Serra de Ancares

Serra de Ancares

La serra de Ancares és una serra situada en el massiç Galaico-Lleonés, en l'extrem noroest de la província de León i en la part més oriental de la província de Lugo. És un espai natural protegit i en 2006 va ser declarada Reserva de la Biosfera per l'Unesco tant en León, com en Lugo.

Constituïx el llímit entre les comunitats autònomes de Galícia, Castella i Lleó i Astúries. Les seues majors altituts són els picos Mustallar (1935 m), Cuiña (1987 m) i Miravalles (1969 m). El seu quebrat territori està format principalment per les valls dels rius que baixen dels cims cap a la conca del riu Sil en El Bierzo, en l'ala oriental, i cap al riu Navia en la província de Lugo, en l'ala occidental de la serra.

Pel seu prolongat aïllament, la serra és coneguda perque els seus pobladors han conservat unes costums ancestrals i una arquitectura tradicional hereua de la cultura castreña, considerada com la més antiga de tot el noroest peninsular i una de les més antigues d'Europa. El seu eixemple més destacable és la palloza, un tipo de vivenda rural i circular en sostre de palla, que encara es conserva en pobles com El Cebrero, Piornedo, Balouta, Balboa, Camp de l'Aigua, Pereda de Ancares o Chano.

Geologia

Vos Penedois en Tres Bispos al fondo, en el municipi de Cervantes

Pico Mustallar

La serra de Ancares constituïx l'extrem occidental de la cordillera Cantàbrica i conforma una alliniació montanyosa en arc. Pertany a la Zona Asturoccidental-Lleonesa, i en el subsol dominen les pissarres, arenisques i quarsitas, junt a les calcàreas i filitas.

l'orogènia herciniana i més vesprada alpina, junt al procés de modelat glaciar, configuren este espai com un conjunt d'elevats cims, en altitut entre 1500 i 2000 m, en el que l'acció del gèl ha donat lloc a profunts entanques glaciars, circs i estanys glaciars, i a depòsits morrénicos. Si be l'acció dels glaciars va ser similar en les valls d'abdós ales de la serra, va ser superior en les valls orientals a on el gèl va aplegar a tindre entre 260 i 280 m de gruixa en les valls de Burbia i Ancares, i les llengües glaciars varen alcançar entre 11 i 13 km de llarc baixant fins a 800 m d'altitut.

Hidrografia

En el seu alvertent lleonés, quatre valls baixen de la serra de Ancares. Són les valls dels rius Burbia, Ancares —que va donar nom a la serra—, Cúa en el vall de Fornela i la chicoteta vall de Balboa.

En els alvertents gallecs i asturianes, els afluents del riu Navia solquen la serra d'estrets i profundes valls, com el del riu Rao o les goles del riu Ser, en el municipi gallec de Navia de Suarna, o la vall del riu Ibias, en el Principat d'Astúries.

Clima

El clima que presenta és l'oceànic de montanya, en hiverns molt frets i estius frescs, i una pluviometria directament influïda pels vents humits procedents de l'Atlàntic.

Flora

La serra de Ancares es troba en la confluència de dos regions biogeográficas, la regió eurosiberiana al nort i la regió mediterrànea al sur, lo que li conferix una biodiversitat superior a la d'atres zones limítrofes. Es considera que la major part de la serra pertany a la regió eurosiberiana, i més precisament a la província Orocantábrica, sector Laciano-Ancarense i subsector Naviano-Ancarense, i que el llímit de la regió mediterrànea se situa al voltant dels 1000 m d'altitut en les valls dels rius Valcárce, Ancares, Burbia i Cúa, en els Ancares bercianos. Esta peculiaritat explica que en un àrea atlàntica com la conca del riu Navia, es troben algunes espècies mediterrànees com el madroño, l'alcornoque, la genista (esp. falcata) i el cantueso (subsp. sapaina).

La vegetació varia segons l'altitut i l'orientació dels monts. En els fondos de les valls i en altituts baixes es troben castanys i avellaners, i boscs de galeria caducifolios a on dominen l'aliso i el sauce. Pujant fins a uns 1000 m s. n. m., el roure melojo i el roure albar poblen les ales sur alternant en àrees de petorra blanca, mentres que els monts orientats al nort mostren boscs més variats en carvallos i roures albar i melojo, arces, avellaners, mostajos, acebos i abedulls en la franja superior. En els sotobosques abunden els nabius i les valls d'orige glaciars mostren zones en vegetació pròpia de turberas. Per damunt de 1000 m, abunden els acebales i els abedulares que s'acompanyen de serbales i tejos. A partir dels 1700 m, en el pis subalpino, la vegetació arbòrea és substituïda per un xara baix de petorra blanca, piornos (principalment Genista obtusiramea i Genista florida), tojos i ginebreres rastreros, i zones de pasturages.

Fauna

En Els Ancares destaquen dos espècies endèmiques de la cordillera Cantàbrica, l'urogallo cantàbric i la llebre de piornal, aixina com l'orso pardo, un atre animal emblemàtic de la serra.

Geografia política

Artícul principal → Els Ancares.

Erro al crear miniatura:

Serra de Ancares.

L'àmbit administratiu de la serra comprén una zona molt superior a lo que tradicionalment és la comarca de Ancares (llimitada al municipi de Valle de Ancares en el seu tram entre el port de Lumeras i el port de Ancares). Es repartix entre municipis limítrofs de la comarca del Bierzo i de la comarca de Laciana en Castella i Lleó, el concejo de Ibias en Astúries i municipis de la comarca lucense dels Ancares en Galícia.

Vore també

• Bens d'interés cultural de la província de Lugo
• Reserva de la biosfera de Vos Ancares Lucense i Monts de Cervantes, Navia i Becerreá
• Reserva de la biosfera dels Ancares Lleonesos
• Espais naturals de Castella i Lleó

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Serra de Ancares.
• Serra de Ancares. Turisme de León.