por el artículo 7 del Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana y de su reforma de 2006, que sin duda alguna lo regula como idioma valenciano, lo que hace imposible también su equiparación desde el punto de vista filológico, ya que un idioma es una lengua independiente de cualquier otra, con estructura propia, siendo el Estatuto de Autonomía de la Comunidad Valenciana norma de las denominadas del Bloque de la Constitucionalidad. La infracción afectaría a los artículos 3 y 9 de la Constitución Española, protectores de la oficialidad de las lenguas autóctonas y de los principios de legalidad y seguridad jurídica.

Un artícul publicat en el periòdic Las Provincias (12.11.2006), titulat: La definición más polémica del valenciano, diu lo següent:

La RAE mantuvo durante años una acepción que reconocía el carácter singular de la lengua

El canvi de criteri que adoptà la RAE a principis dels anys 70, està relacionat, segons alguns investigadors, en les reivindicacions polítiques que aplegaven des de Catalunya.

1976 - Declaració Universal dels Drets dels Pobles

Segons la Declaració Universal dels Drets dels Pobles (Argel, 4 de juliol de 1976), també nomenada Carta d'Argel, diu lo següent:

Secció IV. Dret a la cultura.

Artícul 13. Tot poble té el dret de parlar la seua pròpia llengua, de preservar i desenrollar la seua pròpia cultura, contribuint aixina a enriquir la cultura de l'humanitat.

Artícul 14. Tot poble té dret a les seues riquees artístiques, històriques i culturals.

Artícul 15. Tot poble té dret a que no se li imponga una cultura estrangera.

1976-81 - La Batalla de Valéncia

Durant els últims anys del franquisme i els primers anys de la transició democràtica en la Comunitat Valenciana foren temps d'alta convulsió, sobretot, centrats en la ciutat de Valéncia. Aparegueren en escena grups pancatalanistes radicals i violents com el MDT (Moviment de Defensa de la Terra), La Crida (Crida a la solidaritat en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana), el PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional), etc., aixina com, el grup català terroriste Terra Lliure, alguns dels quals mantindrien la seua lluita fins als primers anys del primer govern autonòmic del PSPV.

L'any 1976 es crea la Coordinadora d'Entitats Culturals del Regne de Valéncia (FCERV) una federació d'entitats culturals valencianes. La Coordinadora convocà les principals movilisacions de la nomenada Batalla de Valéncia. Des de l'acte d'afirmació valencianista de la plaça de bous (1978), fins a una multitudinària que eixiren als carrers del Cap i Casal més de 500.000 persones en defensa de la Llengua Valenciana, el 13 de juny de 1997, passant per les històriques i multitudinàries manifestacions de 1979 reclamant l'autonomia valenciana sense ingerències del nort i de 1982 en defensa dels símbols valencians.

L'any 1977 es crea el Grup d'Accio Valencianista (GAV) per a promoura la cultura i llengua valencianes i en defensa dels interessos valencians i per a fer front a l'imposició catalanista. Fon fundat durant l'octubre de 1977 per Manuel Zarzo i Lozano.

L'any 1977, es crea l'Unió Regional Valenciana (URV), partit que agrupava a tot el valencianisme sense importar l'ideologia dels seus membres. En URV militaren, entre atres, Miquel Ramón Izquierdo i Vicent González Lizondo. En el I Congrés de la URV, en octubre de 1979, es va impondre per majoria la corrent més progressista i nacionalista, desembocant en una refundació del partit en la que va canviar el seu nom pel d'Esquerra Nacionalista Valenciana i bona part del seu ideari, adoptant una llínea fortament d'esquerres i nacionalista. Açò va provocar l'eixida del sector més conservador i regionaliste, encapçalat pel propi Miguel Ramón.

L'any 1977, el juriste valencià Miquel Adlert (1911-1988) edita el seu llibre En defensa de la Llengua Valenciana. Perqué i cóm s'ha d'escriure la que es parla, tot un referent. Resenyem unes quantes paraules del llibre d'Adlert:

La realitat és que l'autèntica llengua valenciana en sa evolució, en l'estat actual, ha segut desconeguda pels literats valencians actuals, primer pels arcaïsants i després, i ara, pels catalanisants. I així s'han condenat, com a "incorrectes", formes evolucionades de la llengua valenciana, substituint-les, primer per les arcaiques i després per les catalanes evolucionades.

El cas és que, en la catalanisació de la llengua valenciana, s'ha arribat a escriure una llengua que, com veem en la lletra impresa que apareix, no és valencià ni català, sinó un híbrit, perqué és o valencià catalanisat o català valencianisat, als que, per brevetat, denomine respectivament, valcat i cataval.

I ací, ara, català i valencià són diferents per haver tingut diferent evolució i diferents influències…

Perque les diferències entre valencià i català són: De lèxic: Per conservació de la paraula ibérica, germànica, àrab, mossarab. De procedència estrangera en adaptació pròpia o no. Per no ser el mateix etim llatí. Morfològiques: Diferència de lletres de més o de manco. Semàntiques: Paraules de diferent accepció o més o manco accepcions en valencià. I Fonètiques, que són les més.

L'any 1978 es crea l'entitat pancatalanista Acció Cultural del País Valencià (ACPV) sent el seu primer president, Joan Fuster. ACPV sería l'encarregada de promoure la cultura i llengua catalanes, aixina com, la desaparició de la llengua valenciana per absorció del català, i de ser el paraigües d'una ret d'associacions i entitats totes encaminades al mateix fi, rebent fortes subvencions de la Generalitat de Catalunya. ACPV va ser la responsable, durant més de 20 anys, de l'emissió de la senyal analògica i, més recentment, de la senyal digital de les cadenes catalanes TV3, 33, Canal Super 3/3XL, Catalunya Ràdio i iCat FM en la Comunitat Valenciana. Durant el temps, ACPV ha creat una ret de Casals Jaume I per totes les comarques valencianes i és la propietaria d'un edifici (antic edifici El Siglo Valenciano) en el mateix centre de la ciutat de Valéncia, denominat Centre Octubre finançat pel govern català. Va ser adquirit per Eliseu Climent quan era president de ACPV durant l'any 2005. ACPV és l'entitat encarregada d'organisar tots els anys el Correllengua, una campanya escolar de protesta, amagada baix un acte lúdic i festiu, destinada a la defensa i promoció de la llengua catalana.

Algunes notícies aparegudes en prensa sobre estos grups pancatalanistes:

• Violenta actuación con palos y sprays de algunos manifestantes catalanistas. La manifestación convocada por Acció Cultural del País Valencià contra la setencia de la Audiencia y a favor del uso del catalán en la Universidad de Valencia... (Las Provincias, 21.12.1986).
• El MDT colocó carteles de "Valencia, també es Catalunya" (Las Provincias, 23.10.1986).
• Ante los panfletos del "Moviment de Defensa de la Terra". Alcalde de Vinarós: "Lo que está claro es que somos Valencia, y nadie da importancia a esto" (Las Provincias, 23.10.1986).
• Queman una bandera española ante la estatua del rey don Jaume (Las Provincias, 19.2.1987).
• Un centenar de independentistas se manifestaron en Castellón (Alcázar, 24.12.1986).
• La "Crida" llama a la desobediencia a la Universidad valenciana (ABC, 15.11.1986).
• Gritos de "ETA ven y mátalos" contra Alternativa Universitaria. El claustro fue suspendido por las presiones y boicot de estudiantes del Bloc (Las Provincias, 25.3.1987).
• La Crida intenta coaccionar a emisoras valencianas para que emitan en catalán (Las Provincias, 26.4.1987).
• Un centenar de personas convocadas por el Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans, de carácter independentista, se manifestaron ayer tarde en Valencia flanqueadas por un gran despliegue policial. Tras la pancarta con el lema "València, terra lliure catalana"... (El País, 26.10.1987).
• "Terra Lliure" amenaza a un político ilicitano. A través del "Col.lectiu d'Independentistes Catalans d'Elx" (La Verdad, 26.6.1988).
• La Crida, vandálicamente, arrancó los rótulos en castellano de las calles. La organización catalanista cumplió sus amenazas contra el Ayuntamiento (Las Provincias, 7.3.1989) (es referix la notícia a la ciutat de Valéncia).
• Guía justifica los atentados realizados por Terra Lliure (Levante, 8.3.1989) (Josep Guía, membre fundador del PSAN).
• La "Crida" financió su campaña contra el Rey con fondos de la Generalitat de Cataluña (Las Provincias, 15.5.1988).

1978 - La Constitució espanyola

La mort del cap de l'Estat, el general Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, va marcar l'inici del procés de la Transició Espanyola cap a la democràcia representativa. Dos dies despuix de la mort de Franco, Joan Carles I va ser proclamat rei d'Espanya, qui havia segut designat pel general.

La Constitució espanyola de l'any 1978 va ser ratificada en referèndum pel poble espanyol el dia 6 de decembre de 1978 i sancionada pel Rei d'Espanya, Joan Carles I, el 27 de decembre. Es va publicar en el Bolletí Oficial de l'Estat BOE el 29 de decembre d'eixe mateix any.

La Constitució, que es la norma suprema de l'ordenament jurídic espanyol i a la que estan subjectes els poders públics i els ciudadans d'Espanya, el seu títul preliminar respecte al castellà i les demés llengües espanyoles diu lo següent:

Artículo 3.

1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla. 2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.

3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.

La Constitució va donar pas a la creació dels estatuts d'autonomia de les diferents comunitats autònomes.

1979-82 - Les Normes d'El Puig

En l'any 1979, ans de la promulgació de l'Estatut d'Autonomia, un Real Decret (2003/79) regulava l'incorporació de l'idioma valencià en el sistema educatiu de la Comunitat Valenciana.

La confecció i estudi de l'ortografia de la RACV, que durant més de cinc anys dugueren a terme un equip de filòlecs, pintorescament, llicenciats en filologia catalana, per l'Universitat Lliterària de Valéncia, se va presentar en el Monasteri de Santa Maria del Puig, en el més de març de 1981 i, el notari de Massamagrell donà fe del plec de firmes de més de mil intelectuals i associacions valencianes, com aixina també, de cent deu mil firmes més, cotejades pel mateix notari, i depositades en el Banc de Santander, recolzant ad esta obra valiosa i extraordinàriament minuciosa, per mig de la qual la RACV, dotà a la llengua dels valencians d'un instrument valiosíssim, perfectament adaptat a la sintàxis, la fonètica i la morfologia del parlar del poble valencià que, ademés, l'avalà per mig d'una Documentació formal, més tart publicada, en la qual se fa afermament del minuciós estudi que s'hagué de dur a terme, per a completar esta magnífica obra.

Les normes de l'Academia o Normes d'El Puig, estudiades exhaustivament per la Secció de filologia de l'Academia, publicades en 1979 i acompanyades per un escrit rigorosament científic, titulat Documentacio formal de l'ortografia de la llengua valenciana publicat en 1981, varen rebre l'adhesió d'un miler de firmes, certificades notarialment, en un acte celebrat en el Monasteri de Nostra Senyora del Puig, el dia 7 de Març de 1981.

En el protocol del notari de Massamagrell Dn. Esteve Moliner Pérez, figuren les firmes dels presidents de les entitats culturals i dels personages (catedràtics, professors, meges, farmacèutics, capellans, etc...) que s'adheriren a l'Acadèmia per haver establit les normes ortogràfiques. El número i la calitat dels firmants supera extraordinàriament al número dels firmants de les normes de Castelló.

En l'any 1982, ya promulgat l'Estatut, l'Orde del 28 de juliol de la Conselleria d'Educació regulava l'incorporació de l'ensenyança del valencià als plans d'estudi d'Educació Preescolar, General Bàsica, Formació Professional i Bachillerat. I en el curs 1982-83 es donaven les primeres classes de valencià de la democràcia.

S'ha de dir que tot això, tant el Bolletí Oficial, com el Diari Oficial, com els llibres de text, com la documentació oficial, s'escrivia en valencià, és dir, en la normativa emesa per la Secció de Llengua i Lliteratura valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).

La Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes és l'encarregada de l'estudi i promoció de la llengua i lliteratura valencianes, aixina com de la normativisació, a tots els nivells, i de l'us oral i escrit de l'idioma, basant-se en la realitat llingüística valenciana i en criteris científics que s'ha concretat en la seua ortografia, diccionari, estàndart oral, etc.

1982-1983 - Primeres elecccions autonòmiques

El 19 de Setembre de 1982, la Consellera de Cultura i Educació, Ampar Cabanes, va oficialisar l'ortografia general de la Llengua Valenciana, per a aplicar-la al món de l'ensenyança. Se tractava de la normativa científica, pensada i ajustada per al poble valencià, feta pels filòlecs valencians de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, en aquells temps Centre de Cultura Valenciana, fundat per la Diputació de Valéncia l'any 1915.

Se convoquen eleccions (8 de maig 1983) i el govern de la UCD en el poder, pert les eleccions estrepitosament, front a una avasalladora victoria del socialisme PSPV. Vintinou dies despuix de l'entrada en vigor de la normativa aprovada per la Conselleria d'un govern llegalment constituit, el nou Conseller de Educació, Ceprià Císcar, soterrava aquell fet que haguera pogut ser el de la normalisació pacificadora de la Llengua Valenciana. La nova Conselleria d'Educació invalida els contractes dels professors de valencià aprovats per l'anterior Conselleria d'Educació. Se produïx un greu conflicte social i laboral. Sense més, se canvia la normativa del valencià per la del català que en aquell moment no estava regulada per ningún ent valencià. Fon el primer atac polític al valencià, a nostra llengua valenciana.

Se va fer desaparéixer tot vestigi de l'ortografia autorisada per Ampar Cabanes que, en alguns llocs ya estava distribuïda i, en un acte d'imposició més propi de les maneres hitlerianes, s'inicià l'invasió de l'administració, ràdio, televisió, coleges, instituts, universitats, etc., ordenant l'estudi de la llengua en la normativa de l'Institut d'Estudis Catalans. No va haver cap tipo de consens en les Corts Valencianes tampoc cap decret o llei per a fer efectiva l'implantació. Encara hui se seguix aplicant sense que s'arreplegue ni en la Llei d'Ús del Valencià.

El govern socialiste de Joan Lerma va governar en la Comunitat Valenciana des de 1982 fins a 1995 i, apart d'atres coses, aprovaria una llei del valencià, la Llei d'ús i ensenyament (sic) del valencià, l'any 1983 i crearia l'any 1994 un Institut Universitari (Institut Interunivesitari de Filologia Valenciana) per a fer-li ombra a la força cultural i científica de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

L'Estatut d'Autonomia

De fet, des dels orígens del Regne de Valéncia, mai se li ha donat a la llengua valenciana el nom de català; ha rebut moltes denominacions: romanç, vulgar, vulgada llengua materna valenciana, vulgar llengua valenciana, ydiomate valentino, valentino idiomate, llengua plana valenciana, valenciana prosa, valentina lingua, vulgar valenciana, valentinum, lingua vulgare valentina, vulgar valencià, idioma valencià o simplement valencià. Pero la denominació que més es repetix durant tots els temps fins a hui és la de llengua valenciana, nom que li donaren els clàssics valencians en un Sigle d'Or que conseguí un prestigi internacional. Hui en dia el seu nom oficial és idioma valencià, segons l'Estatut d'Autonomia, el qual es referix també al valencià com a llengua.

L'Estatut és una Llei Orgànica i arreplega el sentir majoritari del poble valencià sobre el nom de l'idioma autòcton dels valencians, cap llei inferior o institució pot donar oficialment un nom diferent a la llengua dels valencians.

Les normes ortogràfiques emanades de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV (Normes d'El Puig) foren oficialisades per la Generalitat Valenciana per a l'idioma valencià i en elles fon redactat el primer Estatut d'Autonomia de l'any 1982.

L'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana va ser aprovat per la Llei Orgànica 5/1982, del 1 de juliol. Les Corts han portat a terme varies reformes de l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana. La primera d'elles per mig de Llei Orgànica 4/1991, de 13 de març, que modificava l'artícul 12.4, determinava que la data per a celebrar les eleccions autonòmiques sería el quart dumenge de maig. La segona reforma, per mig de Llei Orgànica 5/1994, de 24 de març, va supondre l'inclusió d'una nova disposició adicional tercera que expressava que "totes les competències atribuïdes per este Estatut queden incorporades plenament i s'assumixen en caràcter estatutari per la Generalitat Valenciana". L'última reforma i la més important va ser l'any 2006 (Llei Orgànica 1/2006, 10 d'abril), que entre atres coses, incorporava a la AVL com a entitat normativa del valencià. Fon un pacte polític entre els dos grans partits en major representació en Les Corts Valencianes, el PPCV encapçalat per Francisco Camps i el PSPV encapçalat per Joan Ignasi Pla.

Tant l'actual estatut d'autonomia valencià aprovat per Les Corts el 27 de març de l'any 2006 com el seu predecessor (en vigència durant més de dos décades), són clars i concisos a l'hora de concretar el nom i l'entitat del Idioma Valencià. En abdós Cartes Magnes (marc jurídic i llegislatiu valencià de ranc màxim, supeditat únicament a la Constitució espanyola), el Idioma Valencià està definit com la llengua pròpia dels valencians a la que se li reconeix i otorga (en justícia) el seu caràcter de Idioma.

L'Estatut valencià de l'any 1982 respecte a la llengua valenciana, dia lo següent:

Artícul sèptim.

U. Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma son el valencià i el castellà. Tots tenen dret a conèixer-los i usar-los. Dos. La Generalitat Valenciana garantisarà l'us normal i oficial de les dos llengües i adoptarà les mides necessàries per a assegurar el seu coneiximent. Tres. Ningú podrà ser discriminat per raó de la seua llengua. Quatre. S'otorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià. Cinc. La llei establirà els criteris d'aplicació de la llengua pròpia en l'Administració i en l'ensenyança.

Sis. Per mig de llei es delimitaran els territoris en els quals predomine l'us d'una i atra llengua, aixina com els que poden exceptuar-se de l'ensenyança i de l'us de la llengua pròpia de la Comunitat.

L'Estatut valencià de l'any 2006, actualment en vigor, respecte a la llengua valenciana, diu lo següent:

Article sext

1. La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià. 2. L'idioma valencià és l'oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l'idioma oficial de l'Estat. Tots tenen dret a conéixer-los i a usar-los i a rebre l'ensenyament del, i en, idioma valencià. 3. La Generalitat garantirà l'ús normal i oficial de les dos llengües, i adoptarà les mesures necessàries per tal d'assegurar-ne el coneixement. 4. Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua. 5. S'atorgarà especial protecció i respecte a la recuperació del valencià. 6. La llei establirà els criteris d'aplicació de la llengua pròpia en l'Administració i l'ensenyament. 7. Es delimitaran per llei els territoris en els quals predomine l'ús d'una llengua o de l'altra, així com els que puguen ser exceptuats de l'ensenyament i de l'ús de la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana.

8. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució normativa de l'idioma valencià.

Queda puix llegislativa i jurídicament dictaminat al màxim nivell, que l'Idioma Valencià és la llengua pròpia dels valencians (i no atra) i que ademés la Llengua Valenciana dispon de ranc d'Idioma (llengua que ha desenrollat un sistema de codificació propi), sense que de l'articulat de la Carta Magna valenciana puga traure's conclusió alguna de que l'Idioma Valencià siga un dialecte d'una atra llengua, ni que el Valencià siga la mateixa llengua que una atra llengua.

Per lo tant, l'Estatut valencià reconeix a la llengua pròpia dels valencians la categoria de llengua que sempre ha tingut, Idioma valencià.

(Secció per completar)

Unió Valenciana

L'any 1982 va ser fundat el partit polític Unió Valenciana (UV), un partit d'ideologia, en els seus primers moments, regionalista i valencianista, pero a partir de l'any 2008 va passar a definir-se com a nacionalista, lliberal progressista i valencianista, fundat per l'empresari Vicent González Lizondo, l'exalcalde de la ciutat de Valéncia (1973-1976 i 1976-1979) Miquel Ramón Izquierdo, l'historiador alacantí Vicent Ramos i la mestra i empresària, Mª Dolors Garcia Broch, entre atres. UV aspirava a ser el partit majoritari de la Comunitat Valenciana, per a defendre els interessos del poble valencià, i treballar pel benestar i calitat de vida de tots els seus ciutadans. En les eleccions autonòmiques de l'any 1983 a les Corts Valencianes, que conformarien la I llegislatura, Unió Valenciana es va presentar en Coalició junt ad atres partits (Alianza Popular, Partido Demócrata Popular, Unión Liberal i la mateixa UV) obtenint uns bons resultats: 32,11 % dels vots i 32 escans. Va obtindre el seu major èxit a finals de la década de 1980 i principis de la de 1990 (baix el liderage de Vicent González Lizondo): UV va obtindre representació en el Congrés dels Diputats i les Corts Valencianes, aixina com una important representació municipal (en especial en la ciutat de Valéncia), apart de moltes alcaldies en la Comunitat Valenciana.

Evolució del vot en les eleccions autonòmiques
Any	1983 (coalició)	1987	1991	1995 (coalició)	1999	2003	2007 (coalició)
Número de vots	609.519 (32,11 %)	183.541 (9,24 %)	208.126 (10,5 %)	165.956 (7,1 %)	106.119 (4,76 %)	72.594 (3,03 %)	22.781 (0,95 %)
Diputats	32*	6	7	5	0	0	0

Els valencians varen tindre una veu valenciana en Madrit en defensa dels interessos del poble valencià representada per Vicent González Lizondo. Despuix del seu acostament al Partit Popular durant la década de 1990, que va culminar en l'arribada del PP a l'alcaldia de Valéncia (Rita Barberà) i a la presidència de la Generalitat Valenciana gràcies al denominat Pacte del Pollastre

No obstant, en l'interior del partit, la posició de Lizondo es va vore debilitada, segurament pel seu estat de salut, com va evidenciar el desmai que va sofrir en les Corts i al distanciament dels principis que varen originar el naiximent d'este partit. Obligat per les circumstàncies, González Lizondo, qui poc abans havia expulsat a les joventuts del partit, la Joventut Valencianista, per considerar-les massa nacionalistes, va cedir la presidència del partit al president de les Corts Héctor Villalba, qui no estava considerat anticatalaniste i fins i tot compartia certes idees en el valencianisme polític dins del context de la tercera via del nacionalisme valencià. La disputa acabaria en l'expulsió del partit de Lizondo, en novembre de 1996, Lizondo moriria un mes despuix de la seua expulsió.

La mort de Vicent González Lizondo, i la gestió dels dirigents posteriors va provocar que el partit fora disminuint progressivament la seua implantació, fins a aplegar a uns resultats testimonials.

L'any 2006, diversos valencianistes provinents d'una Unió Valenciana en descomposició, pensen en crear atre partit valencianiste que responga al seu ideal valencianiste i recuperar el vell partit de Miquel Adlert i Xavier Casp. En eixe any realisen diversos actes, ya com a Acció Nacionalista Valenciana, i serà oficialment en febrer de 2006 quan Acció Nacionalista Valenciana es reactiva i es refunda de manera oficial. ACNV, un partit històric que va ser fundat en l'agost de l'any 1933, partit de centre moderat, lliberal, i valencianiste. Nacionaliste en lo econòmic i en lo polític, més allà del regionalisme d'Unió Valenciana.

L'any 2011, sent el seu president, Josep Manuel Miralles, el partit va ser entregat al PPCV que presidia en aquells anys, Francisco Camps, donant fi a la seua existència.

1983 - Llei d'Ús

La Llei d'Ús i ensenyament (sic) del valencià (Llei 4/1983, de 23 de novembre), fon aprovada pel govern socialiste de Joan Lerma, sent el seu Conseller d'Educació, Ciprià Císcar, i publicada en el DOCV nº 133 del día 1 de decembre de 1983 i que contínua vigent encara que haja canviat el color polític durant els anys posteriors.

(Secció per completar)

La "normalització" en l'administració pública

A partir de l'aplicació de la Llei d'Ús, durant els anys següents, el personal de les administracions públiques de la Comunitat Valenciana va tindre que realisar uns cursos de formació (obligatoris per a tot el personal) considerats com de "reciclage" del valencià.

(Secció per completar)

1985 - I Congrés de la Llengua Valenciana

El I Congrés de la Llengua Valenciana es va celebrar en la ciutat alacantina d'Elig durant els dies 17, 18 i 19 de maig de l'any 1985. El discurs d'apertura del Congrés va ser pronunciat pel professor Antonio Ubieto. Entre els participants que acodiren al Congrés i participaren en el mateix en determinades ponències sobre la llengua valenciana: Josep Payà, Josep Boronat, Lleopolt Penyarroja, Francesc de Borja Cremades, Antonia Vila i Ferri, Voro Lopez, Emili Miedes, Manuel Mourelle de Lema, Carles Recio, Chimo Lanuza, Antoni Fontelles, Manolo Gimeno, Julià San Valero, Josep Marín i Morell, Antoni Garcia i Carpio, Miquel Navarro i Sala, Mn. Josep Mª Guinot, Miquel Carbonell i Roig,..

1989 - Canal Nou

L'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982 va possibilitar la creació d'uns mijos de comunicació social destinats a fomentar l'intercomunicació entre valencians i a potenciar la seua identitat cultural i llingüística. En el mes de juliol de 1984, les Corts Valencianes aprovaren la Llei de creació de Radiotelevisió Valenciana (RTVV).

Les emissions de Canal 9, que en l'últim any (2013) passà a denominar-se NOU, i Punt 2 (segon canal de RTVV), arribaren ad atres zones limítrofes a la Comunitat Valenciana, com Tarragona, les Illes Balears, Múrcia, Terol i la part est de Castella-La Mancha.

Apart dels informatius i alguns documentals de calitat, programes d'entreteniment, de producció pròpia, que tingueren prou d'èxit, com el programa dirigit per Joan Monleón, El show de Joan Monleón que incloïa el concurs de la Paella musical, que se quedà en la gent la cançoneta: A guanyar diners, ¿A on estan?, ¿A on estan?, a guanyar diners..., programes considerats de "telefem" com Tómbola, programes de série com L'Alqueria Blanca o un programa concurs com Cantem de Cor, que va reunir a les millors corals del Regne de Valéncia.

Durant els quasi 23 anys d'emissions, els nivells d'audiència anaren baixant, en els primers anys superava el 20% d'audiència mija fins a arribar a un 4'2% de quota de pantalla (juliol 2012).

El 5 de novembre de 2013, la Generalitat presidida per Alberto Fabra del PCPV va anunciar el tancament de l'ent despuix d'acumular fins a 1.200 millons d'euros en deute, l'impossibilitat de recolocar als casi 1.000 empleats despedits en un ERE illegal; i, en conseqüència, la desaparició de Canal Nou. La llei que ho permetria es va aprovar el 27 de novembre.

Durant els primers anys de funcionament de l'ent televisiu i la ràdio, la llengua utilisada era molt propenca al parlar del poble valencià, la llengua valenciana, pero en el temps la situació anà canviant, i conforme diu el Informe sobre la llengua de RTVV (Valéncia, novembre de 2013) emitit per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana:

Ara constatem que el fracàs de Canal 9 no es deu únicament a una mala gestió econòmica, sino a l'utilisació d'un model de llengua que no reflectix la realitat llingüística valenciana, no respecta les formes genuïnes valencianes i que és, com ya díem en 1990: “un llenguage afectat, sense naturalitat, coent, que no es sent com a propi i en el qual no s'identifiquen els valencians”.

Durant els més de vint anys d'emissions, algunes paraules que no pertenéixen a la llengua valenciana han calat en la llengua parlada pel poble, podem citar, entre moltes atres: esport per deport, vacances per vacacions i cap de setmana per fi de semana.

1992 - Carta Europea de Llengües Minoritàries

La Carta Europea de Llengües Minoritàries o Regionals va ser un acort ratificat pels estats membres del Consell d'Europa - entre ells, Espanya -, per a la defensa i promoció de totes les llengües d'Europa, firmat en Estrasburc, el 5 de novembre de 1992, en el que la llengua valenciana està inclosa i calificada com a Idioma amenaçat per ser un idioma discriminat i perseguit en la Comunitat Valenciana. En l'actualitat, el quart informe sobre Espanya del Comité d'experts del Consell d'Europa l'han ratificat i diferèncien el valencià del català.

1996 - L'Acadèmia Valenciana de la Llengua

L'any 1996, governant el PP en Valéncia i en el govern espanyol. Jordi Pujol amenaça a José María Aznar i l'obliga a que en la Comunitat Valenciana s'accepte l'unitat del valencià i el català -unitat que en realitat és una suplantació d'una per l'atra- per a deixar-lo governar en tranquilitat, en el govern de l'Estat, sense l'opressió dels partits nacionalistes catalans. Els vots a canvi de la Llengua Valenciana (vore Pacte de Reus).

Les Corts Valencianes acordaren el 17 de setembre de l'any 1997 solicitar al Consell Valencià de Cultura (CVC) que dictaminara sobre les qüestions llingüístiques valencianes.

El CVC, va solicitar informes sobre algunes qüestions relacionades en la llengua, com la normativa o l'entitat que podria encarregar-se d'eixa normativa, als centres educatius valencians (coleges i instituts), aixina com, ad algunes entitats culturals valencianes. Durant els anys de govern del PSPV-PSOE en la Comunitat Valenciana la llengua valenciana va desaparéixer de l'educació. Als escolars valencians se'ls ensenyava una atra classe de llengua. Quan els valencians decidiren donar-li la confiança al PPCV per a governar la Comunitat Valenciana el tema llingüístic va seguir en la mateixa situació. Per lo tant, els informes, en sa majoria, dels centres educatius foren favorables a la llengua que s'estava ensenyant, molt pareguda al català.

El CVC, davant l'encàrrec del president Eduardo Zaplana, va emetre un dictàmen, el 13 de juliol de 1998, que entre atres coses, diu:

El Consell Valencià de Cultura propone la creación de un ente de referencia normativa del valenciano, para el cual propone las siguientes características:

I. Que tenga personalidad jurídica propia, con independencia funcional y presupuestaria.

II. Que tenga capacidad para determinar la normativa en materia lingüística, reconocida por una Ley. Que sus decisiones en la materia sean vinculantes para las administraciones públicas, el sistema educativo, los medios públicos de comunicación y otras entidades u órganos de titularidad pública o que cuenten con financiación pública. III. Que los miembros del ente de referencia normativa sean 21, nombrados por periodos de diez años. Que las vacantes que se puedan producir por renovación u otros motivos se cubran por cooptación interna. IV. Que los miembros iniciales sean elegidos por las Cortes Valencianas por una mayoría de dos tercios, y por lo menos dos tercios de estos miembros sean expertos en valenciano con una acreditada competencia científica y académica, según criterios de evaluación objetiva. Y que el resto, hasta los 21 miembros, sean destacadas personalidades de las letras y de la enseñanza con una competencia lingüística y una producción reconocidas en el campo del valenciano.

V. El ente podrá tener relaciones horizontales con las diversas entidades normativas de las otras lenguas del Estado.

Al tratarse de un encargo de las propias Cortes Valencianas, el Consell Valencià de Cultura sugiere a la alta institución que la citada Ley sea tramitada parlamentariamente por vía de urgencia.

En quan al nom i naturalea de l'Idioma Valencià el referit dictamen del Consell Valencià de Cultura (CVC) va establir lo següent:

c) El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema llingüístic que els corresponents estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l´antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia.

Aixina, des de Madrit se li obliga a Eduardo Zaplana, llavors president de la Comunitat Valenciana, a crear un ent, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per tal de tindre una entitat valenciana que sostinguera i regulara la normativa del català.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua fon creada per la Llei 7/1998, de 16 de setembre i publicada en el DOGV nº 3.334, de 21 de setembre. La AVL depenia del Consell pero Zaplana, per a contentar encara més als seus amos, va introduïr a la AVL, en el nou Estatut de l'any 2006. Tot això baix el nom de valencià per a no despertar massa sospites i enganyar a la gent i deixant a la RACV a un costat. En l'administració, l'ensenyança, els mijos de comunicació, etc. ya no se parla ni s'escriu en valencià. Oficialment se fa en català, si be, la seua covardia els impedix dir-ho clarament per por a que el poble reaccione en contra d'ells. El segon atac greu a la llengua dels valencians és fa oficial.

El bolletí d'informació valencianista El Palleter (nº 1 de setembre de 2001) en la seua portada titulava: La AVLl sentencia a mort la llengua dels valencians i, entre atres coses, comentava:

El passat 23 de juliol quedà composta l'Academia Valenciana de la Llengua despres de mes de dos anys des de la seua aprovacio. Xavier Casp i Artur Ahuir foren els primers President i Secretari, respectivament, d'este nou ent normatiu que naix en l'intencio d'impondre oficialment les normes del 32, conegudes tambe com a normes de l'Institut d'Estudis Catalans. En la primera convocatoria des del nomenament dels 21 academics, Casp i Ahuir, reuniren als academics en normativa no valenciana. D'esta manera Xavier Casp i Artur Ahuir, ferms defensors de la normativa de la Real Academia de Cultura Valenciana - o d'El Puig - abandonen els seus postulats i aposten clarament per una normativa unitaria en la catalana. Tots els academics de la nova Junta de Govern de la AVLl creuen fermament en l'unitat de les llengües valenciana i catalana a excepció d'Artur Ahuir. Greus irregularitats envolten el bateig de la AVLl. En quan a les irregularitats El Palleter feya referència al dictàmen del CVC que anava en contra d'una Llei superior (l'Estatut d'Autonomia) al dir que el nom de valencià no tindra caracter exclusiu per a la llengua que usem els valencians. La segona irregularitat era referent a la data de creació de la AVL, s'hauria d'haver compost en un mes des de l'aprovació de la Llei pero han passat dos anys. I una atra irregularitat feya referència al sou dels acadèmics, segons el dictàmen del CVC els acadèmics no han de cobrar sou per les seues tasques, pero sí es recomana que cobren dietes i indemnisacions. En canvi, els 21 acadèmics cobraran un salari que estarà pels núvols, 9.200.000 pessetes. Comentant també que: Mes del 70% dels enquestats per un diari de Valencia, no consideren licit que els academics cobren. Cal recordar que ninguna academia de cap llengua en tot el mon cobra una pesseta per ser membre.

En el Decret 158/2002, de 17 de setembre, del Govern Valencià, per el que s'aprova el Reglament de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)(2002/9996) es pot llegir:

Reglament de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

TÍTUL I De les disposicions generals Artícul 1 ... 2. L'AVL té com a funció determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa llingüística de l'Idioma Valencià...

3. En les seues actuacions, l'AVL s'inspirarà en els principis i criteris que es desprenen del dictamen sobre el valencià que va aprovar el Consell Valencià de Cultura el 13 de juliol de 1998, i que figura en el preàmbul de la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de Creació de l'AVL.

El 9 de febrer de l'any 2005 la AVL va dictaminar que el valencià i el català eren la mateixa llengua:

... és un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d'autonomia de Catalunya i les Illes Balears...

• Vore també la secció: [2005 - Dictàmen de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua]

En la reforma de l'Estatut d'Autonomia de l'any 2006 (Llei Orgànica 1/2006, de 10 d'abril, de Reforma de la Llei Orgànica 5/1982, del 1 de juliol, d'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana) la AVL va quedar reconeguda com l'únic organisme competent en la regulació del valencià, aixina com una de les institucions estatutàries valencianes, quedant adscrita a la Presidència, per lo que goja de personalitat jurídica pròpia i eixercix les seues funcions en autonomia orgànica, funcional i presupostària, encara que se li atribuïxen certes dependències del poder polític a través dels seus representants. Per lo tant, la AVL se va incorporar a l'Estatut valencià. Sent blindada dita acadèmia per part del PPCV i el recolzament del PSPV en detriment de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV, per a poder excloure a la AVL de l'Estatut es necessitarà crear una Llei Valenciana, que siga aprovada per una majoria qualificada de dos terços de les Corts Valencianes.

Els presuposts de la AVL en els últims anys (El País, 18.1.2016):

Els primers anys de funcionament de l'AVL, creada en 1998, el seu presupost va rondar els quatre millons d'euros, ya que la seua activitat va anar desplegant-se progressivament, les cantitats no utilisades varen anar generant unes reserves que a l'inici de la crisis superaven els 10 millons d'euros, i que li ha permés mantindre els seus proyectes.

El presupost destinat a l'AVL creix en 2016 entorn al 2% despuix de varis anys de caigudes, i supera els tres millons d'euros. El PP va plantejar esmenes als contes de la Generalitat en vàries llínees relacionades en l'Acadèmia que sumaven prop de 600.000 euros, lo que li haguera impedit realisar bona part de les seues publicacions.

(Secció per completar)

1997 - Una gran manifestació

Més de 500.000 valencians eixiren als carrers del Cap i Casal en defensa de l'Estatut i en defensa de les senyes d'identitat valencianes. La pancarta que encapçalava la gran manifestació portava com a lema: Sí a l'Estatut, sí a l'Idioma Valencià. Normes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. La Coordinadora d'Entitats Culturals del Regne de Valéncia (FCERV) i el Grup d'Accio Valencianista (GAV) foren els encarregats de convocar la movilisació.

El 13 de juny de 1997 es va celebrar l'esperada manifestació. La gent va començar a concentrar-se a les cinc de la vesprada en la plaça de Sant Agustí, a pesar de que l'acte estava programat per a les sèt de la vesprada. Una gran pancarta en el text “Sí a l´Estatut, sí a l’Idioma Valencià. Normes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana” presidia la marcha. Gents de totes les edats, famílies sanceres, arribades de tots els racons del Regne de Valéncia i de la pròpia ciutat varen omplir de seguida la plaça i els carrers adjacents (Colón, Xàtiva, Navarro Reverter, etc.).

Va haver crits exigint a Zaplana la Llengua Valenciana i contra Jordi Pujol. També contra el PSOE: Lerma venut. Unió Valenciana no es va salvar de la crema: UV, les raons són per a les ocasions.

Tres hores llargues va durar la manifestació. Al final, en l'escalinata del pont peatonal de la plaça Amèrica, l'acadèmic de número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Josep Climent Barber, va llegir, en nom de l'organisació, un manifest en el que, entre atres coses, es dia:

… cada signe de la nostra identitat ho hem guanyat a pols a costa de moltes protestes i manifestacions: l'Estatut, la Senyera, el nom de ‘valencià’, perque els nostres representants no han estat a l'altura que els corresponia o han actuat en contra del sentiment del poble valencià…

… diem prou, perque la Llengua Valenciana és innegociable i no reconeixerem autoritats llingüístiques pactades o estranyes. Fa sigles varen aplegar els mals d'Almansa, pero fa dies els mals apleguen des d'una atra direcció.

… diem prou, perque poques llengües han tingut un Sigle d'Or com la nostra i els nostres escritors han repetit moltes voltes que escrivien en Llengua Valenciana.

… diem prou, perque no hi ha tribunals de justícia ni Congressos que nos tinguen que dir als valencians quina és la nostra llengua.

… diem prou, perque els valencians volem una Llengua Valenciana sense mixtificacions estranyes. Prou de valencià ‘normalitzat’ que lo únic que està ocultant és l'absorció de la nostra llengua.

Hem de dir prou i ho diem, perque els valencians, únicament volem ser això: valencians.

Despuix de l'acadèmic Climent, va fer us de la paraula el chiquet Miquel Relaño, qui va dir:

Els chiquets i els jòvens som el futur del nostre poble, per això volem que els nostres majors, pares i yayos, sapiau que estem orgullosos de pertànyer a este poble tal com ho esteu ara.

Nosatres heretarem lo que els vostres antepassats vos varen deixar: un patrimoni cultural important entre el que es troba la Llengua Valenciana.

Quan vaig a l'escola, els professors em conten moltes històries estranyes: que si formem part d'uns paisos catalans, que si la meua llengua no és la valenciana, que no parlem be, que els valencians som catalans…

Torne a casa i els meus pares em diuen que tot això són mentires i yo em pregunte: ¿Perqué no m'ensenyen lo que diuen els meus pares? ¿Perqué m'ensenyen mentires?...

Yo no vullc ser d'un atre poble ni parlar una atra llengua que no siga la meua, ¿Perqué m'obliguen?

El número de manifestants va ser sifrat en mig milló de persones. L'eufòria estava servida en el carrer. El poble bollia en clamor, un poble que de nou va demostrar ser i sentir-se clamorosament valencià.

La consigna més cridada: La llengua és nostra, i és, i la volem, valenciana. Entre els manifestants estaven Federico Félix, Paco Roig, Carlos Climent, Fernando Bonilla, Martín Quirós, Vicente Hernández, Juan Lladró, Antonio Gil-Terrón, Josep Maria Guinot, entre atres.

El milacre de reunir a tants valencians en defensa de la seua llengua ho havia conseguit el Grup d'Accio Valencianista i un bon número d'entitats culturals valencianes.

2003 - II Congrés de la Llengua Valenciana

El II Congrés de la Llengua Valenciana es va celebrar els dies 23 al 26 de novembre de l'any 2003. Es va compondre d'un Patronat, un Comité Organisador, un Comité d'Experts, i un gerent, el filòlec Jesualdo Masià Alamar. El redactor de les conclussions va ser el filòlec de la RACV, Chimo Lanuza. Intervingueren membres de la RACV: l'historiador Simó Santonja, el mateix Lanuza, el filòlec Manuel Gimeno, el filòlec Antoni Fontelles, l'historiador Benjamín Agulló, l'historiador Lleopolt Penyarroja, el filòlec Josep Mª Guinot, l'historiaor Josep Angeles Castelló, el politòlec Juan Garcia Sentandreu, l'historiaor Joan Romero i atres persones fins a 200 acreditats. Es presentaren 7 ponències congresuals i 30 comunicacions al Congrés. Els filòlecs estrangers acreditats, Hans Niederehe i Philippe Blanchet donaren una lliçó magistral del coneiximent sobre la problemàtica del valencià en Alemanya i França.

El filòlec Chimo Lanuza, en la llectura de les conclusions del II Congrés va dir lo següent:

En tot cas és important senyalar en preocupació l'abandó progressiu de les úniques normes codificadores del valencià, les Normes d'El Puig, i l'acostament a models normativisadors aliens a la llengua valenciana.

2004

Rosa Regàs i la Biblioteca Nacional

El 14 de maig de l'any 2004, l'escritora catalana Rosa Regàs, fon nomenada directora de la Biblioteca Nacional d'Espanya (BNE) per la ministra de cultura Carmen Calvo, pertanyent al govern espanyol de José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE), càrrec que ocupà fins a l'any 2007. Esta dòna, entre atres coses, es dedicà a descatalogar els archius i registres (manuscrits, plecs, llibres, etc...) valencians de dita biblioteca, que estaven escrits en Llengua Valenciana i catalogats com a Valencià (VAL), en obres catalanes (CAT). Segons ella, basant-se en el dictàmen de la AVL i en un informe de l'Institut Lluís Vives que agrupa a la ret d'universitats en les que se parla català. (Las Provincias, Dijous 26 de maig de 2005)

La Constitució Europea en valencià

(Secció per completar)

Fundació Nou Valencianisme i Coalició Valenciana

La Fundació Nou Valencianisme va ser el pas previ a la creació de Coalició Valenciana. Una entitat cultural creada per l'advocat i doctor en Ciències Polítiques i Dret Constitucional Juan García Sentandreu per a la defensa dels valors culturals, històrics i llingüístics del poble valencià. La Fundació, entre atres coses, va enviar un comunicat de prensa sobre la nova Directora General de la Biblioteca Nacional i l'Idioma Valencià per la decisió d'esta escritora catalana en descatalogar els documents valencians i catalogar-los com a catalans. En el comunicat se comentava, entre atres coses, lo següent:

Por ello, Nou Valencianisme anuncia que propiciará futuros contactos con la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV), institución centenaria y codificadora del idioma valenciano, para promover una campaña de sensibilización ciudadana donde se solicite la inclusión de esta institución en el Real Patronato de la Biblioteca Nacional.

El Palleter, 17.5.2004

L'any 2004 es crea el partit polític Coalicio Valenciana, partit fundat per Juan García Sentandreu, que en un primer moment agruparia a diferents partits polítics com el Partit Blasquiste Autonomiste, Partit Regional de la Comunitat Valenciana, Renovació Valencianista i Identitat Regne de Valéncia. En ell s'integraren alguns exdirigents d'Unió Valenciana, com Dolors Garcia Broch, que fon vicepresidenta del partit (fins que l'abandonà poc despuix d'eleccions) i candidata en 2007 a la presidència de la Generalitat Valenciana, mentres que Sentandreu fon candidat a alcalde de la ciutat de Valéncia i al Senat en març de l'any 2008.

Es va definir com un partit foraliste, constitucionaliste i conservador, pero en un fort contingut de plantejaments polítics de caràcter social i, sobretot, marcadament valencianiste, destacant la seua rotunda defensa dels valors valencians, dels seus símbols, denominacions i cultura, dins de la llògica democràtica i respectant les institucions. Com a partit valencianiste, va defendre la llengua valenciana i apostà per una major inversió en infraestructures en la Comunitat Valenciana.

El 15 d'octubre de 2004, Coalició Valenciana junt a la Plataforma Valencianista per l'Unitat va celebrar en Madrit (Passeig del Pintor Rosales davant la sèu del PSOE del carrer Ferraz) una manifestació que convocà a vora 1.000 persones com a protesta per l'ingerència en els assunts valencians del tripartit català (Pasqual Maragall i Carod-Rovira) i en contra del govern socialiste de Rodríguez Zapatero per la deixadea mostrada al respecte. Juan García Sentandreu va estar acompanyat per Manuel Latorre, president del Grup d'Acció Valencianista (GAV) i per Dolors Garcia Broch, exdirigent i exregidora de Unió Valenciana (UV).

Coalició Valenciana junt a la Federació Coordinadora d'Entitats Culturals del Regne de Valéncia va conseguir movilisar al poble valencià en varies ocasions, en manifestacions en defensa de les senyes d'identitat Valencianes, inclús en una d'eixes manifestacions, el 27 de novembre de 2004, el número d'assistents fon segons els organisadors prop de 600.000 persones, segons la polícia entre 100.000 i 150.000 persones que onejaven Reals Senyeres Valencianes. També va dispondre d'un periòdic denominat El Palleter. En el periòdic Levante-EMV (28.11.2004) apareixia la publicitat de Coalició Valenciana:

Cerca de 600.000 personas acuden a la manifestación en defensa de la lengua valenciana. En la Plaça d'Amèrica, Sentandreu va exigir el respecte a la llengua valenciana en Europa i va reclamar la derogació de la catalanisada Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), poc despuix, García Broch, va llegir un Manifest en defensa de la Llengua Valenciana que va ser aplaudit pels assistents de manera massiva agraint a tots la seua participació en la defensa de la nostra senya d'identitat.

Sentandreu, va llamentar que certs polítics valencians no han valorat adequadament l'oportunitat i necessitat d'estar junt a tot el poble en una ocasió tan important referint-se a les desafortunades declaracions del Conseller i Portaveu del govern valencià, González Pons del PPCV, qui va dir: Que no existían motivos para una manifestación, y que era extemporánea.

Ademés d'entitats valencianes s'afegiren a l'acte atres entitats de fora del Regne de Valéncia, com: L'Academia de la llengua balear, Centro Cultural Mallorqui, Plataforma para la defensa de la Lengua Balear, Embajada Cultural Balear i Amigos de la Cultura i Lengua Balear.

En el periòdic Heraldo de Castellón (28.11.2004) apareixia en una pàgina sancera (pàg. 24) la següent notícia: Miles de personas se manifiestan en Valencia en defensa del valenciano. En el manifiesto que se leyó al final del recorrido se pidió que "el catalán desaparezca de autobuses, multas, recibos y ayuntamientos y que se escriba en lengua valenciana".

En el periòdic El Mundo/Castellón al día (28.11.2004) en la pàgines 9 i 10, apareixia lo següent: El debate de la lengua/Manifestación. Decenas de miles de personas se movilizan "por el valenciano y contra la intromisión catalana". Sentandreu (CV) exige las Normas del Puig, la derogación de la AVL y sacar el catalán de los colegios. Gritos contra Carod, Maragall y Zapatero

En el reportage gràfic o àlbum d'eixa manifestació s'agraix l'assistència del poble valencià per part de Coalició Valenciana:

¡Valencians!, moltes gracies a tots. Els nostres germans, fills i nets recordaran el passat 27 de novembre de 2004 com una fecha historica per al poble valencià i la defensa dels interessos de la Comunitat Valenciana.

La milenaria llengua valenciana, hui mes que mai, està qüestionà pel govern socialiste de Zapatero i el tripartit català.

Els ciutadans d'esta Comunitat van demostrar en la gran movilisacio del 27 de novembre, que la nostra llengua valenciana, la nostra identitat i el nostre futur es te que defendre i guanyar en lo carrer, com sempre ha fet este poble.

No faltava ningu. Estavem tots els que de cor i de veritat amem a esta terra.

Ara es el moment de continuar, de fer del valencianisme una lluita diaria, en totes les accions de la nostra vida.

La Manifestacio del 27 de novembre es un punt d'inflexio en la politica valenciana. Necessitem un partit dels valencians, que sense servituts externes, defenga l'interes colectiu d'este poble.

I per tot aço, volem gent com tu. Gracies amic. Juan García Sentandreu. President de Coalicio Valenciana.

L'any 2004, es va publicar en el periòdic El País (3.12.2004) un artícul, en castellà (per a que s'enterara tot lo món), que estava firmat per quatre personages de reconegut catalanisme (Un català, catedràtic de filologia catalana en l'Universitat de Barcelona i membre del IEC, Joan Solà. I ara ve lo més fort, i tres membres de la catalanista AVL: Rafael Alemany, catedràtic de filologia catalana en l'Universitat d'Alacant; Josep Palomero, catedràtic de llengua i lliteratura valencianes en l'Institut Jaume I de Burriana i vicepresident de la AVL i Manuel Pérez Saldanya, professor de filologia catalana en l'Universitat de Valéncia i membre del IEC), titulat: "La lengua de los valencianos", que, entre atres coses, diu:

Respecto a los límites, los valencianos, los catalanes y los baleáricos compartimos una misma lengua por causas históricas, culturales, sociales, etc... Históricamente, la lengua propia de los valencianos comienza a documentarse como resultado de la conquista de Jaime I y la repoblación subsiguiente. Culturalmente, la conciencia de compartir una lengua común ha sido siempre clara entre los escritores y gramáticos, y la relación entre las personas cultivadas de todo el dominio lingüístico ha sido muy intensa desde el siglo XIX, a partir del movimiento literario conocido como Renaixença. (...) Más o menos hasta ahí llegaron los técnicos y los políticos que lograron, en la primera mitad del siglo XX que nuestra lengua moderna volviese a ser una lengua de cultura normal, sobre la base de la obra de Pompeu Fabra, en el seno del Institut d'Estudis Catalans y el acuerdo histórico de unificación ortográfica que los valencianos adoptaron mediante las denominadas Normes de Castelló (1932). (...) Sus nombres legales, históricos y tradicionales de catalán y de valenciano no deben servir a nadie de coartada para fragmentarla ni para usarla con el pretexto de debilitar la voluntad de sus hablantes, que la han mantenido viva y plena durante siglos, y así desean transmitirlaa las generaciones futuras.

En motiu del dictàmen (9.2.2005) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), Coalició Valenciana va convocar al poble valencià a una concentració (que fon el dissabte 19 de febrer de 2005) en favor de la llengua valenciana en la plaça de la Verge de la ciutat de Valéncia. En la publicitat apareguda en el periòdic Las Provincias (20.2.2005) se comentava lo següent:

Más de 30.000 personas piden que se "cierre" la Academia Valenciana de la Lengua de Camps. ... Camps ha dado por perdido y cerrado el tema de la lengua y eso es una vergüenza y una rendición. ... Coalicio Valenciana es el único partido capaz de impedir que en el 2007 entren los socialistas en la Generalitat Valenciana y de obligar al PP a hacer valencianismo.

En dita concentració es va llegir un manifest de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) per part de Mª Dolors Garcia Broch, presidenta de la FCECRV, document que fon firmat per moltes entitats valencianistes, el dilluns 14 de febrer de 2005, i a on es solicitava la derogació de la AVL. Més tart, el president de la Academi de Sa Llengo Balea (Acadèmia de la Llengua Balear), Juan Vanrell, va dirigir unes paraules als assistents encorajant al poble valencià, dient lo següent:

... los valencianos debéis seguir luchando por vuestra lengua valenciana y señas de identidad, porque la historia y la filologia respaldan vuestra reivindicación, i va afegir, ... los éxitos que obtengáis los valencianos servirán par denunciar la marginación que padece el mallorquín...

, sent molt aplaudit.

El dissabte 14 de maig de 2005, Coalició Valenciana va publicar en el periòdic Las Provincias a doble pàgina (Pàgs. 22 i 23): La gran estafa de la AVL. Las entrañas de como se fraguó el dictamen entre el PP y CiU. Los actos "discretos" de Reus (1997), de Barcelona y Benidorm (2005). Resaltant lo següent:

És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua. De esta contundente manera se expresaba la AVL en su dictamen oficial.

La creación y composición de la AVL es el resultado del Pacto de Reus firmado por Eduardo Zaplana y Jordi Pujol.

Según Pujol, las gestiones que mantuvo el anterior gobierno de CiU con la Generalidad Valenciana hicieron posible mantener la unidad de la lengua.

El que fue primer Conseller de Cultura del PP de la C.V., Fernando Villalonga, confirmaba que Zaplana ya había asumido la unidad del valenciano y catalán incluso antes de la reunión con Pujol en Reus.

González Pons se reune con Maragall (PSC), Rigol (CiU) y Bargalló (ERC) para acercar posiciones en torno a la AVL.

Coalición Valenciana interpuso de inmediato un recurso contencioso administrativo. Nuestro objetivo inmediato es su nulidad por la vía jurisdiccional y por la vía política.

El PP y toda la sociedad valenciana tienen que darse cuenta de que en el 2007 el voto a Coalición Valenciana es el auténtico voto util, reflexico, de conciencia. Un voto de calidad reservado para aquellos ciudadanos y ciudadanas que deseen llevar a las urnas algo más que unas siglas.

Entre tots estem fent un partit fort, unit i de futur. Estem fent el partit dels valencians.

El periòdic Diario de Valencia (7.3.2005), publicava una entrevista feta a Fernando Millán vicepresident del Partit Republicà Autonomiste, d'ideologia blasquista, un dels partits que conformaven Coalició Valenciana, que, entre atres qüestions, comentava lo següent davant la pregunta: Hablando de la lengua. ¿Opina que el valenciano es un idioma o un dialecto del catalán?

Un idioma, por supuesto. Las lenguas las hacen los pueblos y son éstos quienes determinan su existencia. El valenciano existe desde el siglo XIII como lengua culta. Tras la ruptura del Califato de Córdoba, surgieron los grandes Reinos Taifas. El valenciano tiene su origen en el latín que luego tuvo una influencia árabe. El catalán, en cambio, tiene su entronque en la estructura lingüística francesa. Ramón Llull dijo que escribía en valenciano, también Vicente Ferrer, Joanot Martorell o Cervantes.

El 4 de juliol de l'any 2005, Coalició Valenciana va enviar un escrit a la Generalitat Valenciana i a l'Ajuntament de Valéncia demanant la paralisació de les obres i l'expropiació de l'edifici El Sigle davant l'adquisició i llicència d'obres d'Eliseu Climent, president de la pancatalanista ACPV, per haver-se trobat en el soterràneu d'eixe edifici recialles arqueològiques, cosa que no atengueren. En l'actualitat, eixe edifici perteneix a ACPV i el seu cost és pagat en diners del govern català.

Davant la reforma de l'Estatut valencià i l'incorporació de la AVL en l'Estatut de 2006, Juan García Sentandreu com a president de Coalició Valenciana va enviar una carta a cadascú dels diputats de les Corts Valencianes i que va publicar en el periòdic Las Provincias (1.7.2005) que, entre atres coses, dia lo següent:

Con la aprobación por las Cortes Valencianas de esta reforma estatutaria se dará plenas competencias en materia lingüística a una entidad cuyo Dictamen del pasado 9 de febrero reconocía en su apartado 3º que "la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d'altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó".

Durant els anys 2005, 2006 i principis del 2007 n'hi hagueren contactes entre les formacions polítiques d'Unió Valenciana, presidida en aquell temps per Joaquín Ballester i Coalició Valenciana per a poder presentar-se units a les eleccions autonòmiques i municipals del 27 de maig de l'any 2007, pero les conversacions no arribaren a bon terme. Els resultats obtinguts en eixes eleccions van ser els següents: UV es va presentar en coalició junt als partits polítics Los Verdes Ecopacifistas i Unión de Centro Liberal, obtenint 22.789 vots (0'95%), quarta força política més votada pero sense representació i CV 17.331 vots (0'72%), quinta força política més votada pero també sense representació en Les Corts Valencianes. Sent els seus caps de llista: per UV, Josep Manuel Miralles i per CV, Dolors Garcia Broch.

En un artícul d'opinió de Manuel Conejos, publicat en el periòdic ABC - Comunitat Valenciana, el 21 de novembre de 2005, comentava, entre atres coses:

El PP recela (más aún si se produjera una alianza de UV con el «coco»que ahora es Sentandreu), porque sabe que un pacto le pondría en una situación difícil respecto a la Academia Valenciana de la Lengua (AVL), a la que acaban de conceder rango estatuario. Los valencianistas piden su derogación o, como «mal menor», variar su composición -para lo que hacen falta tres quintos de la Cámara, es decir, el PSPV es imprescindible-.

La otra opción que barajan varios representantes del PP es «atornillar a los académicos y dejar que la institución muera de inanición a través de una fuerte rebaja de la remuneración» (aunque de momento en los Presupuestos de 2006 se eleva la asignación a la AVL). La mayoría absoluta del PP puede quedar «devorada», según los valencianistas, por el problema en que se ha convertido la AVL, donde dos tercios de los académicos son partidarios de la unidad lingüística.

Durant la llegislatura 2003-2007, en la primera llegislatura com a President de la Generalitat de Francisco Camps, alegant el balafiament i la corrupció del PPCV, el diputat Javier Tomás es va passar a les files Coalició Valenciana, lo que va fer possible que Coalició Valenciana tinguera representació en les Corts Valencianes a través d'ell mateixa, i va ostentar el càrrec de portaveu del grup parlamentari mixt durant dita llegislatura. Javier Tomás, va presentar esmenes demanant la derogació de la AVL i la promoció de l'iniciativa privada en l'educació, també per a reciclar als professors de valencià. En el periòdic Diario de Valencia de 14 de decembre de 2005, se resaltava lo següent:

El PP rechaza sancionar a las instituciones que fomenten el catalán

CV propone un cuerpo de inspectores que se ocupe de denunciar los casos de catalanización y defienda el valenciano

En un comunicat de prensa de CV de 20 de decembre de 2005, se comentava:

Javier Tomás acusa al gobierno valenciano en el debate de los Presupuestos de mantener una institución como la AVL que pretende imponer el catalán a los valencianos

Coalició Valenciana va formalisar acorts en atres forces polítiques valencianes, com el Partido Demócrata Español (PADE), el Grup Independent Valencià (Gival) o l'Organisació Independent Valenciana (OIV), estos dos últims de forta implantanció en Gandia i Requena, respectivament.

(Secció per completar)

2005 - Dictàmen de la AVL

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), que naixqué d'un pacte polític (CiU-PP), va emetre un dictàmen el 9 de febrer de l'any 2005 en el qual negava a la llengua valenciana la seua autoctonia i independència:

... la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autónomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d'altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l'Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals)...

... és un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d'autonomia de Catalunya i les Illes Balears...

Notícies en prensa:

• Jordi Pujol: Zaplana dijo que se reconocería la unidad de la lengua creando la AVL y cumplió. (Levante EMV, 30.11.2004)
• Fernando Villalonga (Primer Conseller de Cultura del PP en la Comunidad Valenciana): Zaplana ya había asumido la unidad de la lengua antes de la reunión en Reus con Pujol. Yo redacté el documento de Reus que firmaron el Gobierno Valenciano y la Generalitat Catalana, donde se pactó la unidad lingüística. (Las Provincias, 9.12.2004)
• La AVL dictamina que el valenciano y el catalán son la misma lengua. (Heraldo de Castellón, 10.2.2005)
• González Pons (Actual portavoz del gobierno del PP en la Comunidad Valenciana) se reúne en Barcelona el sábado 8 de enero con Joan Rigol (CiU), Ernest Maragall (PSC) y Josep Bargalló (ERC). (Levante EMV, 13.2.2005).
• Francisco Camps celebró una entrevista secreta con Pujol en plena crisis de la Academia. (Las Provincias, 8.3.2005)

El 14 de febrer de 2005, un gran número d'entitats culturals valencianes, agrupades en la Federació Coordinadora d'Entitats Culturals del Regne de Valéncia, firmaren un manifest demanant la dissolució de la AVL davant el dictàmen d'eixa acadèmia que considerava al valencià i al català com la mateixa llengua. El manifest era encapçalat pel següent enunciat: Rebugem totalment, íntegrament, completament i unànimement el dictàmen de l'AVL de 9 de febrer de 2005.

1ª. Perque és ANTICONSTITUCIONAL la pretensió de la conseqüència final, que a l’instar que certes institucions, administracions, sistema educatiu, mijos de comunicació, entitats, organismes i mampreses DEUEN AJUSTAR LES SEUES INICIATIVES EN DEFENSA DE LA DENOMINACIÓ I L'ENTITAT DEL VALENCIÀ ALS PRINCIPIS I CRITERIS CONTINGUTS EN EL DICTAMEN. I esta “instància” és contrària a l'artícul 20.1 CE., que reconeix i protegix expressament els drets: a) a expresar i difondre LLIUREMENT els pensaments, les idees i OPINIONS per mig de la paraula, l'escrit o qualsevol atre mig de reproducció; b) a la producció i creació lliterària, artística, científica i tècnica; i c) a la llibertat de Càtedra.

Les entitats firmants d'eixe manifest foren les següents:

Real Acadèmia de Cultura Valenciana. Lo Rat Penat. Associació Cultural Patronat de la RACV. Associació Cultural Amics de la RACV. Associació d'Escritors en Llengua Valenciana. Editorial del Sénia al Segura. Amics del Corpus. Grup de Dones Valencianes. Comité de l'Idioma Valencià. Associació Cultural l'Agüelet. Cofradía de Sant Vicent Màrtir. Taula d'Autors Teatral. Sindicat Independent. Associació Cultural Vicent Gonzalez Lizondo. Associació Cultural Joanot Martorell. Coordinadora d'Entitats Culturals. Institut d'Estudis Valencians. Cavallers Centenar de la Ploma. Círcul Cultural Aparisi i Guijarro. Entitat Regne de Valéncia. Aula Cultural Universitat Politècnica. E.V.P. Fundació Nou Valencianisme. P. Jovenil Valenciana. Grup d'Acció Valencianista. Colectiu Fullana. Associació Cultural Alboayal. Associació Cultural Lladuradors de Torrent. Associació Cultural L'Esguerda. Associació Cultural Vernissa. Lo Regne en Acció. Associació de Mestres i Llicenciats del Regne de Valéncia. Estudiants Independents de Valéncia. FC de Mislata. Associació Cultural Cardona Vives. Associació Cultural de Pinedo.. Associació Cultural Curatell.

Supervivència del valencià

El valencià sobreviu com pot gràcies a moltes entitats culturals que seguixen escrivint en valencià, a un bon grapat d'escritors que tenen l'orgull i la valentia d'escriure en valencià encara que estiga prohibit i perseguit com en temps totalitaris i gens democràtics. Pero sobretot sobreviu perque la gent del carrer el parla, en abundància de castellanismes perque no ha tengut l'oportunitat de deprendre'l, pero el parla i el manté viu.

Destaquen dos institucions centenàries, per una banda Lo Rat Penat, que oferix els seus cursos de valencià, per l'atra, la RACV, que seguix treballant pel valencià en valentia i pocs recursos econòmics. Edita diccionaris i gramàtiques de valencià. El seu treball és encomiable.

La AVL, que rep subvencions millonàries enveja son treball i és incapaç de crear una producció normativa per a la llengua dels valencians, i en tanta calitat científica, com ho fa la Secció de llengua i lliteratura de la RACV.

Bibliografia i documentació

• ADLERT NOGUEROL, Miquel. En defensa de la llengua valenciana (Valéncia, 1977).
• AGULLÓ PASCUAL, J. Benjamín. Biografia de Lluïs Fullana Mira O.F.M. (Valéncia, 1998).
• ALMINYANA VALLÉS, Josep. El Crit de la Llengua (Valéncia, 2006, 3ª ed.).
• CARDONA I VIVES, Associació Cultural. Informe sobre la Llengua Valenciana enviat al Consell Valencià de Cultura (Castelló, 1998).
• COLECTIU VALLDAURA. Doctrina sobre la llengua valenciana (Valéncia, 1992). Baix l'assessorament de D. Josep Mª Guinot i Galan.
• COLECTIU VALLDAURA. La Real Academia Espanyola front a la Llengua Valenciana (Valéncia, 1997. Lo Rat Penat).
• CONSELLERIA D'EDUCACIÓ de la Comunitat Valenciana. Normes ortografiques de l'Idioma Valencia (Valéncia, 1982. Seccio de Llengua de l'Academia de Cultura Valenciana)
• GUINOT I GALÁN, Josep Mª. La Llengua Valenciana, hui. Estudi sintetic (Valéncia, 1988. RACV)
• GUINOT I GALÁN, Josep Mª. Les normes de Castelló de 1932 (Valéncia, 1992, S. Filològica nº 13 RACV)
• GUINOT I GALÁN, Josep Mª. Les bases ortografiques del 32 (o les de Castello) i les d'El Puig (o les de la R.A. de C.V.) comparades (Valéncia, 1997. Lo Rat Penat)
• PUERTO FERRE, Mª Teresa. Lengua valenciana una lengua suplantada (Valéncia, 2006)
• REAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA. Ortografia de la llengua valenciana (Valéncia, 1994)
• REAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA. Documentació formal de l'ortografia de la llengua valenciana (Valéncia, 1995)
• REAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA. Informe sobre la llengua de RTVV (Valéncia, 2013)
• SIMÓ SANTONJA, Vicent. ¿Valenciano o Catalan? (Valéncia, 2015, 2ª ed. RACV)
• VALENCIANOS, J.P. Judes Valentins (Valéncia, 3ª ed. 1991).
• VV.AA. El Palleter. Bolletí d'informació valencianista (nº 1, setembre 2001).

Vore també

• Llengua Valenciana
• Normes de Castelló
• Normes d'El Puig
• Pacte de Reus
• Acadèmia Valenciana de la Llengua
• Història de la Comunitat Valenciana (Apartat Edat Contemporànea)

Referències

• Pròlec Diccionari General de la Llengua Valenciana RACV
• Origen del valenciano Idiomavalenciano.com
• Origen del catalanismo Lenguacatalana.com
• El archivero catalán que manipuló los documentos de la Edad Media El Mundo
• Liber Elegantiarum Blog Vert i taronja
• RAE La definición más polémica del valenciano Las Provincias
• ¿Sabías que la RAE cambió la definición de “valenciano” de forma anticientífica? Blog de Josué Ferrer
• La falsetat de les normes del 32 de Castelló Círcul Cívic Valencià
• ¿Sabías que las Normas de El Puig fueron oficiales en el Reino de Valencia? Blog de Josué Ferrer
• Ramón Lapiedra, nacionalista de izquierdas, nuevo rector de la Universidad de Valencia El País
• Declaración universal de los derechos de los pueblos Filosofia.org
• Blog En defensa de la llengua valenciana - Llibre d'Adlert
• Significat del Correllengua en la Wikipedia
• Audiencia en picado: del 23 al 4 %-Canal 9 Levante
• Discurs d'apertura del I Congrés de la Llengua Valenciana Idioma Valencià
• Informe de la Cardona Vives enviat al CVC Cardona Vives
• Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes RACV
• Dictàmen AVL i Manifest entitats culturals del Regne de Valéncia Cardona Vives
• AVL, historia de una traición El Palleter
• Cataluña asume la traducción valenciana de la Constitución europea El País
• Pujol revela que pactó con Zaplana para avanzar con discreción en la unidad del catalán El País
• Reportage gràfic manifestació 27 de novembre de 2004
• El valencianismo mete los codos - ABC Comunitat Valenciana
• Informe sobre la llengua de RTVV RACV
• Un editor amigo de Pujol obtuvo 17,2 millones para difundir el catalán en Valencia Libertad Digital
• Artur Mas paga 670.000 euros de la hipoteca de una entidad catalanista en Valencia ABC
• Mas paga 715.000 euros de la hipoteca de ACPV tras pedir 6.347 millones al Estado ABC
• Llei Orgànica 1/2006, 1 de juliol Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana
• ´Coalició Valenciana me ha costado 4,5 millones de euros y casi me arruina´ Levante
• Jordi Pujol: del Pacto del Majestic a la Convergència de 'Andreu' Mas El País
• El Consejo de Europa diferencia el valenciano del catalán entre las lenguas minoritarias ABC
• L’AVL alerta que el tancament de Canal 9 seria “letal” per al valencià El Diario]
• Acadèmia de la Llengua: el PP reniega de su criatura Las Provincias
• La AVL entrega la memoria anual a las Cortes Valencianas El País
• Vídeo Immersió Llingüística i Catalanisació en els Coleges Valencians
• Als traïdors que no els ixca debades (En permís de Círcul Cívic Valencià)
• La RACV se fractura con el acuerdo con la AVL Las Provincias
• Manual para pactar con los nacionalistas El Mundo