Climes de montanya en Espanya

Archiu:Circo y cima de Peñalara1. CAPS 0

En el nivell alpí la vegetació es reduïx a praderies i a més altura poca o cap vegetació, com es veu en l'image del circ i cim de zd (Madrit).

l, sense pretendre comprendre'ls a tots. Els factors més importants que intervenen o poden intervindre en la definició d'un clima de montanya són: altitut, latitut, orientació, macicez i continentalidad.

• Per cada 100 m d'altitut la temperatura descendix 0,5°. Sense entrar en matisos, açò significa majors possibilitats pluviométricas (part d'elles en forma de neu) increment de les gelades i merma del periodo vegetatiu. També varia a la baixa la pressió atmosfèrica, pero s'incrementa la insolació i la radiació. El resultat es traduïx en uns forts contrasts tèrmics en ser l'atmòsfera més dèbil i permeable per l'altura.
• Encara que l'altura és per sí mateixa un element singular, la latitut en que s'ubique un relleu modifica en un sentit o en un atre les característiques d'aquella. Això nos permetrà distinguir en la Península entre climes de montanya en influència marítima, interior i subtropical.
• L'orientació o disposició del relleu establix aguts contrasts entre el solà i la umbría i entre les ales plujoses a barlovent i les seques per l'efecte foehn a sotavent.
• Convé tindre en conte que la macicez o reciedumbre d'un conjunt orogràfic debilita els efectes benèfics (exposició als vents humits, pluges orogràfiques, temperatures, etc.) que poden aplegar-li de l'exterior. De fet una major altitut en la zona central montanyosa no sempre acapara més precipitacions, ya que estes es varen ser debilitant poc a poc en la seua trayectòria. Tal succeïx en les Bètiques entre la Serra de Grazalema (oest) i Serra Nevada (este).

• Finalment, l'incidència de la continentalidad en les característiques d'un clima montanyós guarda relació en la macicez antedicha i en la distància del mar.

És cert, que uns pocs centenars de metros apleguen a desencadenar una série de contrasts, pero anem a establir els climes de montanya només a partir dels 1000 m i en ells distinguirem tres pisos o nivells: subalpino (1000-1500 m), alpí (1500-2500 m) i nival (>2500 m).

Climes de montanya (Cfb i Dfb)

Es localisen en els relleus alpins terciarios septentrionals, des del massiç surest gallec fins a les Costeres Catalanes, encara que estes i el tram oriental dels Pirineus queden preferentment baix l'influència mediterrànea més que baix l'atlàntica. Tampoc apareixen els tres nivells senyalats en tota la franja, puix l'altitut necessària només es dona en els Pirineus centrals.

El pis subalpino forma una banda contínua des de la serra orensana de Sant Mamed fins al Montseny català. Les temperatures miges anuals són d'uns 10°, la del més de giner està entorn a 0º i la de juliol per baix dels 22°. Les precipitacions regloten els 1100 mm i el màxim pluviométrico es va desplaçant des de l'hivern (oest) cap a l'autumne (este).

Este pis pertany al domini de les coníferas (Pirineus) i del bosc caducifolio (Cantàbrica).

El pis alpí (1500-2500 m) pert la continuïtat de l'anterior i apareix en núcleus aïllats de l'oest i en els Pirineus, a on alcança el seu màxim desenroll. Les temperatures són molt més rigoroses que les del pis subalpino: les miges anuals estan per baix dels 6°, les de giner entre els 0° i els -3º i els estius resulten frescs i d'una duració inferior als dos mesos. Les precipitacions superen els 1200 mm i s'incrementen cap a l'oest. No obstant estes característiques generals encobrixen anomalies pronunciades degudes a l'orientació del relleu (solà/umbría) o a l'influència contrastada del Atlàntic i del Mediterràneu. En el primer cas, les zones en ombra mantenen el sol cobert per la neu uns 7 mesos, dos més que en els solans, i en el segon l'influència atlàntica, front a la mediterrànea, pot aplegar a duplicar les precipitacions (2500 mm), repartir-les millor a lo llarc de l'any i elevar les temperatures miges 2-4°. Continua la presència del bosc i en les zones més elevades, a partir dels 2000 m, este va desapareixent substituït per plantes de menor porte i praderias climàtiques.

El pis nival, per damunt dels 2500 m, es reduïx al Pirineu centre. Les temperatures miges anuals estan per baix dels 0°, les estacions es diluïxen davant un hivern que dura més de 10 mesos i l'estiu és un càlit i curt paréntesis. És cert que durant el dia poden superar-se els 22º, pero en caure la nit la temperatura descendix brutalment, inclús en valors negatius, per les condicions atmosfèriques pròpies de l'altura. Les precipitacions poden alcançar els 3000 mm, la major part en forma de neu, que no es deshiela fins a ben entrada la primavera. En llocs resguardats, punts d'acumulació eòlica o umbrías es torna permanent, lo que dona orige als pocs glaciarés que encara existixen en la zona. En estes altituts desapareix la vegetació per la presència continuada de la neu o la falta de sol. Pero a on sorgix la més mínima oportunitat edàfica, és aprofitada de colp i repent per verdets, líquenes o unes atres plantes rupícoles.

Climes de montanya continental o interior (Cfb)

Archiu:CAPS 1 CAPS 2 CAPS 3 CAPS 4

Vegetació d'alta montanya. Naiximent del ric Cucala. Villafranca de la Serra (Àvila, Espanya).

Per la seua altitut, els relleus interiors s'enquadren dins del pis subalpino, ya que les altures superiors són punts aïllats i poc extensos. Nos estem referint a la cordillera Ibèrica, sistema Central, Montes de Toledo i Serra Morena. A pesar de l'altura, que en alguns casos supera els 2000 m, els contrasts en les terres baixes no són tan espectaculars com ocorre entre els Pirineus i la vall de l'Ebre o entre la cordillera Cantàbrica i la costa. Les terres meseteñas són elevades i sofrixen també els rigors continentals, per lo que les diferències són més de caràcter pluviométrico que tèrmic.

Les temperatures miges anuals oscilen entre els 6° i els 10°. Els hiverns (0°/-2°) són llarcs i fredor i els estius, càlits encara que estiguen sempre per baix dels 22° i es donen contrasts diaris molt forts. Les precipitacions, en canvi, sí que destaquen extraordinàriament sobre les de les terres circumdants, ya que apleguen a triplicar-les superant els 1200 mm en algunes zones. Estan ben repartides i en l'estiu sofrixen un considerable descens.

L'orientació dels relleus meseteños és zonal, lo que entranya una destacada disimetría entre les vertents nort i sur. La primera és més freda i núvol que la segona, i no obstant esta rep un volum major de precipitacions perque els vents del suroest són més humits que els de el noroest.