Sarcòfec de Hagia Triada
El sarcòfec de Hagia Triada (o Agia Triada) és un sarcòfec minoico descobert en 1903 en el jaciment arqueològic d'Hagia Triada, en Creta. Està datat en el XIV periodo de presència micénica en Creta. Va ser descobert en una cámara mortuoria, concretament en un chicotet edifici que va servir com túmulo. Els materials exclusius, iconografia, elements narratius, tècniques i estil presents en el sarcòfec aporten evidències valioses sobre les cerimònies religioses i els ritos minoicos.[1] És considerat un dels millors eixemples del art egeo i es conserva en el Museu Arqueològic de Heraclión.[2]
Despuix de varis estudis detallats del sarcòfec i el significat dels seus registres pictogràfics, es va concloure que es tractava d'una decoració mixta. S'apreciaven elements tradicionals minoicos (ritos religiosos) i influències ideològiques egipcíaques com a barcos, bajorrelieves i representacions de processons en ofrenes. També es va concloure que hi havia espirals, rosetes i carruages micénicas. En l'àmbit arquitectònic i funcional del denominat Túmulo 4 s'observa una fusió intrínseca dels estils micénico i minoico. A diferència dels túmulos tradicionals, est estava dedicat a una chicoteta parcela de la societat de Hagia Triada, lo que dona a entendre que pot pertànyer a una atra ideologia micénica, incorporada a finals de l'Edat del Bronze.[3]
Els pictogrames reproduïts en el sarcòfec encara susciten diverses interpretacions. Es va constatar que es representen tretze escenes, algunes en relació entre sí i atres independents. Una atra característica important és que cada escena té un color de fondo diferent, havent aixina quatre tipos de fondos: groc, roig, blau i blanc. A partir d'esta informació, l'investigadora Wendy Walgate va establir un diagrama cromàtic que relaciona el color de cada escena en cada periodo del dia: groc per a l'amanecer, blanc per al dia, roig per a la vespradeta i blava per al vespre.[4]
Descobriment i datació
[editar | editar còdic]El sarcòfec de Hagia triada va ser descobert el 23 de juny de 1903 per Roberto Paribeni en un edifici de 3.8 per 4.2 metros, en un cementeri de l'Edat de Bronze, prop de Hagia Triada. Este edifici funerari se situa prop de dos tolos (A i B) del periodo prepalacial, pròxim a un àrea d'enterrament de larnax (sarcòfecs de fanc cuit) i d'una atra tomba del periodo neopalacial o postpalacial.[5] Les seues parets varen ser conservades en una altura de 0.65 a 1.20 metros per damunt de la superfície, sense posseir bases apropiades. Són grosses i estan realisades en pedres chicotetes i irregulars, sent estes l'únic eixemple d'este tipo en tot lo món minoico i micénico; no hi ha senyals de que hagen tingut frescs.[6]
Les primeres excavacions no revelen vestigis de teulades, pero les pedres de l'estructura sugerixen que podrien haver segut la base d'una estructura de fusta, tal volta similar a l'edifici que es mostra en el sarcòfec.[7] Contemporàneu a la presència micénica en Creta, l'edifici combina elements tradicionals de l'arquitectura minoica i formes micénicas.[8] El túmulo és similar a dos tombes micénicas trobades en Farsalia, al nort de Grècia. Una tomba similar, i més o menys del mateix periodo, va ser descoberta en Arjanes.[5] Com les tombes A i B de Micenas, els túmulos de Hagia Triada i Arjanes varen ser reservats per a un grup social llimitat.[3]
El sarcòfec va ser trobat tombat de costat. Originalment, els costats nort i este del mateix varen ser els primers que es mostraven a la vista dels visitants que estigueren a l'entrada de la porta del túmulo.[7] El sarcòfec estava acompanyat per un larnax de terracota sense decoració.[9] Es creu que possiblement abdós cofres tenien tapa, pero mai han segut trobades.[n 1][3]
Est és l'únic eixemple de sarcòfec de calcàrea trobat fins ara, i l'únic que oferix una série d'escenes que retraten el ritual funerari minoico. La tomba i el sarcòfec varen ser datats a partir dels objectes trobats en el túmulo, pero l'estil en sí del sarcòfec pot atribuir-se al periodo de transició entre finals del Minoico Recent II i III. Durant molt temps va estar datat entre el 1400 i el 1350 a. C.,[6] pero les noves excavacions realisades en 1977 per l'Escola d'Arqueologia Italiana d'Atenes han permés donar una nova datació al sarcòfec.[n 2] Hui en dia es considera que està datat entre el 1370 i el 1320 a. C., el qual correspon a la XVIII dinastia d'Egipte, un periodo d'intenses conexions entre Creta i Egipte.[10] Este periodo correspon també a un canvi cultural i econòmic en Creta, en el sorgir de noves costums funeràries derivades de l'influència micénica.[2] El túmulo va ser freqüentat per un curt espai de temps, tal volta una generació, ya que no s'han trobat evidències d'adoració posteriors.[5]
Descripció
[editar | editar còdic]Descripció general
[editar | editar còdic]
El sarcòfec de Hagia Triada medix 0,895 metros d'altura, 1,375-1,385 metros de llarc i 0,45 d'ample,[n 3] sent un dels majors trobats en Creta. Està cobert en calç, un material que es troba normalment en les fresca minoicos.[1] En cada u dels seus costats hi ha diferents escenes religioses pintades; també estan decorats els seus peus. Cada una d'estes escenes està rodejada per tires d'ornamentació.[11] Les sis cares del sarcòfec oferixen una série de tretze escenes. L'espectador té que anar caminant en la direcció de les agulles del rellonge, des de la cara nort cap a la dreta, al voltant del sarcòfec, per a poder tindre una visió completa de totes les escenes.[12] En la part inferior del caixó es varen trobar dos esquelets.[n 4] Aparte d'ossos humans, es varen trobar una navaixa de bronze, un bol de serpentina, una closca de Charonia tritonis i alguns fragments de estatuillas femenines.[3]
Encara que les escenes no representen processons de luto, com les que es veuen en els sarcòfecs micénicos, la presència d'ossos en lo que sembla ser una tomba, sugerix que el sarcòfec de Hagia Triada era un objecte associat al funeral. Les escenes retraten actes naturals i sobrenaturals associats a les creències religioses minoicas.[13]
En els sarcòfecs minoicos es realisaven perforació en el seu fondo, supostament per a permetre el drenage dels líquits del cos. La cultura minoica sembla haver minimisat l'importància del cos físic. Despuix de la descomposició del cos, provablement varen moure els ossos a un costat del sarcòfec, al sol de la sepultura en sí o simplement varen ser transferits a un atre larnax que passaria a servir com osario.[7] El sarcòfec de Hagia Triada no era una excepció d'esta regla i tenia cinc perforació visibles en la part inferior del mateix.[5]
Cara nort
[editar | editar còdic]
La decoració pintada en el costat nort del sarcòfec és la més coneguda, la més representativa i la millor conservada. Estos conjunts estan dividits en registres horisontals sobreposts, enquadrats lateralment per ornaments verticals que es desenrollen a lo llarc del peu del sarcòfec. Despuix d'una série de registres que es caracterisen per patrons geomètrics, llínees i rosetes, la figura principal, disposta en el centre, es desenvuelve en una àmplia i complexa composició figurativa. A l'esquerra veem dos labrys o astral doble, dorats revestits en fullage. Els labrys estan acoplats en dos postes, en lo que provablement es buscava una sensació de profunditat. Les bases estan ornamentadas en representacions similars, pero cada poste té un tamany diferent, sent el de la dreta major que el de l'esquerra. Els fulls són de doble tall, tal volta per a representar l'existència de dos astrals dobles dispostes en àngul recte, i estan coronades per dos aus (reals o fictícies), d'esquenes a l'escena. En Hagia Triada es varen trobar menuts labrys, lo que sugerix que l'escena representada evoca una cerimònia real que es va realisar en el jaciment arqueològic. Estes astrals dobles no representen necessàriament una cerimònia de sacrifici, també poden representar la renovació del naiximent. El color vert de les astrals també representa, en algunes ocasions, la voluntat de donar un aspecte vegetal a les mateixes, símbol de la naturalea que renaix cada any.[14]
Les aus que coronen les astrals són de color negre i groc, i donen l'impressió de que van a alçar el vol. Les aus són un element recurrent del art minoico, inclós en el cim de tossals, altars, banyes o personages femenins. Es considera que les aus servien com a mediadores entre els humans i els seus deus.[14] Entre els postes de les astrals hi ha un llarc recipient en torres dispost en un soport elevat. Una chica derrama el contingut d'un atre got de forma similar, pero en una decoració distinta i més menut. El líquit podria ser la sanc d'un animal sacrificat.[15][n 5] A esta chica li seguix una atra que carrega sobre el seu muscle dret un travesser de fusta del que pengen atres dos recipients. Despuix d'elles, una tercera persona, esta volta de sexe masculí, les acompanya tocant la lira. Esta escena transcorre en un fondo blanc, que representa el dia, ocupant casi la mitat de l'image.[17]
La segona escena, que també aborda el tema de l'ofrena, es desenvuelve en el costat dret de l'image, ocupant gran part d'ella. A la dreta del tot es veu una figura masculina estranya, composta per un cap colocat sobre un cos brut, sense braços ni cames.[n 6] Sembla que du un robage que inhibix el moviment i la visió de les seues extremitats. Este personage sembla vore l'escena en tota la seua extensió. Pot ser una representació de la mort en sí mateixa, o una representació del seu cos o ànima. També podria ser una divinitat o una representació simbòlica. El posicionament d'este personage, la seua postura, i la forma en que sembla contemplar l'escena pot considerar-se com el punt de partida de la llectura del sarcòfec.[18]
Despuix d'esta figura es representa un chicotet element arquitectònic, decorat en bajorrelieve i pintura, motius que es troncan i espirals.[17] Estos patrons són similars als que podem vore en l'exterior del sarcòfec.[18] Davant de la figura es disponen un arbre i una escala de tres escalons. Este element sembla ser excepcional de l'art egeo, encara que està més associat a l'art egipcíac, a on les escales marquen clarament la transició d'un lloc a un atre, d'un estat a un atre i, per extensió, de la vida a la mort. Charlotte Long i Roberto Paribeni varen concloure que existix un paralelisme en les costums egipcíaques de inhumaació. Comparen a l'estranya figura masculina en una mòmia disposta en vertical per Anubis en mig de la cerimònia egipcíaca d'obertura de la boca.[6][19]
Confrontat en este conjunt, en el centre del sarcòfec, tres figures masculines alvancen en direcció a la mort o la divinitat. Estos personages s'han pintat sobre un fondo blau, que representava la nit, separant-los aixina de la posició de les demés escenes. Els tres duen ofrenes: el primer du el model d'un barco i els atres dos duen, cada u, un becerro de pèl tacat, representats en actitut de galop en l'aire. Esta forma poc comuna no és l'adequada per a les circumstàncies, lo que possibilita l'interpretació de que, com el barco, els becerros no siguen animals reals.[17] En els santuaris minoicos es varen trobar moltes figures de terracota que representaven bous, i és provable que estos becerros siguen una representació similar de les mateixes. La postura dels animals és una reminiscència de les fresca que retraten a un jove realisant acrobàcia damunt d'un bou (taurocatapsia).[19][n 7] Esta escena de becerros, o animals en miniatura, es relaciona en l'escena del sacrifici representada en el costat sur del sarcòfec. Esta conexió de les dos escenes de sacrifici situades en el centre d'abdós laterals emfatisa l'importància d'este acte per a l'espectador.[20]
La varietat de trages dels diferents personages pot representar els diferents estatus jeràrquics de la societat minoica, o el món sobrenatural de la mateixa.[14]
Cara sur
[editar | editar còdic]
La cara sur està dividida en cinc episodis.[21] Este costat, igual que la cara nort, està decorat en registres horisontals a través de la representació d'una història principal. L'escena també representa una processó que es dirigix cap a un chicotet santuari. Dit santuari és visible en l'extrem dret de l'escena, compost per dos elements arquitectònics decorats en colors cridaners i patrons d'espirals. El primer, i major, està coronat per dos parells de cornamentas, separades per un arbusto. El segon és un altar, en el que hi ha un bol en frutes i un cànter de coll llarc decorat en llínees curves pintades. Este objecte era usat provablement en les libacions. Entre els dos elements del santuari hi ha un astral doble, construïda sobre un poste llarc (similar a les del costat nort del sarcòfec), subjecte per una espècie de base en decoració de quadrats blancs i rojos alternats. Esta astral també està coronada per un pardal que sembla mirar tota l'escena.[22] El pardal té un ala llaugerament desplegada, lo que sembla simbolisar que va a alçar el vol. En un bou en el centre de l'escena, l'au és l'únic element orientat en contra direcció al restant de personages.[23]
Al contrari que en la cara nort, els personages formen part de la mateixa escena, i tots es dirigixen cap a la mateixa direcció, és dir, cap a l'altar i el santuari. El personage més propenc al santuari és una sacerdot que practica un sacrifici en l'altar. L'altar és quadrangular i la seua part superior és llaugerament més llarga que l'inferior, que es considera un element que no forma part de l'altar en sí, donada la diferència de colors amprats.[24] La primera dòna es troba, per tant, front a este mateix altar, alçant les mans sobre el bol. Despuix d'ella, amarrat sobre la taula, hi ha un bou que ha segut sacrificat, i la seua sanc fluïx en un balde allargat que està en el sol de costat a costat de la taula. Baixe la taula s'observen dos cabres i darrere a un jove músic que toca la flauta doble.[22] Spyridon Marinatos va sugerir que la música de flauta que acompanya al sacrifici d'un animal deu haver segut intensa, igual que la música de la lira en la cara nort pretenia ser relajante. Despuix d'ell, quatre dònes jóvens caminen de dos en dos, precedides per una chiqueta, que realisa el mateix gest que la sacerdot que oficia l'escena front a l'altar, en la diferència de que esta estén les seues mans sobre el bou mort.[n 8] El bou, donat el seu tamany, és l'element més important de la cara sur, un fet que demostra novament l'importància dels animals i el seu sacrifici en la cultura minoica. Aparte de que el seu sacrifici siga el centre de l'escena, és l'únic personage que mira cap a fòra del sarcòfec, confrontant-se en l'espectador. La sanc que brota del seu coll és depositada en un recipient que sembla, segons el punt de vista, enterrat en el sol. Que la sanc s'arreplegue en un punt específic del lloc mostra que estava destinat a estes pràctiques i representa el seu aspecte religiós.[21]
D'igual forma que en la cara nort, el fondo també es dividix en superfícies pintades en colors blancs, grocs i obscurs: d'esquerra a dreta, veem que les imàgens es representen sobre groc, blanc, blau i blanc novament.[25]
Cara este
[editar | editar còdic]
La cara est, un dels costats menors del sarcòfec, va anar provablement la cara més exposta als visitants del túmulo. Està decorada per una escena en figures pintades sobre un fondo roig, emmarcat per molduras en dissenys geomètrics i rosetones, similars als de les atres cares del mateix. Esta escena representa un carruage en dos dònes, una com a conductora, sostenint les regnes, i l'atra com a passagera. El carruage és tirat per dos aixetes en ales multicolor.[26] L'us de sers mitològics com les aixetes indica que les dònes van montades sobre el transport de les divinitats. La presència de persones o divinitats és comuna en els sarcòfecs minoicos i se solien plasmar sobre les extremitats d'estos com a protecció per als morts.[27]
El carruage està cobert per la pell motejada d'un animal. Este element recorda a l'animal sacrificat de la cara sur del sarcòfec. Pot inclús ser la pell del mateix, pels colors i la semblança, com un eixemple del seu us despuix del sacrifici. Per tant, s'ha interpretat esta conexió de les escenes com un símbol de la resurrecció i la renovació. Un pardal vola sobre el grup de figures de l'escena. Esta au és diferent de les que hi ha en la cara nort i sur, tant en forma com en tamany. És un pardal de gran tamany i llargues pates, en un plomall lluent que vola en direcció oposta a la mirada del restant de personages de l'escena.[27]
Cara oest
[editar | editar còdic]
La cara oest està decorada, en general, com la cara est, exceptuant la decoració central, que presenta està volta cabres (kri-kris), en lloc d'aixetes.[n 9] Esta escena es dividix en dos parts; no obstant falta la major part de la decoració superior del sarcòfec. A pesar d'això es poden denotar els peus d'uns personages masculins en actitut de caminar. L'espai sugerix que varen poder haver segut representades tres o quatre persones en este fragment. En la part inferior de la cara oest, dos hòmens duen un carruage. Igual que en la cara est, el carruage és tirat per animals, referint-se aixina a l'estat sobrenatural dels hòmens que ho monten, percebent-los com a deus.[27] Les cabres de l'escena són animals salvages, lo que transmet que estes divinitats tenen el control sobre els animals i la naturalea. Les escenes de caça representades en els sarcòfecs pretenen expressar la riquea de la terra en que vivien i ho retraten com un pasatiempo lúdic d'un atre món. D'igual forma, esta escena pot voler transmetre la continuïtat de les activitats del difunt despuix de la seua mort en una nova vida.[29]
Hi ha larnax datats del Minoico recent IIIB que representen carrosses que carreguen el cos del difunt. Este tipo de disseny es deu a una clara influència micénica.[30]
Rosetes
[editar | editar còdic]
El patró realisat per rosetes és una part important de la decoració del sarcòfec, amprat en totes les seues cares. Les rosetes flanquegen les seues dos cares principals, i de la mateixa manera estan presents en el centre de les espirals en forma de "S" que adornen el restant del mateix. Estes estan rodejades per picos de colors que separen cada pétal en el seu interval. Les rosetes tenen entre 10 i 11 pétals i estan pintades en la seua majoria de blava. Podrien ser interpretades com un element decoratiu més, pero el seu omnipresencia en totes les parts del sarcòfec nos fa pensar que tenien un significat especial en les creències minoicas. Pot ser que cada una d'elles pretenga representar un event únic, i les seues interconexions plasmen el moviment i la renovació: tot lo que acaba torna a escomençar. Se succeïxen de forma armoniosa perque tenen un punt de conexió entre totes les del sarcòfec.[n 10] La transició d'una roseta a una atra pot realisar-se de dreta a esquerra, o en contra direcció, perque totes estan interconectadas, imitant el moviment de la processó, lo que aporta harmonia al sarcòfec.[31]
Spyridon Marinatos creu que esta visió cíclica de les rosetes s'assembla als conceptes de les religions del Mediterràneu de el II mileni a. C. L'ondulació de la roseta imita l'acció de les ones i té el seu orige en les experiències dels minoicos en el mar.[32] El número total de rosetes del sarcòfec és 19, dispostes pels pisos i les superfícies superiors i inferiors principals, podent tindre este significat simbòlic associat al cult funerari del calendari primitiu.[33]
Espirals
[editar | editar còdic]Els patrons de rosetes i espirals varen ser molt utilisats en el temple de Cnosos durant el periodo neopalacial. Les espirals en "S" del sarcòfec, accentuades pels seus tons blaus i blancs, també estan presents en una fresca de la sala del tro de Cnosos. El fet de haver trobat més espirals iguals en Tirinto, Pilos, Tanagra i Argos indica que este tema està més relacionat en la cultura micénica que en la minoica. En el sarcòfec s'han trobat espirals en les extremitats nort i sur, a lo llarc del peu, en una successió d'entre sis i cinc motius. Algunes de les espirals apareixen una miqueta truncades. Este motiu es repetix en l'estructura de la cara nort, darrere de la figura de la dreta. Seguidament, en el costat sur, les veem en l'altar i en el santuari coronat en cornamentas dobles.[32] En Acrotiri, en l'illa de Santorini, podem vore una porta en lliris i conrnamentas de consagració emmarcades en espirals similars una fresca en una porta en cornamentas de consagració. Espirals similars a les del sarcòfec emmarquen una porta en lliris.[34]
Els motius d'espirals són comunes en la ceràmica minoica tardana i en la micénica.[35] Igual que en el sarcòfec, les espirals s'associen a la mar i a les cabres.[36]
Labrys
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
Les astrals dobles (labrys) són un element recurrent en la religió minoica. Es troben en dos cares del sarcòfec. En la cara nort apareix un model en quatre làmines, dispostes simétricament entorn a una roseta. En el costat sur hi ha un atre model d'estes astrals, les làmines internes de les quals estan decorades en apèndixs en forma d'espirals.[35] En abdós cares estan colocades sobre postes alts. En el costat nort estan colocades sobre unes bases circulares en un disseny estriado.[37] En el costat sur, la base és simple i rectangular, en un disseny de quadrats blancs i rojos. Per a Martin Nilsson no hi ha dubte de que les astrals dobles tenen un significat religiós, i també creu que poden ser un objecte d'adoració. També ha plantejat el hipòtesis de que anaren un fetiche o un símbol d'adoració a un deu concret.[38]
Aus
[editar | editar còdic]Comunament, les aus que es representen en els sarcòfecs, inclusivament els pardals que estan damunt dels labrys, són dissenyats com a colomes.[n 11] No obstant les aus representades en la cara nort són chicotetes i grogues, mentres que la de la cara est té un plomall groc i blau i una cresta similar a la d'una cacatúa. Cap espècie cretense ni de regions pròximes posseïa tals característiques. Aixina mateix les aixetes són "aus" a les que s'han atribuït estos mateixos aspectes sense relació en la realitat.[39] Per un atre costat, el pardal de la cara sur del sarcòfec s'assembla a vàries espècies pel seu plomall, com les àguiles, els cuervos o els cucos. Per la descripció de l'au i les que es coneixen de l'época, Evans creu que podria tractar-se d'un pardal carpintero negre de Creta.[40]
La representació d'aus en el sarcòfec s'interpreta com una expressió de l'ànima del fallit. Fins ara no s'ha conseguit un consens sobre quines espècies estan sent representades en el mateix. També existix la possibilitat de que estiguen associades a determinats deus del panteón minoico, una pràctica comuna de la mitologia grega.[n 12][40]
Notes
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Martino, 2005, p. 1.
- ↑ 2,0 2,1 Burke, 2005, p. 403.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Burke, 2005, p. 411.
- ↑ Walgate, 2002, p. 20.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 Burke, 2005, p. 410.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 Nilsson, 1971, p. 427.
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Walgate, 2002, p. 3.
- ↑ Burke, 2005, p. 406.
- ↑ Walgate, 2002, p. 2.
- ↑ Martino, 2005, p. abstract.
- ↑ 11,0 11,1 Martino, 2005, p. 2.
- ↑ Walgate, 2002, p. 4.
- ↑ Condra, 2008, p. 72.
- ↑ 14,0 14,1 14,2 Walgate, 2002, p. 7.
- ↑ Fernandez, 2008, p. 98.
- ↑ Vassilakis, 2000, p. 190.
- ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 Robertson, 1978, p. 28.
- ↑ 18,0 18,1 Walgate, 2002, p. 5.
- ↑ 19,0 19,1 Walgate, 2002, p. 6.
- ↑ Walgate, 2002, p. 8.
- ↑ 21,0 21,1 21,2 Walgate, 2002, p. 9.
- ↑ 22,0 22,1 22,2 Robertson, 1978, p. 29.
- ↑ Walgate, 2002, p. 10.
- ↑ Nilsson, 1971, p. 120.
- ↑ Walgate, 2002, p. 19.
- ↑ 26,0 26,1 Robertson, 1978, p. 30.
- ↑ 27,0 27,1 27,2 Walgate, 2002, p. 11.
- ↑ Burke, 2005, p. 415.
- ↑ Walgate, 2002, p. 12.
- ↑ Nilsson, 1971, p. 440.
- ↑ Walgate, 2002, p. 15.
- ↑ 32,0 32,1 Walgate, 2002, p. 16.
- ↑ Rousseau, 1994, p. 263.
- ↑ Vlachopoulos, 2008, p. 464.
- ↑ 35,0 35,1 Nilsson, 1971, p. 202.
- ↑ Walgate, 2002, p. 17.
- ↑ Nilsson, 1971, p. 216.
- ↑ Nilsson, 1971, p. 219.
- ↑ Nilsson, 1971, p. 337.
- ↑ 40,0 40,1 Nilsson, 1971, p. 334.
Referències
[editar | editar còdic]Bibliografia
[editar | editar còdic]- (2005).Boston:109(3)
- 403-422.
- V, Jill (2008). The Greenwood Encyclopedia of Clothing Through World History (en en), Westport: Greeenwood Press. ISBN 978-0-313-33664-5.
- (1994) The Aegean Bronze Age (en en), Cambridge: Cambridge Unversity Press.
- (2008) La Crète du roi Minos: unix lluent civilisation de la protohistoire égéenne (en fr). ISBN 2296059791.
- (2012) Amenhotep III: Egypt's Radiant Pharaoh (en en), Cambridge: Cambridge Unversity Press.
- V, Paula L. (2005). The Hagia Triada Sarcophagus: Interconnections Between Crete and Egypt in the Clapix Bronze Age (en en), University of Maryland.
- V, Martin P. (1971). The Minoan-Mycenaean religion and its survival in Greek religion (en en), Biblo-Moser. ISBN 0819602736.
- (1978) La Peinture grecque (en en). ISBN 2605000613.
- (1994) Mastabas et pyramides d'Egypte, ou, La mort dénombrée (en fr). ISBN 2738426808.
- (2000) La Crète minoenne (en fr). ISBN 960-500-344-9.
- (2008) Horizon: A Colloquium on the Prehistory of the Cyclades. McDonald Institute Monographs (en en), McDonald Institute for Archaeological Research. ISBN 9781902937366.
- V, Wendy (2002). Narrative cycles on the Hagia Triada Sarcophagus (en en), Biblo-Moser. ISBN 0819602736.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Sarcófago de Hagia Triada» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.
Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n", pero no es trobà una etiqueta <references group="n"/>