Osario
Els osarios són recipients, caixes, edificis, pous o llocs que tenen com a finalitat reunir i guardar oss humans per al seu adequat descans. S'utilisen a sovint quan l'espai per a sepeli escasseja. El cos es deixa uns anys en una tomba temporal, i després s'exhuma i els restants òsseus es traslladen al osario.
Osaris en el judaisme
.jpg)
Els osaris judeus (en hebreu: גלוסקמא) tallats en pedra calcàrea, pertanyents al I tenen com a fi reunir o juntar ossos o atres vestigis humans una volta trets de la seua sepultura, per a passar el restant de l'eternitat en una antecámara de la tomba. Tenen importància històrica per ser manifestacions exclusives dels primers ritos fúnebres dins de les comunitats judeues de el I[1]
Segons les antigues lleis judeues, que seguixen vigents en l'actualitat, els cadàvers tenien que ser inhumats en el sol, abans de la vespradeta del dia del òbit. Les tombes cavades en roca, eren i són considerades sepultures «en el sol». En Israel, a on era molt comú l'us de osarios, al difunt se li depositava en un primer lloc en la cambra exterior de la tomba, a on se li amortajaba i se li ungía en perfums, espècies i olis. A continuació, l'entrada a la tomba era sagellada en una pedra molt pesada, que era espentada fins que quedara tancada per complet. D'esta manera s'evitaven els saquejos de tombes.[2]
Normalment, les tombes estaven compostes per dos cambres. Els familiars del difunt esperaven aproximadament un any a que el cos, envolt en un sudario blanc, es descomponguera. Una volta que la carn desapareix dels ossos, estos eren arreplegats pels familiars i depositats en una caixa chicoteta de pedra calcàrea, un osario. En la segona cambra o antecámara es tallaven chicotets altars o buits (arcosolios) en les parets per a deixar reposar estos osarios, normalment els de una família sancera.
Els osaris eren decorats per artesans fabricants de osarios, en figures religioses segons la tradició judeua o en algun símbol familiar o distintiu de la família. I inclús en moltes ocasions, s'escrivia en un punzón en la pedra el nom del difunt i alguna descripció si era una persona important i s'acompanyaven en algun que un atre tifell personal del difunt. Els osaris de Jerusalem varien en llongitut segons el tamany de l'os més llarc del cos humà, el fèmur. Inclús hui en dia, quan els arqueòlecs òbrin un osario, lo que normalment troben és una calavera (és lo últim que es colocava) i davall els fèmurs creuats. Els ossos més menuts, normalment reduïts a pols pel pas del temps, permaneixen en el fondo.[3]
No se sap a ciència exacta el per qué la pràctica d'usar osaris va començar aproximadament trenta anys abans del naiximent de Jesús de Nazaret. Els arqueòlecs i alguns teòlecs sospiten que alguna creència judeua en la resurrecció del cos va instigar a una acumulació i preservació dels ossos per al dia del Juí Final.
l'incendi de Jerusalem en l'any 70 d. C. va posar fi a la tradició cada volta més popular dels osaris ans que esta s'estenguera més àmpliament, en la qual cosa, l'existència d'un osario en una tomba és tan fiable com la prova del carbono-14 per a datar-la.
Osaris catòlics
Els dos osaris més grans d'Europa que es conserven en l'actualitat i estan oberts al públic són les Catacumbes de París, en França, i l'Osario de Brno, en la República Checa.
Vore també
- Plantilla:Comença per
- Fèretre
- Sepeli i Sepultura
- Mausoleu
- Mòmia
- Sarcòfec
- Sepulcro
- Tomba
- Urna funerària
Referències
- ↑ E. L. Sukenik. Ancient Claves (“Els Temps Antics”), Vol. 3, Nº.1, juliol de 1958, Pág. 35. Vol. 5, Nº. 3, març de 1961 Pág. 13.
- ↑ L. Y. Rahmani, "A catalogue of jewish ossuaries in the Collections of the State of Israel" (Jerusalem: Israel Antiquities Authority; Israel Academy of Sciences and Humanities, 1994).pp.: 222-224, 304. Nº. 319 i 322, osaris 701-709.
- ↑ R. H. Smith, “The Cross Marks on Jewish Ossuaries,” Palestine Excavation Quarterly 106 (1971), 53-66.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Osario» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.