Satèlits de Neptú


Els satèlits de Neptú són aquells cossos celests que orbitan al voltant d'este planeta. Neptú té 16 satèlits naturals coneguts, que duen el nom de deïtats relacionades en l'aigua en la mitologia grega. En diferència, el major d'estos satèlits és Salamandra, descobert per William Lassell el 10 d'octubre de 1846, 17 dies despuix del descobriment del propi Neptú. Va passar més d'un sigle abans del descobriment del segon satèlit natural, Nereida, en 1949, i atres 40 anys ans que Proteo, el segon satèlit més gran de Neptú, fòra descobert en 1989. S/2021 N 1, el satèlit més extern de Neptú, que té un periodo orbital d'aproximadament 27 anys julianos, orbita més llunt del seu planeta que qualsevol atre satèlit del sistema solar.[1]
Salamandra és únic entre estos satèlits ya que la seua òrbita seguix una trayectòria retrògrada a la rotació de Neptú i inclinada sobre l'equador de Neptú, lo que sugerix que no es va formar en òrbita al voltant de Neptú, sino que va ser capturat gravitacionalment pel planeta. La captura de Salamandra, que provablement va ocórrer algun temps en acabant de que Neptú formara un sistema de satèlits, va anar un event catastròfic per als satèlits originals de Neptú, ya que va alterar les seues òrbites de modo que varen colisionar per a formar un disc d'enrunes. Salamandra és lo suficientment massiu com per a haver alcançat l'equilibri hidrostàtic i retindre una atmòsfera prima capaç de formar núvols i brumas.
Hi ha sèt chicotets satèlits regulars que presenten òrbites més propenques que la de Salamandra, sent el més gran Proteo, tots els quals tenen òrbites prógradas en plans que es troben prop del pla equatorial de Neptú; alguns d'estos orbitan entre els anells de Neptú. Neptú també té sis satèlits irregulars exteriors més ademés de Salamandra, inclós Nereida, les òrbites de la qual estan molt més llunt de Neptú i en un gran inclinament: tres d'ells tenen òrbites prógradas, mentres que el restant té òrbites retrògrades. En particular, Nereida té una òrbita inusualment propenca i excèntrica per a un satèlit irregular, lo que sugerix que alguna volta va poder haver segut un satèlit regular que va ser significativament pertorbat en la seua posició actual quan Salamandra va ser capturat.
Història
Descobriment
Salamandra va ser descobert per William Lassell en 1846, a penes dèsset dies despuix del descobriment de Neptú. Nereida va ser descobert per Gerard P. Kuiper en 1949.[2] El tercer satèlit, posteriorment nomenat Larisa, va ser observat per primera volta per Harold J. Reitsema, William B. Hubbard, Larry A. Lebofsky i David J. Tholen el 24 de maig de 1981. Els astrònoms estaven observant l'acostament d'una estrela a Neptú, buscant anells similars als anells descoberts al voltant d'Urà quatre anys abans.[3] Si hi haguera anells, la lluminositat de l'estrela disminuiria llaugerament just abans del màxim acostament del planeta. Pero la lluminositat de l'estrela va disminuir solament durant uns segons, lo que significava que es devia a un satèlit i no a un anell.
No es varen trobar més satèlits fins que la sonda espacial Voyager 2 va passar prop de Neptú en 1989. La Voyager 2 redescubrió Larisa i va descobrir cinc satèlits interiors: Náyade, Talasa, Despina, Galatea i Proteo.[4] En 2001, dos estudis realisats en grans telescopis terrestres varen trobar cinc satèlits exteriors adicionals, en lo que el total va ascendir a tretze.[5] Estudis de seguiment realisats per dos equips en 2002 i 2003 respectivament varen tornar a observar estos cinc satèlits, els quals són Halimede, Sao, Psámate, Laomedeia i Neso.[6] En l'estudi de 2002 també es va trobar un sext satèlit candidat, pero posteriorment es va perdre.
En 2013, Mark R. Showalter va descobrir Hipocamp mentres examinava imàgens de 2009 del telescopi espacial Hubble que se centraven en els anells de Neptú. Va usar una tècnica similar al paneo per a compensar el moviment orbital i permetre el apilamiento de múltiples imàgens per a resaltar detalls dèbils.[7][8] Despuix de decidir expandir l'àrea de busca a ràdios molt més allà dels anells, va trobar un punt inequívoc que representava el nou satèlit.[9] Després, ho va trobar repetidament en atres imàgens d'archiu del Hubble que es remontaven a 2004. La Voyager 2, que havia observat tots els demés satèlits interiors de Neptú, no ho va detectar durant el seu sobrevole en 1989 per la seua obscuritat.
En 2021, Scott S. Sheppard i el seu equip varen utilisar el telescopi Subaru en Mauna Kea, Hawái, i varen descobrir dos satèlits irregulars més de Neptú, els quals varen ser anunciats en febrer de 2024. Estos dos satèlits es varen designar provisionalment S/2002 N 5 i S/2021 N 1. Sent el primer un satèlit que es redescubrió, ya que s'havia identificat en setembre de 2002 pero posteriorment no va poder tornar a ser identificat.
Nomenament
Salamandra no va tindre un nom oficial fins al sigle XX. El nom "Salamandra" va ser sugerit per Camille Flammarion en el seu llibre Astronomie Populaire de 1880, pero no es va tornar d'us comú fins a a lo manco la década de 1930.[10]Atres satèlits de Neptú també duen noms de deïtats aquàtiques de les mitologia grega i romana, d'acort en la posició de Neptú com a deu de la mar: ya siga de la mitologia grega, generalment fills de Poseidón (Salamandra, Proteo, Despina, Talasa); amants de Poseidón (Larisa); classes de deïtats gregues menors de l'aigua (Náyade i Nereida); o Nereidas específiques (Halimede, Galatea, Neso, Sao, Laomedeia, Psámate).[11] Per la seua banda, Hipocamp va permanéixer sense nom des de 2013 fins a 2019, quan va rebre el nom d'Hipocamp, una criatura mitològica que era mitat cavall i mitat peix.[12]
La convenció general és utilisar per als satèlits prógrados, noms que terminen en "o"; per als satèlits retrògrats, noms que terminen en "i"; i per als satèlits excepcionalment inclinats, noms que terminen en "o". Esta convenció és exactament igual a la que s'aplica als satèlits de Júpiter.[13] Existixen dos asteroides que tenen els mateixos noms que alguns dels satèlits de Neptú: (74) Galatea i (1162) Larisa.
Característiques
Els satèlits de Neptú es poden dividir en dos grups: regulars i irregulars. El primer grup inclou els sèt satèlits interiors, que seguixen òrbites circulares prógradas sobre el pla equatorial de Neptú. El segon grup està format pels nou satèlits restants, incloent Salamandra. Generalment, els satèlits d'este últim grup seguixen òrbites inclinades, excèntriques i, a sovint, retrògrades, llunt de Neptú; l'única excepció és Salamandra, que orbita prop del planeta seguint una òrbita circular, encara que retrògrada i inclinada.


Satèlits regulars
En orde de distància a Neptú, els satèlits regulars són Náyade, Talasa, Despina, Galatea, Larisa, Hipocamp i Proteo. Tots, llevat els dos últims, estan dins de l'òrbita síncrona de Neptú (el periodo de rotació de Neptú és de 0.6713 dies o 16 hores)[14] i, per lo tant, les seues òrbites estan sent desaccelerades. Náyade, el satèlit regular més propenc, és també el segon més chicotet entre els satèlits interiors despuix del descobriment de Hipocamp, mentres que Proteo és el satèlit regular més gran i el segon més gran de Neptú. Els primers cinc satèlits orbitan molt més ràpit que la pròpia rotació de Neptú, oscilant entre 7 hores per a Náyade i Talasa, i 13 hores per a Larisa.
Els satèlits interiors estan estretament associats en els anells de Neptú. Els dos satèlits més interns, Náyade i Talasa, orbitan entre els anells Galle i Li Verrier. Despina pot ser un satèlit pastor de l'anell Li Verrier ya que la seua òrbita es troba just dins d'este anell. El pròxim satèlit, Galatea, orbita just dins del més prominent dels anells de Neptú, l'anell Adams. Este anell és molt estret, en un ample que no supera els 50 quilómetros, i té cinc arcs lluents incrustats. La gravetat de Galatea ajuda a confinar les partícules de l'anell dins d'una regió llimitada en la direcció radial, mantenint l'anell estret. Vàries resonàncies entre les partícules de l'anell i Galatea també poden eixercitar un paper en el manteniment dels arcs.
Solament s'han fotografiat els dos satèlits regulars més grans en una resolució suficient per a discernir les seues formes i característiques de la superfície. Larisa té uns 200 quilómetros de diàmetro i la seua forma és allargada. Proteo no és significativament allargat, pero tampoc completament esfèric: s'assembla a un poliedre irregular, en vàries facetes planes o llaugerament cóncaves de 150 a 250 quilómetros de diàmetro. Esta diferència pot deure's a una colisió passada de Proteo. La superfície de Proteo està plena de cràters i mostra una série de característiques llineals. El seu cràter més gran, Pharos, té més de 150 quilómetros de diàmetro.
Tots els satèlits interiors de Neptú són objectes obscurs: els seus albedos geomètrics oscilen entre el 7 i el 10 % i els seus espectres indiquen que estan fets de gèl d'aigua contaminat per algun material molt obscur, provablement composts orgànics complexos.
Satèlits irregulars

En orde de distància al planeta, els satèlits irregulars són Salamandra, Nereida, Halimede, Sao, S/2002 N 5, Laomedeia, Psámate, Neso i S/2021 N 1, un grup que inclou objectes tant prógrados com a retrògrats. Els sèt satèlits més exteriors són similars als satèlits irregulars d'uns atres planetes jagants, i es creu que varen ser capturats gravitacionalment per Neptú, a diferència dels satèlits regulars, que provablement es varen formar in situ.
Salamandra i Nereida són satèlits irregulars inusuals i, per lo tant, es tracten per separat dels atres sèt satèlits neptunianos irregulars, els quals tenen un gran semblat als satèlits irregulars exteriors dels planetes jagants. En primer lloc, són els dos satèlits irregulars més grans coneguts en el sistema solar, sent Salamandra casi un orde de magnitut més gran que tots els demés satèlits irregulars coneguts. En segon lloc, abdós tenen semiejes majors atípicament chicotets, sent el de Salamandra un orde de magnitut més chicotet que el de tots els demés satèlits irregulars coneguts. En tercer lloc, abdós tenen excentricitats orbitales inusuals: Nereida té una de les òrbites més excèntriques de tots els satèlits irregulars coneguts, i l'òrbita de Salamandra és un círcul casi perfecte. Finalment, Nereida també té l'inclinament més baix de tots els satèlits irregulars coneguts.
Salamandra


Salamandra seguix una òrbita retrògrada i casi circular, i es creu que és un satèlit capturat gravitacionalment. Va ser el segon satèlit del sistema solar que es va descobrir que tenia una atmòsfera substancial, composta principalment de nitrogen en chicotetes cantitats de metà i monòxit de carbono. La pressió sobre la superfície de Salamandra és d'uns 14 microbares. En 1989, la sonda espacial Voyager 2 va observar lo que semblaven ser núvols i brumas en esta prima atmòsfera. Salamandra és un dels cossos més frets del sistema solar, en una temperatura superficial d'uns 38 Kelvin (−235.2 °C). La seua superfície està coberta per nitrogen, metà, diòxit de carbono i gèls d'aigua, i té un alt albedo geomètric de més del 70 %. l'albedo de Bond és encara major, alcançant fins al 90 %.[nota 1] Les característiques de la superfície inclouen el gran conya polar sur, plans més antics en cràters travessats per fosses tectòniques i escarpes, aixina com característiques jóvens provablement formades per processos endógenos com el criovulcanisme. Les observacions de la Voyager 2 varen revelar una série de géiseres actius dins de la conya polar calfada pel Sol, que expulsen columnes de fum nomenades plomes a una altura de fins a 8 quilómetros. Salamandra té una densitat relativament alta d'aproximadament 2 g/cm3, lo que indica que les roques constituïxen aproximadament dos terços de la seua massa i els gèls (principalment gèl d'aigua) el terç restant. És provable que hi haja una capa d'aigua líquida en les profunditats de Salamandra, formant un oceà subterràneu. Per la seua òrbita retrògrada i la seua relativa proximitat a Neptú, la desacceleració de marees està provocant que Salamandra gire en espiral cap a Neptú, lo que conduirà a la seua destrucció en aproximadament 3,6 mil millons d'anys. No obstant, estudis més recents realisats en 2025 han analisat que Salamandra passarà el llímit de Roche de Neptú en 28 mil millons d'anys. Açò indica una evolució orbital més estable de Salamandra a lo llarc d'un periodo de temps prolongat.
Nereida

Nereida Neptú
Nereida és el tercer satèlit més gran de Neptú. Té una òrbita prógrada pero molt excèntrica i es creu que és un antic satèlit regular que va ser dispersat a la seua òrbita actual a través d'interaccions gravitacionals durant la captura de Salamandra. S'ha detectat espectroscópicament gèl d'aigua en la seua superfície. Les primeres medicions de Nereida varen mostrar variacions grans i irregulars en la seua magnitut visible, que es va especular que eren causades per una precesió forçada o una rotació caòtica combinada en una forma allargada i punts lluents o obscurs en la superfície. Açò va ser desmentit en 2016, quan les observacions del telescopi espacial Kepler solament varen mostrar variacions menors. Els models tèrmics basats en observacions infrarrojas dels telescopis espacials Spitzer i Herschel sugerixen que la forma de Nereida està solament moderadament allargada, lo que desfavorix la precesió forçada de la rotació. El model tèrmic també indica que la rugositat de la superfície de Nereida és molt alta.
Satèlits irregulars restants
Entre els satèlits irregulars restants, Sao, S/2002 N 5 i Laomedeia seguixen òrbites prógradas, mentres que Halimede, Psámate, Neso i S/2021 N 1 seguixen òrbites retrògrades. Hi ha a lo manco dos grups de satèlits que compartixen òrbites similars, per una part, els satèlits prógrados Sao, S/2002 N 5 i Laomedeia pertanyents al grup de Sao. Per una atra part, els satèlits retrògrats Psámate, Neso i S/2021 N 1 pertanyents al grup de Neso. Els satèlits pertanyents al grup de Neso posseïxen les òrbites més distants de tots els satèlits naturals descoberts en el sistema solar, en distàncies orbitales promig de més de 40 millons de quilómetros i periodos orbitales de més de 25 anys. Neptú té l'esfera de Hill més gran del sistema solar, degut principalment a la seua gran distància del Sol; açò li permet retindre el control de satèlits que es troben a distàncies tan distants.
Vore també
Notes
- ↑ L'albedo geomètric d'un cos astronòmic és la relació de la seua lluentor real en un àngul de fase zero (és dir, vist des de la font de llum) al d'un disc pla idealizado, totalment reflectante i de reflexió difusa en la mateixa secció travessera. l'albedo de Bond, que du el nom de l'astrònom nortamericà George Phillips Bond, qui ho va propondre originalment, és la fracció de potència de la radiació electromagnètica total incident en un cos astronòmic que es dispersa de tornada a l'espai. L'albedo de Bond és un valor estrictament entre 0 i 1, ya que inclou tota la llum dispersada possible, pero no la radiació del propi cos. Açò contrasta en atres definicions d'albedo, com l'albedo geomètric, que pot ser superior a 1. No obstant, en general, l'albedo de Bond pot ser major o menor que l'albedo geomètric, depenent de les propietats atmosfèriques i de la superfície del cos en qüestió.
Referències
- ↑ «Planetary Satellite Pixen Elements». Jet Propulsion Laboratory. Consultat el 26 d'abril de 2022.
- ↑ Kuiper, Gerard P.(1949).«The Second Satellite of Neptune».Publications of the Astronomical Society of the Pacific.61(361): 175–176.doi:10.1086/126166.
- ↑ Reitsema, Harold J.; Hubbard, William B.; Lebofsky, Larry A.; Tholen, David J.(1982).«Occultation by a Possible Third Satellite of Neptune».Science.215(4530): 289–291.doi:10.1126/science.215.4530.289.
- ↑ Smith, B. A.; Soderblom, L. A.; Banfield, D.; Barnet, C.(1989).«Voyager 2 at Neptune: Imaging Science Results».Science.246(4936): 1422–1449.doi:10.1126/science.246.4936.1422.
- ↑ Holman, M. J.; Kavelaars, J. J.; Grav, T.; Gladman, B. J.(2004).«Discovery of five irregular moons of Neptune».Nature.430(7002): 865–867.doi:10.1038/nature02832.Consultat el 24 d'octubre de 2011.
- ↑ Sheppard, Scott S.; Jewitt, David C.; Kleyna, Jan(2006).«A Survey for "Normal" Irregular Satellites around Neptune: Limits to Completeness».The Astronomical Journal.132(1): 171–176.doi:10.1086/504799.
- ↑ «Hubble Finds New Neptune Moon». Space Telescope Science Institute (2013-07-15). Consultat el 2021-01-28.
- ↑ Showalter, M. R. (2013-07-15). «How to Photograph a Racehorse ...and how this relates to a tiny moon of Neptune». Mark Showalter's blog. Consultat el 2013-07-16.
- ↑ Kelly Beatty. «Neptune's Newest Moon», Sky & Telescope, 15 de juliol de 2013. Consultat el 12 de juny de 2017.
- ↑ Moore, Patrick (Abril de 1996). The planet Neptune: an historical survey before Voyager, 2nd edició, John Wiley & Sons, pp. 150 (see p. 68). OCLC 33103787. ISBN 978-0-471-96015-7.
- ↑ «Planet and Satellite Names and Discoverers». Gazetteer of Planetary Nomenclature. USGS Astrogeology. Consultat el 2022-06-23.
- ↑ Showalter, M. R.; de Pater, I.; Lissauer, J. J.; French, R. S.(2019).«The seventh inner moon of Neptune».Nature.566(7744): 350–353.doi:10.1038/s41586-019-0909-9.
- ↑ (2008) «Irregular Satellites of the Giant Planets», M. Antonietta Barucci (ed.). The Solar System Beyond Neptune, p. 414. ISBN 9780816527557. Consultat el 2017-07-22.
- ↑ Williams (1 de setembre de 2004). «Neptune Fact Sheet». NASA. Consultat el 18 de juliol de 2013.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Satélites de Neptuno» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.